Sant Agustí, que va morir l’any 430, en un dels seus
escrits ens diu que hi ha tres classes de coses creïbles. La primera classe són
aquelles coses que són sempre cregudes i no enteses. La segona classe són
aquelles que són enteses al moment de ser cregudes. I una tercera classe són
aquelles coses que són cregudes i més tard enteses.
La primera classe, aquelles coses que són cregudes i
no cal ser enteses són, sobretot, constatacions històriques o geogràfiques. Que
una muntanya tingui tants metres d’alçada no cal comprendre-ho, cal creure-ho.
El mateix que si un fet va passar un any o un altre no cal entendre-ho, cal
creure-ho i prou. En canvi hi ha coses que s’entenen d’entrada i el fet de
creure-ho és innecessari. Que dos i dos fan quatre no cal creure-ho, s’entén i
prou. Però hi ha coses que es creuen i després s’entenen. Però aquest “després”
no és un simple temps passiu per a sant Agustí, sinó que allò que és cregut
només s’entén si ho fas. Per exemple, si em diuen que a tal lloc s’hi arriba
per aquell camí i m’ho crec, però només ho entendré quan hagi recorregut el
camí. Es pot dir que llavors l’entendre
substitueix el creure. Sobretot això
passa amb el menjar: si em diuen que aquest menjar és bo i m’ho crec, però
només ho entendré, o ho sabré, quan el tasti. Igual si em diuen una recepta de
cuina i crec que és bona, només ho sabré després d’haver-la feta i menjada.
Per a Sant Agustí, quan parlem de la fe, estem parlant
d’aquesta darrera manera d’entendre les coses. Tenir fe no és creure sense
entendre, ni tampoc la fe és un coneixement, sinó que creure neix amb la
confiança i es consolida per l’experiència. Ho
crec perquè ho he entès i ho he entès perquè ho he fet. Només el creure
arriba a la plenitud quan faig el que la fe em diu i veig el que succeeix. Llavors
i només llavors entendré. Allò que era per a mi tenebrós esdevé clar i més
intel·ligible que la quotidianitat. Llavors la fe s’ha gustat, s’ha tastat.
Llavors la fe no sols s’entén sinó que ho il·lumina tot.
Per això el llibre dels Proverbis ens dibuixa la
saviesa parant la taula i convidant: “Veniu a menjar el meu pa i a beure els
meus vins. Deixeu la vostra ignorància i avançareu pel camí del coneixement”. I
el salm ens recorda: “Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor”.
“Perquè estimant-vos en tot i per damunt de tot,
aconseguim el que vós ens prometeu que és més del que podem desitjar”, hem dit
a la pregària inicial d’aquesta Eucaristia. Desitgem per sobre de tota
possibilitat, de tot allò que veiem. El Senyor ens té preparats “béns
invisibles”. El qui té fe és com qui veu l’Invisible, més encara, qui entra en
comunió amb Ell: “Qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo en
ell”; “Així com jo visc gràcies al Pare que viu, el qui em menja viurà gràcies
a mi”. Tot això està per sobre del que podríem desitjar, però malgrat tot per a
això està fet el nostre cor. I ho entenem quan allò que creiem ho fem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada