I el roure? –ens preguntem. Pensant que allà on som encara no es veu, avancem una mica més... No podem donar crèdit als nostres ulls: el veiem esqueixat, partit en dos des del mateix peu de la soca. Una part cobreix el camí, impedint el pas. L’altra part ha caigut al costat de la font. Ens hi acostem, afectats i respectuosos, intuïnt que ha caigut la nit que acabem de passar. No ha resistit el pes de la neu gelada en les seves branques, ni el fort vent que ha bufat durant la nit.Acariciem amb emoció, tristor i agraïment la seva soca -ara caiguda- inspiradora d’homilies de Setmana Santa, on tantes i tantes vegades ens hi havíem arrepenjat llargues estones per pregar, on haviem fet seure a la mare arrepenjant-hi l’esquena per amarar-se de la seva vitalitat. Veiem que en algun indret pengen gotes de reïna, algunes glaçades, altres recents. Les interpretem com les seves darreres llàgrimes d’adéu. Abracem un tros de soca i ens girem per esguardar l’ermita.
La teulada està coberta de neu. En totes les teules que fan de canal hi pengen uns llargs caramells. Les reixes de les parets laterals semblen pintades de blanc, i junt amb el blanc de la paret davantera, i el blanc resplendent de la neu, sembla una ermita celestial.El roure caigut ens ha esvaït la inspiració però ens acostem a la reixa de l’entrada, lleument esquitxada de neu. La majòlica de la paret dreta està semicoberta de blanc i els graons d’accés són poc distingibles a causa tanta neu. Els nostres peus s’hi enfonsen considerablement. La nevada ha estat tan intensa que els diferents nivells són lleument apreciables. Recitem l’Àngelus i tornem, d’esma, a fer companyia a l’arbre. Però el gruix de la neu ha xopat el nostre calçat i el fred que fa ens està dient que no podem allargar la nostra estada aquí dalt.
Decidim baixar pel bosc de castanyers que hi ha sota el roure. Un corriol estret davalla dreturer cap a la pista d’Hortsavinyà. Hi ha força arbres caiguts obstruïnt el camí. La neu és molt tendre i, en alguns moments, ens enfonsem quasi fins als genolls. El paisatge és gèlid i ens sorprèn com es pot acumular tanta quantitat de neu sobre matolls i branques.Arribem a la pista, terreny més practicable, però amb la neu molt bruta i aixafada pels vehicles que han passat. Contemplem les branques de molts arbres, vinclades pel pes de la neu, i captem que el bosc se sent adolorit, excessivament castigat per la seva capacitat de suportar aquest temporal de neu i vent.
Passem pel petit estanc i la font de la Brintxa que, sorprenentment, raja ben poc. També deu estar trista per l’esdeveniment.
7 comentaris:
EL ROURE VA CAURE AMB LA TEMPESTA DEL PASSAT 7 DE GENER DE 2010.
Estimat anònim. Un servidor seria dels primeríssims a veure-ho el matí del divendres dia 8. No hi havia cap petjada enlloc. No he pogut escriure el relat fins uns dies després. Si segueixes llegint el bloc veuràs que continua...
Ha estat bé conèixer la dada de la caiguda d’aquest roure, però el que no ens pot passar desapercebut aquí és una sensibilitat forta com un roure. Respecte, afecció, reconeixement, agraïment,... acostar-se a la natura, conviure amb ella i estimar-la. Gracies per compartir-ho.
Dissabte 9 de gener de 2010
Gràcies al Jordi de Jabalibikers, el Club BTT de Sant Cebrià de Vallalta, hem sabut que el Roure de Santa Maria del Montnegre havia caigut. La tempesta de neu i la força del vent del passat dijous dia 7 de gener del 2010 i l’estat de l'arbre amb símptomes de podridura a l'interior del tronc han fet caure l’emblemàtic roure. Fa unes hores els bombers i l'ADF estaven tallant el tronc i el brancatge per a obrir el pas de la pista forestal. El Roure de Santa Maria del Montnegre, al terme municipal de Sant Celoni, era un roure martinec (Quercus humilis), era el roure més gran del Montnegre i un dels roures més grans del país. Tenia més de 200 anys d'edat, amb un perímetre de 4,65 metres, una alçada de 25 metres i una capçada espectacular de 24 metres de diàmetre. Estava catalogat com a arbre monumental d'interès nacional per la Generalitat de Catalunya.
Els excursionistes, els ciclistes i els amics de la natura tenien el Roure de Santa Maria del Montnegre com a referència per les sortides a peu ó en bici i com a motiu de moltes fotografies i ara es trobarà a faltar.
Tot acaba, com els nostres temps a la colla Roure, però els records perduren per sempre.
Si que estem animats amb el roure!
Afegint informació, demà dijous pujaran de la Diputació amb la Generalitat i crec que de Sant Celoni, per decidir què fan amb l'arbre.
Divendres, que els veuré, tindré més informació
Sobre la visita "institucional" al roure han decidit deixar la base de la soca com a record;la part caiguda a tocar de la font la netejaran i deixaran allí; la part caiguda sobre el camí la treuran i agafaran un tros per un museu del bosc que es vol construir. Bé, això és elq eu m'ha arribat.
Publica un comentari a l'entrada