JORNADA MUNDIAL DE LA PREGÀRIA PER LES VOCACIONS... QUINES?

Diumenge IV de Pasqua, 29 d’abril de 2012

Ac 4, 8-12/Sl 117/1 Jn 3, 1-2/Jn 10, 11-18

  

Avui és la Jornada Mundial de la Pregària per les Vocacions. És en aquest diumenge, conegut com el Diumenge del Bon Pastor per la lectura evangèlica que acabem d’escolar, que precisament s’ha escollit de celebrar aquesta Jornada Mundial. I, sens dubte, aquesta elecció té la seva raó de ser, però em demano si avui som realment capaços d’entendre aquesta figura bíblica del Bon Pastor.

Quan anem a l’AT i trobem escrits com els salms o els profetes que fan referència al terme pastor, el primer que sorprèn és que és un substantiu aplicat a un personatge concret, de carn i ossos: el Rei d’Israel. Un personatge polític, que té en les seves mans el poder legislatiu i el poder executiu per a fer valdre la seva justícia. Per tant la imatge de pastor no té res de bucòlic, ni de poètic. El Rei, que en la cerimònia de la seva coronació esdevé “fill adoptiu” de Déu mateix (recordeu-vos del Salm 110 que resem cada Diumenge a vespres), l’encarna en el paper de vindicador de la justícia a favor dels pobres i dels marginats. Els profetes, aplicant aquest mateix terme de pastor a Déu, no fan més que remarcar que és DÉU MATEIX qui defensa els pobres, els orfes i les vídues (els desemparats del moment).

Quan anem al NT trobem les paraules de Jesús que acabem d’escoltar on l’èmfasi més fort és anunciat per la frase següent: El bon pastor dóna la vida per les seves ovelles.

Avui, en una societat majoritàriament post-industrial i tecnològica, que prioritza resultats econòmics alts a baix cost, costi el que costi, hi ha el perill cert de posar en igualtat de condicions el rol de guia i de model que encarna el Bon Pastor de l’evangeli amb el d’un alt empresari o el d’un gran executiu al front de la multinacional de torn. I cal dir-ho amb força AIXÒ NO ÉS AIXÍ.

Perquè en una situació laboral i econòmica que ha transformat les persones en números d’una plantilla de personal, contrasta i de bon tros Jesús, el Bon Pastor, que coneix pel seu nom les seves ovelles; en una situació laboral i econòmica on els dirigents volen sobreviure ells sacrificant el que calgui (recursos –quina paraula més lletja per designar les persones que treballen, oi?– de personal inclosos), contrasta i de bon tros Jesús, el Bon Pastor, que dóna la seva vida per les seves ovelles.

Dit això, crec que també seria un gran tort que en la Jornada Mundial de les Vocacions penséssim que el paper dels con-vocats és el de manar (amb “a”, de donar ordres) i no el de menar (amb “e”, de conduir, d’acompanyar) i també reduir-ho només a uns quants “especialistes” (com els preveres o els religiosos i religioses) quan tots els batejats podem i devem, a la llum de la Paraula de Déu, descobrir la riquesa de la nostra vocació de salvats.

Avui, a Arenys de Mar, és també un dia especial: la Diada de la Puntaire. És gairebé màgic veure amb quina traça el pujar, el baixar i l’entrecreuar-se dels boixets a les mans d’una puntaire esdevé una paràbola de les nostres vides, teixides en el decurs de les nostres històries viscudes on avui, a la nostra Eucaristia, demanem que no hi manqui mai un fil conductor, el de Jesús, que vagi donant consistència al teixit de la nostra existència.

CONVIDATS A ESCRIURE EN EL LLIBRE DE DÉU

Un dia, passejant amb uns amics (jo devia tenir quinze o setze anys), una companya va fer un comentari d’aquells que et queden, tant, que recordo fins i tot el lloc exacte on érem. Va dir: “Moltes vegades m’imagino el moment de la meva mort”. Vista la sorpresa general dels qui l’escoltàvem, ens explicà: “Hi penso perquè crec que ha de ser com el moment en què hom tanca un llibre.”

A mi m’agrada llegir, i, per tant, la imatge de la vida com un llibre, com un relat, és una imatge que no m’està malament. En el fons, expressa el desig que tenim que la nostra vida tingui un sentit, una coherència. I és veritat que el moment de tancar el llibre després d’acabar-lo té una certa importància: és aleshores que t’adones realment de si aquell llibre t’ha agradat o no.

Per què m’ha vingut al cap aquesta anècdota? Perquè preparant aquesta Eucaristia m’he fixat que tota ella està estructurada entorn d’un relat, entorn d’un llibre, que són les Sagrades Escriptures. Tant el Pregó que hem escoltat al principi com les lectures que hem proclamat van insistint en els moments clau d’aquesta història, que fonamenta la nostra fe. Els cristians recordem tot aquest relat, que en la nit d’avui arriba a la plenitud, perquè creiem que és la història de Déu en aquest món.

No som els únics, doncs, que escrivim el llibre de la nostra vida. També Déu ha volgut escriure el seu. Però aquest llibre que escriu Déu, sembla tenir algunes diferències amb el nostre, almenys tal com se l’imaginava aquesta amiga meva. D’entrada perquè aquella imaginació del moment en què tanca el llibre i veu quin gust li ha deixat és una imaginació com molt solitària. Sembla que la meva vida només m’importa a mi, només jo he d’acabar veient quin sentit té. El llibre que escriu Déu és diferent: Ell fa una història compartida, que inclou els altres. Així ho diuen les lectures que hem anat sentint: Déu crea, allibera, acompanya... Tota la història de l’AT i tota la història de Jesús és la història d’aquest Déu que no fa una història per a ell, sinó amb nosaltres i per a nosaltres.

No només hi ha aquesta diferència. Per a aquella amiga meva, hi ha un moment en què el llibre de la vida es tanca, un moment en què ella esperava poder fer una llambregada final i veure si havia valgut la pena o no. Però el cas és que no sabem el llibre com ni quan es tancarà, i l’experiència ens diu que moltes vegades, ja sigui perquè ho fa sobtadament o perquè el procés que hi porta exhaureix la persona, no dóna ni la possibilitat, ni les forces, ni les ganes, de fer aquesta mirada final. No obstant, quan parlem del llibre que escriu Déu, de la història que avui recordem, precisament en aquesta nit de Pasqua veiem que no s’acaba amb la mort. Déu escriu una història, però l’escriu amb nosaltres, i ho fa en un llibre que no es tanca.

Aquesta idea estranya d’un Déu que té una història és el cor de la nostra vida cristiana. I per què dic que és una idea estranya? Fixeu-vos que parlem de Déu, no d’un déu, com els de les mitologies antigues, sinó de Déu, que per definició està més enllà del temps, més enllà de l’espai, no està sotmès a canvis ni a variacions ni a necessitats, i no té perquè arriscar res. Si Déu viu una història, si el vèiem ahir, Divendres Sant, clavat en una Creu, sotmès al fracàs, al sofriment, a la mort i al rebuig, no és per Ell, sinó per nosaltres. Déu ha escrit una història en aquest món, no perquè Ell ho necessiti, sinó perquè nosaltres ho necessitem.

Des d’aquesta nit que avui celebrem, ens trobem davant d’una alternativa: o escrivim el nostre propi llibre, sabent que un dia es tancarà, i que potser no tindrem temps ni de pensar si ha tingut cap sentit, o ens incorporem en el llibre de la història de Déu, escrivint la nostra pàgina juntament amb Ell, incorporant-nos en aquest relat que s’obre a l’infinit i continua en la seva comunitat, l’Església; aquesta Església tacada pel pecat, la fragilitat i la infidelitat, però que precisament per això testimonia d’aquest Déu que es manté sempre fidel, ens estén la mà i ens obre l’eternitat.

Un tòpic d’aquells tan suats (una d’aquestes coses que anem repetint des del Renaixement o la Il·lustració, i que cada persona que la diu es pensa ser la primera en fer-ho) és la idea que creure en una vida després de la mort treu valor a la nostra vida en aquest món. Avui veiem que és justament al revés: creure en una vida eterna és creure que la nostra vida en aquest món té un valor infinit, que el nostre dia a dia, viscut en la fe, ens incorpora en una història sense fi.

Avui renovarem el nostre Baptisme, el dia en què vam ser incorporats en aquesta història de Déu. Som conscients d’aquesta alternativa que tenim al davant i ho fem amb els ulls posats en aquesta vida que Déu ens promet i que, com diu C.S. Lewis, és com un llibre que no s’acaba mai, i on cada capítol és millor que l’anterior.

DISSABTE SANT - VETLLA PASQUAL –B-, 7 d’abril 2012

EMMAÚS: LA GRAN CATEQUESI

Església de Sant Iscle i Santa Victòria
 de Les  Freixes

Diumenge III de Pasqua, 22 d’abril de 2012

Ac 3, 13-15.17-19/Sl 4/1 Jn 2, 1-5a/Lc 24, 35-48

Jesús, Senyor nostre, obriu-nos el sentit de les Escriptures; feu que s’abrusi el nostre cor quan vós ens parleu.

Aquestes són les paraules de l’Aclamació que hem recitat abans de proclamar l’Evangeli d’avui. Aquestes paraules són les que avui m’inspiren a apropar-me al relat evangèlic des d’un punt de vista, diguem-ne, “catequètic” que em sembla necessari de recordar.

Aquestes paraules de l’Aclamació, ens situen just en el text que va davant mateix de l’Evangeli d’avui: la història dels dos deixebles d’Emmaús. Aquest és el marc del  nostre relat: dos seguidors de Jesús que fan camí amb dubtes i pors (i que bé podríem ser nosaltres amb els nostres dubtes i les nostres pors que la fe no ens estalvia necessàriament de tenir), que acaben reconeixent Jesús en la fracció del pa i tornen, joiosos, a veure la resta de germans.

És, ho repeteixo, dins d’aquest marc, quan ells comparteixen amb alegria la seva experiència, que Jesús es fa present enmig dels seus i els diu: “La pau sigui amb vosaltres”. I des d’aquí voldria començar la meva “catequesi”.

Nosaltres, d’alguna manera, cada diumenge estem repetint i actualitzant aquesta escena d’avui.

Arribem aquí després d’haver fet camí durant la setmana, on hem tastat ben segur els problemes i els tràfecs del dia a dia (els nostres dubtes i les nostres pors). Però, com a cristians, no arribem aquí amb la ment en blanc. Portem darrera nostre tota una cultura, una tradició (perquè l’hem rebuda i també nosaltres la transmetem): les experiències acumulades de tants cristians i cristianes que ens han precedit. En certa mesura, m’atreviria a dir, aquests testimonis que ens han precedit en la fe (pares, mares, padrins, avis, àvies, germans, amics...) fins a remuntar-nos als mateixos apòstols, representen els deixebles d’Emmaús, que ens han compartit la seva trobada amb Jesús en cada generació. Amb l’escalf del seu testimoni novament Jesús es posa enmig nostre i ens trobem, de sobte, que ja no som un grup de persones amb un tema comú per parlar (com avui podríem fer-ho del partit del Madrid i el Barça d’ahir), sinó un grup de germans i germanes que estem convocats, interpel·lats per aquesta Presència de Jesús que ens aplega.

Quan som conscients d’això, cadascú en la seva mesura i possibilitats, ens preparem per escoltar Jesús en la seva Paraula, perquè, com hem escoltat en l’Evangeli, és Jesús mateix que ens diu “s’havia de complir tot el que hi ha escrit de mi en el llibre de la Llei de Moisès, i en els dels Profetes i dels Salms”, una manera de dir-nos avui també que TOTA LA PARAULA DE DÉU ENS PARLA D’ELL, del seu amor per nosaltres, de la seva recerca contínua de cadascú de nosaltres, de la pau que vol donar als nostres cors...

L’Eucaristia que celebrem tot seguit d’escoltar la seva Paraula posa l’èmfasi en aquest Jesús que es fa present davant nostre ensenyant-nos les marques de la seva Passió, per a què no oblidem el preu de la nostra llibertat. Quan partim el pa, recordem que per donar-se del tot, calgué que Jesús fos “trencat” del tot.

I, quan sortim de la nostra celebració, també ho fem per a reproduir les paraules que hem escoltat en l’Evangeli d’avui: “Vosaltres en sou testimonis”.

Testimonis de la seva Passió, testimonis de la seva Mort, testimonis de la seva Resurrecció. Fets missatgers des de la nostra Jerusalem particular (que és el lloc on vivim i ens movem, la situació que ens pot tocar de viure: a l’escola, a la feina, a casa, de vacances, a l’atur, sa o malalt) a tot aquell que Déu ens posi en el camí.

Ara bé, missatgers no amb qualsevol missatge, sinó amb un ben concret: de conversió (per dir a tothom que té sempre una altra oportunitat per canviar) i de perdó (per dir a tothom que té sempre l’oportunitat de reconstruir sobre el seu passat). Testimonis, a la fi, de la mateixa pau que Jesús ens ha donat.

CRIDATS PEL NOSTRE NOM...

Dimarts dins l’Octava de Pasqua, 10 d’abril de 2012

Ac 2, 36-41/Sl 32/Jn 20, 11-18

Seguim recordant durant tota aquesta setmana la meravella de la nostra salvació i de la nostra dignitat de fills de Déu guanyades per Jesús a través de la seva Passió, Mort i Resurrecció que celebrem com si fos tota ella Diumenge de Pasqua.

I avui ho fem recordant aquestes lectures que acabem d’escoltar: la del llibre dels Actes dels Apòstols i l’Evangeli de Joan que m’han fet reflexionar sobre el nostre itinerari de conversió.

Conversió, i massiva a jutjar pel text, la dels oients del discurs de Pere durant la Pentecosta quan arriben a convertir-se i fer-se batejar unes tres mil persones. Conversió més “íntima”, si podem dir-ho així, la de Maria Magdalena davant el Sepulcre Buit.

Amb tot, tots dos tipus de conversió fruit del mateix procés: l’obertura a una paraula proclamada que acaba fent niu en el cor. Allò que en el llibre dels Actes queda apuntat d’una manera que semblaria l’èxit que desitjaria més d’un telepredicador (dit amb tots els respectes, perquè òbviament Pere no ho era, de telepredicador i ell tampoc no hi era sol, era amb els onze), en Maria Magdalena queda dibuixat com amb “punta fina”, però d’un color que clarament ens revela el procés de tota aquella persona que cerca Déu i se sorprèn cercada per Déu mateix.

Mentre Pere i el deixeble que Jesús estimava, fetes les oportunes comprovacions, marxen del Sepulcre... ella hi roman. Hi roman sola i plora davant un Sepulcre Buit del qual encara no entén el significat. Ni tant sols sembla sorprendre-la la visió de dos homes vestits de blanc en el seu interior. Maria pateix de ceguesa. La mateixa ceguesa que li farà confondre Jesús amb l’hortolà tot impedint-la de veure qui és Ell en realitat. I necessitarà, com nosaltres cecs de llums de mil colors que ens enlluernen al nostre voltant, d’una paraula que la tregui de la seva ceguesa i li doni la Llum: MARIA!

No pot ser d’una altra manera. Jesús la crida pel seu nom. Quantes vegades Maria Magdalena hauria sentit aquesta Veu cridant-la pel seu nom, traient-la fora d’una vida buida. Ara, la mateixa Veu, el mateix Jesús, la torna a cridar pel seu nom per treure-la novament de les seves incerteses, dels seus dubtes, de les seves pors... Ella es gira (convertir-se és girar-se 180º, canviar de sentit) i el reconeix: RABUNI! MESTRE!

I Jesús ha de tornar-li a dir que canviï de pensament, de manera de veure les coses. Maria ha de deixar Jesús, no el pot “posseir” ni fer-lo encabir en unes estructures humanes... Ens calen uns ulls nous i un cor net per a seguir-lo, per entendre’l, per saber-lo viu entre nosaltres i fer d’aquesta trobada íntima amb Ell una Bona Notícia per als altres i així poder dir a tothom: HE VIST EL SENYOR! Gràcies a Déu PASQUA HO HA FET POSSIBLE!

VIACRUCIS DE LA RENGLARETA

Divendres Sant, 6 d’abril de 2012

Quan Jesús hagué pres el vinagre, va dir: Tot s’ha complert. Llavors inclinà el cap i va lliurar l’esperit. (Jn 19, 30)

SILENCI

Jesús lliura el seu esperit i esdevé el SILENCI

Hi ha, però, moltes menes de silenci.

Hi ha el silenci del poruc o del covard. En morir Jesús a la creu molts fugen, molts s’amaguen, començant pels mateixos deixebles que van conviure amb Jesús durant uns tres anys, escoltant-lo, veient els seus miracles... Ara fan com si miressin cap a un altre costat. És el silenci d’aquell que no vol complicacions. És el nostre propi silenci quan preferim mirar també cap a un altre costat abans d’enfrontar una realitat que no ens agrada o de denunciar una injustícia evident, perquè sabem que això ens complicarà la vida. És, potser, un silenci aburgesat, còmode. NO ÉS EL SILENCI DE DÉU.

Hi ha el silenci de la víctima o de la impotència. Jesús l’experimenta en pròpia carn quan és jutjat en un tribunal amanyat, davant uns testimonis comprats i quan és flagel·lat, és a dir, torturat. És també el silenci d’aquell que ha perdut l’esma de viure, aclaparat per mil coses, que no és capaç de veure el final del túnel perquè no té ningú que li faci costat o li mostri una sortida. Res a veure amb fer-se el víctima. No. És el silenci de la víctima de veritat, la d’aquell o la d’aquella, individus o col·lectius, als qui han fet callar la seva veu a cops de marginació o a cops de fusell. Els seus crits s’ofeguen enmig dels cops, enmig del dolor, enmig de la desesperança. NO ÉS EL SILENCI DE DÉU.

Hi ha el silenci del botxí. És el silenci del totalitarisme, de la imposició per la força, sigui del color que sigui. És el silenci còmplice del qui empra el poder per subjugar, per aterrir, per controlar, per delmar. És el silenci del qui s’estima més amagar-se darrera una impunitat, d’un privilegi per a tirar la pedra i amagar la mà. NO ÉS EL SILENCI DE DÉU.

JESÚS LLIURA EL SEU ESPERIT I DÉU CALLA.

Déu calla i el seu silenci no és covardia ni por. Déu, amb el seu silenci, crea un espai per a què els homes i dones d’avui ens puguem escoltar i puguem reflexionar. Què volem fer del nostre món? Què volem fer del nostre país? Què volem fer de tot el que ens envolta i estimem? Què volem fer de la nostra pròpia vida? Què volem fer amb les nostres pors?

Déu calla i el seu silenci no és victimisme ni impotència. Déu, amb el seu silenci, crea un espai per a què els homes i dones d’avui puguem construir plegats. Serem capaços d’aprofitar aquesta oportunitat per fer ponts de respecte entre cultures i formes de pensar diferents? Per estendre llaços de fraternitat entre religions, llengües i nacions diverses?

Déu calla i el seu silenci no és terrorífic ni amenaçador. Déu, amb el seu silenci, crea un espai per a què els homes i dones d’avui puguem estimar. Però estimar de veritat, com ho fa Ell, amb un amor desinteressat i sempre obert vers l’altre. Cercant el bé de l’altre, esdevenint custodi de la seva integritat com a persona, en tant que imatge de Déu, en tant que germà que sent, viu, respira i espera com nosaltres. Quan entendrem que no som amos ni senyors de res del que ens envolta? Quan entendrem que tot ho hem rebut, que tot és un do?

Jesús, inclinant el cap, va lliurar l’esperit... I PERQUÈ NO ENS SENTIM SENSE FORCES, AVUI ENS EL DÓNA!

QUAN JESÚS BESÀ JUDES... (i a tots nosaltres)

Dimecres Sant, 4 d’abril de 2012

Is 50, 4-9a/Sl 68/Mt 26, 14-25

Hi ha dues escenes de la Passió que sempre m’han cridat molt l’atenció. Una és aquella de l’Evangeli de Lluc capítol 22 que narra les negacions de Pere i que, al final, quan canta el gall, l’evangelista expressa tan lacònicament: Llavors el Senyor va girar-se i mirà Pere (v. 61).

Sempre m’ha fascinat pensar en l’eloqüència d’aquella mirada. Em costa molt d’imaginar en Jesús cap de les mirades que nosaltres seríem capaços de fer: ja sigui la clàssica mirada de superba condescendència Jo ja t’ho havia dit! O la més punyent quan diu Jo ja t’ho deia! O aquella que Déu n’hi do si fa mal: Estaràs content, no? Així m’ho pagues! Només per citar uns exemples de mirades que parlen clarament del que pot bullir en el nostre interior.

No. No m’imagino Jesús fet uns retrets d’aquesta mena ni a Pere ni a ningú. Però un es queda pensant quin tipus de mirada seria aquella que va fer arrencar el plor de Pere, l’home dur, l’home segur de si mateix, que el va portar a ser més humil, especialment si recordem la darrera aparició de Jesús al llac en l’Evangeli de Joan, capítol 21, quan Pere sols és capaç de dir a Jesús: Senyor, tu saps que t’estimo, amb senzillesa, sense ostentacions.

L’altra escena que em crida l’atenció és justament la d’aquesta nit. Aquesta que acabem de sentir en l’Evangeli de Mateu, quan Judes demana a Jesús: No sóc pas jo, rabí? I Jesús respon: Sí que ho ets (o com diu l’original grec: Tu ho has dit).

Em crida l’atenció perquè després de l’anunci de la traïció, Judes apareix com un cínic fent la pregunta que fa. Però Jesús sembla limitar-se a constatar el fet: Tu ho has dit. I aquí un cop més em costa d’imaginar un Tu ho has dit com potser el faríem nosaltres si tinguéssim informes que algú ens ha fet una de grossa i aquest algú és davant nostre com si no passés res. No. Un cop més m’imagino un Jesús de qui fins i tot les paraules anteriors tan dures sobre el fet que seria millor per al traïdor no haver nascut, són l’últim intent de Jesús per fer entrar en raó a un deixeble que no ha entès res de res. De fet no serà l’únic dels deixebles que no ha entès res de res...

Tu ho has dit. Sempre he imaginat quin sotrac en el cor de Judes de trobar-se descobert per Jesús. Imagino els moments d’angoixa de Judes tement en aquell precís moment que Jesús posés damunt la taula tot el seu complot i que Pere, tan impulsiu, tragués l’espasa i li tallés el coll davant de tothom. Res de tot això. Judes queda lliure per pensar, queda lliure per actuar, fins i tot quan la seva acció, la de trair un amic, la de ser un engranatge més en la cadena que portarà a la mort Jesús, un innocent, ens repugni.

Aquests textos em fan pensar que el misteri de la vida i de la mort de Jesús és el gran misteri de la llibertat humana. Perquè em parlen d’un Déu, el nostre Déu, que es fa petit fins al punt de morir innocent, sense culpa, víctima propícia de mil interessos, sense deixar de cridar-nos a ser nosaltres mateixos amb tot el que això significa. Donant-nos aquesta llibertat, però, no ens deixa a la nostra, perduts i sense rumb, sinó que ens allarga la seva mà, ens adreça la seva paraula, paraula que vol ser de salvació, de prendre consciència del gran preu de la llibertat, tot i que aquesta pot ser mal emprada.

Que aquests Dies Sants de la Passió, Mort i Resurrecció del Senyor ens ajudin a prendre consciència de qui som i de qui és Ell.

SOLEMNITAT DE L'ANUNCIACIÓ DEL SENYOR

Dilluns, 26 de març de 2012

Solemnitat de l’Anunciació del Senyor

Is 7, 10-14/Sl 39/He 10, 4-10/Lc 1, 26-38

Quan l’any passat vaig ser-hi a Terra Santa vaig tenir l’oportunitat d’anar a Natzaret. Allà vam visitar la basílica de l’Anunciació que crida l’atenció per la seva cúpula cònica aixecada al centre mateix de l’edifici. El professor ens explicava que l’arquitecte va fer expressament d’aquella manera la cúpula perquè volia simbolitzar el gran misteri que avui celebrem. La forma d’aquella cúpula, amb el seu vèrtex apuntant al cel com concentrant tot l’espai en un punt per damunt dels nostres caps i la seva àmplia base, vol expressar la baixada, des del cel, de l’Esperit que fecundà Maria i la va fer Mare de Jesús, Mare de Déu.

I certament un queda impressionat per aquella construcció encara més quan es troba dins de la basílica, perquè aleshores un té la sensació de sentir-se embolcallat per la mateixa Presència que va embolcallar Maria traient-la del seu anonimat per convertir-la en Mare del Messies, del Redemptor.

Llegia avui el text de l’Evangeli de Lluc i mentalment em situava en aquella escena, a Natzaret, sota la immensa cúpula i davant el lloc de les restes de la casa de Maria. I impressiona pensar que un dia aquell cel s’esquinçà com no ho havia fet abans i darrera de les paraules de consentiment de Maria: Sóc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules, es produí el miracle: el gran misteri de l’Encarnació.

Recordar avui aquest gran misteri a poques setmanes de celebrar la Passió, Mort i Resurrecció de Jesús ens dóna l’oportunitat de veure aquesta gran obra de la redempció en tots els seus detalls i un queda astorat que tot això hagi estat a canvi de res, per pura gratuïtat, per pur amor i amb un cost tant gran per al seu principal protagonista: Jesús.

Però avui també, davant d’aquestes paraules de Maria, un no pot deixar de veure també un amor i una disposició molt grans de la seva part. Natzaret és molt petit en temps de Maria, tothom es coneix, Maria s’exposa al què diran, a les murmuracions, a les maledicències, a l’escarni, a la marginació i, segons con reaccioni Josep, a la mort. Tot això acceptat a canvi d’obrir-se sense mesura a aquesta Paraula de Déu que li ve de l’àngel i que reconeix com a paraula fidel i segura, encara que no sàpiga encara què comportarà, que s’esdevindrà darrere d’aquest anunci i la seva cooperació.

I, a la vegada, penso que aquest sí de Maria ens compromet. Ens compromet perquè ens convida a imitar-lo ara que ens preparem per la Pasqua. Ens convida a no tenir por, a deixar que aquesta Presència de Déu ens embolcalli, ens empleni i ens llanci a una vida plena. Déu, acceptant les nostres mesures, irromp avui a les nostres vides perquè també vol fer-se carn i ossos en nosaltres i a través nostre; també amb nosaltres vol fer meravelles, i ben segur que les farà, si estem disposats a dir-li, com Maria: Que es compleixin en mi les teves paraules.

ESDEVENIR LLAVORS QUE DONEN FRUIT AL SEU TEMPS...

Diumenge V de Quaresma, 25 de març de 2012

Jr 31, 31-34/Sl 50/He 5, 7-9/Jn 12, 20-33

Divendres passat, a la nit, fra Vicenç i jo vam anar al Casal Parroquial a veure la pel·lícula DE DIOSES Y HOMBRES. Sabeu quina pel·lícula vull dir, no? La que relata els darrers dies de la comunitat de monjos francesos que van ser assassinats a Algèria el 1996. Hi anàvem amb ganes, tant fra Vicenç com jo, tot i que la pel·lícula ja l’havíem vista un cop. Però és el que tenen les pel·lícules bones (o, al menys, les que un considera bones), que tot i saber-ne el final un va a veure-les perquè hi ha alguna escena que t’ha agradat, que t’ha fet pensar, que vols recordar o tornar a veure perquè creus que en el seu moment igual no la vas entendre del tot.

En canvi, què diferent és la cosa quan un està davant el televisor i estant donant una pel·lícula normaleta de la qual ja sabem el final i tot... no l’aguantem, ens avorreix i fem zàpping per veure si en un altre canal trobem alguna cosa millor.

Avui, quan llegia l’Evangeli que acabem d’escoltar, pensava que era com una pel·lícula d’aquestes que ja coneixem el final. De fet, si heu parat bé l’oïda el text acaba així: Deia això indicant com havia de ser la seva mort. Si ara jo us demanés de quin tipus de mort està parlant l’evangelista segur que tots traieu un 10 en la resposta. De la mort en creu! Què vol dir això? Doncs que ja sabem el final de la història. I el perill de saber ja el final de la història és que amb aquest final al cap acabem llegint o escoltant-ho tot superficialment.

Un exemple (i ho dic perquè això m’ha passat a mi) és aquest text que Jesús diu com de passada, un cop Felip i Andreu li presenten uns grecs que cerquen de veure’l: Us ho dic amb tota veritat: si el gra de blat, quan cau a terra no mor, queda sol, però si mor, dóna molt de fruit. Un ve davant d’aquest text i el primer que pensa, corregiu-me si no és així, és que Jesús està parlant de la seva mort, que Ell és aquest gra que serà enterrat i el fruit és la resurrecció. I és legítim pensar-ho, però només és això?

Si només fos això, em sembla, no ho estaríem dient tot. I no ho estaríem dient tot perquè Jesús, amb la seva mort, és un exemple del sense-sentit de la mort en si i, més particularment, del sense-sentit de la mort d’un innocent (i de qualsevol mort infligida a un altre). Jesús, en la seva mort, és un de tants innocents colpits per un sistema (religiós, polític, econòmic) que el bandeja i l’elimina perquè fa nosa. La història en va plena d’exemples d’aquest tipus i sovint amb morts encara més cruels que la del mateix Jesús.

Però em sembla que la clau de la frase és no la mort, no el sacrifici en si mateix, sinó el fruit. En el text l’Evangelista sembla posar-se en la pell de Jesús i veure en aquests grecs que vénen encuriosits per saber de Jesús les primícies d’una collita futura d’homes i dones que cerquen el sentit de la seva existència i que sols el podran trobar en Ell, en Jesús.

Som al darrer Diumenge de Quaresma, el proper Diumenge serà Rams i entrarem de ple en aquest gran misteri que avui la litúrgia ens dibuixa. Hi haurà una mort, la de Jesús en creu; Déu, ressuscitant Jesús, avalarà la seva vida plena de gestos i paraules que volen omplir de sentit cada racó de la nostra existència, cada plec del nostre ésser. Però també hi haurà fruit, el fruit d’homes i dones que, en Jesús, seguint el seu exemple de donació, d’amor desinteressat, seran capaços de fer com Ell, donar-se del tot i en tota circumstància. Perquè és una vida gastada pels altres el que la fa una vida plena, interessant de ser viscuda. Com els monjos de la pel·lícula DE DIOSES Y HOMBRES, que no cerquen la mort (de fet tenen por a la mort, a ser assassinats), sinó que l’accepten com a mostra d’un amor incondicional per la gent del poble on vivien.

A tot això aquesta Eucaristia també ens convida, malgrat que podem sentir-nos petits i limitats, a no donar les coses per suposades, a esperar cada dia el miracle de tornar a recomençar amb Ell. Jesús pot fer-ho i vol fer-ho.

EL "BAPTISME" DE NAAMAN

Dilluns III de Quaresma, 12 de març de 2012

2 Re 5, 1-15a/Sl 41 i 42/Lc 4, 24-30

Sempre m’ha atret la primera lectura d’avui, la del siri o arameu (segons les traduccions) Naaman.

I crec que sempre m’ha atret perquè tot el capítol 5 de 2 Reis presenta els seus protagonistes com molt humans en les seves reaccions i situacions. Primer Naaman, el valent guerrer que malgrat la seva força i valentia és leprós, necessitat de guarició; la noieta samaritana que recomana a la seva mestressa, la dona de Naaman, una sortida per a la malaltia del seu amo, sortida que quasi provoca un conflicte diplomàtic entre el rei d’Israel i el de Síria; el bo de Naaman que espera la seva guarició, però que s’empipa com el qui més quan Eliseu ni el rep personalment i li diu que se’n vagi al riu a rentar-se, com si no hi haguessin rius a Síria!!! I el bon seny dels homes que acompanyen Naaman que el convencen de rentar-se al Jordà on, finalment, s’acaba produint la guarició.

La pena és que el text litúrgic d’avui acaba on acaba i deixa fora els actes concrets que marquen la conversió de Naaman. D’una banda, el detall d’emportar-se dues mules carregades amb terra del país. Això no és una exageració d’algú que vol endur-se un souvenir del país que ha visitat, sinó que obeeix a un costum molt arrelat en la mentalitat d’aquella gent: cada país tenia el seu Déu, Naaman ha estat guarit pel Déu d’Israel, per això, a partir d’ara, no oferirà cap sacrifici que no ho faci damunt del sòl d’Israel, la terra de Yahvè. I, d’altra banda, la dispensa que demana a Déu mateix a través del profeta, el seu representant, que el perdoni quan a Síria hagi d’acompanyar al seu rei al temple i hagi de prosternar-se davant del déu local juntament amb el seu senyor. Senyal que se sent molt més lligat ja al Senyor que no pas als ídols a qui servia fins aleshores.

Ara que ens trobem camí de la Pasqua, el moment en què ja de vell antuvi els catecúmens esperaven per a rebre el baptisme i el moment en què nosaltres també renovarem les promeses del nostre, el relat de Naaman em suggereix connexions amb aquest nostre baptisme. Perquè també nosaltres, essent de natural estranys a Déu, a les seves promeses, al seu Esperit, hem estat purificats pel bany del baptisme i regenerats com una criatura (com diu que li passà a Naaman), capacitats per viure en llibertat i en comunió amb el nostre Déu. I, en certa mesura, si m’ho permeteu dir, també nosaltres, un cop batejats, hem carregat les nostres mules amb terra del país, perquè hem pres una nova identitat, hem esdevingut ciutadans d’una nova pàtria; si bé aquesta pàtria la portem amb nosaltres, és una pàtria itinerant, de manera que en tot lloc podem sentir-nos com a casa i esdevenir nosaltres mateixos llar d’acolliment.

Que el record avui del nostre baptisme que en el seu dia ens obrí les portes de la filiació divina ens ajudi a participar amb joia d’aquesta Eucaristia, penyora de la vida plena que ja assaborim i que podem compartir amb els qui ens envolten.

EL DÉU "POLÍTICAMENT INCORRECTE"?

A Sant Martí del Montnegre

Diumenge III de Quaresma, 11 de març de 2012

Ex 20, 1-17/Sl 18/1 Co 1, 22-25/Jn 2, 13-25

Si un es posa davant les lectures d’aquest Diumenge d’una manera, diguem-ne, superficial, queda ben sorprès. Hom diria que estem davant d’una imatge de Déu “políticament incorrecte”.

Perquè repassem la primera lectura, el Decàleg tal i com ens el presenta el llibre de l’Èxode, i Déu comença dient-nos: No tinguis altres déus fora de mi. Per què? Doncs perquè seguim més endavant en la lectura i descobrim un Déu que es defineix a si mateix com a gelós. I clar, com nosaltres sabem què significa que algú sigui gelós, no podem menys que imaginar-nos un Déu que pot ofegar-nos amb un excés d’amor. Qui és capaç de seguir un Déu així?

Però, d’altra banda, tenim el relat de l’Evangeli d’avui i Jesús es mostra d’una manera que ens costa d’admetre: aïrat i capaç de fer fora a fuetades els comerciants del temple. Un Jesús amb qui no valen bromes. Nosaltres estem més habituats a un Jesús mansoi i humil, tot tendresa. Però novament ho fem amb els nostres paràmetres del que entenem per “mansoi” i “tendre”, que sovint és una imatge ensucrada i poc real.

Però la pregunta davant d’aquests relats és si ens podem quedar amb aquesta imatge de Déu i de Jesús que jo he volgut denominar “políticament incorrecte”, o els autors bíblics tenien alguna altra cosa en ment (potser gràcies a tenir menys prejudicis que nosaltres), quan ens van deixar escrit el que hem escoltat avui.

Donant-li voltes a tot això en va caure a les mans un paràgraf de Justino Martínez (biblista) del seu llibre M’embolcalles amb cants d’alliberament. Espiritualitat dels Salms (Savieses 13, Claret, gener 2012, Barcelona, p. 136) que diu així: No podem parlar de la Paraula de Déu de qualsevol manera, no podem parlar de Déu de memòria. La paraula que no passa abans per les nostres entranyes i el nostre cor no arriba al cor ni a la vida de les persones que ens envolten.

I m’ha semblat que dient això donava la clau d’interpretació dels textos d’avui. Perquè els autors bíblics volen suscitar aquesta nova manera de veure les coses. De fet cada autor, amb el seu estil particular, mira de comunicar la seva experiència de Déu (individual i/o col·lectiva) amb un llenguatge que ens faci sotragar el cor. Volen que aprenguem a veure les coses segons Déu. I que aquesta manera de veure les coses amari el més profund del nostre cor. I així se’ns presenta un Déu que es declara gelós com si fos un rei oriental, però que quan té misericòrdia la té per milers de generacions, és generós de mena. O ens parla d’un Jesús que és capaç de fer neteja del temple perquè no vol que hi hagi res que impedeixi la gent d’entrar i tenir comunió amb Déu en la seva pròpia casa. Només amb aquest canvi de visió, que en cristià diem “conversió”, podrem entendre els manaments no com una llista d’obligacions sinó com a pinzellades de Déu qui, perquè estima, ens demana d’estimar; perquè és fidel, ens demana fidelitat; perquè és pacient i amorós amb tothom, ens demana fins i tot d’estimar l’enemic.

Som en el temps de Quaresma, som en el temps en què els textos de cada diumenge (i de cada dia) ens van mostrant com és el nostre Déu i què demana de nosaltres: que el nostre cor, de mica en mica, cadascú al seu ritme, es vagi fent més semblant al Seu. I crec que només d’aquesta manera serà possible una veritable “nova evangelització” de la que ara tant sentim parlar, perquè la Seva Paraula haurà fet niu al nostre cor, a les nostres entranyes i aleshores podrem esdevenir canals per on arribarà l’alegria i el sentit de la vida a tots els qui ens envolten.

Justament, demanem-li que aquesta Eucaristia d’avui sigui un estímul per anar aprenent més i més del nostre Déu.

NO JUDIQUEU, SIGUEU COMPASSIUS...

Dilluns II de Quaresma, 5 de març de 2012

Dn 9, 4b-10/Sl 78/Lc 6, 36-38

Expliquen d’un home que tenia quatre fills. Eren joves i, per tant, arrauxats alhora de treure conclusions sobre les coses i les persones que els envoltaven. El seu pare els volia alliçonar sobre això, així que un dia els va convidar a cadascun d’ells a fer un viatge, per tal d’observar un arbre que estava plantat en un lloc llunyà.

El primer fill hi anà a l’hivern, el segon a la primavera, el tercer a l’estiu i el darrer va fer el seu viatge a la tardor. Quan el darrer dels fills va tornar, el seu pare els reuní tots quatre i els demanà que descrivissin allò que havien vist. El primer fill digué que l’arbre que havia trobat era lleig, pelat i retorçat. El segon fill digué, en canvi, que l’arbre que ell havia vist estava recobert de gemmes verdes, en ple esclat de vida. El tercer fill no estava d’acord. Deia que l’arbre que ell havia trobat estava cobert de flors, que tenien un perfum tan dolç i eren tan boniques que s’atrevia a dir que era la cosa més bella que mai no havia vist. El darrer fill es manifestà totalment en desacord amb els seus germans i deia que l’arbre que ell havia vist estava carregat de fruita, amb perspectives d’una bona collita. L’home aleshores va explicar als seus fills que totes quatre respostes eren exactes, donat que cadascun havia vist només una estació en la vida de l’arbre. Aleshores els digué que ningú no pot judicar un arbre o una persona per una sola estació i que la seva essència, el plaer, l’alegria i l’amor que provenen d’aquella vida només pot ser mesurada a la fi, quan totes les estacions s’han completat.

L’Evangeli que acabem de sentir em recorda una mica aquesta història que avui m’han enviat per e-mail. Perquè també ens demana que NO JUDIQUEM . Abans, però, com si Jesús ens conegués d’una hora lluny, ens demana que siguem compassius com ho és el nostre Pare. Com si ens digués que, si no podem evitar de judicar l’altre, al menys recordem, primer de tot, de fer-ho amb compassió.

Al cap i a la fi, si em paro una bona estona a considerar-me a mi mateix, descobreixo que sovint a dures penes em reconec, doncs jo mateix sóc ben diferent i reacciono diferentment segons el meu estat d’ànim o les circumstàncies que m’envolten. ¿Com puc judicar, aleshores, el meu germà com si jo fos capaç de saber totes i cadascuna de les motivacions que a ell l’han portat a fer o reaccionar d’una manera i no d’una altra, quan jo mateix no sóc capaç de conèixer-me a fons?

Només si som capaços de no judicar, de no condemnar, d’absoldre, de donar i donar-nos al proïsme, experimentarem la pau del cor, la serenor, de no sentir-nos judicats, ni condemnats, sinó totalment absolts i estimats per Déu mateix, Aquell que ens coneix a fons i ens judica per tot l’itinerari de la nostra vida, no només per un sol episodi aïllat d’ella.

Demanem-li, doncs, en aquest temps de Quaresma, aquest cor ple de compassió com el Seu!!!!

DIUMENGE II DE QUARESMA: APRENDRE A PRENDRE DISTÀNCIES

Diumenge II Quaresma, 4 de març de 2012

A Sant Iscle de Vallalta

Gn 22, 1-2.9a.10-13.15-18/Sl 115/Rm 8, 31b-34/Mc 9, 2-10

Avui tocava missa amb els nens de la catequesi. Els he proposat sortir d’excursió “virtual” amb la gentilesa de Google Earth pels voltants del poble.

He començat per presentar-los quatre fotografies del mateix lloc on érem, és a dir, l’església de Sant Iscle a diferents alçades: 209, 305, 543 i 886 m respectivament.

Ja els ha costat una mica, en la primera fotografia del satèl·lit, trobar l’església, la petita plaça, els cotxes aparcats a prop, el torrent... Mirar la darrera fotografia ja era demanar massa: l’església havia quedat totalment integrada en el paisatge, impossible de reconèixer si un no hagués fet com hem fet nosaltres primer: començar l’itinerari tot anant de la foto més propera a la més llunyana.

He fet això perquè avui dos dels texts ens invitaven a fer aquesta “excursió”. Tant el text del Gènesi com l’Evangeli ens parlen d’una trobada amb Déu a la muntanya. El primer text a Morià, si bé un text un xic dramàtic (parla del sacrifici d’Isaac) però que acaba bé: Isaac no ha de ser sacrificat i Abraham i el seu fill reben una benedicció especial de part de Déu. L’Evangeli també parla d’una pujada a la muntanya (el Tabor) amb un Jesús que descobreix als més íntims qui és Ell realment.

Deia als nens (i als adults que també hi eren) que havíem començat la Quaresma la setmana passada acompanyant Jesús en el seu camí pel desert. Havíem començat una “excursió especial” que ens portarà a la Pasqua de Resurrecció. Avui, en el segon Diumenge, aquest itinerari ens porta a una muntanya. També avui Ell ens pren a part, com féu amb Pere, Jaume i Joan, i ens demana que prenguem distàncies de la nostra quotidianitat, com quan un surt de cap de setmana a canviar d’aires.

A la Bíblia, però, “pujar a la muntanya” sempre té aquest plus de “trobada” amb Déu (només heu de pensar amb Moisès i el poble d’Israel al Sinaí o amb Elies al mateix lloc, per donar sols un parell d’exemples).

Pensava que avui als nens i nenes de la catequesi, als pares i a mi mateix Jesús ens pren per la mà i ens diu, com a cau d’orella, com avançant programa, que Ell és el Messies esperat, però que aquesta glòria esclatant que es revela al Tabor no pot desplegar-se del tot fins al dia de la resurrecció, abans de la qual, a Jesús el tocarà ser perseguit i portat a la mort.

Recordava als nens i al pares que estimar és, en certa mesura, patir. Perquè els nens i nenes estimen molt als pares... fins quan els pares els demanen que els ajudin en alguna cosa... però que un cop superada la desgana, la recompensa d’haver estar d’ajut, d’haver fet pinya també amb els pares que es cansen de la feina del dia a dia, val la pena.

Els que ja som grans també hem de recordar que estimar és patir. Perquè vol dir, i ens demana, negar-nos a nosaltres mateixos per demostrar el nostre amor a l’altre, al proïsme. També Jesús ho fa cada dia amb nosaltres, tenint cura de nosaltres i perdonant les nostres infidelitats.

Prendre distància del dia a dia, com hem fet virtualment amb les fotos satèl·lit sobre el cel de Sant Iscle, és el que també avui ens demana Jesús per poder veure les coses segons Déu. També avui, a la muntanya, Déu ens repeteix assenyalant Jesús: AQUEST ÉS EL MEU FILL, EL MEU ESTIMAT; ESCOLTEU-LO!

I en això estem, que Ell ens doni una bona oïda per escolar-lo en aquesta Quaresma.

Santa Agnès de Praga i la Quaresma

Divendres I de Quaresma, 2 de març de 2012

Santa Agnès de Praga

Ez 18, 21-28/Sl 129/Mt 5, 20-26

El seu amor captiva, la seva contemplació nodreix, la seva benignitat emplena, la seva suavitat sacia; el seu record il·lumina dolçament. El seu perfum farà reviure els morts i la seva visió gloriosa farà feliços tots els ciutadans de la Jerusalem celestial. Ell és l’esplendor de la glòria eterna, l’esclat de la llum perpètua i el mirall sense taca (Sv 7, 26). Mira’t DIÀRIAMENT en aquest mirall, oh reina, esposa de Jesucrist! I contempla-hi CONTÍNUAMENT el teu rostre, per revestir-te íntegrament per dins i per fora amb varietats d’adorns. (4a Carta de Sta. Clara a Agnès de Praga 11-16)

En aquestes paraules de santa Clara a Agnès de Praga, la santa de qui avui fem commemoració dins d’aquest temps fort, hi ha tot un exercici quaresmal a realitzar.

De la mateixa manera que jo, cada matí, si no vull espantar el personal, miro el meu rostre en el mirall per poder-lo rentar bé i posar en ordre els pocs cabells que encara tinc, santa Clara convida santa Agnès a fer el mateix d’una manera espiritual.

I en tenim necessitat, certament. Avui i cada dia tenim necessitat de revisar allò que creiem de Jesús, de Déu mateix, per no acabar fent-nos un Déu a la nostra mida. Encara més. Les paraules de Jesús avui són molt fortes i ens posen en guàrdia: Jo us dic que si no sou MÉS JUSTOS DEL QUE HO SÓN els mestres de la Llei i els fariseus, NO ENTRAREU PAS AL REGNE DEL CEL.

Jesús demana un aprofundiment en el sentit dels manaments de Déu. Vol que no restem superficials. Jesús mateix no es va quedar amb una interpretació superficial dels manaments. Ell, que va dir que devíem estimar l’enemic, fou Aquell capaç de perdonar i fins i tot excusar (Perdona’ls Pare, que no saben el que fan) els seus botxins a la creu. Avui també és Aquell que ens recomana que fem una revisió de vida: diem que no matem però som capaços d’insultar i menysprear a homes i dones tan fills de Déu com nosaltres? Perquè comencem per la falta de respecte, per l’insult, per les etiquetes posades gratuïtament damunt l’un o l’altre... i aquella persona pot quedar marcada de per vida, esdevenint la riota de tothom o menyspreat de tothom... què es això sinó una forma de “matar” el proïsme? Exagero? Què és, si no, l’assetjament d’un treballador a la feina o d’un nen a l’escola?

Per santa Clara el mirall és Jesús mateix. Contemplar o considerar el que Ell va dir i va fer permet, com en un mirall normal, anar retocant ara aquí ara allà aquelles coses del nostre rostre (que és el reflex de l’ànima, segons diu la saviesa popular) per adequar-les a Crist, per semblar-nos, per dins i per fora, a Crist mateix.

Que Ell ens ajudi en aquesta Eucaristia a copsar el seu rostre, a cercar-lo per a emmirallar-nos un cop i un altre i reflectir-lo arreu on siguem.

Entre animals feréstecs i àngels (Quaresma 1)

L’aliança amb Noè és la primera que Déu estableix amb els éssers vius i amb tota la creació. Seguirà l’aliança amb tots els humans segellada amb Abraham, després l’aliança amb el poble d’Israel encapçalat per Moisès i l’aliança nova proclamada per Jesús de Nazaret.

L’aliança amb Noè és un solemne compromís diví de preservar tot el que ell ha creat i l’arc de sant Martí n’esdevé el signe visible. Es tracta de garantir el que ens sembla tan evident i pel que no hem de moure ni un dit: que el sol surti i es pongui, que la terra giri, que la pluja ho regui tot, que les plantes creixin i donin fruits... i sobretot que els desastres naturals sempre seran parcials, mai destruiran la meravellosa obra divina.

Aquesta és, en definitiva, la reacció de Jesús en el desert davant els paranys de Satanàs: “Vivia entre els animals feréstecs i l’alimentaven els àngels”. Malgrat les temptacions del Maligne, Jesús no oblida la sobirania divina ni perd el seus nord existencial: ell és un ésser humà capaç de conviure amb els éssers vivents del desert, també és un ésser diví assistit per la Providència en forma d’àngel. Jesús no es deixa ensarronar pels núvols que li tapen el sol, per les dificultats que ofusquen el seny, pels dubtes que malmeten la fe.

Però nosaltres si que perdem el món de vista quan la temptació ens entabana, quan un nuvolet ens tapa el sol, quan un sotrac ens sacseja de cap a peus, quan la descreença ens mina la fe, quan la vulgaritat ens ridiculitza els valors, quan la superficialitat ens adorm la vibració religiosa.

La Quaresma és un clam serè i profund a no perdre el nord de la nostra existència, no destinada a lluitar sinó a conviure de forma intel•ligent amb els animals feréstecs que ens envolten i àdhuc ens amenacen.

La Quaresma és un estímul bonhomiós i pregon a no perdre el nord de la nostra religiositat, que es fonamenta en un Déu que vetlla incondicionalment per nosaltres i que ens envia els seus àngels per protegir-nos.

Els monjos ermitans i anacoretes són una viva estampa que conviure amb els animals feréstecs i ésser servit pels àngels és una realitat assequible als creients. No cal que nosaltres anem al desert, ho podem posar en pràctica en el bell mig de ciutat vella.

Evasió (Des de l’Ajuda 15)

Travessem per un dels passatges de l’Eixample barceloní que alteren l’homogeneïtat de les seves illes de cases. El tràfic quasi nul i els escassos vianants permeten evadir-se del brogit urbà i gaudir d’uns moments d’assossec.

Ens criden l’atenció unes taques de sang a l’esglaó que precedeix un aparador. Ens aturem de cop i se’ns arronsa el melic al contemplar l’escena: una xeringa amb una mica de sang, una agulla dins un plàstic i una càpsula de desinfectant mig buida. Són el sòrdid decorat d’unes taques de sang que remouen les entranyes de tristor vers qui les ha vessat.

Algú, com nosaltres, ha buscat uns moments d’evasió en el passatge, intentant neutralitzar un desassossec interior que li manllevarà progressivament tota la sang.

Anna, la profetessa (Des de l’Ajuda 14)

Quan clareja -i molts encara dormen-, ella camina lentament pels carrers del barri. Carreteja un equipatge de bosses i no se’n separa fins arribar al santuari, on passa la major part de la jornada, com Anna la profetessa, que “mai no es movia del temple, dedicada nit i dia al culte de Déu amb dejunis i oracions”. Matinera, espera que s’obri la porta i, al capvespre, es tanca quan ha sortit.

D’edat avançada com Anna, també tingué marit, però ara dóna culte a Déu. Abans de missa, amb el cap reverencialment cobert amb un mocador, amb les mans i dits junts en gest de pregària, s’acosta al sacerdot amb delicat convenciment: li demana que pregui per intencions concretes, recordant-li –sense pretendre-ho- el valor i la transcendència del que presidirà tot seguit.

Feliços els qui no passaran a la història (Des de l’Ajuda 13)

“Feliços els qui no passaran a la història perquè ells són la veritable història”. Es tracta d’una fórmula redactada en forma de benaurança evangèlica que vol ser una exaltació de la quotidianitat viscuda amb senzillesa i, perquè no dir-ho, una reivindicació dels qui som poca cosa.

No obstant, malgrat la seducció que pugui exercir aquesta proclama, en el nostre interior batega tot el contrari: volem passar a la història, és més, desitgem passar a la història. Sembla com si la nostra existència només tingui sentit o valgui la pena si hem fet quelcom destacable, si hem estat importants o mediàtics, si hem assumit càrrecs de rellevància social o les nostres qualitats han estat lloades per molts.

Aquesta és la història dels llibres, dels monuments, de les condecoracions, però no és la història del cor, que és la història de Déu. La primera la resumim amb la frase del savi Cohèlet: “Vanitat de vanitats, tot és vanitat”. La segona resta gravada com un segell en el nostre cor i està feta de somriures i abraçades, de plors i neguits, de silencis i converses, de fe i pregàries, de fidelitats i companyonies, i d’una discreta però incisiva presència que omple de sentida vibració la nostra quotidianitat.

Gelosia (Des de l’Ajuda 12)

Caminem pel carrer a prop d’un africà de color. Empeny un carretó de supermercat. Hi porta quatre andròmines metàl•liques rescatades d’algun contenidor. És una imatge que, amb el rostre majoritari d’immigrants, irromp de forma progressiva en el paisatge urbà.

Passem, tots dos, a la vora d’un individu que està fent una estranya operació. Rodeja amb una corda una voluminosa superfície metàl•lica que se sosté dreta damunt unes rodes. Girem el cap, i observem que es tracta d'un vell taulell de tennis de taula que lliga al costat d'una bicicleta per arrossegar-ho tot amb facilitat. L’africà del carretó inicia una conversa que, malgrat la seva vulgaritat, esdevé eloqüentíssima.

-Eeeeeh...!- exclama l’africà, alentint el pas i esguardant amb gelosa admiració l’home de la taula de ping-pong.

-¿Que passa?- li respon l’altre amb cert desdeny i alçant el cap, defensant la seva magnífica troballa.

-!Hombreee...!- arrodoneix l’africà, comparant el contingut irrisori del seu carretó amb el suculent botí que l’altra està aferrant a la bicicleta.

Malgrat el diàleg pedestre i fugaç que ambdós han establert ha quedat claríssim qui és l’afortunat que ha salvat la jornada i qui haurà de continuar remenant contenidors.

Novena estació (Des de l’Ajuda 11)

Eucaristia del capvespre al santuari. Ens toca presidir. Mentre escoltem les lectures, assegut, contemplem amb una mirada dispersa el capdavall de la nau.

L’esguard es desvetlla i s’aguditza al captar que la memòria visual d’aquest espai no encaixa amb el que presenciem. Ulls i cervell cerquen amb naturalitat on hi ha el desajust.

Fixem la visió entre el cancell i el sant Crist: la paret té un requadre ennegrit que delata que hi havia quelcom penjat. Donem una ullada a tota l’església i sembla que correspon a la mida i alçada d'una estació del viacrucis.

Finida la celebració recorrem les estacions penjades en les parets. Verifiquem que en aquest indret li correspondria l’estació novena: Jesús cau per tercera vegada. Però ha desaparegut...

Sembla que ens l’han robada. Santa paciència.

Pau i lucidesa (Baptisme del Senyor 2012)

-Quan prego a la nit i quan tinc el meu fill estirat damunt el pit- responia un intern d’un centre penitenciari a la pregunta si havien viscut l’experiència del “cel obert” damunt d’ells, en l'homilia de la festa del baptisme de Jesús.

Es tractava de recrear l’escena del riu Jordà, i que l’intern sintetitzà amb inspirada i profunda claredat. Per ell, sentir el “cel obert” tenia el doble matís d’una vibració religiosa –pregar a la nit- i d’una vivència amorosa –acollir el seu fill damunt el pit-. En definitiva, tenir el cel obert li representava assaborir moments de plenitud.

-És el que em dóna més pau- arrodonia convençut. Amb aquest afegit, també concretava els efectes d’aquestes experiències: assossegament. Però no es tracta d’una pau de sauna; encara menys d’un “subidón”: això és una simple foguerada. Parlem d’una serenor integral i reposada que amoroseix el cos, el cap, el cor, l’ànima i l’esperit.

Això atorga, de retruc, una lucidesa que contribueix a captar exquisidament les coses. Això tastà Jesús en el riu Jordà. Allí assaboreix amb nitidesa que és el fill estimat del Pare.

Que la vivència extraordinària de Jesús, i el testimoniatge de l’intern, ens serveixin per acollir la pau i la lucidesa que atorga, de diverses maneres, l’esperit diví.