Ser lliure és poder decidir. Si això és així, hom
pensa que, com més decidim, més lliures som. Però la realitat ens mostra que
normalment passa el contrari. O millor dit: no com més decidim més lliures som,
sinó sobre què decidim. Així, es tracta més de què decidim i no de quantes
coses decidim. Avui es deixa en mans dels nens moltes decisions que abans
estaven en mans dels adults. Per exemple el tipus de joguina, el color d’una peça
de roba, en part el que vol menjar, si vol veure un programa de televisió o un
altre, etc. Però, si els pares són responsables, les decisions importants de la
vida del nen les prenen els adults i no es deixen en mans dels nens. L’educació
que li volen donar, tot allò que té a veure amb la salut... Fins el més
important: haver-los donat la vida.
Hi ha qui es passa la vida en aquesta etapa infantil i,
tan bon punt arriba a l’edat adulta, multiplica les decisions en el primer
nivell (marques de roba, gustos de menjar...) pensant que així augmenta la seva
llibertat. El que cal, tanmateix, és fer opcions de fons, del segon nivell.
M’he de preguntar si només em moc en un nivell quantitatiu. De totes aquelles
opcions que marquen, que són poques però són els punts de referència de la
vida, he optat o simplement he assumit el que tothom creu, diu i pensa,
sobretot a la TV i les xarxes socials?
Hi ha un diàleg en els evangelis, sobretot el de Joan,
que fa visible aquesta contradicció. És el diàleg entre Jesús i Pilat. Jesús es
troba presoner, no és lliure; Pilat és lliure i, per tant, és qui ha de
decidir. I, certament, segons els evangelis, Pilat fa un munt de decisions,
sempre a mercè del que els altres volen i mogut per la por. Moltes decisions,
cap de les quals presa en llibertat, per, finalment, acabar rentant-se les mans,
o sigui sense decidir. Jesús no en pren cap, de decisió, durant tota la passió,
però ja havia fet la seva total decisió de posar-se en mans del Pare. Ell sí
que era lliure i no havia pres un munt de decisions, sinó una de sola: posar-se
en mans del Pare.
Josuè, en entrar a la Terra Promesa, reuneix totes les
tribus i les posa davant l’opció. La decisió bàsica: “Decidiu quins déus voleu:
Els que havien adorat els vostres pares o els que adoren en la terra que hem
arribat”. Josuè ha fet l’opció: ha optat pel Senyor que el va treure de
l’esclavitud; l’opció per aquell que l’ha acompanyat pel desert, aquell que l’ha introduït a la
terra promesa. Josuè fa referència a l’experiència, tal com fa l’Evangeli de
Joan. Jesús es gira i, després que el text ens diu que molts van deixar a Jesús
i ja no anaven amb ell, pregunta als deixebles: “I vosaltres, també em voleu
deixar?” És una pregunta ben directa que a través dels segles ens arriba amb
tota la cruesa: “El volem deixar? O, de fet, ja l’hem deixat?”
Pere com Josuè fa referència a l’experiència: “Senyor,
a qui anirem? Només Vós teniu paraules de vida eterna”. És l’experiència de la
vida en comú dels deixebles i Jesús. Per això, m’he de preguntar si sóc capaç
de prendre decisions que em posin al marge del que tothom pensa que és
“trencador” i “provocador”, del que tothom admira a la TV i a les xarxes. Sóc
capaç de contradir-ho? Sóc capaç d’optar per Jesús? Sóc prou valent com per
parlar de Jesús? Sóc capaç de parlar d’allò que realment dóna sentit a la meva
vida o em fa vergonya? Totes les altres decisions depenen i estan relacionades
amb aquesta.
Demanem al Senyor el que hem demanat al començament de
la Missa: “Que enmig de les coses inestables d’aquest món el nostre cor es
mantingui ferm allí on es troba l’alegria veritable”. Aquella alegria que neix
de saber en qui has confiat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada