EL QUE JO VULL I EL QUE DÉU VOL

Diumenge IV d’Advent, 

21 de desembre de 2014

2 Sa 7, 1-5.8b-12.14a.16/Sl 88/

Rm 16, 25-27/Lc 1, 26-38

Diuen que un dels problemes que té la nostra societat occidental, enmig de tanta informació, de tantes sol·licituds o reclams que volen cridar la nostra atenció i que ens vénen de tants llocs: cartells publicitaris, ràdio, televisió, xarxes socials i que ara tenim contínuament al nostre abast per mitjà de les darreres generacions de mòbils i tablets... és que no sabem escoltar. Hi ha al nostre voltant tantes veus que ens criden, que la nostra oïda s’ha tornat selectiva i només escoltem allò que ens interessa. Però això que pot ser una mena de supervivència de la nostra espècie per a no deixar-nos envair, ha passat a les nostres relacions personals també i, sovint, notem que desconnectem automàticament d’allò que no capti veritablement la nostra atenció: des d’una conversa amical al mateix sermó que esteu escoltant avui.

El darrer Diumenge d’Advent, amb les lectures d’avui, se’ns presenta, però, com una eina per descobrir que aquest problema d’oïda no és només un problema de la societat occidental del s. XXI, sinó que ve d’antic. Però que el problema no és només que fem oïdes sordes al proïsme i a les seves necessitats, sinó a més a més a un Déu que ve a nosaltres també per mitjà de la paraula. Les lectures d’avui poden ser també una eina que vol captar la nostra atenció per fer-nos adonar que hi ha com una freqüència d’ona que estem perdent, que no sintonitzem, perquè n’hi ha d’altres de més potents que la distorsionen.

David necessitarà que el profeta Natan faci d’aparell receptor d’aquesta nova freqüència d’ona de Déu quan, tot i la bona voluntat i motivació dels seus desigs (adonar-se que ell, home a la fi, viu en un palau ben moblat i el Déu a qui vol servir es troba habitant en una tenda de campanya) ha d’escoltar, ras i curt, que una cosa és el que jo vull i l’altra el que Déu vol. La història és bonica, l’hem escoltada a la primera lectura, perquè David es troba que el seu bon desig té una acollida que no esperava: Tu m’has de fer un casal per residir-hi?... Ara el Senyor t’anuncia que et farà un casal. Déu té els seus plans i aquests solen ser millors que els nostres i sorprenents, si sabem donar-los escolta.

Aquella que l’Evangeli ens proposa en aquest Diumenge d’Advent com a model d’escolta és Maria: Sóc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules. Maria és qui rep l’anunci de l’àngel amb sorpresa, però no amb desconfiança; amb torbació davant l’estranyesa del fet i la salutació, però disposada a escoltar amb la humilitat de qui sap que Déu no és l’enemic que vol complicar-nos la vida (tot i que la vida de Maria no fou de ben segur una vida fàcil), sinó l’amic que vol donar-nos-ho tot, perquè Ell es dóna també del tot.

En aquesta Eucaristia que avui celebrem demanem al Senyor, al qui ja és el Déu-amb-nosaltres, de tenir un cor disposat a la sorpresa, una oïda receptiva a la Bona Notícia perquè puguem aprendre que allò que ens salva és saber escoltar i acollir la Seva Paraula i posar-la en pràctica cada dia.  

CÀNTIC ESPIRITUAL

Dimecres, 17 de desembre de 2014

Fèria Privilegiada d’Advent

Gn 49, 1-2.8-10/Sl 71/Mt, 1-17

No em demaneu per què m’ha vingut al cap el poema CÀNTIC ESPIRITUAL de Joan Maragall quan he llegit aquest matí l’Evangeli d’avui, perquè crec que no us ho sabria dir, però hi ha uns versos que voldria destacar perquè, posats en contrast amb l’Evangeli d’avui, em semblen especialment evocadors.

¡Tant se val! Aquest món, sia com sia, 
tan divers, tan extens, tan temporal; 
aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria, 
és ma pàtria, Senyor; ¿i no podria 
esser també una pàtria celestial? 
Home só i és humana ma mesura 
per tot quant puga creure i esperar: 
si ma fe i ma esperança aquí s’atura, 
¿me’n fareu una culpa més enllà? 

Sembla que entre 1909 i 1910 el poeta va escriure aquest poema. En una seva carta a l’amic Pérez Jorba revelava, a tall de confessió, l’esperit que el va moure: El fer de la vida humana, terrena i ultraterrena, una sola cosa, ve-li aquí el sentit més personal del meu poema, que no és sinó la preocupació fonamental de la meva vida. Joan Maragall va morir el 20 de desembre de 1911, un any després d’escriure el Càntic Espiritual.

Fer de la vida huma, terrena i ultraterrena, una sola cosa... vet aquí, jo diria, que això mateix que el poeta va plasmar, el que feia constar com un desig, quasi com una pregària adreçada, sembla, a un Déu que el depassa, que no acaba d’entendre, perquè Home só i és humana ma mesura..., perquè quan “pensem Déu” l’acabem reduint, vulguis que no, als nostres humans i ben limitats paràmetres... això mateix, aquest esdevenir una sola cosa, no a la baixa sinó donant-li altura, és el que esdevé la Bona Notícia d’aquest pròleg en l’Evangeli de Mateu que acabem d’escoltar.

Ho dic perquè la genealogia de Mateu vol expressar de quina pasta està fet el Messies sobre el qui escriurà als seus lectors i, fent-ho, justament esdevé aquest miracle: cel i terra s’uneixen, sense confusió, però ja per sempre més unides. Aquest Jesús, fill de David (el Rei model, l’Ungit escollit per Déu mateix per a pasturar el seu poble) i fill d’Abraham (el model de la fe i l’amistat amb Déu) que neix miraculosament de Maria, per intervenció divina, que és, certament, Fill de l’Altíssim, és humà, és terraqui, és de carn i ossos com tots nosaltres. I no només és pastat de terra (neix dins una cultura determinada, una religió concreta, parlarà una llengua minoritària), és també pastat de fang. Si agafeu aquesta nit o demà aquest text i dediqueu un temps a veure què ens diu la Bíblia mateixa sobre els personatges que són citats, veureu què vull dir amb això de pastat de fang: hi ha nòmades, ramaders, reis i gent de poble; gent d’una fe posada a prova i gent de baixa moral; sants, adúlters i assassins. I quan Mateu, estranyament, nomenarà quatre dones (que com molts de la llista no sobresurten en virtuts) tres d’elles no són ni del poble d’Israel, sinó estrangeres, alienes a l’aliança amb el Déu d’Abraham.

Déu, el nostre Pare, enviant Jesús el Messies ha fet possible, més encara, ha fet realitat, que terra i cel s’agermanin, que Jesús prengui seriosament què significa pertànyer a la nissaga humana. Aquesta llista, entre els oients del temps de Mateu, hauria d’escandalitzar més d’un, perquè no és precisament l’arbre genealògic que hom esperaria d’un Rei, d’un noble de pedigrí... però, per a nosaltres, que també tenim un passat amb ombres i llums, ens omple d’esperança cada any que ens apropem a les festes del Nadal, perquè celebrem la vida, celebrem que Cel i Terra s’han agermanat, que amb el misteri de l’Encarnació Déu no ha rebutjat la humanitat, hi ha posat el segell que ja als primers capítols del Gènesi, en parlar de la Creació, hi anava apareixent: hi veié que tot era molt bo, ha apostat per la humanitat i la seva història, fent-la història de salvació. 

“Era un testimoni” (Advent 3)

 

“Era un testimoni. Vingué a donar testimoni”, deia l’evangeli respecte a Joan Baptista, que apareix interrogat, reptat i qüestionat per les autoritats religioses del moment: levites i sacerdots, i també fariseus. Destaquem que malgrat la pressió a què l’entorn el sotmet, ell es manté ferm en el seu testimoniatge, fruit d’una personalitat sòlida i d’unes arrelades conviccions de fe. En definitiva, el testimoniatge del Baptista és digne d’admiració.

El profeta Isaïes també ens admira pels mateixos motius: la seva convicció al manifestar que l’Esperit de Déu reposa damunt seu, la proximitat i encoratjament als desvalguts, als cors adolorits, als captius, als presos, i a més proclamant un any de gràcia del Senyor. Quina capacitat de projectar el seu testimoni als més desfavorits! Quina força interior i quina perseverança es necessita per fer això!

Joan Baptista i el profeta Isaïes impressionen per la contundència del seu testimoniatge. Si afegim Maria, primer concebuda sense pecat, i segon acollidora d’un embaràs extraordinari, quedem pràcticament silenciats. Són tres testimonis creients que posen en evidència el nostre petit testimoniatge, tan condicionat per la pressió social i les pròpies febleses, indecisions, frustracions, complexes... No posseïm el caràcter, ni la personalitat, ni la convicció, ni la profunditat dels esmentats personatges bíblics. Però aquesta és la nostra realitat, aquest el nostre entorn, limitat i precari. Això no ha de ser una excusa per a creuar-nos de braços. És aquí on hem de ser testimonis.

Sant Pau, com a bon pastor, escriu als cristians de Tessalònica donant-los consells per ser testimonis en el seu entorn, també limitat i precari: “Viviu sempre contents, no us canseu de pregar, doneu gràcies a Déu en tota ocasió, no sufoqueu l’Esperit, guardeu-vos de tota ombra de mal”. Amb aquests detalls, clars i exempts de matisos, Pau exhorta els tessalonicencs del seu temps i també a nosaltres al testimoniatge. Ho arrodoneix dient: “Això és el que Déu vol de vosaltres en Jesucrist”.

La nostra fe necessita de personatges com Maria, Isaïes i Joan Baptista, homes i dones sants beneïts per Déu, referents indefugibles i models a imitar. Però també calen homes i dones com nosaltres, limitats i precaris, cristians d’espardenya, una majoria discreta, silenciosa, aparentment irrellevant però tanmateix decisiva per mostrar que la fe es viu, amb penes i alegries, en la quotidianitat.

L'ULL DE SAURON O ELS ULLS DE SANTA LLÚCIA

L'Ull de Sauron sobre el cel de Moscou

Dissabte II d’Advent, 13 de desembre de 2014

Santa Llúcia, màrtir a Caldes d’Estrac

Sir 48, 1-4.9-11/Sl 79/Mt 17, 10-13

Cada any, pels volts de Nadal, una mica com quan arriba l’estiu o comença el curs, hi ha, fixo, l’estrena d’alguna pel·lícula. No es pot dir que darrerament les estrenes siguin gaire originals, però. Fa poc ja s’anunciava, tot i que encara per l’any que ve, un nova pel·lícula de la saga de la Guerra de les Galàxies (que ja ha plogut des que es va estrenar la primera l’any 1977!!!); hi ha hagut també tota la sèrie de films sobre les aventures del Harry Potter, però una de les famoses ha estat tota la saga de El Senyor dels Anells, obra monumental de l’escriptor J.R. Tolkien que, com va acabar, l’està seguint una altra saga també basada en un llibre del mateix autor: El Hobbit. Sobre aquesta pel·lícula vet aquí que fa un parell de dies pel facebook apareixia la notícia que a Moscou, per anunciar l’estrena de la darrera pel·lícula de El Hobbit, havien decidit d’instal·lar un enorme “Ull de Sauron” dalt d’un dels gratacels de la ciutat. Els seguidors de les obres de Tolkien ja saben que aquest ull és la personificació del Mal, que des de la seva torre de guaita controla tota la comarca i aquells que el serveixen. I per el que simbolitza, l’Església Ortodoxa Russa ha fet tots els possibles perquè aquest ull no miri per damunt de les cases de Moscou. No discutiré aquesta reacció, que a les nostres latituds segurament faria riure, però em demanava si no hi ha una manera de veure i de mirar que ja patim i el símbol de la qual seria aquest Ull de Sauron. Perquè observo que no necessitem massa ajuda perquè la nostra mirada sigui negativa. Hi ha la mirada negativa a la situació de crisi que vivim. Sabem que no és fàcil, que canviar implicarà esforç, però ens entestem en ser negatius entelant així la possibilitat de veure solucions, de proposar sortides, de prendre mesures. Hi ha la mirada negativa al diferent: aquella mirada que col·loca damunt la “víctima” una etiqueta que mai res ni ningú esborrarà. Amb aquesta etiqueta, amb aquesta mirada negativa, l’altre serà sempre l’estrany, el diferent, el que fa nosa. I ens agrada aquesta mirada negativa, en el fons, perquè carrega les responsabilitats sobre els altres.  Advent és un bon moment per pensar-hi en aquest tipus de mirades que fem a la realitat que ens envolta: societat, política, església, veí, company de feina, parella. Posem-li nom i cognoms a les nostres mirades negatives per desemmascarar-les.

Per contra, sempre m’ha sorprès la història de Santa Llúcia i, sobretot, la seva representació iconogràfica: una dona amb la palma de màrtir i amb una mena de safata amb dos ulls, que de petit em feien certa angúnia. Ara, però, quan arriben aquestes dates de l’Advent aquesta safata amb els dos ulls, em semblen no una constatació horrible del martiri que patí aquesta dona a la Siracussa del s. IV, sinó un oferiment, encara més, una invitació que Santa Llúcia ens fa a canviar la nostra manera de mirar. És, si m’ho permeteu dir així, la contra de l’Ull de Sauron, el pas de la foscor a la llum. Perquè necessitem tenir aquesta visió nova de les coses i, certament, els creients sabem que davant segons quines situacions només els ulls de la fe ens poden ajudar a veure i a viure més enllà de la realitat que ens ofereix, diguem per cas, el Telenotícies vespre. Que hi ha violència, que hi ha crueltat... però que també hi ha gent que es dóna amb un somriure, que té gestos d’amistat, que perdona o sap excusar el mal moment d’un altre sense culpabilitzar-lo...

Les lectures d’avui ens revelen aquesta necessitat que tots tenim de canviar el fons de la nostra mirada, de netejar tot allò que l’entela. La primera lectura ens parla d’Elies i l’autor ens el descriu. Elies era un profeta de foc... diu, i això hauria de fer més aviat por. Però la duresa del profeta antic tenia una missió i és la que l’autor vol subratllar: Diu l’Escriptura que estàs a punt per venir, quan serà l’hora, a calmar la indignació de Déu abans no esclati, i fer que els pares es reconciliïn de tot cor amb els fills. Una missió de pau i reconciliació. I un desig: Feliços els qui, abans de morir, veuran el teu retorn! En contrast, les paraules de Jesús, davant la pregunta dels deixebles sobre quan serà aquesta vinguda d’Elies: És cert que Elies havia de venir a preparar-ho tot, però jo us asseguro que ja ha vingut, i que en lloc de reconèixer-lo, l’han tractat com han volgut. Ara i aquí encara ens passa: hi ha algú més gran que Elies o Joan Baptista, hi ha Jesús... però no el reconeixem... perquè ens ve petit i humil en el pobre i el necessitat... i en el pa i el vi de l’Eucaristia. SENYOR, FEU QUE HI VEGI! 

TROBAR EL REPÒS QUE TANT DESITGEM

Dimecres II d’Advent, 10 de desembre de 2014

Is 40, 25-31/Sl 102/Mt 11, 28-30

Ahir, no sabria ara dir-vos exactament en quin context, però en un moment donat uns pocs frares ens vam trobar comentant sobre el nostre estil de vida. No entraré en detalls, però us puc dir que som força crítics quan ens hi posem. De fet, una de les coses que ens preocupava, i molt, era la manera de gestionar el nostre temps. Ens adonàvem que, malgrat bones raons de fons, acabàvem complicant-nos la vida fent un munt de coses i, sovint, d’una manera que ens sentíem una mica com vivint a corre-cuita, un xic estressats. Quan va sortir aquesta paraula un germà ens recordà quelcom que sovint ja havíem sentit alguna cop: Que la gent que ens coneix, que pot conviure amb nosaltres i compartir un xic de la nostra vida, ens sol dir: Quina pau es respira aquí, què diferent que és fora d’aquest convent! Quan aquest germà féu aquest comentari, immediatament tots vam pensar: Déu meu, si nosaltres anem de bòlit i la gent encara quan ens veu diu que hi respira pau... què deu ser l’estrès que es viu fora, al carrer, al món?

Tornant cap a Arenys, si no recordo malament, els qui anàvem en el mateix cotxe vam poder fer un tast d’aquest estrès amagat en llums rutilants. Barcelona és bonica a l’Advent i al Nadal amb tots els carrers il·luminats. De sobte, però, ara no sé si era en un tram de la Gran Via, els llums de colors es convertiren en un anunci explícit: DING, DANG, DONG; NYAM, NYAM, NYAM; MUAK, MUAK, MUAK; XIN, XIN, XIN... A tots se’ns va caure l’ànima als peus. No és sols que els llums de colors ja no signifiquin res, desapareixent aquells llums que representaven estels, angelets, campanes, els reis, neu... que convidaven, si voleu, a la contemplació tot portant-nos les imatges més típiques del Nadal, les imatges que recorden a Pessebre en un cantó del menjador; a família reunida entorn d’una taula ben parada; a nens jugant tot fent cagar el tió... No, ja directament Nadal és una música impersonal (Ding, dang, dong); és menjar com si s’acabés el món (nyam, nyam, nyam); és trobada trivial i passatgera (muak, muak, muak) i beure pels descosits (xin, xin, xin). Em direu que és qüestió d’interpretacions, potser sí, però per a mi el missatge sembla clar: Nadal ja no és contemplar el misteri de l’Encarnació, Nadal és fer i consumir quant més millor, perquè el veritable protagonista del Nadal, qui li dóna el seu sentit ple, ha estat bandejat fa temps dels nostres il·luminats carrers, quan no dels nostres propis cors.

Davant d’aquest estrès, d’aquest fer per fer, fer per oblidar, fer per intentar silenciar el crit més pregon de la nostra ànima... ens arriba en ple Advent aquesta invitació del mateix Jesús: VENIU A MI... No està feta a qualsevol persona (els qui estan immergits dins el brogit dels dings, nyams, muaks i xin-xins, poc podran escoltar aquesta invitació), sinó només als CANSATS I AFEIXUGATS... perquè el que Jesús proposa no és estressar-nos més, no és complicar-nos la vida (aquesta ja és prou complicada en si mateixa): JO US FARÉ DESCANSAR, diu Jesús.

Jesús, amb aquesta invitació, esdevé la concreció de la crida de Déu Pare a la humanitat caiguda al jardí de l’Edèn que vam escoltar en la lectura del llibre del Gènesi el passat dia de la Immaculada. Déu crida, cerca, tant l’home i la dona d’antuvi com els d’avui: ON ETS? I la resposta ja la sabem: amagar-nos, escapolir-nos, fer la viu-viu, dissimular o posar-hi pedaços per ofegar aquesta pregunta que no cerca jutjar-nos, sinó despertar-nos. Jesús concreta aquesta pregunta del Pare dient-nos avui: VENIU A MI. Ell segueix buscant-te, a tu i a mi. Ho diu, però, amb calidesa, la calidesa d’una mare que cerca la resposta del seu infantó, tot obrint els seus braços i convidant-nos a la vida. Aquest vespre, deixem-nos novament convidar per Ell: VENIU A MI, QUE SÓC BENÈVOL I HUMIL DE COR, I TROBAREU EL REPÒS QUE TANT DESITJÀVEU! 

Sense ambigüitats (Immaculada Concepció 2014)

“Li donà el nom d’Eva, perquè ella ha estat la mare de tots els qui viuen”. Aquesta és la cloenda, de to positiu, del fragment del llibre del Gènesi que anomenem tradicionalment relat del pecat original.

Ens centrarem només en el significat del nom d’Eva que en el text hebreu original vol dir “Vida”. Eva equival a Vida. Per això el relat explica amb naturalitat que ella, diguem-li Sra. Vida, és “la mare de tots els qui viuen”. Les antigues traduccions gregues i llatines preserven el significat simbòlic del nom d’Eva, però amb els segles hem anat convertint “la mare de tots els qui viuen” en un personatge històric que silencia el batec al·legòric del nom i provoca una lectura literalista de l’escena del paradís i dels seus personatges, inclosa la serp. A conseqüència d’aquesta lectura literalista hem convertit l’episodi bíblic en una caricatura, i Eva esdevé l’ase dels cops de les culpes humanes i dels càstigs divins per haver suscitat, amb la col·laboració d’una serp, el primer pecat cronològic de la humanitat.

Però l’Eva del relat del Gènesi supera qualsevol personatge històric perquè ella és “la mare de tots els qui viuen”. Eva tipifica la vida humana, tots els qui vivim, i que som ambigus per naturalesa malgrat ens dolgui acceptar-ho i ho justifiquem beneint humanament tals ambigüitats. Per una banda portem empelts divins i per l’altre ens deixem entabanar de mil maneres malmetent constantment la nostra integritat.

Eva no encarna la fatalitat de l’ésser humà desobedient i castigat per Déu, sinó que tipifica l’ambigüitat de la condició humana: benaurada i alhora desgraciada, pacífica i alhora guerrera, bondadosa i alhora cruel, generosa i alhora egoista, constructora i alhora destructora, propera i alhora allunyada de Déu. El relat del Gènesi ho manifesta sense dramatismes dient que Adam i Eva segueixen junts, que no se separen malgrat el daltabaix, que comencen a engendrar com si res no hagués passat, i que Déu els protegeix.

Però els interrogants existencials que desvetlla la nostra ambigüitat queden sacsejats per la festa que celebrem: la immaculada concepció de Maria. Avui proclamem que Déu, en la seva excel·lència, feu néixer un ésser humà sense ambigüitats, absolutament íntegre. El Déu Altíssim, en la seva benvolença i segons els seus designis inescrutables, omplí Maria de gràcia divinal des del primer instant de la seva existència. Aquest naixement immaculat, i una infantesa i adolescència viscuts sota l’empara divina, van suscitar la resposta lliure i generosa de Maria: “Sóc la serventa del Senyor, que es compleixin en mi les teves paraules”.

Els humans som inexorablement fills d’Eva, ambigus, però gràcies a la fe en Jesucrist també esdevenim íntegres i, de retruc, fills adoptius de Maria. No esdevenim absolutament íntegres com ella, però tanmateix íntegres. Això ens permet esvair progressivament les ambigüitats, i fins i tot respondre Déu amb una llibertat i una generositat semblants a la de Maria.

CONJUNCIÓ ASTRAL DE TEXTS

Dimecres I d’Advent, 

3 de desembre de 2014

Sant Francesc Xavier, prevere

Is 25, 6-10a/Sl 22/Mt 15, 29-37

Els texts d’avui són molt bonics. No sempre tenim l’oportunitat, dins la litúrgia, de trobar-nos amb una mena de conjunció astral de texts, és a dir, trobar un al costat de l’altre uns texts que mostrin la tensió entre promesa i acompliment com els dos texts que tenim avui, de manera que l’un i l’altre s’il·luminin recíprocament i, a la vegada, ens facin mirar cap a un acompliment, cap a un plenitud que està per arribar.

El text d’Isaïes és molt interessant. I ho és, a mi em crida l’atenció al menys, per la seva visió d’un Déu proper i amfitrió que crida al seu convit tots els pobles, sense distincions. El text, aquest capítol 25 d’Isaïes, és tan estrany en aquesta crida universal de salvació que molts estudiosos acaben opinant que no pot haver estat escrit pel profeta Isaïes històric, qui visqué pels volts del s. VIII aC, sinó que ha de ser un afegitó post-exílic. Però, si això fos cert, encara ho fa més curiós: com un poble que ha estat bandejat pels pagans i que ha experimentat les penúries de l’exili, el viure enmig de gent estranya que els oprimeix... acull una promesa com aquesta, en la qual Déu obre la seva salvació a tota raça i tota nació que no són del poble elegit? El Senyor de l’univers prepararà per a tots els pobles un convit... Això és el que fa que la Paraula de Déu sigui sempre una sorpresa per aquells que hi creiem i ens disposem a escoltar-la i acollir-la com a tal Paraula de Déu per a nosaltres avui. Aquesta és la gran promesa: hi haurà un final i és un final que té sentors de salvació, de comunió, d’harmonia, de pau, d’aliança eterna: Farà desaparèixer en aquesta muntanya el vel de dol que cobreix tots els pobles, el sudari que amortalla les nacions, engolirà per sempre la Mort.

Per a l’Evangelista Mateu, aquesta profecia d’Isaïes s’ha acomplert parcialment: Jesús arribà vora el llac de Galilea, pujà a la muntanya i s’assegué. El Senyor ja està assegut en aquella muntanya en la qual el profeta albirava el convit definitiu, l’aliança eterna amb tota la humanitat. I és, justament, el que Jesús fa tal i com hem escoltat: li són portats invàlids, esguerrats, cecs, sords-muts i molts d’altres tarats... i els guareix tots, sense distincions, no ens consta que passessin un examen de doctrina. Perquè per a Mateu el Regne ja és present en Jesús i tothom que s’apropa a Ell és guarit de les seves xacres, netejat de les seves ferides, acollit per pur amor: Aquesta gent em fa compassió, dirà Jesús, i podem estar segurs que aquesta mirada de Jesús no ha canviat ni canviarà mentre el món sigui món. Per això, per pur amor, per compassió, Jesús, l’Emmanuel, el Déu-amb-nosaltres, prepara novament el convit: No vull que se’n vagin dejuns. El Regne ja és aquí. Mateu ho té clar. I avui, escoltant l’Evangeli, podem estar segurs que Jesús no vol que tornem a les nostres cases dejuns, sinó alimentats amb aquell aliment que pot assaciar les nostres ànimes: la seva Paraula, el seu Cos i la seva Sang. Vol i pot proveir-nos abastament per al nostre camí diari.

Però, ja ho veiem (també ho veia l’Evangelista Mateu), encara impera la mort i la violència, per tant en l’Advent fem memòria de tot això i recordem que l’acompliment és parcial. Suficient per a tu i per a mi mentre fem camí, però esperem l’acompliment definitiu, allò a què apuntava la profecia d’Isaïes i que podem esperar perquè ha començat a ser realitat en Jesús. El que marca, però, aquest temps intermedi és que el que diu Mateu: Jesús ordenà que la gent s’assegués a terra, prengué els set pans amb els peixos, digué l’acció de gràcies, els partí, en donava els trossos als deixebles, i ells els donaven a la gent. Advent és també avançar el Regne mentre tu i jo repartim de franc allò que de Jesús hem rebut de franc, és convertir la nostra vida en una missió per als altres, com ho esdevingué la vida de Sant Francesc Xavier que avui celebrem.

Vetllar encara més?? (Advent 1)

«Deia Jesús als seus deixebles: “Estigueu atents, vetlleu... Això que us dic a vosaltres ho dic a tothom: Vetlleu». L’evangeli d’avui menciona diverses vegades la consigna principal del temps d’Advent: que vetllem.
 

La resposta espontània a tal exhortació seria: “Encara més?”. Ens passem la jornada revisant el telèfon mòbil a la recerca de SMS, missatges de facebook, twiter, wassaps o correus electrònics. Connectats a internet, a més dels correus accedim als portals de notícies de tot el món. Quan esmorzem o viatgem en transport públic de bon matí, aprofitem per llegir en el periòdic les novetats de la nit. La radio encesa quan conduïm o treballem ens posa al dia repetidament amb les darreres notícies. Quan descansem, la televisió ens ofereix les imatges del que ja sabíem pels altres mitjans. Des de que ens aixequem fins que anem a dormir estem constantment vetllant i, per arrodonir-ho, avui diumenge ens diuen en l’església que no abaixem la guàrdia.

Però Jesús no exhorta a vetllar com acabem d’explicar. Ell es refereix a vetllar de manera espiritual i moral. Això consisteix en revisar-nos i escoltar-nos interiorment, deixant que surtin els missatges de dins el cor i de dins l’ànima que el vetllar mediàtic neutralitza, no deixant-los aflorar perquè els manca silenci i recolliment.

El vetllar espiritual és simple: consisteix en dedicar estones a pregar, fer lectures bíbliques o espirituals, participar en els diferents sagraments, assistir a conferències o recessos. Això ens permetrà respirar una atmosfera transcendent que ens il·luminarà interiorment, ens omplirà de vibració religiosa, de sentit de la vida, d’equilibri interior, d’una sensibilitat atenta –o si voleu d’un sisè sentit- per captar la presència de Déu en els esdeveniments. En definitiva, estarem espiritualment atents.

El vetllar moral és més delicat perquè és més imprevisible i exigent: consisteix en amarar de rectitud, de sinceritat, de transparència, d’honestedat les nostres relacions, siguin familiars, conventuals, laborals, socials, eclesials o d’esbarjo. Això implica revisió interior, discerniment dels nostres actes i pensaments, humilitat en reconèixer què fem malament i demanar perdó si cal, deixar-se interpel·lar encara que ens dolgui, comptar fins a deu abans de treure el geni, dir una paraula de menys que una de més. En definitiva, estar moralment atents.

 La motivació d’aquest vetllar espiritual i moral la resumeix sant Pau al final de la segona lectura: «Déu us ha cridat a viure en comunió amb el seu fill Jesucrist». Aquest desig de comunió amb ell, ja en aquesta vida, i sobretot en l’altre, és el sentit del nostre vetllar creient.

LA IMPOSTURA D’ESTAR BÉ

L’altre dia llegint en una entrevista vaig trobar-me aquesta afirmació:” És un absurd. En aquesta societat gairebé cal demanar perdó si estàs content amb la teva feina, si estàs enamorat de la teva parella, o si t’agrada la teva vida....Les coses dolentes pesen massa.” Cal dir que ens molesta encara més quan el qui diu que està bé, segons els teus criteris, està pitjor que jo.  Nosaltres tant preocupats per la nostra economia i pel nostre físic ens treu de polleguera que aquesta satisfacció de la pròpia vida la manifestin, per exemple, persones baixetes, lletges i grassonetes i que no els hi paguen el treball que fan.

 El que diu això és un físic i psicòleg, Luís Galindo,  que treballa moltes vegades per directors i gestors  d’empreses, de grans empreses, com el grup Santander, la Caixa etc. I és ell qui diu:”jo en les grans companyies no veig  ningú que li brillin els ulls, i vaig a les monges de Sant Joan de Déu i sí que ho veig. Per què, si són baixetes, lletges i grassonetes i a sobre treballen sense cobrar?”. I ell mateix respon a aquesta pregunta: “Hem creat organitzacions molt productives, però sense ànima. Cal viure amb passió” i com viure amb passió, doncs, i ell continua dient: “L’home necessita sentir que el que fa té sentit”. No podem viure sense horitzó, sense un perquè.

Aquest és el misteri dels ulls brillants de les monges de Sant Joan de Déu: “el malalt és Crist”. “Tot això que fèieu a cadascú d’aquests germans meus, per petit que fos, m’ho fèieu a mi”. I això és literal, això és a la lletra i per qui creu i viu això la vida besa de sentit. La seva vida com diu Isaïes s’omple de llum i les seves ferides es guareixen.

Però, a més, les monges de Sant Joan de Déu, no són superwomen, ni els creients que viuen el mateix no són supermans sinó que ells també són indigents. Perquè tots som mendicants, necessitats, malalts, empresonats, germans petits de Jesús. Cal ser conscient de la pròpia pobresa.

I quan algú s’adona de la pròpia indigència i es gira cap el Senyor, el Senyor  li allarga la mà, no per aixecar-lo sinó com ho fa un captaire i li demana tot el poc que li queda, tot. I així pobre, també, com a cristià  que ha relativitzat el que té i el que és per poder seguir Crist, en la mesura que ho deixa tot veu com el Senyor mateix és el seu  Pastor que el mena al repòs vora l’aigua, que omple a vessar la seva copa, que li  para la taula i li ungeix el cap amb perfums. Ell ho ha de ser tot en mi, en nosaltres. Perquè Déu ho ha de ser tot en tots.

  

Benaurança perpètua (Tots els Sants de l'Orde Franciscà 2014)

El verset que acompanyava el cant de l’Al·leluia deia així: “Heus aquí la veritable germanor, més forta que el mal del món: han seguit Crist i s’han guanyat el Regne gloriós del cel.”

No és fàcil practicar la germanor, menys encara la veritable. Però els esforços que fem cada dia col·laboren a neutralitzar el mal personal i fins i tot el mal del món.

Aquesta és la benedicció que gaudeix una vida consagrada al seguiment de Crist: una ascesi perpètua que condueix vers una benaurança progressiva que, per la fe, confiem que serà perpètua.

SOFRINT AMB CONSTÀNCIA US GUANYAREU LA VOSTRA VIDA

Dimecres, 26 de novembre de 2014

Sant Lleonard de Porto Maurizio

Ap 15, 1-4/Sl 97/Lc 21, 12-19

Ho hem escoltat al final de l’Evangeli: Sofrint amb constància us guanyareu la vostra vida o una altra traducció possible que ens dóna la BCI: Amb la vostra perseverança salvareu la vida. Direu que no se semblen gaire i si consultem altres versions ens trobem amb coses semblants però que demostren, crec, una cosa clara: la traducció és difícil, perquè el sentit del que es vol transmetre també ho és. I al traductor li fa por que, perdent el sentit, es perdi també allò que l’Evangelista vol comunicar: la duresa de la persecució, però també la realitat del Déu que dóna sentit a la prova i que enforteix el qui és provat.

Les lectures d’avui quasi les hauríem de llegir a l’inrevés, és a dir, començar amb l’Evangeli i acabar amb el text de l’Apocalipsi. Ho dic perquè l’anunci de Jesús en l’Evangeli d’avui és molt clar i segurament l’Evangelista ho ha posat pensant en les proves que deu estar passant ja la pròpia comunitat: la prova de la persecució i la mort per la seva fe. La realitat de famílies dividides en el propi si, la tristor d’experimentar el rebuig des de dintre, que algú proper o de la mateixa carn i sang sigui capaç, quan no de matar-te, denunciar-te i, a més, convençut que el que fa és el correcte. Més encara: convençut que el veritable culte que ell com ha creient ha de donar a Déu ha de passar per la denúncia d’aquell la fe del qual interpreta no sols com a errònia, sinó com a perillosa per a la seva comunitat.

El text evangèlic, aproximadament escrit pels anys 70 dC és, malauradament, d’una terrorífica actualitat: ahir mateix els membres de l’Estat Islàmic feien saltar pels aires el convent de les germanes caldees del Sagrat Cor a Mosul; fa poc més d’un mes (23 d’octubre) el grup “Antibalaka” obligava als salesians a tancar les seves escoles a la República Centreafricana i avui mateix (a sols un dia del discurs del Papa a Estrasburg parlant de la dignitat humana) pintades feministes a la Catedral del Rosario (Argentina) demanaven “Foc a les esglésies” testimoniant així el seu respecte a qui no pensa com elles. La persecució, l’eliminació del diferent (sigui de la religió o del pensament polític que sigui) no decau en la nostra civilització, ans tot el contrari. Jesús, que estimant bojament el món no marxarà d’aquest món en pau sinó Ell mateix torturat i assassinat, vol recordar d’una forma potser dura per a la nostra sensibilitat actual que no hi ha resurrecció sense creu. El sant que avui celebrem, justament, era un gran propagador de la devoció del Via Crucis perquè entenia que només aprofundint en el misteri de la Creu era possible aprofundir en el misteri de l’amor de Déu per la humanitat sencera i per mi en particular i que això ens anés canviant en la manera de fer i pensar.

En aquest clima de persecució la notícia d’esperança: Serà una ocasió de donar testimoni. Feu el propòsit des d’ara de no preparar-vos la defensa: jo mateix us donaré una eloqüència i una saviesa, i cap dels vostres acusadors no serà capaç de resistir-la o de contradir-la. I així ha estat al llarg de la història dels nostres màrtirs: homes i dones que a la barbàrie i a la violència s’enfrontaven amb el perdó i la serenor en els seus rostres. En aquest clima de persecució la nota de coratge: Sofrint amb constància us guanyareu la vostra vida. Una vida que s’omple de llibertat, perquè no depèn de la moda ni del què diran; que s’omple de sentit, perquè ha entès que res d’aquest món que avui és i demà ja no, no pot omplir-nos de sentit, aquest ve de fora, és un do, està fermament arrelat en Aquell que és capaç de dir: Sereu odiats de tothom... però no es perdrà ni un dels vostres cabells.

A l’actualitat de la persecució real i sagnant de molts dels nostres germans arreu la finestra de l’Apocalipsi que mira al futur i al cant nou dels que han aconseguit la victòria sobre la Bèstia, és a dir, els màrtirs de tots els temps: Qui no us respectarà! Qui no glorificarà el vostre nom! Perquè vós sou l’únic sant, i ara que heu revelat la vostra justícia, totes les nacions vindran a adorar-vos. VENIU, SENYOR JESÚS!

Responsables de comunió (Fidels Difunts de l'Orde Franciscà 2014)

“I la voluntat del qui m'ha enviat és aquesta: que jo no perdi res d'allò que ell m'ha donat, sinó que ho ressusciti el darrer dia.” (Jn 6,39)

Són diversos els moments que l’evangeli de Joan subratlla la sol·licitud de Jesús per mantenir units en la comunió els seus seguidors. Jesús se sent responsable dels seus, dels qui el Pare li ha donat, per ressuscitar-los el darrer dia.

Igualment nosaltres, hem de sentir-nos fraternalment responsables d’aquells que ens han estat donats, essent delicadament responsables del germà, sol·lícitament responsables del germà, comprensivament responsables del germà, a fi de plegats, com un sol cos, ressuscitar el darrer dia.

Com ens deia l’evangeli de diumenge, la responsabilitat i preocupació que haurem mostrat pel germà, especialment pel més desvalgut, serà el barem que se’ns aplicarà.

Però aquesta responsabilitat, encara que barrejada de neguits i incomprensions, esdevé un moment de benaurança, un tast anticipat de la vida eterna que Jesús promet als qui creuen en ell.

La fi dels temps (Jesucrist, Rei de tot el món 2014)

“Quan el fill de l’home vindrà amb el seu poder, acompanyat de tots els àngels, s’asseurà al seu tron gloriós i es reuniran davant d’ell tots els pobles”. Repetim la introducció a l’escena evangèlica del judici final on, utilitzant la imatge de les cabres i les ovelles, els creients en Jesús seràn jutjats segons les seves obres.

L’evangeli de Mateu posa en boca de Jesús una escenificació de la fi dels temps molt entenedora pels seus contemporanis: el “fill de l’home” fa referència a un messies celestial, baixat del cel i rodejat de tots els àngels, per dirigir el judici final assegut en un tron gloriós. El relat evangèlic es clou amb la sentència: els injustos aniran als suplicis eterns i el justos entraran a la vida eterna.

Però el que era molt entenedor pels seguidors de Jesús del segle primer i dels segles posteriors, per a nosaltres esdevé una escena més aviat surrealista, fins i tot passada de moda. Parlar de judici final o mencionar personatges celestials ens sona a retòrica. No diguem si parlem de llocs i  de personatges inframundans que ens desvetllen un somriure de condescendència. Per molts creients, aquestes divisions de vida eterna o suplici etern, de cel o infern, de premi o càstig, esdevenen quelcom superat, eren recursos antics per atemorir el creient i tenir-lo submís.

A més, els humans hem aconseguit encarnar en la terra tots aquests escenaris: hi ha els qui, asseguts en el seu tron de poder polític, de poder econòmic, de poder judicial o de poder religiós, jutgen a persones i a pobles  amb plena autoritat. Amb les nostres immenses capacitats hem creat molts paradisos terrenals i també paradisos fiscals on es viu de forma regalada. També, i en contraposició, creem autèntics inferns on la vida esdevé un càstig i una condemna perpètua. Fins i tot som capaços de crear purgatoris com les crisis econòmiques que esdevenen una prova duríssima pels més febles.

En definitiva, perquè esperar intervencions divines si els humans som capaços de crear judicis, cels i inferns a la nostra mesura! Aquesta seria la conclusió de l’ésser humà contemporani, la mentalitat del qual, vulguem o no, els creients en participem en major o menor mesura.

Però si marquem les distàncies adequades amb aquest pensament globalitzant, els creients podem assegurar que el judici diví serà sempre més benèvol i just que el judici dels humans, que el cel diví serà molt millor que els paradisos terrenals, fins i tot l’infern serà més condescendent que els inferns humans.

Els humans sovint ens creiem la mesura de totes les coses, el principi i la fi de tot. Els qui ens considerem creients, sense negar el valor de la condició humana i del compromís actiu, creiem que Déu és l’única mesura de totes les coses, el principi i la fi de tot. I els cristians tenim la nostra mirada de fe centrada en Jesucrist, ressuscitat al cel i assegut a la dreta del Pare com a rei de l’univers. Ells, en el moment oportú, quan la humanitat estigui preparada, donaran acompliment a les nostres esperances, posant-nos a tots al nostre lloc, que és viure en plenitud al seu costat.

EL MEU "PRÍNCEP BLAU"

Diumenge XXXIV, 23 de novembre de 2014

Solemnitat de Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món

Ez 34, 11-12.15-17/Sl 22/

1 Co 15, 20-26.28/

Mt 25, 31-46

No sé si encara s’expliquen aquest tipus de contes, però encara recordo aquells contes explicats per l’àvia o la mare quan em costava dormir-me o estava malalt, aquells contes i històries que omplien la meva imaginació de tantes imatges fantàstiques. Un dels contes clàssics i típics del més pur estil Walt Disney és el de la granota que, quan la princesa li donava un petó, es convertia en aquell “príncep blau” que acabava donant el final feliç a la narració. La moral d’aquest tipus de contes era bonica: no te’n refiïs de les aparences, allò més lleig, més horrible, allò tan desagradable que hom pot, de primeres, rebutjar, és el que pot amagar la bellesa o la bonesa que hom més desitja trobar. Penseu sinó en el conte de La Bella i la bèstia.

Permeteu-me aquesta digressió per dir-vos que allò que la literatura profana o infantil ha volgut explicar a tantes generacions és el que, salvant les distàncies, d’una forma provocativa ens relata l’Evangeli d’avui. El relat se’ns presenta com una visió, com una finestra oberta al futur, ni més ni menys que a la fi dels temps, el moment del que sant Pau ha volgut parlar-nos en la segona lectura: el moment en què Jesús posarà el Regne en mans de Déu, perquè Aquest sigui tot en tots. Jesús apareix com a jutge, però el judici és molt curiós: no es demana quantes vegades hem anat a missa (normal, perquè no es tracta de fer mèrits anant a missa, la missa és la concreció de la nostra acció de gràcies, el nostre agraïment, pel que Déu ha fet amb nosaltres: retornem amb agraïment, l’amor que Déu mostra amb nosaltres en el dia a dia); no es demana si hem professat una religió o una altra (Jesús no els demana que recitin el Credo; normal, perquè la nostra confessió vol ser el recordatori del programa de vida que hem escollit de fer en rebre el nostre baptisme i ser adoptats com a fills i filles de Déu); Jesús NO ELS DEMANA RES... el que fa és RECONÈIXER-LOS COM AQUELLS QUE L’HAN VIST EN L’ALTRE. En l’altre que era, si em permeteu, com la granota del conte: el famolenc, l’assedegat, el foraster, el nu, el malalt, el presoner... justament aquell grup de persones que, de natural, no els comptaríem en el nostre cercle d’amistats íntimes, són “les granotes del món”, a qui ningú mai no se’ns acudiria de donar-los un petó, una abraçada... Però, per a sorpresa dels jutjats: Senyor, ¿quan us vam veure afamat i us vam donar menjar, o que passàveu set, i us vam donar beure? ¿Quan us vam veure foraster i us vam acollir, o despullat, i us vam vestir? ¿Quan us vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure-us? la resposta de Jesús: Tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus, per petit que fos, m’ho fèieu a mi. A la fi dels temps descobrirem que aquell a qui vam ajudar sense cercar res a canvi, gratuïtament, desinteressadament, ERA EL NOSTRE “PRÍNCEP BLAU”, més encara, EL REI DE L’UNIVERS, delerós de compartir amb nosaltres un Regne, el del Pare, que Ell ja havia preparat per a nosaltres des de la creació del món.

Celebrem que Jesús és Rei... Rei de misericòrdia, Rei en l’amor, demanem-li que regni en els nostres cors, només així el sabrem trobar en el diferent, en el pobre, en el foraster. Déu segueix cercant-nos com a Bon Pastor per donar-nos el Regne, obrim-li el nostre cor de bat a bat.

Sant Martí, monjo i bisbe (Festa de sant Martí del Montnegre 2014)

De sant Martí de Tours, un sant del segle IV, trobem ja la seva iconografia en les esglésies romàniques, com segurament seria la primera edificació d’aquesta parròquia per l’any 1000. Les dues escenes més representades del sant són quan era soldat, muntant a cavall i partint la seva capa amb una espasa per compartir-la amb un pobre. L’altra escena és el moment de la seva mort on, enmig dels qui el rodegen, apareix el diable que el sant foragita abans d’expirar.

Però la nostra església, a dins i a fora, presenta dues imatges de sant Martí caracteritzat com a bisbe, tasca que exercí durant 25 anys després de ser soldat i després de lliurar-se a la vida eremítica. Centrarem l’atenció amb la imatge del sant que tenim davant els ulls: més que un bisbe, sembla un monjo amb mitra i un bàcul en forma de bastó. El vestit s’assembla intencionadament a la cogulla monàstica que els monjos es posen damunt l’hàbit per anar a resar al cor; i la seva silueta, prima, estilitzada, elegant, evoca la sobrietat i la finor del qui viu una vida contemplativa.

Els ulls, tancats, expressen vivència religiosa, i si voleu, semblen uns ulls místics que arrodoneixen la imatge d’un sant Martí contemplatiu que s’escau magníficament amb aquest entorn, car la muntanya no és una zona on hi hagi captaires, i per aquestes contrades els dimonis semblen discrets malgrat els entorns muntanyencs tinguin les seves llegendes al respecte.

Però al Montnegre s’hi adiu la imatge de sant Martí monjo i bisbe. Monjo perquè aquest recinte i els paratges que l’envolten són un lloc de contemplació, però no una contemplació captivada per la bellesa de l’entorn com s’escauria amb el Montseny, per exemple; sinó que és una contemplació austera, discreta, si voleu ascètica, a causa d’un paratge obac i tirant a feréstec.

 També se li escau l’apunt de bisbe, un mot provinent del grec: “epíscopos”, que significa literalment “mirar de forma panoràmica, en perspectiva” per significar que el bisbe vetlla, guarda, té cura sol·lícita dels seus fidels. Per això el nostre sant Martí, com a bisbe i des de la talaia d’aquesta església, vetlla, guarda, té cura de la parròquia que fa mil anys que li és dedicada, també dels actuals fidels, i àdhuc de tota la serralada del Montnegre.

Per això, la petita comunitat cristiana que custodia aquesta esglesiola, i que avui celebra amb joia la seva festa patronal, agraeix la presència dels qui heu vingut per solemnitzar aquesta eucaristia, desitjant que l’esguard contemplatiu i la protecció episcopal de sant Martí arribin també a les vostres llars.

AVUI TORNA A PASSAR JESÚS

Dimarts, 18 de novembre de 2014

Ap 3, 1-6.14-2/Sl 14/Lc 19, 1-10

Aquests dies en què ens acostem al final de l’any litúrgic estem llegint l’enigmàtic i sorprenent llibre de l’Apocalipsi. Ahir, en coincidir la Festa de Santa Isabel d’Hongria vam fer les lectures pròpies de la festa i ens vam saltar, doncs, el començament del llibre. I un enceta el llibre de l’Apocalipsi i ja es troba amb aquests missatges adreçats a “l’àngel” de cada església, és a dir, al “responsable”, a l’“anunciador o missatger” de l’Evangeli per aquella església en concret a qui va adreçat el missatge de Jesús. Però també sorprèn una altra cosa: ¿per què només a aquestes set esglésies? Perquè a l’Àsia n’hi havia moltes més, per començar la d’Antioquia, d’on sortiren enviats a evangelitzar Pau i Bernabé, o la mateixa Colosses... jo no us ho sabria explicar perquè... però aventuro una idea, donat que ens trobem amb un llibre ple de símbols. Les esglésies pertanyen a ciutats importants de l’Àsia Menor ja sigui pel seu comerç o per les seves mercaderies... i en nomena set, que és un número que evoca la plenitud. Donat tot això i que cada missatge acaba amb una mateixa tornada que fa: Qui tingui orelles, que escolti què diu l’Esperit a les comunitats em sembla que no ens equivoquem massa si ho prenem tot plegat com un missatge per a tota l’Església de Déu escampada arreu del món. Si és així, cada missatge ens toca d’una manera o una altra, perquè arreu del món l’Església pot tenir i té la temptació de pensar que funciona sola mercès al personal que té o les riqueses amb que hi compta; pot tenir i té la temptació de pensar que és plena de vida, perquè en algun lloc del món compta amb prou simpatitzants, o amb prou vocacions per anar fent; pot tenir i té la temptació del poder, de l’arribisme, del control de les consciències, de creure’s que ho sap tot... I, no ens enganyem, el que es diu de l’Església en general com a institució també val per a l’Església en particular que som cadascun de nosaltres. Faré bé de demanar-me ¿quines són les meves temptacions? Perquè també a mi van adreçades les paraules que Jesús adreça a les comunitats: Sé que el teu nom significa que vius, però de fet ets mort... Tu et penses que ets ric, molt ric, i que no et manca res, però no t’adones que ets el més miserable i digne de compassió, pobre, cec i nu... Desvetlla’t... Jo renyo tots els meus amics i els dic la veritat...

L’Evangeli d’ahir, que tampoc vam poder llegir, i el d’avui tenen en comú el pas de Jesús. La Bona Notícia és que Jesús no està quiet, estàtic, veient-les venir de lluny estant, sinó que s’ha fet home i ha entrat en la nostra història. Jesús està passant contínuament en les nostres vides. ¿Què en faig d’aquest pas de Jesús? Aquesta és la gran pregunta a fer-me aquest vespre. Ahir era el cec assegut a la vora del camí prop de Jericó que sent remor de veus i de gentada i pregunta què hi havia: I li digueren que passava Jesús de Natzaret. És cec, però no tonto, sap que no pot deixar passar aquesta oportunitat. Restar com està o canviar de vida... què fer? Crida, malgrat que el renyen i el volen fer callar. Que vols que et faci? li demana Jesús quan el té a prop. Senyor, feu que hi vegi! I comença una vida nova. En l’Evangeli d’avui és Zaqueu el protagonista. Un cobrador d’impostos i ric. Ric a expenses d’estafar i extorsionar els veïns. Qui li farà cas? Qui serà capaç d’apropar-se a un traïdor i lladre? Però vol veure Jesús, segur que ha sentit parlar d’ell abans. Com és? Què farà? I arriba la sorpresa: Zaqueu, baixa de pressa, que avui m’he de quedar a casa teva. I comença una altra vida nova.

Mira, sóc a la porta i truco. Si algú m’escolta i obre la porta, entraré a casa seva i menjaré amb ell, i ell amb mi. Aquest vespre torna a passar Jesús... li obriràs la porta de casa teva?

ESTIMAR FA LA DIFERÈNCIA

Diumenge XXXIII, 16 de novembre de 2014

Pr 31, 10-13.19-20.30-31/Sl 127/1 Te 5, 1-6/Mt 25, 14-30

Sabeu quina és la diferència entre un postulant (un noi que ha demanat formalment el seu ingrés com a frare) i un frare d’anys? Doncs la manera de ser-hi al convent. M’explico. El postulant arriba, normalment, amb bona fe i amb moltes ganes de fer coses. És la seva manera d’integrar-se, de prendre consciència que és part de la casa. I normalment veurem que s’escarrassa perquè allò que li demanen estigui ben fet. Però, aviat veurem que només farà d’aquesta manera allò que li demanin. No tindrà cura de la resta de detalls com el d’apagar un llum encès que no fa falta que ho estigui, recollir un paper que cau al terra, tancar una porta que s’ha deixat oberta, endreçar allò que no ho està... perquè són coses, sobretot quan el postulant és una persona jove, que la mama hi anava darrera i les feia potser sense mai fer-li prendre consciència que el llum que no cal s’ha d’apagar, que el paper que no serveix s’ha de llençar a la paperera i tants detalls que ja sabeu, perquè segur que us n’heu trobat manta vegada.

El frare d’anys, si no és per un impediment major, normalment té en compte els detalls (al marge que cadascú és com és i n’hi ha frares més detallistes que uns altres). Però el frare d’anys no se sent part de la casa, sent que és a casa, i això marca la diferència. Perquè si sóc a casa i la casa me l’estimo tinc cura dels detalls. Recullo el paper de terra, retiro el que fa nosa, apago el llum que no cal, no perquè em toqui fer-ho, sinó perquè és casa meva i la vull neta, austera, acollidora per a tothom. ESTIMAR FA LA DIFERÈNCIA.

Em sembla que és això una de les coses que l’Evangeli d’avui ens proposa, perquè les coses que Déu vol i estima, no estan pas lluny del que nosaltres volem i estimem en el dia a dia. Ens apropem al final de l’any litúrgic i les lectures van dirigides cap al futur, cap a la fi dels temps. Però no volen fer-nos por. És el que diu Pau a la segona lectura quan parla als creients de Tessalònica: Però a vosaltres, germans, que no viviu en la foscor, aquell dia no us podrà sorprendre com un lladre, ja que tots sou fills de la llum i del dia. Vol dir que qui espera el Senyor a qui estima, no pot esperar-lo amb por, perquè l’Estimat no pot fer-nos por quan vingui a buscar-nos. Oi que ho sabem que malament rai si ens fa por la parella? Vol dir que alguna cosa no va bé. Si ens fa por la vinguda del nostre Senyor, pot ser un moment per demanar-nos perquè ens en fa, què haig de canviar en la meva vida ja que estic intuint que hi ha alguna cosa que a Ell no li agradarà quan vingui a buscar-me. L’Evangeli tampoc vol ser un tractat d’economia capitalista. No és un Evangeli pensat en honorar els inversors que saben jugar amb els diners que han rebut d’altri. És un Evangeli que ens vol fer pensar, justament, amb la nostra relació amb Déu. Qui és Ell per a mi? El text que hem llegit és llarg i potser ens hem pogut cansar d’escoltar-lo amb atenció, però hi ha una frase important que vull subratllar, perquè penso que marca la veritable diferència entre el qui rebé un milió i els qui en reberen cinc o dos (que no és la quantitat). La frase és la següent: Aquí teniu allò que és vostre. I és una frase fatal, perquè vol dir que aquest personatge no ha estimat ni el do ni el donant. Allò que li va ser donat no ho va rebre com a propi i per tant va fer com el postulant que us posava avui d’exemple: capaç de fer el que toca –“M’has donat un milió? doncs aquí el tens, no em podràs dir que me l’he gastat; haig d’anar a missa cada Diumenge? D’acord, ja està fet, però no em demanis més”–; però incapaç de sentir-se a casa, de córrer el risc de viure com Déu mateix s’arriscà en viure com un de nosaltres; perquè el Déu en qui creu és un Déu ferotge, que castiga, que està esperant la mínima per caure damunt nostre. ESTIMAR FA LA DIFERÈNCIA. I entrem en un cercle viciós, perquè jo no puc estimar allò que no conec, però si no cerco la manera de conèixer Déu mai no l’estimaré del tot o potser no l’estimaré mai. De fet, això és la conversió del dia a dia: anar aprofundint en qui és realment Déu i anar destruint els ídols i les imatges errònies que de Déu ens hem fet o ens han imposat. L’Eucaristia d’avui pot ser un moment privilegiat per fer-ho, meditar la seva Paraula i pregar a casa, a la feina, en un parc... també. Deixarem que Déu mateix ens ajudi a canviar de perspectiva?

LA FESTA

Quan parlem de festa moltes vegades simplement pensem en un dia en què no es treballa. Però això és una derivació individualista del nostre temps. Fins si no es parla d’un dia de no treballar, “festa” vol dir que jo vaig de marxa. Però una festa és bàsicament una celebració. Una celebració familiar, de grup, de poble, no hi ha festa sense els altres. Es festeja un fet o un aniversari o un casament. Una festa és una celebració joiosa en grup d’un fet del passat o d’un esdeveniment d’ara.

Així és com ho descriu la Viquipèdia, però curiosament, si aneu al Diccionari General de la Llengua Catalana, veureu que comença la seva definició de “festa” dient: “Dia que l’Església destina a celebrar Déu, la Verge Maria i alguns sants”. Definició que està treta del Diccionari de Pompeu Fabra. Després, també parlarà, com ho farà el Pompeu Fabra, per analogia, del que hem dit al començament. Segons aquests diccionaris, doncs, el primer sentit de “festa” és religiós. I tenen tota la raó, perquè la paraula “festa” deriva de la paraula llatina “Festum” que prové de “Fanum”, o sigui, “temple”. I és que tota festa sòlida ha de derivar de l’experiència religiosa. Aquí hi ha una profunda intuïció de la llengua, de la paraula, arrelada en l’experiència de la història. La realitat sagrada és l’única que dóna raó sòlida, el motiu bàsic del perquè, de la raó, d’una festa, de la seva joia explosiva i compartida. Si Déu existeix, la festa és sòlida, té fonament. Si Crist ha ressuscitat d’entre els morts, la joia té una raó indestructible. És veritable alegria que no queda a mercè de l’atzar ni dels canvis de la vida. Tota festa autèntica està celebrant la joia de viure i del fonament i del sentit d’aquesta vida.

És la visió d’Ezequiel: “Vaig veure que de sota el llindar del Santuari que mira a l’orient naixia, del costat dret, una font d’aigua, i s’escolava cap a l’orient, passant per l’esquerra de l’altar” i continua dient: “desemboca a la Mar Morta, entra dins les aigües salades i les saneja. A tot arreu on penetrarà l’aigua d’aquest riu hi haurà tota mena d’animals... el peix serà molt abundant, perquè on arribi aquesta aigua, la mar serà sanejada... perquè l’aigua... neix del lloc sant”. Això és la festa, això és la veritable alegria, la sòlida raó de la festa que neix del lloc sant i on arriba aquesta aigua purifica i omple de vida la Mar Morta. La nostra vida anodina s’omple de color i es guareixen les nostres ferides.

Crist és el Temple d’on brolla l’aigua de la vida que vivifica tot allò que toca. Això és el que veiem quan a la creu el soldat li obre el costat dret i d’allí brolla sang i aigua. És el temple d’on brolla el riu d’aigües sanitoses. I Crist es fa visible i actuant a través de nosaltres els creients que som el seu cos, el seu temple enmig del món. “Perquè el temple de Déu és sagrat, i aquest temple sou vosaltres” diu Pau. Crist habita en nosaltres i com diuen els Pares de l’Església: “Crist ressuscitat, tu encens en el meu cor una festa sense fi”. Nosaltres estem cridats a encendre una festa d’esperança enmig del món, mostrar Jesús, el foc del món.

Però depèn del meu QUAN. Diu l’Evangeli de Joan: “QUAN Jesús ressuscità, els deixebles recordaren que ell deia això i cregueren en l’Escriptura i en aquesta paraula de Jesús”. Quan crec realment que Crist ha ressuscitat, no hi pot fer cap el buit, sinó sols la confiança, i aleshores surt el sol d’una comprensió profunda i serena. Quan crec que Crist ha ressuscitat i estimo Déu, brollen fins a mi les aigües sanitoses i vivificants. És aquesta l’experiència dels deixebles en la resurrecció de Jesús. Aquest fet canvià la comprensió de tot. Llavors se’ls obriren els ulls i comprengueren qui era Crist, comprengueren el sentit de les Escriptures i es comprengueren a si mateixos a la llum del Ressuscitat. Aquest és el motiu de tota festa, aquesta festa hem d’encendre-la enmig del món! Tenim la raó de l’alegria, de la festa!

INÚTILS

Dimarts, 11 de novembre de 2014

Sant Martí de Tours, bisbe

Tt 2, 1-8.11-14/Sl 36/Lc 17, 7-10

Suposem que algú de vosaltres té un esclau llaurant o pasturant el ramat. Quan ell torna del camp ¿li dieu mai que entri de seguida i segui a taula? I davant d’aquesta pregunta, Marko Rupnik, teòleg jesuïta i artista famós que ha fet, entre d’altres obres, els mosaics que adornen l’Església de San Giovanni Rotondo, on és enterrat el Padre Pio, respon una cosa que m’ha fet pensar. Ell diu que hi ha dues respostes a aquesta pregunta. La primera, la que surt espontàniament, és: “No, mai”. Tant a la societat antiga, on l’esclau era un bé moble més de la casa, per tant l’amo en disposava a plena voluntat; com en la nostra societat, feta a base del més pur intercanvi econòmic, del do ut des (“et dono perquè em donis”), la resposta no pot ser altra: “No, mai”. Perquè és l’altre qui està al meu servei, que ha de doblegar-se a la meva voluntat, als meus capricis, sense esperar res a canvi. És la cultura del kleenex: usar y tirar.

Però, segueix Marko Rupnik, hi ha una segona resposta. No és una resposta tant evident (de fet, us ho confesso, crec que jo no hi hagués caigut sense el seu ajut), però és possible i original: “No, jo mai... però TU SÍ!”. I la base per arribar a aquesta resposta, penso, està en aquesta “inutilitat” nostra que posa en evidència Jesús al final del text que avui hem escoltat: Igualment vosaltres, quan haureu complert tot allò que Déu us mana, digueu: “Som servents sense cap mèrit: no hem fet altra cosa que complir el nostre deure”. Quan hom s’adona d’aquesta “inutilitat”, que davant Déu que ens ha creat, ens ha salvat, ens ha perdonat, ens ha redimit, ens ha fet fills seus; que en Crist ens han col·locat al costat de Déu el Pare, que hom no té cap mèrit, més aviat que no tenim res de propi, com deia Sant Francesc, que no hàgim de retornar a Déu en acció de gràcies; quan ens fem conscients de tot això és quan estem més a ras de terra i amb la visió més clara per adonar-nos que allò que no som capaços de fer, és Ell qui ho ha fet, ho fa i ho farà: preparar el convit, parar la taula i cridar-nos per rebre’ns en una comunió íntima i especial a tu i a mi, a tots nosaltres. Ho ha fet un cop per sempre donant-nos el seu Fill; ho fa cada dia en la Taula del seu Cos i la seva Sang, amb la Taula de la Seva Paraula que és l’Eucaristia; i ho farà en el futur, com recorda també Lluc (12, 37): Feliços aquells servents que el senyor, quan arribi, trobi vetllant. En veritat us dic que se cenyirà, els farà seure a taula i es posarà a servir-los.

Com sempre, Jesús no ens diu “inútils” per fer-nos sentir malament i caure en la depressió, sinó per elevar els nostres ulls vers Ell, de qui prové tot bé, i per imitar-lo. Imitar-lo en el servei als altres com ho féu sant Martí servint a pobres i desemparats, perquè quan descobrim un Déu que ens ho dóna tot, nosaltres també anem aprenent a donar-ho tot. Avui, de fet, li ho demanarem especialment amb la pregària després de la comunió: Concediu, Senyor, als qui heu nodrit amb el sagrament de la unitat, de viure segons la vostra voluntat en totes les coses, perquè així com sant Martí es va lliurar absolutament a vós també nosaltres posem el nostre goig a ser veritablement vostres. Diguem-li ben de cor: AMÉN!