Organitzats (Cròniques barcelonines 5)

Una furgoneta blanca, abonyegada, descolorida i atrotinadíssima, amb matrícula antiga, de caixa tancada, s’atura al xamfrà del carrer Bailén amb Diputació. Són les set del matí tocades. S’obren les portes posteriors i baixen amb lleugeresa dos joves. Descarreguen dos carretons de supermercat buits, d’aquells que tenen les rodes giratòries i una barra plastificada de color carbassa per empènyer-lo.

La caixa es tanca immediatament i el conductor entra a la cabina a fer una becaina. Els dos joves enfilen, un el carrer Bailén, l’altre el carrer Girona. Pugen en direcció muntanya, revisant els contenidors del carrer assignat. És una hora òptima per remenar-los sense competència car els camions d’escombraries han fet la seva feina. També es treballa amb rapidesa i discreció perquè els carrers estan poc transitats.

Aproximadament una hora després arriben a la Diagonal. Ja quasi han finit la ronda. Al carrer Còrsega, creuada l’avinguda, els recollirà la furgoneta, on carregaran el carretó amb les andròmines que hauran considerat dignes de replegar.

"Què hem de fer?" (Advent 3)

“I nosaltres, què hem de fer?”, preguntaven a Joan Baptista els qui, amb ganes que les coses canviessin, no sabien com actuar; com sovint ens passa a nosaltres, tan a nivell religiós com social: que volem que les coses canviïn i no sabem per on començar.

                                                                            

Les respostes del Baptista no tenien res d’especial: ser sensibles amb els altres, i ser honestos i complidors en les feines. Però dites per ell, aquestes exhortacions tenien un pes moral i una força que no tindrien en boca d’altres. La raó és que havia un plus acreditat pel seu testimoniatge de vida; el que, en definitiva, qualifica o desqualifica un discurs. Tanmateix, el secret de Joan Baptista ens el dóna la darrera frase de l’evangeli: “Amb aquestes i moltes altres exhortacions, Joan anunciava al poble la bona nova”.

 L’atracció del Baptista no seria el seu carisma personal, ni el seu testimoniatge, sinó que anunciava bones noves. Per això captivava a la gent. Per això els qui anuncien bones noves ens captiven, perquè abans i ara necessitem missatges encoratjadors que ens alegrin la vida i, sobretot, que ens omplin de nous reptes i de noves aspiracions, com més elevades i utòpiques millor.

 Nosaltres seguim necessitant la Bona Nova -en singular i en majúscules- de Déu per les mateixes raons: per alegrar la nostra vida de fe i per omplir-la de nous reptes i de noves aspiracions. Perquè ser creient no és viure envoltat de tedi i de rutina; ser creient és restar sempre obert a l’enllà, és sentir-se fascinat per Aquell que ens porta bones noves celestials: Jesús de Nazaret.

Respir (Cròniques barcelonines 4)

Som a l’andana subterrània del Baixador de Gràcia. Els trens passen contínuament mentre la megafonia anuncia els destins. Els vianants s’acumulen en el centre de l’andana i, qui vol gaudir de més espai vital, ha d’anar als seus extrems. En aquesta direcció es dirigeixen dues senyores amb sendes maletes que, malgrat són d'escàs embalum, arrosseguen amb les rodes que porten incorporades.

Arriba un tren compost de poques unitats que ocupa menys de mitja andana. No hauríem captat aquest detall si no fos per les mencionades senyores que, rondinant i corrents des de l’altra extrem de l’andana, s’apressen per aconseguir el tren.

La corredissa tampoc hauria estat significativa si no fos perquè, una de les senyores, amb les presses, arrossega la maleta pel costat on no hi ha rodes. Això tindria escassa rellevància, atesa la lleugeresa de la maleta, si no fos perquè dues barnilles de metall sobresurten de la part inferior, suportant el seu pes i fregant l’enllosat. Un grinyol inacabable, un xerric escandalosíssim, un nyic-nyic agudíssim acapara progressivament l’atenció dels vianants -d’ambdues andanes!- que, d’esma, esdevenim espectadors d’una cursa tan vibrant.

La fressa s’atura quan les dues senyores arriben a la darrera porta del darrer vagó. Respiren al pujar. Nosaltres també.

"On ets...?" (Immaculada Concepció 2012)

-“On ets...?” -pregunta Déu a l’home en el relat del paradís.

- On ets..? - segueix interrogant als humans que, avergonyits, continuem amagant-nos; o també enardits –que és un mecanisme de defensa- li plantem cara dient que no ens atabali.

 

Els humans perdem el nord quan ens amaguem de Déu o el neguem; quan pretenem ocupar el seu lloc per ser el centre de tot i de tots; quan l’únic pronom personal que pronunciem és “jo”, i l’únic possessiu que utilitzem és “meu”. Els humans ens degradem i ens envilim quan forcem els altres a adorar-nos, quan anul·lem o manipulem la seva llibertat, quan excusem les nostres malifetes culpant-los a ells.

 

Però també ens orientem quan ens apropem a Déu i el reverenciem; quan mirem els altres al mateix nivell i diem “tu”, “ell, “ella”, “nosaltres”, o diem “teu”, “seu”, “nostre” i “vostre”. Els humans ens tornem bons quan Déu i els altres esdevenen el centre, quan promocionem la llibertat dels que ens envolten, quan reconeixem les nostres culpes i excusem les dels altres.

 

Els humans no som perfectes, però sabem com ser-ho. Utilitzant la nomenclatura de la festa d’avui: els humans no són immaculats, però sabem com ser-ho, i la solemnitat que celebrem ens hi encoratja. La Immaculada concepció de Maria no és el record de la nostra baixesa i del nostre pecat que, per ensorrar-nos més en la culpa, ho contrastem amb l’excelsitud i puresa extraordinària de Maria. La Immaculada concepció de Maria no és el diagnòstic categòric de la inspecció del cos, l’ànima i l’esperit de Maria on no hi hem trobat cap tara ni cap taca que la desqualifiquin.

 

Si utilitzem les dites “és un tros de pa” o “és un sant” per referir-nos a persones que destaquen per les seva bonhomia natural, ¿per què no podem dir que Maria és immaculada i sense pecat? Déu no necessitaria dir-li a Maria “On ets...?”, perquè estaria ben a prop, tan a prop, que quedaria impregnada de dons divins de bell principi, i que conservà durant la seva vida.

 

I nosaltres, seguirem esguardant Déu i Maria Immaculada des de lluny, escèptics, passius i avergonyits? Deixarem que la proximitat divina ens faci, potser no immaculats, però sí més bons?

DE DOLÇOS I TORRONS

Dimecres I d’Advent, 5 de desembre de 2012

Is 25, 6-10a/Sl 22/Mt 15, 29-37

                                                                                                          

S’acosten les festes de Nadal i ja tot són preparatius. Especialment pel que fa a àpats i dolços de tota mena. De fet, ja fa setmanes que es poden comprar torrons, massapans i polvorons. Quasi sembla una obligació fer-ho.

Per alguns aquests dies, culinàriament parlant, esdevindran una tortura. Ja sigui pel fet d’haver de preparar els àpats festius (que no vol dir que no es facin de gust, perquè trobar-se en família bé que ho mereix, però que porten un plus de feina afegit al dia a dia); ja sigui perquè per edat o salut ja ens trobem en aquella situació en què algunes coses ens les hem de mirar una mica de lluny, perquè no ens convé abusar-ne. Vaja, que arribem a les festes de Nadal i potser ja estem embafats abans d’hora només de pensar en menjar.

Només ens faltava avui que les lectures també ens parlin d’àpats com si volguessin posar-se a to amb les festes que vénen. I em temo que també en aquest cas sovint hi arribem embafats (pels nostres maldecaps, pel nostre estil de vida que sembla una nova temporada de Supervivientes, en lloc de viure amb sentit i mesura) i, precisament, per arribar-hi embafats ens passa que ni parem esment a la promesa que se’ns vol comunicar. Prepareu els nostres cors... demanàvem en la pregària inicial. Sí, necessitem que Déu mateix prepari els nostres cors a la superabundància de béns que vol compartir amb nosaltres simbolitzats en els plats gustosos i suculents i els vins rancis clarificats d’Isaïes.

L’Evangeli ens convida a apropar-nos a Jesús, sense por, sense màscares. El trobem, com diu Mateu, assegut, esperant-nos, fent-se trobadís, a dalt de la muntanya, ben a la vista de tothom. El trobem disposat a rebre invàlids, que ho som, potser, perquè diferents problemes ens tenallen i immobilitzen sense deixar-nos avançar lliurement. Disposat a rebre esguerrats, que ho som, potser, perquè les circumstàncies de la vida o nosaltres mateixos cercant vés-a-saber-què, ens han ferit o mutilat. Disposat a rebre cecs, que ho som, potser, de tant mirar-nos el melic, de tant pensar-nos el centre del món i no saber ampliar els horitzons. Disposat a rebre sords-muts i molts altres tarats, que ho som, perquè de mancances i limitacions n’hi ha de tota mena per a fer-nos insensibles, febles, dependents, necessitats d’afecte o de forces. Com en la muntanya, Jesús és aquí, avui, disposat a curar.

Com ho farà? Com ho féu d’antuvi. També avui ressonen les seves paraules així: No vull que se’n vagin dejuns. No vol que marxem d’aquí buits i sense esma. Ens torna a fer seure a terra, per a què és noti que és Ell qui actuarà, que és Ell qui ens alimentarà i no nosaltres. Torna en aquesta Eucaristia a donar-se com a pa i com a vi, com aliment i bàlsam en el nostre camí d’Advent fa poc estrenat. Seiem, doncs, i obrim les nostres mans, perquè de Jesús, podem menjar tant com vulguem, mai no l’esgotarem.

DEJUNI I FAMÍLIA (DIUMENGE 32-B)

DIUMENGE XXXII DURANT L’ANY –B- 11.11.12

(1Re 17,10-16; Salm 145; He 9,24-28; Mc 12,38-44)

El dijous que vam celebrar sant Francesc, vam beneir la imatge que ara presideix la nostra església, un Pantocràtor. Després de la celebració vam estar parlant amb la pintora, Laura Alberich, i diu que un dia li van preguntar si quan ella pintava els seus quadres feia com els monjos de la tradició oriental que, quan pinten una icona, fan dejuni. La icona és fruit del dejuni i de la pregària. La nostra pintora va dir: “No, jo no faig dejuni, prego això sí, però (i aquí ve la cosa), des que vaig començar la pintura fins que la vaig acabar, no vaig veure ni la TV, ni vaig escoltar la ràdio, ni em vaig connectar a Internet”. Un bon dejuni, un molt bon dejuni! És el dejuni del nostre temps. Crec, per tant, que aquesta imatge realment és fruit del dejuni, i del dejuni que d’alguna manera hauríem d’aprendre, individualment, perquè si sabéssim les hores i hores que se’ns mengen aquests aparells és horrorós, de les hores que passem davant de la TV, la ràdio i l’Internet... Darrere d’això ningú no té temps per a res. No dic que siguin uns mitjans dolents, però certament es podria aprofitar millor el temps. I sobretot per les famílies! Quant de temps falta per poder parlar entre les famílies, els pares i els fills, entre el matrimoni, entre els uns i els altres, quant de temps en “adoració perpètua” davant del “rei de la glòria” que està entronitzat al mig del menjador, que és la TV. I encara més, n’hi ha que el tenen a cada habitació! I que poques vegades estem asseguts, parlant, parlant, a vegades de temes intranscendents, a vegades de temes importants, parlant...

Fa temps el P. Lombardi deia: “La família que prega unida, es manté unida”. Certament les coses no són tan clares i precises, però sí que estava indicant un punt important. Les nostres famílies preguen? Pregueu vosaltres? La parella prega? Prega la família? Encara que sigui un Parenostre, un Salm... es prega? És important. Moltes vegades ens hem trobat amb els pares dels nens de la catequesi que vénen tot enfadats dient: “Els nostres fills vénen a la catequesi aquí, ja porten dos anys, i encara no saben el Parenostre”.  Però si el Parenostre no l’han d’aprendre aquí, ni l’Ave Maria, no l’han d’aprendre aquí, resar no ho han d’aprendre aquí, han de ser els pares que ho ensenyin, ha de sortir de la família. La família és el lloc sagrat on creix la fe. Pels cristians, la família no és solament un fet sociològic, psicològic, de número, és un fet sagrat, és un sagrament.

Quan preparo una parella per al matrimoni sempre em fa gràcia perquè, com que els capellans sempre passem per carques, em fa gràcia constatar que la litúrgia és més progre que els qui es vénen a casar. Això en un punt molt concret. Fixeu-vos que tots els casaments, gairebé tots, entra la núvia... amb qui? Amb el pare! És ell qui la porta cap a l’altar, dóna la mà al que ha de ser el seu espòs, i li entrega la dona. Això és molt masclista, però no hi ha manera de treure-ho. La litúrgia cristiana catòlica no diu això.  Si llegiu el Ritual, com comença? Qui entra a l’església? El sacerdot. Igual que quan jo entro aquí no us aixequeu perquè entra el Cinto, sinó perquè entra el sacerdot, que és figura de Crist per a l’Assemblea, i no simplement ho recorda sinó que Crist hi és realment present. En el matrimoni, això passa amb la parella, ells són els sacerdots, i per això, quan entren han de ser ells dos, no el pare, els qui entren. I per això mateix, quan entren tots dos, s’aixeca tothom, perquè entra Crist, entra Crist en la figura dels dos que s’estimaran per sempre. El matrimoni cristià està basat en la llibertat, en aquest cas són dos, no són dues famílies. I això que en el Ritual és tan natural, el lliure consentiment, és el fonament del matrimoni. També hi ha la fidelitat, la fidelitat mateixa de Déu és el fonament de la fidelitat del matrimoni, i l’obertura als altres, a la fecunditat, amb els pobres, amb l’Església. És una església en petit que fa créixer l’Església: en santedat i en nombre.

Certament que això a vegades es trenca, amb molt de dolor. No és fàcil avui la vida familiar, i no crec que ho hagi estat mai. L’amor és un aprenentatge, l’amor és tot un camí el qual passa per la creu. L’amor no és gens fàcil, i no es pot basar simplement en els sentiments. Però quan això es trenca, cal un gran respecte, una gran proximitat. I això l’Església no ho té arreglat. El Cardenal Martini, que va morir fa poc, en les últimes declaracions que va fer, estava molt preocupat perquè les famílies que es trenquen i un dels seus membres es refà amb una altra persona no poden apropar-se a l’Eucaristia. Esglésies tan antigues com la nostra, tan venerables com la nostra, i que l’Església catòlica no desautoritza, les esglésies ortodoxes, han trobat altres camins que ens podrien ensenyar. Estem en un moment de transició en aquest punt, cal pregar, ser seriós, estimar l’Església, ajudar a caminar. La nostra consciència, ningú no la pot suplir, ningú, una consciència formada, que sap escoltar, una consciència que sap dialogar, que sap canviar de parer, una consciència amarada d’oració, que no es deixa portar simplement pel que es diu, que sap fer dejuni de TV i d’Internet i cerca el silenci per ser coherent i honesta.

Fra Jacint Duran i Boada

Francescs

Aquesta és l’homilia que hauria volgut fer abans d’ahir. Però me’n vaig adonar massa tard, acabada ja la missa i quan n’havia fet una altra. En fi, l’escric.

La festa de sant Francesc Xavier m’ha fet recordar una conversa tinguda fa uns mesos amb un amic, jesuïta com ell. Com és sabut, els jesuïtes, als tres vots de tots els religiosos, n’hi afegeixen un quart, que els posa a disposició del Sant Pare per al que calgui. El que jo no sabia era que aquest quart vot no tenia perquè ser concedit a tots els jesuïtes. Només es dóna (o s’hauria de donar) a les persones de qui veritablement es pugui dir que estan disponibles per a qualsevol cosa que se’ls demanés.

Sortint d’aquella conversa, interiorment se’m presentava el contrast amb la figura de sant Francesc d’Assís. Sant Ignasi, si no ho entenc malament, tindria la il·lusió d’anar amb els seus jesuïtes davant del Papa i poder dir: “Aquí teniu aquesta persona, que s’ha preparat adequadament i està diposada a fer el que convingui per al Regne de Déu”. D’aquí surt una història impressionant com la de sant Francesc Xavier, predicador incansable de l’Evangeli a l’Índia i el Japó, i que va morir a punt d’entrar a la Xina, molt i molt lluny del castell navarrès on havia nascut.

Sant Francesc d’Assís també va anar al Papa, però d’una manera lleugerament diferent. En el seu Testament ens diu que el Senyor mateix li va revelar que havia de viure segons la forma del sant Evangeli, i que ell amb poques paraules ho va fer escriure i el Senyor Papa li ho confirmà. Sant Francesc d’Assís ha fet la seva pròpia descoberta a l’evangeli, i del Papa demana només la confirmació. Ell morirà en el mateix Assís que l’havia vist néixer, però que ja mai no tornarà a ser el mateix després d’ell.

Els franciscans hi hauríem de pensar, sobretot ara que l’Església ens posa al davant el repte de la Nova Evangelització. Sant Francesc, el d’Assís, a l’Evangeli no hi troba una missió, sinó una forma de vida. Està més a prop en aquest punt dels antics monjos que no pas dels seus contemporanis dominics o dels posteriors jesuïtes (que marquen amb la seva espiritualitat la manera com la vida religiosa tendeix a comprendre’s avui). La seva forma de vida evangèlica, ben viscuda, tendeix a encomanar-se, també a través d’una gens pretensiosa exhortació a la penitència. D’aquí va sortir, ja des de l’inici, l’extensió de la seva fraternitat cap a les dones i els laics.

Tinc els meus dubtes que l’espiritualitat franciscana es pugui resumir d’una manera adequada amb la paraula disponibilitat. L’evangeli queda resumit per a sant Francesc en el nom que dóna al seu orde: menors, que renuncien a tota mena de poder, i germans. Si arribem a donar a la nostra vida aquesta forma, crec que ja haurem fet el que se’ns pot demanar.

ALCEU EL CAP BEN ALT!

Il·lustració de Rosa Maria Curto

Diumenge I d’Advent, 2 de desembre de 2012

Jr 33, 14-16/Sl 24/1 Te 3, 12-4, 2

  

Comencem l’Advent com qui comença posant-se amb stand-by, aquella llumeta vermella o verda que tenen els TVs o els ordinadors per a indicar que estan en compàs d’espera.

Els ordinadors, us haureu fixat, es poden posar automàticament amb aquest estat, diguem-ne, d’hibernació, d’espera, de manera que sembla talment que estan desconnectats. Però cal només fregar lleugerament una tecla, o el ratolí, per a què l’ordinador es posi automàticament en marxa.

Pensava en això després d’haver anat a portar la comunió a la Maria, la meva mestra de teologia de l’asil. M’ha sorprès, com ho fa sempre, al dir-me amb uns ulls mig il·lusionats, mig humits de l’emoció: Ja comencem l’Advent, aviat ve Nostre Senyor! M’ha semblat la mateixa reacció (però, òbviament molt més càlida i humana) que la de l’ordinador. Només ha calgut dir a la Maria que avui era el primer Diumenge d’Advent per a què, d’una revolada, s’incorporés en el seu seient i exclamés el que us acabo de dir amb força i il·lusió.

Quina és la nostra reacció davant l’Advent? Què esperem d’aquest Advent? Mirem de seguir algunes pistes. El text de Lluc pot semblar dur a primera vista i ho és. Però és dur perquè és realista. Jesús respon segons allò que han demanat els seus deixebles, que li havien preguntat quan passaria el que havia profetitzat sobre la destrucció del Temple de Jerusalem i sobre el futur. Jesús és realista perquè no amaga els problemes i amb colors vius (“prodigis al sol, a la lluna, a les estrelles”, “bramuls de la mar embravida”, “desastres”...) pinta un canvi sobtat de sistema. Com ho fou, certament per al poble jueu, passar de tenir un lloc de culte com era el Temple de Jerusalem i viure a casa seva, a no tenir-lo i més endavant tenir fins i tot prohibit de viure a Jerusalem, veient-se obligats a marxar arreu, a la dispersió per terres paganes. Però, malgrat tot això, l’esperança: Quan tot això comenci a succeir, alceu el cap ben alt, perquè molt aviat sereu alliberats. Sorprenent, no? Quan hom esperaria: quan passi tot això, toqueu el dos, que van a per vosaltres... No, un clar: Alceu el cap ben alt, perquè molt aviat sereu alliberats.

La primera lectura, a més, concreta, tot definint Déu mateix, l’esperança a la qual apunta tot l’Advent, el fonament en què hi reposa tota esperança: no només la vinguda del Nen Jesús al Nadal, sinó la vinguda d’Aquell que la setmana passada recordàvem com a Rei de tot el món. Les paraules finals del profeta Jeremies no poden ser més consoladores a oïdes d’un poble angoixat: Aquells dies serà salvat el país de Judà i viurà confiada la ciutat de Jerusalem. I a ell (aquest plançó bo de David que ha de venir) l’anomenaran: El-Senyor-és... no només “el-nostre-bé”, sinó la nostra justícia, el nostre dret, la nostra solidaritat, el nostre alliberament, el nostre triomf, la nostra seguretat, la nostra salvació. Perquè la paraula hebrea (tzidquenu) que hi ha a l’original té tota aquesta gamma de traduccions.

Avui també m’ha vingut a mans un pensament de Santa Teresa de Jesús que diu així: En estos tiempos es menester amigos fuertes de Dios. I això ens recorda, certament, que comencem el nostre Advent amb esperança. Però no una esperança de cotó fluix, ni una esperança que ens crida a la passivitat; sinó una esperança ferma, ben fonamentada, que reposa en la paraula d’Aquell que ens diu, d’una banda: ALCEU EL CAP BEN ALT i que, de l’altra, ens fa una crida a no estar de braços creuats: Estigueu atents sobre vosaltres i estigueu alerta pregant en tota ocasió. Perquè la vida del cristià no és una vida passiva, sinó activa, vigilant, que edifica, que construeix.

