Circ (Cròniques sarrianenques 26)

Nit del primer de gener. A la televisió catalana emeten un espectacle de circ d’una notable qualitat (i sense interrupcions d’anuncis!). Fins aleshores, la nostra conversa casolana -un paquistaní, un senegalès i un català- es menjava la programació televisiva. Però l’encisador món del circ absorbeix la nostra atenció i, espontàniament , tots fem silenci, captivats per aquelles imatges. La quietud nocturna i l’escassa llum de la sala ajuden a centrar, encara més, l’atenció en l’espectacle.

Tal és el nostre embadaliment que, en arribar un marroquí, habitualment xerraire i comunicatiu, després de dir educadament “Bona nit!”, capta l’ambient i també calla, afegint-se a l’admiració col·lectiva, i esguardant, bocabadat com la resta, les múltiples habilitats d’aquells homes i dones.

Acabat l’espectacle restem en silenci, sense reaccionar, acabant d’assaborir imatges, tornant -suau i dolçament- del món on ens havien transportat; allà on la fantasia, la bellesa, l’harmonia i l’alegria es donen plàcidament la mà.

Ens aixequem per marxar i contemplem una escena que parla per ella mateixa. Els tres joves, asseguts un al costat de l’altre, d’ètnies i colors de pell diferents, tenen els ulls eixamplats i radiants, amb una brillantor intensa i fascinada, i els seus llavis dibuixen un somriure amable i satisfet. El que han vist els ha fet feliços i les faccions del seu rostre romanen vibrants, infantils, il·lusionades.