Pentecosta 2009

“Com més siguem, més riurem” diu la dita. El seu significat no és aplegar-se per a passar-la bé, sinó expressar que és bo i positiu fer les coses en grup. Malgrat els matisos que puguem fer el missatge és clar.

Passant al terreny religiós ens inspirem en aquesta dita per dir: “Com més siguem més vibrarem”. La festa de Pentecosta va en aquesta línia. Els deixebles vibren intensament amb la vinguda de l’Esperit Sant quan estan reunits: “es trobaven tots junts en un mateix lloc”, diuen els Fets dels Apòstols. L’evangeli de Joan també expressa que els deixebles estaven aplegats en aquell moment: “els deixebles eren a casa”.

La significativitat de la Pentecosta no és que vingui l’Esperit Sant, sinó que ho faci de forma col.lectiva, o siguem més precisos, de forma comunitària. L’Esperit Sant es rep en comunitat i, com diu la Primera carta als Corintis, es comparteix en comunitat: “Les manifestacions de l’Esperit distribuïdes a cadascú són en bé de tots”. Amb la festa de la Pentecosta es compleix el desig que Moisès expressa en el llibre dels Nombres: “Tant de bo que tot el poble del Senyor tingués el do de profecia i el Senyor donés a tots el seu esperit!” (Nm 11,29). Això és el que celebrem avui!

L’Antic Testament també proclama obertament la vinguda de l’Esperit Sant, però ho fa sobre persones concretes. El text més conegut és el que Jesús es fa seu a la sinagoga de Natzaret quan pren el rotlle del profeta Isaïes i llegeix el fragment del Servent Sofrent de Jahvè que diu: “L’Esperit del Senyor reposa damunt meu”. Però ara, amb la festa de la Pentecosta, el singular es converteix en plural. “L’Esperit del Senyor reposa damunt nostre” seria la proclama de la festa d’avui. Jesús ens ho corrobora en l’evangeli quan ho anuncia, també en plural, als seus deixebles: “Rebeu l’Esperit Sant”.

L’Esperit Sant té la particularitat de ser assembleari i no jeràrquic i és vessat indistintament sobre tots els qui estan aplegats. Aquesta dimensió assembleària de l’Esperit diví, que tots coincidiríem a qualificar d’ideal, provocà de bell inici els seus evidents estires i arronses. Sant Pau en parla llargament en la Primera Carta als Corintis. Pau, conciliador, insisteix que els dons particulars de cadascú es posin sincerament al servei de tots, però posa una mica d’ordre: primer són els apòstols, després els profetes, tercer els mestres, i així va fent una llista que no perd de vista en cap moment aquesta dimensió assembleària de la comunitat.

A tots ens agraden els lideratges, ja sigui per seguir-los, ja sigui per criticar-los, ja sigui per rebutjar-los. Però l’Esperit Sant ens proposa una altra manera de funcionar, més responsable, més compromesa, més respectuosa, més positiva, més participativa, més complicada, més autèntica. El dia que ho aconseguim serà la Pentecosta definitiva! Ja no en caldrà cap més!

El Roure del Paraigua (Des del Montnegre 7)

Són quarts de set de la tarda i decidim aprofitar la dolça tebior del capvespre per anar fins al Roure del Paraigua que encara no coneixem. Consultem la guia Alpina que en la seva darrera edició l’anomena “Roure del Paraiga”. Passem per l’hostal a saludar al Juanito i li demanen que ens acabi d’orientar. Ens dóna les instruccions pertinents i comenta que l’arbre no és tan solemne con el Roure de Santa Maria però que té la seva envergadura.

L’ambient és càlid i l’atmosfera neta. No fa ni un bri de vent. Deixem Can Preses a la nostra esquerra i enfilem pel caminoi que s’enlaira a la sortida del revolt. El camí puja costerut i passa pel Sot Gran i després pel Sot del Til.ler que s’ajunten més avall a tocar de l’Alzina Grossa. El bosc és espès i els arbres força barrejats. Els roures es van fent cada cop més presents.

Arribem en un altre sot on el camí s’atura bruscament i s’enlaira cap a la dreta quasi cent vuitanta graus. El nostre roure no és lluny d’aquest sot però li donem l'esquena perquè el camí ara puja en direcció contrària. Arribem a una cruïlla que ens permet girar a l’esquerra i encarar la direcció correcta. El camí ja no és tan costerut i intuïm que deu faltar poc per arribar dalt la carena. Anem trobant roures però no són el del Paraigua.

El cor ens diu que el tenim a tocar però no el veiem. Arribem a una cruilla de tres camins. Constatem que som a dalt la carena, no gaire lluny de l’estació meteorològica. En Juanito ens ha dit que el roure era ben a prop. Recordem que abans d’arribar a la darrera cruïlla, a l’esquerra del camí per on hem pujat, hi havia un trencall una mica embardissat que baixava tot recte.

Alli ens hem dirigit i baixant uns cinquanta metres hem distingit, a l’esquerra, un roure amb un tronc més gruixut i fosc que els altres roures que l’envoltaven. El camí s’ha acabat a escassos metres d’aquest arbre formant una petita esplanada. El seu tronc s’alça impecablement recte i no arribem a distinguir la seva copa. Som davant del Roure del Paraigua!

El seu nom ens feia imaginar-lo amb un brancam ample i protector, talment com un paraigua, però ens hem trobat amb un arbre un pel estrany. Dels seus costats sortien, des de la seva part baixa, moltes branques primes, petites i sense fulles. De la seva part alta no hem sabut distingir el seu brancam per estar barrejat amb el d’altres roures. Hem deduit que el nom li deu venir del tronc que és rectíssim i altíssim com el bastó de paraigua.

Ascensió 2009

“Fou endut al cel i s’assegué a la dreta de Déu”. Ens ho diu l’evangeli de Marc respecte a l’ascensió de Jesús. Els Fets dels Apòstols expliquen que “s’enlairà davant d’ells, i un núvol se l’endugué, i el perderen de vista”. La carta als Efesis ho explica indirectament citant d’un salm: “Pujà cel amunt, s’endugué un seguici de captius, repartí dons als homes”. El salm responsorial ho solemnitza intencionadament: “Déu puja enmig d’aclamacions, al so dels corns puja el Senyor”.

Amb l’Ascensió de Jesús ens trobem amb un brillantíssim exemple de teologia visual. Amb la imatge tan clara i descriptiva de Jesús enlairant-se cap al cel els escriptors del Nou Testament ens expliquen quelcom determinant: la condició divina de Jesús, o com aquests dies hem estat envoltats de presències reials quedarem més bé dient que l’ascensió expressa la reialesa de Jesús.

Ubicar a Jesús a dalt del cel i asseure’l a la dreta del Pare és expressar de forma imatjada la seva intimitat i proximitat amb Déu, i alhora qualificar-lo de capacitats divines que comunica als seus deixebles. L’evangeli de Marc ens dèia que “el Senyor hi cooperava confirmant la predicació de la paraula amb miracles”. Els Fets dels Apòstols expliquen que els deixebles rebran la força de l’Esperit Sant. La Carta als Efesis també se centra en els efectes que aquesta ascensió produeix en els humans: alliberadora de captius i repartidora de dons.

La vinguda de l’Esperit Sant, la festa de la Pentecosta que celebrarem la setmana vinent és la culminació d'aquest procés.

¡¡¡AMIGO ESTÁ AQUÍ!!!

El convent és lloc de trobada de tota mena de gent. Pocs s’imaginen de la diversitat dels personatges amb qui tractem. Entre aquests, des de fa potser un parell d’anys, hi ha un immigrant que ve d’un país del Golf de Guinea. Vivia en una barraca enmig del bosc, en un poble no massa lluny d’aquí, fins que aquell tros de bosc es va cremar. Aleshores l’assistenta social del municipi ens va demanar que l’acollíssim. I així seguim.
Quan vol, el nostre hoste ja es sap fer entendre. Però en circumstàncies normals el seu ús del castellà és molt limitat. Costa saber el que vol dir. També hi juga alguna mena de problema psíquic, que jo no sabria definir. Habitualment, va repetint una frase, sempre la mateixa, la que encapçala aquestes ratlles.
Quan algú dels seus coneguts, o algú que li cau en gràcia, arriba, la salutació és invariable: “¿Amigo está aquí?” Et vénen ganes de dir-li: “No, estoy allí”. Però si correspons les seves paraules amb un gest amable i una salutació, la pregunta es converteix en afirmació: “¡Amigo está aquí!” I al llarg de la conversa (si se’n pot dir conversa), somriu feliç i repeteix, com una lletania... “¡Amigo está aquí!” I ja no diguem quan arriba l'amigo més fidel, que és en Manel Pou.
A vegades el nostre hoste parla sol. O parla amb algunes coses que veu pel pati, i que els altres no percebem. Parla en la seva llengua, o sigui que no podem saber què diu. Però, si el sentim, sortim a la finestra i el saludem, perquè torni a connectar amb la gent de carn i ossos. I, com sempre, la seva manera de demostrar que torna a estar en el nostre món és dir-nos: “¿Amigo está aquí?” I afegeix, relaxat, mig en francès: “Ah, bon... amigo!”
Fins aquesta tarda, aquesta lletania del nostre hoste simplement em semblava divertida. Però avui m’he adonat de la seva profunda humanitat. Realment és bonic que una persona, en una llengua que no domina, la paraula que més repeteixi sigui “Amigo”. De cara als altres, dir “amigo” té un to de reconeixement, de simpatia, d’estimació. Per a si mateix, repetint que els altres són “amigo”, segur que es sent reconfortat, amb un sentiment de confiança, amb el descans de qui ja no està sol.
Se m'acut fins i tot que aquesta cançó de l'enfadós es podria convertir en una pregària. Potser aquesta nit, quan abans d’anar a dormir faci les meves oracions, davant del sagrari o de la creu, començaré dient: “¿Amigo está aquí?” Per acabar constatant, amb confiança, alleujament i alegria que “¡Amigo está aquí!” i aclucar els ulls, com un nen a la falda de la mare, amb un profund i relaxat: “Ah bon... Amigo!”

L'alliberament de Pau (Dimarts 6 Pasqua)

La presó de la ciutat macedònica de Filips on, segons els Fets dels Apòstols, Pau fou empresonat és actualment visitable dins d’unes magnífiques excavacions arqueològiques. La situen en el nivell inferior de les restes d’una gran basílica bizantina, a escassos metres de l’empedrat de la Via Egnàcia (una ruta romana que creuava la Macedònia d’est a oest), molt a prop de l’àgora grega -que els romans respectaren- al voltant de la qual hi havia els principals edificis de la ciutat.

L’alliberament extraordinari de Pau de la presó de Filips té el paral.lel previ de l’alliberament de Pere, empresonat a Jerusalem i alliberat per un àngel. Cada relat té les seves particularitats com per exemple, a Filips menciona un terratrèmol, precísament en una zona de notable activitat sísmica com és la Macedònia.

Malgrat la contextuació dels dos alliberaments a nosaltres ens semblen uns relats una mica “pel.liculeros” però pels seus primers destinataris, perseguits i empresonats a causa de la seva condició cristiana, esdevenien un estímul encoratjador. Fins i tot amb un final tan definitiu com el bateig del mateix carceller i de la seva família en mans de Pau. El missatge, però, és ben clar per tots els temps: Déu fa meravelles protegint i alliberant els qui confessen el nom de Jesús.

Sant Feliu de Cantalici (Dilluns 6 Pasqua)

És evident que com més capaços, preparats i formats estiguem, més subjectes estarem a les temptacions que el salmista es declara allunyat: “El meu cor no és ambiciós, no són altius els meus ulls, visc sense pretensions de grandeses o de coses massa altes per a mi”.

No obstant, els menys capacitats i els menys formats també són subjectes d’aquestes temptacions. El cas més clar el tenim en les persones que són a la presó que, seduïts per elles, i constatant les seves limitacions, les persegueixen de forma manifestament ilegal o amoral.

Deixar-se portar per l’ambició, l’altivesa i les grandeses esdevé un neguit constant i insaciable i una font de frustracions i de desencants. En canvi el salmista proclama: “Em mantinc en una pau tranquil.la, com un nen a la falda de la mare tot esperant els vostres dons”.

Aquest és també el testimoniatge de vida de sant Feliu de Cantalici, caputxí, que després de vint-i-vuit anys de fer de pagès, esdevingué frare i feu d’almoiner pels carrers de Roma durant quaranta anys. La seva senzillesa de vida i la seva fe humil són una viva encarnació d’aquest salm.

L’Esperit Sant imprevisible (Pasqua 6)

“L’Esperit Sant vingué sobre tots els qui escoltaven la predicació de Pere”. Els Fels dels Apòstols expliquen -en l’escena del bateig de Corneli- una segona Pentecosta. No és una vinguda de l’Esperit Sant tan solemne com la primera –no hi ha llengües de foc ni ventades- però sí que té els mateixos efectes: “Els sentien parlar en llenguatges misteriosos i proclamar les grandeses de Déu”. Els receptors d’aquesta nova Pentecosta són diferents: en la primera ho eren els deixebles i ara ho són els no jueus. El cercle inicial de destinataris de la Resurrecció, Israel, ara s’amplia als no jueus.

La primera reacció a la conversió de pagans va ser d’estranyesa: “Els jueus creients que havien vingut amb Pere s’estranyaren molt en veure que el do de l’Esperit Sant era vessat fins i tot sobre els qui no eren jueus”. L’eixamplament d’horitzons provocà els seus recels en la primitiva comunitat cristiana, fins aleshores formada per judeocristians. També la primera Pentecosta deixà sorpresos i desconcertats als mateixos deixebles i als jueus que els escoltàven. Les novetats acostumen a provocar recels, a desenquadernar; si a més trenquen o amplien els punts de referència aleshores es converteixen en rebuig perenne.

Fora de l’àmbit del Nou Testament, però seguint la intuïció teològica dels Fets dels Apòstols (on les vingudes de l’Esperit Sant eixamplen sorprenentment els esquemes) podríem parlar d’una tercera Pentecosta en l’Església primitiva: és la proclamació, en el segle IV, del cristianisme com a religió oficial de l’imperi. Aquella religió que fins aleshores era minoritària amplià, de la nit al dia, el seu cercle, i es convertí en quelcom generalitzat. Els recels i les lamentacions d’aquest esdeveniment encara duren avui.

Ens atrevim a dir que una quarta Pentecosta podria haver estat el naixement de l’Islam, que aglutinà molts pobles d’Orient i d’Àfrica on el cristianisme no acabava de quallar. Els recels i els enfrontaments a causa d’aquest nou engrandiment del cercle religiós encara duren avui.

Seguint aquest fil conductor, una cinquena Pentecosta podria ser el moviment interreligiós iniciat fa escassament un segle. Semblava impossible que les diferents religions, posicionades en diferents continents i legitimadores de menyspreus, desvetllessin aquest procés de trobament, de respecte i de consideració. Els recels vers aquest moviment són també evidents, però l’esdeveniment és el mateix: engrandir el cercle.

Déu és l’autèntic protagonista de les pentecostes, que imprevisiblement irrompen en la realitat humana, desconcertant-la, eixamplant-la. La nostra mesquinesa i les nostres pors ens fan reaccionar amb recels i desconfiança. No obstant, la primera carta de Joan, amb una gran lucidesa, ens diu: “Tothom qui estima és fill de Déu, ha nascut d’ell i el coneix”. Es tracta d’una proposta oberta, generosa, ample, integradora que, a jutjar per com actuem, no ens la creiem de debó.

La crisi amaina (Cròniques sarrianenques 24)

Afirmem que la crisi amaina perquè s’ha reduït significativament la cua dels qui venen al convent a demanar roba i aliments. L’aglomeració produïda els darrers mesos va desbordar la nostra capacitat d’acollida i va provocar que es limités l’atenció a un número determinat de persones. Però ara resulta que tornen a ser els habituals, fins i tot menys.

A què es deu aquesta reducció tan sobtada? Seran els efectes beneficiosos de les mesures governamentals sobre les hipoteques i l’adquisició de vehicles nous? Serà que s’està superant la crisi?

Malauradament la resposta és que no. La causa del descens de menesterosos que venen a demanar ajut és molt simple. Ens ho ha explicat algú dels qui venen a buscar aliments i roba. Resulta que darrerament la policia es situa a la sortida del metro de Maria Cristina esperant que arribin. Els que estan indocumentats els detenen. La veu ha corregut i per això els “sense papers” han deixat de venir.

Ens cau l’ànima als peus de constatar que els llocs on s’ajuda a la gent esdevinguin el lloc ideal perquè la policia faci les seves redades. Ja fa temps que els nostres governs nacionals i estatals es dediquen silenciosament a expulsar immigrats. I diem silenciosament perquè no s’atreveixen a dir-ho en veu alta. En partits de progrés, multiculturals i de polítiques socials no quedaria bé reconèixer que toleren o beneeixen aquesta mesura.

Desfici per estar al dia (Pasqua 5)

“El cristià ha de tenir en una mà el diari i en l’altra la Bíblia”. Aquesta màxima va sortir en temps del postconcili i ha esdevingut força popular. El contingut de la màxima és evident: la fe ha d’estar atenta a la realitat per poder encarnar-se adequadament.

Però si som fidels a aquest contingut d’estar atents a la realitat, ens atrevim a dir que aquesta màxima ja no serveix pels nostres dies. Aquesta equiparació del diari i la Bíblia va néixer en plena efervescència de la llibertat d’expressió i la llibertat de premsa, quan els mitjans de comunicació esdevenien portaveus entusiastes dels nous canvis socials, religiosos i polítics que s’esdevenien.

Però han passat algunes dècades i avui dia estem habituadíssims a rebre informació. Encara més, estem saturats d’informació. Retornant a la imatge de la màxima, és tanta i tanta la informació que anem acumulant en una mà que hem hagut d'arraconar la Bíblia per poder assimilar tanta notícia i poder estar al dia.

Com a ciutadans i com a creients hem d’estar informats del que passa en el món, però aquest deure s’ha convertit en un neguit aclaparador. No tenim capacitat d’absorbir tanta informació. Estem tot el dia abocats enfora, pendents i delerosos d’estar al dia de tot, com si la nostra acceptació social depengués d’estar informats. No tenim ni un instant de recolliment, d’interiorització, de silenci, de reflexió, de pregària. La Bíblia ja no ens cal, els mitjans de comunicació són la divinitat a adorar i a servir, i ens diuen cada dia el que hem de fer, pensar i opinar.

Aquest desfici informatiu ens empeny innegablement a la superficialitat i ens allunya d’una vida interior, quelcom essencial per un creient, quelcom essencial per un ésser humà amb cap i peus. L’evangeli d’avui, amb la imatge de la vinya i els sarments, ens ho expressa amb molta claredat: “Vosaltres no podeu donar fruit si no esteu en mi”. Donar fruits implica estar empeltat constantment a Jesús per rebre la seva saba. Estar empeltat a ell implica temps, dedicació, espais de tranquil.litat, moments de contemplació: “Qui està en mi i jo en ell dóna molt de fruit, perquè sense mi no podríeu fer res”.

Tornant a la imatge de la màxima, donar fruits de fe i ser deixebles de Jesús implica agafar la Bíblia no amb una, sinó amb les dues mans, i llegir-la pausadament i meditativament. No podem posar al mateix nivell el diari i la Bíblia. El diari és paraula d’homes, sempre atrafegada i sovint intencionada i superficial. La Bíblia és paraula de Déu, certament escrita pels humans, però plenament amarada d’esperit diví, sempre pausada i sempre il.luminadora.

SERMONETS D'UN QUE NO HI TOCA

SERMÓ JOAN 14, 1-6
“Ningú no arriba al Pare, si no hi va per mi”. (Jn 14, 6)

Sentir-se “com a casa” crec que és una de les sensacions més gratificants de l’ésser humà. La podem experimentar en un dia feixuc de feina. Aquell dia que no hem parat de fer o de rebre trucades, d’aguantar les impertinències d’algun client o proveïdor, d’haver d’acceptar el xàfec del cap de departament en un imprevist en el que, potser, no hi teníem res a veure. O, simplement, el dia de tornada de vacances, després d’aguantar hores de cua per embarcar-se en l’avió de tornada o hores de retenció en voler tornar per autopista. Després de mil i una situacions estressants o de cansament, res com posar la clau al pany de casa nostra, posar-se còmode i descansar: ja hem arribat a casa... ja som a casa!

Jesús, en una època que deuria tenir el seu estrès corresponent, tot i que per causes molt diferents a les d’avui dia, proposa als seus deixebles, i a nosaltres, la tornada a casa com imatge vital del nostre viure davant Déu en Crist.

Les imatges de l’Evangeli d’avui són molt boniques i entranyables. D’una banda, Déu, el Pare, que té una casa comuna amb moltes estances o mansions; és a dir, un lloc comú on hi cap tothom. Un Déu que hi compta amb tots, que no fa accepció de persones. Em sembla que, per això, no en va Pau s’adona que, en cristià, no es pot parlar més de diferències entre jueus i grecs, entre homes i dones, entre amos i esclaus, entre rics i pobres.

D’altra banda, Jesús, el Fill, que ens prepara estada. Mansió, estança, preparar estada, són mots que apunten a l’estabilitat, un lloc on romandre. És la imatge, dins d’un món que passa, d’una vida itinerant, que està de pas, farcida d’ocasions inesperades d’inestabilitat, de canvi, amb els seus sotracs; és la imatge, repeteixo, dins de tot això, d’un lloc ESTABLE, d’un lloc on confiar, on descansar, on sojornar, on construir, on edificar la meva vida, la del meu proïsme, la de tots.

De fet, no és estranya la pregunta de Tomàs: Senyor, si ni tan sols sabem on aneu. Com podem saber quin camí hi porta? Aquesta estabilitat, aquest lloc que tant desitgem on edificar la nostra vida sòlidament, sense pors, no és fàcil de reconèixer. On la podem trobar, quin camí hi porta? I Jesús, el Fill, en la seva resposta, ens assenyala el camí per arribar-hi: Jo sóc el camí, la veritat i la vida: ningú no arriba al Pare, sin no hi va per mi.

El lloc estable, la mansió, la casa és el Pare, no en pot ser un altre que Déu mateix. I Déu és un lloc, curiosament, on s’hi arriba, no on s’hi va. El bon Déu és Aquell que segueix mostrant-se com el recer, com l’aixopluc, com la casa. És el Pare del fill pròdig que surt ran del camí cada dia, buscant-nos per fer-nos entrar a casa, per a fer-nos sentir com a casa.

En aquesta Eucaristia que ara celebrem, deixem-nos, doncs, convidar novament per Ell, no en va se’ns diu Feliços els convidats a la seva taula!

Donar lliurement la vida (Pasqua 4)

“Donar la vida” és l’expressió que surt més vegades en l’evangeli d’avui, concretament cinc, i que serveix per a explicar teològicament la mort de Jesús. L’evangelista Joan argumenta que Jesús dóna la vida per les ovelles del seu ramat i per les altres ovelles; és a dir, per la comunitat en particular i pels altres en general. L’evangeli afegeix que Jesús dóna la vida amb autoritat. Per últim arrodoneix que el Pare estima a Jesús precísament per donar la vida i que, fent-ho, compleix el manament diví.

Habitualment, donem a l’expressió “donar la vida” un sentit simbòlic, però tanmateix real. Donem la vida per la parella, els fills o la família; per la comunitat cristiana, l’orde religiós o per l’Església; pel partit polític, el sindicat o per la societat; per l’empresa o per la professió; per una associació cultural, esportiva o benèfica. Amb aquesta expressió manifestem la dedicació, la responsabilitat i els afanys -amb major o menor intensitat- per allò que hem optat.

“Donar la vida” també té un sentit literal: podem donar físicament la vida pels altres en moments de catàstrofes naturals o de lluita social, política o militar: són els qui anomenem herois. Es pot donar la vida en moments de persecució religiosa: aquests són els màrtirs. També es pot donar físicament la vida per les idees religioses: són els suïcides o fanàtics religiosos.

L’evangeli de Joan ens explica que la mort de Jesús té un sentit diferent: no es tracta de la mort d’un heroi ni d’un màrtir que, condicionats per l’hostilitat de l’entorn, reaccionen donant la seva vida. Menys encara no es tracta de la mort d’un fanàtic religiós que s’autoimmola. L’evangeli subratlla clarament l’autoritat i la iniciativa amb què Jesús dóna la seva vida: “Ningú no me la pren, sóc jo qui la dono lliurement”. L’evangeli també subratlla -dues vegades- que Jesús té el poder de donar la vida i el poder de recobrar-la.

La mort de Jesús és diferent per la senzilla raó que ell és diferent, extraordinàriament diferent, divinament diferent. La mort de Jesús és més que la mort d’un humà, és més que una mort humana. La mort de Jesús és també la mort de Déu i una mort divina, perquè ateny a qui és plenament home i plenament Déu. Es tracta, en definitiva, d’una mort que expressa, decidídament i intencionadament, fins on és capaç d’arribar l’amor diví.

Jesús materialitza en la seva persona aquest amor diví pels humans. L’evangeli de Joan ho concreta amb l’expressió “donar la vida”: “És a causa d’això que el Pare m’estima”, “Aquesta és la missió que he rebut del Pare”. Per això Jesús esdevé el bon pastor i el millor pastor dels humans.

Donar la vida pels altres o per Déu de forma generosa, alliberada i assenyada és participar de la grandesa de Déu; és respirar l’atmosfera del transcendent; és gaudir i irradiar l’amor diví.

Estils de testimoniatge (Pasqua 3)

“Vosaltres en sou testimonis” diu Jesús als seus deixebles respecte a l’anunci de la seva resurrecció. Però és ell mateix qui, prèviament, ha esdevingut el primer testimoni. Les repetides aparicions (manifestacions o encontres) amb els deixebles certifiquen, garantitzen i revelen que la seva resurrecció és verídica i tangible. Els relats d’aparició -que anirem escoltant durant la Pasqua- serveixen per afiançar i per capacitar als deixebles en el seu testimoniatge. En definitiva, Jesús dóna testimoni de la seva resurrecció i esperona als deixebles a fer el mateix.

El compromís de la primitiva església d’anunciar la resurrecció de Jesús queda solemnement concretat per Pere quan diu: “Nosaltres en som testimonis”. La comunitat ha passat de segona persona (“vosaltres”), a primera persona (“nosaltres”) i sempre en plural, perquè és comunitàriament quan la fe es qualifica.

Ser testimoni esdevé essencial pels creients: primer perquè participem de la dinàmica vivificadora que Crist Ressuscitat inicià amb els seus deixebles; segon perquè assumim la responsabilitat de transmetre la fe. Atenció però, que ser testimoni no és per guanyar adeptes, ni per fer proselitisme, ni per convèncer, ni per salvar a ningú. Ser testimoni és irradiar, és comunicar, és educar en la fe; és assumir el “Nosaltres en som testimonis” que Pere va dir decidídament fa vint i un segles.

Avui dia podem parlar de diferents estils de testimoniatge. Comencem pel testimoniatge avergonyit: és aquell que s’esdevé improvisadament en un ambient hostil, assetjat per les acusacions típiques: la riquesa del Vaticà, els capellans pederastes, el preservatiu i l’avortament. La defensa, la justificació o les excuses evidencien la inutilitat d’aquest intent. En aquests casos el testimoniatge és certament benintencionat però fora de context.

Hi ha també el testimoniatge combatiu que delimita clarament el terreny i es fa respectar sigui com sigui. Utilitza el llenguatge mediàtic de les banderes, els atacs excloents en els mitjans de comunicació, els actes multitudinaris, les campanyes publicitàries. Aquest testimoniatge també pot ser benintencionat, però esdevé groller.

Un tercer és el testimoniatge caducat: és aquell que s’inicià il.lusionadament en el postconcili, tancant l’etapa del nacional-catolicisme, en una societat de majoria creient. S’optava convençudament pels valors i els fets –una moral i una ètica-, bandejant qualsevol imposició, relativitzant la visibilització del fet religiós. Aquest testimoniatge és benintencionat, però actualment és ilús perquè la societat és molt diferent i mancadíssima de visibilitat i de vibració del sagrat.

Per últim citem el testimoniatge evangèlic, que és el més lògic i natural, però el més complicat: es tracta de començar pels qui ens envolten. Jesús Ressuscitat començà a manifestar-se als més propers..., evident, no? Cal irradiar, o comunicar o educar en la fe als qui formen el nostre entorn vital: família, amics, treball, fraternitat, comunitat. Dient això potser descobrim la sopa d’all. Però no és tan fàcil fer una bona i gustosa sopa d’all... i després animar a que la tastin...

Vosaltres ja sou nets (Sant Jordi 09)

“Vosaltres ja sou nets gràcies al missatge que us he anunciat”. Jesús ho diu als deixebles en el llarg discurs de comiat joànic. L’evangeli afirma que el missatge de Jesús neteja.

Poc abans d’aquests mots Jesús renta els peus als deixebles i els hi diu que estan nets. L’evangeli afirma que l’adhesió a Jesús neteja.

Per l’evangelista Joan el missatge de Jesús neteja, l’adhesió a Jesús neteja, i la creu de Jesús també neteja: així ho expressa quan explica que del seu costat brollà sang i aigua.

L’evangeli no parla de netedat física, ni de netedat moral, sinó de netedat espiritual, o si volem, de netedat mística. El baptisme expressa sagramentalment aquesta netedat mística: l’absoluta tranformació interior que el Ressuscitat desplega en la vida del cristià. Això ho expressem amb mots com neteja, purificació, rentament, renovació. Es tracta d’apropar-se i deixar-se fer.

Jesús Ressuscitat és una deu constant d’aigua vivificadora que xopa meravellosament l’entorn, aconseguint que les roses tinguin una fragància més captivadora, que els llibres tinguin més personalitat, que la llengua sigui més estimada, que el país sigui més lúcid, que la diada d’avui sigui més de Déu.

No creients? (Pasqüetes 2009)

Un recurs periodístic habitual per explicar un succés inesperat i sorprenent és entrevistar als qui ho han presenciat: vianants, veïns, familiars. Més enllà d’explicar objectivament la notícia, el testimoniatge directe dels qui l’han viscuda apropa i realça l’esdeveniment.

