dijous, 28 de gener de 2010

Baixant del Montnegre nevat (Des del Montnegre 15)

Cloenda de l'anterior relat (Des del Montnegre 14)

A ¾ de dues de la tarda tanquem la rectoria i iniciem la ruta que ens haurà de portar a l’estació de tren de Sant Celoni. Sortim del recinte per la porta petita de la tanca i veiem que, algun vehicle, ja ha gosat passar pel camí fent-lo més transitable. Per un moment pensem d’anar a prendre el cotxe, però no caiem en la temptació. Volem tornar gaudint de la neu i no patint-la.

La pista està plena de roderes i de neu bruta. Alguns cotxes hi passen tranquil·lament i torna la vacil·lació, però la decisió de baixar a peu és definitiva. Abans d’arribar a can Ginestà ens desviem a l’esquerra i prenem el sender (GR-5) que baixa enmig del bosc.

Pensàvem que seríem els primers a trepitjar la neu del caminoi però hi veiem les roderes d’una moto que, per la posició de les petjades de les botes del conductor, deduïm que hi ha pujat. “Que agosarat!” -ens hem dit.

Després d’un inici enfonsant-nos més d’un pam en la neu, a mesura que baixem el gruix minva ostensiblement. Se’ns esvaeixen les prevencions inicials de trobar-nos un camí ple de neu, així com les expectatives que l’itinerari esdevingués una petita aventura. També restem gosadia al motorista que hi ha passat prèviament.

Hem baixat aproximadament un quilòmetre i el sender –sense neu i ben moll- s’ha convertit en un microclima plujós a causa de la neu que es desfà i que goteja de les branques de les alzines i les sureres.

Creuant un camí –potser el de ca l’Arabia-, uns metres després, a mà esquerra, veiem una surera que, a ran de terra, li surten sis troncs! Ens aturem a contemplar-la i veiem que encara hi havia un setè tronc, que ha estat tallat.

Arribem al tram que la ruta passa al costat de la riera, que baixa animada i fresca. El sender també s’ha convertit en una riera. La xopada de botes que havíem evitat a causa de la poca neu ara sí que és inevitable.

Passant per can Riera de Vilardell, com sempre, els gossos deslligats i bordant al teu costat mateix et fan passar uns moments de tensió.

Arribem a la pista, i d’allí a la falda del Montnegre, on sembla que no hagi passat res de res. Caminem per la carretera -camí de l’estació de tren- sorpresos que, una hora i mitja abans, estavam envoltats de neu i fred, i ara, a la plana, tot s’havia esvaït.

1 comentari:

Maribel ha dit...

Vaja Jordi, llegint els teus escrits del blog veig que compartim l'afició a l'excursionisme. Descrius tan bé les sensacions que sembla que m'hi trobi allà mateix. Molts records. Maribel