El profeta Isaïes utilitza la imatge d’una vinya per amenaçar la deixadesa i els mals fruits que els israelites donaven en aquell moment històric concret. La conseqüència de tot plegat -denuncia el profeta- serà la destrucció de Jerusalem en mans dels babilonis. Finides les acusacions no deixa cap tipus de dubte a què es refereix: “La vinya del Senyor és el poble d’Israel i els homes de Judà són els ceps preferits”.Jesús també utilitza la imatge de la vinya, en forma de paràbola, per parlar del mateix tema, però adaptat al seu context i al de la primitiva església, on Israel és acusat d’intentar apropiar-se d’una vinya plantada i construïda pel mateix Déu. Per això sentencia de forma provocativa: “el Regne de Déu us serà pres i serà donat a un poble que el farà fructificar”.
La pretensió d’aquests dues al•legories sobre una vinya era sacsejar els oient del respectiu moment històric, perquè reaccionessin i abandonessin la l’autocomplaença i el rabeig de saber-se poble escollit.
La tradició eclesial acostumem a llegir aquests relats caient en allò que precisament critiquen. És a dir, els utilitzem per corroborar amb desdeny la incapacitat històrica del poble d’Israel, i per proclamar amb satisfacció l’Església com el nou poble escollit de Déu. El problema és que el poble d’Israel continua sentint-se poble escollit. Qui té raó, ells on nosaltres? Els dos en tenim quan no fem exclusions, cap dels dos la té quan exclou l’altre.
Per ser fidels a la intenció del text, hauríem de fer una mirada introspectiva i preguntar-nos, per exemple, ¿com és que els ceps de la vinya eclesial catalana cada cop estan més pansits a causa de l’edat, o de mentalitats tronades, o de progressismes continuistes? Com és que no neixen ceps nous que donin vida a la vinya? Tan malament la cuidem? Tan mals treballadors som? Tan rutinaris ens hem tornat?
Sense caure en derrotismes -perquè no és una actitud cristiana-, ni en les amenaces que profereixen aquests relats sobre la vinya, sí que podem donar-nos un avís. Portem cinquanta anys cuidant la vinya de la mateixa manera, i potser caldria fer un nou “aggiornamento”, com proclamà el papa Joan XXIII. No és pot esporgar la vinya cada cinquanta anys, cal fer-ho cada any. Així facilitem que surtin nous pàmpols, i contribuïm a que els ceps donin els dolços i saborosos fruits que els pertoca d’oferir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada