Immobilisme (Epifania 2010)

El pessebre, les nadales, els Pastorets, la cavalcada..., són tradicions molt populars de la religiositat cristiana catalana. Podem afirmar, cofois, que han arrelat en la cultura i els costums del país. Encara més, es mantenen inamovibles i consolidadíssimes malgrat la creuada pijoprogre que fa algunes dècades s’inicià contra elles perquè tenien un orígen religiós. Fent ironia, ateus convençuts ara tornen a fer el pessebre perquè fa progre, i els qui qüestionen la presència pública del sant Crist, vés a saber si actuen als Pastorets, o canten nadales en una coral, o porten els seus fills a veure la cavalcada perquè és una tradició catalana.

El valor i la gràcia d’aquestes tradicions religioses és haver convertit els evangelis de la infància de Jesús en imatges vives, visibles i palpables. Això ens permet participar dels esdeveniments i sentir-nos Maria, Josep, rabadàs, pastors, nens, bous, mules, àngels, reis, camells o patges. Aquestes tradicions alimenten amb molta facilitat la nostra emotivitat religiosa, però hem de procurar que també alimentin la nostra espiritualitat. Aquesta encertadíssima proximitat amb els evangelis no ens ha de fer perdre una mirada més distanciada i més aprofundida d’aquestes escenes, captant els missatges sempre actuals que ens expressen.

En l’evangeli de l’Epifania, per exemple, paral·lelament a l’itinerari il·lusionat dels tres savis d’Orient, s’hi amaga una crítica mordaç a l’immobilisme, representat per Herodes. Ell que té de tot (palaus, riqueses, soldats, cort, consellers...), ell que ho té tot (poder, reconeixement, força, influències, astúcia, coneixements...), és incapaç d’adonar-se dels esdeveniments, però encara pitjor: és incapaç de moure un dit per captar-los. Tan sols es preocupa de demanar als mags que li portin un informe, que per cert, encara l’està esperant: “Després, advertits en un somni que no anessin pas a veure Herodes, se’n tornaren al seu país per un altre camí”. Avui dia, el no lliurament d’aquest informe seria l’excusa perfecta de qualsevol autoritat pública per justificar la seva passivitat davant un esdeveniment important.

Segons l’evangeli de l’Epifania, i contràriament al que habitualment pensem, tenir poder, tenir autoritat, tenir recursos, tenir coneixements, tenir intel·ligència, no és cap garantia de captar i d’assaborir el misteri de Nadal. Per molts galets i il·luminació que posem als carrers, pels molts discursos televisius de Nadal i cap d’Any, per moltes campanyes solidàries i ajuts als pobres que fem, si no som capaços, com els tres mags, de seguir confiats una estrella, de prostrar-nos a terra i adorar l’Infant, haurem passat unes festes agradables, molt agradables, però ens haurem perdut l’essència del Nadal, que és deixar-se embolcallar pel Misteri de Déu.