Quelcom semblant s’esdevé amb la resurrecció. Els evangelis, més que detallar-nos objectivament la notícia, ens l’expliquen a través de testimonis, les versions dels quals no coincideixen perquè cadascú dóna la seva versió de l’esdeveniment, inesperat i sorprenent, de Jesús Ressuscitat. Els evangelis no pretenen una lògica explicativa, sinó reunir els diferents testimonis per fer creïble el que ha succeït.

En l’evangeli de Joan els deixebles donen testimoniatge a Tomàs -l’absent- dient-li: “Hem vist el Senyor”. La reacció de Tomàs, malgrat el qualifiquin d’incrèdul, és la d’un crèdul desitjós d’experimentar per ell mateix. “El vull veure amb els meus ulls” podria haver estat la seva resposta. Es tracta, en definitiva, d’un anhel lícit: el deixeble absent prefereix captar en la pròpia persona abans que saber les coses d’oïdes.

Tomàs no és el paradigma d’un no creient, d’un “a-creient”, com diu literalment el text grec. Malgrat una primera absència no es distancia dels altres deixebles, segueix amb ells. Per això, vuit dies més tard, també experimenta el Ressuscitat; per això expressa el seu testimoniatge en forma de confessió de fe: “Senyor meu i Déu meu”. Tomàs és capaç de rectificar, de canviar d’opinió i manifestar la seva fe.

Un “a-creient” (un no creient) és el qui, com Tomàs, està absent, està “out” dels esdeveniments, els ignora. Un no creient és també el qui, com Tomàs, qüestiona el testimoniatge creient: només li val el que individualment constati. Un no creient -i aquí es distancia de Tomàs- és el qui prescindeix de la comunitat i, per tant, perd possibilitats d’experimentar el Ressuscitat que, malgrat s’aparegui a personatges dispersos com els deixebles d’Emaús, acostuma a manifestar-se quan els deixebles estan reunits. Un no creient, a diferència de Tomàs, és el qui no voldrà, o no podrà, o no sabrà rectificar la seva posició. Un no creient és el qui no voldrà, o no podrà, o no sabrà fer una confessió de fe.

Malgrat que una societat laica com la nostra postuli, formalment i convençudament, el respecte per qualsevol opció religiosa i el respecte per cap opció religiosa, no obstant, es respira un ambient social, el que anomenavem “nacional-laicisme”, on les opcions religioses són qualificades “per se” d’inflexibles i dirigides. Sense negar els tics autoritaris d’alguns bisbes i el confessionalisme d’alguns grups cristians, ens atrevim a dir que potser hi ha més no creients inflexibles que creients inflexibles. Quan palpes una mica la no creença la trobes amarada de dogmatismes, de prejudicis, de convencionalismes socials, de lliçons apreses que, sense cap reflexió i amb quatre tòpics, rebaixen i giren l’esquena al testimoniatge creient. Intuïm que sota la declaració de “no creient” hi ha molts agnòstics esperant un sacceig de Déu.

Però malgrat les pors i les portes tancades d’uns, i les absències d’altres, Jesús Ressuscitat seguirà pacientment fent-se present enmig nostre i dient-nos a tots: “Pau a vosaltres”.

Personalitat religiosa (Cròniques sarrianenques 23)

Generalitzar tendeix a ser superficial però gosem fer-ho. El motiu és la nostra admiració de veure que, segons el poble i la zona del planeta, l’expressió religiosa assoleix una personalitat peculiarment i saborosament diferent.

Intentem humilment, a tall de primera aproximació, definir aquest tret distintiu i situar-lo en el mapamundi. Tant de bo rebem “comentaris” al respecte.

Europa Occidental es caracteritza per la creativitat teològica
Europa Oriental per la celebració litúrgica,
Àfrica del Nord per la religiositat natural
Àfrica del Sud per la religiositat festiva
Pròxim Orient per la creença convençuda,
Orient per l’espiritualitat i la mística,
Amèrica del Nord per la consideració a la religió
Amèrica Central i Amèrica del Sud per la devoció.

Ell s'ha posat a les nostres mans...

