dimecres, 20 de gener de 2010

Els monuments (Des del Montnegre 13)

Tornem capcots cap a la rectoria, impactats per la caiguda del roure. Al passar per davant de l’alzina grossa de can Preses ens aturem i li diem: “Només quedes tu!”. El camí de retorn esdevé mancat d’encís degut al nostre cansament i a la neu bruta i aixafada pels vehicles. Arribats a Sant Martí, fem algunes trucades telefòniques per assabentar la caiguda del roure i ens quedem pensant sobre els efectes que ens ha produit l’escena de l’arbre partit pel mig.

Per a nosaltres, aquest roure catalogat de monumental, també era un monument a la perennitat. La gran soca on t’hi arrepenjaves amb confiança et donava aquella seguretat que irradien les coses antigues. Les fulles que renovava cada primavera expressaven la vida amarada de personalitat que irradien les coses centenàries. Malgrat que tot envelleix i passa, imaginàvem el roure com un espectador inalterable del pas del temps, també com una al·legoria de l’Església, de l’orde caputxí....

Els humans tendim a fer monuments, materials o mentals. Amb ells pretenem perpetuar quelcom o també a nosaltres mateixos. El roure també esdevenia un momument –inconscient- a la immortalitat, inabastable pels humans, potser possible per aquell arbre. Si més no, estàvem convençuts que nosaltres passaríem però el roure continuaria allí, i d’alguna manera, nosaltres amb ell.

Hem après la lliçó: els monuments materials, siguin arbres, siguin edificis, siguin estàtues, acaben desapareixent, malgrat siguin centenaris, malgrat siguin mil·lenaris. Sobre els monuments mentals, deixem-ho per una altra ocasió...