divendres, 28 d’agost del 2015

NO PER MOLT DECIDIR S’ÉS MÉS LLIURE


Ser lliure és poder decidir. Si això és així, hom pensa que, com més decidim, més lliures som. Però la realitat ens mostra que normalment passa el contrari. O millor dit: no com més decidim més lliures som, sinó sobre què decidim. Així, es tracta més de què decidim i no de quantes coses decidim. Avui es deixa en mans dels nens moltes decisions que abans estaven en mans dels adults. Per exemple el tipus de joguina, el color d’una peça de roba, en part el que vol menjar, si vol veure un programa de televisió o un altre, etc. Però, si els pares són responsables, les decisions importants de la vida del nen les prenen els adults i no es deixen en mans dels nens. L’educació que li volen donar, tot allò que té a veure amb la salut... Fins el més important: haver-los donat la vida.
Hi ha qui es passa la vida en aquesta etapa infantil i, tan bon punt arriba a l’edat adulta, multiplica les decisions en el primer nivell (marques de roba, gustos de menjar...) pensant que així augmenta la seva llibertat. El que cal, tanmateix, és fer opcions de fons, del segon nivell. M’he de preguntar si només em moc en un nivell quantitatiu. De totes aquelles opcions que marquen, que són poques però són els punts de referència de la vida, he optat o simplement he assumit el que tothom creu, diu i pensa, sobretot a la TV i les xarxes socials?
Hi ha un diàleg en els evangelis, sobretot el de Joan, que fa visible aquesta contradicció. És el diàleg entre Jesús i Pilat. Jesús es troba presoner, no és lliure; Pilat és lliure i, per tant, és qui ha de decidir. I, certament, segons els evangelis, Pilat fa un munt de decisions, sempre a mercè del que els altres volen i mogut per la por. Moltes decisions, cap de les quals presa en llibertat, per, finalment, acabar rentant-se les mans, o sigui sense decidir. Jesús no en pren cap, de decisió, durant tota la passió, però ja havia fet la seva total decisió de posar-se en mans del Pare. Ell sí que era lliure i no havia pres un munt de decisions, sinó una de sola: posar-se en mans del Pare.
Josuè, en entrar a la Terra Promesa, reuneix totes les tribus i les posa davant l’opció. La decisió bàsica: “Decidiu quins déus voleu: Els que havien adorat els vostres pares o els que adoren en la terra que hem arribat”. Josuè ha fet l’opció: ha optat pel Senyor que el va treure de l’esclavitud; l’opció per aquell que l’ha acompanyat  pel desert, aquell que l’ha introduït a la terra promesa. Josuè fa referència a l’experiència, tal com fa l’Evangeli de Joan. Jesús es gira i, després que el text ens diu que molts van deixar a Jesús i ja no anaven amb ell, pregunta als deixebles: “I vosaltres, també em voleu deixar?” És una pregunta ben directa que a través dels segles ens arriba amb tota la cruesa: “El volem deixar? O, de fet, ja l’hem deixat?”
Pere com Josuè fa referència a l’experiència: “Senyor, a qui anirem? Només Vós teniu paraules de vida eterna”. És l’experiència de la vida en comú dels deixebles i Jesús. Per això, m’he de preguntar si sóc capaç de prendre decisions que em posin al marge del que tothom pensa que és “trencador” i “provocador”, del que tothom admira a la TV i a les xarxes. Sóc capaç de contradir-ho? Sóc capaç d’optar per Jesús? Sóc prou valent com per parlar de Jesús? Sóc capaç de parlar d’allò que realment dóna sentit a la meva vida o em fa vergonya? Totes les altres decisions depenen i estan relacionades amb aquesta.
Demanem al Senyor el que hem demanat al començament de la Missa: “Que enmig de les coses inestables d’aquest món el nostre cor es mantingui ferm allí on es troba l’alegria veritable”. Aquella alegria que neix de saber en qui has confiat.