VIACRUCIS DE LA RENGLARETA

Divendres Sant, 6 d’abril de 2012

Quan Jesús hagué pres el vinagre, va dir: Tot s’ha complert. Llavors inclinà el cap i va lliurar l’esperit. (Jn 19, 30)

SILENCI

Jesús lliura el seu esperit i esdevé el SILENCI

Hi ha, però, moltes menes de silenci.

Hi ha el silenci del poruc o del covard. En morir Jesús a la creu molts fugen, molts s’amaguen, començant pels mateixos deixebles que van conviure amb Jesús durant uns tres anys, escoltant-lo, veient els seus miracles... Ara fan com si miressin cap a un altre costat. És el silenci d’aquell que no vol complicacions. És el nostre propi silenci quan preferim mirar també cap a un altre costat abans d’enfrontar una realitat que no ens agrada o de denunciar una injustícia evident, perquè sabem que això ens complicarà la vida. És, potser, un silenci aburgesat, còmode. NO ÉS EL SILENCI DE DÉU.

Hi ha el silenci de la víctima o de la impotència. Jesús l’experimenta en pròpia carn quan és jutjat en un tribunal amanyat, davant uns testimonis comprats i quan és flagel·lat, és a dir, torturat. És també el silenci d’aquell que ha perdut l’esma de viure, aclaparat per mil coses, que no és capaç de veure el final del túnel perquè no té ningú que li faci costat o li mostri una sortida. Res a veure amb fer-se el víctima. No. És el silenci de la víctima de veritat, la d’aquell o la d’aquella, individus o col·lectius, als qui han fet callar la seva veu a cops de marginació o a cops de fusell. Els seus crits s’ofeguen enmig dels cops, enmig del dolor, enmig de la desesperança. NO ÉS EL SILENCI DE DÉU.

Hi ha el silenci del botxí. És el silenci del totalitarisme, de la imposició per la força, sigui del color que sigui. És el silenci còmplice del qui empra el poder per subjugar, per aterrir, per controlar, per delmar. És el silenci del qui s’estima més amagar-se darrera una impunitat, d’un privilegi per a tirar la pedra i amagar la mà. NO ÉS EL SILENCI DE DÉU.

JESÚS LLIURA EL SEU ESPERIT I DÉU CALLA.

Déu calla i el seu silenci no és covardia ni por. Déu, amb el seu silenci, crea un espai per a què els homes i dones d’avui ens puguem escoltar i puguem reflexionar. Què volem fer del nostre món? Què volem fer del nostre país? Què volem fer de tot el que ens envolta i estimem? Què volem fer de la nostra pròpia vida? Què volem fer amb les nostres pors?

Déu calla i el seu silenci no és victimisme ni impotència. Déu, amb el seu silenci, crea un espai per a què els homes i dones d’avui puguem construir plegats. Serem capaços d’aprofitar aquesta oportunitat per fer ponts de respecte entre cultures i formes de pensar diferents? Per estendre llaços de fraternitat entre religions, llengües i nacions diverses?

Déu calla i el seu silenci no és terrorífic ni amenaçador. Déu, amb el seu silenci, crea un espai per a què els homes i dones d’avui puguem estimar. Però estimar de veritat, com ho fa Ell, amb un amor desinteressat i sempre obert vers l’altre. Cercant el bé de l’altre, esdevenint custodi de la seva integritat com a persona, en tant que imatge de Déu, en tant que germà que sent, viu, respira i espera com nosaltres. Quan entendrem que no som amos ni senyors de res del que ens envolta? Quan entendrem que tot ho hem rebut, que tot és un do?

Jesús, inclinant el cap, va lliurar l’esperit... I PERQUÈ NO ENS SENTIM SENSE FORCES, AVUI ENS EL DÓNA!

QUAN JESÚS BESÀ JUDES... (i a tots nosaltres)

Dimecres Sant, 4 d’abril de 2012

Is 50, 4-9a/Sl 68/Mt 26, 14-25

Hi ha dues escenes de la Passió que sempre m’han cridat molt l’atenció. Una és aquella de l’Evangeli de Lluc capítol 22 que narra les negacions de Pere i que, al final, quan canta el gall, l’evangelista expressa tan lacònicament: Llavors el Senyor va girar-se i mirà Pere (v. 61).

Sempre m’ha fascinat pensar en l’eloqüència d’aquella mirada. Em costa molt d’imaginar en Jesús cap de les mirades que nosaltres seríem capaços de fer: ja sigui la clàssica mirada de superba condescendència Jo ja t’ho havia dit! O la més punyent quan diu Jo ja t’ho deia! O aquella que Déu n’hi do si fa mal: Estaràs content, no? Així m’ho pagues! Només per citar uns exemples de mirades que parlen clarament del que pot bullir en el nostre interior.

No. No m’imagino Jesús fet uns retrets d’aquesta mena ni a Pere ni a ningú. Però un es queda pensant quin tipus de mirada seria aquella que va fer arrencar el plor de Pere, l’home dur, l’home segur de si mateix, que el va portar a ser més humil, especialment si recordem la darrera aparició de Jesús al llac en l’Evangeli de Joan, capítol 21, quan Pere sols és capaç de dir a Jesús: Senyor, tu saps que t’estimo, amb senzillesa, sense ostentacions.

L’altra escena que em crida l’atenció és justament la d’aquesta nit. Aquesta que acabem de sentir en l’Evangeli de Mateu, quan Judes demana a Jesús: No sóc pas jo, rabí? I Jesús respon: Sí que ho ets (o com diu l’original grec: Tu ho has dit).

Em crida l’atenció perquè després de l’anunci de la traïció, Judes apareix com un cínic fent la pregunta que fa. Però Jesús sembla limitar-se a constatar el fet: Tu ho has dit. I aquí un cop més em costa d’imaginar un Tu ho has dit com potser el faríem nosaltres si tinguéssim informes que algú ens ha fet una de grossa i aquest algú és davant nostre com si no passés res. No. Un cop més m’imagino un Jesús de qui fins i tot les paraules anteriors tan dures sobre el fet que seria millor per al traïdor no haver nascut, són l’últim intent de Jesús per fer entrar en raó a un deixeble que no ha entès res de res. De fet no serà l’únic dels deixebles que no ha entès res de res...

Tu ho has dit. Sempre he imaginat quin sotrac en el cor de Judes de trobar-se descobert per Jesús. Imagino els moments d’angoixa de Judes tement en aquell precís moment que Jesús posés damunt la taula tot el seu complot i que Pere, tan impulsiu, tragués l’espasa i li tallés el coll davant de tothom. Res de tot això. Judes queda lliure per pensar, queda lliure per actuar, fins i tot quan la seva acció, la de trair un amic, la de ser un engranatge més en la cadena que portarà a la mort Jesús, un innocent, ens repugni.

Aquests textos em fan pensar que el misteri de la vida i de la mort de Jesús és el gran misteri de la llibertat humana. Perquè em parlen d’un Déu, el nostre Déu, que es fa petit fins al punt de morir innocent, sense culpa, víctima propícia de mil interessos, sense deixar de cridar-nos a ser nosaltres mateixos amb tot el que això significa. Donant-nos aquesta llibertat, però, no ens deixa a la nostra, perduts i sense rumb, sinó que ens allarga la seva mà, ens adreça la seva paraula, paraula que vol ser de salvació, de prendre consciència del gran preu de la llibertat, tot i que aquesta pot ser mal emprada.

Que aquests Dies Sants de la Passió, Mort i Resurrecció del Senyor ens ajudin a prendre consciència de qui som i de qui és Ell.

SOLEMNITAT DE L'ANUNCIACIÓ DEL SENYOR

Dilluns, 26 de març de 2012

Solemnitat de l’Anunciació del Senyor

Is 7, 10-14/Sl 39/He 10, 4-10/Lc 1, 26-38

Quan l’any passat vaig ser-hi a Terra Santa vaig tenir l’oportunitat d’anar a Natzaret. Allà vam visitar la basílica de l’Anunciació que crida l’atenció per la seva cúpula cònica aixecada al centre mateix de l’edifici. El professor ens explicava que l’arquitecte va fer expressament d’aquella manera la cúpula perquè volia simbolitzar el gran misteri que avui celebrem. La forma d’aquella cúpula, amb el seu vèrtex apuntant al cel com concentrant tot l’espai en un punt per damunt dels nostres caps i la seva àmplia base, vol expressar la baixada, des del cel, de l’Esperit que fecundà Maria i la va fer Mare de Jesús, Mare de Déu.

I certament un queda impressionat per aquella construcció encara més quan es troba dins de la basílica, perquè aleshores un té la sensació de sentir-se embolcallat per la mateixa Presència que va embolcallar Maria traient-la del seu anonimat per convertir-la en Mare del Messies, del Redemptor.

Llegia avui el text de l’Evangeli de Lluc i mentalment em situava en aquella escena, a Natzaret, sota la immensa cúpula i davant el lloc de les restes de la casa de Maria. I impressiona pensar que un dia aquell cel s’esquinçà com no ho havia fet abans i darrera de les paraules de consentiment de Maria: Sóc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules, es produí el miracle: el gran misteri de l’Encarnació.

Recordar avui aquest gran misteri a poques setmanes de celebrar la Passió, Mort i Resurrecció de Jesús ens dóna l’oportunitat de veure aquesta gran obra de la redempció en tots els seus detalls i un queda astorat que tot això hagi estat a canvi de res, per pura gratuïtat, per pur amor i amb un cost tant gran per al seu principal protagonista: Jesús.

Però avui també, davant d’aquestes paraules de Maria, un no pot deixar de veure també un amor i una disposició molt grans de la seva part. Natzaret és molt petit en temps de Maria, tothom es coneix, Maria s’exposa al què diran, a les murmuracions, a les maledicències, a l’escarni, a la marginació i, segons con reaccioni Josep, a la mort. Tot això acceptat a canvi d’obrir-se sense mesura a aquesta Paraula de Déu que li ve de l’àngel i que reconeix com a paraula fidel i segura, encara que no sàpiga encara què comportarà, que s’esdevindrà darrere d’aquest anunci i la seva cooperació.

I, a la vegada, penso que aquest sí de Maria ens compromet. Ens compromet perquè ens convida a imitar-lo ara que ens preparem per la Pasqua. Ens convida a no tenir por, a deixar que aquesta Presència de Déu ens embolcalli, ens empleni i ens llanci a una vida plena. Déu, acceptant les nostres mesures, irromp avui a les nostres vides perquè també vol fer-se carn i ossos en nosaltres i a través nostre; també amb nosaltres vol fer meravelles, i ben segur que les farà, si estem disposats a dir-li, com Maria: Que es compleixin en mi les teves paraules.

ESDEVENIR LLAVORS QUE DONEN FRUIT AL SEU TEMPS...

Diumenge V de Quaresma, 25 de març de 2012

Jr 31, 31-34/Sl 50/He 5, 7-9/Jn 12, 20-33

Divendres passat, a la nit, fra Vicenç i jo vam anar al Casal Parroquial a veure la pel·lícula DE DIOSES Y HOMBRES. Sabeu quina pel·lícula vull dir, no? La que relata els darrers dies de la comunitat de monjos francesos que van ser assassinats a Algèria el 1996. Hi anàvem amb ganes, tant fra Vicenç com jo, tot i que la pel·lícula ja l’havíem vista un cop. Però és el que tenen les pel·lícules bones (o, al menys, les que un considera bones), que tot i saber-ne el final un va a veure-les perquè hi ha alguna escena que t’ha agradat, que t’ha fet pensar, que vols recordar o tornar a veure perquè creus que en el seu moment igual no la vas entendre del tot.

En canvi, què diferent és la cosa quan un està davant el televisor i estant donant una pel·lícula normaleta de la qual ja sabem el final i tot... no l’aguantem, ens avorreix i fem zàpping per veure si en un altre canal trobem alguna cosa millor.

Avui, quan llegia l’Evangeli que acabem d’escoltar, pensava que era com una pel·lícula d’aquestes que ja coneixem el final. De fet, si heu parat bé l’oïda el text acaba així: Deia això indicant com havia de ser la seva mort. Si ara jo us demanés de quin tipus de mort està parlant l’evangelista segur que tots traieu un 10 en la resposta. De la mort en creu! Què vol dir això? Doncs que ja sabem el final de la història. I el perill de saber ja el final de la història és que amb aquest final al cap acabem llegint o escoltant-ho tot superficialment.

Un exemple (i ho dic perquè això m’ha passat a mi) és aquest text que Jesús diu com de passada, un cop Felip i Andreu li presenten uns grecs que cerquen de veure’l: Us ho dic amb tota veritat: si el gra de blat, quan cau a terra no mor, queda sol, però si mor, dóna molt de fruit. Un ve davant d’aquest text i el primer que pensa, corregiu-me si no és així, és que Jesús està parlant de la seva mort, que Ell és aquest gra que serà enterrat i el fruit és la resurrecció. I és legítim pensar-ho, però només és això?

Si només fos això, em sembla, no ho estaríem dient tot. I no ho estaríem dient tot perquè Jesús, amb la seva mort, és un exemple del sense-sentit de la mort en si i, més particularment, del sense-sentit de la mort d’un innocent (i de qualsevol mort infligida a un altre). Jesús, en la seva mort, és un de tants innocents colpits per un sistema (religiós, polític, econòmic) que el bandeja i l’elimina perquè fa nosa. La història en va plena d’exemples d’aquest tipus i sovint amb morts encara més cruels que la del mateix Jesús.

Però em sembla que la clau de la frase és no la mort, no el sacrifici en si mateix, sinó el fruit. En el text l’Evangelista sembla posar-se en la pell de Jesús i veure en aquests grecs que vénen encuriosits per saber de Jesús les primícies d’una collita futura d’homes i dones que cerquen el sentit de la seva existència i que sols el podran trobar en Ell, en Jesús.

Som al darrer Diumenge de Quaresma, el proper Diumenge serà Rams i entrarem de ple en aquest gran misteri que avui la litúrgia ens dibuixa. Hi haurà una mort, la de Jesús en creu; Déu, ressuscitant Jesús, avalarà la seva vida plena de gestos i paraules que volen omplir de sentit cada racó de la nostra existència, cada plec del nostre ésser. Però també hi haurà fruit, el fruit d’homes i dones que, en Jesús, seguint el seu exemple de donació, d’amor desinteressat, seran capaços de fer com Ell, donar-se del tot i en tota circumstància. Perquè és una vida gastada pels altres el que la fa una vida plena, interessant de ser viscuda. Com els monjos de la pel·lícula DE DIOSES Y HOMBRES, que no cerquen la mort (de fet tenen por a la mort, a ser assassinats), sinó que l’accepten com a mostra d’un amor incondicional per la gent del poble on vivien.

A tot això aquesta Eucaristia també ens convida, malgrat que podem sentir-nos petits i limitats, a no donar les coses per suposades, a esperar cada dia el miracle de tornar a recomençar amb Ell. Jesús pot fer-ho i vol fer-ho.

EL "BAPTISME" DE NAAMAN

Dilluns III de Quaresma, 12 de març de 2012

2 Re 5, 1-15a/Sl 41 i 42/Lc 4, 24-30

Sempre m’ha atret la primera lectura d’avui, la del siri o arameu (segons les traduccions) Naaman.

I crec que sempre m’ha atret perquè tot el capítol 5 de 2 Reis presenta els seus protagonistes com molt humans en les seves reaccions i situacions. Primer Naaman, el valent guerrer que malgrat la seva força i valentia és leprós, necessitat de guarició; la noieta samaritana que recomana a la seva mestressa, la dona de Naaman, una sortida per a la malaltia del seu amo, sortida que quasi provoca un conflicte diplomàtic entre el rei d’Israel i el de Síria; el bo de Naaman que espera la seva guarició, però que s’empipa com el qui més quan Eliseu ni el rep personalment i li diu que se’n vagi al riu a rentar-se, com si no hi haguessin rius a Síria!!! I el bon seny dels homes que acompanyen Naaman que el convencen de rentar-se al Jordà on, finalment, s’acaba produint la guarició.

La pena és que el text litúrgic d’avui acaba on acaba i deixa fora els actes concrets que marquen la conversió de Naaman. D’una banda, el detall d’emportar-se dues mules carregades amb terra del país. Això no és una exageració d’algú que vol endur-se un souvenir del país que ha visitat, sinó que obeeix a un costum molt arrelat en la mentalitat d’aquella gent: cada país tenia el seu Déu, Naaman ha estat guarit pel Déu d’Israel, per això, a partir d’ara, no oferirà cap sacrifici que no ho faci damunt del sòl d’Israel, la terra de Yahvè. I, d’altra banda, la dispensa que demana a Déu mateix a través del profeta, el seu representant, que el perdoni quan a Síria hagi d’acompanyar al seu rei al temple i hagi de prosternar-se davant del déu local juntament amb el seu senyor. Senyal que se sent molt més lligat ja al Senyor que no pas als ídols a qui servia fins aleshores.

Ara que ens trobem camí de la Pasqua, el moment en què ja de vell antuvi els catecúmens esperaven per a rebre el baptisme i el moment en què nosaltres també renovarem les promeses del nostre, el relat de Naaman em suggereix connexions amb aquest nostre baptisme. Perquè també nosaltres, essent de natural estranys a Déu, a les seves promeses, al seu Esperit, hem estat purificats pel bany del baptisme i regenerats com una criatura (com diu que li passà a Naaman), capacitats per viure en llibertat i en comunió amb el nostre Déu. I, en certa mesura, si m’ho permeteu dir, també nosaltres, un cop batejats, hem carregat les nostres mules amb terra del país, perquè hem pres una nova identitat, hem esdevingut ciutadans d’una nova pàtria; si bé aquesta pàtria la portem amb nosaltres, és una pàtria itinerant, de manera que en tot lloc podem sentir-nos com a casa i esdevenir nosaltres mateixos llar d’acolliment.

Que el record avui del nostre baptisme que en el seu dia ens obrí les portes de la filiació divina ens ajudi a participar amb joia d’aquesta Eucaristia, penyora de la vida plena que ja assaborim i que podem compartir amb els qui ens envolten.

EL DÉU "POLÍTICAMENT INCORRECTE"?

A Sant Martí del Montnegre

Diumenge III de Quaresma, 11 de març de 2012

Ex 20, 1-17/Sl 18/1 Co 1, 22-25/Jn 2, 13-25

Si un es posa davant les lectures d’aquest Diumenge d’una manera, diguem-ne, superficial, queda ben sorprès. Hom diria que estem davant d’una imatge de Déu “políticament incorrecte”.

Perquè repassem la primera lectura, el Decàleg tal i com ens el presenta el llibre de l’Èxode, i Déu comença dient-nos: No tinguis altres déus fora de mi. Per què? Doncs perquè seguim més endavant en la lectura i descobrim un Déu que es defineix a si mateix com a gelós. I clar, com nosaltres sabem què significa que algú sigui gelós, no podem menys que imaginar-nos un Déu que pot ofegar-nos amb un excés d’amor. Qui és capaç de seguir un Déu així?

Però, d’altra banda, tenim el relat de l’Evangeli d’avui i Jesús es mostra d’una manera que ens costa d’admetre: aïrat i capaç de fer fora a fuetades els comerciants del temple. Un Jesús amb qui no valen bromes. Nosaltres estem més habituats a un Jesús mansoi i humil, tot tendresa. Però novament ho fem amb els nostres paràmetres del que entenem per “mansoi” i “tendre”, que sovint és una imatge ensucrada i poc real.

Però la pregunta davant d’aquests relats és si ens podem quedar amb aquesta imatge de Déu i de Jesús que jo he volgut denominar “políticament incorrecte”, o els autors bíblics tenien alguna altra cosa en ment (potser gràcies a tenir menys prejudicis que nosaltres), quan ens van deixar escrit el que hem escoltat avui.

Donant-li voltes a tot això en va caure a les mans un paràgraf de Justino Martínez (biblista) del seu llibre M’embolcalles amb cants d’alliberament. Espiritualitat dels Salms (Savieses 13, Claret, gener 2012, Barcelona, p. 136) que diu així: No podem parlar de la Paraula de Déu de qualsevol manera, no podem parlar de Déu de memòria. La paraula que no passa abans per les nostres entranyes i el nostre cor no arriba al cor ni a la vida de les persones que ens envolten.

I m’ha semblat que dient això donava la clau d’interpretació dels textos d’avui. Perquè els autors bíblics volen suscitar aquesta nova manera de veure les coses. De fet cada autor, amb el seu estil particular, mira de comunicar la seva experiència de Déu (individual i/o col·lectiva) amb un llenguatge que ens faci sotragar el cor. Volen que aprenguem a veure les coses segons Déu. I que aquesta manera de veure les coses amari el més profund del nostre cor. I així se’ns presenta un Déu que es declara gelós com si fos un rei oriental, però que quan té misericòrdia la té per milers de generacions, és generós de mena. O ens parla d’un Jesús que és capaç de fer neteja del temple perquè no vol que hi hagi res que impedeixi la gent d’entrar i tenir comunió amb Déu en la seva pròpia casa. Només amb aquest canvi de visió, que en cristià diem “conversió”, podrem entendre els manaments no com una llista d’obligacions sinó com a pinzellades de Déu qui, perquè estima, ens demana d’estimar; perquè és fidel, ens demana fidelitat; perquè és pacient i amorós amb tothom, ens demana fins i tot d’estimar l’enemic.

Som en el temps de Quaresma, som en el temps en què els textos de cada diumenge (i de cada dia) ens van mostrant com és el nostre Déu i què demana de nosaltres: que el nostre cor, de mica en mica, cadascú al seu ritme, es vagi fent més semblant al Seu. I crec que només d’aquesta manera serà possible una veritable “nova evangelització” de la que ara tant sentim parlar, perquè la Seva Paraula haurà fet niu al nostre cor, a les nostres entranyes i aleshores podrem esdevenir canals per on arribarà l’alegria i el sentit de la vida a tots els qui ens envolten.

Justament, demanem-li que aquesta Eucaristia d’avui sigui un estímul per anar aprenent més i més del nostre Déu.

NO JUDIQUEU, SIGUEU COMPASSIUS...

Dilluns II de Quaresma, 5 de març de 2012

Dn 9, 4b-10/Sl 78/Lc 6, 36-38

Expliquen d’un home que tenia quatre fills. Eren joves i, per tant, arrauxats alhora de treure conclusions sobre les coses i les persones que els envoltaven. El seu pare els volia alliçonar sobre això, així que un dia els va convidar a cadascun d’ells a fer un viatge, per tal d’observar un arbre que estava plantat en un lloc llunyà.

El primer fill hi anà a l’hivern, el segon a la primavera, el tercer a l’estiu i el darrer va fer el seu viatge a la tardor. Quan el darrer dels fills va tornar, el seu pare els reuní tots quatre i els demanà que descrivissin allò que havien vist. El primer fill digué que l’arbre que havia trobat era lleig, pelat i retorçat. El segon fill digué, en canvi, que l’arbre que ell havia vist estava recobert de gemmes verdes, en ple esclat de vida. El tercer fill no estava d’acord. Deia que l’arbre que ell havia trobat estava cobert de flors, que tenien un perfum tan dolç i eren tan boniques que s’atrevia a dir que era la cosa més bella que mai no havia vist. El darrer fill es manifestà totalment en desacord amb els seus germans i deia que l’arbre que ell havia vist estava carregat de fruita, amb perspectives d’una bona collita. L’home aleshores va explicar als seus fills que totes quatre respostes eren exactes, donat que cadascun havia vist només una estació en la vida de l’arbre. Aleshores els digué que ningú no pot judicar un arbre o una persona per una sola estació i que la seva essència, el plaer, l’alegria i l’amor que provenen d’aquella vida només pot ser mesurada a la fi, quan totes les estacions s’han completat.

L’Evangeli que acabem de sentir em recorda una mica aquesta història que avui m’han enviat per e-mail. Perquè també ens demana que NO JUDIQUEM . Abans, però, com si Jesús ens conegués d’una hora lluny, ens demana que siguem compassius com ho és el nostre Pare. Com si ens digués que, si no podem evitar de judicar l’altre, al menys recordem, primer de tot, de fer-ho amb compassió.

Al cap i a la fi, si em paro una bona estona a considerar-me a mi mateix, descobreixo que sovint a dures penes em reconec, doncs jo mateix sóc ben diferent i reacciono diferentment segons el meu estat d’ànim o les circumstàncies que m’envolten. ¿Com puc judicar, aleshores, el meu germà com si jo fos capaç de saber totes i cadascuna de les motivacions que a ell l’han portat a fer o reaccionar d’una manera i no d’una altra, quan jo mateix no sóc capaç de conèixer-me a fons?

Només si som capaços de no judicar, de no condemnar, d’absoldre, de donar i donar-nos al proïsme, experimentarem la pau del cor, la serenor, de no sentir-nos judicats, ni condemnats, sinó totalment absolts i estimats per Déu mateix, Aquell que ens coneix a fons i ens judica per tot l’itinerari de la nostra vida, no només per un sol episodi aïllat d’ella.

Demanem-li, doncs, en aquest temps de Quaresma, aquest cor ple de compassió com el Seu!!!!

DIUMENGE II DE QUARESMA: APRENDRE A PRENDRE DISTÀNCIES

Diumenge II Quaresma, 4 de març de 2012

A Sant Iscle de Vallalta

Gn 22, 1-2.9a.10-13.15-18/Sl 115/Rm 8, 31b-34/Mc 9, 2-10

Avui tocava missa amb els nens de la catequesi. Els he proposat sortir d’excursió “virtual” amb la gentilesa de Google Earth pels voltants del poble.

He començat per presentar-los quatre fotografies del mateix lloc on érem, és a dir, l’església de Sant Iscle a diferents alçades: 209, 305, 543 i 886 m respectivament.

Ja els ha costat una mica, en la primera fotografia del satèl·lit, trobar l’església, la petita plaça, els cotxes aparcats a prop, el torrent... Mirar la darrera fotografia ja era demanar massa: l’església havia quedat totalment integrada en el paisatge, impossible de reconèixer si un no hagués fet com hem fet nosaltres primer: començar l’itinerari tot anant de la foto més propera a la més llunyana.

He fet això perquè avui dos dels texts ens invitaven a fer aquesta “excursió”. Tant el text del Gènesi com l’Evangeli ens parlen d’una trobada amb Déu a la muntanya. El primer text a Morià, si bé un text un xic dramàtic (parla del sacrifici d’Isaac) però que acaba bé: Isaac no ha de ser sacrificat i Abraham i el seu fill reben una benedicció especial de part de Déu. L’Evangeli també parla d’una pujada a la muntanya (el Tabor) amb un Jesús que descobreix als més íntims qui és Ell realment.

Deia als nens (i als adults que també hi eren) que havíem començat la Quaresma la setmana passada acompanyant Jesús en el seu camí pel desert. Havíem començat una “excursió especial” que ens portarà a la Pasqua de Resurrecció. Avui, en el segon Diumenge, aquest itinerari ens porta a una muntanya. També avui Ell ens pren a part, com féu amb Pere, Jaume i Joan, i ens demana que prenguem distàncies de la nostra quotidianitat, com quan un surt de cap de setmana a canviar d’aires.

A la Bíblia, però, “pujar a la muntanya” sempre té aquest plus de “trobada” amb Déu (només heu de pensar amb Moisès i el poble d’Israel al Sinaí o amb Elies al mateix lloc, per donar sols un parell d’exemples).

Pensava que avui als nens i nenes de la catequesi, als pares i a mi mateix Jesús ens pren per la mà i ens diu, com a cau d’orella, com avançant programa, que Ell és el Messies esperat, però que aquesta glòria esclatant que es revela al Tabor no pot desplegar-se del tot fins al dia de la resurrecció, abans de la qual, a Jesús el tocarà ser perseguit i portat a la mort.

Recordava als nens i al pares que estimar és, en certa mesura, patir. Perquè els nens i nenes estimen molt als pares... fins quan els pares els demanen que els ajudin en alguna cosa... però que un cop superada la desgana, la recompensa d’haver estar d’ajut, d’haver fet pinya també amb els pares que es cansen de la feina del dia a dia, val la pena.

Els que ja som grans també hem de recordar que estimar és patir. Perquè vol dir, i ens demana, negar-nos a nosaltres mateixos per demostrar el nostre amor a l’altre, al proïsme. També Jesús ho fa cada dia amb nosaltres, tenint cura de nosaltres i perdonant les nostres infidelitats.

Prendre distància del dia a dia, com hem fet virtualment amb les fotos satèl·lit sobre el cel de Sant Iscle, és el que també avui ens demana Jesús per poder veure les coses segons Déu. També avui, a la muntanya, Déu ens repeteix assenyalant Jesús: AQUEST ÉS EL MEU FILL, EL MEU ESTIMAT; ESCOLTEU-LO!

I en això estem, que Ell ens doni una bona oïda per escolar-lo en aquesta Quaresma.

Santa Agnès de Praga i la Quaresma

Divendres I de Quaresma, 2 de març de 2012

Santa Agnès de Praga

Ez 18, 21-28/Sl 129/Mt 5, 20-26

El seu amor captiva, la seva contemplació nodreix, la seva benignitat emplena, la seva suavitat sacia; el seu record il·lumina dolçament. El seu perfum farà reviure els morts i la seva visió gloriosa farà feliços tots els ciutadans de la Jerusalem celestial. Ell és l’esplendor de la glòria eterna, l’esclat de la llum perpètua i el mirall sense taca (Sv 7, 26). Mira’t DIÀRIAMENT en aquest mirall, oh reina, esposa de Jesucrist! I contempla-hi CONTÍNUAMENT el teu rostre, per revestir-te íntegrament per dins i per fora amb varietats d’adorns. (4a Carta de Sta. Clara a Agnès de Praga 11-16)

En aquestes paraules de santa Clara a Agnès de Praga, la santa de qui avui fem commemoració dins d’aquest temps fort, hi ha tot un exercici quaresmal a realitzar.

De la mateixa manera que jo, cada matí, si no vull espantar el personal, miro el meu rostre en el mirall per poder-lo rentar bé i posar en ordre els pocs cabells que encara tinc, santa Clara convida santa Agnès a fer el mateix d’una manera espiritual.

I en tenim necessitat, certament. Avui i cada dia tenim necessitat de revisar allò que creiem de Jesús, de Déu mateix, per no acabar fent-nos un Déu a la nostra mida. Encara més. Les paraules de Jesús avui són molt fortes i ens posen en guàrdia: Jo us dic que si no sou MÉS JUSTOS DEL QUE HO SÓN els mestres de la Llei i els fariseus, NO ENTRAREU PAS AL REGNE DEL CEL.

Jesús demana un aprofundiment en el sentit dels manaments de Déu. Vol que no restem superficials. Jesús mateix no es va quedar amb una interpretació superficial dels manaments. Ell, que va dir que devíem estimar l’enemic, fou Aquell capaç de perdonar i fins i tot excusar (Perdona’ls Pare, que no saben el que fan) els seus botxins a la creu. Avui també és Aquell que ens recomana que fem una revisió de vida: diem que no matem però som capaços d’insultar i menysprear a homes i dones tan fills de Déu com nosaltres? Perquè comencem per la falta de respecte, per l’insult, per les etiquetes posades gratuïtament damunt l’un o l’altre... i aquella persona pot quedar marcada de per vida, esdevenint la riota de tothom o menyspreat de tothom... què es això sinó una forma de “matar” el proïsme? Exagero? Què és, si no, l’assetjament d’un treballador a la feina o d’un nen a l’escola?

Per santa Clara el mirall és Jesús mateix. Contemplar o considerar el que Ell va dir i va fer permet, com en un mirall normal, anar retocant ara aquí ara allà aquelles coses del nostre rostre (que és el reflex de l’ànima, segons diu la saviesa popular) per adequar-les a Crist, per semblar-nos, per dins i per fora, a Crist mateix.

Que Ell ens ajudi en aquesta Eucaristia a copsar el seu rostre, a cercar-lo per a emmirallar-nos un cop i un altre i reflectir-lo arreu on siguem.

Entre animals feréstecs i àngels (Quaresma 1)

L’aliança amb Noè és la primera que Déu estableix amb els éssers vius i amb tota la creació. Seguirà l’aliança amb tots els humans segellada amb Abraham, després l’aliança amb el poble d’Israel encapçalat per Moisès i l’aliança nova proclamada per Jesús de Nazaret.

L’aliança amb Noè és un solemne compromís diví de preservar tot el que ell ha creat i l’arc de sant Martí n’esdevé el signe visible. Es tracta de garantir el que ens sembla tan evident i pel que no hem de moure ni un dit: que el sol surti i es pongui, que la terra giri, que la pluja ho regui tot, que les plantes creixin i donin fruits... i sobretot que els desastres naturals sempre seran parcials, mai destruiran la meravellosa obra divina.

Aquesta és, en definitiva, la reacció de Jesús en el desert davant els paranys de Satanàs: “Vivia entre els animals feréstecs i l’alimentaven els àngels”. Malgrat les temptacions del Maligne, Jesús no oblida la sobirania divina ni perd el seus nord existencial: ell és un ésser humà capaç de conviure amb els éssers vivents del desert, també és un ésser diví assistit per la Providència en forma d’àngel. Jesús no es deixa ensarronar pels núvols que li tapen el sol, per les dificultats que ofusquen el seny, pels dubtes que malmeten la fe.

Però nosaltres si que perdem el món de vista quan la temptació ens entabana, quan un nuvolet ens tapa el sol, quan un sotrac ens sacseja de cap a peus, quan la descreença ens mina la fe, quan la vulgaritat ens ridiculitza els valors, quan la superficialitat ens adorm la vibració religiosa.

La Quaresma és un clam serè i profund a no perdre el nord de la nostra existència, no destinada a lluitar sinó a conviure de forma intel•ligent amb els animals feréstecs que ens envolten i àdhuc ens amenacen.

La Quaresma és un estímul bonhomiós i pregon a no perdre el nord de la nostra religiositat, que es fonamenta en un Déu que vetlla incondicionalment per nosaltres i que ens envia els seus àngels per protegir-nos.

Els monjos ermitans i anacoretes són una viva estampa que conviure amb els animals feréstecs i ésser servit pels àngels és una realitat assequible als creients. No cal que nosaltres anem al desert, ho podem posar en pràctica en el bell mig de ciutat vella.

Evasió (Des de l’Ajuda 15)

Travessem per un dels passatges de l’Eixample barceloní que alteren l’homogeneïtat de les seves illes de cases. El tràfic quasi nul i els escassos vianants permeten evadir-se del brogit urbà i gaudir d’uns moments d’assossec.

Ens criden l’atenció unes taques de sang a l’esglaó que precedeix un aparador. Ens aturem de cop i se’ns arronsa el melic al contemplar l’escena: una xeringa amb una mica de sang, una agulla dins un plàstic i una càpsula de desinfectant mig buida. Són el sòrdid decorat d’unes taques de sang que remouen les entranyes de tristor vers qui les ha vessat.

Algú, com nosaltres, ha buscat uns moments d’evasió en el passatge, intentant neutralitzar un desassossec interior que li manllevarà progressivament tota la sang.

Anna, la profetessa (Des de l’Ajuda 14)

Quan clareja -i molts encara dormen-, ella camina lentament pels carrers del barri. Carreteja un equipatge de bosses i no se’n separa fins arribar al santuari, on passa la major part de la jornada, com Anna la profetessa, que “mai no es movia del temple, dedicada nit i dia al culte de Déu amb dejunis i oracions”. Matinera, espera que s’obri la porta i, al capvespre, es tanca quan ha sortit.

D’edat avançada com Anna, també tingué marit, però ara dóna culte a Déu. Abans de missa, amb el cap reverencialment cobert amb un mocador, amb les mans i dits junts en gest de pregària, s’acosta al sacerdot amb delicat convenciment: li demana que pregui per intencions concretes, recordant-li –sense pretendre-ho- el valor i la transcendència del que presidirà tot seguit.

Feliços els qui no passaran a la història (Des de l’Ajuda 13)

“Feliços els qui no passaran a la història perquè ells són la veritable història”. Es tracta d’una fórmula redactada en forma de benaurança evangèlica que vol ser una exaltació de la quotidianitat viscuda amb senzillesa i, perquè no dir-ho, una reivindicació dels qui som poca cosa.

No obstant, malgrat la seducció que pugui exercir aquesta proclama, en el nostre interior batega tot el contrari: volem passar a la història, és més, desitgem passar a la història. Sembla com si la nostra existència només tingui sentit o valgui la pena si hem fet quelcom destacable, si hem estat importants o mediàtics, si hem assumit càrrecs de rellevància social o les nostres qualitats han estat lloades per molts.

Aquesta és la història dels llibres, dels monuments, de les condecoracions, però no és la història del cor, que és la història de Déu. La primera la resumim amb la frase del savi Cohèlet: “Vanitat de vanitats, tot és vanitat”. La segona resta gravada com un segell en el nostre cor i està feta de somriures i abraçades, de plors i neguits, de silencis i converses, de fe i pregàries, de fidelitats i companyonies, i d’una discreta però incisiva presència que omple de sentida vibració la nostra quotidianitat.

Gelosia (Des de l’Ajuda 12)

Caminem pel carrer a prop d’un africà de color. Empeny un carretó de supermercat. Hi porta quatre andròmines metàl•liques rescatades d’algun contenidor. És una imatge que, amb el rostre majoritari d’immigrants, irromp de forma progressiva en el paisatge urbà.

Passem, tots dos, a la vora d’un individu que està fent una estranya operació. Rodeja amb una corda una voluminosa superfície metàl•lica que se sosté dreta damunt unes rodes. Girem el cap, i observem que es tracta d'un vell taulell de tennis de taula que lliga al costat d'una bicicleta per arrossegar-ho tot amb facilitat. L’africà del carretó inicia una conversa que, malgrat la seva vulgaritat, esdevé eloqüentíssima.

-Eeeeeh...!- exclama l’africà, alentint el pas i esguardant amb gelosa admiració l’home de la taula de ping-pong.

-¿Que passa?- li respon l’altre amb cert desdeny i alçant el cap, defensant la seva magnífica troballa.

-!Hombreee...!- arrodoneix l’africà, comparant el contingut irrisori del seu carretó amb el suculent botí que l’altra està aferrant a la bicicleta.

Malgrat el diàleg pedestre i fugaç que ambdós han establert ha quedat claríssim qui és l’afortunat que ha salvat la jornada i qui haurà de continuar remenant contenidors.

Novena estació (Des de l’Ajuda 11)

Eucaristia del capvespre al santuari. Ens toca presidir. Mentre escoltem les lectures, assegut, contemplem amb una mirada dispersa el capdavall de la nau.

L’esguard es desvetlla i s’aguditza al captar que la memòria visual d’aquest espai no encaixa amb el que presenciem. Ulls i cervell cerquen amb naturalitat on hi ha el desajust.

Fixem la visió entre el cancell i el sant Crist: la paret té un requadre ennegrit que delata que hi havia quelcom penjat. Donem una ullada a tota l’església i sembla que correspon a la mida i alçada d'una estació del viacrucis.

Finida la celebració recorrem les estacions penjades en les parets. Verifiquem que en aquest indret li correspondria l’estació novena: Jesús cau per tercera vegada. Però ha desaparegut...

Sembla que ens l’han robada. Santa paciència.

Pau i lucidesa (Baptisme del Senyor 2012)

-Quan prego a la nit i quan tinc el meu fill estirat damunt el pit- responia un intern d’un centre penitenciari a la pregunta si havien viscut l’experiència del “cel obert” damunt d’ells, en l'homilia de la festa del baptisme de Jesús.

Es tractava de recrear l’escena del riu Jordà, i que l’intern sintetitzà amb inspirada i profunda claredat. Per ell, sentir el “cel obert” tenia el doble matís d’una vibració religiosa –pregar a la nit- i d’una vivència amorosa –acollir el seu fill damunt el pit-. En definitiva, tenir el cel obert li representava assaborir moments de plenitud.

-És el que em dóna més pau- arrodonia convençut. Amb aquest afegit, també concretava els efectes d’aquestes experiències: assossegament. Però no es tracta d’una pau de sauna; encara menys d’un “subidón”: això és una simple foguerada. Parlem d’una serenor integral i reposada que amoroseix el cos, el cap, el cor, l’ànima i l’esperit.

Això atorga, de retruc, una lucidesa que contribueix a captar exquisidament les coses. Això tastà Jesús en el riu Jordà. Allí assaboreix amb nitidesa que és el fill estimat del Pare.

Que la vivència extraordinària de Jesús, i el testimoniatge de l’intern, ens serveixin per acollir la pau i la lucidesa que atorga, de diverses maneres, l’esperit diví.

Obrir-se el cel (Cròniques sarrianenques 45)

Homilia en un centre penitenciari en la festa del baptisme de Jesús. Evoquem l’escena del riu Jordà. Els preguntem si alguna vegada han experimentat que el “cel s’obria damunt seu”.

La demanda és intencionadament simbòlica i oberta. Sabem que les seves respostes, sovint imprevisibles, captaran el missatge i l’expressaran amb simplicitat.

-A mi me pasa cuando rezo por la noche, y cuando estoy tumbado con mi hijo pequeño encima del pecho- respon un d’ells amb convicció.
-Son los dos momentos que siento más paz- arrodoneix.

El comentari deixa bocabadat a tot l’auditori. La prèdica d’avui ha estat breu: ell ho ha expressat tot de forma esplèndida. Només ha calgut corroborar les seves paraules.

Viure, sobreviure, malviure (Cròniques sarrianenques 44)

Qui ha nascut, crescut, i s’ha educat en un àmbit positiu posseeix una idea molt definida del què és viure: tenir les necessitats bàsiques cobertes, gaudir de formació i d’oportunitats per desplegar les pròpies capacitats.

Qui ha nascut, crescut, i s’ha educat en la precarietat entén el viure diferentment. La preocupació principal és salvar la quotidianitat dominada per la penúria. La previsió i la planificació no entren dins els seus esquemes mentals, governats pels impulsos i la immediatesa. Ve a ser la plasmació del “qui dies passa anys empeny”.

Pels qui hem nascut amb un pa sota el braç això darrer és més aviat sobreviure. D’aquí les immenses dificultats dels serveis socials i les entitats del tercer sector per dignificar la vida de persones que entenen la vida com un simple subsistir.

El gran problema és que, del sobreviure al malviure només hi ha un pas. Enfrontar-se al dia a dia amb mancances materials, culturals i morals, cansa i desgasta. Això desvetlla la recerca il•legal de seguretats, que és el mateix que dir fent mal a un tercer, i de retruc a un mateix.

Però del sobreviure al viure hi ha també un pas, més costós, però més positiu per a tots. A més de la formació cal, sobretot, inculcar tota mena de valors.

¿Quieres? (Des de l’Ajuda 10)

El fred humit de finals de desembre es fa notar a la ciutat de l’interior on som. Portem una llarga i gruixuda bufanda que ens volteja el coll diverses vegades.

Optem per fer un dinar ràpid i comprem un panet, formatge, una poma, i una ampolleta d’aigua. Decidim menjar-ho a l’aire lliure, però en un lloc on ens toqui el sol per no pelar-nos de fred. Ens asseiem damunt el graó que precedeix l’aparador d’un local tancat. El carrer és escassament concorregut i menjarem tranquils, acaronats pels càlids raigs de sol.

Obrim el llonguet després de foradar un costat amb els dits. Hi col•loquem les rodanxes de formatge que traiem de l’envàs obert i, resat l’Àngelus i beneïda la taula, el queixalem amb gust. Ens adonem que els pocs vianants -tots ells immigrats- que passen pel nostre costat, ens miren de reüll. Una parella amb infants fins i tot deixen la voravia per evitar-nos.

-Es deuen pensar que sóc un sense sostre- deduïm.

Ara són dos noiets marroquins que ens passen pel davant. El més petit, d’uns dotze anys s’atura, es gira, i se’ns acosta amb delicada decisió.

-¿Quieres?- ens diu mentre mostra una moneda. La mirem i constatem que són vint cèntims. Captem que hem de reaccionar ràpid a la seva gentilesa.

-No, no, gràcies...- li responem amablement, però dubtant d'agafar la moneda.

Ell gira cua sense dir res, i segueix carrer enllà, una mica decebut per no haver pogut ajudar a un aparent sense sostre.

Un mos de pa amb els teus (Cròniques sarrianenques 43)

Al nostre país, molts immigrats marroquins joves porten el trist segell d’una infantesa i una adolescència amb mancances de tot tipus. També constatem que sovint han emigrat induïts per la mateixa família amb l’argument d’espavilar-se i d’ajudar-los econòmicament.

El seu cas va ser a l’inrevés. Els pares educaren bé els fills i cuidaven la unitat familiar, l’inculcaren una sensibilitat religiosa, i ell es guanyava la vida fent de tot una mica fins que, de sobte, decidí de marxar.

-Fill, val més menjar un mos de pa amb els teus que un pa sencer lluny d’ells- li digué el pare quan escoltà el seu projecte.

Ell porta aquesta frase paterna clavada al cor, i l’explica amb recança, reconeixent la seva gran veritat. És un dels pocs que no desestima tornar quan hagi arribat el moment de fer-ho amb un mínim de dignitat.

La guitarra (Cròniques sarrianenques 42)

Toca la guitarra a les eucaristies del centre penitenciari. Ho tenia abandonat però la reclusió li ha desvetllat capacitats adormides. Diumenge rere diumenge va recuperant la finor musical, la desimboltura dels dits, i es mostra més segur i confiat amb l’instrument.

L’observem durant un cant de la celebració i ens quedem absorts gaudint de la imatge que destil•la el seu cos i el seu esperit, meravellosament conjuntats gràcies a la guitarra. La mira sense veure-la, amb un esguard dispers. Els dits li ballen damunt les cordes, construint acords i imprimint un ritme que el transporten a espais inexorables. Cos i ànima, matèria i esperit, cap i cor bellament harmonitzats i extasiats, fins que, captant la nostra mirada, retorna discretíssimament a la celebració.

-On eres...?- li preguntem finida la missa, amb un somriure de complicitat. Ell, captant la intenció de la demanda, es limita a respondre amb un altre somrís.

Un parell de mandarines (Cròniques sarrianenques 41)

Arrossega amb facilitat un gros carretó. La seva còrpora i alçada fan pensar en un gegant mitològic. Però el caminar serè i un xic desmanegat d’home subsaharià, la mirada infantil que li irradien els ulls, i el somriure tímid que li esbossen els llavis esvaeixen qualsevol prevenció. El barret de cuina i l’uniforme blanc que vesteix arrodoneixen la proximitat del personatge. Tragina capses de mandarines per les galeries del centre penitenciari.

-Ja reparteixes el dinar? – li preguntem per correspondre a la simpàtica mirada de salutació que ens adreça.
-No, solo los postres –ens respon.

-Quines mandarines més maques els hi portes! –exclamem per subratllar la seva sol•licitud per més de mil interns. Amb tota naturalitat n’agafa dues i ens les ofereix.
-Gràcies, però quan estic de servei no menjo- bromegem per justificar-nos. Estem confessant interns i no ens sembla delicat fer-ho acompanyats de fragància de mandarina.

Acabat el nostre servei coincidim amb un voluntari que, posant-se la mà a la butxaca, treu dues mandarines i ens les ofereix.

-Me les ha donades per a tu el xicot de la cuina.

Les guardem amb delicadesa, commoguts del detall. Al convent les mengem amb un respecte silenciós.

Sois mi familia (Cròniques sarrianenques 40)

-Feliz Navidad un año más, que sois mi familia... – ens diu un intern “antic”, abraçant-nos amb inusual emoció als qui som a la capella del centre.

Les festes nadalenques són especialment dures en una presó. L’emotivitat brota a flor de pell. Són moments privilegiats per captar la tendresa d’uns cors endurits per les garrotades i les frustracions que, malauradament, han canalitzat vers la comissió de delictes.

Els interns més propers s’acomiaden dues, o tres vegades amb sentides abraçades, insinuant-te amb timidesa infantil, quasi amb vergonya, que els corresponguis amb efusió.

La manifestació d’aquest intern que som la seva família ens sona estranya. No ho ha fet per quedar bé, no és d’aquests. Ho ha dit de cor, però amb un matís esqueixat que revela algun sentiment amagat.

Ens assabentem que fa pocs dies li ha baixat la sentència: set anys i mig de presó. Intuïm que en el to de la seva frase bategava la resignada mentalització que ha de seguir empresonat uns anys més.

Nosaltres som dins la cova (Nadal 2011- Des de l'Ajuda 9)

“Nosaltres som dins la cova”, ens expliquen enfervorits els qui ha muntat el pessebre del cancell de l’església.

Enguany s’ha canviat la perspectiva: al fons, damunt les muntanyes de suro, venen els reis; més a prop, apareix l’escena de l’anunciata; i el naixement llueix intencionadament en primer pla, convertint als observadors en partícips immediats de l’esdeveniment. D’aquí el comentari “Nosaltres som dins la cova”.

Però l’espai on contemplem la nativitat no és una gruta com la que explica Plató en el mite de la caverna, que des del seu interior es percep una realitat ombrívola i limitada, i que el món ideal només l’abastarem si sortim a l’exterior.

La cova des d’on admirem el pessebre és el cancell de l’església. És cert que no és un indret ideal, que té unes dimensions limitades, però de cap de les maneres ofereix una visió reduïda i borrosa de la realitat. El que es viu al carrer i al barri batega en aquest reduïdíssim espai, que esdevé l’avantsala de la porteria i de l’església, on la gent acut per pregar, per demanar consell, per sol•licitar ajut, o per oferir-lo. Es tracta d’un entremig que expressa magníficament el deambular entre llums i ombres de la nostra existència; el lloc on irromp, de forma imprevista i meravellosa, l’esclat d’un naixement celestial.

Per això la nativitat del pessebre d’enguany retrata amb seductora simplicitat el missatge de Nadal: un Déu tan proper que el tenim a tocar, un Déu tan petit que hi cap a l’Ajuda.

I nosaltres, com la pagesa amb el cistell, ens acostem amb desimboltura a adorar l’Infant, suscitant la mirada vigilant de sant Josep, que no sabem si esguarda la pagesa atrevida o el cistell farcit d’ous.

El caixonet del cancell que acull el naixement escenifica el caixonet una mica més gran que és aquesta nau, on nosaltres esdevenim figures vivents d’un pessebre extraordinari: un Déu que ens esborrona de tanta immediatesa, gairebé incomòdes de tanta gosadia.

Perquè Nadal és celebrar que Déu esdevé més pròxim que el veí de la façana del davant. Contemplem-lo i adorem-lo, perquè “nosaltres som dins la cova”.

El portal de l'Ajuda (Des de l'Ajuda 8)

El portal de l’Ajuda no fa bona olor,
hi passa hores un home
que viu al carrer i està sol.
De nit el tapem amb una flassada
i amb un plàstic quan plou.

El portal de Betlem no fa bona olor,
hi habiten un bou i una mula
i ara acull un nadó.
El cobreixen amb una flassada,
però a ell el bressolen amb una cançó.

El tron de David (Advent 4)

El relat evangèlic de l’Anunciació ens explica que Maria estava “promesa amb un descendent de David, que es deia Josep”. I l’àngel Gabriel explica a Maria que el fill que tindrà “El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare”.

No deixa de ser curiós que un dels relats més fonamentals de la tradició cristiana subratlli amb tanta claredat que Jesús era, per part del seu pare terrenal, un descendent de la família de David, i per part del pare celestial, el successor legítim del tron davídic.

Els primers cristians, tots ells de matriu jueva, veien a Jesús com el Messies d’Israel, el salvador del seu poble que revelà el pla de Déu “posat a l’abast de tots els pobles”. Així de convençut ho explica sant Pau als cristians de Roma. Per l’apòstol, Jesucrist era alhora l’acompliment de les esperances messiàniques d’Israel i la seva irradiació a tots els pobles: tot a la vegada! I sense fer trencaments!

La profecia de Natan al rei David, anunciant-li que el seu casal, la seva dinastia i el seu tron es perpetuaran davant Déu i es mantindran per sempre ens explica els orígens d’aquesta tradició messiànica. Els profetes posteriors mantingueren viva aquesta promesa, proclamant que el seu salvador nacional seria un descendent del rei David.

La litúrgia del quart diumenge d’Advent, amb la selecció de lectures que ens ofereix, es manté fidel a aquesta insistència neotestamentària d’enllaçar a Jesús amb el llinatge i el tron de David, i d’ampliar la seva reialesa i messianitat a tots els pobles.

Aleshores, si prediquem un cristianisme de braços oberts i aglutinador de tots els pobles no podem excloure, d’entrada, el poble de Maria, de Josep, del mateix Jesús, i dels primers cristians, amb l’excusa barata que no cregueren en Jesús o que no accepten la seva divinitat.

Jesús ve a sumar i a multiplicar. ¿Per què els seus seguidors ens entossudim a restar i a dividir, especialment amb el poble que el va veure néixer?

“Jo dono el benestar i provoco la desgràcia” (Dimecres 3 Advent)

“Jo dono el benestar i provoco la desgràcia”. És una frase altament desconcertant per la nostra sensibilitat moderna, i que el profeta Isaïes posa en boca de Déu per subratllar l’Omnipotència divina.

Als humans, siguem creients o no, ens és més fàcil atribuir a Déu la causa dels mals i desgràcies, que restar perplexos i sense respostes davant aquest misteri que colpeja periòdicament les nostres vides.

Però Isaïes no acusa a Déu de res, ni té al cap la imatge d’un Déu punitiu i malcarat, un tòpic que els cristians, fent gala de la nostra superficialitat, utilitzem per desqualificar el Déu de l’Antic Testament.

El profeta ens diu que tot està en mans de Déu, i que confiem en ell, perquè la seva Omnipotència és capaç de capgirar el mal i les desgràcies, com ho expressa meravellosament Jesús a l’evangeli adaptant, per cert, un text del profeta Isaïes: "els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els pobres reben l'anunci de la bona nova".

Un senyor profeta (Advent 3)

Escoltar, o llegir el profeta Isaïes, és introduir-se en un escenari d’imatges que no deixen indiferent: unes fan arronsar el melic per la seva cruesa, altres eixamplen l’esperit per la capacitat imaginativa que irradien. Per dir-ho en llenguatge cinèfil, el profeta dirigiria amb excel•lència pel•lícules del gènere dramàtic i del gènere fantàstic.

Isaïes és un dels grans profetes de la tradició jueva, i la seva incidència fou assumida de bell principi pel cristianisme primitiu. La primera lectura d’avui protagonitza l’escena de la sinagoga de Nazaret, on Jesús s’aixeca a llegir aquest passatge i assumeix el seu contingut: "L'Esperit del Senyor reposa sobre meu...". L’evangeli de Joan ens explica que Joan Baptista es fa seva la frase d’Isaïes: “Sóc una veu que crida en el desert. Aplaneu el camí del Senyor”.

Isaïes és un poeta que fa teologia, o un teòleg que fa poesia. La nostra vanitat creient ens faria dir que, si fos vivent, guanyaria els principals premis literaris amb la seva mètrica, o no s’hi cabria en la seva aula si ensenyés teologia. Però el que el fa més destacable no són els dons artístics o agudesa intel•lectual, sinó la seva vivència d’home creient atrapat per Déu.

Això li permet llegir a la llum de la fe -i donar la volta- a un moment fatal per la història del seu poble: l’invasió babilònica, la destrucció de Jerusalem i del seu temple, l’exili d’una part important de la població durant dues generacions, i un retorn i restauració molt trencadissos.

Isaïes sap posar el dit a la nafra en les febleses i pecats que han contribuït a tals esdeveniments, però alhora obre escletxes de transcendència que enforteixen l’esperança, fent creïbles uns temps nous i millors.

Isaïes esdevé un raig lluminós en el nostre ara i aquí, desemmascarant catastrofismes financers i amenaces de fallida del sistema, que converteixen a uns en éssers atemorits i submisos, i a altres els permet mantenir els seus privilegis. Isaïes ens anuncia a tots que, passi el que passi, peti qui peti, el sol tornarà a sortir el matí següent, el bosc seguirà irradiant silenci, i Déu continuarà fent camí al nostre costat. La vinguda del Messies Jesús n’és la gran prova.

Embolics marians (Immaculada Concepció 2011)

L’Àngelus és una devoció mariana que ho té tot: un missatge teològic cenyit, un llenguatge extret de la Bíblia, una recitació dinàmica i participativa, i un segell de pregària popular.

“L’àngel del Senyor anuncià a Maria. I ella concebé per obra de l’Esperit Sant”. Així resa la primera invocació dialogada, una mena de gran titular que encapçala la pregària i que solemnitza l’escena de l’Anunciació.

“Sóc l’esclava del Senyor. Que es compleixi en mi la teva paraula”. Amb el segon recitat comencen les disfuncions, sobretot quan es proclama en comunitat. Hi ha qui, adaptant el canvi proposat per la nova edició de la bíblia catalana, diu “Sóc la serventa del Senyor” substituint a “l’esclava del Senyor”, una expressió que incomoda la nostra sensibilitat moderna, que no vol veure a Maria com una dona submisa i servil, encara que sigui amb el mateix Déu.

El tercer recitat tampoc està exempt de canvis. La formulació més antiga començava “I el Verb es feu carn”, que traduïa el pròleg llatí de sant Joan “Et Verbum caro factum est”. Però els bisbes de la Tarraconense l’actualitzaren fa quasi dues dècades, convertint-la en: “I la Paraula es va fer home. I habità entre nosaltres”.

Aquesta darrera versió va quedant progressivament en evidència quan diu només “home”, perquè pot ser qualificada de sexista. Una versió més políticament correcte seria “I la Paraula es va fer home i dona”. Però més enllà d’equilibris paritaris, aquesta proposta afebliria la cadència de la formulació, i ens faria pensar més en els “ciutadanes i ciutadans” dels discursos municipals que en una pregària planera.

“Pregueu per nosaltres santa Mare de Déu. Perquè siguem dignes de les promeses de nostre Senyor Jesucrist”. És una cloenda on Maria s’ha convertit en la mare de Déu assumpta al cel que intercedeix per nosaltres.

Hem fet un recorregut marià teològicament completíssim, que seria rodó si afegís la festa d’avui: la seva concepció immaculada, l’avantsala de tot plegat, la constatació que Maria fou un ésser humà amarat de divinitat de cap a peus, per dins i per fora, des del principi fins a la fi.

Mentrestant, nosaltres, concebuts menys immaculats, seguirem afanyant-nos a millorar l’Àngelus, distraient la nostra atenció de millorar-nos a nosaltres mateixos.

Un consol eficaç (Advent 2)

“Consoleu, consoleu el meu poble” demana Jahvè, per boca del profeta Isaïes. Són paraules divines que contraresten el desconsol social que ens afeixuga: l’atur augmenta, i els gran gurus de l’economia no saben com aturar l’espiral de recessió. Allò que ens donava seguretat va fallant de forma encadenada i, ara per ara, sembla que la religiositat esdevingui l’únic conhort, el pal més segur on agafar-nos quan tot trontolla.

La Sagrada Escriptura, i més especialment l’Antic Testament, desvelen la seva força quan venen mal dades. En temps de vaques grasses aquests textos ens deixen indiferents però, en temps de vaques magres, ens interpel•len amb una seductora vivacitat.

És el cas del profeta Isaïes, que ens ofereix un doble missatge. Primer de consol, però immediatament de passar a la praxi: “Obriu en el desert una ruta al Senyor, aplaneu en l’estepa un camí per al nostre Déu”. No es tracta d’aplicar retallades pressupostàries, ni mesures d’austeritat, ni de fer càrregues policials, sinó de preparar quelcom nou, una nova realitat que tingui a Déu com a pal de paller.

Tampoc es tracta d’implantar un govern i una societat teocràtica, sinó de maldar per l’irrupció d’un “cel nou i una terra nova, on regnarà la justícia”, com ens explica la segona carta de sant Pere.

Es tracta del “dia del Senyor”, de la seva vinguda definitiva, vers la qual ha de tendir tota la nostra activitat. Com Joan Baptista, hem d’anunciar-ho sense embuts, mostrant que, amb crisi o sense, amb retallades o sense, amb càrregues policials o sense, tenim posada la mirada i el cor en afers més elevats: en aquell que ens batejarà amb l’Esperit Sant.

Tot fos això... (Des de l’Ajuda 7)

Ens trobem en el cancell de l’església mentre en surt. Sosté el pal de fregar en una mà i un cubell amb aigua i lleixiu en l’altra.

-Un dels pobres que sovinteja l’església ha estat estona davant l’altar de sant Antoni- ens explica.
-Després he entrat i he notat una olor àcida i penetrant. Havia orinat en un recó de l’altar. Vinc de fregar-ho- arrodoneix amb naturalitat.

-Tot fos això!- clou l’afer amb comprensiva convicció, i responent a la nostra estupefacció badoca.

No obrim boca, emmudits per la dolça serenor que, en tot moment, irradiaven els seus mots. Pugem les escales del convent reflexius i admirats: cap crítica, cap queixa, cap comentari despectiu, i brodat amb un definitiu “Tot fos això”. Ens preguntem si no estarem ja assaborint comportaments paradisíacs...