DECIDIR-SE O NO...

Diumenge XXI, 26 d’agost de 2012

Js 24, 1-2a.15-17.18b/Sl 33/Ef 5m 21-32/Jn 6, 60-69

A la vida hi ha coses de les quals un té la clara sensació de què no se’n pot escapar, com ara, per exemple, el pas del temps. A més, amb la sensació (fa poc que he fet el meu aniversari, potser és per això), que quan més anys hi poses, més ràpid passa el temps.

Però una altra de les coses de les quals un no se’n pot escapar és la de prendre decisions. D’una manera més o menys conscient, sempre estem prenent decisions. És el preu de la nostra llibertat, el preu de tenir una natura que no està determinada exclusivament per coses externes o per un instint donat.

D’una banda hi ha decisions que són, podríem dir-ho així, trivials o intranscendents, com ara decidir a quina hora en llevem quan som de vacances, la roba que em posaré avui en llevar-me, si prendré o no torrades per esmorzar, si avui em prendré un descans per a acabar de llegir aquell llibre que no acabo ni a la de tres... Coses que no tenen una gran repercussió a la nostra vida, que no hi hauria massa diferència entre fer-les o no fer-les.

Però, per l’altre cantó, hi ha decisions més transcendents, d’aquelles que poden canviar-nos la vida, com ara casar-nos o no, escollir una feina o una altra, tenir fills o no tenir-ne, fer-se religiós o religiosa, canviar de religió... Són d’aquelles decisions que, a la curta o a la llarga, canviaran la nostra vida d’una forma radical.

Les lectures d’avui també ens parlen de l’àmbit de les decisions. D’una banda, Josuè, convertit en cap del poble d’Israel a la mort de Moisès, planteja una decisió que afectarà el futur de tot el poble: Escolliu avui quins déus voleu adorar (...) Jo i la meva família hem decidit d’adorar el Senyor.

Jesús a l’Evangeli planteja una pregunta que també implica una decisió després de fer tot el discurs sobre el Pa de Vida i veure que alguns dels deixebles l’abandonen: Vosaltres també em voleu deixar? Pere, amb la seva resposta, intueix que hi ha quelcom important en joc: Senyor, a qui aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna!

Penso que les dues lectures d’avui parlen de quelcom més fondo que una simple presa de decisions, és el que podríem anomenar una OPCIÓ FONAMENTAL, una orientació de tot el nostre ésser que sols és vida plena i font d’humanització quan és una orientació vers Déu. Aquesta orientació és vida i vida plena. De fet podríem dir que és en les nostres decisions, fins i tot les més petites i sovint les més espontànies, on ens hi juguem la vida. Què fem quan algú ens demana ajut? L’acollim o passem de llarg? Què fem quan algú no pensa com nosaltres: el volem convertir als nostres ideals peti el que peti o el respectem? En aquesta simple decisió es revela l’orientació del nostre cor. No debades Jesús mateix arribà a dir que qui donava un vas d’aigua fresca a un dels petits era a Ell mateix a qui se l’estava donant. Un vas d’aigua freda donat o rebutjat a algú parla de la nostra OPCIÓ FONAMENTAL vers els déus o vers el Pare de Jesús.

Que en aquesta Eucaristia sapiguem aprendre d’Aquell que essent ric es feu pobre per nosaltres; qui tenint-ho tot, es donà del tot, qui ens segueix cridant a seguir-lo perquè és la Vida veritable.

Esposes submises (Diumenge 21)

“Que les esposes se sotmetin als seus marits”, escriu sant Pau als cristians d’Efes i, per si no queda clar, ho repeteix: “Les esposes s’han de sotmetre en tot als marits”.

No és l’única carta paulina on s’exposa aquest criteri de submissió esponsal: ho manifesta als corintis (1Co 14,34), als colossencs (Col 3,18) i a Timoteu (1Tm 2,1). Per tant no podem dir que es tracta d’un comentari tangencial o anecdòtic.

Aquestes citacions paulines esdevenen un problema avui dia. El predicador de torn, que té al davant una assemblea majoritàriament femenina, ha de vigilar el que diu. Si és conciliador justificarà la frase dient que són textos antics que respiren la mentalitat de l’època. Si és reivindicatiu i feminista  titllarà aquests escrits de misògins. Si no li agrada ficar-se en camises d’onze vares passarà de puntetes sobre el text.

Però els problemes segueixen amb el lector que proclama la lectura a la missa, posant-se en evidència tant si és home com dona. Si és home, a casa s’haurà de sentir el retret. Si es dona, les estratègies són vàries: algunes han ratllat prèviament aquestes frases del leccionari perquè el lector o lectora les ometi, altres s’ofereixen expressament a llegir i canvien el “sotmetre” per “estimar”, altres que han llegit el text fidelment es retiren avergonyides després del que han proclamat.

Amb tot, aquestes proclames paulines tan inexcusables en els nostres temps, són absolutament excusables en aquells orígens de les comunitats cristianes on les dones, casades o no, tenien el seu paper i fins i tot el seu protagonisme dins les comunitats. La nova organització de seguidors de Jesús donava als seus membres –sobretot a les dones, però també als esclaus- una llibertat d’expressió i d’actuació que els era negada en la vida familiar i social.

 Això provocaria conflictes amb els marits o familiars no creients, i escandalitzaria a l'entorn social, suscitant que aquelles comunitats cristianes fossin criticades per alterar els costums. Els escrits paulins, sempre preocupats per la conciliació comunitària i extracomunitària, volen harmonitzar tal desequilibri amb aquests consells diguem-ne “conservadors”.

Però donem la volta a l’exhortació que les dones se sotmetin als seus marits. ¿Calia dir això en una societat on l’esposa vivia totalment supeditada al marit? No era quelcom evident i inqüestionable? No calia dir-ho, més aviat, en un espai on això havia perdut vigència o, al menys, on les dones tenien veu i opinió?

Som conscients que dient això ens posem en la boca del llop perquè la pregunta és immediata: Què se n’ha fet d’aquells orígens on les dones tenien el seu paper dins les comunitats cristianes? La resposta que se’ns acut és la següent: a la mesura que el cristianisme s’anà institucionalitzant assumí progressivament els costums socials tradicionals, entre ells la preeminència masculina.

Preferim aquesta resposta frustrant que desqualificar amb desdeny uns textos que són la base teològica i espiritual de la nostra identitat cristiana.

VENIU A LA FESTA!

Diumenge XX, 19 d’agost de 2012

Parròquia de Sant Pere d’Octavià (Sant Cugat del Vallès)

Pr 9, 1-6/Sl 33/Ef 5, 15-20/Jn 6, 51-58

 

VENIU A LA FESTA! Us imagineu com reaccionaríem si en venir a l’Església ens trobéssim un enorme rètol a l’entrada amb aquestes paraules? VENIU A LA FESTA!

Doncs bé, el rètol no hi és, però el convit sí. Al menys començant per la primera lectura que avui hem escoltat proclamar, la del llibre dels Proverbis. L’autor, que escriu el seu llibre amb l’interès de donar consells als seus lectors per a ser savis, ens descobreix quelcom que sembla inaudit: és la mateixa Saviesa la que està interessada en fer-nos partícips dels seus tresors. És ella qui vol introduir-nos dins el seu cercle d’amistats, és ella qui vol donar-se a nosaltres i la figura de la festa i del convit apareix: Veniu a menjar el meu pa i a beure els meus vins.

Una cosa ben interessant a remarcar d’aquest convit: la gratuïtat. Ningú no li ha demanat el parer a la Saviesa, ella, de motu proprio, ens prepara la festa i ens convida.

Però, de quina mena de saviesa estem parlant? Pau, escrivint a la comunitat dels efesis (a la nostra actual Turquia), sembla posar-nos en guàrdia. Efes és una ciutat hel·lenística, de parla i cultura gregues majoritàriament, en temps de Pau. I ja sabem que és en el món grec on neix la filosofia, justament una paraula que vol dir amor a la saviesa. En canvi, Pau, alerta a la comunitat de no deixar-se enganyar: No sigueu com la gent que no sap el que fa, sinó com gent de seny i encara més Mireu d’entendre què vol de vosaltres el Senyor. Perquè també ens passa a nosaltres, com passava als efesis, que confonem “saviesa” amb “intel·ligència” (quan aquesta darrera depèn en bona mesura d’aptituds personals que poden ajudar a què es desenvolupi més o menys) o confonem “saviesa” amb “tenir coneixements”, quan a la Bíblia queda sempre molt clar que savi no és sinònim de llest (que n’hi ha molts de llestos, de vius que se n’aprofiten dels altres i de molts que s’ho creuen de llestos i se’ls veu venir d’una hora lluny). El savi és aquell que ho és del cor que fa de cada circumstància de la vida una experiència que li ensenya de viure amb harmonia amb Déu, amb els altres i amb ell mateix.

És en aquest context que Pau, el creient, el cristià, aconsella als seus germans de ser gent de seny (perquè els temps són dolents) i mirar d’entendre (perquè Déu certament vol quelcom de nosaltres i cal esbrinar-ho).

L’Evangeli d’aquests darrers quatre diumenges (i encara el seguirem meditant el diumenge vinent) va donant-nos pistes, noves facetes, del que significa per a nosaltres, els creients en Jesús, que Ell sigui el PA DE VIDA.

En la porció de l’Evangeli que avui hem sentit proclamar Jesús és taxatiu: Si NO mengeu la carn del Fill de l’home i NO beveu la seva sang, NO PODEU TENIR vida en vosaltres. És com si ens digués: VENIU A LA FESTA... PERQUÈ HO NECESSITEU!

Ho necessitem, ho diu Jesús, perquè la seva carn i la seva sang són VERITABLE menjar i VERITABLE beguda. “Veritable” no en el sentit de contrari de “fals”, sinó en el sentit sinònim d’“autèntic”. I és un aliment AUTÈNTIC perquè qui menja i beu, com diu Jesús, està en mi i jo en ell. Menjar la seva carn i beure la seva sang és entrar en comunió íntima amb Ell i quan un està en comunió amb Ell és difícil deixar-se enredar per succedanis de qualsevol tipus!

Això és la nostra Eucaristia, la nostra festa de cada Diumenge: un convit per rebre SENY/SAVIESA i així viure en plenitud, viure amb sentit la nostra vida de cada dia; un convit per rebre VIDA, una vida autèntica; per rebre COMUNIÓ, per rebre’l a Ell mateix i així viure amb Ell avui i sempre, amb Ell que és font d’amor, de comunió, de sentit.

AVUI, GERMANS I GERMANES, TOTS SOM CONVIDATS A LA FESTA!!!!

PA DE VIDA

Diumenge XIX, 12 d’agost de 2012

1 Re 19, 4-8/Sl 33/Ef 4, 30-5, 2/Jn 6, 41-51

 

El pa que jo donaré és la meva carn: perquè doni vida al món. Amb aquestes paraules es clou la porció de l’Evangeli d’avui. La tercera gran catequesi sobre el Pa de Vida que durant tres diumenges seguits hem anat escoltant i meditant.

La insistència en el tema en aquest Evangeli ens fa sospitar dues coses: que el tema de Jesús Pa de Vida és important i que, potser, el tema calia recordar-lo a la comunitat a qui Joan en el seu Evangeli es dirigia, ja fos perquè ho havien oblidat, o perquè calia recordar-lo en una situació de minoria perseguida.

L’escàndol està servit, com hem pogut anar comprovant aquests diumenges. Els interlocutors de Jesús coneixen qui és. Fins i tot coneixen els seus orígens. No devia ser una bona carta de presentació per Jesús que algú li recordés els seus orígens terrenals, doncs popularment ja podem imaginar què devien pensar de Maria, la seva mare, i de Josep. I ara diu que ha baixat del cel?, pregunten amb cert toc de malícia i d’àcida ironia.

Però Jesús segueix el seu discurs. Segueix parlant, a ells i a nosaltres, d’aquesta relació que Déu, el Pare, s’entesta a tenir amb nosaltres a través de Jesús. Tant és així que sentir l’ensenyament del Pare implica venir a Jesús, ser “alimentat” per Ell d’un aliment de vida.

I dic que “s’entesta” perquè si recordeu també les lectures del diumenge passat juntament amb les d’avui podem veure que hi ha un accent molt fort en aquest Déu que vol alimentar-nos d’Ell mateix, que vol fer-se company de camí, que vol ser vida a desdir per al seu poble.

Ho vèiem diumenge passat en la lectura del llibre de l’Èxode en l’episodi del mannà, amb les paraules finals de Moisès: Això és el pa que el Senyor us dóna per aliment. Déu no vol deixar morir els seus fills en el desert, malgrat les murmuracions i els retrets Déu s’hi avé a alimentar el seu poble, a proveir-lo de tot el necessari.

Aquest diumenge la lectura del Primer llibre dels Reis té també aquest accent. El desig del profeta és el de morir, diu: S’assegué a l’ombra d’una ginestera i demanà la mort, pregant així: “Ja n’hi ha prou, Senyor. Preneu-me la vida; no he de ser més afortunat que els meus pares”. El profeta, amenaçat i perseguit, s’ensorra, llença la tovallola, no vol seguir amb vida. Però què li diu l’àngel per dues vegades? Aixeca’t i menja, que tens molt de camí a fer. I el proveeix de pa i aigua pel camí. Déu segueix apostant per Elies, Déu segueix apostant per tots i cadascun de nosaltres.

Aquesta aposta de Déu per nosaltres, per donar-nos vida, per saciar la nostra fam i set de plenitud, de sentit, d’amor desinteressat queda més palès en Aquell qui ha fet realitat acomplerta els exemples que ara esmentàvem: el mannà de Moisès, el pa i l’aigua d’Elies.

Perquè Jesús certament és el Pa baixat del cel i Aquell que mort, ressuscitat i assegut a la dreta del Pare com el vivent i el vencedor de la mort a través del seu Esperit se’ns dóna en cada Eucaristia com a font de sentit i plenitud en cada circumstància de la nostra vida.

Venim, doncs, amb confiança a la taula de la seva Paraula i a la taula del seu Cos i la seva Sang per trobar forces per al dia a dia. Fem realitat el que ens cantava el salmista: Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor, feliç l’home que s’hi refugia.

SAL I LLUM

Dimecres, 8 d’agost de 2012

Sant Domènec. Festa

2 Tim 4, 1-5/Sl 36/Mt 5, 13-16

Aquests dies que el nostre cuiner “oficial” dels pobres està gaudint d’unes merescudes vacances, tenim un bon substitut que ha pres el relleu en aquesta tasca de preparar els àpats que de 12 a 13 del migdia i de dilluns a divendres servim als pobres de la vila.

Ell no havia fet mai de cuiner per a tanta gent, però us asseguro que ho està fent molt bé. Crec que els nostres “clients” no han notat gens el canvi. Aquests primers dies, però, em manifestava la seva preocupació per una cosa molt concreta cada cop que havia de preparar els àpats: la sal. Tenia molta por de no saber guardar les proporcions adequades i deixar el menjar massa fat o passar-se i fer-lo salat. El puc entendre. Perquè facis el plat que facis canvia moltíssim si no té gust a res o només té gust a sal. Cal trobar-hi la mesura correcta.

Aquestes disquisicions culinàries me l’has ha despertades la lectura de l’Evangeli d’avui. On se’ns compara a la sal i a la llum. O millor dit, se’ns recorda que som sal i llum.

I us confesso que quan més llegeixo aquesta porció d’Evangeli que avui hem escoltat més em preocupa la resposta que haig de donar. D’una banda, pel fet de SER sal i llum. Segons Jesús, els seus deixebles SÓN JA sal i llum. No sembla, segons el text, que sigui una característica que hàgim de cercar, que hàgim de procurar de ser, com si haguéssim de fer un màster per a SER sal i llum. JA HO SOM. I crec que el text diu que ho som perquè suposa aquesta comunió constant, aquesta cerca constant de connexió amb la font de sabor i la font de llum que és Déu mateix per part nostra. Quantes forces gastades per voler ser o aparentar de ser allò que ja sóc quan només em cal prendre’m més temps per connectar-me millor a la xarxa d’origen de tot això que és Déu per mitjà de la lectura de la seva Paraula, de la pregària, de l’Eucaristia, de l’amor al proïsme!!!!

Em preocupa també perquè, curiosament, Jesús no sembla preocupat per un “excés de sal” en el nostre testimoniatge, sinó, més aviat, per si perdem el gust. Si en lloc de sal esdevenim, per exemple, sacarina, quelcom sintètic, artificial. I em preocupo perquè això em qüestiona: ¿I si en lloc de portar la sal, el gust, de la vida en Crist, de l’alegria de creure en Déu, de viure en la seva comunió, del que significa ser cristià, porto avorriment, una fe que no es pot contagiar ni compartir, o una fe light feta a mida, una fe en Déu aigualida, immadura o a la carta? ¿Quina mena de fe tinc jo? ¿I quina mena de fe comparteixo, una fe catòlica o una fe sectària?

Em preocupa igualment el tema de SER llum. Jesús també dóna per suposat que ho som, de llum. I declara que aquesta no es pot amagar, és més, vincula aquesta llum a les obres que fem i que, de fet, parlen més eloqüentment que les nostres paraules de la nostra fe, del Déu en qui creiem, de l’Església que estimem. ¿Quina diferència hi ha entre el que parlo i el que visc? ¿Quins interessos en mouen en tot allò que faig?

Avui celebrem Sant Domènec de Guzmán, el fundador dels dominics. Segons un biògraf de l’Orde, el beat fra Jordà de Saxònia, aquesta era la manera de ser de Sant Domènec: Hi havia en ell una igualtat d’ànim molt constant, excepte que no es commogués per la compassió i la misericòrdia. I com el cor alegre alegra la cara, el seré equilibri de l’home interior apareixia cap a fora en la manifestació de la seva bondat i en la placidesa del seu rostre (...) Per tot això s’atreia amb facilitat l’amor de tots. Tant bon punt el veien entrava sense dificultat en llurs cors. Onsevulla que es trobés, de camí amb els companys, en alguna casa amb l’hostatger i demés família, entre magnats, prínceps i prelats, sortien sempre del seus llavis converses constructives i abundava en exemples amb els que inclinava l’ànim dels oients a l’amor de Crist i al menyspreu del món. De paraula i d’obra es mostrava per totes parts com un home evangèlic. Durant el dia, ningú més comunicatiu amb els frares o companys, ningú més amable. A les hores nocturnes ningú més insistent en les vigílies i oracions per tots els mitjans (...) Lliurava el dia al seu proïsme, la nit a Déu (...) [J. Saxònia, Orígens de l’O.P., n. 103-105].

Així era Sant Domènec, d’aquesta manera era sal i llum entre els seus, que amb la seva intercessió nosaltres també puguem ser-ho entre aquells que Déu vulgui posar en el nostre camí.

Maria en el pòdium del cel (Assumpció 2012)

Durant el Jocs Olímpics el pòdium, amb els esportistes esglaonats al seu damunt, ha estat una imatge habitual en els en els mitjans de comunicació. El pòdium escenifica, amb el lliurament de les medalles, la victòria i el reconeixement. L’himne nacional del vencedor arrodoneix i solemnitza la cerimònia.

L’Apocalipsi ens descrivia, a la primera lectura, quelcom semblant: l’escenificació d’un pòdium celestial, amb himne final inclòs. En el graó més alt, i de forma indiscutible, hi havia el santuari celestial que exhibia l’arca de l’aliança com si fos la medalla. En el segon graó, apareixia una dona vestida de sol i agombolada per la lluna que lluïa, a tall de medalla, una corona de dotze estrelles. En el tercer graó sorgia un batallador imprevist: un gran drac roig amb set caps i deu banyes. Portava, com a medalla, set diademes: una sobre cada cap.

Per a nosaltres es tracta d’un pòdium surrealista o de pel·lícula fantàstica; però no pels seus primers destinataris, cristians i cristianes de finals del segle I i principis del segle II. Coneixien aquestes imatges de la literatura jueva apocalíptica que utilitzaven per recrear en l’àmbit celestial l’opressió de l’imperi romà, les revoltes jueves i les persecucions de jueus i de cristians.

En aquest escenari terreno-celestial l’espai més preeminent és per a Déu, el vencedor indiscutible de la història humana, no l’imperi de torn. En segon lloc apareix una dona resplendent i triomfant que simbolitza el poble d’Israel, coronat per les seves dotze tribus. En tercer lloc apareix un drac roig que simbolitza l’agressivitat de les forces del mal, encarnades en els grans imperis de la història representats pels set caps i les deu banyes.

La imatge del pòdium esdevé definitiva: Déu és sempre el vencedor absolut. Israel, a distància, i malgrat les persecucions, també ha vençut. El tercer lloc, i darrera Israel, és per les forces del mal. Aleshores sona, solemne, l’himne del guanyador: “Ara és l’hora de la victòria del nostre Déu, l’hora del seu poder i del seu regne, i el seu Messies ja governa”.

Aquest Messies que neix d’Israel és, evidentment, Jesús. Per això la tradició cristiana posterior associa la figura de la dona coronada amb Maria: per la seva condició victoriosa al cel, per la seva proximitat i alhora diferenciació amb Déu, pel seu triomf sobre les forces del mal. El relat de l’Apocalipsi, malgrat les dificultats inicials d’interpretació, és molt escaient per a expressar la festa d’avui: l’Assumpció de Maria al cel o, seguint la denominació de l’Església oriental, la Dormició de Maria.

L’Església d’orient i occident celebra, amb aquesta festa, la Pasqua de Maria, la seva mort, resurrecció i pujada al pòdium del cel. L’Església prega avui, també, perquè l’ésser humà pugui pujar al tercer lloc del pòdium, vencent definitivament les forces del mal. Aleshores, amb Maria, cantarem a Déu l’himne del Magnificat: “Les obres del seu braç són potents. Dispersa els homes de cor altiu. Derroca els poderosos del soli i exalça els humils”.

FER EL CIM

Dilluns, 6 d’agost de 2012

Festa de la Transfiguració del Senyor

2 Pe 1, 6-19/Sl 96/Mc 9, 2-10

Oh Déu, en la gloriosa Transfiguració del vostre Unigènit,

vau confirmar els misteris de la fe amb el testimoni de Moisès i Elies

i vau anunciar la meravellosa adopció dels vostres fills;

feu que escoltem la veu del vostre Fill estimat i esdevinguem cohereus del mateix Rei de la glòria

Són les paraules de la pregària col·lecta, és a dir, la pregària que recull les idees principals de la nostra celebració i que hem fet abans de començar a proclamar les lectures d’aquesta nit.

És una pregària que, com sol fer-se al començament de la celebració, acostumem a fer-li poc cas. Com a molt la veiem com un petit anunci del que vindrà tot seguit (les lectures, l’homilia i la pregària Eucarística). I, de fet, aquesta és la seva principal funció: recollir en una pregària allò que volem demanar-li a Déu: preparar-nos per escoltar la Paraula i per rebre el seu Cos i la seva Sang i així ser transformats per Déu mateix.

Fixem-nos, però, que la pregària és molt interessant i té molta profunditat teològica. Primer, ens situa en el central de la nostra celebració d’avui: la Transfiguració del Senyor que en l’Evangeli que hem escoltat és ric en els seus símbols i personatges. La muntanya, que com a lloc elevat és sempre símbol del lloc de trobada amb Déu. Moisès, el legislador del poble d’Israel i el seu mitjancer davant Déu, que representa la Llei; Elies, el profeta, que representa tot el profetisme antic d’Israel, personatges que tingueren la seva pròpia experiència de Déu a la muntanya del Sinaí. El núvol, que és el símbol del Déu que apareix per donar la seva revelació. La pròpia transfiguració de Jesús, la seva llum, els seus vestits blancs i fulgurants, que també són signe d’aquesta epifania, aquesta revelació divina sempre inesperada i gratuïta.

Segon, diu que en aquesta Transfiguració vau confirmar els misteris de la fe amb els testimonis de Moisès i Elies. Quins misteris de la fe? D’una banda, el misteri de la Passió i Mort del Senyor. No és aquest Evangeli, sinó l’Evangeli de Lluc (9, 28-36) qui concreta: Dos homes conversaren amb ell; eren Moisès i Elies, que, apareguts gloriosos, parlaven del seu traspàs que havia d’acomplir a Jerusalem. Però també el misteri de la seva Resurrecció, doncs diu Marc: Mentre baixaven de la muntanya, Jesús els manà que no referissin a ningú allò que havien vist, fins després que el Fill de l’home hagués ressuscitat d’entre els morts. El misteri d’Aquest Jesús que esdevé acompliment i plenitud d’allò que en la Llei i els Profetes només eren ombres: un Déu de comunió, que escampa la seva crida als quatre vents per crear un poble nou que visqui per sempre amb Ell i ser testimonis arreu de la pau, la llibertat i l’amor que ens ha obtingut en Crist, l’Estimat.

Tercer, i que també en aquesta Transfiguració vau anunciar la meravellosa adopció dels vostres fills, perquè en la veu del núvol: Aquest és el meu Fill, el meu estimat, escolteu-lo, hi ha el germen de la nostra filiació. Escoltar el Fill és entrar en comunió amb Ell, és ser fills en el Fill. Entrar en comunió amb Ell és saber-se habitats pel seu Esperit. Ser habitats pel seu Esperit és saber-se estimats, compresos, capacitats i estimulats a viure una nova vida en Ell i per a Ell. I això, com hem llegit a la 2 Pere, esdevé el fonament d’una esperança ferma en aquesta vida i més enllà d’aquesta vida en tant que està fonamentada en Aquell que mai no canviarà ni se’n desdirà de les seves promeses.

Pugem avui també amb Pere, Jaume i Joan al cim d’aquesta muntanya, que la Llum de Crist ens il·lumini i vagi transfigurant-nos a la seva imatge i semblança, fent fora per sempre les nostres foscors.

Mannà que baixa del cel (Diumenge 18)

“Això és el pa que el Senyor us dóna per aliment”. Aquesta és l’explicació sobre el mannà que Moisès oferí al israelites. Es tracta de l’episodi més expressiu i meravellós de la sol·licitud material de Jahvè pel poble d’Israel durant la travessa pel desert.

Els espectadors de l’escena evangèlica de la multiplicació dels pans i dels peixos, també impactats per la grandesa de l’esdeveniment, segueixen a Jesús, suscitant un debat sobre els dos successos.

El mannà i la multiplicació són dos prodigis obrats per la mà provident de Déu i desplegats per dos mediadors qualificadíssims. Moisès aprofita per remarcar que el mannà és un regal diví. Jesús acusa els qui el rodegen que van darrera seu per tenir l’estómac ple. Les seves mires són excessivament immediates i els parla d’un aliment integral que enforteix no només el cos, sinó també l’ànima i la ment. Es tracta del nodriment de la fe.

Evitem tòpics i aclarim que la fe no és cap mena de pensament filosòfic o ideològic, ni una doctrina a defensar, ni una moral a complir, ni unes pràctiques a executar, ni una gran organització a mantenir.

La fe és creure que per damunt nostre hi ha Déu, que ho ha creat tot i que ho sosté tot misteriosament amb la seva providència. La fe és tenir l’experiència existencial d’això i, posteriorment, edificar la pròpia vida amb aquest realitat fonamental. Es tracta, primer, d’un do diví i, després, d’una opció humana.

Aquesta fou la vivència col·lectiva del israelites que, per mor de la misericòrdia divina, passaren de l’esclavitud d’Egipte a la llibertat. La fe en Jahvè és la base de la religiositat jueva que ha cohesionat i encoratjat el poble davant les múltiples contrarietats que han sofert durant la història.

Per la tradició cristiana la fe té el plus determinant de Jesús, presentat solemnement com el Fill. Per això l’evangeli ens diu que seguir-lo i creure en ell és un nodriment complet i definitiu : “Jo sóc el pa que dóna la vida; els qui vénen a mi no passaran fam, els qui creuen en mi no tindran mai set”.

No es tracta de desqualificar el mannà israelita sinó d’expressar que Jesús és un mannà absolutament diví que envigoreix el cos, l’esperit i l’intel·lecte. La fe en Jesús, creure en ell, propicia la compartició d’aliments, ens orienta per la vida ajudant-nos a trobar-ne el sentit, ens desvetlla una reflexió lúcida i assenyada, i ens permet albirar el més enllà de les coses.

EL PREU DEL TRESOR

Dimecres, 1 d’agost de 2012

Sant Alfons Maria de Liguori/Girona: Sant Feliu, màrtir

Jr 15, 10.16-21/Sl 58/Mt 13, 44-46

No sé si us passa a vosaltres, però a mi em passa sovint, que quan llegeixo les paràboles (com la d’aquesta tarda o d’altres) començo amb la sensació de saber-les de memòria, de conèixer ja què volen dir, de trobar-les poètiques, enginyoses o què sé jo... però quan les llegeixo amb un xic més de deteniment, per intentar voler saber què volen dir i, com avui, mirar d’explicar quelcom... ah, això ja és una altra cosa!!!

Les dues mini paràboles d’avui, col·locades per l’evangelista com en un mateix paquet, les hem sentit manta vegades. Però què ens volen dir? En principi la idea sembla molt clara: ens volen dir què passa amb el Regne del cel. I es compara aquest amb un tresor i amb una perla de gran preu. En temps de crisi com el que vivim entenem perfectament què suposa trobar un tresor, trobar una perla de gran preu, és a dir, que ens toqui la loteria: haver trobat allò de màxim valor, allò que no canviaríem per res del món, perquè és allò que ha vingut a satisfer i a cobrir amb escreix totes les necessitats que teníem.

Però... la paràbola no es queda aquí. Perquè normalment quan algú troba un tresor (ho hem vist a les pel·lícules) l’afortunat se’l queda per a ell i llestos. Com a màxim, l’esforç que ha de fer és carregar amb allò trobat i emportar-se’l a un lloc segur. Després ja veurem què fem i com ho invertirem això que hem guanyat. Ara... és això el que diu Jesús a la paràbola? No. L’afortunat que troba el tresor o troba la perla de gran preu... PAGA UN ALT PREU per fer seu allò que ha trobat de franc: ven tot el que tenia (per comprar el camp amb el tresor o per comprar la perla). No us sembla una inversió estranya? Trobo un tresor i venc tot el que tinc... per quedar-me només amb el tresor? Trobo una perla i venc tot el que tinc... per quedar-me ara amb només la perla? Ho entenem això? Vendre’s tot el que un té és quedar-se SENSE RES MÉS QUE ALLÒ TROBAT. Vol dir que m’he desfet de tot el que tenia, de tot allò que segurament ja tenia un VALOR PER A MI, a canvi del que he trobat AMB UN VALOR SENS MIDA.

Però amb la nostra ment mercantilista en seguida trobem objeccions: Si venc tot el que tinc... no hauré de vendre immediatament la perla o una part del tresor per poder menjar, per poder-me vestir? I si no tinc res més que el tresor o la perla... no em passarà que hauré de revendre tot o part del que he trobat a un preu potser menor del comprat per no morir-me de gana o de fred? En altres paraules... guanyo alguna cosa fent això? No serà millor no complicar-me la vida i que el tresor o la perla el compri un altre? I clar, és que si comparem el Regne amb un negoci qualsevol... de seguida veiem que és un mal negoci i millor fer veure que no hem trobat res. Crec que les paràboles d’avui ens revelen també que el problema és que ho volem tot: el Regne i allò que és nostre (o que ens pensem que és nostre!!!!)... quan el Regne (i crec que aquí el Regne és Jesús mateix) ens ho demana tot: les forces, els béns, els talents, tot allò que som i que tenim. No per anul·lar la nostra personalitat, sinó per potenciar-la.

Les paraules del profeta Jeremies ens mostren una altra cara d’aquesta realitat del Regne que no podem oblidar. El profeta diu: Sempre que m’arribava la vostra paraula, jo la devorava i era un goig i una delícia per al meu cor. La Paraula de Déu i la mateixa presència de Déu esdevenen per a Jeremies font d’alegria i força... però a quin preu? Al preu de l’amenaça i de la marginalització entre els seus: Mai no m’he pogut asseure amb els qui es divertien per riure en companyia d’ells. Jeremies experimentarà el rebuig i la soledat de part dels seus. Sant Feliu, que avui celebrem dins de la nostra diòcesi de Girona, experimentarà la persecució i la mort per confessar la seva fe.

La realitat del Regne és una realitat en tensió: una realitat que val la pena de viure (és la imatge del Regne com a tresor i com a perla de gran preu) i una realitat que no és fàcil de viure (perquè no ens estalvia les experiències de dolor, de pèrdua, de fracàs, d’exclusió) però on el nexe d’unió de totes dues realitats és aquest Déu que ens convida una i una altra vegada a tornar a Ell, un Déu que ens espera, que ens estima.

Tornem avui novament a Aquesta Font que vol saciar la nostra set de sentit, de felicitat i d’alegria.

  

CONVIDATS A LA FESTA

Arenys de Munt

Diumenge XVII, 29 de juliol de 2012

2 Re 4, 42-44/Sl 144/Ef 4, 1-6/Jn 6, 1-15

Una de les coses que m’agraden de l’estiu a part del bon temps, de més hores de llum, els dies més llargs... són les festes que esquitxen bona part dels nostres pobles i viles per l’estiu.

Ja sé que la festa major d’Arenys de Munt és per Sant Martí, l’11 de novembre, en plena tardor cosa que té, i molt, el seu encant, però jo ara recordo festes estiuenques recents com ara Sant Joan, Sant Pere, Sant Zenon, Sant Feliu... festes majors de molts pobles i viles del nostre voltant, que omplen, com en aquests dies la festa de Les Bredes a Arenys de Munt, les nits amb el seu color, amb la seva participació, amb la seva alegria, amb la gent divertint-se i passant-ho bé...

Amb tanta festa al nostre voltant sovint potser oblidem que una de les imatges més evocadores del cristianisme és, precisament, aquesta imatge de la festa, de la celebració. Però, de quina mena de festa estem parlant?

Diria que avui l’Evangeli de Joan il·lustra alguns aspectes d’aquesta festa que els cristians ens entestem de celebrar Diumenge rere Diumenge, en record del Jesús vivent, ressuscitat. Una festa, jo diria, on hi cap tothom, on el poc es multiplica i on tot s’aprofita per al bé de tots.

Que l’Evangeli d’avui té un to eucarístic no és quelcom que dic jo, és quelcom que ja reconeixen molts dels especialistes en comentar els evangelis. La idea de Jesús presidint una trobada amb els deixebles i més de cinc mil homes (no eren comptats les dones i els nens que hi eren ben segur) quan “s’acostava la Pasqua, la festa dels jueus”, els gestos de la benedicció dels pans i els peixos, la mateixa multiplicació i distribució dels aliments... col·loquen Jesús per damunt del mateix Eliseu (com hem llegit en la primera lectura), assenyalen que Jesús és més que l’antic i famós profeta, perquè la comunitat que rep aquest text ja el confessa i el celebra com a Crist i Senyor.

El que jo voldria remarcar avui és aquesta festa on, com deia, hi cap tothom. Jesús “alçà els ulls i veié la gentada que anava arribant”, i encara avui nosaltres ho celebrem i creiem que és així. Els seus ulls de misericòrdia estan amatents de rebre tothom al seu convit. En el text podem suposar que allà hi havia gent de tota mena que el cercava. I que aquests no eren, com diríem avui “gent de missa”, ens ho fa sospitar el fet que al final la gent volen apoderar-se de Jesús per fer-lo rei, només perquè els havia alimentat abundosament, perquè aquest home, també com diríem avui “prometia” políticament parlant. Sí, a la taula de Jesús tothom que cerca, ni que sigui fent tentines, és ben rebut.

Aquesta, nostra festa, és el lloc on el poc que hi ha es multiplica. I això és cert no sols perquè es dóna el miracle que recull el text, sinó perquè també avui cadascú de nosaltres venim aquí amb el poc o molt que som, amb els nostres neguits o les nostres alegries. Però la trobada amb Jesús, la trobada fonda amb Ell, ens ajuda a canviar de mentalitat, a “carregar les piles”, doncs és el lloc on descobrim la raó de la nostra llibertat, la raó que dóna sentit al nostre viure, allò que ens fa anar a l’únic necessari, on descobrim el que ens pot fer veritablement feliços, on descobrim que som immensament estimats no per una idea, sinó per una PERSONA que ens coneix i ens estima tal i com som.

I, finalment, la nostra festa és també el lloc on tot s’aprofita per al bé comú perquè aquest canvi de mentalitat, aquesta conversió que es dóna quan acollim aquest amor de Déu per a nosaltres, ens fa com el nen de l’Evangeli d’avui: incapaços de guardar-nos per a nosaltres mateixos els cinc pans d’ordi i els dos peixos (els dons, els béns i els talents que Déu ens ha donat a cadascú de nosaltres), sinó capaços de compartir-los amb els demés, d’invertir-los per al bé comú.

Aquesta és la nostra festa, aquesta és la nostra celebració, aquesta serà la nostra experiència en aquesta i en cada Eucaristia si ens deixem tocar per Aquell que fou el primer en ensenyar-nos què vol dir de veritat estimar, servir i donar-se.

El volien fer rei (Diumenge 17)

“Jesús, sabent que anaven a apoderar-se d’ell per fer-lo rei, es retirà tot sol a la muntanya”. Per què s’escapà Jesús de la gent si, en el fons, acabava d’aconseguir el que pretenia? La multitud el reconeixia com un salvador messiànic: multiplicador de pans com el profeta Eliseu, obrant prodigis en vigílies de la festa dels Àzims i Pasqua com si es tractés d’un nou Moisès.

A més, el desig de fer-lo rei no provenia d’anhels revolucionaris, ni de proclamar-lo cabdill d’un exèrcit galileu lliure, ni de restaurar la monarquia extingida pels babilonis. L’evangeli no al•ludeix a res d’això, sinó que descriu la multiplicació dels pans com un banquet escatològic de ressons messiànics on “tothom quedà satisfet” i, a més, es recolliren dotze coves amb les sobres. Es tractava d’un signe magnífic de la irrupció del Regne de Déu. Els agraciats així ho reconegueren i obraren en conseqüència volent coronar-lo com a rei. Per què Jesús deixà perdre aquesta oportunitat i es retirà tot sol a la muntanya? - ens preguntem de nou...

Una primera resposta ens la dóna el mateix text: “anaven a apoderar-se d’ell per fer-lo rei”, és a dir, es tractava d’una decisió aliena a ell que la multitud, satisfeta la gana i satisfet l’esperit, determinarien amb més eufòria que sentit comú. Jesús no es deixà endur per l’exaltació del moment -que sempre esdevé un foc d’encenalls-. Per això es retirà tot sol, esquivant amb intel•ligència una ocasió que l’hagués convertit en un reietó efímer. Perquè els reis instituïts pels humans tard o d’hora acaben fallant, caient o morint.

La reialesa de Jesús es manifesta solemnement en la seva mort en creu -i no abans-, per òptimes que siguin les condicions. L’evangeli de Joan converteix el relat de la passió de Jesús en un relat d’entronització reial, la creu en un tron, i a Jesús en un rei glorificat amb un rètol que ho testimonia en tres llengües: El rei dels jueus.

Perquè la veritable reialesa de Jesús és la instituïda per Déu, no la reconeguda pels humans. La veritable reialesa de Jesús és fruit de la seva mort glorificadora, no d’entusiasmes col•lectius on tothom queda satisfet.

I nosaltres, renunciarem a corones humanes -per merescudes que siguin- per anar més decidits a l’encalç de corones celestials?

VACANCES "A LA CRISTIANA"

Diumenge XVI, 22 de juliol de 2012

Jr 23, 1-6/Sl 22/Ef 2, 13-18/Mc 6, 30-34

Ja som a finals de juliol, ja fa calor, ja és estiu, plenament estiu... tant que ja alguns comencem a pensar i a dir que seria bo que fes una mica més de fresca per sentir-nos un xic més alleujats de la força del sol d’aquests dies... amb tot, ens resignem perquè sabem que poca cosa podem fer: és juliol, fa calor, és el que toca!!! Tot: el clima, l’ambient (botigues tancades, menys cotxes a la carretera, menys gent als carrers, els nens que ja no van a escola...) TOT ens fa pensar en les vacances... si tenim la sort de poder-les fer.

Les lectures d’avui m’han fet pensar en aquest temps de vacances (i veig que al Sr. Bisbe de Girona també, com he pogut descobrir avui en llegir la seva carta en el Full Parroquial). Us heu fixat? A la primera lectura, la del profeta Jeremies, apareix Déu amb un nom nou: El-Senyor-és-el-nostre-bé. A la carta als efesis Pau diu clarament que Ell, Jesús, és la nostra pau. El mateix salmista subratlla que Déu esdevé Aquell qui ens fa descansar en prats deliciosos.

Bé, pau, descans... no són una bona recepta, allò que més desitgem, per al nostre temps de vacances?

Però em sembla que l’Evangeli d’avui podria servir com una paràbola per a què nosaltres, cristians, recordem que també les vacances poden ser un moment especial de repòs per reprendre forces, per connectar amb la Font que és Jesús mateix. M’ho ha fet pensar especialment la darrera frase de l’evangeli d’avui: I es posà a intruir-los llargament. Un Jesús que es vol prendre temps amb nosaltres.

Els apòstols arriben a Jesús amb les darreres notícies que porten d’haver estat predicant i guarint arreu. Hem pogut escoltar: En aquell temps, els apòstols es reuniren amb Jesús i li parlaren de tot el que havien fet i ensenyat. Ell els diu: “Veniu ara tots sols en un lloc despoblat i reposeu una mica”. Perquè molta gent anava i venia i no els deixava temps ni de menjar.

Potser nosaltres també arribem en aquest estiu amb la sensació d’haver fet molta feina. Uns arribem cansats i amb el desig de canviar d’aires; d’altres, preocupats per les notícies econòmiques, potser tement de perdre la poca feina que tenim; uns altres plenament convençuts que ens hem escarrassat tot el curs sense que ningú no ens hagi sabut valorar la tasca feta... mil i una coses que fan “rau-rau” en el nostre cor; mil veus que es contradiuen i s’ofeguen mútuament dins el nostre interior cercant una resposta o una mica de llum. Com hem sentit dir a l’Apòstol: Ell és la nostra pau. Portem totes aquestes coses a Jesús aquestes vacances!!!

Aprofitem aquestes vacances per cercar aquest repòs, aquest descans, que Ell està ben disposat a donar-nos. Donem oportunitat a Jesús aquest estiu de ser el nostre centre. Com? Busquem una estona, uns minuts cada dia per escoltar el que Ell vol dir-nos tot llegint la seva Paraula, la Bíblia. Cerquem un moment o dos o més (no siguem porucs, que no ens farà cap mal) durant el dia per poder pregar i explicar-li a Jesús, com si fos algú més de la família, els nostres neguits, els nostres desigs, els nostres encerts o els nostres mancaments, ja sigui a casa o a l’Església. Anem a missa allà on estiuegem, podria ser l’oportunitat de trobar-nos amb altres cristians i fer noves amistats!! Sortim al camp, a la muntanya, a la platja, al carrer o a la plaça... potser descobrirem que no cal fer una gran despesa fins endeutar-nos més amunt de les nostres possibilitats ni marxar de viatge a un país exòtic per sentir-se bé. Redescobrim el plaer de passejar, sols o en companyia, quan el sol no sigui tan fort, al caure de la tarda, i mirem com el sol ponent pinta cada dia de nous colors tot el que ens envolta.

Però hem escoltat també en l’Evangeli d’avui la sorpresa de Jesús quan es pensava tenir un moment d’intimitat amb els seus i es troba amb una gentada inesperada: Quan Jesús desembarcà, veié una gran gentada i se’n compadí, perquè eren com ovelles sense pastor.

Durant el curs hi ha també, ben segur, tota una “gentada” que no veiem, o a qui no hem sabut dedicar-li el temps que necessitava o es mereixia. En aquestes vacances, primer de tot, gaudim de la família. Aprofitem per sortir amb la parella i els fills a donar un volt, a xerrar, a jugar... aprofitem, si vivim lluny dels pares o d’altres familiars, de programar algun dia de trobada, de passar estona amb els éssers estimats. Si hi ha amics que fa temps que no veiem, potser és el moment de quedar per fer un cafè, per dinar, per passejar plegats... Les vacances també són un temps no per mirar-nos el melic, sinó per estrènyer llaços, per recordar que no som illes. Dediquem-nos temps els uns als altres, com el mateix Jesús que no tenia por de dedicar temps als qui el cercaven: I es posà a instruir-los llargament. “Llargament”, diu, i no una estoneta ràpida.

Si voleu, símbol de tot això, és el Diumenge, cada Diumenge. Un espai de celebració, on recordem el Crist mort i ressuscitat i vivent entre nosaltres, base i font de la nostra alegria. Un dia, el Diumenge, que ens recorda la dignitat de cristians: salvats de viure a mercè de la moda o del consumisme per saber donar temps al temps, per gaudir de poder estar amb la família i els amics, per recordar que ni el treball (tot i que en manca a tanta gent) no ho és tot, ni tampoc ho és tot el lleure pel lleure. Sinó per saber administrar el temps i gaudir de la Festa sabent trobar temps per als altres, fins i tot per aquells que estan sols la resta de la setmana.

Que en aquesta Eucaristia, la nostra festa de cada setmana, sapiguem gaudir de sentir-nos estimats sense mesura, estimats per Déu que es pren temps per demostrar-nos cada dia que ens estima.

“Eren com ovelles sense pastor” (Diumenge 16)

“Eren com ovelles sense pastor”. Aquesta fou la percepció que tingué Jesús al contemplar, des de la barca, la gentada que l’esperava a la riba del llac. L’evangeli ens diu que se’n compadí i que es posà a instruir-los llargament. Per arrodonir-ho, els donà de menjar amb només cinc pans i dos peixos.

Ens podem preguntar, en primer lloc, per què aquella multitud anava darrera de Jesús? per les seves dots de predicador? pels seus miracles? per la seva extraordinària personalitat? La resposta seria que per tot plegat, però també perquè més enllà de la seva eloqüència, el contingut del seu discurs seria més vibrant, més amarat de religiositat, més amarat de Déu. També el seu comportament seria diferent, més enllà de ser íntegre, delicat i lúcid; una unció general, que no vol dir afectació, marcaria la seva conducta. En definitiva, aquells jueus i jueves veurien en ell un referent digne de confiança, algú que els orientava amb seny, un bon pastor que menava amb seguretat pels camins de la vida que, en aquells temps, coincidien amb els camins de Déu.

Jesús, captant aquest neguit existencial, se’n compadí, perquè compadir-se, com expressa insistentment Dostoievski en els seus llibres, és la virtut que ens aproxima a l’altre i ens redimeix. Compadir-se és identificar-se amb l’altre sense límits, posant-se en el seu lloc. La compassió de Jesús es materialitza en una llarga instrucció i, seguidament, en un banquet col•lectiu amb ressons messiànics.

Quelcom similar ens passa avui dia: semblem ovelles sense pastor. Seguim cercant referents dignes de confiança i que ens orientin amb seny, bons pastors que ens menin amb compassió pels camins de la vida, fent-los coincidir amb els camins de Déu, al menys així ho procurem els creients.

Jesús -i també els profetes- no perderen mai de vista que Déu era el veritable pastor que aglutinava el poble d’Israel, però nosaltres tenim tants pastors que ja no sabem quin és el més creïble i digne de seguir: si el pastor municipal, el nacional, l'estatal o l’europeu; si el pastor independentista, el federalista, el nacionalista o el regional; si el pastor del pacte fiscal, de l’objecció fiscal o de la insubmissió total; si el pastor ecologista, el neoliberal o el socialista; si el pastor blaugrana, el de la roja o el blanc i blau; si el el pastor patronal o el pastor sindical; si el pastor ateu, l’agnòstic o el creient; si el pastor carca o el pastor progre...; tots ells secundats pels corresponents pastorets que, ben sovint, ens fan oblidar que de pastor veritable només n’hi ha un.

PERSPECTIVES

Dimecres, 18 de juliol de 2012

Is 10, 5-7.13-16/Sl 93/Mt 11, 25-27

Som estranys, els éssers humans (començant per mi, el més estrany de tots, segurament!!!). Si tenim la sort (i ara s’ha de dir així) de tenir una feina, la nostra vida sol ser pautada per un horari, més o menys flexiu, on hi trobarem, a grans trets, l’hora de llevar-nos per anar a la feina, l’horari laboral, l’hora de tornada a casa per dinar, la tornada a la feina, el tornar a casa novament, el sopar, la parella, els fills, una mica de lleure i l’hora d’anar a dormir... i a l’endemà “Sant Tornem-hi”. Una mena de ritual que sembla cíclic (pot semblar repetitiu fins a la sacietat) i quotidià (fins a semblar monòton, mecànic, sense sentit).

Però, això és tot? No, ben cert que no. Els éssers humans som estranys perquè no vivim la vida només “mecànicament”. Dintre d’aquest espai que podríem anomenar “un dia qualsevol en la nostra vida”, no tot està “programat” com en aquella pel·lícula que es deia EL SHOW DE TRUMAN, ni molt menys! La sorpresa (agradable o desagradable) es pot presentar en qualsevol moment i en formes ben diverses: una trucada inesperada d’algú de qui feia temps que no en sabíem res; la notícia de la malaltia greu d’algú que estimem; l’experiència de quedar-nos de la nit al dia sense feina; la lectura d’un llibre que ens ha resultat apassionant; aprovar un examen, sortir d’una prova, o entrar-hi; enamorar-nos... són coses que trenquen totalment aquesta quotidianitat, aquesta sensació de tenir-ho tot “apamat” i ens tornen a la realitat, ens diuen que la vida és quelcom més que pur mecanicisme.

I encara hi ha més, encara som més estranys els éssers humans... perquè no som éssers autòmats, no som robots, hi han també els nostres sentiments, les nostres passions, els nostres canvis d’humor. Ben cert que poden haver circumstàncies externes que poden fer-nos trontollar i canviar l’humor i la vida; però, també hi ha en el nostre “sac de ser persona” tot allò que som realment, el que creiem ser i no som, el que ens agradaria ser i potser no ho serem mai, el que hem rebut, el que hem après, el que estimem, el que rebutgem, els nostres prejudicis, les nostres ignoràncies, les nostres pors... i una llarga llista que no acabaria mai... I tot això es barreja en una combinació diferent cada dia que posem el peu a terra per llevar-nos i començar la jornada. Ben estranys i ben complicats. Al cap i a la fi, una meravella (dit sense ironia)!

Tot això ho pensava aquest matí quan llegia les lectures de la missa d’avui. Per una banda m’ho ha fet pensar el text d’Isaïes. El profeta-poeta posa en boca de Déu aquest retret que hem escoltat: Ai dels assiris! Són la vara amb què jo pego, el bastó amb què jo castigo... però ells no ho veuen pas així, els seus propòsits no són aquests... Per Isaïes una cosa és el que Déu obra (en la seva sobirania, perquè es Déu i pot fer el que vol), i una altra és el que el rei assiri creu que fa per pròpia virtut. Com al rei assiri a nosaltres ens manca perspectiva de les coses. Ens pensem ser els “reis del mambo”, que ho maneguem tot com volem, i la realitat és que podem ser esclaus dels nostres interessos més egoistes sense adonar-nos.

I també ens manca humilitat. Què és o no és la voluntat de Déu? Quin paper hi juga Déu en totes les coses que passen o ens depassen? Sens dubte que cercar una resposta clara a tot això és ficar-nos en un atzucac. No tenim receptes. No podem entendre què ve de Déu i què ve de nosaltres amb prou nitidesa... perquè Déu no ens considera robots i normalment no fa res que no compti amb nosaltres.

Però també m’han sorprès les paraules de Jesús avui. Primer perquè irrompen com un esclat de joia i de lloança: Us enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra... després dels retrets contra Corazín, Betsaida i Cafarnaüm (evangeli d’ahir dimarts) i d’haver dit que Ell mateix no ha vingut a portar la pau, sinó l’espasa (evangeli de dilluns). Una lloança, un esclat de joia després dels retrets, què estrany i què bonic: encara hi ha esperança!

I en segon lloc perquè, fent això, Jesús ens encara amb una altra realitat amb la qual potser no hi comptem tant: la realitat del Regne, que és l’obra de Déu en el nostre món, obra que es va fent, es va teixint, dins la nostra mateixa quotidianitat amb nous colors, potser no amb colors cridaners, però amb un teixit consistent, que dóna cos al teixit sencer de la nostra vida: perquè heu revelat als senzills tot allò que heu amagat als savis i als entesos.

Esperonats per aquest Déu que en Jesús encara vol revelar-se, demanem-li en la nostra Eucaristia de saber tenir un cor senzill, humil, receptor de tot allò que vol donar-nos. Ben segur que la seva llum aclarirà les nostres foscors i canviarà la quotidianitat en aventura.

LA MIRADA GLOBAL

Diumenge XV, 15 de juliol de 2012

Am 7, 12-15/Sl 84/Ef 1, 3-14/Mc 6, 7-13

  

No es pot negar que en aquests darrers dies (i potser caldria dir mesos) cada cop que un va a comprar el diari en surt més i més astorat per les notícies que hi troba.

No és que els diaris hagin canviat necessàriament de pràctica, perquè poques vegades un troba en el diari bones notícies. Imagino que el problema és que abans, normalment, els titulars parlaven dels problemes dels altres o de les desgràcies ocorregudes en els altres països, mentre que ara els titulars i les primeres pàgines parlen de casa nostra, de la nostra realitat, i aquest canvi de perspectiva, de direcció de la nostra mirada, fa que les notícies dels diaris ens arribin amb més força i ens afectin més.

I dins d’aquest món nostre de la informació, de les paraules, hi ha la nostra trobada dominical, la nostra trobada en comunitat a l’entorn de Jesús, d’Aquell que també és una Veu dintre de les moltes altres veus que eixorden les nostres oïdes quotidianament.

Però crec que farem bé de donar espai a aquesta Veu que penso avui vol ajudar-nos a canviar de perspectiva, que ens convida a fer una mirada, com diríem avui, globalitzadora, és a dir, una mirada que vol abastar tota la realitat, la del cel i la de la terra.

Si anem a l’himne de Pau que acabem d’escoltar, i que probablement Pau ja el va trobar en ús dintre d’una comunitat però que en la carta que escriu als cristians d’Efes se’l fa ben seu, veurem que ens cal primer, com a cristians, prendre perspectiva i veure, per conèixer i entendre, quina és la nostra realitat davant Déu. Una realitat que ÉS i que CAP POLÍTIC, CAP PROFETA MALESTRUC, CAP SITUACIÓ SOCIAL, ECONÒMICA O FÍSICA (per difícil que sigui) pot canviar: la d’un Déu que EN CRIST, en AQUESTA VEU que cada Diumenge venim a escoltar a través de la Paraula i els Sagraments, ens ha omplert de benediccions. Aquí no tenim temps, però us recomano que a casa, si teniu una Bíblia, repasseu aquest himne (Ef 1, 3-14), perquè són grans i importants les coses que Déu diu que som i que ens ha concedit: destinats a ser fill seus; amb la garantia de tenir les  nostres culpes perdonades; un Déu que ha volgut unir (i no dividir, separar) en el Crist tot el món; que ens ha fet herència seva; un Déu a qui nomenem Pare i ha esdevingut esperança nostra; que ens veu com a possessió seva (no en el sentit d’una cosa més que fa bonic en un prestatge, sinó en el sentit que tenim un valor i dignitat propis, irrenunciables)...

Però, a la vegada, allò que SOM i que ningú no ens pot ROBAR, DISTORSIONAR, AIGUALIR, no ho som per a nosaltres mateixos. L’himne que escriu Pau als Efesis no és per a quedar-nos mirant la lluna, com aquell qui diu, no per a quedar-nos en els núvols, és per AGRAIR el que Déu ha fet per a nosaltres i per a VIUREU-HO I COMPARTIR-HO. Els cristians SOM gent PER ALS ALTRES i això, ho sabem, no és tasca fàcil.

És per això que trobem Jesús a l’Evangeli enviant els deixebles de dos en dos (signe de comunitat, d’allò que comunitàriament representem) i ells, tot seguit, el que fan és PREDICAR la conversió, TREURE DIMONIS i UNGIR AMB OLI els malalts...

Predicar, que és anunciar i recordar allò que som i que Déu ens ha guanyat a través de Crist. Treure dimonis, que és també demostrar que hi ha un dinamisme, un poder, el de Déu, que res ni ningú no pot aturar. Ungir amb oli, que és convertir-se en agents que fan possible la guarició de les relacions humanes, socials i econòmiques allà on som.

Que en aquesta Eucaristia sapiguem fer cas d’Aquesta Veu i rebre la Seva força per portar arreu el perdó, l’alegria i la pau.