HAS D'ESTIMAR EL SENYOR...

Dimarts, 25 d’agost de 2015

Sant Lluís IX, Rei de França

1 Te 2, 1-8/Sl 138/Mt 23, 23-26

Fill estimadíssim, comença dient el testament espiritual de Sant Lluís, que avui celebrem, al seu fill: T’ensenyo abans que res que has d’estimar el Senyor, el teu Déu, amb tot el teu cor i amb totes les teves forces, perquè sense això no hi ha salvació.

No és el primer ni serà el darrer sant que recomana això, que és el mateix que trobem en l’Antic Testament com en llavis de Jesús en el Nou Testament: a Déu se l’estima amb el cor i amb les forces, és a dir, amb fets, però també amb actituds que neixen del fons del cor, un cor que ha anat aprenent a descobrir qui és Déu i què vol Déu de cadascú de nosaltres.

En la primera lectura, l’escrit més antic que tenim del Nou Testament, Pau, en dirigir-se als seus germans, ja sembla dir-nos la mateixa cosa veient com actua ell mateix davant Déu i davant els homes: Déu, que ens coneix, ens ha confiat l’anunci de l’evangeli, i per això nosaltres quan parlem, no mirem de guanyar-nos el favor dels homes, sinó el de Déu, que examina contínuament els nostres cors. Davant d’aquest Déu “que examina contínuament els nostres cors” no hi cap la possibilitat d’engany, sí, en canvi, anar cercant de ser clars, transparents, autèntics, sense ambigüitats entre allò que fem externament (allò que professem, el nostre capteniment...) i allò que som interiorment. Per això Pau pot presentar-se com exemple, doncs era tal com era, sense ambigüitats, davant els tessalonicencs i així volia que ho fossin ells mateixos.

En l’Evangeli és Jesús qui enfronta els fariseus i mestres de la Llei entre allò que fan (i que Jesús no diu que deixin de fer) i allò que els hauria de moure a fer. Un cop més l’antiga tensió entre lletra i esperit: Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que pagueu a Déu el delme fins i tot de la menta, del fonoll i del comí, però no us preocupeu de les exigències més importants de la Llei, com són la justícia, la misericòrdia i la lleialtat. Això és el que havíeu de complir, sense deixar allò altre.

Jesús desemmascara els seus contemporanis com ho vol fer amb nosaltres avui: vol treure’ns la màscara de la nostra humana tendència a cercar el camí més fàcil, el de l’aparença, el de la fórmula que tothom pot veure i interpretar com a bona, el de la norma que tranquil·litza les consciències, per fer-nos entrar dins de nosaltres mateixos i esbrinar què ens motiva, què ens mou en el nostre ser cristians i cristianes d’avui.

No me mueve, mi Dios, para quererte... comença un poema que alguns atribueixen a Santa Teresa... faríem bé de repassar-lo per esbrinar què ens mou en l’amor a Déu. També seria bo recordar aquelles enigmàtiques paraules de Déu a Moisès de la bardissa estant: Jo sóc el que sóc... Déu és el que és, sense ambigüitats, sense màscares... per això mateix li preocupa de nosaltres, que diem que l’estimem, que també siguem el que som, sense màscares ni subterfugis. Convertir-nos és treballar, amb l’ajut que Déu ens dóna a través de la Seva Paraula i els Sagraments, perquè llavis, ment, forces, cor... parlin a una sola veu, siguin autèntics, transparents, transfigurats.