Sant Lluís IX, Rei de França
1 Te 2, 1-8/Sl 138/Mt 23, 23-26
Fill estimadíssim, comença dient el
testament espiritual de Sant Lluís, que avui celebrem, al seu fill: T’ensenyo abans que res que has d’estimar el
Senyor, el teu Déu, amb tot el teu cor i amb totes les teves forces, perquè
sense això no hi ha salvació.
No és el primer ni serà el darrer sant que recomana això, que és el mateix
que trobem en l’Antic Testament com en llavis de Jesús en el Nou Testament: a
Déu se l’estima amb el cor i amb les forces, és a dir, amb fets, però també amb
actituds que neixen del fons del cor, un cor que ha anat aprenent a descobrir qui és Déu i què vol Déu de cadascú de nosaltres.
En la primera lectura, l’escrit més antic que tenim del Nou Testament, Pau,
en dirigir-se als seus germans, ja sembla dir-nos la mateixa cosa veient com
actua ell mateix davant Déu i davant els homes: Déu, que ens coneix, ens ha confiat l’anunci de l’evangeli, i per això
nosaltres quan parlem, no mirem de guanyar-nos el favor dels homes, sinó el de
Déu, que examina contínuament els nostres cors. Davant d’aquest Déu “que
examina contínuament els nostres cors” no hi cap la possibilitat d’engany, sí,
en canvi, anar cercant de ser clars, transparents, autèntics, sense ambigüitats
entre allò que fem externament (allò que professem, el nostre capteniment...) i
allò que som interiorment. Per això Pau pot presentar-se com exemple, doncs era
tal com era, sense ambigüitats, davant els tessalonicencs i així volia que ho
fossin ells mateixos.
En l’Evangeli és Jesús qui enfronta els fariseus i mestres de la Llei entre
allò que fan (i que Jesús no diu que
deixin de fer) i allò que els hauria de
moure a fer. Un cop més l’antiga tensió entre lletra i esperit: Ai de
vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que pagueu a Déu el delme
fins i tot de la menta, del fonoll i del comí, però no us preocupeu de les
exigències més importants de la Llei, com són la justícia, la misericòrdia i la lleialtat. Això és el que havíeu
de complir, sense deixar allò altre.
Jesús desemmascara els seus contemporanis com ho vol fer amb nosaltres
avui: vol treure’ns la màscara de la nostra humana tendència a cercar el camí
més fàcil, el de l’aparença, el de la fórmula que tothom pot veure i
interpretar com a bona, el de la norma que tranquil·litza les consciències, per
fer-nos entrar dins de nosaltres mateixos i esbrinar què ens motiva, què ens
mou en el nostre ser cristians i cristianes d’avui.
No me mueve, mi Dios,
para quererte... comença un poema que alguns atribueixen a Santa Teresa... faríem bé de
repassar-lo per esbrinar què ens mou en l’amor a Déu. També seria bo recordar
aquelles enigmàtiques paraules de Déu a Moisès de la bardissa estant: Jo sóc el que sóc... Déu és el que és,
sense ambigüitats, sense màscares... per això mateix li preocupa de nosaltres,
que diem que l’estimem, que també siguem el que som, sense màscares ni
subterfugis. Convertir-nos és treballar, amb l’ajut que Déu ens dóna a través
de la Seva Paraula i els Sagraments, perquè llavis, ment, forces, cor... parlin
a una sola veu, siguin autèntics, transparents, transfigurats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada