diumenge, 10 de gener de 2010

El cel obert (Baptisme del Senyor 2010)

Mentre pregava, el cel s’obrí”. Així és com ens explica l’evangelista Lluc l’experiència religiosa de Jesús a la riba del riu Jordà. Aquest evangelista subratlla, més que els altres, que Jesús pregava abans de qualsevol esdeveniment important. Només amb això ja tenim fet el sermó d’avui: la rellevància de la pregària perquè la nostra acció sigui com “Déu mana”; la rellevància de la pregària per captar, com és el cas de Jesús, la veu de Déu que ens parla i que ens posa en el nostre lloc: “Ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut”.

Aquest matí, celebrant l’eucaristia en un centre penitenciari, hem preguntat intencionadament als interns si, alguna vegada, se’ls hi havia obert el cel quan pregaven. Han respost que sí. Han entès molt bé el llenguatge simbòlic del cel obert, de l’Esperit Sant en forma de colom, de la veu celestial. En un llenguatge més casolà han expressat que quan preguen experimenten una pau espiritual, una comunió, un consol, una proximitat que cap altra cosa els hi pot donar amb aquesta intensitat.

Opinem que parlar de pregària ens incomoda. És evidentíssim que els creients acostumem a pregar, però manifestar-ho ens fa entre vergonya, pudor i sentit del ridícul. Però això no ens passa només en ambients extraeclesials, també en cercles d’Església, on constatem que és millor callar perquè no ens mirin de reüll i ens qualifiquin de pietistes i poc moderns, o al revés: que els qui van a la recerca de creients com els d’abans es pensin que som un d’ells.

Fent una mirada retrospectiva, el Concili Vaticà II va representar -per a una societat fonamentalment religiosa- obrir finestres i deixar entrar aire fresc i nou. Les pràctiques pietoses i una moral estricta deixaren pas a la praxi, a l’acció, a la litúrgia que, d’alguna manera, arraconaven l’aspecte devocional. Han passat unes quantes dècades i continuem fidels a l’esperit del Concili Vaticà II, però atenció que la nostra societat ha canviat: ha passat a definir-se com a multitecnològica, multicultural, multiracial, i moltes altres coses que, en el fons, expressen que ja no som una societat religiosa.

Per això el nostre discurs també ha d’adaptar-se, o millor dit, ha de centrar-se en allò que li és essencial i que són els valors transcendents. L’esperit d’obertura al món del Concili Vaticà II sembla que hagi donat els seus fruits. A casa nostra, malgrat les moltes deficiències, hi ha una sensibilitat pacifista i amb el medi ambient, ecumènica i interreligiosa, defensora de la dignitat humana i la justicia social.... Fins i tot ara, polítics, economistes, governants, periodistes, parlen explícitament de moral i d’ètica.

Que ens queda a nosaltres? Doncs el de sempre: a Déu. El nostre discurs ha de ser desplegar totes aquestes coses però amarades de l’Esperit de Jesús de Natzaret, el qui pregava abans d’actuar, el qui veia el cel obert. Aquest és el nostre plus, aquest és el nostre valor afegit, però situats discretament a la cua, com Jesús abans de ser batejat en el Jordà.