El fred humit de finals de desembre es fa notar a la ciutat de l’interior on som. Portem una llarga i gruixuda bufanda que ens volteja el coll diverses vegades.
Optem per fer un dinar ràpid i comprem un panet, formatge, una poma, i una ampolleta d’aigua. Decidim menjar-ho a l’aire lliure, però en un lloc on ens toqui el sol per no pelar-nos de fred. Ens asseiem damunt el graó que precedeix l’aparador d’un local tancat. El carrer és escassament concorregut i menjarem tranquils, acaronats pels càlids raigs de sol.
Obrim el llonguet després de foradar un costat amb els dits. Hi col•loquem les rodanxes de formatge que traiem de l’envàs obert i, resat l’Àngelus i beneïda la taula, el queixalem amb gust. Ens adonem que els pocs vianants -tots ells immigrats- que passen pel nostre costat, ens miren de reüll. Una parella amb infants fins i tot deixen la voravia per evitar-nos.
-Es deuen pensar que sóc un sense sostre- deduïm.
Ara són dos noiets marroquins que ens passen pel davant. El més petit, d’uns dotze anys s’atura, es gira, i se’ns acosta amb delicada decisió.
-¿Quieres?- ens diu mentre mostra una moneda. La mirem i constatem que són vint cèntims. Captem que hem de reaccionar ràpid a la seva gentilesa.
-No, no, gràcies...- li responem amablement, però dubtant d'agafar la moneda.
Ell gira cua sense dir res, i segueix carrer enllà, una mica decebut per no haver pogut ajudar a un aparent sense sostre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada