DÉU ÉS CONCRET

“Elemental estimat Watson” aquesta frase que sempre s’atribueix a Sherlock Holmes no es troba mai en les novel·les i relats d’aquest personatge, sinó en produccions posteriors que no són de l’autor d’aquest personatge. En canvi, Conan Doyle, sí que va dir en una ocasió: “Que difícil és entendre una persona i que fàcil entendre una multitud!” Quan s’analitzen estadístiques i es comparen grans grups humans és relativament fàcil descobrir les motivacions del seu comportament. Sobretot actualment, que no ens fiem d’altres raons que no siguin les raons econòmiques. Abans d’analitzar els fets ja en sabem la causa. La lectura dels fets socials i històrics la reduïm a una recerca de seguretat econòmica o d’una més gran afirmació  del poder del grup. A això se li suma una manera pròpia de fer-ho de cada grup o nació. Poca cosa més.

Una vegada feta aquesta lectura, del que es tracta és d’aplicar això al cas concret, a la persona concreta. Cal tractar aquesta persona com un cas concret del que se sap en general. Allò que s’ha dit de la societat, del grup a què pertany la persona concreta, segurament en part és veritat, però la seva aplicació mecànica a la persona concreta és l’origen de la xenofòbia. No es veu la persona concreta sinó la concreció d’allò que és general. No tinc al davant una persona concreta i irrepetible, sinó a un alemany, un musulmà, un americà... i, per tant, aquesta persona és així i no d’una altra manera: “els americans són així, aquest és americà, per tant, és així...”. Ens fa por deixar-nos sorprendre per la novetat.

Però el creador de Shelock Holmes afirma amb tota contundència que el particular no és una simple concreció d’allò general: “Que difícil és entendre una persona...” Això ho afirma algú que, a través del seu personatge, mostra un coneixement especialment elevat de les persones i del seu comportament. L’home és un misteri, jo sóc un misteri. Quan es redueix el nostre misteri a un simple problema intranscendent, hi ha el perill de mutilar la nostra vida i de no respectar l’altre tot reduint-lo a una simple concreció d’ una espècie i, per tant, intercanviable i prescindible.

Aquesta concretesa, el cristianisme l’aplica al mateix Déu. Déu s’ha encarnat en Jesús. És aquesta concreció la que escandalitza els jueus: “no és Jesús, el fill de Josep?” Com pot dir que ha vingut del cel? És com si li llegissin el full d’empadronament: el nom dels pares, el lloc de naixement... Avui, també, es vol arribar a Jesús així, amb una acumulació de dates i dades. Certament que això ajuda, però Jesús no és un simple objecte per ser conegut, sinó algú amb qui parlar, en qui confiar. “Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor, feliç l’home que s’hi refugia”. Jesús és algú que cal menjar, que cal assumir.

“Ja que Déu ningú no l’ha vist mai: només aquell que ve de Déu ha vist al Pare”. Déu es revela en el concret: no és un concepte general, un pensament. “Qui m’ha vist a mi, ha vist el Pare”, diu Jesús. Això és el que creia Pau quan deia als efesis: “Sou fills estimats de Déu: imiteu el vostre Pare”. Però com es pot imitar Déu -hom es pot preguntar- si jo no l’he vist mai? La resposta de Pau és ben clara: “Viviu estimant, com el Crist ens estimà”. És Jesús qui ens mostra la manera de fer de Déu”. És qui realitza la promesa de l’Escriptura: “Tots sereu instruïts per Déu”. És a través de la concreció de Jesús que Déu es fa conèixer. No són raonaments ni investigacions. Jesús és la porta.

I és aquesta dinàmica del concret el que ens demana de seguir ara i aquí. Quan parlem dels immigrants i de tota la cruesa d’aquesta greu situació, diem que està molt bé que hi hagi gent que reaccioni i que es creïn aquests contactes de bona voluntat, que ajudi, però que això sols són mesures pal·liatives, que cal una voluntat dels polítics per fer front a questa situació. I és en part veritat. Cal una valentia política per afrontar aquest desastre humanitari amb l’amplitud que té. Cal una visió general i posar mitjans nacionals i internacionals. Això és així. Deixeu-me canviar, però, l’accent. Els polítics han de posar els mitjans necessaris, però no deixaran mai de ser, com a màxim, pal·liatius. Perquè sempre tenen al davant allò general, no allò concret. Tenen estadístiques i cal que es moguin en aquest camp: és el seu camp. La de voluntària que fa classes a un grup a França, la del Padre patera a Andalusia , la dels frares caputxins de Sicília, etc. Aquests tenen a les mans allò concret, la persona, aquests no donen una resposta simplement pal·liativa, sinó que van al centre del problema: acollir i mirar als ulls l’altre concret i real. Aquí és el lloc dels cristians, de l’Església. El més difícil d’entendre, d’acollir i, per tant, on es posa a prova el que Pau demanava: “Imiteu al vostre Pare. Viviu estimant com Crist ens estimà”. No es poden estimar estadístiques. En el concret, Déu ens desafia.