LA MIRADA GLOBAL

Diumenge XV, 15 de juliol de 2012

Am 7, 12-15/Sl 84/Ef 1, 3-14/Mc 6, 7-13

  

No es pot negar que en aquests darrers dies (i potser caldria dir mesos) cada cop que un va a comprar el diari en surt més i més astorat per les notícies que hi troba.

No és que els diaris hagin canviat necessàriament de pràctica, perquè poques vegades un troba en el diari bones notícies. Imagino que el problema és que abans, normalment, els titulars parlaven dels problemes dels altres o de les desgràcies ocorregudes en els altres països, mentre que ara els titulars i les primeres pàgines parlen de casa nostra, de la nostra realitat, i aquest canvi de perspectiva, de direcció de la nostra mirada, fa que les notícies dels diaris ens arribin amb més força i ens afectin més.

I dins d’aquest món nostre de la informació, de les paraules, hi ha la nostra trobada dominical, la nostra trobada en comunitat a l’entorn de Jesús, d’Aquell que també és una Veu dintre de les moltes altres veus que eixorden les nostres oïdes quotidianament.

Però crec que farem bé de donar espai a aquesta Veu que penso avui vol ajudar-nos a canviar de perspectiva, que ens convida a fer una mirada, com diríem avui, globalitzadora, és a dir, una mirada que vol abastar tota la realitat, la del cel i la de la terra.

Si anem a l’himne de Pau que acabem d’escoltar, i que probablement Pau ja el va trobar en ús dintre d’una comunitat però que en la carta que escriu als cristians d’Efes se’l fa ben seu, veurem que ens cal primer, com a cristians, prendre perspectiva i veure, per conèixer i entendre, quina és la nostra realitat davant Déu. Una realitat que ÉS i que CAP POLÍTIC, CAP PROFETA MALESTRUC, CAP SITUACIÓ SOCIAL, ECONÒMICA O FÍSICA (per difícil que sigui) pot canviar: la d’un Déu que EN CRIST, en AQUESTA VEU que cada Diumenge venim a escoltar a través de la Paraula i els Sagraments, ens ha omplert de benediccions. Aquí no tenim temps, però us recomano que a casa, si teniu una Bíblia, repasseu aquest himne (Ef 1, 3-14), perquè són grans i importants les coses que Déu diu que som i que ens ha concedit: destinats a ser fill seus; amb la garantia de tenir les  nostres culpes perdonades; un Déu que ha volgut unir (i no dividir, separar) en el Crist tot el món; que ens ha fet herència seva; un Déu a qui nomenem Pare i ha esdevingut esperança nostra; que ens veu com a possessió seva (no en el sentit d’una cosa més que fa bonic en un prestatge, sinó en el sentit que tenim un valor i dignitat propis, irrenunciables)...

Però, a la vegada, allò que SOM i que ningú no ens pot ROBAR, DISTORSIONAR, AIGUALIR, no ho som per a nosaltres mateixos. L’himne que escriu Pau als Efesis no és per a quedar-nos mirant la lluna, com aquell qui diu, no per a quedar-nos en els núvols, és per AGRAIR el que Déu ha fet per a nosaltres i per a VIUREU-HO I COMPARTIR-HO. Els cristians SOM gent PER ALS ALTRES i això, ho sabem, no és tasca fàcil.

És per això que trobem Jesús a l’Evangeli enviant els deixebles de dos en dos (signe de comunitat, d’allò que comunitàriament representem) i ells, tot seguit, el que fan és PREDICAR la conversió, TREURE DIMONIS i UNGIR AMB OLI els malalts...

Predicar, que és anunciar i recordar allò que som i que Déu ens ha guanyat a través de Crist. Treure dimonis, que és també demostrar que hi ha un dinamisme, un poder, el de Déu, que res ni ningú no pot aturar. Ungir amb oli, que és convertir-se en agents que fan possible la guarició de les relacions humanes, socials i econòmiques allà on som.

Que en aquesta Eucaristia sapiguem fer cas d’Aquesta Veu i rebre la Seva força per portar arreu el perdó, l’alegria i la pau.