La intel·ligència del mal

La gent, admirada, deia: “No s’havia vist mai res de semblant a Israel” (Mt 9, 33). Aquest comentari de la gent es troba just després d’un exorcisme que Jesús fa a un mut endimoniat. En principi, sembla que el que admira la gent és el poder de Jesús sobre els dimonis. Però, si ens ho parem a pensar, també podrien estar sorpresos pel mateix fet de la possessió. Perquè, si no m’equivoco, en tot l’Antic Testament, és a dir, en tota la història d’Israel, no hi ha cap referència a aquest fenomen. Almenys jo he estat incapaç de recordar cap cas d’exorcisme, ni de possessió, ni que se’n parli en els llibres de la Llei, tan detallistes quan es tracta de malalties de la pell o altres. La sorpresa, doncs, és que a l’evangeli el fenomen de la possessió no sols aparegui, sinó que ho faci contínuament fins al punt que mossèn Ballarín pugui dir, amb el seu to festiu, que, a l’evangeli de sant Marc, Jesús fa feina d’autèntic “espiadimonis”.

Una primera impressió, doncs, és que l’arribada de Jesús al món sembla provocar una reacció enèrgica de les forces del mal. I després cal constatar el que ja deia C.S. Lewis a Mere Christianity: el Nou Testament va ple de la convicció que hi ha un poder dolent, obscur i intel·ligent que domina el món. De fet, en el relat de les temptacions, el propi diable manifesta aquesta convicció: Et donaré tota l’autoritat i la glòria d’aquests reialmes: me l’han confiada a mi, i jo la dono a qui vull (Lc 4, 6). Des d’aquesta perspectiva, Lewis diu que els creients venim a ser una mena de grup sabotejador reunit entorn de Jesús per treballar contra aquest mal que sembla regir la història humana.

Però, aleshores, és que a l’Antic Testament no hi és aquest mal? Sí, però té una altra estratègia. El gran problema de l’Antic Testament és la idolatria, el culte als falsos déus. Relats com el del rei Acab i la pèrfida reina Jezabel, al primer llibre dels Reis, ens posen en evidència com donar culte als déus falsos acaba generant un comportament prepotent, violent i criminal. L’estratègia del mal a l’Antic Testament sembla ser aquesta: fer-se adorar, i, d’aquesta manera, acabar plasmant-se en la vida dels seus adoradors.

Als Evangelis, l’estratègia sembla haver canviat. De cop i volta, com si haguessin baixat de rang, els dimonis ja no volen ser adorats, sinó que es dediquen a atacar persones individuals. Penso que aquesta proliferació de possessions al voltant de Jesús, en el fons, el que vol és temptar el propi Jesús, obligar-lo a manifestar el seu poder per tal que acabi assumint-lo com un instrument normal d’imposició del Regne esperat. Jesús no cedirà a la temptació. A Getsemaní aturarà la resistència armada dels deixebles i a la creu no baixarà. Jesús haurà fet servir el seu poder per alliberar els endimoniats, però no per salvar-se a si mateix ni per imposar la seva autoritat al món.

I ara? Quina és l’estratègia del mal, ara? Joan Sales, a la seva novel·la El vent de la nit, posa en boca del personatge Juli Soleràs, en el front de guerra el 1939, una versió de la història d’Europa a partir dels pecats capitals: Tots aquests romanços, revolució feudal, revolució burgesa, revolució proletària... ¡falòrnies! No hi ha res de tot això; només hi ha passions. En lloc de noblesa posa orgull; en lloc de burgesia, avarícia; en lloc de proletariat, enveja. (...) Però ara ja es trama una nova revolució; la nova passió ja apunta a l’horitzó de la història i el seu nom és luxúria. Tothom es prepara a alliberar-se dels seus complexos!

No està mal trobat. Som ja dues o potser tres generacions que creixem envoltats d’imatges i històries que tenen sempre per centre la referència a la sexualitat. I amb la luxúria, ha anat aparellada la gula del nostre consumisme. Sembla com si el mal estigués somiant ara en personatges que es puguin estar hores davant de la televisió canviant de canal i xupant el màxim de propaganda possible (tota ella plena de referències més o menys explícites a la sexualitat), amb una voluntat cada vegada més feble per dir que no als propis capricis, instints i tendències. Tot i això, m’atreviria a suggerir que apunta ja potser una nova realitat, la revolució de la mandra, del que els Pares del Desert en deien l’accídia, la desídia del qui no surt mai a l’encontre de l’altre sinó que està permanentment enganxat a la pantalla d’un mòbil o d’un ordinador.

Si el mal té intel·ligència, és bo que en siguem conscients. Si en el camí del bé ja ens adonem que caminem més aviat insegurs, més alerta hem d’anar encara si sabem que algú ens vol fer la traveta. De fet, la traducció catalana ens ho amaga una mica en parlar de qualsevol mal, però el parenostre acaba clarament dient allibereu-nos del Maligne. Sí, com Israel era esclau del Faraó a Egipte, nosaltres som esclaus d’aquesta intel·ligència del mal. Però fins i tot ella es troba superada al final per una Providència superior, en la qual podem confiar i que té el poder, si així ho volem, de conduir-nos pel desert cap a la llibertat.

Homilia de fra Eduard en el XIV dimarts de durant l'any