Els dissabtes acostumo a fer la missa amb els infants de catequesi, i normalment faig servir una pregària que hi ha al missal per a misses amb infants; una pregària que vol estar una mica més adaptada, amb un llenguatge més planer. En aquesta pregària, pensada per als infants, hi ha una frase que sovint m’impressiona. Diu així: Ell (és a dir, Jesús) s’ha entregat a les nostres mans, perquè us l’oferíssim com a sacrifici que ens porta cap a Vós. Pronuncio aquestes paraules el dissabte, envoltat de mainada, en l’ambient tranquil de la nostra eucaristia, i no ens adonem que està parlant ni més ni menys que del que va passar al Calvari. La pregària cristiana parla del Divendres Sant com d’un sacrifici, com si aquells que mataven Jesús, estiguessin fent una acció ritual, una pregària; com si els qui el clavaven a la creu fossin sacerdots que feien una ofrena. Sempre m’impacta profundament quan arribo a aquesta frase.
El que recordem el Divendres Sant, humanament, és una salvatjada. En la Passió de Jesús és com si allò pitjor, més mesquí, més roí de la persona humana s’hi hagués concentrat. Les burles dirigides a una persona que agonitza, els jocs entre Pilat i els sacerdots, la traïció, l’abandó, la set de sang de les masses i el joc brut dels ui les manipulen. En la Passió de Jesús, mirada amb ulls humans, és tota una lluita de poder. Els grans sacerdots volen treure’s de sobre aquesta persona que sembla que els pugui fer ombra. Pilat va marejant la perdiu, però quan els jueus proclamen que el seu rei és el Cèsar, quan reconeixen el seu poder, no té cap inconvenient a donr-los Jesús. Els soldats, acarnissant-se amb Jesús, s’afirmen, es fan els forts.
Anant una mica més a fons en aquesta lluita pel poder, la Passió de Jesús està dominada per la por. Tots els personatges que envolten Jesús tenen por. I és que el propi poder va acompanyat de la pròpia por. Una vida que es basa en el poder és una vida que té por, perquè sap que els altres estan desitjant això mateix, que hi ha molts candidats a desbancar-lo. Pilat té por d’uns jueus que no accepten els romans, tenen por els grans sacerdots, i ho reconeix implícitament el propi Caifàs quan diu: Val més que mori un sol home, que no pas que hagi de morir tot el poble. A la Passió de Jesús és com si s’haguessin concentrat tot un seguit d’actituds molt humanes, actituds que tots, en un moment o altre, trobem en la vida. En quin sentit tot això pot ser entès com un sacrifici, com una mena de pregària?
A mi em sembla que, mirant encara més a fons, aquest home tan poruc, aquest home que lluita per estar per damunt dels altres (que d’una manera o altra som tots), porta en el seu cor imprès el desig que fos d’una altra manera;.el desig que l’última paraula en aquest món fos l’estimació, que la generositat fos més forta que la mesquinesa, la pau més forta que la violència, la confiança a tots nivells més forta que la por. Però cerca la pau i la seguretat per camins impossibles, esgarriats... i acaba generant una enorme decepció.
El Divendres Sant Déu es posa a les nostres mans, a les mans de la humanitat i tots aquests que van intervenir a la Passió en nom de tots nosaltres, fan jo crec, la pregària més desesperada, com un desafiament a Déu, com si li diguessin: “Demostra’ns que la confiança es més forta que la por; digues que l’amor és més fort que l’odi; ensenya’ns que la humilitat és més forta que el poder! Però no ens ho diguis des de dalt de cel, que no et podríem creure. Ens ho has de dir aquí, en el cor de la desesperació i del sofriment on ens hem precipitat. Et clavarem a la Creu, t’insultarem, t’avergonyirem, abocarem damunt teu tota la nostra crueltat, perquè nosaltres som febles i necessitem que ens diguis que ens estimes, no sols quan som bons, sinó quan ens enfonsem en el fang; necessitem que ens perdonis des de la creu, des del cor del nostre mal, per poder-te creure.”
Els qui varen entregar Jesús a la mort no n’eren conscients, però estaven fent una pregària, estaven demanant desesperadament que allà, precisament, en el cor de les febleses i de les mesquineses humanes, Déu digués: L’amor és més fort que la mort; i ho demostrés amb la seva entrega. Si Déu no ens hagués dit això des de la Creu, quan diem que Déu ens estima, seria una paraula buida, no sabríem què significa, i quan ens trobem a l’Eucaristia, per a prendre el Cos de Jesús, trencar-lo i repartir-lo, seria un gest buit.
Precisament perquè aquest amor de Déu es va afirmar posant-se incondicionalment a les nostres mans, acceptant aquest profund desafiament, precisament per això s’ha fet creïble. I aleshores entenem aquesta pregària que he citat al començament. Entenem realment que Ell s’ha posat a les nostres mans perquè l’oferíssim, per obrir-nos un camí nou, per obrir-nos un camí d’amor, de confiança, d’humilitat, capaç d’obrir-se pas fins i tot en les foscors més grans, i per ensenyar-nos que aquest camí realment és capaç de portar-nos fins a Déu.

Felicitació de Pasqua

Pasqua al Montnegre: l'església

Avui hem entrat a l’església il.luminats per la resplandor del ciri pasqual i de les nostres candeles. Una entrada poc solemne, però immensament simbòlica. Si la benedicció del foc nou i l’encesa del ciri l’haguéssim fet al bell mig del cementiri hauria estat encertadíssim, perquè el simbolisme del ciri pasqual hauria estat, encara, més expressiu. La foscor i la mort queden esquinçades per la flama del ciri, una flama oscil.lant i apagadíssa, però portadora d’un missatge ressuscitador indescriptible.

Aquesta nit –amb el dia de demà- es clou el triduum pasqual. Hem passat del Dijous Sant a la rectoria al Divendres Sant al cementiri, per accedir amb poques passes a l’església, la imatge de la Pasqua. L’església és a tocar del cementiri, expressant intencionadament que la mort i la vida també van juntes. Però mentre el cementiri està expressivament delimitat i acotat per uns xiprers insinuadors de vida, l’església apareix oberta, sense topants, irradiant vida per tots costats, gaudint d’una posició que permet albirar, de forma privilegiada, les meravelles que l’envolten. El seu mirador i la plaça de pedra permeten una mirada ample i alliberada. El campanar ajuda a prendre encara més perspectiva per a mirar lluny, ben lluny...

El que diem de l’església ho podem aplicar, també, al Ressuscitat. La resurrecció de Jesús obre horitzons a l’existència humana que la mort pretén acotar. La resurrecció de Jesús permet gaudir, de forma privilegiada, les meravelles que ens ofereix la vida. La resurrecció de Jesús dóna una mirada ample i alliberadora al sentit de la nostra vida. La resurrecció de Jesús ajuda a tenir perspectiva de les coses i a saber mirar lluny, ben lluny... Per això, al celebrar la Pasqua, més que cloure el triduum pasqual, el que fem és obrir l’accés a les pasqües eternes. Obrim l’accés a una nova manera d’enfocar i de viure la nostra existència; és a dir, a viure la quotidianitat creient que la nostra vida no té fi; creient que ressuscitarem; creient que, malgrat el nostre cos es fongui amb la terra, el nostre esperit continuarà. No sabem com, però continuarà assaborint, aleshores plenament, les meravelles que Déu ha posat a l’abast de l’ésser humà.

La nostra església és d’una sobrietat amable, d’una austeritat acollidora, d’una senzilla elegància. És receptora, amb una dignitat acceptable, dels sagraments que en ella se celebren, sagraments que testimonien la presència del Ressuscitat enmig nostre. Una presència que no ens fa donar salts d’alegria, però que ens dóna alegria interior; una presència que no ens diu per on hem de caminar, però que ens guia interiorment; una presència que no ens ho respon tot, però que ens dóna respostes interiors; una presència que és latent en l’interior de tot ésser humà però que es fa patent en l’interior dels qui l’acullen i creuen en ell; una presència que, misteriosament i discretament, amara cada racó d’aquesta església; una presència, però, que no dissimula alguna esquerda que hi ha al sostre, ni tampoc salvaguarda del llamp que va caure aquest estiu al campanar.

La presència del Crist ressuscitat, en definitiva, anima i dinamitza l’Església, la gran assemblea de cristians d’Orient i Occident que, amb diferents ritus i amb diferents llengües i diferents calendaris expressen i celebren, solemnement, cada any per Pasqua, que el Senyor realment ha ressuscitat. Bona Pasqua!

ARENYS DE MAR: VIA CRUCIS DE LA RANGLERETA

Heus aquí l’home! (Jn 19, 5)
Divendres Sant, 10 d’abril de 2009

Any rere any, des que vaig arribar aquí per primer cop l’any 2003, m’ha impressionat molt seguir aquest Sant Crist de la Parròquia pels carrers d’Arenys tot fent el Via Crucis i veure’l també entrar en aquesta Església del convent, restant, com ara, al bell mig de l’altar, presidint aquests moments de reflexió i pregària.

Any rere any, també, d’alguna manera han anat ressonant en el meu interior aquelles paraules dites fa més de 2000 anys per un governador romà, Ponç Pilat, a una multitud enfervorida pel desig de venjança i la set de sang: HEUS AQUÍ L’HOME!

Però, què volia dir Pilat amb aquestes paraules? Què entenia la gent que cridava “crucifica, crucifica!”? Què entenem nosaltres, l’Església, amb aquestes paraules?

HEUS AQUÍ L’HOME. Què volia dir Pilat? No hi érem allà, sols podem intuir-ho, però és lícit fer-nos la pregunta. Pilat té davant seu un home que li fa nosa. Potser ja està acostumat a aquesta mena d’aldarulls quan se li acumula tanta gent a Jerusalem, com cada any, amb motiu de la Pasqua. Per a Pilat, Jesús és un home més, fins i tot quan els qui el duen per a jutjar-lo el presenten com a rei. Però aquell presoner, contràriament a tants d’altres que ha tingut davant, no es defèn. Què li demanen? Que sigui executat? Si això encara el farà més amic del Cèsar... perquè no? Un problema menys. Una nosa menys. Heus aquí l’home són unes paraules que sonen a desfer-nos dels problemes que no tenim ganes d’afrontar, que ens demanen un posicionament, una responsabilitat, davant del proïsme que volem despatxar amb preses perquè ens entreté de coses més importants a fer. Fins a quin punt som Pilat?

HEUS AQUÍ L’HOME. Què entenien amb aquestes paraules sacerdots i mestres de la Llei? Aquella gentada arrossegada, manipulada, en un moment de paroxisme? Jesús també els feia nosa, és evident. Qüestionava el Temple, la Llei, una Tradició, tot allò que implicava un sistema de coses ben travat, inamovible, còmode. Un sistema que deixava clar quins eren els bons i els dolents. Jesús els fa nosa. Cal treure’l del davant. Heus aquí l’home són unes paraules que apareixen com un dit acusador que fa evidents els nostres egoismes, les nostres mesquineses. Fins a quin punt som el sacerdot, el fariseu, la torba cridanera?

HEUS AQUÍ L’HOME. Què signifiquen per a l’Església, per a nosaltres creients, aquestes paraules? Són, primer de tot, confessió de fe, reconeixement del profund misteri de l’Encarnació: Déu s’ha fet home, home de veritat, sense enganyifes ni aparences. I aquest home mor com un innocent, com un fracassat, com un maleït. Però també són, des de la fe, paraules de reconeixement, d’un profunda intuïció: Jesús és l’home (l’ésser humà) en majúscules. Ell ha realitzat, ha fet tangible, l’home en la seva plenitud: Aquell que privilegia les persones per damunt de les coses, Aquell capaç de cercar el perdut, Aquell capaç de donar la vida pels amics i pels enemics, desinteressadament, sense cercar res a canvi, perquè estima de veritat. L’home, podríem dir, com Déu mana. Heus aquí l’home esdevenen, aleshores, unes paraules que són també un repte per a cadascú de nosaltres: és cert que nosaltres no arribem, que ens quedem sempre curts en el ser plenament homes i dones. Cerquem, doncs, Jesús, acollim el seu amor, emmirallem-nos en Ell i ens anirem semblant a Ell, potser arribarà el dia en què serà Déu qui ens dirà a cadascú de nosaltres: Heus aquí l’home!, perquè transparentarem plenament el seu Fill.

ADAM, ON ETS?

Diumenge matí. Son les 9:50 hores. Silenci en l’oratori del convent. De fons comencen a sentir-se, un xic llunyanes, però nítides, les campanes de la parròquia. Sonen com cridant-me l’atenció a quelcom que em transcendeix. De sobte, una pregunta irromp en la meva ment: Adam, on ets? (Gn 3, 9).

Intueixo (no em demaneu el perquè, així són les intuïcions: gratuïtes, donades), que no és una pregunta qualsevol. És la pregunta de tot el temps de Quaresma. La pregunta de Déu per a mi ara i aquí, per a tothom que vulgui també deixar-se interpel·lar.

Intueixo altre cop que no és l’interrogatori d’un Inquisidor, ni el d’un guarda jurat que pesca l’infractor sense temps de reaccionar. No em sona tampoc al crit de desesper i d’angoixa del qui busca i res no troba, perquè aquell qui buscava resta perdut irremissiblement, ja no hi és.

Intueixo una veu càlida i tendre. La veu de Déu. El Déu Pare-Mare que em cerca perquè m’estima. No cerca un culpable, cerca algú que ha perdut el camí i no sap on anar, a qui adreçar-se.

És també la pregunta que em re-situa allà on hi sóc, allà on m’hi trobo no físicament, sinó existencialment. On sóc? Què faig? Quines són les meves opcions fonamentals? Per a què visc i per a què lluito? Què em fa feliç de veritat i què només m’està entretenint buidant-me de mica en mica i fent-me perdre el temps? I tantes altres preguntes serioses que em puc fer... que em cal fer...

Adam, on ets? Pregunta de Quaresma que apunta a la Pasqua. Aquesta Pasqua que em descobreix també Déu avançant-se a les meves preguntes i a les meves respostes. Com el Déu de la icona de la resurrecció: Jesús agafant per la mà i tivant, per alliberar del país dels morts, Adam i Eva.

Intueixo que Ell també m’atansa la seva mà per fer-me sortir de les meves pors, de les meves buidors, de les meves morts... A la Pasqua, ara ho veig clar, Déu torna a apostar per mi, per tots nosaltres. A la Pasqua, descobreixo que és Déu qui torna a creure en mi!!!!