dimarts, 5 de gener de 2010

“Es el día de Dios” (Cròniques sarrianenques 25)

No li sabem l’edat exacte, però deu fregar els vuitanta anys. No té dentadura i parla en veu molt baixa i tremolosa, fent una dolça cantarella que delata els seus origens sudamericans. Camina a poc a poc, arrossegant els peus, fent unes lleus tentines. No falla mai a l’eucaristia dominical del centre penitenciari. Quan entra a la capella s’acosta pausadament fins a l’altar perquè el vegis i el saludis amb una abraçada i caricies, que espera com si fos un nen petit i que rep amb una manifesta complaença. Aleshores fa alguna breu lamentació perquè estiguis una mica per ell i li dónis alguna moxaina més. Els interns més joves que ell -és a dir, la resta- el tracten amb especial respecte, aixecant-se i oferint-li el seu seient, o acompanyant-lo amb el braç en el moment de combregar. És una escena que sempre ens commou, veure la delicadesa que els interns són capaços de desplegar.

És el dia de Nadal. El nostre ancià ha aparegut a la capella vestit de vint i un botons. Porta unes sabates negres ben enllustrades, pantalons i jaqueta de color blanc, un cinturó negre, una impecable camisa marró i una corbata negra. Quina patxoca que fa, malgrat l’anorak que porta a sobre, a causa del fred. Com no, li ressaltem la seva magnífica aparença i ell, amb la cantarella tremolosa de sempre, ens respon: “Padre, hoy es el dia de Dios!”