ÉS ELL QUI ET PARLA

Dimecres, 30 de setembre de 2015

Sant Jeroni, prevere i doctor de l’Església

Ne 2, 1-8/Sl 136/Lc 9, 57-62

Hi ha unes paraules molt boniques de sant Jeroni que adreçà a un noble de Roma que fan així: Si pregues, parles amb l’Espòs; si llegeixes la Paraula de Déu, és Ell qui et parla.

I el que fa boniques aquestes paraules és, per a mi, la intuïció des d’on sant Jeroni parteix per adreçar-les a aquest noble que, potser, està iniciant-se en el camí de la fe. De quina intuïció parlo? La intuïció que el cristianisme no és un sistema d’idees ni de convencions, sinó essencialment la relació amb una Persona ben concreta: Jesús de Natzaret i aquest cregut i adorat com a Fill de Déu.

Aquesta intuïció, però, sembla que està també a la base del que sant Lluc ens diu en l’Evangeli d’avui. Al menys si el llegim partint d’aquest Jesús que ens convida a entrar en una relació de tu a tu amb Ell. I això, a més, ens facilita d’entendre les exigències que avui escoltem del seus llavis sense espantar-nos o escandalitzar-nos.

Jesús comença el seu camí vers Jerusalem que és el camí del Calvari, tot i que en l’escena encara quedi lluny. Un camí fet d’obediència al Pare, de negació expressa de la seva voluntat per ajustar-se al projecte del Pare. El camí de la creu, el camí del cristià, és també un camí sovint construït a base de “nos”, de renúncies. En aquest camí, que és el camí de seguiment de Jesús, els “nos” s’han de dir, tot i que costen, perquè ens obren a quelcom millor: una comunió plena amb Crist. El primer cas és el d’un voluntari que s’ofereix per a tot; però la resposta del Mestre és radical: Vine, si vols –sembla dir-li–, però sàpigues no hi haurà seguretats. O, millor dit, els ulls se’t obriran i veuràs que en aquest món no hi ha cap cosa sòlida, per sempre... l’únic que hi serà SEMPRE en el teu camí és Jesús. Seguir-lo no comporta cap guany humà, cap avantatge material ni social, però la seva presència no ens mancarà mai.

En el segon i tercer casos és Jesús mateix qui crida: Vine amb mi! I apareixen com per art de màgia les condicions: Permeteu-me primer d’anar-me’n a casa, fins que hauré enterrat el meu pare. No cal que interpretem, fent-ne una reacció inhumana la resposta de Jesús, que el deixeble té el pare allí mateix en cos present. Només cal pensar que ens trobem amb una reacció ben humana, la d’aquell que s’excusa dient: Deixa’m solucionar quatre temes pendents i ara hi corro... però que mai no solucionem, perquè tenim por al desconegut. Però segueix ressonant avui dins nostre aquest: Vine amb mi! Què hi respondrem?

El tercer cas respon dient: Vinc amb vós, Senyor, però permeteu-me primer que digui adéu als de casa meva... i també aquesta és una resposta natural, però Jesús desemmascara el que hi ha darrera: no trencar amb aquelles coses que, sense adonar-nos ens esclavitzen, tiren de nosaltres, i no ens deixen abraçar la llibertat que Jesús ens proposa en seguir-lo.

Avui Jesús ens demana, com sempre, una resposta sincera, perquè vol tractar-nos de tu a tu. Avui, com deia sant Jeroni, és Ell qui et parla. Què hi respondrem?

Clar i català (Diumenge 26)

 

 

“Els qui sou rics, ploreu desconsoladament per les desgràcies que us cauran al damunt”. Amb aquest to amenaçador començava la segona lectura d’avui. Però aquesta denúncia tan contundent es mantenia amb diferents atacs fins al final de la lectura.

Però l’inici d’aquesta acusació contra els rics ja l’escoltàvem la setmana passada. De fet, tota la carta de sant Jaume, que estem proclamant els darrers diumenges com a segona lectura, és una denúncia constant contra els privilegis, les riqueses, la hipocresia, l’abús de poder, la insensibilitat.

La carta de sant Jaume és una carta poc espiritual i teològica per dir-ho d’alguna manera; es tracta d’una epístola molt pràctica, molt pastoral diríem en termes eclesials, que utilitza un to de fermesa que no admet rèplica. No fa discursos llargs, ni exhortacions, ni admonicions: simplement posa en evidència el que està succeint i demana un canvi. La carta de Jaume la podem resumir així: la fe sense les obres no serveix per res.

Aquest to punyent de la carta de Jaume ens fa pensar en els discursos que fa el papa Francesc, o per ser més concrets, en les declaracions que els mitjans de comunicació ens ofereixen d’ell. Són discursos pragmàtics, directes, que parlen sense pèls a la llengua i tocant de peus a terra denunciant la hipocresia, la burocràcia, els abusos de poder, la passivitat i l’abandó dels més necessitats.

El viatge a Cuba i als Estats Units que el papa està fent són una mostra fefaent d’aquests discursos incisius: servir les persones i no les ideologies deia a la societat cubana tan ideologitzada; prou a la pena de mort deia als congressistes nordamericans; els abusos sexuals són un crim deia a l’església nordamericana; menys burocràcia i més efectivitat deia a la ONU.

Però la personalitat dels discursos papals no ens ha de portar als catòlics a ser més papistes que el papa, aprofitant els seus discursos per caure en intransigències, rigorismes i exclusions, com succeeix als deixebles de Jesús en l’evangeli que no accepten la guarició d’un que no és del grup. El mateix li passa a Josuè en la primera lectura que no accepta que l’esperit profètic de Moisès es vessi damunt dos que no estaven congregats en aquell moment.

"Tant de bo que tot el poble del Senyor tingués el do de profecia”, respon Moisès. “Deixeu-lo fer!... Qui no és contra nosaltres, és amb nosaltres”, respon Jesús. “No molesteu els qui fan el bé”, ens diria el papa Francesc.

Princesa de Barcelona (Mare de Déu de la Mercè 2015)

Avui i ahir s’ha cantat en les esglésies barcelonines els goigs a la Mare de Déu de la Mercè. També els tenim en el nostre cançoner, però les limitacions musicals de qui us parla impossibiliten que els cantem. Cert que alguna estrofa grinyola a la nostra mentalitat contemporània, però tot plegat, lletra i música, irradia tradició, quelcom que amb el pas dels anys aprenem a valorar.

El més destacat, com sempre succeeix en els goigs, és la tornada que proclama: “Princesa de Barcelona, protegiu vostra ciutat”. La mare de Déu de la Mercè és anomenada amb el bell títol de “Princesa” , i recordant la seva invocació per allunyar una plaga que envaí la ciutat l’any 1637 se li continua demanant: “protegiu vostra ciutat”.

Però deixarem de banda el títol de “Princesa de Barcelona” per evitar associacions amb el més alt càrrec del consistori barceloní, i ens traslladarem a principis del segle XIII, quan aquesta devoció a Maria com a mare de les mercès i de les misericòrdies, naixia a Barcelona.

Les devocions marianes estan acompanyades d’algun tipus d’aparició  com és també el cas de la marededéu de la Mercè. La tradició explica que s’aparegué a un grup de barcelonins demanant-los que atenguessin els captius cristians de la moreria que eren nombrosos en aquells temps. D’aquí nasqué l’orde religiós dels mercedaris, fundat en la catedral romànica de Barcelona el 10 d’agost de 1218 per Pere Nolasc i un grup de barcelonins, amb el suport del rei Jaume I i el vist i plau del arquebisbe Berenguer de Palou. La seva tasca fou ben definida: la redempció dels captius cristians.

Amb el pas dels segles la marededéu de la Mercè ha esdevingut patrona de la nostra ciutat (amb santa Eulàlia) i també patrona dels empresonats. Els frares mercedaris avui han hagut de dividir-se, celebrant alhora la patrona de Barcelona i seguir atenent les seves tasques pastorals en els recintes penitenciaris de la ciutat: la presó d’homes de la Model i la presó de dones de Wad-Ras.

Més enllà de polèmiques de com encaixar el patronatge de la marededéu de la Mercè en les noves sensibilitats de la ciutat, els barcelonins gaudim d’una tradició mariana que prové del segle XIII i que gràcies als frares mercedaris s’ha difós arreu del món amb un missatge de misericòrdia vers els més desemparats i i els més arraconats de la societat. Es tracta d’una tradició viva que els barcelonins creients continuarem celebrant amb devoció i convicció.

UN POBRE FRARE QUE PREGA

Dimecres, 23 de setembre de 2015

Sant Pius de Pietrelcina, prevere

Esd 9, 5-9/Tb 13/Lc 9, 1-6

Que n’és de bo trobar sentit a les coses que fem cada dia! Recordo encara ara el dia en què em van acomiadar de la feina. Una de les coses que em demanava era què havia de fer a partir del primer dia sense anar a treballar. Si tenia sentit o no, per exemple, llevar-me d’hora com acostumava ara que el dia no tenia la fita d’anar a treballar, ara que no havia de fitxar per entrar, ara que ningú no m’anava a cridar l’atenció si arribava tard.

A vegades cal experimentar la limitació per adonar-se que alguns límits i barreres ens han estat imposats, ens vénen de fora i són aquests els que realment ens limiten, ens cosifiquen o ens deshumanitzen. Com quan hom tria llevar-se d’hora senzillament perquè és bonic començar el dia amb calma, sense presses i no perquè toca anar a la feina i no puc arribar tard. Com quan hom perd el metro i experimenta que pot arribar a destí senzillament tot donant un passeig descobrint els carrers de la ciutat que mai no havia vist viatjant sota terra. Com quan hom perd la feina o cau malalt i descobreix a canvi la família i els amics com un tresor de tendresa en la necessitat.

Jesús sembla demanar un impossible: predicar el Regne de Déu i curar... però sense recursos, sense llasts, sense el sobrepès dels recursos enlluernadors, dels programes, de les estadístiques, de les convencions... només escoltant aquesta veu que ens convida a fer el mateix que Ell fa: anunciar la Bona Nova i guarir tothom. Jesús demana als seus més íntims experimentar la missió des de la pobresa de recursos, des de la limitació, amb la sola confiança en aquella paraula que els convida a sortir d’ells mateixos i donar-se. Què n’és de bo saber-se un mateix convidat a experimentar el mateix que aquells Dotze i de la mateixa manera: des de la confiança en Aquell que ens envia!

No sóc més que un pobre frare que intenta pregar! Deia sant Pius de Pietrelcina, el sant caputxí que avui celebrem, als periodistes d’arreu del món que arribaven a San Giovanni Rotondo cercant el miracle o el fet sobrenatural. Saber-se senzillament un home, una dona, que intenten pregar, sense més pretensions, sense més càrregues... volent descobrir només qui és Déu, com és Ell, com de gran és el Seu amor per nosaltres... per descobrir aleshores, com sant Pius, que tenim una missió, que la nostra vida té una fita que no podem eludir: estimar Déu i estimar el proïsme. Dóna’ns, Senyor, fermesa i perseverança per complir la missió que ens has encomanat!

LA ICONA DE SANT JOAN

Dimarts, 15 de setembre de 2015

La Mare de Déu dels Dolors

1 Tm 3, 1-13/Sl 100/Jn 19, 25-27

El relat de l’Evangeli d’avui és com una gran icona bizantina que la litúrgia ens presenta per ser contemplada amb un silenci respectuós.

És una icona senzilla, amb pocs personatges: Jesús; Maria, la seva mare; la germana de la seva mare i Maria de Cleofàs; també Maria Magdalena. Tant senzilla és aquesta icona que si no fos per Jesús mateix quasi ens oblidaríem de veure que hi és també, al costat de Maria, el deixeble estimat per Jesús.

No hi ha remor de fons. No se senten ni els planys ni les crítiques dels altres dos condemnats al costat de Jesús. No hi ha ningú més al costat de Jesús. Cap altra creu. Només la Creu. Tampoc no se senten altres crits ni aldarulls. L’evangelista Joan ens sumeix en un silenci solemne. Vol que contemplem Jesús. Tot apunta, assenyala, indica vers aquest Jesús clavat en creu. La Creu que ahir recordàvem com a Arbre de la Vida.

Tot i que en el centre de la icona hi és Jesús... és Aquest qui ens fa veure Maria, la seva Mare: Jesús veié la seva mare i, al costat d’ella, el deixeble que ell estimava. Què vols dir-nos, Jesús? Fins i tot a la Creu ets tan humil que ens fas desviar la mirada cap a un altre, cap a una Altra?

Mare, aquí tens el teu fill... La gran por dels deixebles ara, representats en el deixeble que Ell estimava, és què fer davant la mort definitiva de les seves esperances, dels seus anhels de llibertat, de salvació; què fer davant el tast de sentir-se ara pobres i orfes sense Jesús. Jesús, però, de la Creu estant, pensa en tot. Ara que ja no hi serà present com fins aleshores ho havia estat entre els seus, ara que tornarà al Pare: Mare, aquí tens el teu fill. Amb Maria els deixebles de Jesús podem experimentar que no estem orfes. Amb Maria, símbol de l’Església, experimentem la comunitat, la fraternitat de tots aquells que junt amb Maria, som acollits com a fills en el Fill. Amb Maria ja no estem sols ni orfes. Som a casa.

Aquí tens la teva mare... El gran repte dels deixebles, representats en el deixeble que Ell estimava, serà acceptar la missió d’acollir, de rebre en el seu si, en el seu petit cercle, tancat al principi, tots aquells que Déu farà germans i germanes al pas dels segles. Al peu de la Creu aquesta missió ja intueix que obrir-se, acollir l’altre, el diferent, fer-lo sentir família, germà i germana, té un preu. El preu del sofriment que implica estimar sovint sense sentir-se correspost, de cercar aquell que no vol ser trobat; el preu d’estimar sense fer diferències, ni cercant segones intensions, perquè estimar desinteressadament, buscant el bé de l’altre abans que el propi és patir, és morir. El preu de la Creu.

Contemplem aquesta icona, assaborim-la, que les seves vives imatges deixin la seva empremta en el fons del nostre cor. Estimar, morir... i morir estimant...; acollir, donar i donar-se... és el retrat de la vida, de la nostra vida, la del creient crucificat amb Jesús.

"Senyor, quina creu!" (Diumenge 23)

“Senyor, quina creu!” és una exclamació popular i espontània que  utilitzem sovint. La diem quan hem de suportar persones i situacions que ens carreguen, que ens desplauen o que ens incomoden. Quan diem “Senyor, quina creu!”, a més d’invocar de forma natural el nom de Déu, assumim que no podem canviar aquesta realitat o aquesta persona, i que ens cal suportar-ho amb paciència.

 

Adonem-nos que no es tracta de cap expressió irrespectuosa, ans al contrari, “Senyor, quina creu!” expressa de manera simple el sentit de “carregar-se la creu” que Jesús menciona en l’evangeli.

 

Si compartíssim que significa per a cadascú de nosaltres aquest “carregar-se la creu” per seguir Jesús, sortiria de tot: malalties i limitacions de tota mena pròpies o dels més estimats, pecats i males accions que arrosseguem dins la consciència i que no confessem, frustracions, inseguretats, conflictes familiars, problemes laborals, crisis econòmiques, la mort d’algú estimat, i un llarguíssim etcètera que reflectiria les dificultats de tota mena que tenim per seguir Jesucrist.

 

Doncs tot aquest llast que ens limita, que ens afeixuga i que ens fa sofrir, més que rebutjar-lo, l’hem d’incorporar en el nostre seguiment. Jesús ens vol conscients de les nostres limitacions i de les nostres situacions, que ben sovint ens demanen de negar-nos a nosaltres mateixos en bé dels altres –un altre requisit per ser deixeble seu-. Jesús no cerca super-herois amb poders invencibles. Jesús convida els vençuts, els febles, els limitats, els humils, els qui callen i sofreixen per amor als altres.

 

Perquè si cerquem la pròpia complaença, si anem davant de tothom obligant els altres a seguir-nos, és quan ens perdem. Però si cerquem la complaença comuna, si anem fraternalment aplegats darrera Jesús, és quan ens salvem.

ESCOLA DE FORMACIÓ

Divendres, 11 de setembre de 2015

1 Tm 1, 1-2.12-14/Sl 15/Lc 6, 39-42

Potser ja coneixem com una dita quasi nostra, com un proverbi més, aquesta dita que avui trobem a l’Evangeli: Per què, doncs, veus l’estella dintre l’ull del teu germà, i no t’adones de la biga que tens dintre el teu ull? I segur que sabem aplicar-la molt bé: normalment quan algú ens diu una cosa que no ens agrada, especialment si és una persona que coneixem, segur que pensem dins nostre això: perquè no t’ho aplicaràs tu, savi? Perquè de seguida ens vénen a la memòria els defectes del nostre proïsme que són, per a nosaltres, la biga en l’ull de l’altre que m’acaba de judicar.

Però no sembla que Lluc pensi en totes aquestes disquisicions, tot i que pugui haver al darrera la idea de la correcció fraterna feta, com sempre ha de ser, amb molta caritat. Dic que no sembla que Lluc tingui pensat això per la frase que posa tot just davant de la pregunta sobre l’estella i la biga que hem escoltat i que és la següent: No hi ha cap deixeble més instruït que el mestre; només un cop formats, els deixebles arriben a ser com el mestre. No, no sembla pas que Lluc estigui interessat en la correcció... sinó més aviat en la saviesa, la saviesa que no és coneixement intel·lectual, sinó la manera de viure del savi, per a Lluc la del cristià que cerca semblar-se al Mestre: la saviesa que és la d’aprendre, abans d’ensenyar; la de sospesar pros i contres, abans de judicar un esdeveniment o el pecat d’altri; la d’edificar sòlidament la meva vida, abans de fer runes la vida dels altres. La biga és el símbol de tot allò que encara no s’ha convertit en mi.

Només un cop formats –diu Jesús–, els deixebles arriben a ser com el mestre. És l’experiència mateixa de sant Pau, viscuda de forma dramàtica en pròpia carn, aquell capaç de dir de Déu, com hem sentit a la primera lectura: Li agraeixo que m’hagi considerat prou fidel per a confiar-me un servei a mi, que primer blasfemava contra ell i el perseguia i l’injuriava. Pau ha hagut de ser conscient del que feia, a qui injuriava, perseguia i blasfemava. Pau ha hagut de ser instruït (cfr. Gàlates capítols 1 i 2) per veure abans de fer res com era de gran la seva biga.

Tomàs de Celano (2a Celano, CXLII) anomenarà aquesta saviesa, aquesta instrucció, simplicitat; i parlant de sant Francesc explica quin era el tipus de simplicitat que li agradava, la que procurava per a ell i que valorava quan la trobava en els altres: És la simplicitat que posa la seva glòria en el temor de Déu i no sap dir ni fer res de mal. La simplicitat que s’examina ella mateixa per no condemnar ningú, que adjudica als més dignes el poder que no ambiciona per a ella. La simplicitat que no s’enlluerna per la glòria de la cultura grega (el mer coneixement), preferint més aprendre que ensenyar. La simplicitat que, en la interpretació de les lleis divines (...), busca no l’escorça, sinó el moll de l’os; no l’embolcall, sinó el contingut; no la quantitat, sinó la qualitat, el Bé suprem i immutable.

Que mai no ens manqui el desig profund de cercar aquesta simplicitat, aquesta saviesa, la que ens va transfigurant cada cop més en Jesús, el nostre Mestre.

NO HI HA PITJOR SORD QUE AQUELL QUE NO VOL ESCOLTAR

Diem sovint: “no hi ha pitjor sord que aquell que no vol escoltar”. Déu, com diu la carta als Hebreus, ha parlat de moltes maneres i en totes les llengües. Ha parlat en tots els idiomes i formes, però és una constant nostra el fet que no el vulguem escoltar. Ens fem els sords. O no acabem d’entendre en quin idioma ens parla, on és i com parla.

Quin és l’idioma de Déu?

Jesús, com quasi tots els jueus del seu temps, sabia varies llengües. Sabia hebreu. Encara que no era una llengua parlada en la seva època, l’hebreu es mantenia en la litúrgia. A l’Evangeli de Lluc hi veiem Jesús llegint a la sinagoga. Així doncs, l’hebreu era la llengua reservada a l’àmbit religiós. Amb molta seguretat Jesús també sabia grec. Aquesta llengua era l’universal del moment i, molt probablement, era la llengua que va utilitzar per parlar amb Pilat. Era, de fet, la llengua internacional, la dels savis. I fins podia ser que Jesús sabés llatí, llengua utilitzada pels romans. El llatí era la llengua del poder. Aquestes seran les tres llengües en què serà escrit el rètol on constava la causa de la seva mort sobre el seu cap, a la creu. Grec, llatí i hebreu.

Segons sant Marc, Jesús mor a la creu invocant el Pare, no en hebreu, ni en grec, ni en llatí, sinó en arameu: Eloi, Eloi, lema sabakhthani, que vol dir “Déu  meu, Déu meu per què m’heu abandonat?” La llengua materna de Jesús no era, doncs, ni el grec, ni l’hebreu, ni el llatí, sinó l’arameu. L’arameu era la llengua quotidiana. Jesús no utilitza una llengua estranya per parlar de Déu, ni la seva saviesa s’expressa d’una manera amagada, ni necessita la llengua dels poderosos. L’arameu era la llengua quotidiana de la gent senzilla, del poble. Tant a ell com als apòstols se’ls notava que eren de Galilea per la manera de parlar, com consta a l’evangeli que va posar a Pere en evidència. “Si se’t nota en el parlar que ets dels seus”, li diran.

Els evangelis, malgrat estar escrits en grec, ens mostren les petges d’aquesta llengua en moments i missatges cabdals de Jesús. A més de la creu, els evangelistes ens conserven l’arameu de Jesús també a l’hort de Getsemaní quan es dirigeix al Pare i ho fa d’una manera familiar, propera i plena de respecte, dient Abba que es podria traduir per “papa”. Jesús vol que també nosaltres preguem així a Déu, com ens diu Pau. En la guarició de la filla de Jaire, també l’evangelista ha conservat les paraules aramees de Jesús: Talitha kumi, que vol dir “noia, aixeca’t”. Avui, l’evangelista Marc també ens conserva una d’aquestes paraules: Efatà, que vol dir “obre’t”.

En Jesús, Déu escolta, coneix tota llengua, l’hebreu, el grec, el llatí i totes les altres fins la més particular, fins aquella manera de ser tan particular i pròpia de cada grup, per petit que sigui. Déu les entén totes. Fins aquelles maneres que són només meves. Déu ho entén tot, però es fa entendre d’una manera concreta, sobretot en Jesús, i com ho fa Jesús. Ell, segurament, parlava la llengua de la quotidianitat, la dels senzills. L’arameu. Per això nosaltres hem d’aprendre ha escoltar la veu de la quotidianitat, la dels pobres, si volem escoltar la veu de Déu. Jesús no s’expressa entre savis i poderosos i la seva relació amb el Pare no necessita sàvies complicacions.

Això ens recorda sant Jaume: “No sabeu que Déu ha escollit els pobres d’aquests món per fer-los rics en la fe i hereus del Regne?” “No feu diferències entre les persones”.

L’arameu, la seva llengua, encara avui es parla i s’ha conservat en aquesta terra tan ensangonada de Síria. De fet, és la llengua que molts habitants d’aquelles terres tenen com a pròpia, sobretot els cristians. Jesús avui torna a parlar-nos en la seva llengua i ens diu: Efatà, “obre’t”. Una paraula que la litúrgia cristiana repeteix, tot fent el senyal de la creu a l’orella dels acabats de batejar. Ens diu a nosaltres que no vol que restem tancats davant d’aquesta tragèdia. De cap tragèdia, les d’ara i les de sempre. Déu parla la llengua del pobre, del malalt, del necessitat.

Cal escoltar, obrir-se. No hi ha pitjor sord que aquell que no vol escoltar. Cal aprendre a obrir el cor, a parar l’orella al crit dels pobres, com Jesús ho feia. Donar-los veu com Ell els donava. Això porta dificultats, moltes, no hi ha camins fàcils. Cal imaginació, creativitat, lucidesa. Però, sobretot, cal no anar sol. Estem cridats, potser no a canviar tot el món d’un cop, però sí a fer saltar aigua d’esperança en els deserts.  A fer cridar de goig els pobres. I això només ho podem fer amb els altres i amb Ell, font de vida. Com diu Isaïes: “Sigueu valents, no tingueu por: Aquí teniu el vostre Déu”.

De les pedres en fan pans (Diumenge 23)

“Els catalans de les pedres en fan pans”, no és cap eslògan electoral, sinó una dita popular que expressa la nostra capacitat de transformar coses impensables.

 

Aquesta imatge de transformar radicalment la realitat també la trobem en les lectures d’avui per expressar la salvació divina. El profeta Isaïes, en la primera lectura, no parla de pedres convertides en pans; parla de cecs, sords, coixos i muts; també menciona estepes, deserts i terres xardoroses. Tot plegat queda meravellosament transformat per l’acció divina: els cecs hi veuen, els sords hi senten, els coixos salten, els muts parlen. Una acció divina que actua també en l’entorn: l’aigua, els torrents i les fonts brollen enmig de l’estepa, el desert i les terres àrides.

 

Són imatges espectaculars i altament encoratjadores que el profeta Isaïes utilitza per anunciar als cors alarmats que la salvació divina ja és aquí, que els temps messiànics han arribat, que el poble oprimit serà alliberat, que cal ser valents i no tenir por. Es tracta d’un missatge que travessa espai i temps i que segueix essent vàlid per tants pobles que lluiten pels seus drets o que desitgen viure en pau.

 

Aquests temps messiànics tenen el seu zenit en Jesucrist: el Messies d’Israel i el Messies universal. L’evangeli ens narra la guarició d’un sordmut, a qui Jesús li diu : “Efatà, obre’t”, per expressar que cal estar oberts i atents en tot moment a la salvació divina. Aquesta escena de l’evangeli i moltes altres ens expliquen que Jesús es dedicà a guarir el que era inguarible: sordmuts, cecs, leprosos, paralítics, esguerrats; fins i tot endimoniats; i el més difícil: tornar a la vida alguns morts.

 

Jesús dedicà la seva vida a recuperar els irrecuperables, a consolar els desconsolats, a donar d’esperança, dignitat i il·lusió als qui les havien perdudes. Jesucrist és la màxima expressió de la salvació divina, però sense fer soroll, prohibint de fer propaganda per no malmetre el tarannà del seu messianisme, desplegat des de la proximitat, optant pel tu a tu, amb màxima discreció.

 

Potser per això ens costa creure fermament en ell i en la seva capacitat de transformar les nostres vides i la nostra realitat: algú tant discret i proper no pot ser bo! I menys encara venir del cel.

EL TRENCADÍS

El trencadís és una tècnica que va utilitzar molt Gaudí en les seves construccions. Es tracta d’agafar trossos de ceràmica trencats i fer-ne una peça nova, enlloc de mirar de refer la peça trencada. La Sagrada Família i moltes altres construccions de Gaudí utilitzen aquesta tècnica fent dibuixos molt virolats de gran bellesa i creativitat. Vistos de prop, són només trossos de ceràmica trencats, de lluny són composicions de gran bellesa. Això mateix passa amb la relació humana. Cal fer un trencadís per a cada situació. Cal creativitat, refer antigues relacions trencades, crear noves possibilitats, noves relacions. Refer, crear, obrir noves possibilitats a partir de plats trencats. Això és molt més difícil que simplement fer una trencadissa, però és més humà, més humanitzant, més creatiu.

Fer una trencadissa és fàcil, fer un trencadís és molt difícil. Fer una trencadissa de vidres, de plats o de gots no costa massa. Fer una trencadissa en la família, o amb els amics, és fàcil. Et deixes anar, dius quatre frases punyents i ja has fet una trencadissa que serà molt difícil refer. Llavors ve el moment de l’artista, no el que fa trencadisses, sinó el que fa un trencadís. Recollir-ne els trossos i crear.

Davant la vida de cada dia, ens trobem molt sovint amb aquesta alternativa: fer una trencadissa o fer un trencadís. Trencar o refer creativament, fer quelcom de nou amb trossos vells. Els homes no podem mai crear del no-res, sinó que cal partir del que hi ha, que normalment són els trossos trencats d’una trencadissa prèvia.

I tot això depèn del nostre cor. El nostre cor o és una trencadissa constant o és l’esforç constant de fer un trencadís. O deixar-se portar malaltissament per un pensament, per un record que ens va engolint en la fosca, el rancor i fins l’odi. O al contrari, refer contínuament en el nostre cor allò que una i altra vegada es trenca en la vida. Contínuament creant de nou.

És en el nostre cor on s’hi juga tot i no en allò que passa. Jesús ens ho diu: “Res del que entra dintre de l’home el pot contaminar”. I això Jesús ho diu amb molta contundència malgrat que és la gran excusa que ens fem una i altra vegada. I per tal que quedi clar la importància que li dóna Jesús, ell ens diu: “Escolteu-me tots i enteneu-ho bé, això que us dic: res del que entra dintre de l’home el pot contaminar”. Jesús li dóna importància a allò que surt del cor, que és el que contamina l’home. Diu Jesús: “Només allò que surt de l’home el pot contaminar, perquè de dins de l’home, és a dir, del seu cor, en surten els pensaments dolents que el porten a cometre adulteris, robatoris...” O sigui, el porten a fer trencadissa.

Però també del cor pot sortir un trencadís, una obra d’art, feta amb els plats trencats de les nostres relacions contaminades. I això és possible perquè ha estat plantada en nosaltres una paraula diferent. Nova. De dalt. Plena de frescor i de vida. “El qui és la Paraula s’ha fet home i ha plantat entre nosaltres el seu tabernacle.” És acollint aquesta Paraula que, de la nostra trencadissa, en podem fer un trencadís. Sant Jaume ho diu així: “Acolliu amb docilitat la paraula plantada en vosaltres. És una paraula que té el poder de salvar-vos”. “Té poder”, diu l’apòstol: aquest poder només el revela quan li fem cas, quan la posem en pràctica. Quan “ajudem els orfes i les viudes en les seves necessitats, i ens guardem nets de la malícia del món”. Quan arreglem realment les conseqüències de tantes trencadisses.

Hem de ser molt conscients que “sense Ell no podem fer res”, sense la seva paraula “que té poder”. Al final  demanarem que la comunió  ens “conforti, ens reforci i ens mogui a servir-vos en els germans”. Ell té el poder de fer-ho. Ell transforma la trencadissa de la seva Passió en el trencadís de la seva resurrecció, on tot és assumit i transfigurat. Ell fa que el pa trencat del seu cos es faci el trencadís de la Nova creació en Ell.

LA MISSIÓ CONFIADA A JESÚS

Dimecres, 2 de setembre de 2015

Col 1, 1-8/Sl 51/Lc 4, 38-44

El Senyor m’ha enviat a portar la Bona Nova als desvalguts, a proclamar als captius la llibertat... aquestes paraules del verset abans de l'Evangeli i que fa uns dies també sentíem proclamar en la que per a Lluc és la primera aparició pública de Jesús, la revelació de la seva missió messiànica tot citant Isaïes a la sinagoga de Natzaret, veiem com es van acomplint mica en mica, però d’una forma ja imparable, en altres llocs.

Avui no és Natzaret qui rep la seva Paraula, sinó Cafarnaüm, la ciutat que esdevindrà el seu, podríem dir, “quarter general” fins al punt que la casa de Pere esdevindrà la casa de Jesús, model d’església en el seu viure, compartir i fer.

I veiem que Jesús té clara la seva missió fins al punt que a aquells que el volen retenir per al seu, diguem-ne, “ús particular”, els diu: També haig d’anunciar la Bona Nova del Regne de Déu a les altres poblacions; aquesta és la missió que m’ha estat confiada. Per això no es quedarà a Galilea sinó que aviat el veurem anant a Judea, fins arribar a predicar al mateix Temple de Jerusalem. Jesús, ple de l’amor del Pare, ja no s’aturarà i cercarà de comunicar a cadascú aquesta immediatesa i predilecció del Pare per cadascú (transexual o no, qui llegeix que entengui) dels seus fills: Jesús imposava les mans a cadascun i els curava.

Aquesta agenda de Jesús (pregar, guarir, alliberar, predicar), la seva missió, no és sols la seva missió... és també la nostra. Ja s’intueix un xic en el mateix text on hi ha alguns (no sabem quants ni quins) que van pregar Jesús per la sogra de Pere... i aquesta fou guarida... i un cop guarida la veiem servint, posant en comú allò que té, expressant en forma pràctica la salut que ha rebut, posant en joc dons i talents. Com veiem d’altres que porten els seus malalts davant Jesús.

Els deixebles de Jesús imiten el Mestre també pregant, guarint, alliberant, predicant... compartint amb Jesús el seu anhel per portar el Regne arreu... és la missió que encarregà als seus abans de pujar a la dreta del Pare: que sapiguem guarir, atendre, entendre, donar, ajudar i estimar els qui ho necessitin i, d’aquesta manera, anunciar la Bona Nova a tothom!!!!  

Les formes i el fons (Diumenge 22)

Tocant la riba occidental del mar Mort, hi ha les excavacions arqueològiques de la fortalesa de Massada i del recinte de Qumran amb els seus famosos manuscrits. S’han desenterrat molts estris que corresponen al segle I, l’època de Jesús. En ambdós llocs es trobaren unes curioses gerres de pedra amb dues nanses. S’utilitzaven per fer la purificació ritual abans de menjar que mencionava l’evangeli que hem escoltat.

Aquestes gerres de doble nansa encara existeixen avui dia a Israel. Les veurem fetes de plàstic, d’alumini i altres materials. Les trobarem per fer l’ablució abans d’accedir al mur de les lamentacions o en les sinagogues, també en restaurants i hotels que segueixen les normes alimentàries jueves, o en cases de jueus practicants.

El judaisme segueix fidel a aquesta purificació ritual i que practica segons la religiositat de cadascú. En temps de Jesús ja era una tradició que també es complia segons la religiositat de cadascú com explicava l’evangeli: “alguns” dels deixebles de Jesús menjaven amb les mans impures. “Alguns”...,  això vol dir que la resta sí que ho havien fet i també podem incloure Jesús fent aquesta ablució ritual. Altrament la crítica dels fariseus hagués estat vers tots els deixebles i el mateix Jesús, però aquí només parla “d’alguns”.

Aquest detall és molt rellevant; en primer lloc per mostrar la diversitat dels deixebles de Jesús: uns més fidels a complir les tradicions religioses i altres menys, mostrant la pluralitat del judaisme d'aquell temps. El segon detall és incloure amb naturalitat Jesús com un jueu pietós que seguia i complia la tradició dels ancians d’Israel, en aquest cas, fent la purificació ritual abans de menjar. Però Jesús critica obertament aquells que imposen als altres les seves formes de religiositat  i no respecten la pluralitat.

Aquest és el gran defecte no només del judaisme, també del cristianisme i de l’islam: valorar el creient per la quantitat i l’expressivitat de formes que desplega. Posarem un exemple molt clar dins el nostre context catòlic català i que no voldriem de cap de les maneres que molestés ningú: és més bon catòlic qui s’agenolla a l’hora de consagració o qui no ho fa? És més bon catòlic qui combrega amb la boca o qui combrega amb la mà? El qui s’agenolla i combrega amb la boca és un ritualista? El qui no s’agenolla i combrega amb la mà és un irrespectuós?

La resposta és sempre la mateixa: és una qüestió d’educació religiosa i de sensibilitat religiosa; cadascú expressa la seva religiositat de forma alliberada i convençuda. Però si caiem en aquest debat de judicar la creença de l’altre pel seu compliment de les tradicions, l’evangeli d’avui està destinant principalment a nosaltres i no als fariseus i mestres de la Llei criticats per Jesús. Si judiquem la religiositat de l’altre només per les seves formes externes hem de rellegir atentament l'evangeli colpejant-nos el pit.

Totes les formes religioses, de totes les religions, siguin més o menys expressives, ens agradin més o menys, mereixen el mateix respecte i la mateixa consideració perquè expressen una vivència creient que sols Déu coneix directament. Qui som nosaltres per judicar-la?

NO PER MOLT DECIDIR S’ÉS MÉS LLIURE

Ser lliure és poder decidir. Si això és així, hom pensa que, com més decidim, més lliures som. Però la realitat ens mostra que normalment passa el contrari. O millor dit: no com més decidim més lliures som, sinó sobre què decidim. Així, es tracta més de què decidim i no de quantes coses decidim. Avui es deixa en mans dels nens moltes decisions que abans estaven en mans dels adults. Per exemple el tipus de joguina, el color d’una peça de roba, en part el que vol menjar, si vol veure un programa de televisió o un altre, etc. Però, si els pares són responsables, les decisions importants de la vida del nen les prenen els adults i no es deixen en mans dels nens. L’educació que li volen donar, tot allò que té a veure amb la salut... Fins el més important: haver-los donat la vida.

Hi ha qui es passa la vida en aquesta etapa infantil i, tan bon punt arriba a l’edat adulta, multiplica les decisions en el primer nivell (marques de roba, gustos de menjar...) pensant que així augmenta la seva llibertat. El que cal, tanmateix, és fer opcions de fons, del segon nivell. M’he de preguntar si només em moc en un nivell quantitatiu. De totes aquelles opcions que marquen, que són poques però són els punts de referència de la vida, he optat o simplement he assumit el que tothom creu, diu i pensa, sobretot a la TV i les xarxes socials?

Hi ha un diàleg en els evangelis, sobretot el de Joan, que fa visible aquesta contradicció. És el diàleg entre Jesús i Pilat. Jesús es troba presoner, no és lliure; Pilat és lliure i, per tant, és qui ha de decidir. I, certament, segons els evangelis, Pilat fa un munt de decisions, sempre a mercè del que els altres volen i mogut per la por. Moltes decisions, cap de les quals presa en llibertat, per, finalment, acabar rentant-se les mans, o sigui sense decidir. Jesús no en pren cap, de decisió, durant tota la passió, però ja havia fet la seva total decisió de posar-se en mans del Pare. Ell sí que era lliure i no havia pres un munt de decisions, sinó una de sola: posar-se en mans del Pare.

Josuè, en entrar a la Terra Promesa, reuneix totes les tribus i les posa davant l’opció. La decisió bàsica: “Decidiu quins déus voleu: Els que havien adorat els vostres pares o els que adoren en la terra que hem arribat”. Josuè ha fet l’opció: ha optat pel Senyor que el va treure de l’esclavitud; l’opció per aquell que l’ha acompanyat  pel desert, aquell que l’ha introduït a la terra promesa. Josuè fa referència a l’experiència, tal com fa l’Evangeli de Joan. Jesús es gira i, després que el text ens diu que molts van deixar a Jesús i ja no anaven amb ell, pregunta als deixebles: “I vosaltres, també em voleu deixar?” És una pregunta ben directa que a través dels segles ens arriba amb tota la cruesa: “El volem deixar? O, de fet, ja l’hem deixat?”

Pere com Josuè fa referència a l’experiència: “Senyor, a qui anirem? Només Vós teniu paraules de vida eterna”. És l’experiència de la vida en comú dels deixebles i Jesús. Per això, m’he de preguntar si sóc capaç de prendre decisions que em posin al marge del que tothom pensa que és “trencador” i “provocador”, del que tothom admira a la TV i a les xarxes. Sóc capaç de contradir-ho? Sóc capaç d’optar per Jesús? Sóc prou valent com per parlar de Jesús? Sóc capaç de parlar d’allò que realment dóna sentit a la meva vida o em fa vergonya? Totes les altres decisions depenen i estan relacionades amb aquesta.

Demanem al Senyor el que hem demanat al començament de la Missa: “Que enmig de les coses inestables d’aquest món el nostre cor es mantingui ferm allí on es troba l’alegria veritable”. Aquella alegria que neix de saber en qui has confiat.

HAS D'ESTIMAR EL SENYOR...

Dimarts, 25 d’agost de 2015

Sant Lluís IX, Rei de França

1 Te 2, 1-8/Sl 138/Mt 23, 23-26

Fill estimadíssim, comença dient el testament espiritual de Sant Lluís, que avui celebrem, al seu fill: T’ensenyo abans que res que has d’estimar el Senyor, el teu Déu, amb tot el teu cor i amb totes les teves forces, perquè sense això no hi ha salvació.

No és el primer ni serà el darrer sant que recomana això, que és el mateix que trobem en l’Antic Testament com en llavis de Jesús en el Nou Testament: a Déu se l’estima amb el cor i amb les forces, és a dir, amb fets, però també amb actituds que neixen del fons del cor, un cor que ha anat aprenent a descobrir qui és Déu i què vol Déu de cadascú de nosaltres.

En la primera lectura, l’escrit més antic que tenim del Nou Testament, Pau, en dirigir-se als seus germans, ja sembla dir-nos la mateixa cosa veient com actua ell mateix davant Déu i davant els homes: Déu, que ens coneix, ens ha confiat l’anunci de l’evangeli, i per això nosaltres quan parlem, no mirem de guanyar-nos el favor dels homes, sinó el de Déu, que examina contínuament els nostres cors. Davant d’aquest Déu “que examina contínuament els nostres cors” no hi cap la possibilitat d’engany, sí, en canvi, anar cercant de ser clars, transparents, autèntics, sense ambigüitats entre allò que fem externament (allò que professem, el nostre capteniment...) i allò que som interiorment. Per això Pau pot presentar-se com exemple, doncs era tal com era, sense ambigüitats, davant els tessalonicencs i així volia que ho fossin ells mateixos.

En l’Evangeli és Jesús qui enfronta els fariseus i mestres de la Llei entre allò que fan (i que Jesús no diu que deixin de fer) i allò que els hauria de moure a fer. Un cop més l’antiga tensió entre lletra i esperit: Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que pagueu a Déu el delme fins i tot de la menta, del fonoll i del comí, però no us preocupeu de les exigències més importants de la Llei, com són la justícia, la misericòrdia i la lleialtat. Això és el que havíeu de complir, sense deixar allò altre.

Jesús desemmascara els seus contemporanis com ho vol fer amb nosaltres avui: vol treure’ns la màscara de la nostra humana tendència a cercar el camí més fàcil, el de l’aparença, el de la fórmula que tothom pot veure i interpretar com a bona, el de la norma que tranquil·litza les consciències, per fer-nos entrar dins de nosaltres mateixos i esbrinar què ens motiva, què ens mou en el nostre ser cristians i cristianes d’avui.

No me mueve, mi Dios, para quererte... comença un poema que alguns atribueixen a Santa Teresa... faríem bé de repassar-lo per esbrinar què ens mou en l’amor a Déu. També seria bo recordar aquelles enigmàtiques paraules de Déu a Moisès de la bardissa estant: Jo sóc el que sóc... Déu és el que és, sense ambigüitats, sense màscares... per això mateix li preocupa de nosaltres, que diem que l’estimem, que també siguem el que som, sense màscares ni subterfugis. Convertir-nos és treballar, amb l’ajut que Déu ens dóna a través de la Seva Paraula i els Sagraments, perquè llavis, ment, forces, cor... parlin a una sola veu, siguin autèntics, transparents, transfigurats. 

DEIXAR-SE MIRAR PER ELL

Dimarts, 18 d’agost de 2015

Jt 6, 11-24a/Sl 84/Mt 19, 23-30

Dues mirades, la de l’Àngel del Senyor i la de Jesús, ambdues com la mirada de Déu mateix, poden canviar la nostra perspectiva de les coses.

El Senyor és amb tu, guerrer valent! diu l’Àngel a Gedeó. I aquest no s’està de preguntar amb certa ironia: Perdó, senyor: si el Senyor és amb nosaltres, ¿per què ens passa tot això? Però, ens segueix dient el text: El Senyor se’l mirà i li digué: “Vés. Omple’t de coratge; tu salvaràs Israel del poder dels madianites. Sóc jo qui t’envio”. El nostre Déu és un Déu de llibertat, tant que fins i tot ens podem queixar davant d’Ell de la situació. Només que si ens deixem mirar per Déu és possible que, com Gedeó, ens veiem interpel·lats: em puc queixar, puc veure les coses malament, puc fer una profunda crítica al món del meu voltant, a la societat, a l’església... però, ¿i jo, què estic disposat a fer? Déu demana a Gedeó, a tu i a mi, que ens hi mullem. Gedeó espera que algú intervingui i salvi, però Déu li diu que no busqui més: el qui salvarà Israel dels seus enemics és ell mateix, Gedeó! És el mateix Déu qui l’envia, no estarà sol en la seva missió.

L’Evangeli d’avui és continuació directa del d’ahir. El jove ric ha marxat amb la seva tristesa com a companya de camí i el Mestre, en confiança, no pot deixar de dir als qui l’acompanyen: Us ho dic amb tota veritat: un ric difícilment entrarà al Regne del cel. Com pot ser això? Es demanen sorpresos un a l’altre: Un ric no es pot salvar? Que les riqueses no volen dir que té el favor de Déu? Que no és cert que Déu afavoreix només als bons i sants? Per això no ens pot estranyar el que el text evangèlic ens diu: Quan els deixebles sentiren això quedaren tan sorpresos que deien: “Si és així, ¿qui es podrà salvar?”. Novament una mirada, la de Jesús, ens pot ajudar a canviar la perspectiva, entrar en la comprensió d’una altra dinàmica, la dinàmica i la lògica de Déu: Jesús se’ls mirà i els digué: “Als homes els és impossible, però Déu ho pot tot”. No és el que tinc o no tinc el que em fa fill de Déu, és el nou naixement que ve de dalt; encara més, el nou naixement que ve de l’aigua i de l’Esperit. Déu ho pot tot... i ho vol! Vol salvar-nos a tu i a mi i, amb aquesta salvació, donar-nos una dignitat que no depèn de res d’aquest món, perquè tot el que hi ha en aquest món, allò que es pot comptar, comprar i vendre, té data de caducitat. La salvació de Déu no es compra ni es ven. És un regal adquirit per la sang del Crist. Encara més: no és el que faig... és el que em deixo fer sota aquesta mirada de Déu!

Deixem que avui reposi damunt nostre aquesta mirada de Déu, la necessitem per entrar en la seva lògica, per deixar-nos guarir i ser homes i dones nous, a imatge del seu Fill.

EXISTEIX EL PROGRÉS?

Existeix el progrés? Realment està avançant la humanitat? No ho sé. Certament que és clar que tècnicament es progressa, però, sense negar noves sensibilitats morals..., humanament es pot dir que es va endavant?

Aquesta setmana s’ha recordat el 70è aniversari de l’esclat de les bombes atòmiques que foren llençades pels Estats Units sobre dues ciutats japoneses. I amb això es diu que es va acabar una de les grans tragèdies del segle XX: La Segona Guerra Mundial. Guerra començada per una de les nacions no sols amb més científics sinó amb més cultura d’aquell moment. La ciència, la tècnica, la cultura no asseguren la humanització sinó que poden caure, i de fet han caigut, en mans de destructors.

La fe no ens diu que el món progressa contínuament fins arribar a la plenitud. El que ens diu la fe és que Crist ha vençut, ha vençut el mal i la mort, ha ressuscitat realment i així ha donat esperança, plenitud i sentit a cada moment de la vida i del món i de la història per terrible que sigui podem anticipar-ne la plenitud. Passi el que passi en el món desemboca en Ell.

El creient sap que pot anticipar aquest triomf en qualsevol moment per dur i inhumà que sigui. Ahir es va recordar la mort del franciscà sant Maximilià Maria Kolbe. Aquest franciscà polonès que va estar al Japó de missioner i que fou empresonat a Polònia per oposar-se al règim nazi. Fa 74 anys, el 14 d’agost, que morí de gana i de set a la presó amb d’altres com a represàlia per la fuga d’un altre pres. Com sabeu, la decisió dels qui havien de morir es féu a sorts, a ell no li tocava, però es va canviar per un altre que era pare de família. Aquest gest sí que marca el camí i el sentit i no pas la tècnica i la ciència. Més encara, fa realment present el fi del món. Anticipa realment la plenitud final. Això és fer present el Regne de Crist, no hi ha res que pugui oposar-se a què Jesús ressuscitat regni en persones així. Això és anticipar la victòria final. És com diu l’Apocalipsi: “Ara és l’hora de la victòria del nostre Déu... i el seu Messies ja governa”. La lògica del poder i de la por són trencades per la força del Senyor ressuscitat. Maria en el Magnificat canta: “El Senyor derroca els poderosos del soli i exalça els humils, omple de béns els pobres i els rics se’n tornen sense res”.

El primer company de sant Francesc fou fra Bernat de Quintavalle, era 6 anys més gran que ell. Quan es va convertir, doncs, tenia 33 anys, feia dos anys que Francesc vivia la seva nova vida mal vist per quasi tothom. Bernat era ric, molt ric, era doctorat amb Dret Canònic i Civil per la Universitat de Bolonya, era un personatge amb poder i autoritat a la ciutat.

Així, també Bernat, ell que era dels rics, se’n tornà sense res. Això sí, voluntàriament, quan va veure l’exemple de Francesc i va escoltar Jesús que li deia, com al jove ric: “Vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres”. Ho donà tot, i aquí sí que els pobres es van “omplir de béns”.

Ell, que era poderós, fou derrocat; això sí, voluntàriament. Ell, que era doctor en Dret, des d’aquell moment deixà de jutjar. Les fonts primitives subratllen especialment que no volia jutjar ningú com diu Jesús: “No jutgeu i no sereu jutjats”; “No vulguis treure la brossa de l’ull del teu germà, si no treus la biga del teu”.

I fra Bernat no ho féu mogut per la por, ni per imposició de ningú, sinó lliurement. Això sí, els textos antics ens diuen una i una altra vegada que fra Bernat “fou pres per una altíssima contemplació” que deixava admirat al mateix sant Francesc qui li tenia un gran respecte, sobretot quan el trobava immergit en la pregària. Vivia anticipadament la joia de la resurrecció.

Amb Crist ha començat una nova creació i l’experimenten els qui es confien. Una nova creació no basada en el tenir: “Ara és l’hora de la victòria del nostre Déu... i el seu Messies ja governa” diu l’Apocalipsi. Ara, aquí.

Maria: “Feliç tu que has cregut. Allò que t’ha fet saber el Senyor es complirà”. Ella és la més gran anticipació d’aquest fi del món. Ella participa plenament de la resurrecció del Crist.

I aquesta nova creació desafia qualsevol poder, perquè el Ressuscitat ja regna i el seu Esperit venç amb la força de Déu i amb una lògica que no és la dels senyors d’aquest món. L’Eucaristia n’és l’erupció permanent i nosaltres estem cridats a fer-la present.

TRES MANERES DE CREURE

Sant Agustí, que va morir l’any 430, en un dels seus escrits ens diu que hi ha tres classes de coses creïbles. La primera classe són aquelles coses que són sempre cregudes i no enteses. La segona classe són aquelles que són enteses al moment de ser cregudes. I una tercera classe són aquelles coses que són cregudes i més tard enteses.

La primera classe, aquelles coses que són cregudes i no cal ser enteses són, sobretot, constatacions històriques o geogràfiques. Que una muntanya tingui tants metres d’alçada no cal comprendre-ho, cal creure-ho. El mateix que si un fet va passar un any o un altre no cal entendre-ho, cal creure-ho i prou. En canvi hi ha coses que s’entenen d’entrada i el fet de creure-ho és innecessari. Que dos i dos fan quatre no cal creure-ho, s’entén i prou. Però hi ha coses que es creuen i després s’entenen. Però aquest “després” no és un simple temps passiu per a sant Agustí, sinó que allò que és cregut només s’entén si ho fas. Per exemple, si em diuen que a tal lloc s’hi arriba per aquell camí i m’ho crec, però només ho entendré quan hagi recorregut el camí. Es pot dir que llavors l’entendre substitueix el creure. Sobretot això passa amb el menjar: si em diuen que aquest menjar és bo i m’ho crec, però només ho entendré, o ho sabré, quan el tasti. Igual si em diuen una recepta de cuina i crec que és bona, només ho sabré després d’haver-la feta i menjada.

Per a Sant Agustí, quan parlem de la fe, estem parlant d’aquesta darrera manera d’entendre les coses. Tenir fe no és creure sense entendre, ni tampoc la fe és un coneixement, sinó que creure neix amb la confiança i es consolida per l’experiència. Ho crec perquè ho he entès i ho he entès perquè ho he fet. Només el creure arriba a la plenitud quan faig el que la fe em diu i veig el que succeeix. Llavors i només llavors entendré. Allò que era per a mi tenebrós esdevé clar i més intel·ligible que la quotidianitat. Llavors la fe s’ha gustat, s’ha tastat. Llavors la fe no sols s’entén sinó que ho il·lumina tot.

Per això el llibre dels Proverbis ens dibuixa la saviesa parant la taula i convidant: “Veniu a menjar el meu pa i a beure els meus vins. Deixeu la vostra ignorància i avançareu pel camí del coneixement”. I el salm ens recorda: “Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor”.

“Perquè estimant-vos en tot i per damunt de tot, aconseguim el que vós ens prometeu que és més del que podem desitjar”, hem dit a la pregària inicial d’aquesta Eucaristia. Desitgem per sobre de tota possibilitat, de tot allò que veiem. El Senyor ens té preparats “béns invisibles”. El qui té fe és com qui veu l’Invisible, més encara, qui entra en comunió amb Ell: “Qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo en ell”; “Així com jo visc gràcies al Pare que viu, el qui em menja viurà gràcies a mi”. Tot això està per sobre del que podríem desitjar, però malgrat tot per a això està fet el nostre cor. I ho entenem quan allò que creiem ho fem.

DÉU ÉS CONCRET

“Elemental estimat Watson” aquesta frase que sempre s’atribueix a Sherlock Holmes no es troba mai en les novel·les i relats d’aquest personatge, sinó en produccions posteriors que no són de l’autor d’aquest personatge. En canvi, Conan Doyle, sí que va dir en una ocasió: “Que difícil és entendre una persona i que fàcil entendre una multitud!” Quan s’analitzen estadístiques i es comparen grans grups humans és relativament fàcil descobrir les motivacions del seu comportament. Sobretot actualment, que no ens fiem d’altres raons que no siguin les raons econòmiques. Abans d’analitzar els fets ja en sabem la causa. La lectura dels fets socials i històrics la reduïm a una recerca de seguretat econòmica o d’una més gran afirmació  del poder del grup. A això se li suma una manera pròpia de fer-ho de cada grup o nació. Poca cosa més.

Una vegada feta aquesta lectura, del que es tracta és d’aplicar això al cas concret, a la persona concreta. Cal tractar aquesta persona com un cas concret del que se sap en general. Allò que s’ha dit de la societat, del grup a què pertany la persona concreta, segurament en part és veritat, però la seva aplicació mecànica a la persona concreta és l’origen de la xenofòbia. No es veu la persona concreta sinó la concreció d’allò que és general. No tinc al davant una persona concreta i irrepetible, sinó a un alemany, un musulmà, un americà... i, per tant, aquesta persona és així i no d’una altra manera: “els americans són així, aquest és americà, per tant, és així...”. Ens fa por deixar-nos sorprendre per la novetat.

Però el creador de Shelock Holmes afirma amb tota contundència que el particular no és una simple concreció d’allò general: “Que difícil és entendre una persona...” Això ho afirma algú que, a través del seu personatge, mostra un coneixement especialment elevat de les persones i del seu comportament. L’home és un misteri, jo sóc un misteri. Quan es redueix el nostre misteri a un simple problema intranscendent, hi ha el perill de mutilar la nostra vida i de no respectar l’altre tot reduint-lo a una simple concreció d’ una espècie i, per tant, intercanviable i prescindible.

Aquesta concretesa, el cristianisme l’aplica al mateix Déu. Déu s’ha encarnat en Jesús. És aquesta concreció la que escandalitza els jueus: “no és Jesús, el fill de Josep?” Com pot dir que ha vingut del cel? És com si li llegissin el full d’empadronament: el nom dels pares, el lloc de naixement... Avui, també, es vol arribar a Jesús així, amb una acumulació de dates i dades. Certament que això ajuda, però Jesús no és un simple objecte per ser conegut, sinó algú amb qui parlar, en qui confiar. “Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor, feliç l’home que s’hi refugia”. Jesús és algú que cal menjar, que cal assumir.

“Ja que Déu ningú no l’ha vist mai: només aquell que ve de Déu ha vist al Pare”. Déu es revela en el concret: no és un concepte general, un pensament. “Qui m’ha vist a mi, ha vist el Pare”, diu Jesús. Això és el que creia Pau quan deia als efesis: “Sou fills estimats de Déu: imiteu el vostre Pare”. Però com es pot imitar Déu -hom es pot preguntar- si jo no l’he vist mai? La resposta de Pau és ben clara: “Viviu estimant, com el Crist ens estimà”. És Jesús qui ens mostra la manera de fer de Déu”. És qui realitza la promesa de l’Escriptura: “Tots sereu instruïts per Déu”. És a través de la concreció de Jesús que Déu es fa conèixer. No són raonaments ni investigacions. Jesús és la porta.

I és aquesta dinàmica del concret el que ens demana de seguir ara i aquí. Quan parlem dels immigrants i de tota la cruesa d’aquesta greu situació, diem que està molt bé que hi hagi gent que reaccioni i que es creïn aquests contactes de bona voluntat, que ajudi, però que això sols són mesures pal·liatives, que cal una voluntat dels polítics per fer front a questa situació. I és en part veritat. Cal una valentia política per afrontar aquest desastre humanitari amb l’amplitud que té. Cal una visió general i posar mitjans nacionals i internacionals. Això és així. Deixeu-me canviar, però, l’accent. Els polítics han de posar els mitjans necessaris, però no deixaran mai de ser, com a màxim, pal·liatius. Perquè sempre tenen al davant allò general, no allò concret. Tenen estadístiques i cal que es moguin en aquest camp: és el seu camp. La de voluntària que fa classes a un grup a França, la del Padre patera a Andalusia , la dels frares caputxins de Sicília, etc. Aquests tenen a les mans allò concret, la persona, aquests no donen una resposta simplement pal·liativa, sinó que van al centre del problema: acollir i mirar als ulls l’altre concret i real. Aquí és el lloc dels cristians, de l’Església. El més difícil d’entendre, d’acollir i, per tant, on es posa a prova el que Pau demanava: “Imiteu al vostre Pare. Viviu estimant com Crist ens estimà”. No es poden estimar estadístiques. En el concret, Déu ens desafia.

PREGAR I ESTIMAR

Dimarts, 4 d’agost de 2015

Sant Joan Maria Vianney

Nm 12, 1-3/Sl 50/Mt 14, 22-36

Avui que celebrem la memòria de Sant Joan Maria Vianney la Litúrgia de les Hores, en la lectura pròpia per al Ofici de Lectura, ens regala la porció d’una catequesi del sant sobre la pregària: Penseu-ho, fillets meus, comença dient, el tresor de l’home cristià no és aquí a la terra, sinó que és en el cel. Per tant el nostre pensament ha d’adreçar-se cap al lloc on hi ha el nostre tresor. És aquest un deure i una feina bonica de l’home: pregar i estimar. Pregueu i estimeu: mireu, en això hi ha la felicitat de l’home sobre la terra. L’oració no és altra cosa que la unió amb Déu... I la resta del discurs va desenvolupant el que per al nostre sant representa la pregària, la seva mateixa experiència de pregària i d’estimació.

Avui també la litúrgia podríem interpretar-la com una catequesi sobre la pregària, sobre aquesta densa unitat entre pregar i estimar que ens proposa sant Joan Maria Vianney. I allò que primer ens mostren les lectures d’avui sobre la pregària és que aquesta no cal que sigui un bell discurs, saturat de paraules altisonants i ben estructurat, cal només que sigui quelcom que surt del fons del cor, un cor que cerca.

No, Senyor no! Cureu-la, si us plau! És la curta però clara pregària d’intercessió de Moisès per la seva germana Maria. És la pregària que demostra allò que ja ens havia dit el narrador d’aquesta primera lectura un xic abans: Moisès era l’home més senzill que mai s’hagi vist a la terra. És la pregària d’aquell que davant la crítica corrosiva dels germans (la que fa més mal i de la que nosaltres mateixos a l’interior de l’Església no n’estem pas lliures) intercedeix, prega i, tot pregant, estima. Tant de bo que aprenguéssim de Moisès a ser veritables intercessors que cerquen el bé de l’altre i que, malgrat les diferències o les crítiques, poden encara elevar una pregària a favor de l’acusador, del crític, fins de l’enemic.

L’escena de l’Evangeli mateixa està avui saturada també de pregària. Ho està en el mateix Jesús qui, després de la multiplicació dels pans i els peixos, encara es pren temps per acomiadar la gent i, tot seguit, puja a la muntanya i prega fins avançada la nit. Em puc imaginar el Mestre presentant pel seu nom cadascuna de les persones que havia trobat durant la jornada, que d’una en una Ell mateix havia acomiadat, presentant-les al Pare. Però si la pregària és unió amb Déu i aquesta unió es basa també en aquest diàleg tu a tu entre la criatura i el seu Senyor, això és el que trobem també entre Jesús i Pere enmig de la tempesta. Des del No tingueu por, que sóc jo que, amb aquestes paraules o unes de semblants, sovint Jesús es presenta també enmig nostre per portar-nos un xic de pau al nostre cor atribolat; passant pel Senyor, si sou vós, maneu-me que vingui caminant sobre l’aigua, que també amb altres paraules sovint nosaltres hem intentant de demanar a Déu una resposta, la que sigui, però ja, ara i aquí, i que revela el dubte; a la pregària curta i plena d’angoixa que és ràpidament escoltada i atesa: Senyor, salveu-me! Com la d’aquells que, arribats a l’altra riba, pregaven que els deixés tocar tan sols la borla del seu mantell i els que ho feien eren guarits.

Revisem amb sant Joan Maria Vianney i amb la Paraula que avui hem sentit proclamar la nostra vida de pregària: és una pregària tancada i que gira només al voltant de les meves necessitats (ni que siguin justificades) o és una pregària que em porta a estimar?     

QUÈ ÉS AIXÒ?

 El llibre de l’ Èxode ens diu que els israelites en el desert quan veuen aquella estranya rosada granulosa que els Senyor ha fet caure de bon matí es deien l’un a l’altre:”Manhu”, que vol dir : “Que és això?”. Aquesta és la pregunta dels nens: Què és això?  Moltes vegades a Sant Martí del Montnegre m’he trobat famílies que han entrat a l’església a visitar-la i els nens ho assenyalen tot i pregunten: “Què és això?”. Els pares cada vegada els costa més de contestar. I això ja passa quan el nen assenyala la imatge de Jesús o de Maria, però on ja els pares es queden muts és quan el nen assenyala el sagrari. Llavors, en molts casos, s’emboliquen de mala manera i no s’entén res del que diuen, o simplement confessen que no ho saben. 

I això passa encara més clarament en moltes celebracions de la Primera Comunió. Els pares i adults que hi assisteixen estan molt despistats, bona gent, molt bona gent, però la majoria d’adults es passen la Missa o xerrant o fent fotos, o les dues coses a l’hora. De fet, els qui estan més atents, malgrat tot, són els nens. Els catequistes havien fet el que podien, però els adults ja no tenen res a transmetre, perquè simplement no ho entenen. I fins als nens, si els haguéssim preguntat per què feien la Primera Comunió, estic bastant segur que molts ens haurien dit que pels regals, per la festa, pel fet de ser el “seu” dia, perquè ells eren el centre. De fet, molts recordatoris no porten cap referència a la Primera Comunió, ni tant sols cap referència religiosa, és una fotografia del nen simplement amb la data.

Això m’ha vingut al cap per l’afirmació que avui fa Jesús a l’Evangeli: “Us ho dic amb tota veritat: vosaltres no em busqueu pels miracles que heu vist, sinó perquè heu menjat tant de pa com heu volgut”. Aquells que cercaven Jesús no sabien veure ni escoltar ni palpar que darrera del pa de cada dia (Déu ja ho sap prou que en tenim necessitat, d’aquest pa!), n’hi ha un altre. No sabien entendre que “l’home no sols viu de pa”. Jesús vol donar-nos un altre pa que sacia i dóna vida a desdir: “Un pa que baixa del cel per donar vida al món”.

Segurament que moltes famílies no vénen a fer la Primera Comunió pel miracle que aquí succeeix sobre l’altar, Déu fet home s’ofereix com a pa, simplement volen fer una festa per al fill. I Jesús això no ho recrimina, com tants d’altres vegades en què s’apropaven a Ell per trobar la salut o el consol. Però Jesús vol que havent retornat la vista als cecs s’ obrim a una altra realitat, que els seus ulls vegin i creguin el que aquí succeeix. Llavors comprendran i experimentaran la veritat de les paraules de Jesús quan diu: “Jo sóc el pa que dóna la vida; els qui vénen a mi no passaran fam, els qui creuen en mi no tindran mai més set”; “Els homes van menjar el pa dels àngels”.

Què difícil és transmetre la fe!  Què difícil de fer és el que diu el salm: “El que vam sentir i aprendre, el que els pares ens van contar, no podem amagar-ho als nostres fills, i que ho contin als qui vindran. Són les gestes glorioses del Senyor”. Sembla que no es vol escoltar. I, a més, aquests pares, aquests adults, no poden transmetre allò que ells mateixos no veuen ni entenen. És com si s’hagués trencat el fil de la transmissió de l’experiència de la fe, el fil de la  transmissió que obra els ulls de la fe.

El problema bàsic no és que els no creients no creguin, el problema és que els creients no creiem suficientment, per això no contagiem. Cal que “ens anem revestint de la nova naturalesa”, com diu Pau, “que Déu ha creat a imatge seva”. Cal creure, cal pregar, cal parlar de Déu, ja que només ensenyem a creure tot confiant en Déu; ensenyem a pregar tot pregant; ensenyem a compartir tot compartint el que hi ha a la família, a casa, fins i tot el necessari. Això ho hauria de fer la família, però moltes vegades no ens hi poden refiar; per això ens toca a nosaltres els creients de fer-ho. I, malgrat tot, cal estar convençut que abans que nosaltres hi anem el Senyor ja hi és. Cal acollir el que el Senyor ha sembrat en el cor de cada persona. La fe és, alhora, l’obertura a la novetat absoluta i la dolçor de tornar a casa.