diumenge, 16 d’octubre del 2011

Barreges (Diumenge 29)

La història testimonia que el rei persa Cir entrà a la ciutat de Babilònia el 29 d’octubre de l’any 539 aC. No li calgué conquerir-la, la trobà amb les portes obertes i sense cap resistència. L’imperi neo-babilònic s’havia desintegrat progressivament i els perses ocuparen el seu lloc dominant l’antic Pròxim Orient.

Aquest esdeveniment històric el recull el llibre del profeta Isaïes amb una explicació desconcertant: el rei Cir, un estranger, és afavorit per Jahvè i considerat un ungit seu. Jahvè el precedeix per sotmetre-li nacions, desarmar reis i “obrir-li les ciutats perquè no trobi tancades les portes”, al•ludint clarament a la conquesta de Babilònia.

Un any després, l’edicte del rei Cir, datat del 538 aC, autoritzà el retorn als exiliats i la reconstrucció de les muralles de Jerusalem i del temple. Per això és comprensible que el rei persa fos vist pels jueus com un salvador enviat per Jahvè, i encara que no conegués el Déu d’Israel -com subratlla dos cops el text d’Isaïes-, esdevingué un instrument a les seves mans per realitzar els seus designis salvadors. Fins a quin extrem havia arribat el desànim israelita per considerar a un rei estranger com l’ungit de Jahvè!

Aquesta associació de poders divins i poders reials– on hi cauen fins i tot els profetes bíblics!-, forma part de la història de la humanitat, d’orient a occident, i de nord a sud. L’exemple més recent i proper el tenim amb les antigues pessetes que portaven la solemne inscripció: “caudillo d’España por la gracia de Dios”.

Jesús, a l’evangeli, no es deixa atrapar per aquestes barreges que ens neutralitzen i ens hipotequen religiosament. L’Ésglésia espanyola encara està pagant el preu del nacional-catolicisme que imperà durant dècades.

Amb la frase “Retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu”, Jesús s’avançà moltíssims segles, i de forma pacífica, al que la revolució francesa aconseguí guillotinant caps: la separació entre Església i Estat, entre religió i política.

Tanmateix, si la barreja de poder religiós i poder polític pot esdevenir nociva pels pobles, la seva separació absoluta ha propiciat la irrupció de poders ideològics i de poders econòmics que, barrejats amb el poder polític, han esdevingut encara més nefastos. ¿Trobarem algun dia la manera de concretar de forma equilibrada i assenyada la frase de Jesús?