“El sorprenia que no
volguessin creure”. Així ens resumeix l’evangeli la visita de Jesús a la
seva casa pairal de Natzaret. La reacció dels seus veïns no fou de comprensió,
ni tampoc d'acceptació: “Tothom se
n’estranyava”, explica sant Mateu.
Aquesta és també la vivència que tenim molts cristians a
casa nostra quan, amb més o menys encert, donem testimoniatge de Jesús i de
la nostra fe. La reacció majoritària és d’estranyesa, i a nosaltres també ens
sorprèn aquesta incredulitat tan recalcitrant.
Fins i tot els qui portem alguna dècada com a creients
compromesos i educats amb els entusiasmes evangelitzadors del Concili Vaticà II,
sobrepassem la sorpresa i arribem al desconcert. Veient els escassos resultats
de la nostra acció pastoral més enllà d’un petit cercle d’incondicionals ens
preguntem: ¿Que ha fallat? L’educació conciliar rebuda? Les estratègies
pastorals? L’ambient social?
Respostes provinents de l’àmbit eclesial poden ser, no de sorpresa
com Jesús a l’evangeli, sinó de condemna a la societat. Malament si ho fem; crítics
sí, però no jutges. També ressona amb subtil contundència que es deu, no al
concili Vaticà II –això seria tirar-se pedres al propi teulat-, però sí a les
alegres adaptacions del mateix. Qui sap si, quan parlem de nova evangelització,
volem desautoritzar el que s’ha fet els darrers cinquanta anys. Malament si ho
fem; crítics sí, però no jutges.
Les respostes que surten de l’entorn social són variades.
Algunes són de confrontació, altres de desdeny, altres de recel, altres de silenci,
altres manipuladores, altres indulgents. Però la gran proclama del Concili
Vaticà II va ser el trencament d’enemistats entre Església i societat. Vivim i
compartim la mateixa realitat. S’han acabat els dualismes i les confrontacions,
però els sectors eclesials i socials més durs prefereixen les hostilitats,
perquè delimiten el propi territori.
Les lectures que hem escoltat il·luminen i agermanen el camí
social i eclesial que compartim. Jahvè insisteix a Ezequiel que “ni que siguin un poble que sempre es
revolta, han de saber que hi ha un profeta enmig d’ells”. El missatge val sobretot per la societat i és
aglutinant: sempre hi haurà un profeta enmig del poble, el reconeguem o no,
l’acceptem o no...
Sant Pau es confessa en veu alta: “M’agrada ser feble i veure’m ultratjat, pobre, perseguit i acorralat
per causa de Crist. Quan sóc feble és quan sóc realment fort”. ¿Com
harmonitzar el que expressa l’apòstol en un context d'Església incipient amb el nostre ara i aquí, que acumulem segles de tradició cristiana? Està desfasat sant Pau? o
segueix, vint segles després, trencant esquemes religiosos? o potser ens està
demanant impossibles? Missatge per l'Església.
El missatge més nítid a l'Ésglésia el dóna Jesús, després de
sorprendre’s de la incredulitat dels seus paisans: “Després recorria les viles i els pobles i ensenyava”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada