dissabte, 16 de gener de 2010

Parlar de DÉU (Intuïcions franciscanes per a l'evangelització avui 2)

(Llegir la primera part)

A la Regla no Butllada, la primera que va escriure, sant Francesc fa un suggeriment per a la predicació dels frares, en forma d’una exhortació o lloança que comença així: Temeu i honoreu, lloeu i beneïu, doneu gràcies i adoreu el Senyor Déu totpoderós, Pare, Fill i Esperit Sant, creador de totes les coses (RnB 21,2). Déu omple la vida de sant Francesc. Per tant, en la seva predicació vol parlar, en primer lloc i abans de res, de Déu, que ell contempla en la seva absoluta transcendència. Sant Francesc és sobretot i abans que cap altra cosa un home fascinat per Déu, i, si parla, és per desvetllar en els altres aquesta experiència, el descobriment de Déu sublim i excels, i totalment desitjable per damunt de tot (RnB 23,28).

Per a sant Francesc és essencial copsar la grandesa absoluta de Déu, davant del qual no estalvia títols i adjectius: l’Altíssim, l’Omnipotent, Tot Bé, Bé Complet i Únic Bo, Santíssim, Sobirà... En el Càntic del germà sol, diu a Déu que cap home no és digne d’anomenar Déu. Fins i tot quan mira la natura, sant Francesc no la valora per ella mateixa, sinó perquè hi veu un reflex de la glòria del Creador, començant pel germà sol que de Vós, Altíssim, porta significació (Càntic del germà sol, 4). (anar a la tercera part)