Avui comencem l’Advent, que amb alegria i amb il·lusió puguem dir com la Maria, ben de cor: Ja comencem l’Advent, aviat ve Nostre Senyor!

Expectació (Advent 1)

“Expectació” és un terme que descriu adequadament el temps litúrgic que avui iniciem. Però cal precisar-ne el contingut. L’expectació de l’Advent no s’assembla a l’expectació del partit de futbol Madrid-Atlètico de Madrid d’avui, ni tampoc a l’expectació d'una possible consulta sobiranista,  ni a l’expectació que la crisi econòmica no se superi fins l’any 2014.

 Aquestes expectacions tenen diferents dosis d’emoció, d’anhels, d’esperança, o de sofriment; però totes tenen el mateix denominador comú: la incertesa. No sabem, malgrat les previsions, estudis i enquestes, el resultat definitiu de cap d’elles. Ben mirat, l’expectació és una constant que ens dinamitza la vida malgrat la incertesa que genera. Per explicar-ho amb una imatge: l’expectació ve a ser com la pastanaga que es lliga amb una canya davant de l’ase per estimular-lo a caminar.

 L’expectació de l’Advent és quelcom diferent. No es tracta de posar pastanagues religioses al davant, ni de fer càlculs, ni d’esperar –excitats- esdeveniments sobrenaturals. És tracta simplement de creure, de tenir fe. I això ens permet entrar en un àmbit diferent, en una vivència diferent, en una cronologia diferent, en un calendari diferent i que avui iniciem. En aquesta expectació no hi ha dates, ni terminis, sinó que tot resta obert i sense límits. Per tant, cal una actitud oberta i atenta, un mirada en perspectiva i vers l’infinit, un caminar serè, esperançat, sense presses, sense delers.

 Aquesta és, en definitiva, la proposta de l’Advent: centrar-nos en expectatives de fe, concretades en el Crist Ressuscitat del qual esperem el seu retorn gloriós. Les altres, expectatives ens complementaran i afectaran la vida, però la seva incertesa no ens desestabilitzarà, ni ens farà perdre els papers, ni el temps, ni la salut, ni els valors, ni la moralitat, ni la fe.

Ens ho deia l’evangeli: “Estigueu atents sobre vosaltres...”. “Estigueu alerta pregant en tota ocasió”.

...pedra sobre pedra

Germans quan he començat a llegir l’Evangeli d’avui recordant el d’ahir gairebé m’ha espantat, això que veia Jesús amb els seus ulls (el magnífic Temple de Jerusalem) deia als seus apòstols: Vindran dies en què tot serà destruït, en què no quedarà pedra sobre pedra. Estigueu alerta, no us deixeu enganyar.I he recordat aquell verset del Salm: Si el Senyor no construeix la casa, és inútil l’afany dels constructors.I també en un altre lloc diu Jesús: L’home assenyat i prudent edifica sobre la roca i no sobre el llit d’una riera.

Així nosaltres, en veure un món on la corrupció hi domina i en una societat tan despistada i deballestada, on hi domina l’orgull del poder, de l’ambició  i de la disbauxa, podem adonar-nos, ja decebuts, que tot això no té futur. No s’adiu al projecte de Déu sobre el món real, que és aquell en el qual vivim.

El projecte de Déu és i ha estat sempre el mateix: edificar un món on es pugui viure estimant, respectant l’altre, servint els pobres i els més necessitats...

Jesucrist ve del món de l’amor: Déu és sols AMOR. I si no ho fos es destruiria Ell mateix. El nostre Déu és una comunió de persones que s’estimen, es comuniquen mútuament per amor i el comparteixen totalment. Aquesta, i no altra, és la felicitat del nostre Déu. Per Jesucrist, el gran missatger, sabem el que Déu vol de nosaltres i espera de nosaltres.

Portem gravat a l’ànima un gran anhel, un desig insaciable de felicitat. I, ara, és l’hora de la gran esperança que el missatger de Déu, Jesucrist en persona, ens porta per tal que no defellim mentre caminem, com Ell ha fet, vivint en aquest món i trepitjant aquesta terra que Ell mateix ha trepitjat amb totes les conseqüències que se’n deriven.

Nosaltres, els homes d’avui, hem intentat de construir la societat del benestar que, sense pensar-nos-ho, se’ns ha convertit en una font de malestar. Un malestar que ens ha robat tota guspira d’esperança. I ara el nostre món va rodolant avall sense trobar-hi una solució de futur, perquè tot és fosc, tot és opac, i on les tentatives humanes fracassen i s’esmicolen com les pedres que rodolen muntanya avall.

No quedarà pedra sobre pedra... Si el Senyor no construeix la casa... I la solució única és la de Jesús, la que Ell ens ha vingut a ensenyar. Jesús ha trobat un món deshumanitzat, on l’home ha deixat de ser home. Els homes d’avui s’han estimat més creure que l’home és un llop per a l’altre home.

Però Jesús, el Fill de Déu, creu en l’home i Ell mateix es fa home com nosaltres. S’ha humanitzat per anunciar-nos la pau. Ell, per l’Amor ha vençut la mort i ha ressuscitat. I aquesta és la nostra esperança, l’única esperança. Així, doncs, posem-nos en camí com ho féu Francesc d’Assís amb la seva vida totalment evangèlica. Perquè sabem també que Aquest Jesús tornarà a venir. Perquè Ell ve sempre. Ell és la nostra esperança, l’única esperança.

Aixequem els ulls cap a Ell. I com diu l’Evangeli d’avui: Sofrint amb constància i esperança us guanyareu la vostra vida. AMÉN.

(Homilia de fra Miquel Colom; dimecres XXXIV durant l’any; Ap 15, 1-4; Salm 97; Lc 21,12-19)

NO US ALARMEU!

Detall del Beato de Liébana

Dimarts, 27 de novembre de 2012

Beat Ramon Llull, màrtir

Ap 14, 14-19/Sl 95/Lc 21, 5-11

I quan sentireu parlar de guerres i de revoltes, no us alarmeu. Avui m’ha cridat l’atenció aquesta frase de l’Evangeli. Una frase que sona ben estranya tenint en compte que avui la litúrgia ens parla de sega, de judici, perquè el sembrat de la terra ja és madur com hem escoltat en el llibre de l’Apocalipsi, i l’Evangeli toca la profecia sobre la destrucció de Jerusalem, que serà l’advertiment d’un gran canvi en la manera de concebre la vida i la fe dels mateixos jueus del temps de Jesús.

Malgrat tot, sembla dir-nos la Paraula de Déu, quan tot al nostre voltant trontolli, quan tot sembli fosc, quan res no sembli estable... NO US ALARMEU.

No us alarmeu, penso, no perquè el dolor o els problemes ens seran evitats. Prou que sabem que som homes i dones com els altres i que la fe es posa a prova justament quan passem pel mateix sedàs que tothom. De fet, demà ja veurem que l’Evangeli avisa de la persecució que vindrà als seguidors de Jesús i que avui recordem tot celebrant el martiri del beat Ramon Llull. No us alarmeu, perquè l’estabilitat i la força en el moment de la prova vénen d’Aquell que és l’Alfa i l’Omega, el Principi i la Fi de la història, que és història de salvació i no història cega. No us alarmeu, perquè aquesta estabilitat i força es fonamenten en Aquell que és la Roca, en Aquell que seu al tron a la dreta de Déu: en Jesús mateix.

No us alarmeu, perquè el dia i l’hora darrers no poden ser mesurats humanament, ni pel calendari Maia, ni per cap altre calendari que els humans ens inventem; el dia i l’hora darrers no poden ser calculats, només podran ser intuïts i, de tota manera, el dia i l’hora darrers, pels qui estimen Jesús i són a la vegada estimats per Ell, no seran signe de por, sinó signe d’alliberament.

No us alarmeu, perquè, en el fons, la fi de les coses és connatural a tota realitat material, perquè aquesta realitat que ens envolta és fugissera, marcada per la caducitat; més aviat que la por, l’angoixa i el desànim, siguin substituïts per la confiança en Aquell que ha promès que serà amb nosaltres tots els dies de la nostra vida fins a la fi del món.

No us alarmeu, perquè davant d’un Déu que ens ha estimat tant que, com diu Joan al seu Evangeli, ens ha donat el seu Fill per a què tinguem vida eterna, vida veritable, amb sentit, plena; més aviat l’alarma s’ha de convertir en caps que pensin clarament i amb lucidesa per cercar solucions de pau i progrés i en mans que siguin capaces de construir la solidaritat i l’entesa entre tots.

Que en aquesta Eucaristia puguem omplir-nos i saciar-nos de Jesús, la Font de la Vida; l’Esperança contra tota desesperança; la Paraula que construeix i edifica.

QUINA MENA DE REI?

Pantocràtor. Reproducció de Laura Alberich
al Convent dels Caputxins d'Arenys de Mar

Diumenge  XXXIV, 25 de novembre de 2012

Solemnitat de Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món

Dn 7, 13-14/Sl  92/Ap 1, 5-8/Jn 18, 33b-37

En llegir els textos d’avui un necessita situar-se una mica, prendre distància. Quasi sembla que cal fer-se una d’aquelles preguntes metafísiques com la de “Què fou primer, l’ou o la gallina?”. Pregunta aquesta, d’altra banda, molt interessant, perquè quan un veu que arriba a un atzucac s’adona que cal plantejar la pregunta d’una altra manera.

Amb el concepte de “Rei”, aplicat a Déu, ens passa, penso, com quan li apliquem el concepte de “Pare”. Què passa? Doncs que per entendre Déu com a Pare, per començar, el que un té més a mà és la seva experiència de la paternitat (ja sigui perquè ha estat pare; ja sigui perquè n’ha tingut, de pare i, si no l’ha conegut o no n’ha tingut, l’ideal de pare que un s’ha pogut fer, perquè alguna “idea de pare” en tenim). Però fent això ben aviat ens adonem que estem entrant en un terreny perillós. Perquè si la meva experiència de la paternitat ha estat positiva, oli en un llum, la imatge de Déu que tindré serà bona... però si no... de Déu, com a Pare, no en voldrem saber res. I la pregunta de l’ou o la gallina aquí es pot repetir: és Déu com a Pare que il·lumina el concepte de paternitat humà o és la meva experiència de paternitat la que il·lumina el concepte de Déu com a Pare? L’atzucac està servit. Per sortir-ne penso que  hem d’anar a Jesús, a qui els evangelis presenten com a “Fill de Déu”, per veure de quina mena de “pare” estem parlant quan parlem de Déu.

Amb el concepte de “Rei”, com deia, passa el mateix. Tenim, penso que per sort, un text molt antic que per via negativa ens diu de quina manera Déu NO ÉS REI. És el text més antimonàrquic que podem trobar a l’Antic Testament: 1 Samuel 8. El context és el moment en què els israelites demanen al profeta i jutge Samuel que els doni un rei. Samuel prega a Déu i aquest li respon dient que molt bé, que els concedeix de tenir un rei, però vol que Samuel els adverteixi de com els governarà el rei que tindran: Prendrà els vostres fills perquè serveixin en els seus carros de guerra i perquè facin d’escorta davant la seva carrossa. Els prendrà per fer-los oficials que comandin mil homes o bé cinquanta. Els farà llaurar els seus propis conreus i segar els seus propis sembrats, i els farà fabricar les seves armes i els ormeigs dels seus carros de guerra. Us prendrà les filles com a perfumistes, cuineres i pastisseres. S’apropiarà dels millors camps, de les millors vinyes i dels millors oliverars per donar-los als seus cortesans, etc., etc., etc. El clam de Déu a Samuel és: No et rebutgen pas a tu, sinó que no em volen tenir per rei a mi.

Ja podem entendre que aquesta mostra és per dir-nos com NO es comportaria Déu amb el seu poble si l’haguessin escollit a Ell per rei. I els textos de la litúrgia d’avui abunden en mostrar-nos justament de quina mena de Rei estem parlant.

La segona lectura, la de l’Apocalipsi, ens parla clarament de Jesucrist (i l’ús d’aquest nom i no del més curt, Jesús, no és casual: és Jesús com a ungit, com a Crist, com a mort, ressuscitat i glorificat el qui és Rei). Però Aquest que és rei, ens diu l’escriptor de l’Apocalipsi, ENS ESTIMA I ENS HA ALLIBERAT. Hi ha quelcom que ha fet (alliberar-nos) i quelcom que segueix fent i farà (estimar-nos). Com ja podem intuir res a veure amb els reis antics ni amb els moderns.

El text de l’Evangeli, encara ens ho matisa més. Per a Joan l’evangelista, Jesús és rei a la creu. Encara més: la creu és el tron de Jesús Rei. I el text que avui hem escoltat, que pertany a la Passió, durant l’interrogatori davant Pilat, remarca la reialesa de Jesús. Jesús acabarà responent a la pregunta de Pilat: Per tant, vols dir que ets rei amb un clar: Teniu raó: jo sóc rei. Un rei que no té res a veure amb l’extorsió del feble, que no té res a veure amb una justícia parcial ni interessada, que no té res a veure amb treure profit del proïsme ni amb l’amiguisme típic entre poderosos. Sinó amb Algú que serà rei en tant que crucificat, en tant que donarà la seva vida en rescat per molts. Un rei que primer de tot serveix, no que cerca ser servit.

Acabem l’any litúrgic amb una imatge, la de Jesucrist Rei de tot el món o Rei de l’univers, que ens recorda que la història, com a història de salvació, apunta a aquesta recapitulació de totes les coses en Ell; però, sens dubte, per aquells que hem estat batejats en el seu Nom, és una crida a la responsabilitat de saber que de tal rei, s’espera també tals prínceps i princeses: s’espera homes i dones que el tinguem com a Rei de les nostres vides i com a model de servei i d’entrega als altres.

¡Viva Cristo Rey! (Crist Rei 2012)

¡Viva Cristo Rey! era el crit dels anomenats cristeros, mexicans revoltats davant les persecucions indiscriminades a l’Església Catòlica legitimades per la constitució mexicana de 1917. Això desembocà en l’anomenada Guerra Cristera que durà tres anys (1926-1929) i, segons estimacions, provocà la mort d’unes 250.000 persones entre civils, cristeros i soldats de l’exèrcit mexicà.

Això ho explica la pel·lícula “Cristeros”, de recent aparició en DVD, amb l’actor Andy García com a protagonista estrella. Però el veritable protagonista és un adolescent que s’afegeix a la revolta i que, capturat, torturat i executat exclama ¡Viva Cristo Rey! com a darreres paraules. La pel·lícula acaba amb un enunciat: aquest adolescent, José Sánchez del Rio, amb 11 cristeros més, van ser declarats màrtirs i beatificats pel papa Benet XVI el 20 de novembre de 2005.

Cridar a la nostra Catalunya actual “Visca Crist Rei!” sona anacrònic, carrincló, o a radical religiós, i ens costa captar la força d’aquest crit en aquell poble mexicà, religiós per naturalesa, davant una persecució injusta argumentada amb una constitució a les mans.

La beatificació d’aquests revoltats reflecteix l’amplitud de mires del creient, que no accepta qualsevol poder terrenal -per legitimat que sigui- perquè té un referent celestial irrenunciable. Ho expressen les lectures d’avui, sobretot la frase de Jesús: “la meva reialesa no és cosa d’aquest món”. L’aspiració d’un creient és el Regne de Déu i els poders temporals són bons tant en quant construeixen aquest regne i són dolents tant en quant el destrueixen.

¡Viva Cristo Rey! en el context mexicà de la dècada del 1920 és un clam al respecte per la religiositat humana, una denúncia al grau d’injustícia que pot assolir un poder temporal per democràtic i constitucional que sigui. També, en la coincidència de la festa de Crist Rei amb unes eleccions, esdevé una invitació a votar  amb una mirada ample i serena, que ens permeti contemplar l’esdeveniment amb la necessària perspectiva, sabent que l’Alfa i l’Omega de la història humana és a les mans de Jesucrist.

CRIDA A LA RECONCILIACIÓ

Dilluns, 19 de novembre de 2012

Ap 1, 1-4;2, 1-5a/Sl 1/Lc 18, 35-43

L’Apocalipsi és un llibre estrany i, certament, un xic difícil d’entendre quan un s’hi apropa per primera vegada. I penso que encara ho fa més difícil el fet que, quan sentim la paraula “apocalipsi”, pensem en quelcom terrible, desastrós, calamitós, catastròfic, perquè hem assimilat el mot “apocalipsi” a “fi del món”.

Voldria treure-us la por... al menys la por al mot, perquè, de fet, el mot grec “apocalipsis” vol dir “revelació”, amb la idea de fons de “treure el vel” de “desvelar”, de fer evident quelcom que estava ocult. I parlem, no ho podem perdre de vista, que és una revelació, com hem sentit, de part de Déu a través de Jesús, no d’Algú que es presenta com a enemic, sinó d’Algú que ens estima.

Tant és així que les cartes a les set esglésies d’Àsia comencen amb una salutació comuna: Us desitjo la gràcia i la pau de Déu, que és, era i ha de venir. Un desig, podríem dir, de PAU I BÉ. Avui sols hem sentit el que es diu a la comunitat d’Efes, però veurem que tots els missatges a les diferents esglésies tenen en comú un missatge que crida a la reconciliació, a la guarició de les comunitats.

I aquest missatge té plena consonància amb el text de l’Evangeli d’avui. Hi ha un malalt, un cec, que cerca desesperadament que Jesús li faci cas. Diu el text que ell cridà i que quan la gent el renyava per fer-lo callar ell cridava encara més fort: Fill de David, compadiu-vos de mi.

A la pregunta del Mestre Què vols que et faci? Ell respon clarament reconeixent la seva necessitat: Senyor, feu que hi vegi. Podríem haver esperat, ja que estava en el camí tot demanant caritat, que li demanés diners, que li demanés una bona posició social, en fi, que li solucionés la vida per no haver de tornar a passar fred i calor demanant almoina cada dia... Però no: Senyor, feu que hi vegi. I la Paraula, aquella Paraula que diu i fa a la vegada deixa anar: Recobra la vista; la teva fe t’ha salvat. “Salvar” i “guarir” són termes paral·lels a la Bíblia. El cec és guarit i en resposta el seguirà tot glorificant Déu.

Un Déu que ens vol guarir i pot fer-ho; un Déu que vol el nostre bé més pregon i ens el pot donar; un Déu que es vol fer present a la nostra vida per reconciliar-nos amb Ell i restaurar-nos i que segueix fent-ho avui en el sagrament de la Reconciliació. Perquè el mateix Déu que diu a la comunitat d’Efes: Tinc contra tu que no estimes com abans estimaves. No li diu després: Vés-te’n que no vull saber res més de tu! Sinó: Recorda com eres abans i com has decaigut. Penedeix-te i torna a fer com havies fet.

Que aquesta Eucaristia ens reveli novament aquest amor de Jesús per nosaltres, un amor que no fa la vista grossa al pecat, però un amor que pot cobrir amb entranyes de misericòrdia tota una vida de pecat i allunyament de Déu restaurant-la de soca-rel.

ESTIGUEU ALERTA... QUE A TOTS ENS POT PASSAR!

Dilluns, 12 de novembre de 2012

Sant Josafat, bisbe i màrtir

Tt 1,1-9/Sl 23/Lc 17, 1-6

Un evangeli estrany el que hem escoltat avui. No tant per les coses que diu, sinó perquè dóna la impressió de posar en un mateix paquet coses que semblen no lligar gaire.

Comença amb l’advertiment sobre l’escàndol (paraula que en el grec original significa “obstacle”: quelcom que fa ensopegar o caure o fins que impedeix un progrés determinat: com una pedra posada al bell mig del camí). Potser ara estem massa habituats a sentir parlar d’escàndols i de corrupcions. Ja fins i tot les donem per suposades en el món de la política i, el que és pitjor, alguns també ja les donen per suposades en l’Església, convertint-se  això, per a molts certament, en un obstacle per a la fe i l’obertura a Déu, qui gens té a veure amb les nostres dèries o marrades.

Com sigui, Jesús acaba amb un lacònic Estigueu alerta! Una manera d’advertir-nos que, d’escàndol, ho pot ser qualsevol, fins i tot inconscientment.

Però tenim la primera sorpresa. Estem ja habituats a què Jesús, quan tracta del pecat, ens faci mirar no al pecat de l’altre, sinó al nostre, per fer-nos veure que som els primers que necessitem fer neteja. Dic que tenim la primera sorpresa perquè ara, aquí, sí que ens fa mirar cap al pecat de l’altre, però es per donar-nos la lliçó de com afrontar-lo. Potser esperaríem, això sí, que ens donés una bona casuística per saber reprendre i corregir l’ofensa que l’altre ens fa (ens agrada tant fer de jutges!). Però no és així. Senzillament ens diu: Si el teu germà peca, reprèn-lo, i si se’n penedeix perdona’l. Si peca contra tu set vegades al dia i set vegades et demana perdó, perdona’l sempre. Tant si peca en general, com si peca especialment contra tu, Jesús NO DIU: perdona’l fins a tres vegades; perdona’l si veus que canvia... sinó PERDONA’L SEMPRE. Un convit a construir, a edificar, a salvar, a guarir la persona per damunt dels seus actes.

Però... com fer-ho? És possible humanament de fer-ho? És una pregunta delicada i la resposta pot ser una trampa. Si responem: això és impossible! No cal parlar-ne més. Ja hem tancat la porta a un perdó definitiu i posem en dubte tants màrtirs, potser com el que avui celebrem, capaços de perdonar els seus botxins moments abans de la seva execució. Si responem: sí, és possible;  se’ns torna una acusació contra nosaltres mateixos. És això el que veiem al nostre voltant? És això el que fem? Potser per això no és estrany que, tot seguit, l’evangeli deixi caure aquesta petició dels apòstols que semblaria no lligar amb la resta de l’evangeli: Doneu-nos més fe. Perquè ens cal més fe per veure en l’altre no un enemic, sinó algú creat a imatge i semblança de Déu; ens cal més fe, per creure que és possible perdonar i acollir tot oferint a l’altre la possibilitat de refer-se, de començar de nou, de reconstruir la seva vida; ens cal més fe, per construir, malgrat els escàndols, una societat i una Església que siguin autèntica transparència de Déu, llum i alegria.

Avui, emmirallant-nos en Jesús, també nosaltres li demanem que augmenti la nostra fe!!!!

Viudes i pobres (Diumenge 32)

Dues viudes assumeixen el protagonisme de les lectures dominicals. D’ambdues es subratlla la capacitat de fer almoina malgrat la seva precarietat. La viuda de Sarepta de Sidó buidà el pot de farina i la gerra d’oli per coure un panet pel profeta Elies, i la viuda del temps de Jesús tirà dues monedes de les més petites al tresor del temple de Jerusalem.

Però els relats no mencionen els seus noms, qui sap si per subratllar que una vídua pobra acostuma a passar desapercebuda, com encara passa avui, especialment a les grans ciutats. Si haguessin estat viudes riques les escenes haurien estat diferents. Per exemple, la viuda de Sarepta no hagués anat a recollir llenya ni s’hagués preocupat de coure panets a un profeta pidolaire, perquè algú ho hagués fet en lloc seu. Igualment la viuda del temple, que aniria al recinte del tresor ben acompanyada  d’alguns mestres de la llei devoradors dels seus béns, que haurien lloat calorosament el seu gest confiant que, tard o d’hora, els cauria alguna cosa a ells.

Però si la viuda de Sarepta hagués estat rica no s’hagués trobat amb el profeta Elies, ni l’hagués acollit a casa seva, ni tampoc, poc després, el profeta no li hauria ressuscitat el fill mort. De forma semblant la viuda del temple: la seva generositat hagués passat desapercebuda i no hauria commogut al mateix Jesús.

La generositat que brindem enmig de la necessitat té un valor incalculable no només als ulls de Déu, també als ulls humans. Així ho visqué el profeta Elies que correspongué a la dona amb els seus dons profètics; així ho percebé Jesús que reconegué i exalçà la grandesa de lliurar dues monedes. Malgrat no sapiguem els seus noms, aquestes dues vídues pobres han passat a la història com un testimoni de dignitat i de fe, i segles després continuem llegint, evocant i aprenent del seu gest.

Els humans ens pensem que per passar a la història hem de fer coses grans, però els relats bíblics ens ensenyen que la dignitat i la fe dels senzills i dels humils ultrapassen la història humana per formar part de la veritable història: la que Déu escriu del seu puny i lletra.

CONVIDATS A LA GRATUÏTAT

Detall del Retaule de la Mare de Déu de Sixena
(MNAC-BARCELONA)

Dilluns, 5 de novembre de 2012

Fl 1, 1-4/Sl 130/Lc 14, 12-14

Convidats a la gratuïtat. Aquesta podria ser, de bones a primeres, una manera d’interpretar el text evangèlic d’avui. Un convit a saber donar (i donar-nos!!!) a fons perdut, sense cercar una recompensa immediata.

Jesús, però, no sembla estar en contra de les recompenses, com a primera vista podria semblar-nos o podríem creure. Només que, en l’Evangeli que acabem d’escoltar, sembla convidar-nos a una recompensa millor. No aquella que pot venir d’un intercanvi, per sincer que aquest sigui (el dinar o el sopar que és correspost de la mateixa manera pels amics, els germans, els parents o els veïns rics); sinó confiar en aquella recompensa millor que vindrà de part de Déu quan ressuscitaran els justos després d’haver convidat a pobres, invàlids, coixos i cecs que, essent persones situades a l’últim nivell de l’escala social de l’època, era obvi que res no podien retornar al benefactor un cop convidats.

Però, també podríem veure el nostre text d’avui d’una altra manera: com un retrat del que Déu mateix fa amb cadascú de nosaltres. Aleshores és el mateix Jesús qui avui convida a pobres (perquè, ¿què li podem oferir a Déu que Ell no tingui?), invàlids i coixos (¿no ho som tantes vegades que ens quedem a meitat de camí, i encara, en els bons propòsits que ens marquem?) i cecs (tant sovint curts de vista de tantes coses bones que rebem d’Ell). Pobres, invàlids, coixos i cecs que ho som tots nosaltres en certa mesura pidolant engrunes de reconeixement, d’afecte, de tantes coses que veiem que ens manquen i que cerquem tot bevent de diverses fonts oblidant-nos d’anar a la Font veritable.

Avui Jesús ens convida al seu sopar i no s’avergonyeix de nosaltres. Ens deixa entrar i acomodar-nos al voltant de la seva taula, on no hi ha uns seients més alts que uns altres, on tots som iguals, on no hi ha primers ni millors que uns altres. Aleshores és quan aquest convit té, del cert, el nom d’Eucaristia, perquè el que Ell fa per nosaltres no pot rebre de nosaltres altra cosa que l’agraïment, que l’acció de gràcies.

Com a molt, si el nostre esperit és una mica més fi, més sensible, al do rebut podrem fer com feia Sant Francesc: retornar totes les coses al Déu i Pare de Nostre Senyor Jesucrist, perquè haurem entès que tot és d’Ell, que tot allò que ens pensem nostre és do Seu i que la recompensa més gran a què podem aspirar és Ell mateix.

SHEMA', ESGLÉSIA!

Diumenge XXXI, 4 de novembre de 2012

Dt 6, 2-6/Sl 17/He 7, 23-28/Mc 12, 28b-34

Quin és el primer de tots els manaments de la Llei? Com hem escoltat, aquesta és la pregunta que un dels mestres de la Llei fa a Jesús en l’Evangeli d’avui.

Què respondríem nosaltres si ens fessin aquesta pregunta? ¿Anar a l’Església, al menys els diumenges, per recordar i celebrar amb els demés cristians que Jesús és viu? Sembla que seria el correcte... No, espereu, potser és massa “devot”, això no sembla massa compromès amb tot el que està passant al nostre voltant... ¿Potser, lluitar –i no només amb paraules–, per a què la justícia econòmica i social sigui una realitat per a tothom? No debades hi ha tants problemes i hi ha tanta gent que ho està passant ben malament!!! Totes dues coses semblen bones...

Què esperàvem que respongués Jesús? ¿Complir totes les pregàries puntualment? De fet hi ha unes pregàries establertes que els jueus han de fer al llarg del dia. ¿Ser curosos amb les ofrenes presentades a l’altar? D’antic hi havia profetes que acusaven a la gent de presentar qualsevol cosa per als sacrificis en lloc del bo i millor del ramat o la collita. ¿Estudiar la Torah a fons?

Què respon Jesús? ESTIMA DÉU PER DAMUNT DE TOT? No ben bé... Jesús diu: El primer (manament) és aquest: ESCOLTA... Sorprèn, oi? El primer manament és ESCOLTAR. Escoltar Déu, perquè el nostre Déu és un Déu que parla, que no resta en silenci. Si no l’escoltem... com és possible estar segurs de quina sigui la seva voluntat tant en el seu servei com en el servei als altres? ESCOLTA, ISRAEL; ESCOLTA ESGLÉSIA; ESCOLTA FRA JESÚS; ESCOLTA TU HOME I DONA D’AVUI QUE VOLS SABER, QUE CERQUES, QUE VOLS CREURE... ESCOLTA!!!

Jesús respon citant una pregària antiga: el Shema’. I crec que no és casualitat que comenci Jesús fent referència a aquesta antiga pregària (que encara reciten els jueus al menys dos cops al dia i que és la seva confessió de fe fins i tot recitada abans de la mort); perquè com a pregària implica un diàleg, un intercanvi, un escoltar i respondre entre Déu i el qui prega.

Ben cert que escoltar Déu ens portarà a estimar-lo i estimar-lo no sols de paraula sinó, com dirà Jesús, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament (cosa que afegeix Jesús i que no es troba, si hem escoltat bé, en el llibre del Deuteronomi que hem llegit com a primera lectura) i amb totes les forces. La resposta a l’escolta és un amor que implica tota la nostra persona, totes les nostres capacitats i afectes, tot el que som, tot el que sentim, tot el que desitgem.

Però Jesús no es queda només amb un amor a Déu que podria ser excloent dels altres (la meva religió és millor que la teva; jo sóc bo i tu no; jo sí que adoro Déu i tu no...), sinó que diu: el segon (i ningú no li havia demanat pas un segon manament) és: Estima els altres com a tu mateix. No es pot estimar Déu sense estimar l’altre. I no tenim excuses al·legant que no sabem fer-ho, perquè sabem el que ens agrada i el que no; el que ens estimula i el que ens fereix per a poder aplicar aquesta plantilla al proïsme per tal d’acollir-lo i no excloure’l.

Tant de bo que també nosaltres, algun dia, com aquell mestre de la Llei que entenia que tot allò que deia Jesús valia més que tots els holocausts i sacrificis que pogués oferir a l’altar, puguem sentir de Jesús aquestes paraules: No ets lluny del Regne de Déu.

De pares a fills (Diumenge 31)

Tots som hereus dels consells i ensenyaments dels nostres pares. Són el gran llegat que ens han deixat, un tresor inavaluable que ens acompanyarà fins a la mort i que, ensems, d’alguna manera, nosaltres també haurem transmès als nostres successors. Dins d’aquesta herència subratllem aquí l’aprenentatge religiós de les oracions, els gestos, i les pràctiques que van significar la base de la nostra educació en la fe.

El mateix podem dir del Senyor Jesús, que rebé del seu pare Josep i de la seva mare Maria la instrucció religiosa adient. La primera lectura, del llibre del Deuteronomi, recull la importància de transmetre als fills i als nets tots els ensenyaments rebuts. Jesús havia après de memòria, com tot jueu pietós, la pregària del Xemà que hem escoltat fragmentada: “Escolta, Israel, el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és u. Estima el Senyor el teu Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces. Guarda en el teu cor les paraules dels manaments que avui et dono, i inculca-les als teus fills...”.

Inculcar quelcom als fills és evidenciar la rellevància que allò té per a un mateix. Qui inculca religiositat evidencia que és religiós. Qui inculca cultura evidencia que és culte. Qui inculca esport, evidencia que és esportista. Inculcar no és manipular, ni pressionar, és un deure fonamental de tot pare amb els seus fills. Inculcar religiositat no és manipular ni pressionar, és contribuir a fer créixer, a més del cos i la ment, també l’esperit, una dimensió tan intrínsecament humana com les altres, i que mereix la mateixa cura que les altres.

Per això, quan som adults, responem als embats de la vida amb aquest aprenentatge que els pares ens han brindat i, de vegades, aquella frase, aquell gest que hem heretat, esdevenen una llum clara que ens orienta i ens posiciona. Semblantment fa Jesús a l’evangeli que hem escoltat, quan li pregunten quin és el manament més important de la Llei. Ell respon amb el que ha après i que és a l’abast de qualsevol jueu: “Estima el Senyor el teu Déu...” tal i  com recita la pregària del Xemà, i que tots coneixien de sobres. Però Jesús arrodoneix la demanda amb un altre manament: “Estima als altres com a tu mateix”, un complement personal que també hauria après escoltant el llibre del Levític a l’escola sinagogal o en les celebracions de la sinagoga.

Amb aquestes respostes Jesús no només es mostra com un jueu fidel als ensenyaments rebuts, sinó que aquesta instrucció li ha posat el cap sobre les espatlles, donant-li identitat, personalitat i criteri. Això sí que es una tasca de discerniment i treball personal que ningú no pot fer per nosaltres, per molt que els nostres pares ens hagin ensenyat tantes coses bones.

Sants de tostemps (Tots Sants 2012)

“El món no ens reconeix com no l’ha reconegut a ell”. Que el món no reconegui a Jesús ni als seus deixebles apareix sovint en els escrits anomenats joànics, que reflecteixen les dificultats que patia l’Església primitiva: exclusió social i, de vegades, persecució religiosa per part del judaisme més ortodox; també persecució política, espoliació de béns i execucions per part de l’imperialisme romà.

 L’Apocalipsi, enmig de les seves visions carregades de simbolisme i de missatges críptics, expressa la cruesa del moment històric referint-se als màrtirs que han assolit la glòria del cel: “Aquest són els qui venen de la gran tribulació. Han rentat els seus vestits amb la sang de l’Anyell, i els han quedat blancs”.

 Les benaurances també traspuen les dificultats d’aquelles dècades quan posen en boca de Jesús aquests mots d’encoratjament: “Feliços els perseguits pel fet de ser justos” i “Feliços vosaltres quan, per causa meva, us ofendran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies”.

 Les vicissituds dels cristians han estat, segons l’època i la zona geogràfica, molt variades. Només centrant-nos a casa nostra, en els darrers cents anys hem viscut el cristianisme popular i fervorós de la Renaixença, una Setmana Tràgica, la persecució religiosa de la Guerra Civil, el nacional-catolicisme, el Concili Vaticà II, i ara vivim un nacional-laicisme.

 Es tracta de canvis sovintejats, significatius, en alguns casos oposadíssims. Però el més destacat és que en tots els moments han aparegut creients destacats per la seva fidelitat, per saber estar en aquella realitat històrica, per testimoniar l’esperit de Jesús de forma nítida i genuïna. Són els sants que ens han precedit, una corrua inacabable de creients de tota condició que, en la seva època, en la seva àrea geogràfica, han irradiat la fe en Jesús, transmetent-la a les generacions posteriors. Alguns donant la vida, altres com a referents religiosos, la majoria de forma discreta.

 Els cristians catalans, malgrat els nostres complexes i la nostra hipercrítica, podem celebrar la festa de Tots Sants orgullosos de la nostra tradició religiosa, un patrimoni humà i espiritual que ens ha de servir per respondre sense dramatismes -ni actituds reaccionàries- al nostre moment històric. Malgrat les dificultats de transmissió de la fe i la pèrdua de visibilitat social hi ha una vitalitat intrínseca real i tangible. La realitat és que, quan comences a furgar, vas trobant més creients, més respecte, i més religiositat de la que aparentem a bell ull.