COMPROMESOS

Diumenge XXIII, 9 de setembre de 2012

Is 35, 4-7a/Sl 145/Jm 2, 1-5/Mc 7, 31-37

Si avui hagués de pensar en un denominador comú a les lectures d’aquest Diumenge, penso que la paraula escaient seria COMPROMÍS.

El primer compromís el trobem a la lectura del profeta Isaïes. És un compromís seriós de Déu vers el seu poble i, de retruc, no sols vers el seu poble sinó vers tota la humanitat, creació seva.

Diu el profeta: És ell mateix qui us ve a salvar. El profeta només fa d’herald d’Algú que es compromet, tard o d’hora, a entrar dins la nostra història per canviar-la, per transfigurar-la. I les imatges que empra el profeta són molt vives: es desclouran els ulls dels cecs, s’obriran les orelles dels sords, els coixos saltaran com cérvols, els muts cridaran... i fins el paisatge canviarà naixent torrents en el desert, convertint terres xardoroses en estanys...

Trobem un altre tipus de compromís. En sentit negatiu trobem a la carta de Jaume el següent: Vosaltres que creieu en Jesucrist, el nostre Senyor gloriós, no heu de comprometre la vostra fe amb diferències entre les persones.

Posem en entredit el que creiem, posem en un bon compromís la nostra fe, si aquesta queda reduïda a una espiritualitat desencarnada, de pràctiques externes (quan no tenim por de fer-les), de paraules buides...

Jaume compromet la seva comunitat a ser cristians no sols de paraula, no sols d’una observança externa, sinó compromesos amb tot allò que significa ser seguidors del Crist. No es pot ser cristià i fer diferències entre les persones, catalogar-los en aquests són els meus, aquests són els de fora, aquests són el bons, aquests són els dolents. I encara que això fos possible de fer Jaume ens recorda que cal estimar com Déu estima... Jesús ja recordava que és el Pare qui es compromet a fer ploure sobre bons i dolents, qui estima fins i tot els enemics. És Déu mateix el primer compromès a no fer diferències entres les persones.

L’Evangelista, per altra banda, amb el miracle de Jesús, ens remet a la lectura d’Isaïes que hem escoltat al principi i, com de passada, ens recorda que Jesús és aquest Déu que Ell mateix s’ha apropat a la nostra història, a la nostra vida, per deslligar en nosaltres tot allò que ens oprimeix.

No ho recordareu perquè éreu petits quan us ho van fer, però si heu estat en algun bateig recentment potser ho podreu recordar. Dins del ritual del baptisme hi ha un moment (que el ritual preveu com a optatiu, però que jo miro de fer-lo sempre) on es diu aquesta pregària, tot tocant les oïdes i els llavis de l’infant que ha estat batejat: Que Jesús et concedeixi de poder escoltar aviat la seva Paraula i professar la fe, a lloança i glòria de Déu Pare.

Aquestes paraules recorden justament aquest acte alliberador, aquest miracle fet per Jesús que avui hem escoltat en l’Evangeli. Jo sempre faig aquesta pregària perquè m’agrada recordar, amb uns gestos ben concrets, una realitat de l’Evangeli: la nostra salvació, el nostre alliberament, és un do, una gràcia, una capacitat atorgada per Déu que ens compromet, que ens fa anar més enllà de nosaltres mateixos.

No som salvats per viure sols i tancats en nosaltres mateixos, esdevenint una illa o un illot perdut en l’oceà de la vida, de la història, dels nostres maldecaps... Jesús toca les nostres oïdes i els nostres llavis per a què escoltant la Seva Paraula i confessant la fe que hem rebut de franc faci de nosaltres agents gratuïts d’aquesta mateixa salvació i alliberament per als altres.

El compromís de Déu per nosaltres, l’amor que Ell ha vessat en els nostres cors, doncs, ens compromet a imitar i seguir Jesús qui ens allibera per alliberar d’altres; qui ens salva, per portar la salvació a d’altres i així, entre tots, esdevenir aquest poble sant, aquests adoradors que Ell cerca que l’adorin.

Avui, justament, reunits com ara estem aquí, al voltant d’aquest altar, com a poble Seu l’adorem i l’invoquem com a artífex de la nostra llibertat i renovem la nostra fe per esdevenir eines d’alliberament a les Seves mans.

El ratpenat il·lustrat (Des del Montnegre 25)

Són quarts de dotze de la nit. Som a la petita biblioteca de la rectoria, agombolats per un dens silenci nocturn, còmplice de la nostra escriptura. Escoltem una remor de fregadissa. Ho atribuïm a un gat o un altre animaló trepitjant la fullaraca de sota la glorieta. Però el soroll esdevé més clar: sembla un batec d’ales picant fusta. Mirem la finestra pensant que no hi hagi un ocell nocturn atret per la nostra llum. No veiem res, però escoltem el brogit molt immediat i contemplem, atònits, una au negre giravoltant amb precisió a l'interior de la biblioteca.
 

És un ratpenat!- ens diem, fent un bot de la cadira, escapolint-nos de la sala i tancant la porta al nostre darrera. Reconeixem que un ratpenat reclòs en un habitacle reduït i de sostre baix produeix certa aprensió. El seu vol és imprevisible i les dimensions no són insignificants. No és el mateix que veure’ls passar de forma fugaç pel porxo, a l'aire lliure, on hi ha espai per a tots i ningú no se sent intimidat.

Resolem, per ajudar-lo a sortir, obrir la porta de la biblioteca i la finestra del passadís, tancant una porta intermèdia. Ell aprofita per ampliar el radi del seu circuit aeri però no es decideix a marxar. Els minuts van passant i l’animal aparenta no cansar-se de volar. A la fi desapareix tot moviment. Haurà fugit? Haurà tornat a refugiar-se rere una prestatgeria després d’estirar les ales una estona? No ho sabem pas, ni tenim ganes de comprovar-ho. L’incident ens ha estroncat la inspiració i, tancant portes, finestres i llums, anem a dormir.

CERCANT EL CENTRE

Laberint de la Catedral de Chartres

Dimecres, 5 de setembre de 2012

1 Co 3, 1-9/Sl 32/Lc 4, 38-44

Antigament els textos no s’escrivien com avui ho fem que, per ajudar-nos amb la lectura, posem comes, punts i comes, punts i seguit, punts i apart, dos punts per introduir una cita, negretes per destacar quelcom, etc... no, antigament se solia escriure amb majúscules i tot seguit. Quan un coneix això pot entendre fàcilment el problema en les traduccions, per exemple, de la Bíblia, especialment del Nou Testament. Perquè la dificultat és saber por on tallar la paraula, per no canviar-la tot canviant així el sentit del que hi ha escrit.

Com ho solucionaven els antics? De moltes maneres. Una d’elles era fer-ho per mitjà del que tècnicament s’anomenen “inclusions”. Les “inclusions” són frases o idees que es repeteixen i que posades al començament i al final d’un text concret l’emmarquen, d’aquesta manera ens diuen: Ep, atura’t, que el que estàs llegint és important!! Perquè quan l’autor ha fet això ha distribuït el que vol dir-nos en forma concèntrica, de manera que el que importa es troba al centre del relat i queda fixat, assenyalat, per les inclusions que hi ha posat.

Perdoneu-me aquesta digressió literària per explicar-vos ara que les lectures d’avui m’han suggerit aquesta manera d’organitzar el text que tenien els antics per a fer-nos anar al centre, a allò que és important.

Als extrems trobarem les inclusions, allò que fa de marc al text principal i que avui em sembla que serien la referència a la gran tendència nostra a veure les coses no amb les ulls de Déu, sinó amb els nostres.

Ho trobem en la primera lectura, amb Pau, quan retreu als corintis les seves mires massa humanes, produïdes per gelosies i discòrdies, per la desunió que s’estava donant dins la comunitat quan uns es reconeixien seguidors d’Apol·ló i d’altres, seguidors de Pau.

Ho trobem també en l’evangeli d’avui amb la gent de Cafarnaüm que volien retenir (Jesús) perquè no se n’anés. La gent havia vist com Jesús feia guaricions i ara el volien per ells sols. Novament apareix l’egoisme tan natural en nosaltres de trobar-nos bé i que el bé no se’ns escapi, de voler-lo controlar.

Vénen després els texts que apunten al que és necessari tenir en compte, a la idea principal. Pau ho expressa als corintis posant en el correcte punt de mira el ministeri del seu company Apol·ló i el seu, diu: Aquí no compten per a res ni el qui planta ni el qui rega, sinó DÉU que us fa créixer. Vosaltres sou el SEU conreu, l’edifici construït PER ELL. Res de concentrar-se excessivament o de sobrevalorar el treball d’uns homes, per molt apòstols que siguin, que avui hi són i demà Déu dirà. Valorar i concentrar-se en qui veritablement fa la feina: DÉU.

L’Evangeli també ho suggereix amb un altre text: Quan s’hagué post el sol, tots els qui tenien malalts de diverses malalties, els portaven. JESÚS imposava les mans a cadascun i els curava.

A què apunta tot això que diem, quin és el centre? Ho suggereix el salm que hem recitat aquesta nit: Feliç l’home que té el Senyor per DÉU / Feliç el poble que ELL s’ha escollit per heretat.

AQUEST ÉS EL CENTRE: DÉU I NINGÚ MÉS QUE DÉU!

És tenir el Senyor per DÉU (font del nostre sentit, font de la nostra vida, focus de les nostres mirades...); saber-se escollits, profundament estimats per ELL, és el que ens fa feliços individualment i comunitàriament. El que ens impulsa a anar endavant malgrat les dificultats veritables o les que el nostre cap ha inventat i el que ens porta a celebrar l’Eucaristia com a Poble de Déu.

Avui també som aquí, havent-se ja post el sol, i en les tenebres de la nit que ja van embolcallant-ho tot, convidant-nos a deixar les nostres preocupacions i feines per acabar el dia i anar al descans que repararà les nostres forces, apareix una Llum, aquesta Eucaristia, on som nosaltres els malalts que venim a ser tocats per Jesús, a ser guarits per Ell. Sabem que, com passà aleshores a Cafarnaüm, també avui ho farà amb tothom, sense excepcions.

QUÈ POTS FER TU, PER L'ESGLÉSIA?

Dilluns, 3 de setembre de 2012

Sant Gregori el Gran, papa i doctor

1 Co 2, 1-5/Sl 118/ Lc 4, 16-30

Quan aquest matí mirava de llegir amb calma les lectures d’avui per preparar l’homilia no sé per què, però m’ha vingut al cap el tema de la Nova Evangelització.

És un tema que un no pot defugir fàcilment davant la realitat de l’Església a casa nostra, a Europa i a Amèrica, és a dir, als llocs on el cristianisme porta segles, però també on el cristianisme sembla que ha anat envellint, aburgesant-se i diluint-se fortament salvant, gràcies a Déu, un munt d’excepcions individuals i col·lectives arreu.

Suposo que en el fons el que m’ha fet pensar en la Nova Evangelització és fer una mena de flash-back de mirada enrere a través de les nostres lectures d’avui i observar amb curiositat el que podríem anomenar la metodologia emprada per estendre l’Evangeli.

Mirem, per un moment, Pau capaç de dir unes paraules que a mi em sorprenen molt d’algú que, en altres moments, apareix com una persona activa, emprenedora i arrauxada: Entre vosaltres no vaig voler saber res més que Jesucrist, i encara clavat a la creu. I em vaig presentar davant vostre feble, esporuguit i tremolós.

Feble, esporuguit i tremolós no és el que un esperaria veure en aquell que va donar el salt de portar l’Evangeli als pagans i que en poc temps va establir i fundar un munt d’esglésies particulars disseminades per Àsia i Grècia. Però és ben cert que aquesta seva feblesa, esporuguiment i tremolor van posar en evidència un poder imparable: el poder de Déu que actuava en ell. Van permetre que pogués fer-se evident amb tota la força que el missatge de Pau no era la predicació de nous mites ni déus, sinó un missatge de veritable alliberament, una veritable BONA NOVA per a tothom.

En certa mesura aquest és el poder de Jesús també al seu país, a Natzaret: la seva feblesa. Quan llegeix la profecia d’Isaïes a la sinagoga del seu poble, quan enceta, podríem dir que “oficialment” aquest ANY DE GRÀCIA DEL SENYOR que encara ens dura, Jesús diu: Això que avui sentiu contar DE MI és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura. Però la gent sap que Jesús és “el fill del fuster”; sí, home, de Josep -podem imaginar que diuen-, aquell que s’anava a casar amb aquella noia, com és deia? Maria, la que es va quedar embarassada abans de casar-s’hi. I neix el rebuig i la burla. Feblesa de Jesús que és el seu poder, perquè quan faci miracles la gent haurà de pensar profundament: qui és aquest, que fins i tot obre els ulls dels cecs, ressuscita morts, perdona pecats...? Feblesa que qüestiona i deixa que el poder de Déu s’expressi amb tota la força de guarició, de salvació...

Cada cop estic més convençut (i això vol dir que puc estar molt equivocat) que la Nova Evangelització haurà de comptar en tornar a presentar un Jesús feble, que pot ser rebutjat perquè té la marca de la creu, que és la marca de la feblesa, del rebuig des d’antic (ja estava escrit a la Llei de Moisès: Maleït el qui penja d’un patíbul). I que és des de la nostra feblesa i la nostra senzillesa que podrem fer més evident el poder de Déu enmig nostre, un poder que no té a veure amb els poders, ni els “xanxullos” d’aquest món.

Avui, que recordem un gran Papa com ho fou Gregori el Gran, ha caigut a les meves mans el que alguns consideren el testament espiritual d’un gran home de Déu, un gran biblista i un gran cardenal: CARLO MARIA MARTINI, que morí el passat 31 d’agost.

Aquest testament espiritual és una curta entrevista feta el passat 8 d’agost i publicada pòstumament el passat 1 de setembre al diari italià Corriere della Sera. Una entrevista curta, interessant per les coses que diu i les que no diu... però que m’ha sorprès per les seves darreres paraules: Encara tinc una pregunta per a tu: QUÈ POTS FER TU PER L’ESGLÉSIA?

Què puc fer JO per l’Església? Amb feblesa, pobrament, senzillament ben segur... però hi ha quelcom que hauré de fer jo, i només jo, com a batejat, com a fill de Déu, com a salvat. L’altra pregunta serà, però, estic disposat a fer-ho?

Fruits apetitosos (Des del Montnegre 24)

Per què les móres més xamoses i captivadores acostumen a ser les més difícils d’agafar? Sembla quasi un imponderable que les encara vermelles, o les madures més petites estiguin tant a l’abast de la mà mentre que, les negres més ufanoses i lluents, amb drupes carnoses i voluminoses, resplendeixen orgulloses i burletes al bell mig de l’esbarzer, protegides per llargues tiges cobertes de pues i fulles, que esgarrinxen a l’atrevit que les vulgui aconseguir.

Hi veiem una al·legoria de la incomptable quantitat de coses de poca qualitat que engrapem amb mínim esforç per l’única raó que són fàcils d’atènyer, conformant-nos del pobres fruits que ens puguin donar mentre que, allò de més genuí, consistent i encisador, acostuma a tenir un accés més difícil que exigeix una acció més laboriosa i amb risc d’esgarrinxar-se.

SENTIR I ESCOLTAR

EL CRIT d'Edvard Munch

Diumenge XXII, 2 de setembre de 2012

Dt 4, 1-2.6-8/Sl 14/Jm 1, 17-18.21b-22.27/Mc 7, 1-8.14-15.21-23

Hi ha dos verbs que fem servir en la nostra llengua que, en el fons, són sinònims, però que tenen el seu matís diferent prou important: sentir i escoltar.

Sentir, a no ser que tinguem algun problema d’oïda, ho fem de forma natural, ens permet captar els sons que hi ha al nostre voltant cosa que és important perquè ens pot estalviar algun ensurt, com per exemple el que ens passaria de no sentir que s’apropa un cotxe a l’hora de travessar un carrer.

Escoltar, en canvi, té un matís diferent. És sinònim de sentir però implica una intencionalitat de part nostra per a parar atenció en allò que rebem a través de l’oïda. Hi entra en joc la nostra voluntat. Ja ho diem sovint d’algú a qui no hem fet massa cas: Perdona, perquè t’he sentit, però no t’he escoltat.

Justament la primera lectura penso que ens posa en guàrdia sobre la importància d’aquest verb escoltar quan Moisès diu al poble: Ara, Israel, escolta els decrets i les prescripcions que avui us ensenyo, i compliu-los.

El verb escoltar és un dels més importants i repetits de la Bíblia, tant és així que la mateixa confessió de fe jueva, el Shema’ (literalment: “Escolta!”) comença així: Escolta, Israel, el Senyor, el nostre Déu; el Senyor, és u. Perquè a la Bíblia hi ha un pressupòsit important de fons i és que DÉU PARLA, que Déu té intenció de REVELAR la seva voluntat i de REVELAR-SE personalment a tot home i dona d’aquest món. Per això mateix aquesta Paraula que Ell ens adreça ha de ser escoltada voluntàriament i acollida (Ell mai no la imposarà, ens vol lliures!!!). Sols quan aquesta Paraula sigui escoltada i acollida podrà ser correctament complida, és a dir, posada en pràctica.

Jesús en l’Evangeli torna ha aparèixer dur amb els fariseus i els mestres de la Llei. I, en principi, sorprèn aquesta duresa, perquè fariseus i mestres de la Llei són experts en complir fil per randa el que mana Déu a la Llei de Moisès. Si són alguna cosa són complidors estrictes de la Llei... sols que Jesús revela (i per fer-ho pren una autoritat de la mateixa Escriptura, una cita del profeta Isaïes) revela, dic, la tendència fonda del nostre cor: som persones capaces de complicar-nos la vida amb compliments legalistes de tot tipus de doctrina (sigui aquesta del color o la tendència que sigui), perquè ens resulta més fàcil deixar-nos portar per formes externes que ens donin una pàtina de complidors i religiosos, que no de deixar-nos transformar, convertir fondament per la mateixa Paraula de Déu.

Aquesta conversió és tota una feina, sovint difícil i de llarga durada, perquè significa acollir una Paraula que ens pot dir (i molt sovint és justament el que fa) que la nostra idea de Déu és totalment equivocada i que l’hem de canviar segons, no les nostres dèries o les modes del nostre voltant, sinó segons el Déu i Pare del cel que ens mostra Jesús de Natzaret amb la seva manera de viure, de donar-se, de morir.

Així Jesús revela que ens cal no sentir, sinó escoltar, posant tot el que puguem de la nostra part, aquesta Paraula que a través de l’Esperit Sant té el poder de canviar el nostre cor de soca-rel, de transformar-lo, de guarir-lo; perquè les formes i les paraules tenen el seu lloc i el seu sentit, però poden emmascarar el més fi egoisme, la més subtil mesquinesa, poden amagar un cor malalt segons Déu.

En aquesta Eucaristia deixem-nos novament interpel·lar per aquest Jesús, la Paraula definitiva de Déu, que vol donar-nos un cor nou, unes oïdes atentes, uns llavis que realment honorin Déu, potser no amb grans paraules ni gran obres, però sí amb paraules senzilles i obres modestes que surtin d’un cor net.

La guineu (Des del Montnegre 23)

Seiem sota el porxo, en el banc de fusta més proper a l’entrada de la rectoria. És de nit però la lluna plena de setembre, amb escassos núvols que la molestin, exerceix la seva lluminositat ressaltant les suaus carenes del Montnegre i les siluetes dels arbres propers. Amb els fanals del recinte oberts, s’origina un bell contrast d’ombres amb llums naturals i artificials.

Badant de tot plegat, una guineu travessa davant nostre, fregant el pedrís. No ens hem adonat que ha baixat sigil·losament per les escales aprofitant l’ombra de la paret del cementiri. Ella tampoc ens ha vist, tapats rere un pilar del porxo.

Atònits, no hem tingut temps d’espantar-nos mentre admirem la seva lleugeresa que, en un instant, s’ha desplaçat fins a l’olivera i el fanal. Observem el to grisós del pelatge i la franja blanca que li adorna la cua, llarga, gruixuda i molsuda.

Tsst!- exclamem per atraure l’atenció i allargassar una proximitat tant inaudita amb una guineu. Ella, aturant-se amb desimboltura, gira el cap i ens contempla impassible, sense moure’s, sense fugir, a l’expectativa.

No se’ns acut res més que picar de peus a terra fent una altra exclamació, provocant la seva fugida immediata en direcció al camí i desapareixent quasi a l’instant.

Seria la guineu del petit príncep?- ens preguntem de seguida, però la nostra brusquedat ens deixa amb l’interrogant. Qui sap si el fet d’ignorar-nos sense fer lligams haurà provocat la nostra desafortunada reacció.

Agafada de la mà (Des de l’Ajuda 17)

Caminem per l’avinguda de Roma un diumenge d’agost, passades les nou del matí. El trànsit de vehicles és somort i escassos els transeünts. L’ambient és calmadíssim i la temperatura encara agradable per passejar, com ho fan les dues dones que ens venen de cara. Crida l’atenció que porten un lluent calçat esportiu que contrasta amb el to clàssic de la indumentària però, el que captiva, és com s’agafen de la mà.

Una d’elles, la major, es deixa portar. Té els vuitanta anys ben complerts. Camina lenta però no feixuga, amb passes estables i naturals que semblen habituades a aquest exercici.

La mà que l’agafa és la de la seva filla. Ho asseguraríem atès com ho fa: amb delicadesa i alhora amb seguretat, una harmonia que no s’improvisa, la mateixa que, de nena, li brindava la seva mare i ara, passats els anys, li restitueix com a filla amatent.

La refiança que exhibeix la dona gran gràcies a la mà de la seva filla destil·la una tendra emotivitat. Dolçament corpresos per l’escena seguim el camí amb commoguda enyorança.

Molt intel·ligents (Diumenge 22)

“Tots el pobles us tindran per assenyats i molt intel·ligents”. Això diu Moisès als israelites si posen en pràctica els manaments de la llei de Déu. Perquè en quedin convençuts els ho repeteix: “Tots els pobles diran:”Aquest poble és una nació assenyada i molt intel·ligent”.

Aquesta proclama de Moisès pràcticament fa riure a partir de la Il·lustració, per tant, pràcticament fa riure a un home i una dona contemporanis on la raó ha acaparat el monopoli de la intel·ligència i el coneixement. “El que no és raonable no és fiable”- diem convençuts. Aleshores la religió, o la pràctica religiosa s’han convertit en simples reductes de mentalitats anacròniques i caducades, destinades a desaparèixer.

Per tant, que el llibre del Deuteronomi cregui i  manifesti convençut que la llei de Déu, la Torà, és font de seny i de molta intel·ligència (l’original hebreu pica més fort i diu “saviesa”) és absolutament inadmissible pel prototipus de ciutadà i ciutadana moderns.

I nosaltres, per molt creients que siguem, per molt que practiquem la nostra fe pujant la pista fins al Montnegre, o que ens rasquem la butxaca mantenint el recinte, o participem en grups, o fem activitats socials, no ens atrevim a expressar que la fe ens serveix per ser més assenyats, clarividents i ponderats, més aviat al contrari: condicionats pel pensament contemporani ens sentim una mica enzes, o per ser més amables, intel·ligents de tercera categoria.

Si algú, amb ganes de debatre, digués que la fe o la pràctica religiosa no són cap garantia de seny, clarividència o ponderació, li respondrem que la raó encara menys. La raó ens fa lògics, crítics, analítics, objectius, empírics, intel·lectuals, però mai ens permetrà descobrir l’essencial: la vibració, el relleu, la densitat, el plus, l’esperit, l’ànima que tota cosa porta adherida. Això sols ho captarem amb la nostra sensibilitat, o amb la nostra religiositat, però mai amb la raó.

Jesús s’atreví a desafiar el pensament majoritari del seu temps, relativitzant el valor de la practica religiosa a favor de la vibració interior. Nosaltres també gosem desafiar el pensament majoritari, relativitzant l’estatus de la raó a favor de la vibració interior. Aleshores, sense complexos, proclamarem que la fe i la practica religiosa “també” ens fan assenyats i molt intel·ligents.

IMITADORS

Dimecres, 29 d’agost de 2012

El Martiri de Sant Joan Baptista

2 Te 3, 6-10.16-18/Sl 127/Mc 6, 17-29

Som imitadors. No sols els còmics com els de Polònia, que es guanyen la vida fent imitacions de famosos, fent-nos riure tot portant fins a l’absurd la veu i els gestos dels nostres polítics; sinó que nosaltres també ho som, d’imitadors, potser no massa conscientment, però ho som.

Ho som quan som nens. Crec que és l’edat en què és més clar que som veritables “monos de repetició”. Ho imitem tot: els gestos, les maneres de qui tenim al voltant, les coses que fan els pares, tot! Qui no ha vist mai un nen o una nena imitant el pare o la mare fent la feina de casa, o com es vesteixen o pentinen? Crec que aquesta imitació és importantíssima, perquè va formant-nos com a persones. Per la imitació som capaços d’adquirir una llengua, de parlar i passem de caminar a quatre grapes a fer-ho drets sobre els nostres dos peus. Una imitació que ens humanitza.

Ho som, d’imitadors, en la nostra adolescència. Sols que els nostres models deixen de ser el pares (que són criticats) per a ser la gent de fora: companys de classe, professors, famosos del món de la cançó o del futbol... Tant és així que aquests models que volem imitar, models a qui ens volem assemblar (en una edat on un no se sol trobar gens a gust amb un mateix) poden ser un ajut o un problema, un estímul o una rèmora. Els pares ho saben molt bé amb la preocupació per les companyies (bones o dolentes) que tenen els seus fills.

I seguim sent imitadors quan ja som adults. Penso que mai no deixem d’emmirallar-nos amb els altres i d’imitar algunes de les seves maneres de fer per sentir-nos al dia, per sentir-nos acollits en un grup determinat, per sentir-nos a gust i a casa amb nosaltres mateixos i amb els altres.

Crec que el tema de la imitació és prou important per a què el mateix Pau, com hem escoltat en la primera lectura, en lloc de dir: No heu d’imitar ningú, heu de ser vosaltres mateixos (¿es pot ser un mateix obviant la part transcendent, de comunió amb Déu, qui és el més interessat en què siguem nosaltres mateixos, únics, sense imitacions?) digui més aviat el contrari: Volíem donar-vos un exemple amb la nostra vida perquè vosaltres l’imitéssiu.

Pau demana que l’imitin de la mateixa manera que el propi Jesús demana que l’imitin a Ell, qui a la vegada és imitador del Pare: el model a seguir és la manera de fer de Pau i els germans (no podem obviar que són seguidors de Jesús); de la mateixa manera com Jesús esdevé el model per a nosaltres justament per la seva vida viscuda en donació constant pels altres, fent no la seva voluntat, sinó la del Pare en tot moment i circumstància viscuda.

Joan el Baptista és recordat per l’Església com el PRECURSOR (el qui va o corre davant) de Jesús. Precursor de Jesús en el naixement i en la mort, com ens recordava la pregària del començament. Però el mateix Jesús, parlant un cop del Baptista als seus deixebles, recordarà que també ha estat, en certa manera, precursor seu en la vida.

Cert que acostumem a recordar les paraules de Joan contra fariseus i saduceus com a paraules dures i el seu estil de vida ascètic (comparats amb les paraules i els fets de Jesús) coses que potser no ens agraden gaire; però Jesús recorda, com ho fa l’Evangeli d’avui, que Joan era l’home just i recte que qüestionava la vida d’Herodes, però que seguia suscitant, amb la seva paraula i el seu testimoni, que Herodes li guardés respecte i l’escoltés de bon grat i amb perplexitat. No debades Joan portà a molts dels seus correligionaris a la conversió, preparant-los per a la vinguda del Messies. Joan fou un bon testimoni d’aquest Déu Pare que cerca els seus fills allunyats i que els convida a tornar. Joan el Baptista és també precursor en la imitació del Crist.

Per contra, Herodes cau víctima de la seva imitació paterna (prou famós pels seus excessos): és el rei i no es pot desdir del jurament que ha fet davant tothom... Ha de fer matar el Baptista, perquè un rei no pot quedar mai en entredit. I Herodies imita la gent despòtica del seu temps, que posa els propis interessos per damunt de les persones: el crític amb el règim ha de ser tallat de soca-rel, i el seu egoisme és tan gran que poc sembla importar-li que la seva filla passi de tenir la meitat del Regne a les seves mans a tenir només un cap sense vida.

Herodes o Joan, Herodies o Pau, nosaltres... a qui imitarem?

Predicar el Crucificat avui

Hi ha diversos sants en l'Església que han rebut el sobrenom de "el Gran". En una ocasió em va cridar l'atenció el contrast entre dos d'ells: Gregori, anomenat el Gran a Occident, i Simeó, l'estilita, anomenat el Gran a Orient. Per una confusió, em va semblar que coincidien en un mateix dia, i em vaig entrenir, en l'homilia, a comparar-los. Mentre sant Simeó, en un segle IV força estable i segur, és un sant arrauxat, excessiu i teatral, sant Gregori en un segle VI més aviat caòtic i violent, és un sant prudent, mesurat i solemne. La mateixa predicació del Crist crucificat, el mateix poder de Déu de què parla sant Pau, pren formes diferents, fins i tot contradictòries, segons la persona, el lloc i el moment.

Avui penso que el sol fet de dir-se creient és ja posar-se en l'òrbita de Jesús crucificat. Els qui treballem en la pastoral ens trenquem el cap pensant com sintonitzar amb els joves, i cada vegada penso més que perdem el temps, perquè un dels factors que els allunya, de manera determinant crec jo, és la vergonya, la por que, si saben que van a l'església, els seus companys els miraran com a "freakies", és a dir, com a "rarets". No sols els joves. A vegades he sabut de parelles amb fills, que no van a l'església però encara porten la mainada a catequesi, que en més d'una ocasió han hagut de suportar comentaris displicents o burletes per aquest motiu. Sí, avui el sol fet de creure en Déu i adherir-se, encara que sigui molt feblement, a l'Església, és ja començar a experimentar la creu.

Però a nosaltres, segurament, se'ns demana alguna cosa més. Potser, en l'època d el'exhibicionisme mediàtic,  haurem de predicar Crist crucificat tenint la discreció de qui només fa cabal de la mirada de Déu; potser, en l'època dels i-pods i de les xarxes socials per internet, haurem de predicar Crist crucificat buscant sempre el cara a cara i la trobada real amb els altres; potser, en l'època de la prepotència de publicistes i especuladors, haurem de predicar Crist crucificat amb la humilitat de qui sap demanar perdó tant per ell com per pròpia comunitat; potser, en l'època del consum i de les adiccions, haurem de predicar Crist crucificat mirant de mantenir-nos sempre en la sobrietat; potser, en l'epoca dels serveis socials ben pautats que classifiquen usuaris, haurem de predicar Crist crucificat creant espais d'una caritat que no jutja ni posa etiquetes. Segurament així no farem prodigis (com volien els jueus), ni ens diran savis (com volien els grecs), però potser farem que el llenguatge de la creu, com diu sant Pau, no perdi la seva força, perquè el qui en senti l'atracció el pugui trobar. 

(comentari a 1Co 1, 17-25; predicat al monestir de Solius el 31 d'agost de 2012)

PLORAR PELS ALTRES

Dilluns, 27 d’agost de 2012

Santa Mònica

2 Te 1, 1-5.11b-12/Sl 95/Mt 23, 13-22

Oh Déu, consol dels afligits, vós acollíreu, ple de bondat, les llàgrimes piadoses que santa Mònica vessà per la conversió del seu fill Agustí. Per la intercessió de tots dos, concediu-nos de saber plorar els nostres pecats i de trobar el vostre perdó.

Així deia la pregària col·lecta amb què hem començat la nostra missa d’avui.

La vull recordar perquè la referència a les llàgrimes d’aquesta mare per al seu fill m’ha fet pensar que avui la litúrgia ens posa en paral·lel dos tipus de lamentacions.

D’una banda aquesta a què ara fèiem referència: lamentació feta llàgrimes d’una mare per la conversió del seu fill, Sant Agustí, que van donar el seu fruit quan Agustí acabà essent batejat als 56 anys per Sant Ambròs i que el mateix Sant Agustí recorda en les seves Confessions quan diu: És que ella em veia mort per mitjà de l’esperit de fe que tenia en vós. I vós l’escoltàreu, Senyor. L’escoltàreu, i no menyspreàreu les llàgrimes que, brollant-li dels ulls, regalimaven arreu a la terra per on pregava.

L’altre tipus de lamentació la trobem amb els “Ai de vosaltres”. Avui només hem escoltat tres, dels set que Jesús pronuncia sobre mestres de la Llei i fariseus i que acabarem d’escoltar demà.

Plany de Jesús, queixa (encara que la fórmula textual recorda una maledicció) per la manera de fer i obrar dels qui haurien de ser mestres, guies i pastors i no ho són.

El primer “ai” contra aquells que tanquen l’entrada del Regne a la gent, perquè, com diu Jesús vosaltres no hi voleu entrar i no permeteu que hi entrin els qui voldrien entrar-hi i que pronunciades avui davant nostre ens demanen qüestionar-nos sobre si som porta o som cadenat, som accés a Déu o som destorb.

El segon “ai” contra aquells que fan no proselitisme, sinó una mena negativa de proselitisme. Perquè Jesús no critica que mestres de la Llei i fariseus recorrin mar i terra per fer dels pagans jueus, és a dir, hereus de les promeses de Déu; sinó de fer-los mereixedors de l’infern el doble que vosaltres. I això ens qüestiona doblement, perquè, d’una banda la paraula “proselitisme” no ens agrada, la relacionem d’una manera natural a “menjada de coco”, a “rentat de cervell” i això ens ha fet agafar por a comunicar lliurement la nostra fe; però, d’altra banda, també tenim el perill de fer un proselitisme que faci dels altres “clons”, “còpies” de mi, gent que fa i reprodueix el que jo dic i el que jo penso, quan jo mateix haig de qüestionar-me constantment per a no fer de Déu el meu ídol particular i acabar fent dels altres idòlatres com jo mateix.

I el tercer “ai” on Jesús revela un muntatge fet a base de casuística que els seus correligionaris feien per excusar a alguns dels seus vots, de les seves prometences. Jesús revela, em sembla, el compromís que significa fer prometences a Déu i ser responsables i coherents amb aquestes prometences fetes, no en cercar mil excuses per no acomplir-les: Qui fa una prometença per l’altar la fa també per tot el que hi és ofert, qui la fa pel santuari, la fa per Déu, que hi resideix, qui la fa pel cel, la fa pel tron de Déu i per Déu mateix que hi seu.

Voldria remarcar, per acabar, les ENTRANYES que penso inspiren totes dues lamentacions, les llàgrimes de Santa Mònica i els “ais” de Jesús: ENTRANYES FONDES DE MISERICÒRDIA.

Perquè Mònica prega amb entranyes de mare no tant, crec, pels pecats propis, sinó pels pecats del seu fill i això revela un amor entranyable, un veritable amor cristià, que es preocupa fondament per l’altre; i Jesús no proclama els seus “Ai de vosaltres” amb el posat del jutge (que segurament podria fer-ho), sinó amb el cor de Pare, de Mestre, de Guia que uns versets abans (llegiu l’evangeli de la missa de dissabte passat) Jesús diu als deixebles: De mestre només en teniu un; de pare només en teniu un, que és el del cel; de guia només en teniu un, que és el Crist. Jesús cerca el canvi de cor, no la condemna gratuïta.

Potser, en aquesta Eucaristia, hauríem d’aprendre no només a plorar pels nostres pecats per trobar el perdó de Déu; sinó també a saber plorar pels altres, demanar-li al Senyor de tenir les seves entranyes de misericòrdia, potser estimaríem més i condemnaríem menys.

DECIDIR-SE O NO...

Diumenge XXI, 26 d’agost de 2012

Js 24, 1-2a.15-17.18b/Sl 33/Ef 5m 21-32/Jn 6, 60-69

A la vida hi ha coses de les quals un té la clara sensació de què no se’n pot escapar, com ara, per exemple, el pas del temps. A més, amb la sensació (fa poc que he fet el meu aniversari, potser és per això), que quan més anys hi poses, més ràpid passa el temps.

Però una altra de les coses de les quals un no se’n pot escapar és la de prendre decisions. D’una manera més o menys conscient, sempre estem prenent decisions. És el preu de la nostra llibertat, el preu de tenir una natura que no està determinada exclusivament per coses externes o per un instint donat.

D’una banda hi ha decisions que són, podríem dir-ho així, trivials o intranscendents, com ara decidir a quina hora en llevem quan som de vacances, la roba que em posaré avui en llevar-me, si prendré o no torrades per esmorzar, si avui em prendré un descans per a acabar de llegir aquell llibre que no acabo ni a la de tres... Coses que no tenen una gran repercussió a la nostra vida, que no hi hauria massa diferència entre fer-les o no fer-les.

Però, per l’altre cantó, hi ha decisions més transcendents, d’aquelles que poden canviar-nos la vida, com ara casar-nos o no, escollir una feina o una altra, tenir fills o no tenir-ne, fer-se religiós o religiosa, canviar de religió... Són d’aquelles decisions que, a la curta o a la llarga, canviaran la nostra vida d’una forma radical.

Les lectures d’avui també ens parlen de l’àmbit de les decisions. D’una banda, Josuè, convertit en cap del poble d’Israel a la mort de Moisès, planteja una decisió que afectarà el futur de tot el poble: Escolliu avui quins déus voleu adorar (...) Jo i la meva família hem decidit d’adorar el Senyor.

Jesús a l’Evangeli planteja una pregunta que també implica una decisió després de fer tot el discurs sobre el Pa de Vida i veure que alguns dels deixebles l’abandonen: Vosaltres també em voleu deixar? Pere, amb la seva resposta, intueix que hi ha quelcom important en joc: Senyor, a qui aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna!

Penso que les dues lectures d’avui parlen de quelcom més fondo que una simple presa de decisions, és el que podríem anomenar una OPCIÓ FONAMENTAL, una orientació de tot el nostre ésser que sols és vida plena i font d’humanització quan és una orientació vers Déu. Aquesta orientació és vida i vida plena. De fet podríem dir que és en les nostres decisions, fins i tot les més petites i sovint les més espontànies, on ens hi juguem la vida. Què fem quan algú ens demana ajut? L’acollim o passem de llarg? Què fem quan algú no pensa com nosaltres: el volem convertir als nostres ideals peti el que peti o el respectem? En aquesta simple decisió es revela l’orientació del nostre cor. No debades Jesús mateix arribà a dir que qui donava un vas d’aigua fresca a un dels petits era a Ell mateix a qui se l’estava donant. Un vas d’aigua freda donat o rebutjat a algú parla de la nostra OPCIÓ FONAMENTAL vers els déus o vers el Pare de Jesús.

Que en aquesta Eucaristia sapiguem aprendre d’Aquell que essent ric es feu pobre per nosaltres; qui tenint-ho tot, es donà del tot, qui ens segueix cridant a seguir-lo perquè és la Vida veritable.

Esposes submises (Diumenge 21)

“Que les esposes se sotmetin als seus marits”, escriu sant Pau als cristians d’Efes i, per si no queda clar, ho repeteix: “Les esposes s’han de sotmetre en tot als marits”.

No és l’única carta paulina on s’exposa aquest criteri de submissió esponsal: ho manifesta als corintis (1Co 14,34), als colossencs (Col 3,18) i a Timoteu (1Tm 2,1). Per tant no podem dir que es tracta d’un comentari tangencial o anecdòtic.

Aquestes citacions paulines esdevenen un problema avui dia. El predicador de torn, que té al davant una assemblea majoritàriament femenina, ha de vigilar el que diu. Si és conciliador justificarà la frase dient que són textos antics que respiren la mentalitat de l’època. Si és reivindicatiu i feminista  titllarà aquests escrits de misògins. Si no li agrada ficar-se en camises d’onze vares passarà de puntetes sobre el text.

Però els problemes segueixen amb el lector que proclama la lectura a la missa, posant-se en evidència tant si és home com dona. Si és home, a casa s’haurà de sentir el retret. Si es dona, les estratègies són vàries: algunes han ratllat prèviament aquestes frases del leccionari perquè el lector o lectora les ometi, altres s’ofereixen expressament a llegir i canvien el “sotmetre” per “estimar”, altres que han llegit el text fidelment es retiren avergonyides després del que han proclamat.

Amb tot, aquestes proclames paulines tan inexcusables en els nostres temps, són absolutament excusables en aquells orígens de les comunitats cristianes on les dones, casades o no, tenien el seu paper i fins i tot el seu protagonisme dins les comunitats. La nova organització de seguidors de Jesús donava als seus membres –sobretot a les dones, però també als esclaus- una llibertat d’expressió i d’actuació que els era negada en la vida familiar i social.

 Això provocaria conflictes amb els marits o familiars no creients, i escandalitzaria a l'entorn social, suscitant que aquelles comunitats cristianes fossin criticades per alterar els costums. Els escrits paulins, sempre preocupats per la conciliació comunitària i extracomunitària, volen harmonitzar tal desequilibri amb aquests consells diguem-ne “conservadors”.

Però donem la volta a l’exhortació que les dones se sotmetin als seus marits. ¿Calia dir això en una societat on l’esposa vivia totalment supeditada al marit? No era quelcom evident i inqüestionable? No calia dir-ho, més aviat, en un espai on això havia perdut vigència o, al menys, on les dones tenien veu i opinió?

Som conscients que dient això ens posem en la boca del llop perquè la pregunta és immediata: Què se n’ha fet d’aquells orígens on les dones tenien el seu paper dins les comunitats cristianes? La resposta que se’ns acut és la següent: a la mesura que el cristianisme s’anà institucionalitzant assumí progressivament els costums socials tradicionals, entre ells la preeminència masculina.

Preferim aquesta resposta frustrant que desqualificar amb desdeny uns textos que són la base teològica i espiritual de la nostra identitat cristiana.

VENIU A LA FESTA!

Diumenge XX, 19 d’agost de 2012

Parròquia de Sant Pere d’Octavià (Sant Cugat del Vallès)

Pr 9, 1-6/Sl 33/Ef 5, 15-20/Jn 6, 51-58

 

VENIU A LA FESTA! Us imagineu com reaccionaríem si en venir a l’Església ens trobéssim un enorme rètol a l’entrada amb aquestes paraules? VENIU A LA FESTA!

Doncs bé, el rètol no hi és, però el convit sí. Al menys començant per la primera lectura que avui hem escoltat proclamar, la del llibre dels Proverbis. L’autor, que escriu el seu llibre amb l’interès de donar consells als seus lectors per a ser savis, ens descobreix quelcom que sembla inaudit: és la mateixa Saviesa la que està interessada en fer-nos partícips dels seus tresors. És ella qui vol introduir-nos dins el seu cercle d’amistats, és ella qui vol donar-se a nosaltres i la figura de la festa i del convit apareix: Veniu a menjar el meu pa i a beure els meus vins.

Una cosa ben interessant a remarcar d’aquest convit: la gratuïtat. Ningú no li ha demanat el parer a la Saviesa, ella, de motu proprio, ens prepara la festa i ens convida.

Però, de quina mena de saviesa estem parlant? Pau, escrivint a la comunitat dels efesis (a la nostra actual Turquia), sembla posar-nos en guàrdia. Efes és una ciutat hel·lenística, de parla i cultura gregues majoritàriament, en temps de Pau. I ja sabem que és en el món grec on neix la filosofia, justament una paraula que vol dir amor a la saviesa. En canvi, Pau, alerta a la comunitat de no deixar-se enganyar: No sigueu com la gent que no sap el que fa, sinó com gent de seny i encara més Mireu d’entendre què vol de vosaltres el Senyor. Perquè també ens passa a nosaltres, com passava als efesis, que confonem “saviesa” amb “intel·ligència” (quan aquesta darrera depèn en bona mesura d’aptituds personals que poden ajudar a què es desenvolupi més o menys) o confonem “saviesa” amb “tenir coneixements”, quan a la Bíblia queda sempre molt clar que savi no és sinònim de llest (que n’hi ha molts de llestos, de vius que se n’aprofiten dels altres i de molts que s’ho creuen de llestos i se’ls veu venir d’una hora lluny). El savi és aquell que ho és del cor que fa de cada circumstància de la vida una experiència que li ensenya de viure amb harmonia amb Déu, amb els altres i amb ell mateix.

És en aquest context que Pau, el creient, el cristià, aconsella als seus germans de ser gent de seny (perquè els temps són dolents) i mirar d’entendre (perquè Déu certament vol quelcom de nosaltres i cal esbrinar-ho).

L’Evangeli d’aquests darrers quatre diumenges (i encara el seguirem meditant el diumenge vinent) va donant-nos pistes, noves facetes, del que significa per a nosaltres, els creients en Jesús, que Ell sigui el PA DE VIDA.

En la porció de l’Evangeli que avui hem sentit proclamar Jesús és taxatiu: Si NO mengeu la carn del Fill de l’home i NO beveu la seva sang, NO PODEU TENIR vida en vosaltres. És com si ens digués: VENIU A LA FESTA... PERQUÈ HO NECESSITEU!

Ho necessitem, ho diu Jesús, perquè la seva carn i la seva sang són VERITABLE menjar i VERITABLE beguda. “Veritable” no en el sentit de contrari de “fals”, sinó en el sentit sinònim d’“autèntic”. I és un aliment AUTÈNTIC perquè qui menja i beu, com diu Jesús, està en mi i jo en ell. Menjar la seva carn i beure la seva sang és entrar en comunió íntima amb Ell i quan un està en comunió amb Ell és difícil deixar-se enredar per succedanis de qualsevol tipus!

Això és la nostra Eucaristia, la nostra festa de cada Diumenge: un convit per rebre SENY/SAVIESA i així viure en plenitud, viure amb sentit la nostra vida de cada dia; un convit per rebre VIDA, una vida autèntica; per rebre COMUNIÓ, per rebre’l a Ell mateix i així viure amb Ell avui i sempre, amb Ell que és font d’amor, de comunió, de sentit.

AVUI, GERMANS I GERMANES, TOTS SOM CONVIDATS A LA FESTA!!!!

PA DE VIDA

Diumenge XIX, 12 d’agost de 2012

1 Re 19, 4-8/Sl 33/Ef 4, 30-5, 2/Jn 6, 41-51

 

El pa que jo donaré és la meva carn: perquè doni vida al món. Amb aquestes paraules es clou la porció de l’Evangeli d’avui. La tercera gran catequesi sobre el Pa de Vida que durant tres diumenges seguits hem anat escoltant i meditant.

La insistència en el tema en aquest Evangeli ens fa sospitar dues coses: que el tema de Jesús Pa de Vida és important i que, potser, el tema calia recordar-lo a la comunitat a qui Joan en el seu Evangeli es dirigia, ja fos perquè ho havien oblidat, o perquè calia recordar-lo en una situació de minoria perseguida.

L’escàndol està servit, com hem pogut anar comprovant aquests diumenges. Els interlocutors de Jesús coneixen qui és. Fins i tot coneixen els seus orígens. No devia ser una bona carta de presentació per Jesús que algú li recordés els seus orígens terrenals, doncs popularment ja podem imaginar què devien pensar de Maria, la seva mare, i de Josep. I ara diu que ha baixat del cel?, pregunten amb cert toc de malícia i d’àcida ironia.

Però Jesús segueix el seu discurs. Segueix parlant, a ells i a nosaltres, d’aquesta relació que Déu, el Pare, s’entesta a tenir amb nosaltres a través de Jesús. Tant és així que sentir l’ensenyament del Pare implica venir a Jesús, ser “alimentat” per Ell d’un aliment de vida.

I dic que “s’entesta” perquè si recordeu també les lectures del diumenge passat juntament amb les d’avui podem veure que hi ha un accent molt fort en aquest Déu que vol alimentar-nos d’Ell mateix, que vol fer-se company de camí, que vol ser vida a desdir per al seu poble.

Ho vèiem diumenge passat en la lectura del llibre de l’Èxode en l’episodi del mannà, amb les paraules finals de Moisès: Això és el pa que el Senyor us dóna per aliment. Déu no vol deixar morir els seus fills en el desert, malgrat les murmuracions i els retrets Déu s’hi avé a alimentar el seu poble, a proveir-lo de tot el necessari.

Aquest diumenge la lectura del Primer llibre dels Reis té també aquest accent. El desig del profeta és el de morir, diu: S’assegué a l’ombra d’una ginestera i demanà la mort, pregant així: “Ja n’hi ha prou, Senyor. Preneu-me la vida; no he de ser més afortunat que els meus pares”. El profeta, amenaçat i perseguit, s’ensorra, llença la tovallola, no vol seguir amb vida. Però què li diu l’àngel per dues vegades? Aixeca’t i menja, que tens molt de camí a fer. I el proveeix de pa i aigua pel camí. Déu segueix apostant per Elies, Déu segueix apostant per tots i cadascun de nosaltres.

Aquesta aposta de Déu per nosaltres, per donar-nos vida, per saciar la nostra fam i set de plenitud, de sentit, d’amor desinteressat queda més palès en Aquell qui ha fet realitat acomplerta els exemples que ara esmentàvem: el mannà de Moisès, el pa i l’aigua d’Elies.

Perquè Jesús certament és el Pa baixat del cel i Aquell que mort, ressuscitat i assegut a la dreta del Pare com el vivent i el vencedor de la mort a través del seu Esperit se’ns dóna en cada Eucaristia com a font de sentit i plenitud en cada circumstància de la nostra vida.

Venim, doncs, amb confiança a la taula de la seva Paraula i a la taula del seu Cos i la seva Sang per trobar forces per al dia a dia. Fem realitat el que ens cantava el salmista: Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor, feliç l’home que s’hi refugia.

SAL I LLUM

Dimecres, 8 d’agost de 2012

Sant Domènec. Festa

2 Tim 4, 1-5/Sl 36/Mt 5, 13-16

Aquests dies que el nostre cuiner “oficial” dels pobres està gaudint d’unes merescudes vacances, tenim un bon substitut que ha pres el relleu en aquesta tasca de preparar els àpats que de 12 a 13 del migdia i de dilluns a divendres servim als pobres de la vila.

Ell no havia fet mai de cuiner per a tanta gent, però us asseguro que ho està fent molt bé. Crec que els nostres “clients” no han notat gens el canvi. Aquests primers dies, però, em manifestava la seva preocupació per una cosa molt concreta cada cop que havia de preparar els àpats: la sal. Tenia molta por de no saber guardar les proporcions adequades i deixar el menjar massa fat o passar-se i fer-lo salat. El puc entendre. Perquè facis el plat que facis canvia moltíssim si no té gust a res o només té gust a sal. Cal trobar-hi la mesura correcta.

Aquestes disquisicions culinàries me l’has ha despertades la lectura de l’Evangeli d’avui. On se’ns compara a la sal i a la llum. O millor dit, se’ns recorda que som sal i llum.

I us confesso que quan més llegeixo aquesta porció d’Evangeli que avui hem escoltat més em preocupa la resposta que haig de donar. D’una banda, pel fet de SER sal i llum. Segons Jesús, els seus deixebles SÓN JA sal i llum. No sembla, segons el text, que sigui una característica que hàgim de cercar, que hàgim de procurar de ser, com si haguéssim de fer un màster per a SER sal i llum. JA HO SOM. I crec que el text diu que ho som perquè suposa aquesta comunió constant, aquesta cerca constant de connexió amb la font de sabor i la font de llum que és Déu mateix per part nostra. Quantes forces gastades per voler ser o aparentar de ser allò que ja sóc quan només em cal prendre’m més temps per connectar-me millor a la xarxa d’origen de tot això que és Déu per mitjà de la lectura de la seva Paraula, de la pregària, de l’Eucaristia, de l’amor al proïsme!!!!

Em preocupa també perquè, curiosament, Jesús no sembla preocupat per un “excés de sal” en el nostre testimoniatge, sinó, més aviat, per si perdem el gust. Si en lloc de sal esdevenim, per exemple, sacarina, quelcom sintètic, artificial. I em preocupo perquè això em qüestiona: ¿I si en lloc de portar la sal, el gust, de la vida en Crist, de l’alegria de creure en Déu, de viure en la seva comunió, del que significa ser cristià, porto avorriment, una fe que no es pot contagiar ni compartir, o una fe light feta a mida, una fe en Déu aigualida, immadura o a la carta? ¿Quina mena de fe tinc jo? ¿I quina mena de fe comparteixo, una fe catòlica o una fe sectària?

Em preocupa igualment el tema de SER llum. Jesús també dóna per suposat que ho som, de llum. I declara que aquesta no es pot amagar, és més, vincula aquesta llum a les obres que fem i que, de fet, parlen més eloqüentment que les nostres paraules de la nostra fe, del Déu en qui creiem, de l’Església que estimem. ¿Quina diferència hi ha entre el que parlo i el que visc? ¿Quins interessos en mouen en tot allò que faig?

Avui celebrem Sant Domènec de Guzmán, el fundador dels dominics. Segons un biògraf de l’Orde, el beat fra Jordà de Saxònia, aquesta era la manera de ser de Sant Domènec: Hi havia en ell una igualtat d’ànim molt constant, excepte que no es commogués per la compassió i la misericòrdia. I com el cor alegre alegra la cara, el seré equilibri de l’home interior apareixia cap a fora en la manifestació de la seva bondat i en la placidesa del seu rostre (...) Per tot això s’atreia amb facilitat l’amor de tots. Tant bon punt el veien entrava sense dificultat en llurs cors. Onsevulla que es trobés, de camí amb els companys, en alguna casa amb l’hostatger i demés família, entre magnats, prínceps i prelats, sortien sempre del seus llavis converses constructives i abundava en exemples amb els que inclinava l’ànim dels oients a l’amor de Crist i al menyspreu del món. De paraula i d’obra es mostrava per totes parts com un home evangèlic. Durant el dia, ningú més comunicatiu amb els frares o companys, ningú més amable. A les hores nocturnes ningú més insistent en les vigílies i oracions per tots els mitjans (...) Lliurava el dia al seu proïsme, la nit a Déu (...) [J. Saxònia, Orígens de l’O.P., n. 103-105].

Així era Sant Domènec, d’aquesta manera era sal i llum entre els seus, que amb la seva intercessió nosaltres també puguem ser-ho entre aquells que Déu vulgui posar en el nostre camí.

Maria en el pòdium del cel (Assumpció 2012)

Durant el Jocs Olímpics el pòdium, amb els esportistes esglaonats al seu damunt, ha estat una imatge habitual en els en els mitjans de comunicació. El pòdium escenifica, amb el lliurament de les medalles, la victòria i el reconeixement. L’himne nacional del vencedor arrodoneix i solemnitza la cerimònia.

L’Apocalipsi ens descrivia, a la primera lectura, quelcom semblant: l’escenificació d’un pòdium celestial, amb himne final inclòs. En el graó més alt, i de forma indiscutible, hi havia el santuari celestial que exhibia l’arca de l’aliança com si fos la medalla. En el segon graó, apareixia una dona vestida de sol i agombolada per la lluna que lluïa, a tall de medalla, una corona de dotze estrelles. En el tercer graó sorgia un batallador imprevist: un gran drac roig amb set caps i deu banyes. Portava, com a medalla, set diademes: una sobre cada cap.

Per a nosaltres es tracta d’un pòdium surrealista o de pel·lícula fantàstica; però no pels seus primers destinataris, cristians i cristianes de finals del segle I i principis del segle II. Coneixien aquestes imatges de la literatura jueva apocalíptica que utilitzaven per recrear en l’àmbit celestial l’opressió de l’imperi romà, les revoltes jueves i les persecucions de jueus i de cristians.

En aquest escenari terreno-celestial l’espai més preeminent és per a Déu, el vencedor indiscutible de la història humana, no l’imperi de torn. En segon lloc apareix una dona resplendent i triomfant que simbolitza el poble d’Israel, coronat per les seves dotze tribus. En tercer lloc apareix un drac roig que simbolitza l’agressivitat de les forces del mal, encarnades en els grans imperis de la història representats pels set caps i les deu banyes.

La imatge del pòdium esdevé definitiva: Déu és sempre el vencedor absolut. Israel, a distància, i malgrat les persecucions, també ha vençut. El tercer lloc, i darrera Israel, és per les forces del mal. Aleshores sona, solemne, l’himne del guanyador: “Ara és l’hora de la victòria del nostre Déu, l’hora del seu poder i del seu regne, i el seu Messies ja governa”.

Aquest Messies que neix d’Israel és, evidentment, Jesús. Per això la tradició cristiana posterior associa la figura de la dona coronada amb Maria: per la seva condició victoriosa al cel, per la seva proximitat i alhora diferenciació amb Déu, pel seu triomf sobre les forces del mal. El relat de l’Apocalipsi, malgrat les dificultats inicials d’interpretació, és molt escaient per a expressar la festa d’avui: l’Assumpció de Maria al cel o, seguint la denominació de l’Església oriental, la Dormició de Maria.

L’Església d’orient i occident celebra, amb aquesta festa, la Pasqua de Maria, la seva mort, resurrecció i pujada al pòdium del cel. L’Església prega avui, també, perquè l’ésser humà pugui pujar al tercer lloc del pòdium, vencent definitivament les forces del mal. Aleshores, amb Maria, cantarem a Déu l’himne del Magnificat: “Les obres del seu braç són potents. Dispersa els homes de cor altiu. Derroca els poderosos del soli i exalça els humils”.