CARAVAGGIO. VOCACIÓ DE SANT MATEU (DETALL) |
Divendres, 6
de juliol de 2012
Am 8,
4-6.9-12/Sl 118/Mt 9, 9-13
Permeteu-me
avui que el sermó sigui més aviat un espigolar frases d’aquest evangeli que
acabem d’escoltar, que potser ens podran servir per a una meditació més
profunda a casa, com si ens trobéssim en un recés.
La
pauta del que vull compartir amb vosaltres me la dóna la mateixa resposta de
Jesús als crítics fariseus: NO HE VINGUT A CRIDAR ELS JUSTOS, SINÓ ELS
PECADORS. El que està en joc, com si diguéssim, és la prerrogativa de Jesús de
cridar al seu seguiment, justament, no aquells qui als ulls humans estan en el
“bon camí”, sinó aquells que semblen els més allunyats, aquells per qui ningú,
com es deia abans, pagaria un duro.
Diu
que Jesús veié un home, que es deia
Mateu, assegut al lloc on recapten impostos. I m’agrada llegir això, perquè
un té sovint la idea (equivocadíssima, a parer meu) que Déu està limitat a
aparèixer, a revelar-se, en unes determinades condicions (i que si les podem
posar nosaltres, molt millor). I penso que estem equivocats. Déu és Aquell que
no deixa mai de sorprendre’ns. Tenim altres models de teofanies (revelacions de Déu) en l’AT: com ara un Moisès que
tranquil·lament està pasturant el ramat del seu sogre quan té la visió de la
bardissa que no es consumeix; o un Gedeó que veu l’àngel de Déu mentre es troba
batent el blat dins d’un cup per salvar-lo dels madianites; o un Zacaries que
rep la visita de Gabriel mentre està servint al temple, o Maria de Natzaret... un Déu que se’ns revela en la nostra pròpia
quotidianitat, sense grans llums de colors ni pirotècnia de cap tipus, però
que se’ns revela com Algú ben real.
Però un
Déu que se’ns revela per a dir-nos, a cadascú dins les nostres possibilitats,
segons el nostre enteniment, sense forçar la nostra llibertat: Vine amb mi. I m’agraden també aquestes
paraules perquè no és un convidar a guanyar diners, ni a tenir fama, ni a
escalar en posició social (malament rai qui es pensi això), és un simple però profund Vine amb mi. Seguir Jesús, seguir-lo
a Ell, és un convit d’intimitat, de comunió, de compartir.
És per
això, crec, que acte seguit trobem els protagonistes entaulats. Però... a casa de qui? En la traducció catalana
que acabem d’escoltar i en l’original grec hi ha la mateixa ambigüitat. “A casa
seva” tant podria ser la de Mateu com la de Jesús. Deixeu-me pensar que és la casa
de Jesús per dos motius. Primer, perquè ens trobem a Cafarnaüm (l’evangeli
d’avui és continuació del que vam llegir ahir a missa) i la casa de Pere és el quarter general de Jesús i els deixebles.
La petita església. Té sentir dir-li a un amic, o a qualsevol altre, vine... a casa teva? I, segon, per la
presència dels fariseus, que no hi posarien mai els peus a casa d’un publicà,
però sí a casa d’un rabí (com es tenia per tal a Jesús popularment).
Convidats
a la taula de Jesús. Podem desitjar alguna cosa de millor? Convidats a la seva
intimitat, a menjar i beure amb Ell, a participar de la seva conversa, de les
seves vivències, de les seves penes i alegries, també dels seus rebuigs i
incomprensions.
I
aquí, en el nostre text, ja apunten les incomprensions. Els fariseus no s’estan
de criticar, com sempre, el Mestre: Per
què el vostre mestre menja amb cobradors d’impostos i pecadors? On s’és vista tanta impostura? La resposta de Jesús és
clara: El metge, no el necessiten els qui
estan bons, sinó els malalts. I Jesús, dient això, transforma la seva casa,
com qui diu, en un hospital, un lloc d’acolliment, un lloc on les ferides són
guarides, les limitacions superades, els pecats perdonats, les persones
restablertes a la seva dignitat.
La
frase final, per a mi, és la millor, perquè Jesús converteix el seguiment a Ell
mateix, el compartir la seva taula, la seva vida, en el veritable acte de culte: Aneu
(Jesús els està fent fora?) a
aprendre què volen dir aquelles paraules: “El que jo vull és misericòrdia, i no
sacrificis”.
D’aleshores
ençà els cristians ens escarrassem a venir a la taula de Jesús, l’Eucaristia,
perquè ens sentim cridats per Ell mateix a venir i a fruir de la seva
presència, de la seva guarició. D’aleshores ençà els cristians convidem a
tothom sense forçar a aquest culte que ha canviat els sacrificis cruents, els
animals immolats, per actes d’amor i misericòrdia, els mateixos amor i misericòrdia que hem rebut d’Ell totalment de franc. Ens podrem resistir a la seva crida?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada