MERAVELLATS DEL QUOTIDIÀ

Diumenge XIV, 8 de juliol de 2012

Ez 2, 2-5/Sl 122/2 Co 12, 7-10/Mc 6, 1-6

Dijous passat a La Contra de La Vanguardia apareixia una entrevista feta a un tal MICHAEL TOMASELLO, un estadounidenc de Florida especialista en psicologia comparada entre humans i simis.

Ja sabeu que en els titulars de La Contra hi solen aparèixer les referències ideològiques o religioses (si les tenen) dels entrevistats. Imagino que a la pregunta sobre la seva fe la resposta d’aquest especialista em va sorprendre: Ningú no sap d’on surt l’univers, tot és un misteri. Tinc sensació de meravella.

I justament és aquesta constatació de misteri i aquesta sensació de meravella les que m’han tornat a la memòria en llegir les lectures d’avui per a preparar l’homilia. Perquè crec que aquesta capacitat de SORPRESA és la que apareix com un comú denominador en les lectures d’avui.

SORPRESA ja en la primera lectura, en la vocació d’Ezequiel. És Déu mateix qui sorprèn en aquesta lectura, perquè davant les reiterades afirmacions que el profeta serà enviat a un poble de cara endurida i de cor empedreït, Déu s’entesta en què aquest poble sàpiga que hi ha un profeta enmig d’ells, és a dir, algú que anuncia de part de Déu una Paraula que vol provocar el canvi, la conversió, la tornada a Déu i a la seva comunió. I Déu ho segueix fent ARA.

SORPRESA també en la segona lectura, en les paraules de Pau. L’Apòstol ens obre el seu cor i ens parla de les revelacions que ha tingut. Semblaria normal de pensar que algú amb aquestes revelacions ha de ser poc menys que un súper-heroi... però Pau experimenta la limitació i la feblesa i descobreix, dins d’aquesta, la Paraula de Déu que el commina: En tens prou amb la meva gràcia; el meu poder ressalta més, com més febles són les teves forces. I Déu ho segueix fent ARA.

SORPRESA, finalment, a l’Evangeli, i aquí doble. La sorpresa dels veïns de Jesús que es demanen: D’on li ve tot això? Què és aquest do de saviesa i aquests miracles que es realitzen per les seves mans? No és el fuster, el fill de Maria, parent de Jaume, de Josep, de Judes i de Simó?... però una sorpresa que esdevé escàndol, una sorpresa que esdevé tancament, un tancament tal que provoca la sorpresa de Jesús com també hem escoltat: I el sorprenia que no volguessin creure. I Jesús se sorprèn encara ARA.

Diria que cada Diumenge en l’Eucaristia especialment, però també cada dia, en el nostre viure quotidià, si parem bé l’orella, Jesús ens convida a despertar en nosaltres el que deia aquest científic: despertar la nostra sensació de meravella.

Començant per reconèixer que no ho sabem tot ni de Déu, ni de l’univers, ni de la política, ni de l’economia, ni tan sols del nostre veí. Que tot plegat és (som) un gran misteri. Si no ho fem així serà fàcil, per exemple, d’escandalitzar-nos del proïsme i deixar-nos portar per prejudicis que, com als ciutadans de Natzaret, els van impedir de veure i entendre en aquell seu veí el Profeta i més que profeta que passava fent el bé i guarint a tothom enmig d’ells.

I seguint per posar-nos humilment davant d’Aquell que s’entesta en revelar la seva Bellesa en les coses petites i quotidianes, en els gestos d’amor, d’amistat, de solidaritat, de misericòrdia, d’acolliment que potser ens passen desapercebuts perquè els creiem tan normals...

Aquest Diumenge i tota la setmana demanem-li a Déu que augmenti la nostra capacitat de meravella per tantes coses belles que ens envolten i tantes coses bones que hi són i sovint no sabem veure.