No deixa de ser curiós que un dels relats més fonamentals de la tradició cristiana subratlli amb tanta claredat que Jesús era, per part del seu pare terrenal, un descendent de la família de David, i per part del pare celestial, el successor legítim del tron davídic.
Els primers cristians, tots ells de matriu jueva, veien a Jesús com el Messies d’Israel, el salvador del seu poble que revelà el pla de Déu “posat a l’abast de tots els pobles”. Així de convençut ho explica sant Pau als cristians de Roma. Per l’apòstol, Jesucrist era alhora l’acompliment de les esperances messiàniques d’Israel i la seva irradiació a tots els pobles: tot a la vegada! I sense fer trencaments!
La profecia de Natan al rei David, anunciant-li que el seu casal, la seva dinastia i el seu tron es perpetuaran davant Déu i es mantindran per sempre ens explica els orígens d’aquesta tradició messiànica. Els profetes posteriors mantingueren viva aquesta promesa, proclamant que el seu salvador nacional seria un descendent del rei David.
La litúrgia del quart diumenge d’Advent, amb la selecció de lectures que ens ofereix, es manté fidel a aquesta insistència neotestamentària d’enllaçar a Jesús amb el llinatge i el tron de David, i d’ampliar la seva reialesa i messianitat a tots els pobles.
Aleshores, si prediquem un cristianisme de braços oberts i aglutinador de tots els pobles no podem excloure, d’entrada, el poble de Maria, de Josep, del mateix Jesús, i dels primers cristians, amb l’excusa barata que no cregueren en Jesús o que no accepten la seva divinitat.
Jesús ve a sumar i a multiplicar. ¿Per què els seus seguidors ens entossudim a restar i a dividir, especialment amb el poble que el va veure néixer?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada