“Senyor, salveu-nos!
Ens enfonsem!”, criden els deixebles a Jesús. Quelcom tan bell, apamat i
plàcid com el llac de Tiberíades inesperadament es torna hostil i agitat, posant la por al cos
en uns homes bregats de navegar per aquelles aigües.
Semblantment ens passa a nosaltres amb l’entorn social, fins
fa quatre dies plàcid i apamat. Però de sobte, talment com un temporal, els
vents ens bufen en contra i les onades de la crisi, cada cop més altes, ens sacsegen
les barques. La por a enfonsar-nos és comprensible.
¿Gosarem, avui dia, demanar obertament -com els deixebles-
l’ajut de Jesús? El model de l’ésser humà contemporani, cofoi d’haver descobert
la “partícula de Déu”, no es posarà mai en evidència clamant a crits una
intervenció divina. “La religió és una ideologia antiga i ultrapassada” –ens
respondrà convençut; però davant la crisi actual callarà avergonyit, perquè la seva ideologia prepotent és qui l’ha creada.
“Per què us esvereu? Quina poca
fe!”, respon Jesús als deixebles i als qui, tot i ser homes i dones contemporanis,
ens sentim creients i confiem en Déu. El relat evangèlic de la tempesta
apaivagada és un escena simbòlica amb un missatge molt clar: davant les
tempestes que ens sobrevinguin, no tinguem por, Jesús navega amb nosaltres i la
barca no s’enfonsarà per altes que siguin les onades. La fe en Jesús ens dóna una confiança fonamental en les
coses que res ni ningú pot igualar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada