SOM INNOCENTS?

Fa unes setmanes va sortir per les xarxes socials una filmació curta. Es veia un xicot que, després de controlar el temps perquè la gravació quedés ben feta, es dirigia a una noia que estava a la vorera i li etzibava una cossa. La noia va caure a terra. Ell mateix va penjar la filmació a la xarxa. Aviat va ser detectat com a delictiu i es va començar la recerca d’aquell noi. En la recerca hi participà no sols la policia sinó gent privada que a través de la xarxa intentaven identificar aquell “gamberro”.

Abans que se’l pogués localitzar, hi va haver una confusió. Un xicot de Tortosa, Rubén Mascarell, per la seva semblança física va ser confós amb l’agressor. Un dels cercadors li va preguntar si era ell, i abans que contestés es va omplir el seu ordinador d’insults i amenaces de gent que ni coneixia, ni sabia qui eren. No era ell, però havia de demostrar que no ho era. Estem en un moment que, en lloc de la presumpció d’innocència, on que s’ha de demostrar la culpabilitat, hi ha la presumpció de culpabilitat, on el que s’ha de demostrar és la innocència. Hi ha una sospita general sobre tot i sobre tothom. Podríem dir que el que està sota sospita és l’home, tot home: “Si no ha fet això, alguna altra cosa ha fet. Què amaga?”. D’entrada, tothom és sospitós.

Podríem dir que tenim més compassió i comprensió per als animals que per a les persones. I segons com ho mirem podem dir que potser amb raó. Que un animal faci animalades és el que li toca. Però a l’home no li toca i, a més, quan les fa, les fa amb més crueltat. L’animal ho fa pel seu propi instint, però l’home podria no fer-ho, podria fer una altra cosa. Fixeu-vos, doncs, que la raó per la qual recriminem tant l’home és per la seva grandesa. O, més ben dit, perquè perverteix la seva grandesa. L’home podria no fer-ho, podria fer una altra cosa. El recriminem perquè és responsable, és lliure de fer o no fer, d’aquí la nostra indignació... i podríem dir la nostra admiració davant la grandesa (no exercida algunes vegades) de l’home. És el que diu l’Evangeli de Joan “Quan la llum ha vingut al món els homes han preferit més la foscor a la llum”. Aquí hi ha el gran enigma nostre, que podem o no anar a la llum o a les tenebres. Podem elegir, certament, la llum, però... també les tenebres.

Déu està meravellat d’aquest poder, de la llibertat, que Ell li ha donat i que el fa mirall de la seva divinitat. Per això, malgrat que utilitza malament els seus dons, l’home és preciós als seus ulls. Déu l’estima entranyablement. Com diu sant Joan: “Déu ha estimat tant el món que li ha enviat el seu Fill, no perquè el condemni, sinó per salvar-lo gràcies a ell”. O com diu sant Pau: “Déu, ric en misericòrdia, ens estima tant, que ens ha donat la vida juntament amb el Crist”.

El papa Francesc subratlla sovint que Déu no condemna ningú. I aquest evangeli precisament vol subratllar això. Encara més: Jesús, malgrat la nostra tendència tan marcada actualment, ens demana de no jutjar sinó de curar. El món necessita més metges i menys jutges. I això no vol dir que tot valgui, ni és una crida a la irresponsabilitat, sinó tot el contrari, és una crida molt seriosa a la responsabilitat, i una exigència a prendre seriosament la nostra llibertat, la nostra conversió. Perquè no és Déu qui ens llança a les tenebres, som nosaltres, que quan ve la llum preferim les tenebres. Som nosaltres que quan Ell truca a la nostra porta no l’obrim. Som nosaltres els qui fent-nos les víctimes jutgem els altres i ens endinsem en les tenebres per por a la llum. Per això la litúrgia ens demana de girar el cor cap a Déu i demanar-li: “El vostre Fill ha vingut com a Llum del món, il·lumineu els nostres cors amb la resplendor de la vostra gràcia, perquè puguem pensar sempre el que és digne de Vós i us puguem estimar amb tot el cor”. Per això Jesús serà alçat damunt la terra, amb la seva creu, per poder atreure’ns i optar per la llum de la misericòrdia de Déu, Ell que n’és tan ric.

   

"SI NO CONOCEMOS QUE RECIBIMOS, NO DESPERTAMOS A AMAR"

Diumenge IV de Quaresma, 15 de març de 2015

2 Cr 36, 14-16.19-23/Sl 136/Ef 2, 4-10/Jn 3, 14-21

Diu Santa Teresa de Jesús: Si no conocemos que recibimos, no despertamos a amar. El que vol dir amb el seu castellà tant viu i particular la santa d’Àvila és quelcom vital: si no coneixem que rebem, és a dir, si no reconeixem que som deutors d’un enorme regal; encara més, diria jo, si ni tan sols coneixem allò que rebem... mai no estimarem, mai no es desvetllarà en nosaltres l’amor a Déu. Si no conocemos que recibimos, no despertamos a amar.

Ja passava en temps de Jesús. No hi faltaven fariseus i mestres de la Llei que demanaven a Jesús, per creure i creure’l, un senyal prodigiós. Els altres evangelis miren, es podria dir, d’endolcir la resposta, però l’evangeli de Marc, el primer dels evangelis escrits, és molt categòric: Perquè demana un senyal, la gent d’aquesta generació? En veritat us dic que no els serà donat cap senyal. Perquè un Déu que està sotmès als meus capricis ni és Déu ni és res.

Seguia passant en temps de Pau: Els jueus demanen prodigis, i els grecs demanen saviesa, però nosaltres prediquem un Messies crucificat, que és un escàndol per als jueus, i per als pagans, una insensatesa. Però és poder i saviesa de Déu per a tots els qui són cridats, tant jueus com pagans. (1 Co 1, 22-24). Perquè un Déu que puc entendre és un Déu que m’he fet a la meva mesura humana. Aquest Déu no m’interessa, perquè és tant humà com jo.

Ens segueix passant avui: No hi creuré fins que entengui perquè hi ha tant de mal al món... o no hi creuré perquè no puc creure en un Déu que permet que hi hagi injustícies i dolor... però si ens encallem aquí mai no arribarem a creure en res... perquè sempre hi ha haurà coses que no podrem entendre... ens cal acceptar amb humilitat que no ho sabrem mai tot, que mai no ho podrem entendre tot. Si no conocemos que recibimos, no despertamos a amar.

Què ens diu la Bíblia, que ens diu l’Evangeli d’avui, que rebem? Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic, perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell. AMOR. PERDÓ. VIDA. Nicodem es presenta de nit, per por dels jueus, per entrevistar-se amb Jesús. Ell, el mestre de la Llei, cerca instrucció. I troba una instrucció que no esperava: cerca manaments, cerca normes concretes que li donin una mica de llum en el camí, doncs ja albira que Jesús és un rabí diferent amb una autoritat especial... i troba el que Déu ha volgut donar i de fet ha donat al seu poble des de sempre: AMOR. PERDÓ. VIDA. A més troba en Jesús que aquest amor no ha estat donat únicament al poble d’Israel, al poble de l’Aliança, sinó que aquest amor, en el seu estimar, pateix d’incontinència: és un amor obert a TOT EL MÓN (a jueus i a grecs, als creients de tota la vida i als qui encara cerquen, als propers i als allunyats per diferents motius que sols el mateix Déu sap i comprèn). I aquesta és la nostra salvació, perquè només ens atraurà l’Amor, només ens pot pacificar, ens pot omplir de sentit, ens pot fer sentir a casa, Algú que ens estimi sense prejudicis, sense interessos, amb una increïble fidelitat. Quan ens descobrim estimats així, no podem fer altra cosa que estimar-lo com bonament podem, però amb el desig de fer-ho amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot l’enteniment, amb totes les forces. I estimar el proïsme amb aquest mateix amor. Que així sigui!

ESTIMA...

Divendres III de Quaresma, 13 de març de 2015

Os 14, 2-10/Sl 80/Mc 12, 28b-34

Hi ha frases de la nostra bíblia que haurien d’estar escrites en lletres d’or als marcs de les portes d’entrada de les nostres cases i gravades a foc a les taules de carn del nostre cor com ara les que avui acabem d’escoltar del profeta Osees: Sí –diu el Senyor–, jo seré el metge de les seves apostasies, els estimaré, ni que no s’ho mereixin! És just per això, per paraules com aquestes, que el profeta pot exclamar de Déu: En vós troben qui els estima aquells que no tenen pare. Perquè no hi ha un Pare més pare que el nostre Déu. Les paraules estan ben buscades, perquè davant de l’apostasia del poble rebel, que és el que experimenta el profeta una i una altra vegada quan els parla per ordre de Déu, Aquest no diu que actuarà com a jutge, sinó com a metge; i que seguirà estimant el seu poble, malgrat que aquest s’entesti en anar en direcció oposada.

Un bon pròleg, aquesta primera lectura, per entendre la pregunta que el mestre de la Llei fa a Jesús en demanar quin és el primer manament a l’Evangeli d’avui: Quin és el primer de tots els manaments de la Llei? La pregunta no era fàcil de respondre davant d’un sistema cultual i religiós comprès de 613 manaments ben concrets. Entre tant manament, quin ha de ser el primordial, quin aquell que no puc deixar d’acomplir sense tenir la sensació d’haver decebut Déu en la seva santa voluntat o d’haver-me apartat del nucli de la fe? La resposta de Jesús ens porta a la professió de fe jueva en boga encara avui: El primer és aquest: “Escolta, Israel: El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament, amb totes les forces”. I afegeix: El segon és: “Estima els altres com a tu mateix”.

Escolta Israel, escoltem-ho bé tots els estimats del Senyor, els propers i els allunyats, perquè el Senyor és únic, no hi ha un altre com Ell, no hi ha ningú que ens estimi desinteressadament, sense que certament ho meresquem, COM ELL HO FA. Amarem-nos de la certesa d’aquest amor, fem la prova de pensar-hi de tant en tant, de considerar-lo, de fixar-nos-hi, perquè aleshores entendrem que aquest amor no té preu. Res que fem podrà pagar-lo i de fet no cal, perquè l’hem rebut de franc. Aquest amor només es pot pagar amb un amor que, dins de les nostres humanes limitacions, cerqui estimar com ho ha fet Ell. Per això cal fer-ho amb tot el cor, amb tota l’ànima (això ho afegeix Jesús), amb tot el pensament, amb totes les forces... Tot el nostre ésser lliurat a estimar qui ens estima. I perquè aquest amor no quedi en mer sentimentalisme, en un amor a Déu de telenovel·la, la prueba del algodón d’aquest amor: Estima els altres com a tu mateix. El que jo voldria, el que jo cercaria, la compassió i la paciència que jo desitjaria per a mi... abocats cap en fora: cap al meu proïsme, per acabar descobrint que estimar l’altre, sortir del meu encapsulament, ÉS FER REAL L’AMOR A DÉU. Perquè qui estima Déu estima el que Déu estima!

Déu vulgui que Ell ens trobi tant propers al Regne com ho estava aquest bon mestre de la Llei qui entenia que aquests dos manaments són millor que tots els sacrificis i totes les ofrenes cremades a l’altar... que tots els nostres esforços per aparentar o fer-nos veure... sí, també en el camp de la fe.

PREGAR DRET ENMIG DEL FOC

Dimarts III de Quaresma, 10 de març de 2015

Dn 3, 25.34-43/Sl 24/Mt 18, 21-35

En aquells dies, Azaries, dret enmig del foc, es posà a pregar dient... quan hom troba per primer cop aquestes paraules en el llibre de Daniel i segueix llegint com avui, escoltant la primera part de l'anomenat Cant d'Azaries, com més endavant passa amb el Cant dels tres joves, pensa que l'autor del llibre de Daniel tenia molta imaginació: ¿com és possible que tres homes llençats a la fornal de foc estiguin cantant com si res no els passés? Però a mida que hom va acumulant experiències, pròpies o d'altres, descobreix que no és gens estrany per a un cristià o una cristiana que volen ser coherents amb la seva fe de trobar-se que més d'un cop han de pregar enmig del foc de la prova. És bo que el llibre de Daniel avui ens recordi que, malgrat el que pugui semblar, és possible pregar enmig del foc de la prova i que, tant per al cristià del s. XXI com per al del s.I, la pregària segueix essent la força per anar endavant, sabent que allà, enmig d'aquell foc, hi és també l'Àngel del Senyor que s'hi passeja amb nosaltres i no ens abandona.

Però, malgrat que tots podem posar noms i cognoms a les proves de tota casta que podem passar (una malaltia greu inesperada, dificultats en trobar feina o haver-la perduda recentment, la pèrdua d'una persona estimada...) la pregunta que Pere fa a Jesús en l'Evangeli d'avui ens posa davant d'una realitat que sovint se'ns passa com a font de proves i dificultats de tota mena: les relacions interpersonals. Tots hem fet experiència de la dificultat que pot significar haver d'estimar o de conviure amb algú (parella, company de feina, company d'institut, cap de departament, veí...) que té un caràcter difícil o bé que directament ens fa la vida impossible. És per això que la pregunta de Pere ens la fem nostra sense problemes: Senyor, ¿quantes vegades hauré de perdonar al meu germà el mal que m'haurà fet? ¿Set vegades? Perquè, com Pere, sabem que la nostra paciència té un límit i que ens agrada poc que ens prenguin el pèl. Però Jesús no diu que fem quelcom impossible (tot i que costi), sinó que en el perdó, en la misericòrdia, en la caritat ben entesa, el model no sóc mai jo, sinó Déu mateix i el que Ell ha fet primer amb mi perquè jo pugui fer com Ell al proïsme: ¿No t'havies de compadir del teu col·lega, com jo m'havia compadit de tu? Emmirallats en Jesús i en el seu perdó, demanem-li en aquesta Eucaristia que ens perdoni i que sortim d'aquí sabent perdonant també els qui ens hagin pogut ofendre. 

CAL APRENDRE A SABER DIR NO

Us imagineu que el cap de la vostra empresa us digués que podeu gastar fins a 75.000 euros sense cap necessitat de justificar quan ni en què? Qui no aprofitaria l’ocasió? Qui de nosaltres diria que això no sembla massa lògic? Qui de nosaltres no ho faria sense fer massa preguntes? No sé pas la resposta de tots i cadascú de nosaltres, però si ens atenem al que ha passat en un banc prou conegut, veuríem que quasi tots han aprofitat l’ocasió. Que quasi ningú s’ha resistit a aquesta oportunitat. I dic “quasi” perquè sí que hi ha hagut algú que s’ha resistit i no sols no ha volgut utilitzar la famosa targeta negra, sinó que va dir al seu cap que això era una mala manera de fer les coses. Eren 22 els consellers del banc. Només un va oposar-se a aquesta pràctica delictiva, només un no ho va voler. N’hi va haver un que va ser capaç de no deixar-se portar per la majoria i anar contra els seus propis interessos, i va preferir ser íntegre que ric. Per tant es pot fer.

Cal recordar-nos que la frase “Tothom feia el mateix” o “Si no ho faig jo, se n’aprofitarà un altre” o “No podia fer res més o perdria el treball”, no justifiquen res. Estic cridat a no deixar-me portar per la majoria. Estic cridat a no fer el que fa tothom, sinó a fer el bé. Sóc jo qui ha d’optar pel bé encara que se n’aprofiti qui sigui. Sóc cridat al bé, no a passar-m’ho bé. No puc dir que no podia fer res més. Puc perdre el treball si aquest va contra la meva consciència, puc fins perdre la vida si del que es tracta és l’opció pel bé.

Moisès proclama els deu manaments. Les deu paraules que són els punts de referència que marquen el camí del Poble de Déu perquè esdevingui un poble just, un poble sant, que no es deixi portar per la manera de fer dels injustos i els violents.  Les deu paraules volen ser el fonament d’una ciutat lliure i justa. Volen expressar el desig de Déu per a fer feliç l’home, com diu el text del Deuteronomi, o, com diu el salm 18, volen donar aquesta llei en què l’ànima descansa, que dóna seny, omple el cor de goig, il·lumina els ulls. Els manaments són dolços com la mel perquè volen el nostre bé, són el camí de la vida. I això perquè han estat donats per Aquell que  va alliberar Israel de l’esclavatge: “Jo sóc el Senyor que t’he fet sortir de la terra d’Egipte, d’un lloc d’esclavatge”. I és que els manaments ens fan lliures en la mesura que ens fan oblidar de nosaltres mateixos. Nosaltres som els grans esclavitzadors de nosaltres mateixos.

Aquesta llei ha estat complerta, omplerta de nou sentit i portada així a la plenitud per Jesús. I això d’una manera desconcertant i inesperada, com diu sant Pau: “Els jueus demanen miracles, els grecs volen saviesa, però nosaltres prediquem un Messies crucificat, que és un escàndol per als jueus, i per als altres un absurd”. El poble de Déu, la humanitat, sabia on estava el bé, però Jesús sol el va complir i el va portar a la plenitud en la seva total donació.

Per això els cristians diem que els deu manaments es resumeixen en dos: estimaràs al Senyor el teu Déu amb tot el cor i als altres com a tu mateix. De fet és un de sol: el nostre manament és seguir Jesús. O millor encara deixar-lo entrar en nosaltres. I quan ell entra en la nostra vida, quan li deixem entrar en el santuari del nostre cor, farà com va fer en el temple de Jerusalem: bolcarà allò que teníem tan segur, farà fugir tantes ambigüitats, tantes seguretats. Ell farà en nosaltres un terrabastall que ho capgirarà tot.

Només sabem que l’hem deixat entrar realment en el nostre santuari, en el nostre cor, en la nostra vida, no quan en parlem, o quan fem propòsits, sinó QUAN “ tornem la targeta”. No quan hi penses, ni quan et fas el propòsit. Sols quan entregues la targeta vol dir que li has obert la porta. Quan dius NO. Quan  som capaços de dir no al que es troba normal, al que fa tothom. Només sabrem que Ell és en nosaltres quan siguem capaços d’optar pel bé i no pels nostres interessos, quan els altres em preocupin, quan sàpiga perdre el temps i els diners pels altres. Quan m’importi més la paraula de Jesús que el que puguin malparlar de mi. Per això cal que Ell “ompli de goig el meu cor”. Aquesta és la meva força.

  

ENTRAR EN EL TEMPLE I TROBAR UN MERCAT

Diumenge III de Quaresma, 8 de març de 2015

Ex 20, 1-17/Sl 18/1 Co 1, 22-25/Jn 2, 13-25

M’ha arribat una frase d’un teòleg quebequès que es diu Jean Lafrance qui, parlant sobre la pregària, es demana: Quan has sorprès el teu cor en oració? No és una pregunta banal. Tant els qui hem consagrat la nostra vida a la pregària com aquells que miren de robar una estona a les feines de cada dia per mirar de tenir una trobada amb el seu Senyor, sabem que sovint no és fàcil pregar. A vegades l’experiència que fem de la pregària és com la que ens pot suggerir l’Evangeli d’avui: entrem en el temple i ens trobem amb un mercat. Primer, perquè bé que volem pregar, oh i tant!, però la nostra ment no resta fixa en la pregària, més aviat comença a donar-hi voltes i a distreure’s, com quan un arriba a un poble en dia de mercat a l’aire lliure: ara miro aquí, ara m’aturo allà, ara cerco quelcom que no trobo, ara em trobo amb el veí i peto la xerrada... igual ens passa en la pregària: seiem, cerquem la postura més còmode... i comencem a pensar en el tràfec de la feina, amb el que volia acabar i no he pogut, en allò que he oblidat d’apuntar a l’agenda i és ara, sí, just ara, que em ve a la memòria i haig d’aixecar-me a corre-cuita per apuntar-ho no sigui que m’ho oblidi... En segon lloc, perquè sovint també la nostra pregària peca de monòleg: jo, jo i només jo: el que JO haig de fer, el que JO necessito, el que M’aniria bé que Déu EM concedís... i també, sense adonar-nos, la nostra relació amb Déu és un negoci, un afer de mercat: si tu em dónes això, jo faré allò... i si la resposta no arriba com jo vull... és que Déu no funciona!

Alerta! Ho hem escoltat potser com de passada a la primera lectura: No tinguis altres déus fora de mi. Ras i curt: aquesta frase no té gens a veure amb la representació o no amb imatges del nostre Déu (de fet, Déu és esperit, Aquell que podem representar és només Jesús, qui va prendre la nostra carn i es féu un home com nosaltres, llevat del pecat), la frase té a veure amb el meu cor, amb el meu pensament, amb les meves forces... Qui o què fa niu en el meu cor? Qui és el qui ocupa el meu pensament? Vers qui es gasten les meves forces? Perquè si el meu cor no està en Déu, si el meu pensament vola amunt i avall sense trobar un moment de repòs, d’interioritat, d’ecoltar-ME i d’escoltar-LO i les meves forces es gasten en envejar el que mai no podré tenir, en desitjar el que m’és del tot impossible d’assolir, en comprar com sigui allò que té data de caducitat... de què em servirà? Hauré gastat la vida... hauré adorat un ídol que m’haurà esclavitzat sense adonar-me’n.

Quaresma és deixar que Jesús entri en el seu temple. El propi Jesús ens dóna una clau de lectura que el mateix sant Pau va entendre força bé: si Jesús, dient allò de Destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies... es referia al santuari del seu cos; nosaltres també hem esdevingut per la inhabitació de l’Esperit de Jesús dins nostre en nous santuaris, temples de l’Esperit Sant, dirà sant Pau... Quaresma és, com dèiem, deixar que Jesús entri en el seu temple, entri dins el teu cor i el meu cor i faci neteja. Que pugui bandejar els ídols que encara hi romanen ocupant un lloc que només li escau al Sant dels Sants i al Senyor dels Senyors. Que pugui bandejar tota distracció, tota cosa que faci nosa, perquè puguem entrar en aquest diàleg íntim que el propi Déu vol mantenir amb nosaltres no un dia ni dos, sinó tota la vida.

L’accés a l’Eucaristia i al sagrament de la Reconciliació són, en Quaresma, les portes d’accés a aquesta trobada. Deixem-nos trobar per Ell, obrim de bat a bat els nostres cors perquè Ell pugui fer-hi estada sense entrebancs.  

SIGUEU BONS... NO MATEU... NI ROBEU...

Divendres II de Quaresma, 6 de març de 2015

Gn 37, 3-4.12-13a.17b-28/Sl 104/Mt 21, 33-43.45-46

Passen els segles i, a vegades, la història es repeteix: Mireu, ve el somiador. Matem-lo, tirem-lo a qualsevol cisterna i direm que un animal ferotge l’ha devorat... són les paraules dels germans de Josep, gelosos de l’amor que el seu pare Jacob semblava donar-li en exclusivitat, com si fos el seu fill únic i no en tingués cap més. I cansats també dels somnis premonitoris del jovenet. Aquest és l’hereu: matem-lo i ens quedarem l’heretat... són les paraules dels vinyaters en veure venir l’hereu de la vinya enviat a recollir els fruits esperats. Es repeteixen les paraules de mort, d’odi i d’enveja vers l’innocent.

Passen els segles i, a vegades, la història es repeteix: la història de Josep i la de l’hereu de la vinya són històries quasi paral·leles en les quals l’odi i la malfiança acaben d’una forma diferent de la planejada pels botxins. En el cas de Josep ens ho recorda el salmista avui: Li fermaren els peus amb anelles, i passà la vida encadenat, fins que es complí la seva predicció i l’oracle del Senyor l’acredità. Josep fou acreditat per Déu mateix esdevenint l’agent de salvació per al seu pare i germans quan els salvà de la mort per la fam i, traslladats a Egipte, esdevingueren un poble nombrós. En el cas de l’hereu de la vinya, símbol velat de Jesús, és també Déu, el Pare, qui ressuscitant-lo l’acreditarà com el seu Fill estimat, com el Salvador del món. No sempre històries que comencen malament acaben malament quan Déu hi és pel mig.

Passen els segles i, a vegades, la història es repeteix... però no té perquè ser així, si es dóna oïdes al missatge que Jesús ens fa arribar. Els grans sacerdots i els fariseus estan malalts de sordesa: Quan els grans sacerdots i els fariseus sentiren aquella paràbola, comprengueren que Jesús es referia a ells i volien agafar-lo, però no es van atrevir per por del poble, que el tenia per profeta. Acaben d’escoltar el resultat de la seva acció, si decideixen portar-la a terme... i és justament el que faran, saben que Jesús parla d’ells, han sentit la sentència: Per això us dic que el Regne de Déu us serà pres i serà donat a un poble que el farà fructificar... Però s’han tornat sords i mataran el qui els porta la vida.

Passen els segles i, a vegades, la història es repeteix, també avui. Aquesta paràbola de Jesús ens arriba avui per a nosaltres. M’ha fet recordat un professor que teníem a la Facultat de Teologia i que sempre ens acomiadava així: Sigueu bons, no mateu ni robeu. Només el darrer dia de classe completà la frase: Sigueu bons amb tothom, no mateu mai una il·lusió ni robeu una idea. Perquè hi ha moltes maneres de pensar-nos que som els amos de la vinya. O pitjor, que sabem que no ho som, d’amos, però desitgem malaltissament de ser-ho i, per això mateix, capaços, per enveja, per gelosia, com els germans de Josep, com el vinyaters homicides, de carregar-nos-ho tot: persones i coses. Quaresma pot ser el temps de mirar si sóc un lladre de les idees, dels plans, de la fama, de la bona reputació merescuda d’altri...; si sóc un assassí de les il·lusions, dels desitjos de vida, de progrés, de creixement d’un altre. Si sóc algú que, en virtut de la meva fe, construeixo ponts o els dinamito, perquè no són ponts construïts per mi, perquè no són els meus somnis, ni els meus plans.

Passen els segles i, a vegades, la història es repeteix... però Jesús ha vingut a canviar el final de la història, a donar-li sentit, a la història de la humanitat en general, i a la teva i a la meva en particular. La pregunta és: ens farem els sords? 

SIGUEU COMPASSIUS COM HO ÉS EL VOSTRE PARE...

Dilluns II de Quaresma, 2 de març de 2015

Dn 9, 4b-10/Sl 78/Lc 6, 36-38

Si divendres passat l’Evangeli ens recordava que havíem de ser més justos del que ho són els mestres de la Llei i els fariseus (Mt, 5, 20-26), l’Evangelista Lluc avui ens fa donar un pas més cap el fons del nostre cor: Sigueu compassius com ho és el vostre Pare... Darrera aquesta paraula “compassius” que dóna la nostra traducció, i que en el nostre llenguatge actual es presta un xic a confusió (potser és millor traduir-la per “misericordiosos”), hi ha una paraula que expressa l’amor maternal d’una mare envers el fill i que, aplicat a Déu, voldria indicar l’amor intens, des del fons de les seves entranyes, un amor protector, personal i ple de tendresa que Ell adreça a tothom.

Com s’ha produït aquest canvi d’intensitat? Imagino que una possibilitat podria ser que el “ser més justos que...” de Mateu hagués estat entès, dins la comunitat de Lluc, com un entrar en competència amb el germà, convertint-se mica en mica en un gens saludable i del tot antievangèlic “jo sóc millor que tu” o “jo sí que sóc creient i tu no”..., produint aleshores divisió i malestar, baralles i rancúnies. Lluc, l’Evangelista que parla com ningú de l’amor i la tendresa de Déu Pare, sembla posar-nos el llistó molt alt, però sols ens vol recordar en qui hem de posar la mirada, a qui ens hem de semblar veritablement perquè el nostre nom de cristians no sigui només un títol sense fonament. ¿Com podem arribar a ser compassius a l’estil del nostre Pare? Lluc sembla donar-nos la recepta dient-nos allò que fa Déu amb nosaltres: No judiqueu, i Déu no us judicarà (que és el que Déu fa amb nosaltres, doncs el judici de veritat no és avui sinó, com ens diuen les Sagrades pàgines, a la fi dels temps, donant-nos temps a la conversió). No condemneu, i Déu no us condemnarà (que és el que Déu fa amb nosaltres, permetent que comencem de bell nou un dia i un altre). Absoleu, i Déu us absoldrà (que és el que Déu fa amb nosaltres, com diu el salmista, no castigant els nostres pecats com mereixeríem sinó perdonant-nos un cop i un altre). Doneu, i Déu us donarà (que és el que Déu fa amb nosaltres per pura gràcia un dia rere l’altre).

Entrar en aquesta dinàmica no és fàcil, ni és cosa d’un dia per l’altre, per això l’Església parla de penitència o mortificació (com recordàvem a la pregària del començament de la missa) que no volen dir masoquisme, sinó que volen dir convertir-se (o sia, donar un gir de 180º a les nostres vides, girar-nos definitivament vers Crist i seguir-lo en allò que ens ha ensenyat amb la seva pròpia vida) i anar morint cada dia una mica més als nostres egoismes i infantilismes per arribar a la plena alçada de Crist, a ser els homes i dones que Déu vol que siguem: compassius, misericordiosos, alegres, coratjosos, decidits, justos, comprensius, responsables..., en fi, plenament humans i humanitzats. Aquestes paraules de Lluc tenen el seu ressò franciscà, per exemple, en com interpreta sant Francesc l’amor a l’enemic dient que si, per la raó que sigui, no el podem estimar, almenys no li fem cap mal sinó que el tractem amb bondat. És a dir, que el nostre amor no sigui només de paraula, sinó quelcom concret, palpable, que esdevingui un interrogant per l’altre que ens va en contra.

En Quaresma el dejuni de les coses que ens distreuen d’allò que és essencial ens fa posar-nos davant Déu i demanar-li llum, la seva llum, una llum intensa, però que no encega, una llum que vol il·luminar el més petit racó del nostre cor, per fer-lo cada cop més semblant al Seu cor. Un cor, encara més, tota una existència transfigurada com la que recordàvem aquest passat Diumenge en el relat de la Transfiguració. Demanem-li sempre aquesta LLUM. 

PARAR L'OÏDA A JESÚS

Divendres I de Quaresma, 27 de febrer de 2015

Ez 18, 21-28/Sl 129/Mt 5, 20-26

Voler justificar-nos, voler donar raons a Déu dient-li què i com ha de fer la seva feina, perquè som nosaltres els que tenim raó i no Ell, a primera vista sembla quelcom ben descarat, però la primera lectura d’avui ens revela que és quelcom que ve d’antic: No va ben encaminada la manera d’obrar del Senyor..., diuen els oients d’Ezequiel. És Déu qui, encara avui, amb una paciència immensa, els diu i ens diu: Poble d’Israel, escolta bé això que et dic: ¿No és la vostra manera d’obrar, i no la meva, la que va desencaminada?

És quelcom que ve d’antic, perquè a la humanitat sencera de totes les generacions i de tots els temps ens costa entendre Déu i el seu obrar. Nosaltres estem massa avesats a emetre judicis sumaríssims sobre els nostres germans i a fer-ho pontificant com si nosaltres mateixos estiguéssim més enllà del bé i del mal, quan el cert és que estem pastats del mateix fang. La inseguretat, el mal en totes les seves formes, especialment les més violentes o degradants, ràpidament posen en guàrdia les nostres consciències i ens fan aixecar un dit amenaçador disposat a condemnar a tort i a dret. I segurament hi haurà moments en què pensarem que això és just de fer-ho. En canvi la nostra mirada, massa acostumada a mirar només superficialment les coses i les persones que també convertim en coses, no entén massa bé que un malvat pugui penedir-se en el darrer moment de la seva vida i entrar en la vida plena que Déu promet i vol per a tots. Som diplomats en la sospita i especialistes de la revenja i sovint estem molt lluny de l’esfera de la compassió i la misericòrdia. Ens costa d’entendre que damunt l’altre que peca, especialment si peca contra mi, que també per a ell està dita aquesta sentència: Us penseu que jo desitjo la mort del pecador? El meu desig és que abandoni els mals camins i que visqui.

Mateu presenta Jesús com un nou Moisès... i més encara, perquè amb la seva autoritat és l’únic que pot dir el que diu: Ja sabeu que als antics els van manar: “No matis”, i tothom que mati serà reu davant el tribunal. Doncs jo us dic: El qui s’enfadi amb el seu germà serà reu davant el tribunal. El qui digui al seu germà una paraula de menyspreu serà reu davant del Sanedrí, i el qui l’insulti acabarà al foc de l’infern. Les paraules que Ezequiel diu de part de Déu i les paraules de Jesús tenen un comú denominador: posen en evidència la manera de ser de Déu, que en res no s’assembla a aquells déus de l’Olimp dels grecs que castigaven amb un llamp aquells que no feien allò que els agradava... El nostre Déu és el Déu que espera fins l’últim moment el retorn del Fill Pròdig. I Jesús vol dels seus germans, de tu i de mi, que ens contagiem d’aquesta manera de ser del Pare, per això encara que sigui l’altre qui ha pecat contra mi, si sóc jo el que ho recordo quan vaig a presentar la meva ofrena, sóc jo qui ha de cercar la comunió, qui ha de cercar la fraternitat, sóc jo qui ha de ser més just del que ho són els mestres de la Llei i els fariseus per esdevenir un veritable constructor del Regne. Quaresma és aquest temps de gràcia per revisar la nostra fe des de dins: què crec? què em mou? què signifiquen per a mi les paraules “compassió”, “fraternitat”, “perdó”? I, sobretot, què signifiquen a la llum del que Déu em va dient a través de la seva Paraula i els sagraments? Parem l’oïda al que diu Jesús, que ens vol vius i actius en el seu Regne.

EL FILL DE L'HOME SERÀ UN SENYAL

Dimecres I de Quaresma, 25 de febrer de 2015

Jo 3, 1-10/Sl 50/Lc 11, 29-32

La gent d’aquesta generació és dolenta: demana un senyal prodigiós, però Déu no els en donarà cap altre que el de Jonàs... Paraules curioses de Jesús i ambigües. Sort en tenim que el mateix Jesús ens dóna una pista: El Fill de l’home serà un senyal per als d’aquesta generació de la mateixa manera que Jonàs ho va ser per als ninivites.

De quina manera fou Jonàs un senyal per als ninivites? Jonàs fou un senyal per als ninivites en tant que profeta. És a dir, no un home que endevinava el futur, un endeví o un vident, sinó un home que proclamava, que anunciava amb autoritat davant la gent, aquella paraula que primer ell havia rebut per a ser proclamada: Vés a Nínive, la gran capital, i proclama-hi el que jo et diré: aquest és l’ofici de profeta. No és el seu missatge, és el missatge d’un Altre el que ve proclamat. I l’anunci no és massa bo, certament, ja ho hem escotat: D’aquí a quaranta dies, Nínive serà destruïda. Sens dubtes devia sonar prou dura aquesta advertència donada la reacció ràpida dels ninivites: La gent de Nínive cregué en Déu: proclamaren un dejuni i, des dels més poderosos fins als més humils, es vestiren de sac negre. Però, de fet, rebre aquell missatge era tot un privilegi: hi havia un home, Jonàs, que havia vingut de lluny a portar-los un missatge de part de Déu. Era un missatge dur, però era una missatge que els donava temps per reaccionar: quaranta dies. I el missatge va donar el fruit que Déu esperava. Sorprenentment aquells homes van creure Déu malgrat que el missatge era negatiu i que venia proclamat per un estranger. Nínive no fou destruïda.

El Fill de l’home és aquest senyal mateix per a la gent d’aquella generació dolenta. Jesús és un estranger per a ells, és el galileu que ve a ensenyar-los doctrina (quina barra!, devien pensar els tocats i posats de Jerusalem)... com ho fou Jonàs, l’hebreu, per als ninivites. El Fill de l’home que porta un missatge clar de part de Déu: Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova! Però no creuen... i aquí és on hi ha l’escàndol que els condemna. Els ninivites no van rebre un missatge com aquest: ningú no els hi va dir mai que arribava una bona notícia, ningú no els va dir mai que el Regne ja era enmig d’ells: D’aquí a quaranta dies, Nínive serà destruïda, cridava d’ací i d’allà el profeta. Però cregueren el missatge i van fer allò que era la única cosa que podien fer: convertir-se del mal camí i de les violències que cometien. I Nínive no fou destruïda.

El Fill de l’home és aquest senyal mateix per a tu i per a mi dins la Quaresma: ens ha arribat Algú de més enllà del cel que ens és estrany i per això ens costa de creure’l. Algú que assenyala amb autoritat els nostres egoismes i les nostres mesquineses, per això ens fa nosa i girem cua. Algú la llum del qual, quan ens hi apropem, revela encara més les nostres parts fosques. Ens arriba en aquest temps de Quaresma... però podem simplement creure com ho van fer els ninivites amb Jonàs: convertir-nos, girar-nos vers Ell, perquè la llum, tot i que dolgui, posi de relleu el que cal ser bandejat. Aleshores descobrirem que el Fill de l’home ens ha vingut com a amic, ens ha arribat com a germà, ens ha mostrat Déu com a Pare veritable que cerca de nosaltres que siguem homes i dones adults en la fe. Que ara nosaltres esdevinguem nous signes de l’amor de Déu a casa nostra.

NO SÓC CREIENT!

L’any 155 va ser cremat a l’estadi de la seva ciutat d’Esmirna, actual Turquia, el bisbe sant Policarp, a prop d’on actualment estan matant molts cristians. Sant Policarp és una anella que ens enllaça amb els mateixos apòstols, sobretot amb sant Joan. També conegué a sant Ignasi d’Antioquia i viatjà a Roma per dialogar amb el papa Anicet sobre la data de la Pasqua. El coneixement de l’existència de Policarp ens ve de la seva carta que envià als cristians de Filips i d’autors contemporanis que ens han transmès, també, les actes del seu martiri.

El que voldria subratllar d’aquestes actes és que, quan Policarp entrà a l’estadi, la gent començà a cridar en contra d’ell i dels cristians anomenant-los “ateus”. “Fora els ateus!!”, cridaven. És una qualificació que crida l’atenció, però no està massa lluny de la realitat. El creient ha de ser profundament ateu de totes les divinitats, de totes les realitats que s’erigeixen com a absolutes. De fet, l’alternativa que li posaven a Policarp era clara: havia de maleir Crist i havia de jurar per la fortuna de l’emperador. L’estat divinitzat. De fet, a Catalunya, els dos grans temples romans, un a Tarragona i l’altre a Barcelona, tots dos són dedicats a August, l’emperador. O sia, a l’Estat.

El seguidor de Jesús és profundament in-creient, ateu, dels déus, dels absoluts. Nosaltres no creiem en l’Estat, no creiem que l’Estat, encara que necessari,  porti la solució i la felicitat a l’home. No creiem que la raó econòmica ni la recerca del poder donin la raó única del fet humà ni de la història. Nosaltres no creiem ni en el Tarot (que ocupa tant d’espai a la TV), ni en l’horòscop, ni en la bona o mala sort, ni en el destí... Tampoc no creiem que l’home s’expliqui per simples reflexes químics o neurològics. No creiem que l’home es pugui reduir com una simple concreció del general, com una concreció de les enquestes. No creiem que les enquestes marquin el que s’ha de fer. Som ateus, incrèduls... i infidels. Infidels perquè escoltem tot el que s’ha d’escoltar, agafem allò que creiem que és bo però sense acollir necessàriament tota la teoria que li fa de marc. No ens inclinem davant autoritats i enquestes. Perquè creiem en Jesús. El Senyor.

Però això no ens fa desconfiats, tot al contrari. Aquest creure en Jesús, en Jesús ressuscitat, és com un perfum que s’escampa i ho ungeix tot. Des de dalt del cel, on Jesucrist hi penetrà fins al tron de Déu, a les profunditats de l’abisme, a les profunditats de l’infern. Això és el que proclama el Credo dient que “davallà als inferns” i que ho treu del text que avui hem llegit de la primera carta de Pere: “Per això va dur la seva proclamació als esperits empresonats”. Jesús ungeix tota la història. La que va venir després d’Ell i també la que fou abans d’Ell. Tots han sentit la seva veu. Tots senten la seva veu. A tots se’ls hi proposa la Bona Nova i la crida a la conversió. I la seva aliança assumeix l’aliança amb la creació tota. L’aliança amb Noè, amb tota creatura. Ell que convivia amb els animals feréstecs, com diu l’ Evangeli de sant Marc.

Per això ens cal escoltar l’Esperit. Aquell Esperit que va conduir Crist al desert. On cerquem l’Únic necessari, on ens alliberem de tants déus i absoluts. I acollim la Bona Nova de Crist, acollim Déu i ho centrem tot en Ell, en qui la nostra vida pren sentit i consistència.

   

«Ningú no es coneix a si mateix si no s’ha vist temptat» (Diumenge 1 Quaresma)

«Ningú no es coneix a si mateix si no s’ha vist temptat» diu sant Agustí comentant el passatge evangèlic de les temptacions de Jesús en el desert. Una frase impactant que el pensament i el sentir contemporani -del qual en participem- dilueix, perquè anomena genèricament “desitjos” el que el llenguatge religiós sovint denominem “temptacions”. Però atenció que el terme “desig” té una clara connotació “d’impuls interior a satisfer” confonent el nostre criteri i la nostra moralitat creient. “He de satisfer indiscriminadament i sense sospesar tots els meus desigs?” “No seria esdevenir un infant mal educat?” ens diem en veu baixa.

Perquè, si una temptació és un desig a satisfer, aleshores Jesús va fer un ridícul espantós durant 40 dies en el desert, esdevenint un solemne reprimit i a més temptat per Satanàs de qui diem amb convicció que no és real. Mirat fredament, quin mal i ha en voler ser poderós si tots ho desitgem cor endins? Quin mal hi ha en tenir possessions sí tots ho desitgem cor endins? Quin mal hi ha en ser famós si tots ho desitgem cor endins?

La resposta de Jesús és rotunda: el poder, les possessions i el prestigi ens allunyen de Déu, o diguem-ho d’una altra manera, nosaltres esdevenim el nostre propi Déu; en el fons un Déu de caricatura, més digne de compassió que de reconeixement.

Jesús ens fa una proposta més humana, que toca més de peus a terra que els plantejaments superficials que sovint ens envolten: hi ha molts desitjos interiors que ens fan mal a nosaltres mateixos, que fan mal als altres i fan mal a Déu. No els podem permetre i ens cal tenir una alarma interior per detectar-los, talment com si es tractés d’un antivirus d’ordinador. No tot el que circula per la xarxa d’Internet és bo. Calen antivirus, però també ens cal discerniment per no obrir correus i missatges que esquiven els antivirus i que són temptadors i àdhuc destructius. El mateix amb la nostra vida interior.

«No deixeu que caiguem en la temptació» no és una frase antiquada del Parenostre, és la constatació d’una realitat que com més sofisticada esdevé, més sofisticades esdevenen les temptacions. Els pares del desert, aquells monjos que convertien la seva vida en una reproducció de l’evangeli de les temptacions de Jesús en el desert, deien que la humilitat és l’única manera de vèncer Satanàs, o els dimonis, o les temptacions, el que a cadascú li plagui més. Si som realment humils gaudirem del que diu l’evangeli: «l’alimentaven els àngels».

FAREM BÉ D'EMMIRALLAR-NOS EN JESÚS

Diumenge I de Quaresma, 22 de febrer de 2015

Gn 9, 8-15/Sl 24/1 Pe 3, 18-22/Mc 1, 12-15

No hi ha un signe més bonic per començar el nostre camí de Quaresma que el signe de què ens parla el llibre del Gènesi en aquest primer diumenge: el signe de l’arc iris. Un signe que l’autor del primer llibre de la Bíblia albira no com una premonició de desastres i cataclismes, sinó de l’aliança fidel i per sempre que Déu vol fer no només amb uns pocs (com seria el cas de Noè i els seus familiars salvats del diluvi estrictament parlant), sinó de la humanitat sencera i de tot el cosmos: Jo faig la meva aliança amb vosaltres, amb els vostres descendents i amb tots els éssers animats que hi ha amb vosaltres, els ocells, el bestiar i tots els animals domèstics i feréstecs que han sortit de l’arca. Penso que no podia ser altrament, doncs el Déu de què ens parla la Bíblia és el Déu que ha cridat les coses del caos a l’harmonia, del sense sentit a la vida plena, una vida, una comunió, que Déu cerca encara avui de les seves creatures. Comencem, doncs, el nostre camí de Quaresma amb un signe que ens crida a la vida i a la comunió amb un Déu que ens estima. Farem bé de parar l’oïda per escoltar què vol en concret de tu i de mi, de tots nosaltres.

La interpretació que Pere fa del Diluvi (segona lectura), en la més pura tradició jueva d’interpretació i aplicació del Text Sagrat, com un símbol del baptisme cristià no és només un cop de genialitat de l’Apòstol, sinó que és una crida seriosa a la responsabilitat que aquest baptisme comporta: I l’aigua prefigurava –ens diu– el baptisme que ara us salva, i que no consisteix a deixar net el cos, sinó a demanar a Déu una consciència bona gràcies a la resurrecció de Jesucrist que se n’anà al cel... i està a la dreta de Déu. Comencem també el nostre camí de Quaresma amb un signe, el del nostre baptisme, que ens cal aprofundir per entendre què significa la fe que professem. Farem bé en parar-hi esment, per esbrinar en quines obres, en quin estil de vida, s’han de concretar.

El propi baptisme portà Jesús al desert. Comencem el nostre camí de Quaresma també emmirallant-nos en aquells quaranta dies de què ens parla l’Evangeli d’avui. Aquells quaranta dies, després del seu baptisme, que marcarien la vida de donació de Jesús. L’anada al desert, el lloc de trobada amb Déu per antonomàsia, experimentant Jesús en la seva carn, allò que experimentà per quaranta anys el poble alliberat del poder del Faraó, marca aquest desig de Jesús de no fer res fora de la voluntat del Pare. Penso que no és altra cosa el que significa aquest l’alimentaven els àngels que hem escoltat. Jesús es posa a l’escolta del Pare i serà temptat per fer el seu camí segons les vies fàcils que a tots ens proposa la vida quan hem d’encarar alguna decisió important. Farem bé d’emmirallar-nos amb Jesús, Quaresma és resseguir més a fons el que Jesús digué i visqué per fer-lo nostre.

Avui, en la nostra Eucaristia, necessitem, com dèiem en la pregària de l’inici conèixer més i més el misteri de Crist per a viure’l d’acord amb les seves exigències. Que el Senyor en ajudi: BON CAMÍ DE QUARESMA!

FETA LA LLEI, FETA LA TRAMPA...

Divendres després de Cendra, 

20 de febrer de 2015

Is 58, 1-9a/Sl 50/Mt 9, 14-15

Feta la llei, feta la trampa... diuen, o com diuen en castellà: ¿Que qué es el cumplimiento? Que un rato cumplo y el otro miento. Suposo que per això trobem les invectives que acabem d’escoltar de part de Déu per boca del profeta Isaïes. Complir una norma, una llei, és relativament fàcil (encara que no agradi). Que avui toca dejuni? Doncs un dia que no menjo i un cop passat el dia... festa! I fent això els habitants de Jerusalem encara s’exclamaven a Déu dient-li: Per què no feu cas dels nostres dejunis, i us passen per alt les nostres súpliques? La resposta de Déu no es fa esperar: És perquè els dies de dejuni només us preocupeu dels vostres interessos, i feu treballar més durament els vostres obrers; perquè passeu el dejuni pledejant i barallant-vos, i donant injustament cops de puny. No dejuneu més així i el vostre clam arribarà al cel. Els costava d’entendre (com ens costa també a nosaltres) que els manaments de Déu no són el Codi de la Circulació, ni el Codi de Dret Canònic, que no és qüestió de saber-ne la lletra o l’article tal o qual de memòria, sinó d’aprofundir-los per entendre a què apunta el precepte, que sempre cerca el canvi profund del nostre cor.

Isaïes ho tenia clar: dejunar era equivalent a dir que m’interessa més ser alimentat per la paraula que surt de la boca de Déu que d’un bon banquet fet, potser, a costa de les esquenes carregades de treballadors mal pagats. Perquè si reconec que la Paraula de Déu és el meu aliment principal, no la llegiré només el dia que hagi de preparar-me el sermó, sinó que haurà de donar consistència a tot el que faig i penso, tot i saber que això no és cosa d’un dia per l’altre... però algun dia hem de començar a fer-ho. I si aquesta paraula em parla d’estimar el proïsme, a força de menjar-la i meditar-la, no podré deixar passar de llarg que el meu treballador, la meva empleada, no pugui arribar a final de mes mentre jo nedo en l’abundància. L’únic dejuni que jo aprecio és aquest: deixa anar els qui has empresonat... deslliga els qui tens sotmesos... allibera els oprimits... fes miques els jous de tota mena... comparteix el teu pa... acull... vesteix...

L’Evangeli crec que complementa la nostra primera lectura d’avui tot just havent començat aquest temps de Quaresma. Es parla també del dejuni i és Jesús, defensant els deixebles, qui diu: Estaria bé que els convidats a un casament dejunessin mentre tenen el nuvi amb ells? Ja vindrà el dia que els serà pres, i llavors sí que dejunaran. És un velat anunci de la pròxima passió de Jesús, quan el nuvi ja no serà entre els amics... quan ja no el tindran físicament al seu costat, escoltant la seva tendra veu, aprenent dels seus propis llavis la voluntat del Pare... però ens diu quelcom del dejuni per a un cristià del s. XXI: el dejuni té com a punt de referència JESÚS, com va viure i què va fer, el dejuni cristià, sigui quin sigui, tindrà en ment i cercarà assemblar-se més a Jesús, aprendre a donar-se als altres com ho féu Jesús (i durant la Setmana Santa, ara encara llunyana, tindrem ocasió de meditar-ho ben a fons), créixer en humilitat i mansuetud.

Instruïts per la seva Paraula comencem, doncs, aquest nostre itinerari de Quaresma fent ben nostres les paraules de la pregària que hem fet en començar la nostra Eucaristia d’avui: Ajudeu-nos, Senyor, a continuar la penitència quaresmal, que tot just hem començat; feu que a les pràctiques que acomplim exteriorment hi correspongui la sinceritat del nostre cor.

DÉU ENS OBEEIX

L’any 1381, al nord de França, nasqué Santa Coleta. Va quedar orfe molt jove i, després de repartir tot el que tenia als pobres, va començar, com a terciària franciscana, una vida retirada i de pregària. Més tard es va fer clarissa. Ànima inquieta, va reformar molts monestirs tornant les monges a l’observança de la regla que va escriure Santa Clara. També va reformar la vida dels frares franciscans. Fins avui dia hi ha molts monestirs que porten la seva empremta i espiritualitat. En el testament espiritual que va escriure per a les seves monges diu: “Si obeïu Déu, Ell també us obeirà”. Sí, Déu ens obeeix.

Cal que obeïm Déu, certament, però també Déu ens obeeix. Cal escoltar Déu, ja que Ell ens escolta. De fet, obeir ve d’oir, escoltar. Aquesta capacitat d’escoltar és l’actitud bàsica del poble d’Israel. Cada dia es repetia, i es repeteix també avui tres cops al dia, la pregària del Shema’ (“Escolta!”), que comença així: “Escolta, Israel...!”. Aquesta és l’actitud de l’home de fe. De fet, l’Església també comença cada dia repetint el salm: “Tant de bo que avui sentíssiu la seva veu, no enduriu els vostres cors...”.

D’aquest oir Déu neix l’obeir-lo. Però, aquesta actitud de l’home és una resposta, una imitació de l’actitud de Déu. Ell és el qui escolta primer. El qui acull les nostres pregàries. En l’Evangeli de Marc és constant el demanar a Jesús: “La sogra de Simó era al llit amb febre, i llavors mateix ho digueren a Jesús”. Jesús oeix i obeeix: “Ell mateix li va donar la mà, i la va fer llevar; la febre li desaparegué...” que és com un ressò del que diu el salm: “Conforta els cors desfets i embena les ferides”. Jesús també obeeix la seva mare en les noces de Canà quan, malgrat no haver arribat la seva hora, canvia l’aigua en vi.

Però cal que nosaltres oïm i obeïm Déu. Jesús així ho fa cada matí, diu l’Evangeli: “De bon matí, quan encara era fosc, es llevà, se n’anà en un lloc solitari i s’hi quedà pregant”. Jesús obeeix el Pare i marxa a d’altres pobles a predicar i a guarir. També Pau diu: “Jo no puc gloriar-me d’anunciar l’Evangeli: hi estic obligat, i pobre de mi que no ho fes!..., no ho he buscat, per a mi és un encàrrec de Déu”. Aquests oir i ser oït per Déu no sempre són una plàcida relació serena. Jesús mateix ho va viure amb angoixa, amb dolor, fins a la creu. Déu ens escolta, ens obeeix. Nosaltres cal que l’escoltem i l’obeïm.

I així és també la relació que hem de mantenir entre nosaltres. Cal aprendre a escoltar i a obeir l’altre. Escoltar atentament, intentar comprendre, no estar pensant la resposta abans que l’altre acabi o juxtaposar discursos inconnexes i sense un autèntic diàleg fruit d’escoltar. Cal obeir l’altre fins si no hi estàs d’acord, fins si el que t’està demanant, malgrat anar en contra del que tu penses, no va en contra de la consciència o, el que és el mateix, de l’Evangeli. És així que construïm família, fraternitat, Església. Cal saber escoltar-nos, acollir-nos, com Déu ens escolta i acull.

I JESÚS ES COMPADÍ I EL TOCÀ

Diumenge VI, 15 de febrer de 2015

Lv 13, 1-2.45-46/Sl 31/

1Co 10, 31-11, 1/Mc 1, 40-45

“Impur! Impur!”. Podem imaginar-nos l’escena? Anar tranquil·lament per la nostra dreta i veure venir algú tal i com és descrit a la primera lectura que acabem d’escoltar?: Els qui pateixen del mal de la lepra han d’anar escabellats, amb els vestits esquinçats, tapats fins a la boca, i han de cridar: “Impur, impur!”... i han de viure sols, fora del campament.

Sense aquesta descripció del que havia de fer un sospitós de tenir el mal de la lepra que la litúrgia avui ens dóna per considerar se’ns faria impossible de poder aprofundir en el relat evangèlic que hem escoltat.

Primer de tot, ja és un atreviment que un leprós s’agenolli davant Jesús per demanar-li quelcom. Com s’atreveix? –podem dir sintonitzant amb la gent que envoltaria el Mestre en aquell moment–, Com s’atreveix a molestar el Mestre posant-nos a tots en el perill de no poder entrar durant setmanes en el Temple per adorar Déu? I podem pensar que, com a bon rabí que era considerat, tothom estaria esperant la lògica reacció de Jesús expulsant aital persona del davant... però no és així, Jesús sempre ens sorprèn. El leprós ve suplicant-lo: Si voleu, em podeu purificar. I Jesús no sols és el Déu que acull la nostra súplica descarnada en els moments de més dificultat, és també qui s’atansa i ens toca: Jesús, ens diu el text, compadit, el tocà amb la mà i digué: “Sí que ho vull: queda pur”.

Però, encara més: Jesús, tocant el leprós, se la juga davant tothom. Un comentari del narrador en el nostre Evangeli d’avui ens passa sovint desapercebut: Però ell (el leprós guarit), així que se n’anà, començà a proclamar-ho davant la gent i de fer-ho conèixer pertot arreu, tant, que Jesús ja no podia entrar manifestament als pobles, i havia de quedar-se a fora, en llocs despoblats. Jesús ja no pot entrar manifestament en les viles i pobles... perquè qui toca un leprós s’ha contagiat de la seva impuresa. Misteriosament es fan realitat aquelles paraules del profeta Isaïes (53, 4b): Ell portava les nostres malalties i havia pres damunt seu els nostres dolors. Ell es fa un com nosaltres, llevat del pecat, amb totes les seves conseqüències per tocar-nos, per guarir-nos, per fer-nos sentir que el que més vol en aquest món és que quedem purs de tot allò que ens ofega, de tot allò que ens esclavitza, de tot allò que no ens deixa ser autènticament humans.

Dimecres passat escoltàvem de llavis de Jesús: Només allò que surt de l’home el contamina. I el narrador aprofitava les explicacions de Jesús per dir-li a la seva comunitat que així declarava que, davant Déu, tots els aliments són purs. Amb la guarició del leprós m’atreveixo a dir que, en bona lògica, així Jesús ens declara que, davant Déu, tots els éssers humans tenen una dignitat que ens demana situar-nos davant els seus problemes, les seves mancances, les seves malalties de tota mena (físiques i espirituals) no com el jutge que els assenyala amb un dit acusador i els declara impurs i allunyats de Déu i de la seva compassió, sinó com ho féu Jesús qui s’atansa i toca per portar, fins a on humanament puguem i sempre amb l’ajut de Déu mateix, una paraula d’ànim, d’esperança, d’escalf i solidaritat enmig d’un sistema que cerca convertir-nos en illes per poder-nos manipular millor o que crea els seus propis impurs bandejant-los de la societat perquè si no produeixen fan nosa. Sí, Jesús ens convida a fer com Ell, a no veure ningú com a impur, sinó com a germà, ens convida a servar la dignitat de les persones, ens convida a ser valents com Ell ho fou.

EL QUE SURT DE DINS EL COR

Dimecres, 11 de febrer de 2015

Mare de Déu de Lourdes

Gn 2, 4a-9.15-17/Sl 103/Mc 7, 14-23

El juliol de 2006, si no recordo malament (ara farà 9 anys), quan era novici, vaig tenir l’oportunitat d’anar a Lourdes amb el P. Mateu. Fou el primer dels meus dos únics viatges al santuari. I recordo la meva primera impressió en veure desfilar tants malalts de tants països pels voltants de la gruta de Massebielle. El que em va cridar la impressió també fou que cap d’ells anava sol. Cada malalt tenia el seu acompanyant o acompanyants que l’ajudaven a sentir-se còmode. De fet, a Lourdes, tot està pensat pels malalts: les habitacions, els accessos al santuari, a les capelles... tot! Recordo que em va venir un pensament: el cel no té perquè ser un lloc sense cecs, o coixos o necessitats de tota mena... (tot i que la promesa és que allà no hi haurà cap malaltia, ni plors, ni foscor de cap mena), sinó un lloc on tots ajuden a tots i els fan sentir com a casa.

M’ha suscitat aquest record de fa anys la celebració avui de la Mare de Déu de Lourdes, és clar, però també que coincideixi amb aquest text de l’Evangeli de Marc que avui hem escoltat. Perquè en aquesta lectura continuada que aquests dies estem fent de l’Evangeli Jesús, per fer efectiva i creïble la irrupció del Regne enmig nostre, guareix malalts físics i malalts de l’esperit. Tot i que aquests miracles tenen una perillosa seqüela: pensar que Déu és un menú d’un programa d’ordinador qualsevol a qui se li dóna una ordre i obeeix. O, com pensaven la gent del temps de Jesús que Ell és el messies que els traurà les castanyes del foc quan vagin maldades. Però totes dues coses revelen que hi ha quelcom que no està bé, que la nostra mirada no és neta, que el nostre cor no pensa segons Déu, per això Jesús convoca no sols els seus més íntims seguidors, sinó a tots els que són en aquell moment amb Ell escoltant-lo, com ara avui escoltem nosaltres la seva Paraula i ens diu: Escolteu-me tots i enteneu bé això que us dic: Res del que entra dintre de l’home des de fora no el pot contaminar... Només allò que surt de l’home el contamina.

Escoltar i acollir aquesta Paraula de Jesús és començar a entendre perquè, tot sovint, les guaricions físiques de Jesús eren precedides o seguides d’un: La teva fe t’ha salvat... o Els teus pecats han estat perdonats. Jesús ens posa de relleu que hi ha una malaltia greu, molt greu, a la qual normalment no fem cas, per la qual sovint mai no demanem la guarició i que mai no és evident en els santuaris més visitats de casa nostra o de l’estranger, Lourdes inclòs: la malaltia del nostre cor. Allà on diu Jesús que surten els pensaments dolents que porten a cometre fornicacions, robatoris, assassinats, adulteris, estafes, maldats, enganys, indecències, enveges, insults, arrogància, ximpleria... El niu de la divisió de l’home contra Déu, contra l’home i contra la natura que ens envolta.

Demanem-li a Déu avui, en aquesta Eucaristia, pels malalts físics que coneixem i pels qui els cuiden, perquè mai no els manqui el consol de l’Esperit i la presència d’una mà amiga. Però demanem-li també pel nostre cor, que cada cop més estigui lliure d’allò que l’encadena a aquest sistema de coses i es vagi omplint dels sentiments que tingué el mateix Senyor Jesús: de la seva humilitat, de la seva paciència, del seu amor per tothom sense fer-ne diferències que el portà a fer-se home i morir en creu. Senyor, fes que del nostre cor sorgeixi tot allò que es troba en consonància i en unitat amb Tu!

LA FINESTRA

Com cada any he anat a Madrid a impartir unes classes de Franciscanisme. El convent és als afores. Aquest any m’han hostatjat al tercer pis. Quan he tancat la porta de la cel·la m’he quedat amb el pom de la porta a la mà i he hagut d’enginyar-me-les per poder obrir i tancar la porta sense queda tancat dins. La cadira era d’aquestes que, a vegades, regalen als frares d’alguna oficina que canvia el mobiliari. Tenia tot de dispositius que, lògicament, no funcionaven. He hagut de preparar les classes amb el respatller empenyent-me endavant, l’alçada massa amunt i el seient fent pendent cap endavant. En intentar obrir la persiana, aquesta es travava a cada pam que la movies i, a més, com he dit, al quedar al tercer pis havia de fer una autèntica excursió per anar a l’aula. Quan ja només faltava un dia em van canviar d’habitació, ja que venia un grup que feia uns dies de recés al convent i necessitaven aquella cel·la que jo ocupava fins aleshores. Vaig anar a parar al primer pis. El pany funcionava a la perfecció. La persiana era acabada de posar. La cadira senzilla i feta a la meva mida per treballar. I al trobar-me al primer pis l’aula em quedava a dos passos. Vaig pensar que em podien haver donat aquella cel·la ja a l’inici. Amb tot, aviat vaig adonar-me que hi havia una alternativa plantejada. Aquesta habitació era molt més còmoda, però la finestra tenia els vidres bisellats. Entrava claror, però no es veia res. En canvi, l’altra habitació tenia una vista àmplia. Es veien les muntanyes nevades, el cel ampli d’un blau fort i nítid, on molt sovint passaven ocells de tota mena.

Em sembla que el nostre temps ha optat per l’habitació còmode, on tot és a punt, encara que no s’hi vegi  l’horitzó. Hem suplert les finestres per pantalles. No necessitem les finestres. La finestra, com a màxim, et deixa veure el que t’envolta, però no més. En canvi, en una habitació còmoda sense finestra però amb pantalla estàs connectat amb tot el món. El que tens a prop és massa vulgar. Hem substituït el conèixer el veí per conèixer les estadístiques. No volem relacionar-nos amb el qui està al costat i parlem amb aquell que està a centenars de kilòmetres, que sempre ens sembla més interessant i, el que és més important, quan volem tallem i cliquem per parlar amb un altre. No volem finestres, volem pantalles. No volem els riscos de la relació. Les pantalles sempre es poden apagar i prou, no així aquell que està aquí al costat nostre.

El mateix hem fet amb Déu. Preferim una habitació sense finestres. Ara no es tracta tant de pregar com d’autoconèixer-se. No es tracta d’obrir-se a Déu, sinó de descobrir la nostra essència més profunda. Hem substituït l’escolta de la Paraula de Déu per llibres d’autoajuda. No es tracta d’obrir-se a la relació amb Déu, sinó d’entrar en mi mateix. I no vull dir que això sigui perjudicial, sinó que això no és pregària. Pregar és obrir les finestres de bat a bat a Algú que ve de fora. No es tracta de descobrir-me, sinó de relacionar-me amb Déu i amb Ell caminar i fer una història d’oblit de mi mateix i, així, aprendre a estimar.

“Tant de bo avui sentíssiu la seva veu, no enduriu els vostres cors”. Per tant, el salm ens diu que hi ha en nosaltres la capacitat d’escoltar Déu. Certament que dins nostre hi ha el ressò de les exigències familiars i socials, els tòpics de la nostra cultura, però enmig de tot hi ha una finestra oberta capaç d’escoltar Déu. Però també d’enduriment, com diu el salm, que fa impossible d’entrar “al seu lloc de repòs” com acaba dient el text. Entrar en el lloc de repòs que ens promet Jesús: “veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats i trobareu el repòs que tant desitgeu”. Qui escolta “avui” la veu de Déu experimenta aquest repòs. Cal obrir la finestra.

L’evangeli de Marc ens diu que els qui escoltaven Jesús quedaven estranyats “perquè parlava amb autoritat”. Què vol dir, aquí, que percebien aquesta autoritat? Crec, bàsicament, en dues coses. Primer, quan Jesús parla hom el reconeix. O sigui, certament que la seva paraula és alè d’aire fresc ple de novetat però, a la vegada, el reconeixem. És com diu dels dimonis que descriu el text “ja sabem qui ets, ets el Sant de Déu”. Fins els nostres dimonis el reconeixen. La part més malaltissa de nosaltres mateixos sap davant qui es troba. Sap que és veritat, que és la veritat. Nosaltres som els testimonis més irrefutables de què Ell és veritat, que és la veritat. El coneixem.

Però la seva autoritat, segons aquest text, ve sobretot perquè allibera, com diu el dimoni en el text “has vingut a destruir-nos”. I així és: “calla, i surt fora”, així de contundent és Jesús. En el precís moment que obres la finestra, la porta, i en el moment que hi confies, Ell allibera.

Ens allibera quan obrim la finestra, la porta i Ell ens fa sortir de nosaltres mateixos i ens constitueix en una porta oberta on tothom pot entrar, ser acollit, escoltat. I ens constitueix en profetes que han pujat a la muntanya santa tota ella abrandada en foc.