dijous, 19 de juliol de 2012

PERSPECTIVES


Dimecres, 18 de juliol de 2012
Is 10, 5-7.13-16/Sl 93/Mt 11, 25-27


Som estranys, els éssers humans (començant per mi, el més estrany de tots, segurament!!!). Si tenim la sort (i ara s’ha de dir així) de tenir una feina, la nostra vida sol ser pautada per un horari, més o menys flexiu, on hi trobarem, a grans trets, l’hora de llevar-nos per anar a la feina, l’horari laboral, l’hora de tornada a casa per dinar, la tornada a la feina, el tornar a casa novament, el sopar, la parella, els fills, una mica de lleure i l’hora d’anar a dormir... i a l’endemà “Sant Tornem-hi”. Una mena de ritual que sembla cíclic (pot semblar repetitiu fins a la sacietat) i quotidià (fins a semblar monòton, mecànic, sense sentit).

Però, això és tot? No, ben cert que no. Els éssers humans som estranys perquè no vivim la vida només “mecànicament”. Dintre d’aquest espai que podríem anomenar “un dia qualsevol en la nostra vida”, no tot està “programat” com en aquella pel·lícula que es deia EL SHOW DE TRUMAN, ni molt menys! La sorpresa (agradable o desagradable) es pot presentar en qualsevol moment i en formes ben diverses: una trucada inesperada d’algú de qui feia temps que no en sabíem res; la notícia de la malaltia greu d’algú que estimem; l’experiència de quedar-nos de la nit al dia sense feina; la lectura d’un llibre que ens ha resultat apassionant; aprovar un examen, sortir d’una prova, o entrar-hi; enamorar-nos... són coses que trenquen totalment aquesta quotidianitat, aquesta sensació de tenir-ho tot “apamat” i ens tornen a la realitat, ens diuen que la vida és quelcom més que pur mecanicisme.

I encara hi ha més, encara som més estranys els éssers humans... perquè no som éssers autòmats, no som robots, hi han també els nostres sentiments, les nostres passions, els nostres canvis d’humor. Ben cert que poden haver circumstàncies externes que poden fer-nos trontollar i canviar l’humor i la vida; però, també hi ha en el nostre “sac de ser persona” tot allò que som realment, el que creiem ser i no som, el que ens agradaria ser i potser no ho serem mai, el que hem rebut, el que hem après, el que estimem, el que rebutgem, els nostres prejudicis, les nostres ignoràncies, les nostres pors... i una llarga llista que no acabaria mai... I tot això es barreja en una combinació diferent cada dia que posem el peu a terra per llevar-nos i començar la jornada. Ben estranys i ben complicats. Al cap i a la fi, una meravella (dit sense ironia)!

Tot això ho pensava aquest matí quan llegia les lectures de la missa d’avui. Per una banda m’ho ha fet pensar el text d’Isaïes. El profeta-poeta posa en boca de Déu aquest retret que hem escoltat: Ai dels assiris! Són la vara amb què jo pego, el bastó amb què jo castigo... però ells no ho veuen pas així, els seus propòsits no són aquests... Per Isaïes una cosa és el que Déu obra (en la seva sobirania, perquè es Déu i pot fer el que vol), i una altra és el que el rei assiri creu que fa per pròpia virtut. Com al rei assiri a nosaltres ens manca perspectiva de les coses. Ens pensem ser els “reis del mambo”, que ho maneguem tot com volem, i la realitat és que podem ser esclaus dels nostres interessos més egoistes sense adonar-nos.

I també ens manca humilitat. Què és o no és la voluntat de Déu? Quin paper hi juga Déu en totes les coses que passen o ens depassen? Sens dubte que cercar una resposta clara a tot això és ficar-nos en un atzucac. No tenim receptes. No podem entendre què ve de Déu i què ve de nosaltres amb prou nitidesa... perquè Déu no ens considera robots i normalment no fa res que no compti amb nosaltres.

Però també m’han sorprès les paraules de Jesús avui. Primer perquè irrompen com un esclat de joia i de lloança: Us enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra... després dels retrets contra Corazín, Betsaida i Cafarnaüm (evangeli d’ahir dimarts) i d’haver dit que Ell mateix no ha vingut a portar la pau, sinó l’espasa (evangeli de dilluns). Una lloança, un esclat de joia després dels retrets, què estrany i què bonic: encara hi ha esperança!

I en segon lloc perquè, fent això, Jesús ens encara amb una altra realitat amb la qual potser no hi comptem tant: la realitat del Regne, que és l’obra de Déu en el nostre món, obra que es va fent, es va teixint, dins la nostra mateixa quotidianitat amb nous colors, potser no amb colors cridaners, però amb un teixit consistent, que dóna cos al teixit sencer de la nostra vida: perquè heu revelat als senzills tot allò que heu amagat als savis i als entesos.

Esperonats per aquest Déu que en Jesús encara vol revelar-se, demanem-li en la nostra Eucaristia de saber tenir un cor senzill, humil, receptor de tot allò que vol donar-nos. Ben segur que la seva llum aclarirà les nostres foscors i canviarà la quotidianitat en aventura.