“Eren com ovelles sense pastor”. Aquesta fou la percepció que tingué Jesús al contemplar, des de la barca, la gentada que l’esperava a la riba del llac. L’evangeli ens diu que se’n compadí i que es posà a instruir-los llargament. Per arrodonir-ho, els donà de menjar amb només cinc pans i dos peixos.
Ens podem preguntar, en primer lloc, per què aquella multitud anava darrera de Jesús? per les seves dots de predicador? pels seus miracles? per la seva extraordinària personalitat? La resposta seria que per tot plegat, però també perquè més enllà de la seva eloqüència, el contingut del seu discurs seria més vibrant, més amarat de religiositat, més amarat de Déu. També el seu comportament seria diferent, més enllà de ser íntegre, delicat i lúcid; una unció general, que no vol dir afectació, marcaria la seva conducta. En definitiva, aquells jueus i jueves veurien en ell un referent digne de confiança, algú que els orientava amb seny, un bon pastor que menava amb seguretat pels camins de la vida que, en aquells temps, coincidien amb els camins de Déu.
Jesús, captant aquest neguit existencial, se’n compadí, perquè compadir-se, com expressa insistentment Dostoievski en els seus llibres, és la virtut que ens aproxima a l’altre i ens redimeix. Compadir-se és identificar-se amb l’altre sense límits, posant-se en el seu lloc. La compassió de Jesús es materialitza en una llarga instrucció i, seguidament, en un banquet col•lectiu amb ressons messiànics.
Quelcom similar ens passa avui dia: semblem ovelles sense pastor. Seguim cercant referents dignes de confiança i que ens orientin amb seny, bons pastors que ens menin amb compassió pels camins de la vida, fent-los coincidir amb els camins de Déu, al menys així ho procurem els creients.
Jesús -i també els profetes- no perderen mai de vista que Déu era el veritable pastor que aglutinava el poble d’Israel, però nosaltres tenim tants pastors que ja no sabem quin és el més creïble i digne de seguir: si el pastor municipal, el nacional, l'estatal o l’europeu; si el pastor independentista, el federalista, el nacionalista o el regional; si el pastor del pacte fiscal, de l’objecció fiscal o de la insubmissió total; si el pastor ecologista, el neoliberal o el socialista; si el pastor blaugrana, el de la roja o el blanc i blau; si el el pastor patronal o el pastor sindical; si el pastor ateu, l’agnòstic o el creient; si el pastor carca o el pastor progre...; tots ells secundats pels corresponents pastorets que, ben sovint, ens fan oblidar que de pastor veritable només n’hi ha un.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada