Ha marxat del pis compartit on vivia. No ha donat cap explicació, ni s’ha acomiadat de ningú. Ha buidat l’habitació i s’ho ha endut tot. Només ha deixat, damunt el llit, unes fotos de la celebració del seu aniversari, compartit recentment amb nosaltres.
Des de que residia en aquest pis ens visitava amb assiduïtat, unes vegades obligat per complir els compromisos assumits; altres perquè se sentia sol i tenia ganes de xerrar; i algun moment puntual perquè necessitava algú que el situés després d'haver fregat els excessos que el portaren a delinquir i entrar a la presó.
El seu llenguatge era d’una ambigüitat manifesta. D’una banda presumia que, lluny del nostre control, gaudia de llibertat d’acció i d’horaris. Per altra banda, malgrat el seu discurs recargoladament queixós, trobava a faltar el caliu que li havíem ofert, i algú que li assenyalés els límits i li digués les coses clares.
La seva desaparició ens entristeix i el detall de deixar-se les fotos ens fa mal. El seu silenci ens dol a l’ànima, perquè després d’un any d’acompanyament directe i difícil, i d’uns mesos de seguiment en el pis, hauria d’haver-se acomiadat. Malgrat la seva grolleria –que utilitza com a mecanisme de defensa-, restem perplexos perquè no ens esperàvem un final tan fred. Què li haurà passat??
La paràbola evangèlica del bon pastor que deixa les noranta-nou ovelles bones per anar a cercar l’ovella perduda ens interpel•la vivament. Però no sabem per on començar a buscar. Si algú es creua amb ell, si us plau, que ens avisi.
(Continuarà...)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada