Estofat de castanyes (Des del Montnegre 20)

Inspirats pel bé de Déu de fruits de tardor que la muntanya ens ofereix, decidim combinar-los i cuinar-los en forma d’estofat, convençuts que la seva mixtura ha de sortir bona per la senzilla raó que aparèixen en la mateixa estació. Les castanyes seran l’ingredient principal, les cireres d’arbós li donaran un toc de dolçor, el poliol proveirà la flaire i oferirà un punt mentolat. Si entenguéssim de bolets podriem fer-ne un sofregit i ens sortiria un estofat que cantarien els àngels. Però som prudents malgrat el devassal de bolets que ens envolta fent-nos dentetes.

Tornem de fer un passeig proveïts de castanyes seleccionades, de cireres madures i d’unes branques de poliol. Arribant a la rectoria coincidim amb tres boletaires. Porten els cistells plens. Amb una certa picardia, aprofitem l’educada salutació muntanyenca per elogiar la bona caça de bolets que han fet. La conversa segueix amb un seguit de simpàtiques casualitats. Aprofitem l’avinentesa per mostrar-los el fruits que portem per convertir-los en un estofat, lamentant en veu alta la nostra nul·la experiència boletaire i que ens permetria arrodonir el nostre guisat. Un d’ells, el més expert, ens diu que a l’esplanada de la rectoria n’hi haurà algun de comestible. Anem a comprovar-ho. Troba dos xampinyons de bosc de quasi mig pam d'alçada. Tot arreglat!

Acomiadats dels boletaires amb agraïment, ens posem mans a l’obra, complaguts del providencial encontre que ens ha proveït del que ens mancava. Posem al foc una cassola de terrisa, un receptacle tradicional i digníssim per cuinar un suculent estofat. Netejats els bolets amb molta cura els sofregim amb una mica d’oli d’oliva, un pessic de sal i un all. Ho remenem amb una cullera de fusta per arrodonir el procés natural de tot plegat, llevat del foc, que és de butà. Pelem les castanyes mentre el sofregit va desprenent una flaire apetitosa que delecta el nostre olfacte i ens desvetlla els sucs gàstrics.

Els bolets són quasi al seu punt. Afegim les castanyes perquè agafin el gust del sofregit i es daurin abans de tirar-hi l’aigua. Poc després, hi agreguem les cireres d’arbós que es desfan lentament, compactant-ho tot amb un atraient color marronós. Satisfets de com va tot plegat, pregustem mentalment un guisat tardoral tan harmoniós al qual ja només queda fer el més fàcil. Aboquem l’aigua i, quan bull, hi posem uns minuts les branques de poliol, deixant que l’estofat faci xup-xup a foc lent.

Uns quinze minuts després comencem a provar l’estat de la cocció. El primer tast és dedicat al caldo. Té un lleu gust aspre que ens sorprèn. ¿Serà que hem posat massa poliol, o l’haurem deixat massa estona fent que el seu gust ho envaeixi tot? Només se’ns acut tirar un altre pessic de sal per neutralitzar l’aspror mentre el caldo acaba d'absorbir-se. El segon tast, algun minut després, és per comprovar l’estat de les castanyes. Estan suficientment estovades però també tenen aquest gust aspre. Què estrany!

Ens servim un plat que fa goig de contemplar: les castanyes al punt, la salsa amb les cireres d’arbós i els trossets de bolets. Beneïm la taula i comencem a menjar. L’aspror és encara més palesa, tant, que malgrat fem el cor fort i seguim menjant, no podem resistir aquest gust tan intensament displicent. Intuïm que les causants hauran estat les diminutes boletes que compacten les cireres d’arbós. Renunciem, després de tanta expectació, a seguir menjant. Ens hem d'acontentar amb l’olor que el sofregit de bolets ha deixat a la cuina, i que encara roman.

Fuirosos (Des del Montnegre 19)

Sortim del recinte de la rectoria i baixem per la pista fins a la rambla. Ens desviem pel camí que baixa per la dreta, assenyalat amb el rètol “GR-83. Canigó”. El primer tram de camí éstà pleníssim de bolets, car som en una zona d’obaga coberta per grosses alzines i per sureres. Just després de la primera cruïlla el camí es converteix en un sender estretíssim per on passa una persona. Així serà fins que arribem a la vall de Fuirosos.

El corriol baixa pronunciadament, sempre encarat al nord. Arribem a l’encreuament on hi ha la rajoleria i seguim davallant enmig del bosc espès, fregant arbres, arbustos i branques. Creuem diverses vegades, fent drecera, el camí que baixa zigzagejant muntanya avall. Veiem alguns bolets immensos que tenen un pam d’alçada i un pam de diàmetre en la seva copa! La nostra imaginació reviu escenes infantils de contes i dibuixos animats on els follets del bosc viuen animadament dins d’ells. Amb aquests tamanys ara sí que ho veiem possible! Quan ens acostem a la fondalada el nostre sender aprofita per resseguir el traç natural d’alguns rials, obligant-nos a caminar inclinats a causa de la vegetació que forma un túnel natural .

En mitja hora hem arribat a la vall. El caminoi fineix just davant de can Riera de Fuirosos. Girem a l’esquerra, en direcció oest, seguint la pista que ens portarà al Forn del vidre. Allí arribem quinze minuts després, mentre escoltàvem amb claredat la remor de la riera, que flueix paral·lela al camí, però a una certa distància i a un nivell inferior. Volem apropar-nos-hi i aprofitem el camí que hi ha just davant del Forn del vidre, obert enmig d’esbarzers, que ens porta al rierol. Quin espectacle! Sembla que estiguem en un paratge pirinenc!

Portem la clau de l’església de Fuirosos, dedicada primer a sant Cebrià, i després a sant Roc. Ens costa arribar a l’entrada, car les mates de ginestera estan altíssimes. Obrim girant la gran clau una volta, i empenyem la porta que frega inevitablement amb la sorra acumulada al terra. Donem un cop d’ull a la teulada, que es manté bé. Anem al peu del campanar i fem sonar la campana trenta-tres vegades. Un parell d’ocells ajocats sota la teulada han sortit espantats al sentir el primer batec. Hem resat un parenostre i un avemaria, per recordar a les parets que són un lloc de culte. A fora, el cementiri està intacte, malgrat estigui ple de mates i matolls. Tornem a sant Martí per la pista, que puja més suau que el camí per on hem baixat. Arribem a la rectoria una hora i quart després.

Desqualificacions (Diumenge 30)

El fariseu i el publicà de la paràbola evangèlica són dos personatges intencionadament reinventats per Jesús. Els cobradors d’impostos tendien a ser gent amb pocs escrúpuls i s’enriquien notòriament fent aquesta labor, però a la paràbola apareix com un exemple d’humilitat i penediment. Els fariseus eren uns referents socials per la seva fidelitat a la llei de Moisès i la seva religiositat, però a la paràbola apareix com un prepotent i un cregut.

Nosaltres, lectors posteriors de la paràbola, tendim a classificar als fariseus com a dolents i als cobradors d’impostos com a bons, quan la realitat sociològica no era pas així. Jesús capgira els convencionalismes socials del seu temps amb una intenció ben definida: “Jesús digué aquesta paràbola a uns que es refiaven que eren justos i tenien per no res a tots els altres”. No sabem qui eren aquests “uns”, però intuïm que la paràbola els deixaria perplexos, i potser també molestos.

La paràbola situa els dos personatges en un entorn religiós: “Dos homes pujaren al temple a pregar”, És allí on es manifesta la jactància d’un i la modèstia de l’altre. Avui dia, en el nostre entorn religiós, també hi ha qui es refia de ser just i té per no res a tots els altres. Els trobarem en els nous moviments laicals plens d’empenta evangelitzadora, en els ordes religiosos que ostentem segles de tradició, en els grups crítics i reivindicatius amb la jerarquia, en les autoritats eclesiàstiques que lideren les comunitats. El problema no és ser teocon, religiós o religiosa, progre, rector o bisbe; el problema està en refiar-se de la pròpia autenticitat, i en menystenir els altres amb arrogància.

És bo i és necessari el debat entre les diferents maneres de veure i de viure el cristianisme. Fins i tot és sana la crítica, però no és bona l’arrogància i mirar els altres amb desdeny. Quin trist paper fem els cristians si entre nosaltres ens desqualifiquem tot el que podem! Desqualificant els altres ens desqualifiquem a nosaltres mateixos. Això és el que Jesús critica dels seus contemporanis en la paràbola del fariseu i el publicà.

Més enllà de l’entorn religiós, la crítica de Jesús també val per la pre-campanya de les properes eleccions al parlament català. El discurs dels partits s’assembla al discurs del fariseu: és tracta d’autoenlairar-se proclamant que no són dolents com els altres, acompanyant-se de convençudes desqualificacions. També ho veiem subtilment en les notícies esportives d’avui: els periòdics catalans diuen que el Madrid va marcar tants gols perquè el Santander els hi va regalar el partit. Els diaris espanyols diuen que el Barça va guanyar perquè es va expulsar a un jugador del Saragossa.

El menyspreu i el desdeny no és l’arma del qui té raó, sinó l’arma del prepotent, que amaga les seves pors i complexos sota un discurs altiu i agressiu. La discreció i la humilitat poden semblar comportaments de covard, però manifesten la qualitat humana del qui les exerceix.

Espectacular! (Des del Montnegre 18)

Espectacular! Aquest és el qualificatiu més adient per definir com està el Montnegre la primera quinzena d’octubre. Malgrat es vegin alguns arbres caiguts per les nevades del passat hivern i principis de primavera, i que tantes destrosses van fer, la recuperació de la muntanya ha estat vivíssima: sota el pont de can Riera baixa l’aigua a cor què vols; la font de sant Martí raja alegre i el seu entorn no ha acusat el més mínim la xafogor estival; l’herba de l’esplanada de la rectoria no s’ha assecat; els camins llueixen una verdor intensa i refulgent.

Contemplant la ufanor de la serralada podem afirmar que la dita “any de neu, any de Déu”, s’ha acomplert al peu de la lletra.

Ara que la natura se’ns mostra alegre i fèrtil, obsequiant-nos regaladament els seus fruits amb més prodigalitat, l’economia humana passa per temps de sequera i aridesa: estem submergits en plena crisi econòmica. Quina paradoxa! Sembla que haguem esdevingut antagònics: quan un està bé, l’altra està malament!

Antigament, els cicles de la natura determinaven els cicles econòmics, però el progrés humà va aconseguir alliberar-se d’aquests condicionaments tan imprevisibles. No obstant, també són condicionaments imprevisibles els que provoquen les crisis econòmiques actuals...

Vespres i laudes (Des del Montnegre 8)

(El lector s'adonarà que la numeració de "Des del Montnegre" tira enrera. És cert. Recuperem un escrit anterior que faltava per pulir).

Pugem els graons que pugen a la placeta –empedrada- davant l’església de sant Martí. Ens asseiem a les grades, encarades al Montseny, per resar les vespres. Són quasi les nou de la nit. Encara hi ha claror. El sol ha desaparegut darrera el Pla de la calma, regalant-nos una estela de colors vermells càlids, dolços, serens i amorosits.

Desgranem els salms, llegim la lectura i el responsori, recitem el magníficat i el parenostre, gaudim del silenci, acompanyats pel sol que davalla delicadament al mateix ritme que la nostra pregària vespertina, que contempla el finir del dia i agraeix la jornada viscuda.

Al matí següent fem els laudes asseguts en el graó del pedrís que cobreix l’entrada de la rectoria. Encarats cap el coll de can Benet, en direcció al mar, el sol acaba de sortir davant nostre. Els seus raigs es filtren entremig de les branques del gran avet de l’esplanada. L’esclat solar desvetlla el que encara estava deixondint-se, i omple de vibració allí on penetren els seus raigs decidits.

Simultàniament, la pregària litúrgica del matí ens desvetlla amb suavitat, omple de vibració el nostre interior, ahir i avui bellament gratificat per la sintonia tan harmònica amb l’horari solar.

Fruits de tardor (Des del Montnegre 17)

Sortim de la rectoria a mitja tarda. Passem pel costat de l’hostal i prenem la pista que va en direcció a Santa Maria. A la dreta, un bosquet de castanyers joves mostra, ufanós, les branques plenes de clofolles que, en algun indret, han caigut a terra. Algunes han estat aixafades per les rodes dels vehicles; altres, malgrat el respecte que fan les seves closques espinoses, estan obertes, i mostren les castanyes que han estat tan gelosament protegides.

Girem a l’esquerra pel trencall que va a can Natura. Passades les cases, entremig de les alzines, els cirerers d’arbóç destaquen per les seves boles vermelloses. Les més madures han anat caient al terra, formant petites clapes rogenques que contrasten amb el terreny, rocós i negrenc, que hi ha en aquesta vessant.

Continuem girant a l’esquerra quan trobem un trencall, i enfilem el camí que voreja la muntanya per sota can Auladell. Està pleníssim de bolets, tants, que nosaltres, inexperts com som en aquests afers, els distinguim amb una claredat insòlita. El camí desprèn, a dreta i esquerra, una flaire que reconeixem: la del poliol florit. Les seves mates, amb la tija primíssima i delicada, i les seves flors de color lila clar, floreixen en molts marges del camí.

La muntanya ens ofereix un bé de Déu de fruits tardorals, els darrers, poc abans d’endinsar-se en el dens silenci de l’hivern. El merescut repós comença a palpar-se per la calma solemne que irradia el bosc en aquesta època de l’any.

Vida social i vida religiosa: amigues o enemigues? (Diumenge 29)

Els Alps suïssos han estat l’escenari de la perforació del túnel més llarg del món. Enmig de l’esdeveniment, rodejat de discursos de les autoritats, de banderes i dades de tota mena, el que més ens ha cridat l’atenció ha estat la presència d’un prevere catòlic i un pastor protestant per beneir el túnel. Per rematar la sospresa, resulta que aquest pas subterrani de 57 quilòmetres s’anomenarà “san Gotardo”, per evocar el sant protector dels passos muntanyencs.

Si aquest detall de la benedicció i del nom religiós hagués estat en la vessant italiana del túnel haguéssim dit que ja se sap, els italians són així, que fan aquestes coses perquè acullen l’Estat del Vaticà dins les seves fronteres. Si això hagués passat en les nostres terres haguéssim dit que el nacionalcatolicisme seguia viu.

Però no, han estat els suissos, un poble seriós, puntual, respectat, i tant laic com ho som nosaltres. Què els haurà passat? Estan perdent l’essència d’un estat modern, laic i aconfessional? No serà més aviat que saben viure la laicitat com “Déu mana”? o per no dir-ho en llenguatge religiós: “com ho manen els cànons de la laicitat”? és a dir, acollint la diversitat i la pluralitat, on la religiósitat també hi té el seu espai natural?

Ens podem imaginar a casa nostra, per exemple, que el final de la perforació de la línia 9 de metro barcelonina es celebrés amb una benedicció d’un sacerdot catòlic, un pastor protestant, un pope ortodox, i un imam musulmà, atesa la vocació pluricultural i plurireligiosa de la quan ens vantem? Ens podem imaginar que s’anomenés “santa Eulàlia” a la nova línia, en honor a la patrona secundària de la ciutat?

Opinem que és difícilíssim separar la vida social de la vida religiosa. Les barreges són inevitables. Un exemple el tenim en la primera lectura, on Moisès, dalt d’un turó, prega insistenment perquè Josuè i els soldats d’Israel vencin els amalequites. Quan la seva pregària defalleix, defalleixen les forces dels guerrers d’Israel, però la perseverança de Moisès, i l’ajut d’Aaron i Hur, propicien la victòria final sobre l’enemic.

Amb aquestes barreges ¿podem doncs, envair militarment països per destruir l’eix del mal? Podem, també, per motius religiosos, immolar-nos amb una bomba i matar uns quants enemics? O al revés ¿hem de silenciar la capacitat transformadora de la realitat que té la pregària, o els valors morals que irradien les religions, o el sentit de transcendència de l’existència humana?

Als ulls humans tot és justificable, i si a sobre utilitzem el nom de Déu en va, i manipulem la religió, encara quedarem com uns senyors. Sant Pau indica a Timoteu com la Paraula de Déu ajuda a ser honestos de forma integral i integradora: “Tota l’Escriptura és inspirada per Déu i és útil per a ensenyar, convèncer, corregir i educar en el bé, perquè l’home de Déu sigui madur, sempre a punt per a tota obra bona”.

La lectura atenta de la Paraula de Déu, la seva meditació, memorització i pregària amb ella, ens ajuda a discernir els textos antics (de vegades difícils d’interpretar), i ens ajuda a trobar l’equilibri, sempre trencadís, entre la nostra vida social i la nostra vida de fe.

La paràbola dels pelegrins

Penjo aquest discurset que vaig fer a la presentació del llibre "Els pelegrins de sant Francesc" al santuari de l'Ajuda diumenge 3 d'octubre. Us el comparteixo en primer lloc perquè el llibre, dels germans Ignasi i Samuel Segura, de Sant Boi, s'ho val. Però també perquè em va servir de motiu per donar paraules a alguns pensaments que em van ballant pel cap. El llibre narra, d'una manera mol àgil i propera, el pelegrinatge que els dos autors, de 17 i 20 anys, van fer a peu d'Assís a Roma amb només 20 € a la butxaca.

El fet que estiguem presentant Els pelegrins de sant Francesc en aquesta església de la Mare de Déu de l’Ajuda respon a una d’aquests fets que hi ha a l’inici del llibre, en les quals hi podem veure, des de la fe, alguna cosa més que casualitats. Efectivament, fra Pierluigi va anar a Fàtima el curs passat en ocasió de la visita del Papa, i allà va conèixer alguns amics de l’Ignasi i en Samuel. Per això quan ells van pensar que els faria il·lusió presentar el seu relat en una casa franciscana, van venir a parar a nosaltres. I entre totes les cases franciscanes disponibles, ens va semblar que aquesta de l’Ajuda podia ser la més adient.

Llegint el llibre de l’Ignasi i en Samuel he tingut la sensació d’estar davant d’un relat diferent. Jo diria que és una paràbola. Fixeu-vos-hi. Què és una paràbola? Són aquells que relats que ens explica Jesús en els quals no hi ha un simple ensenyament moral, sinó que se’ns convida a veure-hi la nostra vida amb Déu. Se’ns convida a veure en aquella història què vol dir viure amb Déu. La paràbola ens diu què vol dir fiar-se d’Ell, qui és, com és. Quan llegim el llibre de l’Ignasi i en Samuel ens trobem amb una història que és una invitació a viure d’una determinada manera, a deixar que Déu ocupi un lloc concret en la pròpia vida.

El relat dels pelegrins de sant Francesc es podria assemblar a la història bíblica de l’Èxode. No perquè s’hagi esdevingut en un desert, ja ho hem vist a les fotografies, però sí per les experiències que hi apareixen d’inseguretat, gana, set, cansament, temptacions de tornar enrere... i també per aquesta presència de Déu que ells van cercant amb les laudes i altres pregàries que van fent en diferents indrets, i que es manifesta sovint, com al Sinaí, fent brollar inesperadament fonts d’aigua de la roca.

Aquestes fonts d’aigua són, en primer lloc, materials, a través de tota aquesta gent que es van trobant, que els acullen, que es preocupen per ells. En aquest sentit, el relat dels nostres pelegrins és també una paràbola de l’Església, una Església que es viu des de la pobresa d’un amor senzill, des d’aquest acolliment que diferents persones en diferents llocs es van donant. Cada vegada, els dos pelegrins s’adrecen primerament a l’església del lloc, i sempre acaben trobant acolliment, fins i tot aquella vegada que en Samuel, seguint la paraula de l’evangeli, està a punt de sortir del despatx del capellà espolsant-se la pols de les sandàlies. En aquest sentit, Ignasi i Samuel, voldria fer una observació sobre les fotografies que ens heu passat. Haureu de fer un altre muntatge per als qui ja hem llegit el llibre, ja que tindríem ganes de veure també els rostres de totes aquestes persones que van passant per la vostra història: la Maria Angela, el pare Alessandro... Voldríem veure, per exemple, aquella dona que us acull una de les primeres nits i des d’aleshores us truca cada dia interessant-se per si heu trobat allotjament.

A més, Déu va fent brollar fonts d’aigua espirituals. És bonic que moltes vegades els misteris del rosari que van resant mentre caminen coincideixen amb el que estan vivint concretament i n’il·luminen el sentit, donant noves forces per tirar endavant. Igualment passa amb la lectura dels salms. I cada dia troben un lloc on celebrar l’eucaristia. D’aquesta manera, mai no falta aquesta aigua espiritual que permet vèncer la temptació d’abandonar i omple de llum interior aquesta aventura.

Ara bé, no estaríem aquí parlant d’aquesta experiència si no hi haguessin escrit el llibre. I és que aquí la gràcia no és tan sols el que s’ha viscut, sinó la manera com s’ha explicat. Els pelegrins de sant Francesc és un d’aquells llibres que ens podem empassar d’una sola tirada. El comences i no tens ganes de deixar-lo. L’Ignasi i en Samuel ens ofereixen un relat que és ric en detalls, però a la vegada àgil i que es fa llegir amb facilitat.

Per a nosaltres franciscans, Els pelegrins de sant Francesc ens posa davant dels ulls unes figures molt estimades de la nostra tradició. En aquest sentit, i dintre d’aquestes coincidències que no són pures coincidències, m’ha fet pensar que la meva lectura d’aquest llibre hagi coincidit amb la beatificació de fra Leopoldo d’Alpandeire, almoiner del convent de caputxins de Granada. La figura del frare almoiner, avui malauradament perduda, ha estat durant segles la d’aquell home-paràbola que passava de poble en poble amb l’actitud d’un captaire, cercant acolliment i ajuda en pobresa i simplicitat i posant-se a mercè de totes les dificultats dels camins amb absoluta confiança en la Providència de Déu. Potser quan nosaltres frares pensem en la nostra manera de viure i ens interroguem sobre la manera de portar-ho a terme a vegades oblidem aquesta dimensió: més important que el que fem és el que signifiquem, aquesta dimensió de paràbola que la nostra vida té per al món.

A vegades, a l’evangeli, veiem que Jesús explica les paràboles. També l’Ignasi i en Samuel, que han pregat i reflexionat sobre el que han viscut, ho fan, sobretot al principi i al final del llibre. I aleshores els surt la vena poètica i fins i tot teològica. Si voleu saber, per exemple, què és la gràcia de Déu, abans de llegir grans teòlegs llegiu el capítol L’anhel d’un temps de gràcia dels nostres pelegrins. En fragments com aquest ens ofereixen alguns textos en què val la pena d’aturar-se i assaborir-los. Són paràgrafs que es presten a ser meditats i contemplats, capaços d’obrir el cor del qui els llegeix a la pregària, petites joies que mereixen ser llegides i rellegides amb deteniment.

Entre aquestes, deixeu-me’n triar una per acabar aquesta presentació. Faré allò que amb cap altre llibre s’hauria de fer: llegir-vos el final, quan l’Ignasi i en Samuel, parlant ja no del seu camí d’Assís a Roma, sinó del pelegrinatge de la vida, diuen que en moments de gana i paisatges deserts, continuarem endavant, confiant que al capvespre descobrirem la benaurança. Al capdavall, mai no haurem d’oblidar - mai - que al final de tot, en algun racó rere les muntanyes i les valls, una ciutat eterna ens estaria esperant.

Felicitats, Ignasi i Samuel, i gràcies pel vostre testimoni.

Rigorismes que empresonen (Diumenge 28)

“Les presons no poden encadenar la Paraula de Déu”. És una frase triomfant de sant Pau, escrita des de la presó, a Roma, abans de ser martiritzat. No es tracta d’una frase retòrica o buida de contingut, sinó una realitat viscuda en la pròpia pell. Els intents de neutralitzar o de silenciar l’apòstol eren superats per múltiples estratègies humanes i, sobretot, per la mateixa Paraula de Déu actuant sobre els humans. Per això Pau proclama solemnement que les presons no poden encadenar-la.

Aprofitem l’impacte d’aquesta frase paulina per actualitzar-la així: “Els rigorismes no poden encadenar la Paraula de Déu”. Al dir rigorismes ens referim tant als d’esquerres com els de dretes.

El primer, el d’esquerres, el detectarem en discursos intel·lectualment elevats que, utilitzant la ciència, l’objectivitat, la neutralitat i la raonabilitat com a bandera, arraconen tot el que no entra en aquests esquemes, com és el cas de la Paraula de Déu. Pels qui fan aquest discurs, aquestes realitats són absolutament menystingudes, i són qualificades de mites o de metàfores, que és una manera elegant de dir que són irreals. Es tracta de disertacions formalment correctes però subtilment excloents, que porten una forta carga de dogmatisme i de desdeny religiós. S’autoerigeixen en la paraula humana en majúscules, inapelable i inqüestionable. Escoltarem aquests arguments en aules universitàries, en fòrums selectes, en pensadors mediàtics, i sobretot en els mitjans de comunicació que els fan d’altaveu i que els proclamen com a model de pensador avançat i obert.

El rigorisme de dretes s’espressa dins de l’àmbit religiós, i en el nostre entorn eclesial apareix en aquells que són més papistes que el papa, com diu l’expressió. A més, gosen posar dins del mateix calaix el primat de l’església catòlica, el primat del papa, el primat d’Espanya, el primat del castellà i el primat de la religió en la societat. Són els postulats indiscutibles d’una milícia cristiana contestatària i combativa, pels quals la Paraula de Déu esdevé una ordre a complir, un reglament a executar sense cap discussió, o un missatge digne de submissió.

Aquests rigorismes d’esquerres i de dretes semblen els fiscals i els advocats defensors de la Paraula de Déu, uns per carregar-se-la, els altres per salvaguardar-la a capa i espasa. No obstant, ambdós tenen el mateix denominador comú: la intransigència, l’exclussivisme i els menyspreu pels altres.

Entremig hi ha molts creients, cristians d'espardenya, que sense fer soroll, no pretenen empresonar la Paraula de Déu, sinó donar-li ales: són els monjos i monges de vida contemplativa que la converteixen en lectura orant quotidiana; són les parròquies i comunitats cristianes que la proclamen en la litúrgia i la treballen en cercles d’estudi; són els teòlegs i exegetes que l’estudien, l’aprofundeixen i ens la fan més intel·ligible; són els catequistes que l'apropen i l'expliquen pedagògicament a les diferents edats.

Un rigorista mai participarà honestament en aquests àmbits, simplement perquè no necessita que li ensenyin res. Ell ho té tot tan clar!

Credo laicista i credo creient (Diumenge 27)

“Per què deixeu que vegi aquestes calamitats i contempli tantes penes?” Aquestes paraules del profeta Habacuc són assumides habitualment per moltes persones per justificar la seva desafecció creient, juntament amb la mà massa llarga d’alguns clergues, les riqueses del Vaticà, els costosos viatges del papa, les conclusions de científics com Hawkins, etc.... Aquests motius i altres esdevenen una mena de “credo no creient” que permet professar, amb satisfacció i rotunditat, que la millor opció de l’ésser humà és la de no creure.

No obstant, les queixes que fa Habacuc estan fetes en segona persona. Per ell, Déu és un “tu” amb qui dialogar o discutir, no pas un “ell” impersonal, llunyà o inexistent. Malgrat els silencis divins, els interrogants existencials, o els escàndols humans, el profeta roman fidel al seu credo i conclou, convençut, que “el just viurà perquè ha cregut”.

És tracta, en definitiva, de proclamar dos credos, el laicista i el creient. El primer es pot professar públicament i en veu alta. El segon sols es pot professar dins les esglésies. Per això esdeveniments com la visita del sant pare a Barcelona provoca incomoditats als qui professen el credo laicista i que dominen l’opinió pública. Però aquesta vegada, atesa la proximitat, s’ha d’anar en compte amb les canonades mediàtiques contra el papa, perquè poden provocar danys colaterals a l’edifici de la Sagrada Família; o als candidats de les properes eleccions catalanes que es fotografiaran al seu costat; o fins i tot al president de l’Estat espanyol que gosarà anar a saludar-lo (Els mitjans de comunicació ho anunciàven, curiosament, dos dies abans de la vaga general de dimecres).

Fixem-nos si és important la visita del papa a Barcelona que algun diari, que destaca per l’omissió de notícies religioses mancades de polèmica, entrevista al cardenal arquebisbe de Barcelona dedicant-li dues pàgines! Però més enllà del seguiment mediàtic de la visita, que no deixa de ser anecdòtic i superficial, el que més ens pot afectar són les reaccions intraeclesials.

Els catòlics “de veritat” penjaran banderes de tota mena als balcons, ompliran els carrers amb banderoles, pancartes i consignes estil “Viva el papa y viva España”, faran declaracions enfervorides i triomfants de devoció al papa i d'unitat eclesial. Els catòlics “crítics” es miraran de reüll l’esdeveniment i, fent-se el desmenjat, es desmarcaran taxatívament d’aquest xou populista.

Bona part de catòlics catalans ens quedarem entremig. Estarem contents que l’església potser més emblemàtica del segle XX, construida per un català i a Barcelona, hagi rebut una gran empenta constructora i sigui consagrada pel mateix papa, un fet excepcional. També estarem descontents de les apropiacions indegudes que tindrà la diada, o que a tots els catòlics ens posin dins del mateix sac dels qui, aquell dia, faran més soroll.

“Doneu-nos més fe”, demanen els apòstols a Jesús. Ell respon que valorin i facin treballar la que tenen, però sense pretensions ni reivindicacions. La visita del papa ens pot ajudar a això, a augmentar la nostra fe, però sense vanitats ni triomfalismes, assumint l’actitud humil del servent, sense pretendre reconeixents ni privilegis, i menys encara, poder. Això és el que sant Francesc d’Assís –la festa del qual celebrarem demà-, assumí i visqué amb lucidesa.

Qui sigui frare que prengui candela (Diumenge 26)

Ahir ens visitava un bon amic, immigrat a Catalunya fa ja deu anys. Malgrat tenir permis de residència i de treball, no té feina i ja se li ha acabat el subsidi d’atur. Els anys van passant i la seva estabilització encara està lluny. Ens expressava la seva situació amb una imatge: veu que ho té tot davant dels ulls però que no hi té accés. I això, dèia, és molt frustrant. La seva explicació ens va fer pensar immediatament en el pobre Llàtzer de la paràbola evangèlica que hem escoltat: malgrat que visqués al costat del portal del ric només li arribàven les molles que sobraven.

Allò que la paràbola evangèlica subratlla amb tanta claredat -la penúria d’un i la insensibilitat de l’altre- ja no esdevé tan clar quan parlem de l’amic immigrat i dels qui viuen en penúria a casa nostra. Les justificacions i els arguments brollen amb convicció: ningú els ha obligats a venir, que tornin al seu país si estan malament, primer són els de casa que els de fora, no podem deixar entrar a tothom, etc...

La paràbola evangèlica estableix un destí al ric i al pobre després de la mort: Llàtzer al cel al sí d’Abraham i el ric al lloc dels turments. La paràbola, però, no ens diu els motius de tal destinació. Tan sols diu que Llàtzer, després d’una vida de sofriment, ara rep consol, i el ric, després d’una vida de gaudi, ara li toca sofrir. Però tampoc ens diu el perquè.

Les raons ens les explica la mateixa paràbola amb les peticions que el ric li fa a Abraham. Són peticions que demostren que, malgrat estar enmig de turments, segueix creient-se aquell ric que tot ho pot, que tot ho domina, que dóna ordres a tothom i que tothom les ha d’obeïr. Llàtzer segueix essent per ell un pobre desgraciat que li ha de fer de xicot dels encàrrecs, primer alleugerint el seu sofriment, i segon baixant a la terra a avisar els seus germans.

Les respostes d’Abraham són sempre tallants i evidencien que les coses, ara, són diferents. Ell ja no mana, ni té poder, ni té subdits a qui donar ordres. Fins i tot les respectuosíssimes peticions a Abraham no serveixen. El pecat del ric no és ser ric, sinó la seva prepotència, el seu orgull, la seva vanitat, la convicció que la seva superioritat és merescuda, que els seus criteris són sempre els millors i que sempre acabarà sortint-se amb la seva. Ni enmig dels turments és capaç de reaccionar.

Com diem en català: “qui sigui frare, que prengui candela”.

Imaginem... (Mare de Déu de la Mercè 2010)

Deixem volar, per un moment, la nostra imaginació religiosa, sovint reprimida i acomplexada per diversos condicionants... Imaginem que la visita del papa a Barcelona -el proper 7 de novembre- per consagrar el temple de la Sagrada Família, suscités una empenta religiosa i que, sota la protecció de la Sagrada Família (Josep, Maria i el nen) i amb el temple expiatori com a emblema, es creés un orde religiós dedicat a reconciliar parelles separades. I a més, imaginem-nos que fes una labor tan admirable que s’irradiés per tot el món i que, per rematar-ho, aquest orde religiós durés segles i segles.

Les nostres reaccions a aquest somni religiós poden anar des de l’aprovació entusiasta -passant per la indiferència i el recel- fins a la desqualificació. Quelcom semblant passaria l’any 1218 a Barcelona, quan un grup de ciutadans, devots de la mare de Déu i sensibles a la necessitat social del moment, crearen l’orde de la Mercè per redimir els captius dels sarraïns. El 10 d’agost d’aquell mateix any signaven la seva constitució a l’altar major de la catedral romànica de Barcelona. Les reaccions dels barcelonins suposem que també anirien de l’aprovació entusiasta -passant per la indiferència i el recel- fins a la desqualificació.

Aviat farà vuit segles d’aquests esdeveniments. L’orde de la Mercè i la seva tasca redemptora de captius, actualitzada en la presència en l’àmbit penitenciari, continua viva arreu del món gràcies a la bella inspiració de sant Pere Nolasc, possiblement barceloní d’origen. Es tracta d’un somni fet realitat a principis del segle XIII i que encara continua viu!

La nostra realitat barcelonina no és ni millor ni pitjor que aquella, i és també, apte per somniar, per deixar-se portar per l’impuls de la fe, que més que apagat està neutralitzat i reprimit. Si el deixem volar lliure i estem atents a les necessitat socials del moment, també serem capaços de crear nous projectes amarats de religiositat, que responguin a les necessitats físiques i espirituals del nostre moment històric.


Fent una metàfora de l’evangeli de les noces de Canà, es tracta de constatar que el vi millor estava guardat per ara, pel nostre avui. Si el vi anterior era bo, el que ara se’ns ofereix és encara millor, gràcies a la intervenció decidida de Jesús i a la intercessió delicada de Maria, que continuen actius i fent miracles des de la discreció i el silenci.

“O caixa o faixa” (Diumenge 25)

“No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses”, és una sentència que l’evangelista Lluc posa en boca de Jesús. Les sentències acostumen a ser dites breus que contenen un missatge moral, com és el nostre cas. De forma tallant, s’exclou taxativament servir –alhora- a Déu i el diner. Si Jesús hagués estat català hauria afegit: “o caixa o faixa”.

I per què no podem ajuntar-ho? No podríem servir el diner per, posteriorment, servir millor Déu amb els guanys obtinguts? Si es fa correctament és una combinació possible i positiva. Ho trobem en l’antic Pròxim Orient, on els temples egipcis i mesopotàmics eren un motor de l’economia. A Europa ho veiem amb la introducció de la vida monàstica, on l’activitat econòmica es desplega a redós dels monestirs. Actualment, escoles selectes de direcció d’empreses d’inspiració cristiana també fan aquesta funció.

No és fàcil navegar entre dues aigües, sobretot quan l’especulació és un corrent que ens empeny a tots en la mateixa direcció, o encara més, esdevé una obligació social. Condicionats per uns principis econòmics intocables, basats en optimitzar beneficis i en el mercat obert, tots estem convençudíssims que tenir patrimoni i diners i no especular amb ells és ser un estúpid. El dilema està servit, per exemple, en les economies dels bisbats, dels ordes religiosos o d’institucions religioses, que acumulen un patrimoni o quantitats significatives de diners col·lectius. Què fer amb aquests béns o aquests diners? Especular amb ells perquè donin el màxim de rèdits i poder “servir Déu” en millors condicions...? Posar-ho tot dins un mitjó és anacrònic, però especular sense criteri és esdevenir servidor del diner i allunyar-se de Déu.

Hem de reconèixer que la nostra societat capitalista -on tot sembla vàlid i on tot resta ambigu- aigualeix definitívament la sentència de Jesús. Però els sospirs per una societat marxista que neutralitzi les riqueses hem vist que, a la llarga, també implica la neutralització de servir a Déu.

Si acudim a un altre referent, sant Francesc d’Assís, encara pitjor: ens tirem pedres al propi teulat. Mil anys després de la sentència de Jesús, Francesc diu als seus frares que no toquin i no acceptin diners, i que s’allunyin d’ells com si fos el mateix diable. També diu de no tenir propietats. Idealismes d’un sant? Certament, però idealismes fonamentats en la lucidesa i la saviesa de l’evangeli.

Reconeixem que els nostres raonaments a favor de la sentència de Jesús són –intencionadament- poc convincents, però preferim instal·lar-nos en aquesta pobresa d’arguments. Malgrat siguem titllats de poc pràctics i anacrònics, seguirem mirant amb recel el diner i les possessions, perquè molt subtilment neutralitzen la llibertat que et dóna l’opció decidída per Déu.

Els tres consells (Rondalles beduïnes 5)

Hi havia una vegada un jove beduí, pobre i casat de poc. Decidí marxar a un lloc llunyà a cercar treball i tornar al seu campament amb alguna cosa per a ell i per la seva nova família. Trobà un home ric que tenia molts camells i treballà per ell durant tres anys. A la fi dels tres anys rebé, com a compensació, tres camells, un per cada any treballat. Aleshores, decidí marxar i tornar amb la seva família, però abans de fer-ho demanà a aquell home tres consells. L’home acceptà donar-li els tres consells, però li demanà com a compensació un camell per cada consell. El jove beduí acceptà.

El primer consell fou aquest: “No passis el primer per un torrent quan hi baixi aigua”. Escoltat el consell, el jove beduí lliurà un camell a l’home i li demanà el segon consell. El segon consell fou aquest: “Quan el sol comença a pondre’s, atura’t per passar la nit”. Després d’escoltar-lo li donà el segon camell i li demanà el tercer consell. El tercer consell va ser: “Dorm enrabiat, però no matis”. Escoltat el tercer consell, donà a l’home el tercer camell i el beduí marxà amb les mans buides, tal com havia arribat tres anys abans.

Fent el camí de retorn al seu poblat trobà un home molt ric, que també viatjava, muntat sobre un bellíssim cavall. Van fer, plegats, un tros de camí, fins al capvespre. El jove beduí, recordant el consell que li havia costat un camell, digué al ric: “Aturem-nos aquí per passar la nit, que el sol s’està ponent”. Però el ric li respongué: “Encara hi ha molta llum i podem continuar encara una mica més de camí. Anem més endavant!”. Però el jove beduí decidí de passar la nit en aquell indret, seguint el consell de l’home per qui havia treballat tres anys, mentre que el ric continuà cavalcant.

El nostre protagonista recollí branques seques per fer foc, menjà alguna cosa i s’adormí. El matí següent, a primera hora, el jove beduí reprengué el camí i, passada una hora, trobà el cos de l’home ric a terra, mort d’una mossegada de serp, i el seu cavall que rondava entorn seu. “Es deu haver aturat quan ja era fosc -pensà el beduí- i no ha pogut triar bé el lloc on passar la nit i no haurà vist que allí hi havia una serp”. El jove beduí, content d’haver seguit el consell que li havia costat un camell, prengué amb ell el cavall i l'or d’aquell home i continuà el seu camí. Aquell consell havia valgut el preu d’un camell!

El jove beduí trobà un altre home ric, que viatjava en la mateixa direcció amb un gran ramat de camells. Els dos es saludaren i continuaren el camí plegats. Arribats a un torrent que hi baixava aigua, el jove beduí deixà passar primer aquell home que, fou endut pel corrent, s’ofegà i morí, deixant rera seu els camells. El jove beduí prengué els camells de l’home mort, i trobat un gual segur, continuà el camí amb el cavall, l’or i els camells. També el segon consell havia valgut més que el preu d’un camell.

Passats uns dies, el jove beduí arribà al seu campament i veié que en la seva tenda, junt a la seva dona, hi havia algú altre ajagut. Encol·lerit, volgué córrer a la tenda per matar a la seva dona i a qui jeia amb ella, però es recordà del tercer consell i, valorant els dos consells anteriors com un tresor preciós, decidí de passar la nit enfurismat, però sense matar.

En efecte, el jove beduí anà a passar la nit a la maga’d (la tenda pels hostes que hi ha en tot campament beduí), però no reeixí a aclucar l’ull, furibund per l’escena que havia presenciat de lluny. A l’alba, segons el costum de l'hospitalitat beduïna, un infant vingué a la tenda a portar l’esmorzar a l’hoste desconegut. El jove beduí demanà al nen: “Qui ets? De qui ets fill?”. Ell respongué: “Sóc fill de tal. El meu pare no l’he conegut, perquè fa tres anys que va marxar cercant treball i fer fortuna, però encara no ha tornat”.

El jove beduí descobrí que aquell noi era el seu fill i constatà amb emoció: “També el tercer consell és més valuós que el preu d’un camell. Si no l’hagués seguit, hagués mort el meu propi fill i la meva dona”.

L’espòs apropiat (Rondalles beduïnes 4)

Hi havia una vegada un beduí que tenia una filla molt bella. Arribà el dia en que decidí que era el moment de trobar-li un espòs adient. A l’hora de fer la tria, posà una prova als pretendents: la seva preciosa filla es casaria amb qui reeixís a romandre en una tenda tancada, amb el foc encès, i suportant llargament el fum.

Vingueren tres homes. El primer entrà en la tenda plena de fum i sortí al cap de poca estona. El segon home romangué més temps. El tercer resistí molt més que els altres dos, i sortí de la tenda quan les llàgrimes li queien abundantment dels ulls, irritats a causa del fum.

Amb quin dels tres homes, aquell pare, casaria la seva preciosa filla?

Amb el primer, perquè no es pot i no s’ha de forçar a ningú a fer quelcom carregós contra la seva voluntat, perquè altrament, qui ha estat obligat a fer això, pot reclamar el dret a una reparació. La llibertat és un bé suprem, i és considerat un home veritable qui no es deixa coaccionar a fer quelcom que no vulgui.

Quadre evangèlic (Cròniques sarrianenques 31)

Entra el primer a la capella del centre penitenciari, sense presses, però amb una decisió natural. És baix i molt escardalenc. Porta una samarreta “imperi” de color negre que li accentua la magror dels braços i li ressalta els ossos de les espatlles. Té les galtes xuclades i la dentadura malmesa. Deu haver tingut problemes amb les drogues. Però la mirada i el to de veu, malgrat són apagats, no tenen aquella somnolència que traspuen els qui estan consumint o prenent medicació.

S’asseu a prop de l’altar, potser per estar més tranquil i separat dels altres companys que, més vergonyosos, seuen més lluny. Durant la missa se’l veu atent i passa inadvertit, a diferència d’altres que, més nerviosos i inquiets, necessiten moure’s i parlar.

Acabem de repartir la comunió i el veiem assegut, amb el cap abaixat, els avantbraços arrepenjats damunt les cames, i els dits de les mans entrecreuats. El recolliment que irradia aquest xicot absorbeix completament la nostra atenció. La nostra sensibilitat religiosa ens diu que està molt concentrat i pregant amb intensitat. Quin contrast amb el seu físic escanyolit i fràgil!, o més ben dit: quina imatge més evangèlica estem contemplant!

Seduits per aquesta escena, enllestim ràpidament els quefers litúrgics i ens asseiem, molt suaument, al seu costat, allargant uns moments més el silenci de després de combregar. Volem, ni que sigui un instant, formar part d’aquell quadre evangèlic.

Desafortunadament, al captar que algú s’asseu al seu costat, ha deixat el seu recolliment, aixecant lentament la mirada, com si res hagués passat.

“Indigents” (Cròniques sarrianenques 30)

Se’ns acosta un intern per parlar-nos. A la missa del centre penitenciari ha fet una pregària espontània pels “indigents” de la presó. La recordem bé: “Preguem pels indigents d’aquí que, mentre nosaltres sempre tenim més, ells tenen menys. Que sapiguem ajudar-los, especialment nosaltres”.

El desafortunat terme penitenciari “indigent” s’aplica a aquells interns que no reben cap ajut de l’exterior. Els familiars, parents, o amics dels interns, tenen la possibilitat d’ingressar-lis diners a través del “peculi”, i roba a través de la “paqueteria”. Els diners serveixen a l’intern per les seves despeses extraordinàries com trucades telefòniques, tabac, un cafè, begudes..., i alguns, droga.

Per això els “indigents” són els interns més desamparats. Reben un mínim ajut del centre, però estan a mercè de la bona o la mala fe dels altres interns, que els ajuden o s’aprofiten d’ells.

Aquest intern, ja entrat en anys, ens diu que “Nosaltres ens hauríem d’organitzar per ajudar-los una mica”. Quan diu “nosaltres”, es refereix als interns que participen en la missa dominical. La seva convicció ens colpeix i, per uns instants, amb la imaginació, gaudim de projectar que un grup de interns, motivats per la seva vivència de fe, tenen organitzat, des de la base, un sistema d’ajut pels indigents que entren al centre.

Però el que més ens colpeix és que, potser sense adonar-se, aquest home està proposant que aquell grup d’interns que simplement assisteixen a missa, es converteixi en “comunitat cristiana”, en un grup de creients que irradia al seu voltant el que celebra els diumenges. En aquest cas, ajudant els més desamparats del centre.

El lladre de bestiar i la dona sàvia (Rondalles beduïnes 3)

Hi havia una vegada un beduí violent, que vivia fent ràtzies, robatoris, raptes, violacions i altres malvestats. Un dia, en una ràtzia, raptà una dona, i se l’endugué lluny de casa seva, a les muntanyes.

Arribats a la terra del lladre, dalt d’un cim que dominava el seu campament, li digué a la dona: “Si aconsegueixes dir-me quina de les tendes del campament és la meva, et deixaré tornar amb els teus”. La dona observà el campament amb atenció, i després d'un silenci respongué: “La teva tenda és aquella d’allí, la més petita!”.

L’home quedà molt sorprès, i digué a la dona: “Certament que és aquella! Com ho has fet per endevinar-ho?” La dona respongué: “La casa del malvat no creix mai”. El lladre de bestiar felicità a la dona per la seva saviesa, i la deixà tornar amb els seus, dient-se a si mateix: “Aquesta dona té raó. A partir d'avui canviaré de vida i no faré més ràtzies”. I així va ser.

Col·lecta per Haití (Cròniques sarrianenques 29)

Hem trigat uns quants mesos a escriure aquest episodi, com comprovareu per l’esdeveniment que es cita. Però com segueix viu en la nostra memòria ens decidim a posar-lo per escrit.

Eucarístia dominical en un centre penintenciari. Mentre preparem la celebració, s’apropa un intern, baixet i musculós, discret i fidel a la missa. Ens comenta de fer una col·lecta pels damnificats del terratrèmol d’Haití. Entendrits per la proposta, li responem que ja sap que no fem col·lectes, que ells ja tenen prou necessitats i dificultats per tirar endavant.

Ens respon, amb determinació, que ells tenen l’essencial assegurat; per tant, estan en millor situació que molta gent. Remata aquest argument dient que ells també han d’ajudar, com tothom ho està fent. Amb aquests raonaments tan inqüestionables -de sensiblitat social i de normalització social- ens quedem desarmats i callats. Ell aprofita per explicar-nos que la setmana anterior –que no hi erem- ja van fer una col·lecta i només calia recordar-ho.

Al final de la celebració, complim fidelment l’encàrrec. Un bon grup d'interns s’acosta per deixar discretament la seva aportació dins d’una bossa blanca, on també hi ha el que es va recollir la setmana anterior. En un àmbit carcerari impregnat de prevencions i desconfiances, el gest de deixar diners en una bossa, amb la convicció que no es perdran pel camí i que seran per a gent que estan pitjor que ells, esdevé una alenada d’aire net, pur, impol·lut, que eixampla l’esperit de tots els qui vivim aquesta escena.

La fortuna que Déu dóna a cadascú (Rondalles beduïnes 2)

Aquesta rondalla, l’anterior (Rondalles beduïnes 1), i les que vindran, les explicà el cameller Atayeg, un beduí del desert del Sinaí, de la tribu Mezeena, durant la nostra expedició per aquelles terres.

Hi havia una vegada un beduí que tenia una dona. En aquells temps no hi havia molt per a menjar i els beduins vivien senzillament: les dones portaven l’aigua a la tenda i els homes anaven a caçar. Un dia l’home anà a caçar i veié una escena de la vida del desert: un escurçó, immòbil, amagat i mimetitzat sota la sorra -com fan durant el dia pel calor (surten de nit)-, en un indret on la sorra era bellíssima i finíssima. Després d’una estona que el beduí observava l’escurçó amagat sota la sorra, un ocellet s’aturà just davant de la seva boca. Aquest, d’un salt, mossegà l’ocell i tot seguit l’englotí. L’home es digué a si mateix: “Guaita com Déu ha donat de menjar a l’escurçó mentre aquest dormitava sota la sorra! No som, ell i jo, criatures del mateix Déu? També a mi Déu m’ha donar de menjar mentre dormo! Romandré a casa i no aniré a caçar fins que Déu no m’hagi donat de menjar com a l’escurçó, i restaré així, encara que hagi de morir de fam!”.

Tornà a casa, i el dia següent, enlloc d’alçar-se per anar a caçar, romangué sobre el seu jaç. La dona li digué: “Per què no t’alçes per anar a caçar? No tenim res per a menjar!”. L’home li respongué: “Ahir era de caça quan vaig veure un escurçó que dormia amagat sota un sorral finíssim. En un cert moment un ocellet s’aturà just davant de la seva boca i l’escurçó, desvetllat de sobte, l’ha mossegat i se l’ha menjat. Aleshores jo he pensat dins meu: “No som potser, l’escurçó i jo, criatures del mateix Creador? Si Déu dóna de menjar a l’escurçó fins i tot quan dorm, també ho ha de fer per a mi!”. Per això he decidit que no aniré a caçar fins que Déu no em doni allò que necessito mentre dormo, encara que hagi de morir de fam”.

La dona, preocupada, intentà de convèncer el seu marit que s’alçés i anés a caçar, però no ho aconseguí. Descoratjada, cridà als ancians del campament. També ells van intentar de persuadir el beduí del seu propòsit, però tampoc ho van aconseguir. Desconsolada, la dona decidí, malgrat tot, anar al pou a cercar aigua. Arribant a prop del pou, descobrí una gerra mig soterrada. S’hi acostà, posà la mà dins la gerra i descobrí que era plena d’or. Procurà enterrar-la, però no ho aconseguí, i com era plena d’or, pesava tant que no podia carregar-la ella sola. Tornà corrents a la tenda i despertà el seu marit dient-li: “Marit meu, aixeca’t! Déu t’ha escoltat! He sortit per anar a cercar aigua al pou, i allí a prop he trobat soterrada en la sorra una gran gerra plena d’or. Ràpid, aixeca’t i vine amb mi a agafar-la!”. L’home mirà a la dona i li respongué: “No, dona meva, no m’aixecaré per anar a buscar aquella gerra plena d’or. Déu ha de donar-me de què viure mentre dormo, tal i com ho ha fet amb l’escurçó”. Es girà de l’altra part i tornà a dormir.

La dona, transtornada, anà a parlar amb un home i es posà d’acord amb ell amb aquests termes: “Et diré on he trobat una gerra plena d’or. Aquesta nit aniràs a buscar-la, i tu i jo ens dividirem l’or”. L’home li demanà perquè no hi anava el seu marit, a cercar l’or, i la dona li explicà la seva miserable decisió de no moure’s. Aleshores l’home assentí i la dona li digué on era la gerra. Arribada la nit, l’home anà al lloc que la dona li havia assenyalat i trobà la gerra tal i com la dona li havia dit. Posà la mà dins per tocar l’or, però enlloc de trobar el tresor del que li havia parlat la dona, va ser picat per una multitud de formigues terribles. Tragué la mà adolorida de la gerra i, furibund, pensà dintre seu: “Aquests dos m’han jugat una mala passada fent-me creure que en aquesta gerra hi havia or! Vull venjar-me ara mateix! Prendré la gerra i, mentre dormen, vessaré el seu horrible contingut sobre els seus rostres!”. L’home, amb molta fatiga, aconseguí desenterrar la gerra i arribà a la tenda de la parella. Entrà sense fer soroll i, arribat a prop del seu jaç, vessà al costat dels seus caps el contingut de la gerra i, sense despertar-los, fugí pregustant amb complaença la seva terrible venjança.

La dona i el seu marti no s’adonaren de res, fins que, de matinada, despertant-se del seu son, es trobaren recoberts d’or. La dona entengué aleshores que aquell or no li pertanyia a ella, sinó únicament al seu marit, que havia estat recompensat per Déu a causa de la seva fe.

Tastar el cel (Transfiguració 2010)

El mot transfigurar prové del grec i literalment vol dir: “anar més lluny, anar més enllà de la figura”. És el que Déu fa en l’evangeli: ens mostra el “més enllà” de la figura de Jesús, ens mostra el seu rostre diví.

L’escena de la transfiguració és un regal celestial a Pere, Jaume i Joan. Es tracta d’una experiència real expressada amb imatges religioses de la tradició jueva: aparicions de Moisès i Elies glorificats, núvols i veus divines. En definitiva, veient a Jesús, els tres deixebles assaboreixen el cel!

Actualment tenim múltiples propostes per tocar el cel, i també de forma espectacular: sopant en llocs selectíssims, conduïnt cotxes que sembla que volin, prenent drogues de disseny o pastilles que estimulen la virilitat. També se’ns convida a tranfigurar-nos, a anar “més enllà” de la nostra figura amb robes, calçats, maquillatges, pentinats i cirugies, que enlluernaran als qui ens mirin.

Posats a comparar, és millor la proposta evangèlica de tocar el cel, potser més intangible i tènue, però que manté l’expectació i la vibració en tot moment. Les altres propostes, després de la fascinació i l’ascens inicial, t’enfonsen en l’abisme de la insatisfacció i la frivolitat.

Ambient religiós (Dijous 18)

“Què diu la gent del Fill de l’home? Qui diuen que és?” pregunta Jesús als seus deixebles. Una aproximació sociològica a les respostes rebudes ens revela una dada important: Jesús és associat a personatges destacats de la tradició religiosa jueva: Elies, Jeremies, un antic profeta; també és associat amb un personatge religiós de l’època com Joan Baptista.

Aquells jueus i jueves contemporanis de Jesús – el que avui en diríem l’opinió pública- captaven en ell quelcom especial, i ho expressaven amb llenguatge i categories religioses, per la senzilla raó que el testimoniatge de Jesús era inqüestionablement religiós, i perquè vivien en un context on els referents culturals i socials eren religiosos.

Una enqüesta ben feta sobre Jesús en la nostra societat laica catalana actual ens donaria unes definicions molt diversificades, des d’algunes de patètiques a altres de ben religioses. No obstant, intuïm que l’opinió pública majoritària donaria una definició conforme a l’ambient que respirem: asèptica i desentesa.

Els musulmans, que mirem de reüll, malgrat no creguin en la divinitat de Jesús –com la nostra societat laica-, al menys afirmen que és un dels grans profetes i, si més no, podem parlar de Jesús sense embuts des de la vessant religiosa.

Ens haurem d’associar amb ells per reevangelitzar la nostra societat? O potser amb els budistes, que estan de moda?

Miracles i prodigis de Jesús (Dimarts 18)

L’escena evangèlica al voltant del llac ens mostra a Jesús obrant prodigis sobrenaturals: camina sobre l’aigua, amaina el vent, i tots els malalts que li toquen el mantell queden guarits. Tot plegat és tan meravellós que ens deixa impressionats. Aquesta és, en definitiva, la pretensió del relat: deixar bocabadat a l’oient perquè proclami, com els deixebles: "Realment sou Fill de Déu".

Complementant la lectura creient, hi ha un debat obert sobre la veracitat dels fets extraordinaris de Jesús, que podem resumir en forma de pregunta: es tracta de fets reals o simbòlics? Els posicionaments prèvis sovint condicionen la resposta, que acostuma a estar polaritzada pels dos extrems: que són 100% reals o que són 100% simbòlics.

Nosaltres, modestament, també diem la nostra. Quan Jesús calma tempestes i ventades, camina sobre l’aigua, o multiplica pans i peixos, creiem que es tracta de relats simbòlics. Tenim escenes paral·leles amb Moisès, amb Josuè aturant el sol, amb Elies i la gerra d’oli i farina que no s’esgota, amb Eliseu multiplicant pans.

Quan Jesús fa guaricions opinem que acostumen a ser fets reals. Tenim l’argument que –segons els Fets dels Apòstols- els seus deixebles es caracterítzen perquè fan guaricions en el seu nom. També llegim en la literatura jueva dels segles III, IV i V (Tosefta i Talmud) que cal prevenir-se d’aquells veïns jueus que guareixen en el nom de Jesús, un detall curiosíssim.

Sobre la reanimació de morts com Llàtzer, el fill de la vídua de Naïm, o la filla de Jaire, no ens atrevim a dir res.

La Porciúncula (Mare de Déu dels Àngels 2010)

La condició humana té per costum elogiar les coses grans. Nosaltres farem l'elogi d'una cosa petita. A quatre quilòmetres d’Assís hi ha una capelleta de capacitat molt reduïda anomenada Santa Maria dels Àngels. De tant petita, se li donà el sobrenom de “Porciúncula”. Allí, un home petit d’estatura, Francesc Bernardone, inicià un nou estil de vida evangèlica. Allí, una jovenenta anomenada Clara Offreduccio rebia, anys després, l’hàbit religiós. Allí, Francesc obtingué del mateix Jesús la indulgència del “perdó d’Assís”. Allí se celebrà el “capítol de les esteres” que aplegà més de cinc mil frares en els inicis de l’orde franciscà. Allí, moria Francesc, despullat i a terra, l’any 1226.

Aquesta capella, arquitectònicament insignificant, acollí uns homes i dones insignificants. Han passat els segles, i aquest lloc i aquests personatges han esdevingut cèlebres. Vuit-cents anys després, la capella és visitadíssima, i els homes i dones de la família franciscana encara malden per fer realitat els ideals de Francesc i Clara: una vida centrada en el seguiment de Jesucrist, viscuda amb senzillesa i discreció, en fraternitat i austeritat, amb joia i afabilitat. Perquè la significativitat de les coses, siguin grans o petites, sols es veu amb els ulls de la fe i amb el pas del temps.

Herències (Diumenge 18)

“Mestre, convençeu el meu germà que es parteixi amb mi l’herència”. Es tracta de la petició d’un home desheretat. Demana a Jesús que influencii el seu germà hereu perquè comparteixi alguna cosa del patrimoni familiar. Jesús, malgrat li digui “Bon home”, es nega a fer-ho. Aquest tipus de problemes manifesta que no l’atènyen. En una paraula, Jesús treu pilotes fora, i a més, pronuncia un discurs moralista sobre l’ambició de posseïr diners.

Els evangelis, habitualment ens mostren un Jesús acollidor de les demandes que li fan i sensible a les necessitats de la gent. Sí que, en el cas de la dona cananea es fa pregar una mica, o en alguns debats dialèctics respon amb duresa, però normalment és sol·licit i amatent. Per què no ho és amb aquest home desheretat, qui sap si condemnat a la pobresa a causa d’aquesta negativa d’intercedir per ell?.

El tema de les herències, en aquells temps com avui dia, és quelcom molt, però que molt delicat, per no dir delicadíssim. Ben segur que, en les nostres pròpies famílies o en famílies properes, hem viscut com els germans s’enemisten i arriben a trencar les relacions per aquest afer. Mirat fredament, és tristíssim que l’ambició de diners provoqui discusions i baralles entre els que hem mamat dels mateixos pits; que hem compartir el mateix sostre, l’habitació i la roba; que hem jugat i crescut plegats.

Més enllà d’apassionaments i casuïstiques que ho redueixen tot al terreny de l’anècdota -un àmbit on la subjectivitat és la reina i l’ego és el rei-, maldem per ser més reflexius i asserenats. Preguntem-nos: d’on ens surt aquesta fretura tan poderosa pel diner, que ens deshumanitza i ens converteix en éssers sense escrúpols ni valors...? És desmoralitzador comprovar com la condició humana, tan plena de possibilitats, és capaç simultàniament, de caure tan baix deixant-se arrosegar per aquestes cobejances.

“Vanitat de vanitats, tot és en va” ens respon, aparentment escèptic i desanimat, el llibre de l’Eclesiastès. Escarrassar-se per tenir i deixar una gran herència és un afany inútil ens diu Cohèlet, el portaveu del poble. També ho expressa Jesús en la paràbola de l’evangeli: el sense sentit de reunir tresors per a un mateix.

Si els llaços de sang no poden neutralitzar l’ambició pel diner, sí que ho poden fer els llaços de la fe i la religiositat, que estructuren uns valors i els mantenen ferms sempre que la mirada i el cor estiguin enlairats vers Déu. Sant Pau ho repetia constantment a la segona lectura: “Cerqueu allò que és de dalt”, “estimeu allò que és de dalt”.

Hi ha tanta vanitat a la nostra vida que ens fa infeliços i que cal saber bandejar! Hi ha tanta plenitud en Déu que cal saber descobrir i aprofitar!

Festa de sant Jaume apòstol 2010

Amb la festa de sant Jaume, patró d'Espanya, arrodonim una trilogia politico-esportivo-religiosa, esdevinguda en poquíssims dies de diferència. Primer va ser la sentència del tribunal constitucional; segon el triomf de la Roja en el campionat del món de futbol; i tercer, la celebració de l'apòstol Jaume, que enguany coincideix amb un any jubilar. Sembla que una mà invisible ho hagi enllaçat tot premeditadament donant, fins i tot, un apunt religiós. Al menys, els qui som creients, tenim aquest complement, per fortuna, més mitigat mediàticament.

La societat catalana ha respost diferentment a l'esdeveniment polític i esportiu: rebutjant la sentència amb una gran manifestació, i mirant la final Espanya- Holanda amb l’excusa que jugava mig Barça i molts catalans. La resposta a la festa de sant Jaume queda reduïda a la intimitat de les misses dominicals, on cada església, segons la seva sensibilitat, accentuarà més o menys el patronatge espanyol de l’apòstol. En les localitats de la nostra geografia on sant Jaume és el patró, o en les ermites i esglésies on és el titular, la celebració local es menja l’espanyolicitat de la festa.

Cal dir també que la celebració religiosa a Santiago de Compostela ha tingut, a casa nostra, poc ressó mediàtic, ocupat -per no dir entretingut- amb el triomf espanyol al Tour de França i el triomf automovilístic de Fernando Alonso, que per cert, també vesteix de vermell. Pels mitjans informatius de casa nostra la festa de sant Jaume és un apunt folklòric sense importància. Potser aquí assaborim els beneficis d’una societat laica, que ens deixa celebrar la festa al nostre gust local i sense intromissions.

Volem subratllar –intencionadament- que la importància de la tomba de l’apòstol va més enllà de les terres espanyoles. El pelegrinatge a sant Jaume de Compostela, junt amb el pelegrinatge a Roma i a Jerusalem, ha esdevingut un dels itineraris més recorreguts per pelegrins europeus i, actualment, per pelegrins d’arreu del món. Es tracta d’un patrimoni religiós d’abast mundial. Fa dues dècades que aquest camí ha esdevingut un fenòmen sociològic que aplega moltíssims creients i no creients en un itinerari que és clarament religiós.

El camí de sant Jaume ha fet que fins i tot la Generalitat de Catalunya, molt tocada i posada en temes religiosos, hagi recuperat els seus trams catalans, encara que només hagi estat per interès turístic o cultural. Tant de bo que les nostres terres assoleixin, a les vores d’aquests camins recuperats, la vivacitat religiosa que hi ha en el tram aragonès, navarrès, castellà, lleonès i galleg.

La tomba de l’apòstol trenca fronteres i agermana, sense estridències, molts pobles, cultures i llengües, amb una naturalitat i vitalitat envejables.

Els tres nebots (Rondalles beduïnes 1)

Hi havia una vegada un home que era oncle de tres nebots i volgué descobrir quin d’ells era el més intel·ligent dels tres.

Un dia sortí amb un camell i amb el nebot més gran i s’aturà en un indret on no hi havia cap arbust ni llenya seca, només una acàcia verda. Li digué al noi: “Nebot meu, dormiré una mica. Tu, mentrestant, prepara’m una coca". El nebot respongué: “D’acord, estimat oncle!”. L’oncle es posà a dormir i el noi començà a cercar llenya seca per fer foc i coure la coca. Buscà, buscà i no trobà res. Comprovà que l’acàcia no tingués una branca seca que no hagués vist, però res de res, l’acàcia era verda i la seva fusta impossible d’utilitzar pel foc. Renuncià a preparar la coca per l’oncle i romangué allí esperant que aquest es despertés. Quan l’oncle es desvetllà, li demanà al nebot: “Nebot meu, m’has preparat la coca com t’havia demanat?” El nebot respongué: “Estimat oncle, perdona’m, he cercat una bona estona llenya seca però no n’he trobada, i l’única acàcia que hi ha és completament verda”. L’oncle digué al nebot: “No importa, nebot meu, Vés, prepara el camell que tornem a casa”. I van tornar al campament.

Dies després, l’home prengué amb ell el segon dels tres nebots i el portà al mateix lloc. Arribats, l’oncle digué al nebot: “Nebot meu, vull dormir una mica, Tu, mentrestant, prepara’m una coca”. El nebot respongué: “D’acord, estimat oncle!”. L’home es posà a reposar i el nebot començà a cercar llenya seca pel foc, però no en trobà ni un sol grapat. Anà a veure l’acàcia però aquesta era completament verda. Descoratjat, s’assegué al costat de l’oncle esperant que es despertés. Passada una estona l’oncle es desvetllà i demanà al nebot: “Nebot meu, m’has preparat la coca?”. “El nebot li contestà: “Perdona’m, estimat oncle, però no hi ha llenya seca per aquí i l’acàcia és completament verda. És impossible fer foc aquí”. L’home li digué al nebot: “Nebot meu, no importa. Ensella el camell, que tornem a casa”.

Passats un dies, l’home prengué amb ell el més jove dels tres germans i el portà al mateix lloc dels altres dos. Arribats, digué al nebot: “Nebot meu, vull reposar una mica. Tu, mentrestant, prepara’m una coca”. El nebot digué: “D’acord, estimat oncle!”. L’home es posà a dormir i el noi començà a cercar llenya seca, però no en trobà. Anà a comprovar que no hi hagués una branca seca en l’acàcia, però aquesta era completament verda. Mentre observava les branques verdes de l’acàcia pensà dintre seu: “Aquesta fusta no és bona per fer foc perquè es verda, però pot utilitzar-se per substituir un travesser de la sella. Podria prendre el travesser de fusta seca de la sella i utilitzar-lo pel foc, i fer un travesser nou amb una branca d’acàcia”. I així ho va fer. Es posà al treball i preparà la coca per l’oncle. Quan l’oncle es despertà li demanà al nebot: “Nebot meu, on és la coca que t’havia demanat?”. El noi digué a l’oncle: “Aquí la tens, estimat oncle”, i li portà la coca. L’oncle demanà al nebot: “Com ho has fet per coure la coca, car no hi ha llenya seca i l’acàcia és verda?". El nebot respongué: “He agafat una branca verda de l’acàcia i he fet un travesser per la sella, que he muntat enlloc del que hi havia i que m’ha servit per preparar el foc”. L’oncle s’adonà que aquell era el nebot més intel·ligent de tots. Van menjar plegats la coca i després l’oncle digué: “Estimat nebot, ja podem tornar a casa”, i preparat el camell, van tornar al campament.

No es pot tapar la boca als qui se senten cristians (Diumenge 16)

“No se puede tapar la boca a los que se sienten nación”, deia el president Zapatero fa pocs dies. No volem valorar el contingut d’aquesta proclama sinó subratllar que no és una frase espontània i improvisada. Es tracta d’una frase de laboratori, creada perquè circulés destacadament pels mitjans de comunicació. I així ha estat. És una frase molt intel·ligent, que acusa a uns, dóna un cop a l’espatlla a altres, i converteix al qui la diu en arbitre de la situació.

El Vaticà hauria de contractar algun d’aquests bons publicistes creadors de frases incisives i atractives com la citada. Així quan presentés els seus documents, com el recent sobre els delictes més greus, tothom quedaria encantat, enlloc de provocar l’activació de les canonades mediàtiques anticlericals, inactives durant setmanes gràcies a les proeses de la Roja. L’objectiu de la canonada no han pogut ser les duríssimes noves prescripcions contra els delictes sexuals, però sí altres prescripcions que, poc intel·ligentment, i qui sap si per estalviar paper, han posat en un mateix document.

Captivats per la frase presidencial, gosem adaptar-la per respondre a les habituals desqualificacions mediàtiques: “No es pot tancar la boca als qui se senten cristians”. I ho diem en català perquè hi ha catalans que així ho pretenen, que cerquen la mínima ocasió per posar-nos en evidència i a més, aconseguint que ens sentim culpables. És el que, semblantment, fa Marta amb la seva germana Maria en l’escena evangèlica: posar-la en evidència davant del mateix Jesús: “Digueu-li, si us plau, que m’ajudi”. El problema és que si Maria –sentint-se culpable- hagués reaccionat ajudant-la, Jesús s’hagués quedat sol. Per això ell la defensa, accentuant el valor del seu gest, que ha estat més intel·ligent, més delicat i més genuí que els tràfecs de Marta.

La nostra societat, com Marta, alhora que ens demana col·laboració ens posa en evidència. Moltíssims cristians, sentint-nos culpables, ens aixequem dels peus de Jesús i ens posem a fer coses. Però no reeïxim a silenciar les queixes socials i, de retop, anant darrera els seus neguits infinits acabem neguitejant-nos també nosaltres. Però el pitjor és que hem abandonat allò que ens caracteritza: estar, com Maria, asseguts als peus del Senyor escoltant la seva paraula.

Maria, que aparentment sembla una encantada i una badoca, resulta que ha escollit la part millor, segons diu Jesús. Aquesta opció per una aparent passivitat irrita a Marta. Nosaltres procurem imitar a Maria, la petita. Al menys, si hem de ser qüestionats, que sigui per fer el que és més genuí, no per perdre el temps fent la gara-gara als altres.

Els nostres i els altres (Diumenge 15)

No és fàcil comentar les lectures d’avui sense sentir-se condicionat per la manifestació d’ahir i pel partit de futbol d’avui. El colpeig mediàtic dels dos esdeveniment és tan intens que no podem desempallegar-nos-en. Per tant, optem per integrar-los, i els relacionem amb la pregunta del mestre de la llei a Jesús: “I per a mi, qui són aquests altres?”.

L’evangeli ens explica que aquesta pregunta està feta amb ganes de justificar-se. El debat sobre qui eren exactament aquests “altres” era un debat obert en temps de Jesús. Aquell mestre de la llei seria dels qui interpretarien que “Estimar els altres com a tu mateix” es referia només a estimar els qui formaven part del poble d’Israel. Ni els samaritans, un jueus descastats per haver-se barrejat amb altres pobles, no entraven dins d’aquest àmbit. Jesús, conscient dels habituals prejudicis i pugnes entre propers, posa precísament a un samarità com a exemple del que significa estimar els altres. De retruc, posa en evidència els israelites més representatius i genuïns: la casta sacerdotal i levítica.

Cal dir que, dins del judaisme d’aquell temps, no tothom pensava així. Hi havia rabins, entre ells el mateix Jesús, que tenien una visió més oberta d’aquesta prescripció del llibre del Levític d’estimar els altres. Passem però a casa nostra: els membres del Tribunal Constitucional són aquests altres que hem d’estimar? o els partits polítics que han aplaudit la seva sentència? Deixant la qüestió política i quedant-nos només en la qüestió social, i recordant aquella famosa frase que és català tot aquell que viu i treballa a Catalunya: aquests nois i noies de països estrangers que ens roben les carteres, el bolso o el mòbil en el metro o pel centre de la ciutat, són dels nostres o són els altres que hem d'estimar? I aquells que porten un cognom ben català i que desvien diners públics catalans, són dels nostres o són dels altres? Els hem d’estimar?

Passem a “La Roja”: els nostres són només els catalans que juguen en la selecció o també els no catalans que juguen al Barça? En Villa és dels nostres encara que festegi els gols fent el torero? O potser queda clar que tota la selecció són “els altres”. Aleshores, els hem d’estimar?

Si algú ens acusa de fer demagògia hem d’acceptar que té raó. No obstant, la nostra única pretensió és la que exposa l’evangeli: que és excessivament fàcil, sota el signe d’una bandera, uns colors, una identitat, una ideologia, i fins i tot una religió, incloure i excloure indiscriminadament als altres. L’exhortació final de Jesús de posar a un samarità com a exemple d’integració és prou clara. Quan li diu al mestre de la llei i a nosaltres: “Doncs tu fes igual”, és un repte no gens fàcil de complir.

Anar? o fer que vinguin? (Diumenge 14)

El catalans acostumem a prendre’ns molt seriosament i al peu de la lletra les xifres. Però hem d’anar amb compte amb el nombre de setanta-dos deixebles mencionat a l’evangeli. No es tracta de qüestionar que seria una quantitat elevada en proporció als deixebles que tindria Jesús de bell principi, sinó que setanta-dos –i també setanta- és un número tipològic en la Bíblia. El seu valor numèric és nul però el seu valor simbòlic assenyala un gran clan o una gran comunitat. Mencionem, a tall d’exemple, que els fills de Jacob que van baixar a Egipte eren setanta, o que els savis que Moisès va escollir en el desert eren setanta.

La tradició jueva segueix aquest costum bíblic i també utilitza simbòlicament el número setanta-dos. Aquesta era la quantitat de savis escollits, sis per tribu, que van fer la traducció grega de l’Antic Testament, l’anomenada Septanta. També el Sanedrí, el consell jueu, estava format, segons el tractat que en fa referència, per setanta o per setanta-dos membres.

Valgui tota aquesta explicació per subratllar que, seguint la tradició jueva, la xifra de setanta-dos deixebles defineix un col·lectiu que ha estat escollit, que té una identitat clara, i que forma una comunitat definida. Podem suposar que això s’esdevingué ja en vida de Jesús, i pel que resa l’evangeli, el mateix Jesús envià els seus deixebles més enllà del seu àmbit comunitari per irradiar el que ells vivien i pensaven. “Digueu a la gent d’aquell lloc: El Regne de Déu és a prop vostre”.

En temps de Jesús hi havia predicadors itinerants, homes religiosos que visitaven els pobles i que, en les places o en les sinagogues, feien les seves prèdiques i també guaricions, i rebien a canvi alguna gratificació que els servia de sosteniment. A jutjar pels consells que dóna el mateix evangeli, també hi hauria predicadors que, aprofitant la seva loquacitat, rondarien les cases omplint-se la panxa i les butxaques. Jesús demana sobrietat i humilitat als seus deixebles, que el seu testimoniatge no malmeti el missatge que estan donant.

“Els setanta-dos tornaren tots contents”. Segons l’evangeli el motiu és haver comprovat la força del nom de Jesús. Podem afegir que tampoc tindrien una excessiva competència. En canvi, avui dia hi ha moltíssims predicadors d’inquantificables mitjans de comunicació que tenen el mercat informatiu acaparat, i que no ens deixen cap espai per dir res. Amb els triomfs de La Roja, les llàgrimes del Messi, el carnet del Cruyff, la sentència del Tribunal Constitucional i la manifestació del dissabte vinent, qui gosa dir públicament: “El Regne de Déu és a prop vostre”. La nostra capacitat d’arribar a l’opinió pública és irrisòria, per tant la nostra incidència -més enllà de les nostres comunitats- és també irrisòria.

Potser són temps de canviar d’estratègia. Primer, caldria estar contents de ser setanta-dos; i segon, estar convençuts que tenim la força del nom de Jesús. A partir d’aquí, més que anar de dos en dos a predicar, seria millor convidar de venir a les nostres comunitats, deixant que la nostra alegria i la força del Crist faci la resta.

Silenci profètic (Dijous 13)

“Jo no sóc profeta ni he estat mai de cap comunitat de profetes”. Aquesta és la resposta -sorprenent per a nosaltres- que dóna Amós al sacerdot Amasies quan li diu que marxi al regne del Sud, i que allí es guanyi la vida fent de profeta. Per què respon que no és un profeta?

Quan Amós subratlla que “el mateix Senyor m’ha pres de darrere els ramats i m’ha dit: “Vés a profetitzar a Israel, el meu poble” ens està explicant el tret característic de la profecia bíblica: que no és tracta d’un ofici corporatiu heretat de pares a fills, ni d’un modus vivendi com s’esdevé amb els profetes dels altres pobles de l’Antic Pròxim Orient. El profeta bíblic ho és en virtut d’una vocació rebuda de Déu; es tracta d’una revelació divina assumida pel profeta. Amós era pastor i pagès i ho va deixar. Aquest és el copyright d’un profeta del poble d’Israel, el seu tret diferenciador.

Aquest tret exclusiu esdevé la creu i la glòria del profeta bíblic perquè l’elecció divina sovint és causa de rebuig humà. Pels qui envolten el profeta, esdevé difícil captar la seva profunditat i entendre el seu discurs alternatiu, sempre diferent, segons el tarannà del profeta i el moment històric que es viu.

Per això se’ns acut que el discurs més profètic que actualment podem fer els creients és el del silenci absolut. És tanta l’energia i el temps que malmetem justificant-nos, o defensant-nos, o criticant-nos, o queixant-nos, o fent discursos que caiguin bé, o fent discursos que caiguin malament, o dient la nostra públicament..., que si, de sobte, calléssim a tots els nivells, la nostra societat quedaria saccejada. Si féssim silenci potser deixariem que ressonés més nítidament la veu de Déu.