Treballadors d'espardenya (Diumenge 25)

La paràbola evangèlica dels treballadors de la vinya ens va de perles per aproximar-nos a la realitat generacional de l’Església catalana. La paràbola de Mateu pretenia llimar les diferències entre els membres més antics de la comunitat i els nouvinguts que s’anaven incorporant. Els primers representàven la tradició i els drets adquirits; els segons la novetat i la renovació. Les friccions i les tensions entre uns i altres serien evidents, com passa també actualment. El missatge de l’evangeli és clar: tots compten i tots reben el mateix.

L’Església catalana gaudeix d’un bon nombre de treballadors de primera hora del matí: homes i dones fidels, esforçats, complidors, sacrificats. Aquest treballadors són la generació que va viure el concili Vaticà II plens de joventut i de força: són els qui ara tenen més de setanta anys. Són els qui aguanten la vinya amb el seu treball de sol a sol, i se’n senten molt responsables. Amb coratge, encerts, desencerts, i il.lusió, van renovar-la i tranformar-la completament.

Els treballadors de la segona hora del matí, ja molts menys, són els qui van incorporar-se a partir del Concili. Són els menors de seixanta anys. Malgrat les diferències generacionals, el matí del concili els aglutinava amb els treballadors de primera hora. Tots comencàven gairebé de nou. El seu menor nombre i l’empenta dels seus predecessors va fer que s’adaptéssin al nou l’estil i formes de treball. Els qui no s’adaptaren, que van ser nombrosos, van acabar marxant de la vinya.

Els treballadors del migdia i de mitja tarda són els que s’incorporaren quan el Concili havia arribat al migdia: després d’uns vint anys. Són els menors de cinquanta anys. La seva entrada començava a ser necessària. El tarannà i les formes d’aquesta nova generació de treballadors era totalment diferent, i desconcertà. S’esdevingué un subtil però intens conflicte generacional amb les seves habituals desercions. L’accentuada personalitat dels treballadors de primera hora seguia marcant la pauta i els nouvinguts, per cansament, s’han anat adaptant.

Els treballadors de darrera hora són els arribats quan el sol de l’església sembla que s’hagi de pondre en l’horitzó català. Són mot pocs i necessaris, i totalment diferents de la generació anterior malgrat la proximitat. El concili, la dictadura, la transició democràtica, la televisió en blanc i negre..., són història passada per a ells. Carregats de bona fe i de l’evident il.lusió, assumeixen sense excessiva convicció la sobrecàrrega de treball i la manera de funcionar que tenim. Intueixen un canvi i esperen que arribi. Són els "desvagats" de l'evangeli.

Els qui portem algun decenni, ens costa entendre, com sempre ha passat, les noves generacions, provinents en bona mesura del món laboral o amb una carrera acabada. Malgrat això els veiem immadurs, poc formats, pietistes, superficials. En definitiva, pitjors que nosaltres. Però això és la tapadera que dissimula les nostres poques ganes de deixar-lis les responsabilitats i els càrrecs. La il.lusió al principi, la falta de renovació en un segon moment, i després la necessitat, ens fan sentir tristament insustituibles. Malgrat prediquem l’evangeli no ens acaba de fer gràcia això que els darrers passaran a primers i els primers a darrers.

L’esbarzer 2 (Des del Montnegre 2)

Passeig pel bosc a primers de setembre. Els esbarzers prenen, durant unes setmanes, un rostre amable i ens ofereixen, generosos, les apetitoses móres. Ens adonem que els esbarzers situats al bell mig de la solana gaudeixen d'unes móres grandíssimes, quasi del tamany de les móres d’una morera. Contemplant-les, sentint-les properes, amarant-nos de reflexions, decidim que en collirem per portar-les al convent.

Al dia següent, esporgant els cirerers de davant el recinte de la parròquia, apareix un grup de matrimonis joves amb els nens petits, engrescats i riallers. Porten cistells, tisores de podar llargues, una mena de caçapapallones també allargassats... Ens ve la imatge dels set nans del conte de la Blancaneus que van i vénen del treball, contents i cantant, amb les eines a coll.

Ens expliquen que vénen d’una casa propera i demanen de collir móres dels esbarzers que hi ha darrera els cireres. Instantàniament, comprenem el sentit dels cistells, les tisores llargues i els caçapapallones..., i ens aclaparem imaginant la poderosa capacitat recol.lectora d’aquell grup especialitzat.

Intentem, subtilment, protegir els esbarzers propers i els diem que el camí que han fet era ple de móres ben grosses. “Ja les hem collit!”, diuen satisfets. Ens acomiadem mentalment, amb pesar i desencís, d’aquelles móres grandíssimes de la solana on havíem posat l’ull. Resignats, i sense saber negar-nos a la seva demanda, els diem que les cullin, però que en deixin algunes per a nosaltres.

En menys de mitja hora, enmig de cants d’esplai, de rialles i bromes, el grup marxa, xiroi i satisfet, amb els cistells plens. Nosaltres, desolats, ho vivim com si hagués passat una plaga devastadora. Inquiets d’aquella recol.lecció gairebé industrial sortim, a la mateixa tarda, a comprovar els seus efectes. Encara queden móres, evidentment, però aquelles assoleiades, magnífiques i captivadores móres, ja no hi són... El nostre primer propòsit de collir-les tranquil.lament, una per una, amb delicadesa i gratitud, es transforma en un deler. Omplim, amb fretura, les dues capsetes que portem, abans que un altre grup de les mateixes característiques faci de les seves. Tot el bucolisme per terra!

L’esbarzer (Des del Montnegre 1)

Qui no s’haurà esgarrinxat alguna vegada la pell o s’haurà enganxat la roba amb un esbarzer! O fins i tot s’hi haurà trobat embardissat i amb serioses dificultats per sortir-ne. Indefectiblement, aquest arbust provoca respecte i malfiança. Procurem esquivar-lo, quasi instintivament, a fi que les seves aparentment innocents i allargassades tiges no se’ns aferrin indiscriminadament amb els seus agullons i que els pecíols de les seves fulles no ens facin una esgarrinxada. L’esbarzer és un arbust molest, desagradable, invadent, que omple sense escrúpols els marges dels camins, dels boscos i dels camps amb una rapidesa desmesurada. Per adobar-ho, no es destrueix ni tallant-lo ni cremant-lo, a més de resistir l’acció dels herbicides.

Aquesta planta la qualificaríem de maligna i agressiva sinó fos perquè, a finals de primavera, li broten unes flors que les abelles aprofiten per fer una mel exquisita; també perquè a finals d’estiu és capaç de donar un fruit tant gustós, tendre i delicat com són les móres. I com més assoleiat estigui l’esbarzer, més flors li brotaran i més nombrosa, grossa i saborosa serà la móra que ofereix. Qui ho hauria de dir que aquest arbust amant de la humitat, quasi indestructible i punxant, pugui d’oferir tanta quantitat de dolçor! Aleshores, un s’hi aproxima amb menys recels, i amb cura, va agafant i assaborint les móres.

L’esbarzer ens fa pensar en aquelles persones que, per l’hàbitat on viuen, estan acostumades a esgarrinxar, envaïr, punxar a qui se’ls hi acosti. L’agressivitat els hi és inherent. Però simultàniament són capaços de donar bons fruits: tendresa, dolçor, delicadesa. I com més els hi toqui el sol, més nombrosos i més saborosos seran els seus fruits. Aleshores, amb menys recels, podrem aproximar-nos-hi i assaborir-los.

Oberts al més enllà (Divendres 24)

Un tema habitual de Jordi Llimona era distingir entre immortalitat i resurrecció. Resumint molt, i en el nostre llenguatge, diem que la immortalitat expressa un voler humà i la resurrecció un voler diví. Es tracta, en el fons, de dos àmbits: el més ençà i el més enllà, temes també habituals de Jordi Llimona. El més ençà busca transcendir-se, immortalitzar-se; el més enllà és pura transcendència, pura divinitat.

Sant Pau, quan parla als corintis, els avisa del perill de qüestionar o de relativitzar la resurrecció de Crist perquè, en definitiva, escapcen el més enllà de la fe, retallen les ales al transcendent, es tanquen a l’irrupció de la divinitat, redueixen la fe a un simple projecte del més ençà. Aleshores l’existència humana perd horitzó i perspectiva.

L'estigmatització de sant Francesc

Els estigmes són un fenòmen atípic, extraordinari, que pels creients de casa nostra és viscut, principalment, de dues formes. Una és amb esperit crític (per bé i per mal) que, passant el fenòmen pel sedaç de la raó, és mirat amb recel i certa llunyania. L’altre forma és la pietosa (per bé i per mal) que, veient el fenòmen com quelcom sobrenatural, és viscut de forma entusiasta. Una tercera vivència, més indefinida, és la perplexitat i l’admiració.

El relat de l’estigmatització de sant Francesc narrat en boca de fra Lleó trontolla davant una lectura històrico-crítica, però dóna ales als qui en fan una lectura pietosa. Una altra exemple seria la recepció del recent sant caputxí, Pius de Pietrelcina, també amb estigmes, que en alguns llocs és discretament silenciat i, en altres, té dedicat un altar amb una imatge de tamany natural celebrant l’eucaristia.

Però per a uns i altres l’estigmatització és una expressió (i aquí que cadascú hi afegeixi el que vulgui) d’una evidentíssima unió mística amb Crist crucificat. Les persones que gaudeixen d’un intens estadi espiritual ho reflecteixen físicament amb la mirada, les faccions del rostre, la gesticulació, la capacitat de treball.... És en aquest sentit que sant Francesc, identificat plenament amb el Crucificat, ho reflectiria d’alguna manera suficientment visible.

Per capir existencialment l’estigmatització intuïm que cal una gran maduresa religiosa, la qual demanem al Senyor de poder anar obtenint.

Enlairar (Exaltació Santa Creu)

Sempre ens ha cridat l’atenció l’escena de la primera lectura d’avui. El poble d’Israel, assetjat per picades de serp, és guarit miraculosament al mirar un estendard amb una serp de coure. El text hebreu diu: “serp amb ales”. Es tracta d’una figura semblant a les imatges egípcies de cobres alades amb poders guaridors i que el poble d’Israel, per òsmosi, assumiria. Ens trobem en un estadi de religiositat hebrea molt primitiu, d’influències i ressonàncies egípcies.

La serp, en diferents “formats”, apareix com la protagonista del relat: la serp de coure benefactora, la malèvola serp del desert que pica mortalment, i la llengua de serp del poble d’Israel que té la grandíssima barra de malparlar contra el mateix Déu. El relat, construit en dos temps, és una sèria amenaça contra el pecat d’injuriar Déu, però deixa una porta oberta al perdó diví i al penediment humà.

La tradició jueva, interpretant aquest relat, relaciona les serps castigadores amb la serp que enganyà a Adam i Eva amb paraules intel.ligents. Per això, llegeix la tradició, la serp esdevé l’instrument castigador del poble quan es peca amb paraules, com és el cas del relat: “El poble malparlava contra Déu i contra Moisès”. La Mishnà, preguntant-se com fou guarit el poble al mirar la serp, explica que al mateix temps que el poble enlairava la mirada a l’estandard, també enlairava els seus pensaments al cel, aconseguint la guarició. La mística jueva, concretament el llibre de Zohar, explica que esguardar la serp de coure féu recordar al poble perquè es van fer mereixedors del càstig; això esdevingué el primer pas vers el penediment i el perdó.

L’evangeli de Joan, en paral.lel amb la tradició jueva, fa la seva lectura de la serp de coure i l’associa amb la creu de Crist, convertida ja, quan es redacta l’evangeli, en una icona teològica, en un estendard guaridor pel poble. Com els israelites que gosaren mirar, confiats, la benèfica serp de coure, ara, els qui gosin mirar la creu de Jesús, obtindran no sols la guarició del pecat, sinó també, com diu l’evangeli, la vida eterna.. Ho diu clarament dues vegades: els qui creuen en ell assoleixen la vida eterna. Ho rebla al final dient que Jesús és enviat no per condemnar, sinó per salvar el món.

Avui celebrem l’exaltació de la Santa Creu, i exalçar vol dir posar pel damunt, enlairar. En el llenguatge de l’evangeli de Joan “enlairar” té un doble sentit: el sentit físic de situar pel damunt i de forma visible; i el sentit teològic de pujar al cel, en definitiva, de ressuscitar. Sant Pau, a la segona lectura, deia exalçar.

Enlairar, ressuscitar, exalçar..., en definitiva, tres verbs que expliquen la mateixa realitat: Jesucrist vivent que, des del cel, amb els braços oberts, segueix guarint les picades de serp que donem i que ens donen, tan sols alçant la mirada vers ell.

Confiança o garrotada? (Diumenge 23)

Una societat, sigui del tipus que sigui, té l’obligació de protegir els més febles i de neutralitzar els inconscients i els qui abusen dels altres. Un exemple actualíssim en la societat espanyola i catalana són les noves lleis sobre la circulació i sobre els abusos sexuals. Una permisivitat social o, diguem-ne, una poca sensibilització social en aquests àmbits ha provocat un enduriment en les penes dels qui cometin aquests delictes.

L’enduriment de les penes i dels càstigs són mesures evidentíssimes de coacció i repressió als possibles executors, i de protecció a la societat. Però si una societat, per protegir i protegir-se ho ha de fer sempre a garrotades, vol dir que hi ha quelcom que falla en la base: l’educació i la prevenció.

Aquesta és la dura càrrega que Déu imposa al pobre profeta Ezequiel a la primera lectura dient-li: “T’he fet sentinella perquè vetllis sobre el poble d’Israel. Quan sentis una paraula dels meus llavis, els has d’advertir”. Ezequiel té la gran responsabilitat d’advertir, d’educar, de prevenir el poble a fi d’evitar arribar al càstig. Més encara, el profeta serà el responsable moral dels qui hagin obrat incorrectament i no hagin estat prèviament advertits per ell. Ara bé, si aquests, un cop advertits, segueixen amb els seus comportaments, que assumeixin les conseqüències. Aquest encàrrec diví, malgrat la duresa de les formulacions, confia en la capacitat de reaccionar del poble i dels individus. Ezequiel esdevé el responsable i el portaveu diví d'aquest desvetllament.

L’evangeli ens planteja un projecte de correcció a la comunitat, manllevat fil per randa del judaisme. Es fonamenta, també, en la prevenció i en la capacitat de reacció de l’altre: “Si el teu germà peca, vés a trobar-lo i parleu-ne vosaltres dos sols”. Aquesta exhortació expressa, de bones a primeres, agafar el toro per les banyes, encarar i parlar del problema, no dissimular-lo ni callar-lo, com tan sovint fem amb l’excusa de falsos respectes a la intimitat i al propi pensament. Aquesta exhortació expressa, també, delicadesa quan diu de portar-lo a part i no humiliar-lo davant els altres. Hem de reconèixer que sovint ja ens quedem aturats en aquest primer pas. Quants mals passos evitariem si fóssim prou agosarats per saber dir, amb delicadesa, les coses clares. Quants mals passos ens haurien evitat, si ens haguéssin dit, amb delicadesa, les coses clares.

Si aquest primer intent fracassa, l’evangeli manté la confiança i la paciència: “Si no te’n fa cas, crida a un altre o a dos més”. Si falla el segon intent, continuen presents l'educació i la prevenció: “Si tampoc feia cas, parla’n amb la comunitat reunida”. Si fracassa el tercer intent, arriba la trista i fatal decisió que no és fruit del rigorisme de la comunitat sinó de la irresponsabilitat del qui és acusat: “Si ni tan sols de la comunitat no volia fer cas, considera’l com si fos un pagà o un publicà”. En definitiva, arriba l’arraconament i el càstig.

Algun purista podria dir que això no és del tot evangèlic perquè cal acollir incondicionalment al pecador, i tindria raó, però aquelles primitives comunitats cristianes van encarar com van saber i poder aquests problemes comunitàris amb prou dignitat. En cap moment apareix voler aplicar, de bones a primeres, la garrotada. Al contrari, amb un tracte delicat es confia en la reacció de l’altre. Un exemple que vint segles després, la nostra societat democràtica, plural, progressista i tot el que vulgueu, encara no sap aplicar prou bé.

Genuïnitat (Cròniques sarrianenques 9)

Genuïnitat és un mot que descriu la figura de fra. Antoni Jover, missioner, mort a Letícia (amaçones colombià) aquest divendres, 5 de setembre, als vuitanta i pocs anys d’edat.

No estem capacitats per fer una evocació de la seva vida i trajectòria. Són poques les vegades que hem coincidit, però la seva proximitat irradiadora, el seu rubor intel.ligent, la seva càlida saviesa, el convertien en un entranyable referent.

Tenim gravat a la memòria el nostre darrer encontre. Va ser un moment exteriorment senzill, però interiorment emotiu. Erem a la porta del convent de Pompeia, acomiadant-lo. Les setmanes que havia estat al convent el vam omplir d’atencions. Els seus parents el portàven a l’aeroport, de retorn a la selva amazònica. Marxava malalt del cor i conscient que ja no tornaria a Catalunya. Mig d’amagat, ens donava un sobre amb un donatiu que li havien ofert: “Jo no el necessito”, argumentà.

Mentre l’abraçàvem li vam dir un cordial i típic: “A reveure”. Ell, mirant-nos amb tendresa, digué senzillament i sentidament: “Adéu”. Estava expressant que aquesta era la darrera abraçada que ens fèiem. Comprenent el sentit del mot i reaccionant, el vam abraçar de nou i li vam repetir: “A reveure”, amb un to diferent i enlairant els ulls al cel, manifestant el desig de retrobar-nos, des de la fe, i en les mans de Déu, en més enllà.

Un cop més, el comiat d’un germà malalt esdevenia un acte de fe que trascendia aquell moment i l’amarava d’una suau i càlida esperança.

L'isard (Cròniques sarrianenques 8)

Som a uns dos mil cinc-cents metres d’alçada. El sol acaba de sortir. Pugem per una canal que acaba obrint-se i formant un petit llac, estret i allargassat, on van a parar les aigües de les altíssimes i rectes parets de les muntanyes que el circunden. Un bell paisatge. Comentem que, per arrodonir l’estampa muntanyenca, hi falta la presència d’un isard bevent aigua en el llac, com una vegada, en una escena semblant, i només per uns instants, abans que l’animal fugís esporugit, vam tenir la sort de contemplar.

Ens enfilem, grimpant, pel roquissar on hi ha les traces indicadores del camí i, alçant la mirada, damunt els nostres caps, a una distància d’uns deu metres, damunt una roca tallada, talment com una aparició, veiem un isard que ens està mirant. És un isard jove. Ens aturem, sorpresos, a contemplar-lo, esperant la seva fugida imminent. L’animal resta immòbil, esguardant-nos fixament però amb serenitat. És el primer cop que veiem un isard tan a prop i, a més a més, que no fuig.

Continuem pujant pel rocam i ell ens precedeix pujant amb la seva habitual desimboltura, seguint les fites del camí com si fos un guia de muntanya, girant el cap per mantenir una distància prudencial, desapareixent darrera una roca i apareixent, instants després, damunt una altra, des d’on esguarda, tranquil i atent, els nostres moviments.

Aquest espectacle inaudit dura uns quants minuts, fins que arribem a un petit prat i el terreny esdevé pla. Aleshores, conscient de la seva possible vulnerabilitat, l’isard gira cua cap a l’esquerra, accelerant serenament el pas en direcció al llac. El nostre camí va en direcció contrària. L’animal ja no es preocupa de mirar-nos. S’ha assegurat que som prou lluny del llac per atansar-s’hi ell, tranquil.lament, a beure aigua.

Pregària pel fill difunt (Cròniques sarrianenques 7)

Entren els interns a la capella del centre penitenciari a celebrar l’eucaristia. Mentre s'asseuen, sempre se'ns acosta algú a demanar coses. Pel centre corre la veu que el capellà ajuda. La resposta és, habitualment, la mateixa: amablement se’ls hi diu que ara comença la missa i que és millor parlar després, tranquil.lament.

Però la mirada i el to d’aquell intern ens fa trencar el costum i l’escoltem. Sort que ho hem fet! Li han comunicat que el seu fill, disminuit psíquic de dotze anys, ha mort accidentat fa uns dies. Demana que fem una pregaria pel fill i que li dediquem la missa. Assentim a tot i l’animem a que ell faci la pregària, i si no es veu en cor, la farem nosaltres.

Arriba el moment. La seva pregària és austera, serena, confiada. Els seus companys no ho sabien i, sorpresos, reaccionen abraçant-lo. La missa continua. Arriba el moment de donar-se la pau. Espontàniament, els interns s'atansen al pare de l'infant per a donar-li, un rera l'altre, el condol. L’abraçen. Les abraçades són fortes, sorolloses, sentides, emocionades i emocionadores. Esperem, en silenci, que acabin.

Aquest tipus de notícies converteixen aquests homes endurits i reservats en pura expressivitat, en pur sentiment. Després de donar-se la pau tots se senten conhortats: el pare per rebre tantes mostres de suport; els altres per haver deixat fluir sense prevencions la seva emotivitat.

Al final de la missa, l’intern ve a donar, amb molta senzillesa, les gràcies.

Ni guanyar ni perdre: optar per Jesús (Diumenge 22)

A l’hora de triar entre guanyar o perdre, l’elecció és evidentíssima: tots preferim guanyar. A ningú li agrada perdre, en cap àmbit, fins i tot en l’àmbit religiós. Si no, que ens ho diguin als cristians europeus que estem vivint la pèrdua de fidels, la pèrdua de vocacions, la pèrdua de rellevància, la pèrdua d’autoritat moral. És evident que voldríem que la situació fos tot al contrari: voldríem guanyar fidels, vocacions, rellevància i autoritat moral. Ens costa i, en el fons, ens neguem a acceptar aquesta realitat “perdedora” per diferents motius: uns de bons i altres de dolents.

Aquesta dificultat d’acceptació la reflectia Pere a l’evangeli d’avui quan, a l’escoltar els pronòstics perdedors de Jesús, l’amonesta convençut: “De cap manera, Senyor; a vós això no us pot passar!”. Pere no accepta el fracàs de Jesús, i ho podem entendre. ¿Qui acceptaria que aquell home, tan amarat de Déu i tan amorós amb els humans, acabés fracassant? De cap manera! repetiríem nosaltres avui. Semblantment ¿qui arribaria a creure i a acceptar que, quaranta anys després de les entusiastes reformes del Concili Vaticà II, en lloc d’haver guanyat, sembla que hem perdut, i de quina manera! Recordem, només a tall d’exemple, a Jordi Llimona i la seva convicció postconciliar que l’Església havia d’esdevenir un referent indefugible de valors humans i transcendents per a tots els éssers humans, amén dels cristians.

Les nostres dificultats a acceptar la realitat perdedora del Postconcili i les dificultats de Pere a acceptar la realitat perdedora de Jesús són, com hem dit, comprensibles; i són, com també hem dit, per bé i per mal. Per bé perquè hi ha el desig que la utopia desplegada per Jesús i pel Concili Vaticà II esdevinguin realitat. Per mal perquè també hi ha un estatus i un prestigi aconseguits als quals costa moltíssim renunciar.

Per això Jesús, amb una duríssima increpació, posa en evidència a Pere: ”Fuig d’aquí Satanàs!". En l’original grec, literalment traduit, Jesús respon a Pere: “Vés darrera meu, Satanàs!”. Aquesta indicació posicional ens assenyala que el camí del veritable deixeble és anar “darrera” de Jesús i no “davant”, com Satanàs, manipulant i intentant convertir-ho tot en un passeig triomfal. Anar darrera de Jesús no és anar a la recerca de guanyar res ni tampoc de perdre res. Anar darrera de Jesús és optar decidídament i exclussivament per Déu, passi el que passi, vingui el que vingui, peti qui peti: “Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i que m’acompanyi”.

Malgrat les temptacions triomfalistes, Pere optà decidídament per Jesús assumint, en el seu moment, de perdre la vida per ell. El Concili Vaticà II també optà decidídament per Jesús, per això cal saber perdre. Però el guanyar i el perdre humans són diferents del guanyar i el perdre divins. El guanyar humà, deprés d’un primer esclat de triomf aclaparador, acaba portant neguits, insatisfaccions, enveges, frustracions, buidor; en definitiva, acabes perdent. El perdre diví, després d’un primer esclat de fracàs aclaparador, acaba portant serenor, confiança, lucidesa, perseverança, vida; en definitiva, acabes guanyant.

Ajut religiós (Cròniques sarrianenques 6)

Acabada l’eucaristia s’acosta un intern per explicar un problema: no pot dormir a les nits i això el té preocupat. Li responem com un psicòleg: té algun problema important no detectat que ha de descobrir. Aleshores podrà dormir.

Insatisfet per la resposta, insisteix que realment ho passa malament i que ja porta uns quants dies així. La segona resposta és de metge: si tant li costa dormir, que demani alguna pastilla que l’ajudi a calmar-se.

Novament insatisfet, expressa que quan dorm sembla que hi hagi "alguna cosa dolenta" dins seu que l’estigui assetjant. Aquest llenguatge ens fa reaccionar. Comprenem que aquell xicot no buscava ajut de psicòleg ni de metge, buscava ajut de sacerdot. Li diem que "no tingui por" i que, per ajudar-lo, li oferim una benedicció. Posant-li la mà sobre el cap li dediquem la benedicció de sant Francesc, desitjant-li la pau.

Ara sí que ha quedat satisfet de la resposta. Dóna les gràcies i se’n va. Cercava una resposta religiosa i fins que no l’ha obtinguda no ha marxat. Quina prevenció a oferir-li, de bones a primeres, el que venia a cercar!

"¿Lo he hecho bien, verdad?" (Cròniques sarrianenques 5)

Celebració de l’eucaristia en un centre penitenciari. És el moment de les pregàries que, com sempre, són espontànies. Un intern prega pels morts de l’avió accidentat a l’aeroport de Barajas. Acostumen a fer-ho quan hi ha un accident o una desgràcia natural.

Acabada la celebració, l’intern que havia fet la pregària s'atansa i em retreu de no haver mencionat aquests morts en el cànon eucarístic. Li responc que havia fet uns instants de silenci pensant-hi i que no havia dit res perquè ell ja havia fet la pregària. Ell s’atura un instant, rebent l’explicació com si fos una lloança, i exclama: “¿Lo he hecho bien, verdad, padre?”.

La seva reacció ha estat entendridora. Se sentia orgullós de la pregària que havia fet i, com un nen petit, cercava el reconeixement. Una pregària que, en el fons, expressava públicament la seva sensibilitat i que l’havia fet sentir, per un instant, bona persona.

Ha aprofitat l’avinentesa per recordar la seva condició d’intern indigent (sense recursos) i aconseguir el seu caramel de premi: algun caleró “para llamar por telèfono a la família”.

Sant Pere, la clau i el duro (Diumenge 21)

L’expressió “Donar la clau i el duro” -ja una mica passada per citar un duro- expressa molt il.lustrativament la confiança dels pares en el seu fill o filla adolescent. El noi o la noia, després de donar mostres suficients de seny i de responsabilitat es fa mereixedor de les claus de casa i d’algun caleró per les seves despeses. Donar la clau i el duro és, en definitiva, un gest de reconeixement.

Les lectures d’avui, com hem escoltat, també parlen de “donar la clau i el duro”, o més pròpiament, de donar o de treure la clau. A la primera lectura, Sobnà, el cap del palau reial, és bandejat del seu càrrec. La seva irresponsabilitat provoca que li sigui arrabatada la clau del palau i lliurada a Eljaquim: ell serà el nou responsable d’obrir i de tancar les portes.

A l’evangeli, Jesús dóna les claus del Regne del cel a Pere, unes claus evidentment simbòliques, però que expressen la total confiança que Jesús diposita en l’apòstol. En aquest cas, Pere no es fa mereixedor de les claus per mostrar la seva responsabilitat i el seu seny, sinó per manifestar la seva sensibilitat religiosa: “Sortós de tu, Simó: això no t’ho ha revelat cap home de carn i sang, sinó el meu Pare del cel”. Pere no es deixa portar pels estats d’opinió, pels debats públics, pels sondejos, les enqüestes i estadístiques sobre Jesús. Pere respon des de la seva experiència més pregona de fe: “Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu”. Aquesta sensibilitat religiosa, la honestedat personal d’expressar la seva opinió -encara que no sigui la majoritària ni la políticament correcte-, fan a Pere mereixedor d’una confiança absoluta: “Tu ets Pere i sobre aquesta pedra jo edificaré la meva Església”.

Amb aquesta frase, fonament del primat de Pere en l’Església, volem posar-nos, un cop més, entremig de discursos teocon d’apologia enfervorida de l’autoritat i de discursos progressistes de crítica tòpica i caducada. Dient “Tu ets Pere i sobre aquesta pedra jo edificaré la meva Església” podem suposar que Jesús no pretenia fundar una Església jeràrquica, absolutista, dirigent i piramidal; però tampoc pretenia fundar una Església democràtica, assemblearia, participativa i electiva. Tot això són afegits nostres segons la nostra “tendència”. L’evangeli només ens diu que Jesús escull a Pere com a referent de tots els altres deixebles per la seva sensibilitat religiosa, la seva honestedat interior i la seva personalitat en dir les coses clares. Per tant, el seu criteri religiós ha de ser respectat pels altres deixebles. I respectat no vol dir obeït, ni acatat, ni aclamat, simplement respectat.

Aquests criteris d’elecció continuen essent vàlids encara avui, no només per a escollir papa, sinó per a qualsevol responsabilitat o càrrec dins l’Església, i perquè no, dins la societat civil. Calen preveres, religiosos i religioses, laics i laiques sensibles religiosament i que mirin la realitat amb uns altres ulls; honestos amb que ells pensen i creuen, sense deixar-se influenciar; amb la personalitat suficient per no convertir-se el lloros de repetició ni de les consignes eclesials, ni de les consignes de la societat laica, sovint tant dogmàtica, o més, que l’Església.

Tots els col.lectius, també l’Església, necessitem referents, bons referents. Donem-lis el valor i el respecte que es mereixen: ni més del compte, però tampoc, ni menys del compte.

La llimona i la vida (Cròniques sarrianenques 4)

La vida és com la flaire d’una llimona acabada de collir de l’arbre: intensa, penetrant, captivadora. La vida prèn, també, les diferents coloracions de la llimona: el verd immadur, el groc lluent de plena efervescència, el groc més apagat de pèrdua de forces...

La llimona –i la vida- està impregnada d’un gust àcid. Hi ha qui, seduït per aquesta acidesa, mossega les llimones directament, com també hi ha qui, delerós i atrevit, mossega la vida. La majoria, però, rebaixem l’acidesa de la llimona amb aigua o amb sucre, per assaborir, més suaument, el seu gust i les seves propietats, talment com fem amb la vida que, per assaborir-la adequadament, hi afegim afecte, valors, fe, art, cultura...

La llimona -com la vida- té la capacitat de donar gust a les coses, un gust característicament accentuat, saborosament penetrant, naturalment fresc, nutritivament recomfortant, si és utilitzada, això sí!, en la mesura i la dosi adient, cosa no sempre fàcil d’aconseguir.

La llimona –i la vida- ens juga males passades quan, d’imprevist, un raig més intens, ens malmet el gust de tot. Aleshores, tot sembla irrecuperable. Però si deixem que aquest raig traicioner i inesperat vagi macerant tot els ingredients, constatarem, amb sorpresa, que aquesta acidesa ha quedat notòriament reduïda i que els ingredients han recuperat, novament, les seves peculiaritats. Un personalíssim gust afegit d’acidesa assumida ho ha fet madurar tot, donant nous matisos, nous colors, noves perspectives.

Dona, quina fe que tens! (Diumenge 20)

L’evangeli d’avui ens presenta a un Jesús desconegut. El seu comportament i el seu discurs no són els habituals. Davant de la petició d’ajut de la dona cananea “Jesús no li contestà ni una paraula”, diu textualment l’evangeli. Animat pels seus deixebles a despatxar la dona ell, a sobre, afegeix: “Únicament he estat enviat a les ovelles perdudes del poble d’Israel”. Tenint la dona als seus peus i clamant ajut li respon: “No està bé prendre el pa dels fills per tirar-lo als gossets”. El comportament de Jesús i dels seus deixebles en aquest evangeli el podem descriure amb un mot: xenofòbia.

L’evangeli respira una descarada, intencionada i provocativa animadversió vers els habitants del nord, de procedència no jueva, anomenats despectivament “cananeus”, representats per una dona cridanera i empipadora -com acostumem a qualificar a les dones que no són del nostre col.lectiu-. Però la fe i l’humilitat de la dona, no la seva insistència ni reverències, provoquen el respecte de Jesús: “Dona, quina fe que tens!”.

Aquest evangeli, interpretat literalment -i malament- ens podria servir per fer apologia de la xenofòbia, és a dir: podem ser xenòfobs com Jesús i els seus deixebles llevat que l’estranger manifesti, reiteradament, fe i humilitat. Aleshores l’acceptarem.

També podríem fer una lectura apologètica del laicisme dient que l’evangeli és una crítica a la xenofòbia religiosa, present, com hem escoltat, en el judaisme i en el cristianisme primitiu. Fent aquesta lectura, oberta i progressista, els creients guanyem punts dins la nostra societat laica que, condescendent, ens diu que ja era hora que reconeguéssim aquestes coses i les manifestéssim públicament; i ens felicita per voler abraçar, finalment, i com tothom, els omnipresents valors laics del respecte a la pluralitat i a la diversitat.

Perquè avui dia, com més pluralitat i més diversitat millor; tot és “multi”: multicultural, multidisciplinar, multilingüe, multiconfessional, multinacional, multiracial, multimèdia, multicolor, multimil.lionari, multicines, multiusos. Tanmateix, malgrat aquest vocabulari tan plural i divers; malgrat escoltem aquestes proclames laiques per activa i per passiva; malgrat tinguem sovint aquest discurs a la boca com a políticament correcte... per dins ens bull l’olla, i ens costa Déu i ajuda acceptar els qui no són com nosaltres, no sols en l’àmbit religiós: en tots els àmbits. En la nostra societat laica, per exemple, els creients sovint ens sentim tractats com la dona cananea de l’evangeli. Semblem, com ella, estrangers a casa nostra, captaires de respecte.

Però més enllà de xenofòbies i animadversions, que són l’embolcall del relat, l’evangeli gira al voltant d’un fet: la fe i la humilitat de la dona cananea, que capgiren tota l’escena i provoquen el respecte i el reconeixement de Jesús. La fe i la humilitat, dos valors humans i religiosos, considerats de poca categoria, tenen la virtut de trencar prejudicis, de crear espais de reconeixement i de respecte, d’aconseguir transformar la realitat: “Dona, quina fe que tens! Que sigui tal com vols”.

Pòdium celestial (Assumpció de Maria)

Aquests dies el pòdium, amb els esportistes esgraonadament ubicats al seu damunt, és una imatge habitual en els en els mitjans de comunicació. El pòdium escenifica, amb les medalles, la victòria i el reconeixement dels qui pugen al damunt. L’himne del país del vençedor arrodoneix i solemnitza la cerimònia.

L’Apocalipsi ens descrivia, a la primera lectura, quelcom semblant: l’escenificació d’un pòdium celestial, amb himne final inclòs. En el graó més alt, i de forma indiscutible, havia el santuari celestial i que portava, com si fos la medalla, l’arca de l’aliança. En el segon graó apareixia una dona vestida de sol i agombolada per la lluna que portava, a tall de medalla, una corona de dotze estrelles. En el tercer graó apareixia un vencedor imprevist: un gran drac roig amb set caps i deu banyes. Portava, com a medalla, set diademes: una sobre cada cap.

Per a nosaltres aquest pòdium esdevé surrealista o de pel.lícula fantàstica; però no pels seus primers destinataris, cristians i cristianes de finals del segle I i principis del segle II. Estaven acostumats a aquestes imatges de la literatura jueva apocalíptica que ubicàven, en el cel, a personatges i a situacions històriques del moment. Submergint-nos en aquell context històric (opressió de l’imperi romà, revoltes jueves, persecucions de jueus i de cristians...) entendrem millor els personatges d’aquest pòdium celestial.

L’espai més alt i destacat és per a Déu, el vencedor indiscutible de la història humana. En segon lloc apareix una dona resplendent i triomfant que simbolitza el poble d’Israel, coronat per les seves dotze tribus. En tercer lloc apareix un drac roig que simbolitza l’agresivitat de les forces del mal, encarnades en els grans imperis de la història representats pels set caps i les deu banyes.

La imatge del pòdium esdevé definitiva: Déu és sempre el vencedor absolut. Israel, a distància, i malgrat les persecucions, també ha vençut. En tercer lloc, i darrera Israel, han quedat, tot i les aparences, les forces del mal. Aleshores sona, solemne, l’himne del vencedor: “Ara és l’hora de la victòria del nostre Déu, l’hora del seu poder i del seu regne, i el seu Messies ja governa”.

Aquest Messies que neix d’Israel és, evidentment, Jesús. Per això la tradició cristiana posterior associa la figura d’aquesta dona amb Maria: per la seva condició victoriosa al cel, per la seva proximitat i alhora diferenciació amb Déu, pel seu triomf sobre les forces del mal. Aquest text de l’Apocalipsi, malgrat les dificultats inicials d’interpetació, és molt escaient per a expressar la festa d’avui: l’Assumpció de Maria al cel, o seguint la denominació de l’Església oriental: la Dormició de Maria.

L’Església d’orient i occident celebra, amb aquesta festa, la Pasqua de Maria, la seva mort, resurrecció i pujada al pòdium del cel. L’Església prega avui, també, perquè l’ésser humà pugui pujar al tercer lloc del pòdium, vençent definitivament les forces del mal. Aleshores, amb Maria, cantarem a Déu l’himne del Magnificat: “Les obres del seu braç són potents. Dispersa els homes de cor altiu. Derroca els poderosos del soli i exalça els humils”.

Ambient de Shabat (Cròniques sarrianenques 3)

Migdia de dissabte. Baixem les escales que uneixen el vestíbul del convent amb la plaça. Deixem a la nostra esquerra, distrets, el cedre centenari. Caminem rutinàriament en direcció a la plaça Cirici i Pellicer mentre repassem, mentalment, les coses que anem a comprar al supermercat.

Percebim una tranquil.litat atípica que, progressivament, aguditza la nostra atenció esborrant de la nostra ment la llista de la compra i fent-nos desplegar, receptius, els sentits.

Increïble: no veiem a ningú caminant pel carrer! Més increïble encara: cap cotxe circulant! No recordem haver viscut, en aquest indret, un moment així, tan espectacularment buit i serè. La nostra memòria ens transporta, involuntàriament i ràpidament, a Jerusalem, en ple dia de Shabat, on una profunda calma religiosa envaeix la ciutat. Gairebé respirem la mateixa vibració!

Acaronats interiorment per aquesta vivència constatem, mentre baixem per la plaça, que el sol, estival i brillant, ens ve de cara, però sense molestar. Instintivament ens girem vers el convent que, fruit de l’impacte directe dels raigs solars, pren un relleu especial, com si les seves velles parets estiguéssin impregnades d’una finíssima resplendor, entre material i espiritual. Ens aturem i gaudim, per uns moments, d’aquella visió, que ens mostra el convent com si acabés de baixar del cel.

Tantes bones vibracions ens esvaeixen les prevencions d’anar, en ple migdia –l’hora punta- a comprar al supermercat i trobar-nos-el ple de gent. El trobem gairebé buit i comprem, en un moment, el que calia. Tornem al convent serens i complaguts de gaudir d’un dissabte barceloní d’agost que quasi s’ha convertit en un Shabat a Jerusalem.

Mar i muntanya (Diumenge 19)

Les lectures d’avui parlen de muntanyes, de mar, de vents i de temporals..., recreant-nos, sense voler, l’ambient d’estiu i de vacances: una època de fer excursions per les muntanyes, de banyar-se o navegar pel mar; una època, també, de tempestes inesperades.

No obstant, la pretensió de les lectures és recrear, no un ambient estival, sinó un ambient de presència i d’absència de Déu. La simbologia bíblica veu les muntanyes com un espai, clar i definit, de trobament amb la divinitat: Abraham i Isaac a la muntanya de Morià, Moisès al Sinaí, Elies a l’Horeb –ho hem escoltat avui-, Elies al Carmel, Jesús al Tabor, Jesús pregant a la muntanya–l’evangeli d’avui.

La presència d’Elies dalt l’Horeb –l’altre nom que rep la muntanya del Sinaí- és fruit d’un camí de recerca, dramàtic i solitari, dels orígens de la fe. Elies refà, en direcció contrària, el camí de l’Èxode fins arribar dalt del Sinaí. Busca Déu! Busca la puresa d’aquell moment originari! La lectura que hem escoltat és una catequesi bellísima sobre com es revela Jahvè: res d’espectacularitats, res de signes aclaparadors. Jahvè es manifesta en "la veu d’un silenci tènue": així de discret, així de real! Elies ens suggereix que ens endinsem, com ell, contracorrent i solitaris, pel desert de la nostra societat laica incapaç de donar aigua viva, i que refem el camí vers els orígens de la fe, on Déu és més que uns valors, o que una filosofia, o que una creença, o que una ideologia, o que la veu de la consciència. Els orígens de la nostra fe es concreten en un trobament real amb Déu, el pare de Jesucrist. Això és fa a través del recolliment, del silenci interior i de la pregària atenta. Aleshores, com Elies, captarem aquesta “veu d’un silenci tènue”, aleshores assaborirem l’orígen de la fe.

Però baixem de la muntanya i de tot el que ens recrea i dirigim-nos al mar que, com mencionàvem, simbolitza l’absència de Déu. El mar és el lloc on les forces del mal despleguen -imprevisiblement- el seu domini, el lloc de la inseguretat existencial, de la violència i del càstig: ho expressen al Gènesi les aigües subterrànies i els monstres marins mitològics, Moisès abandonat al Nil, el Mar Roig i els egipcis, Jonàs i la balena, Jesús i la tempesta apaivagada.

No entendrem l’evangeli d’avui en profunditat sinó entrem dins d’aquest simbolisme. El relat de la tempesta apaivagada no és un relat de miracle, és un relat d’exhorcisme: Jesús -després de pregar dalt la muntanya- camina per sobre i atura el mal, expressat per les ones i el vent. Per això els deixebles acaben prostrant-se i dient: “Realment sou Fill de Déu”.

Aquesta lectura simbòlica ens permet continuar recreant el text en l’ara i aquí. Nosaltres, com els deixebles, continuem tenint ones i vents contraris que ens dificulten d’avançar pel camí de la fe. Nosaltres, com els deixebles, no ens acabem de creure que Jesús pugui caminar per damunt de les dificultats que a nosaltres ens tenen aclaparats. Nosaltres, individualistes com Pere, i també oportunistes, deixem la barca de la comunitat, que no hi ha manera que tiri endavant, per caminar sols i acabar, irremisiblement, enfonsant-nos.

7) “Quan haguéren pujat a la barca el vent amainà”. Ens animem a pujar a la barca? Ens animem a pujar a la muntanya?

La tendresa que salva (Cròniques sarrianenques 2)

Ha vingut, com sempre, d’improvist. Li agrada venir a visitar-nos i explicar-nos com li van les coses. Deu venir perquè necessita, sense adonar-se’n, algú que l’escolti de debó, que li manifestin clarament que confien en ell, que li diguin que té capacitat de tirar endavant, que li recordin el que està bé i el que no.

Quan parla ho fa amb un to volgudament fatxenda que no aconsegueix dissimular la seva tendresa interior. La seva fatxenderia juvenil és un evident mecanisme de defensa que intenta, sense aconseguir-ho, protegir una accentuada sensibilitat que, discretament i porugament, se li barreja amb la fatxenderia. Una barreja que, en el seu cas, esdevé simpàtica i entranyable.

Explicant les seves batalletes de noi del carrer també se li escapa una mirada d’infant, vergonyosa i tímida, que demana ser agombolat una estona. Aquesta mirada posa en ebullició els sentiments paterns i materns dels adults que el tracten i que, de diferents maneres, se l’afillen. És d’aquells nois que li falten les hores de carícies, de moixaines i de bressolament que et fan emocionalment equilibrat. Ell ho sap, i inconscientment o conscientment, les reclama.

Malgrat les seves mancances emocionals, formatives i econòmiques, no ha malmès aquella part interior que ens fa bons i humans, no ha caigut en els cercles viciosos de la marginalitat. La seva tendresa interior, de moment, el salva.