Eucaristia de dissabte a les nou del matí. Una celebració popular del barri on assisteixen un grup majoritari de dones, amb el carret de comprar, abans d’anar al mercat.
Des de l’altar escoltem un remoreig que, sense ser constant, ens arriba amb pausada insistència. Captem un frec de superfícies plastificades, a voltes amb un so breu i suau, a voltes més intens i rebregat. No és una fressa propera, però tampoc exterior. Es percep amb desenfadada naturalitat dins la nau de l’església: és la remor esmorteïda, però estrident i artificial, que emet el plàstic manipulat repetidament, i que acaba importunant.
Escoltant les lectures, intentem descobrir-ne la procedència. Llambreguem el vitrall de la mare de Déu que hi ha al cor alt -i que dóna al carrer-, per si hi ha un lateral obert per on penetra el soroll. Davant el vitrall hi apreciem la silueta d’un frare movent-se amunt i avall. Selecciona aliments i els introdueix regaladament en bosses de plàstic. Tot aclarit.
Incomodats en un primer moment pel sorollet, molestos al verificar la seva procedència, finim quasi al mateix temps la celebració i la preparació de bosses. Més asserenats, capgirem l’escena, i somriem interiorment perquè hem aconseguit –per part nostra a contracor- quelcom molt bell. Mentre un frare consagrava el pa eucarístic l'altre feia bosses de menjar per distribuir-les als necessitats. Teníem cura, de forma simultània, de les dues presències de Crist.
Beneït soroll!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada