Vigília de sant Francesc. Celebrem l’eucaristia vespertina amb l’habitual grupet de fidels, respirant l’atmosfera d’amable intimitat que aquest diminut santuari irradia sense esforç. Mentrestant, un home jove amb una nena petita a coll, des dels vidres del cancell observa l’interior de l’església.
Finalment es decideix a entrar. Amb la criatura sempre abraçada, ignorant el desenvolupament de la missa, amb la barbeta i la mirada alçada, contempla -del fons estant- a la mare de Déu que presideix el santuari. Sembla que pregui. Després es dirigeix a la capelleta lateral de sant Antoni de Pàdua on, damunt l’altar, hi ha una llibreta gran on escriure pregàries.
El cos de l’home resta sorprenentment ocult dins les minúscules proporcions d’aquesta capella. Només veiem la xiqueta, amb un vestidet rosa fosc, que ell ha deixat dempeus a terra per tenir les mans lliures. Per reclamar l’atenció del pare ocupat, la nena emet uns xiscles breus i secs, intermitents però intensos, que ressonen per tota l’església.
El pare -desaparegut a la nostra mirada dins d’aquest ínfim espai- sembla impertorbable, i els espinguets malmeten progressivament la nostra concentració, sospitant, per un moment, que no siguin una tapadora per neutralitzar el soroll d'obrir i buidar la caixeta de sant Antoni. Ens malfiem.
Finalment, el pare es fa visible, i agafa a coll la criatura, que calla immediatament. Amb la mirada dispersa i aliè a tots nosaltres, surt a poc a poc de l'església. Respirem alleugerits, car érem a punt de començar la consagració, i recuperem el recolliment.
Finida la missa, i desconfiats, donem una ullada a la capelleta. Ho veiem tot correcte, però la llibreta de pregàries conté unes quantes ratlles escrites amb majúscules que oscil·len amunt i avall dels requadres. Es tracta d’una escriptura maldestra però entenedora. Llegim amb atenció, i anem progressivament avergonyint-nos. L’home sospitós li ha escrit a la mare de Déu que l’ajudi. Li explica que acaba de sortir de la presó i es mostra penedit. Li prega ajut per tirar endavant les seves dues filles i per assumir els pagaments d’aigua i llum. Al final, afegeix el seu número de telèfon perquè, si algú que ho llegeixi el vol ajudar, el truqui.
Commoguts per l’escrit, ruboritzats pels nostres recels, i somrient pel detall del telèfon, no dubtem que la mare de Déu de l’Ajuda farà la seva feina, veient la devoció i la practicitat del demandant. Alguna mà humana farà de mediadora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada