“Germans, vosaltres
teniu abundantment de tot”, diu sant Pau a la comunitat cristiana de
Corint. Però l’apòstol menciona només coses immaterials: “fe, doctrina, coneixement, interès per tot”. De fet, Pau els està motivant
a fer una col·lecta a favor dels germans necessitats de Jerusalem. El seu
argument és definitiu: donat que comparteixen tants béns espirituals amb
germans de comunitats allunyades, només han d’afegir, quan calgui, béns
materials. Es tracta de fer comunió.
La tradició cristiana de les col·lectes -fonamentades en la
comunió- va més enllà de la solidaritat y de la justícia social; o diguem-ho
millor, la comunió les assumeix i les redimensiona. Perquè podem ser solidaris,
sensibles, generosos y compromesos socialment, - això és excel·lent i lloable-,
però la comunió permet viure com a propis els anhels i neguits d’aquelles
persones, tal i com Jesús va fer amb els nostres. Es tracta d’un complement de
transcendència i eficàcia. Aquesta és, en definitiva, la demanda als corintis:
afegir a la comunió de fe i d’amor en Jesús, la comunió de béns.
Dient això posem el dit a la nafra del que ens està passant
avui dia: després d’educar-nos durant alguna dècada en la solidaritat i la
justícia social, de superar complaguts antics paternalismes i beneficències amb
plans socials de promoció i desenvolupament, després d’organitzar la societat
amb infraestructures adequades per ser eficaços, després de crear estudis universitaris
perquè sortissin experts..., tot plegat se’ns queda a l’aire amb un argument
irrefutable: no hi ha diner públic per mantenir-ho i el diner privat cau en
comptagotes.
Però no es tracta d’un fracàs del nostre sistema social,
sinó de tastar-ne dolorosament els límits. Potser venen temps, o ja han
arribat, de desinflar el mite de les inabastables possibilitats humanes que,
com els herois de l’antiguitat, volien usurpar el poder dels déus; o que deixem
d’enaltir els models de societat com si fossin paradisos terrenals.
Tard o d’hora menjarem la poma del desencís i assaborirem la
frustració de veure’ns limitats. El primer llibre de la Bíblia ens deixa clar
de bell principi que els humans assaborim cruament la realitat quan ens oblidem
de Déu o volem ocupar el seu lloc.
Malgrat dolgui a la nostra mentalitat contemporània, ens cal
el suport diví per desplegar assenyadament la nostra existència. Ens cal,
també, comunió, per arrodonir els nostres anhels socials. Ens cal esperança,
per no creure’ns els discursos fatalistes que, posant-nos la por al cos, pretenen
tenir-nos ben subjectats. Ens cal fe en Jesús, per guarir el nostre esperit i també
per guarir la nostra materialitat.
“Filla, la teva fe
t’ha salvat. Queda lliure de la teva malaltia i vés-te’n en pau”, diu Jesús
a la dona que patia pèrdues de sang. “Noia,
aixeca’t”, li diu Jesús a la noieta morta. Jesús irromp en l’escenari humà de
forma sobrenatural per transformar-lo. No es tracta de relats simbòlics, sinó
de fets extraordinaris de Jesús. Si els humans fem coses extraordinàries,
perquè li volem treure mèrits a Jesús?
Sant Pau tenia raó quan deia als corintis que tenien abundantment
de tot per respondre a les precarietats humanes. No ens oblidem que nosaltres
també.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada