Arrossega amb facilitat un gros carretó. La seva còrpora i alçada fan pensar en un gegant mitològic. Però el caminar serè i un xic desmanegat d’home subsaharià, la mirada infantil que li irradien els ulls, i el somriure tímid que li esbossen els llavis esvaeixen qualsevol prevenció. El barret de cuina i l’uniforme blanc que vesteix arrodoneixen la proximitat del personatge. Tragina capses de mandarines per les galeries del centre penitenciari.
-Ja reparteixes el dinar? – li preguntem per correspondre a la simpàtica mirada de salutació que ens adreça.
-No, solo los postres –ens respon.
-No, solo los postres –ens respon.
-Quines mandarines més maques els hi portes! –exclamem per subratllar la seva sol•licitud per més de mil interns. Amb tota naturalitat n’agafa dues i ens les ofereix.
-Gràcies, però quan estic de servei no menjo- bromegem per justificar-nos. Estem confessant interns i no ens sembla delicat fer-ho acompanyats de fragància de mandarina.
-Gràcies, però quan estic de servei no menjo- bromegem per justificar-nos. Estem confessant interns i no ens sembla delicat fer-ho acompanyats de fragància de mandarina.
Acabat el nostre servei coincidim amb un voluntari que, posant-se la mà a la butxaca, treu dues mandarines i ens les ofereix.
-Me les ha donades per a tu el xicot de la cuina.
Les guardem amb delicadesa, commoguts del detall. Al convent les mengem amb un respecte silenciós.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada