Decadència o fidelitat? (Diumenge 4)

“Mireu qui sou els qui heu estat cridats”. Sant Pau adreça aquests mots a la comunitat cristiana de Corint per neutralitzar les seves ínfules i fer-los tocar de peus a terra. Els recorda que es tracta d’una comunitat amb poca gent instruïda, poderosa o de família noble. Sant Pau insisteix que els barems divins són ben diferents dels barems humans. El prestigi, el bon nom, l’economia, l’assistència i la qualitat del que es fa en una comunitat pot convertir-se i, de fet és així, en un motiu de gloriar-se, de posar-se medalles. Sant Pau no vol que els cristians de Corint caiguin en aquest parany, per això subratlla que “si algú es gloria, s’haurà de gloriar del Senyor”.

De forma semblant, la lectura del profeta Sofonies ens anuncia que Déu deixarà en el país “un poble humil i pobre”. Si llegim els versets precedents que la versió litúrgica ha escapçat, aquests ens expliquen que Déu foragitarà prèviament els altius i els arrogants que es vanten d’habitar en la ciutat de Jerusalem. El profeta posa en boca de Déu que només els humils i els pobres romandran a la ciutat, per la senzilla raó que confien més en Déu que en les pròpies capacitats.

Les benaurances de sant Mateu segueixen el mateix fil conductor. Jesús anuncia la felicitat als qui, segons els esquemes humans, no la gaudeixen ni la gaudiran: els pobres en l’esperit, els qui estan de dol, els humils –que tornen a sortir-, els cercadors de justícia, els compassius, els nets de cor, els pacífics, els perseguits. Segons la mentalitat general que respira la nostra societat, aquests col·lectius citats estan abocats al desconsol, a la frustració i al fracàs absolut.

El mateix podríem dir de la nostra església catalana on la mitjana d’edat és altíssima, on sembla que s’hagi trencat la cadena de la transmissió de la fe, on hi ha escasses vocacions a la vida sacerdotal i a la vida religiosa activa o contemplativa, on l’assistència a les misses dominicals va minvant, on es van agrupant parròquies i tancant convents. Sembla que haguem entrat en una fase de decadència progressiva que ens aboqui al desconsol, a la frustració i al fracàs absolut. I el que és pitjor, sembla que no sapiguem com evitar-ho i ens conformem en continuar una rutina que ens portarà irremeiablement a l’extinció.

Aquesta és una lectura humana de la situació, real, crua i colpidora. Però si ens fixem bé no ha tingut en compte la perspectiva de la fe que, en definitiva, intenta mirar les coses des de dalt, com Déu les miraria. Aquest moment històric que objectivament podem qualificar de decadent, des de la fe es converteix en un moment de fidelitats. El que avui dia llueix en la nostra església catalana no és el nostre prestigi, ni el nostre nombre, ni la nostra incidència. El que llueix és el Senyor Jesucrist, sense ombres ni distorsions. Com dèia sant Pau, i potser per força, actualment només podem gloriar-nos del Senyor. Què més volem? Tenim l’oportunitat de poder viure la nostra fe sense entrebancs ni interferències. Com deia el profeta Sofonies: “Podran pasturar i reposar sense que els inquieti ningú”.

Cristians de frontera (Diumenge 3)

“Jesús no anà a viure a Natzaret sinó a Cafar-Naüm”. Aquest canvi de domicili ressenyat per l’evangeli no és quelcom anecdòtic. La Natzaret del temps de Jesús era un poble aïllat en la part inferior d’un cercle de muntanyes i Cafar-Naüm era un pas obligat dels qui transitaven per la Via Maris, l’autopista d’aquell temps que unia Egipte i el Mediterrani amb Damasc i l’Orient. La mudança de Jesús a Cafar-Naüm respondria al desig d’irradiar el seu missatge en totes direccions gràcies a la ruta principal i als camins secundaris de la Via Maris. Ens ho corrobora el mateix evangeli quan diu: “Des d’aquell temps Jesús comença a predicar”.

A partir d’aquest moment Jesús es converteix en un “jueu de frontera”, però la seva originalitat no rau en ser un predicador itinerant, que ja n’hi havia; ni tampoc en anunciar un missatge genuí, car seguia el discurs dels antics profetes que exhortaven a la conversió i anunciaven una intervenció divina; tampoc pretendria fundar cap religió, sinó que el judaisme obrís portes i integrés els jueus “no practicants” i els pobles “propers” que vivien en aquelles terres.

Jesús anà decidit a l’encontre dels qui habitualment no es va al seu encontre. Començà per la recerca de deixebles, quelcom inconcebible, car eren els aspirants a deixeble els qui demanaven al mestre d’anar amb ell i no al revés. El motiu de la crida era clar: “Veniu amb mi i us faré pescadors d’homes”; pescadors dels allunyats del judaisme; pescadors dels qui eren a la frontera del judaisme; pescadors dels qui sempre es queden sense peix.

Per això Jesús habità lluny de Jerusalem, a la Galilea, una terra fronterera, lloc de passatge i amalgama de cultura jueva, grecoromana i oriental. Però no s’instal·là en una ciutat pagana com Tibèria, o Sèpforis, Cesarea de Mar o Cesarea de Felip: allí hagués quedat engolit per una manera diferent de veure i de viure la vida. Jesús anà a una localitat jueva que rebia constants influències de totes direccions. Aquest era el seu habitat geogràfic, religiós i cultural; un habitat no gaire diferent del nostre.

La nostra terra també és zona de fronteres geogràfiques, ètniques, culturals i religioses. Es tracta d’un lloc privilegiat pels nous “cristians de frontera” que vulguin agafar el relleu d’aquelles il·lusionades generacions de les dècades postconciliars dels anys seixanta i setanta, que anaven a l’encontre de tothom predicant -no un cristianisme nou-, sinó un cristianisme de portes obertes i integrador dels pobres, integrador dels qui estaven allunyats, integrador dels qui se sentien als límits o exclosos de la frontera eclesial.

Però han passat les dècades i aquells cristians de frontera han girat el cap i han vist que les fronteres s’han replegat, quedant al descobert i sense suport, qüestionats per la institució eclesial, menystinguts pels immobilistes, incompresos pels pocs que pugen al darrera i, per arrodonir-ho, manipulats pels qui no volen fronteres de cap mena per envair-ho tot amb la seva falsa pluralitat. Però la institució eclesial necessita la gosadia dels cristians de frontera per arribar a tothom i, alhora, els cristians de frontera necessiten la prudència de la institució eclesial per no quedar-se sols. Uns i altres han de vetllar que les distàncies no siguin tan grans que provoquin trencaments.

L’Església i la societat catalana necessita nous cristians de frontera que sàpiguen irradiar la Bona Nova com ho fa de forma extraordinària l’edifici de la Sagrada Família, un edifici de frontera cristià i català, aglutinador incessant de cristians, de creients i de no creients d’arreu del món. La bellesa arquitectònica, de marcada inspiració religiosa, esdevé un discurs creïble, respectable i atraient que mercès a la visita del papa ha quedat requalificat. Calen pedres vives catalanes que també facin un discurs creïble, respectable i atraient que esdevingui per a tots “una llum que resplendeix per als qui vivien al país tenebrós”.

Vaig néixer nu (Cròniques sarrianenques 32)

La conversa tracta del tema habitual: trobar feina, la que sigui. Però la seva situació ho fa molt més difícil. La condició de penat gairebé li impossibilita l’obtenció del permís de residència i de treball i, per tant, l’accés a una feina en les mateixes circumstancies que la resta. L’única sortida laboral és el treball il·legal o, en el pitjor dels casos, tornar a l’activitat delictiva. Aquesta és la crua realitat dels immigrats indocumentats que compleixen una condemna a la presó, els quals, malgrat aspirin a tenir una vida digna, en queden exclosos.

Però ell insisteix i reivindica –amb raó- una feina com a element fonamental per la seva reinserció, com la solució a tots els seus mals. El seu raonament és definitiu: vol guanyar-se la vida treballant com ho feia abans. És l’únic que li cal i que no ho troba. La crisi encara subratlla més aquesta dificultat. Li insinuem, com ho fem amb tots, el retorn al seu país i amb els seus, però això és quelcom que ningú no contempla. Només hi ha una possibilitat de retorn per a un immigrat: amb el cap ben alt.

Intentem revifar el seu descoratjament i la seva frustració, però sense amagar-li la crua realitat. Insistim que es tracta d’esperar l’oportunitat, de cercar el miracle que, alguna vegada, s’esdevé, però li repetim que la clau de volta de tot plegat és l’obtenció dels papers.

Cansat d’escoltar aquest argument tan suat dels papers i fart de sentir-se un zero a l’esquerra ens respon amb una sentida impotència que ens deixa palplantats: “Yo no naci con papeles, yo nací desnudo”.

La seva resposta ens ha tancat la boca. El treball és un dret fonamental, però no per a un "indocumentat" que ha estat a la presó.

Carregar-se el mort (Diumenge 2)

“Carregar-se el mort” és una locució que utilitzem habitualment quan hem d’encarar unes culpes que no són pròpies. "Carregar-se el mort" és assumir les conseqüències de quelcom que no hem fet i, evidentment, això no agrada a ningú. Per tant, l’ús més corrent d’aquesta expressió té connotacions negatives.

No obstant, malgrat aquesta negativitat, hi ha ocasions en que assumim amb determinació aquestes conseqüències perquè així alliberem o ajudem a persones molt properes com poden ser els fills, els nets, els pares, els germans, amics íntims, etc. Per tant, això de “carregar-se el mort” serà viscut de forma positiva o negativa segons es tracti d’una persona que estimem o no.

El que provoca les nostres queixes i el nostre enuig és haver d’assumir les situacions provocades per terceres persones que no coneixem, o per persones que ostenten responsabilitats socials, econòmiques o polítiques que marquen els criteris de la nostra quotidianitat. El que sí és del tot injust és que la malícia d’uns provoqui que altres es vegin sotmesos a la pobresa, a empresonaments, a malalties, a persecucions, o a la manca de drets fonamentals.

Seguint amb la nostra locució podem afirmar que Jesús és el “qui es carrega el mort” de tots plegats i de totes les situacions, sense excloure res ni a ningú. És el que Joan Baptista subratlla al veure’l: “Mireu l’anyell de Déu, mireu el qui pren damunt seu el pecat del món”. Jesús no contempla el pecat del món, el pren de forma voluntària damunt seu per redimir-lo. Trobar algú que assumeixi les debilitats, els pecats i les maleses d’una persona estimada és factible, però trobar algú que ho faci per a tothom és quelcom exclussiu de Jesucrist.

Aquest gest de carregar-se al damunt les culpes de tothom està reservat a persones molt santes, i sobretot a Jesucrist. Ell és l’únic que pot trasformar el nostre pesar en alleugeriment, el nostre dolor en bàlsam, les nostres frustracions en pau interior. Jesús fa el que fa amb nosaltres perquè és el servent escollit de Déu, el seu Fill carregat d’autoritat divina, per fer arribar la salvació d’un cap a l’altre de la terra.

Investidures (Baptisme del Senyor 2011)

Fa quinze dies i escaig que presenciàvem la investidura del nou president de la Generalitat. L’acte va tenir tres moments principals. Primer, el discurs d’investidura. El segon moment va se l’elecció. Per últim, tingué lloc la cerimònia d’investidura. Doncs veurem com les lectures d’avui també tracten del mateix, però no d’investidures humanes, sinó divines.

En la lectura del profeta Isaïes hem escoltat un discurs d’investidura pronunciat per Déu mateix, que presenta solemnement el seu candidat: “Aqui teniu el meu servent, de qui he pres possessió, el meu estimat, en qui s’ha complagut la meva ànima”. Es tracta de l’anomenat “Servent de Jahvè”, escollit per Déu per desplegar un sòlid programa de govern: portar el dret a les nacions amb fermesa, no cridar ni alçar la veu, no trencar ni apagar allò que és feble, ser aliança del poble, ser llum de les nacions, tornar la vista als cecs, alliberar els empresonats. En el cas d’aquest Servent de Jahvè, l’elecció ha estat prèvia, i la cerimònia i el discurs d’investidura eren una sola cosa.

Si algú volgués buscar les pessigolles diria que el president de la Generalitat ha estat votat, i el servent de Jahvè és designat a dit. Per a un no creient és tracta d’una imposició mancada de sentit democràtic. Per a un creient és tracta d’una llarga campanya de preparació, feta de coneixences mútues i de diàlegs constants: “T’he cridat bondadosament, et prenc per la mà, t’he configurat”.

Passem a l’escena evangèlica del baptisme de Jesús. La podem resumir com una cerimònia d’investidura –divina- amb un brevíssim discurs final –diví- que proclama l’elecció. Primer de tot, Joan Baptista reconeix i manifesta la grandesa del candidat: “Com és que tu vens a mi?”. Són els prolegòmens. Després del bateig els cels s’obren, l’Esperit de Déu baixa com un colom, una veu parla del cel: es tracta d’una litúrgia celestial que solemnitza el moment i que subratlla la seva transcendència.

“Aquest és el meu fill, el meu estimat, en qui m’he complagut” és el discurs d’investidura i l’elecció. Són unes paraules clares i cenyidíssimes que descriuen el candidat: és el fill de Déu, és el seu estimat, és el seu escollit. Com en el cas d’Isaïes podriem qüestionar el modus procedendi de l’elecció, aparentment sobtada i que sembla anul·lar la llibertat humana. Aquesta no és la manera de funcionar del Déu bíblic.

En l’escena veiem un Jesús adult -trenta anys diu la tradició-, que celebrant religiosament el Shabat, participant en les pregàries sinagogals i en les festes de pelegrinatge a Jerusalem, resant les múltiples pregàries diàries que acompanyen un jueu pietós com ell seria, Jesús va descobrint qui és i què ha de fer.

L’escena del baptisme és la confirmació de tot plegat, la investidura divina de Jesús, el candidat més adequat que Déu pugui oferir a la humanitat. Un candidat preparat, format, disposat i ressuscitat. Només cal creure, assumir i seguir el seu programa, no de govern, sinó de vida.

Naixement i manifestació (Epifania 2011)

Nadal sense l’Epifania seria una anècdota. L’Epifania sense Nadal seria un bluf. Són dues frases concíses que mereixen explicació. L’escena del naixement de Jesús –Nadal- apareix explicada en els evangelis com un esdeveniment molt local. Més enllà dels pares i dels pastors de la contrada ningú més se n’assabenta, excloent els àngels del cel que sí que se’n fan ressó cantant: "Glòria a Déu a dalt del cel i a la terra pau als homes".

Però l’entrada en escena dels savis d’Orient significa tot el contrari. La nativitat de Jesús es converteix en un esdeveniment universal. El cel ho anuncia amb una estrella lluminosa, uns savis venen de ben lluny a contemplar-lo i a retre-li homenatge, el rei i la capital de Jerusalem s’inquieten pel succés, els sacerdots i els lletrats ho confirmen citant l’Escriptura. Tot queda afectat pel naixement de Jesús. Aquest és, en síntesi, el missatge de la festa d’avui. El mot Epifania, que literalment siginifica: “manifestació”, ja ho diu tot.

Per això Nadal i Epifania són dos moments inseparables del mateix esdeveniment, dues cares de la mateixa moneda: l’encarnació i la manifestació de Déu a tots els pobles. Tot plegat concentrat en la persona de Jesús. Si Jesús neix no és per fer contents a uns quants deixebles i amics, sinó per irradiar a tots els pobles una bona nova. Si Jesús es manifesta de forma esclatant, no és per impresionar i aclaparar els humans, sinó per subratllar el valor de la seva condició humana.

Nadal i Epifania també han de ser dos moments inseparables de la nostra vida de fe. No podem reduir la nostra condició cristiana a uns caus d’intimitat on ens trobem a gust i prou. Cal irradiar, començant pels més propers, i també arreu, el que creiem i el que vivim, si és que estem convençuts de la seva validesa. Tampoc podem reduir la nostra fe a deixar-nos impresionar per uns moments impactants i emocionants: la missa del gall o del pollet, la vinguda del papa, el Via Crucis de Setmana Santa, pelegrinar a Lourdes, a Roma, a Assís o a Terra Santa. Cal després arromangar-se per omplir de contingut la nostra rutina.

La nostra fe és quelcom personal, però d’abast universal. No podem trencar aquesta doble dimensió. Demanem als savis d’Orient que ens donin una mica de la seva alegria immensa al contemplar l’estrella i l’Infant, per poder assaborir amb joia i amb convicció el misteri de fe, per fer el que ens dèia el profeta Isaïes: "Alça els ull i mira al teu voltant".

Protecció divina (Sagrada Família 2010)

“Un àngel del Senyor s’aparegué en somni a Josep”. Podríem dir, en llenguatge popular, que es tracta de l’àngel de la guarda de sant Josep. Són dos cops que apareix aquesta frase en l’evangeli, i que converteixen aquest misteriós àngel en l’autèntic protagonista del relat. És ell qui avisa a Josep que fugin a Egipte. És ell qui anuncia la mort d’Herodes i li diu de tornar a Israel. Més veladament, l’evangeli diu que Josep, en una revelació enmig d’un somni, decidí anar a Galilea un cop arribats a Israel.

Els somnis, les revelacions, l’àngel que parla, són un escenari religiós molt expressiu i entenedor. El missatge és clar i doble. Per una banda, Déu protegeix solícitament la Sagrada Família. Per altra banda, Josep sap estar atent, alhora, a les circunstàncies que l’envolten, i a la veu de Déu que li parla.

Nosaltres també –com sant Josep- procurem protegir les nostres famílies dels impactes provocats per la quotidianitat o els imprevistos. Es tracta d’assolir el màxim de seguretat i de preveure possibles infortunis, mitigant tant com puguem els seus efectes. Per això ens fem assegurances mèdiques, assegurances de vida, assegurances de la llar, assegurances a tot risc del vehicle, assegurances d’accidents, assegurances de viatges, etc...

No obstant, veiem com quelcom anecdòtic o secundari el procurar-nos algun tipus de protecció divina. Els àngels de la guarda actualment els tenim a l’atur, avorrits que ningú els demani suport i ajut. El que ens passa o ens pugui passar estem convençuts que és fruit de les circumstàncies i de l’atzar, on Déu no té art ni part, llevat de quan quelcom greu ens sacceja: aleshores sí que denunciem la seva passivitat. Però tots els masses piquen. L’altre extrem d’excloure a Déu de la nostra realitat seria caure en un dirigisme diví, on tot està prescrit i marcat, on els humans esdevenim unes simples titelles.

Sant Josep representa un posicionament intermig digne de tot elogi i digne de ser imitat. Cal mirar de front la quotidianitat que ens envolta, per difícil que sigui, i respondre amb les nostres capacitats. Cal també mirar al cel, per estar atents a les sempre misterioses i subtils intervencions divines. Les nostres circunstàncies personals, de parella, i familiars, per molt que les cuidem materialment, sempre necessitaran d’una cura que prové del cel. Acostumem-nos a tenir-la present, a demanar-la, i potser constatarem que això que un àngel parli en somnis és molt més que una imatge literària.

Matí de Nadal a la presó Model (Nadal 2010)

Entrem i ajustem la porta de fusta que hi ha al carrer Entença. Com és habitual, a l‘esquerra, dos mossos vigilen l’accés darrera una pantalla metàl·lica, que només els deixa visible les espatlles i el cap. Els diem bon Nadal. Atravessem el pati que ens porta, en línia recta, al reixat principal. A la seva dreta hi ha la sala on els familiars, parents, o amics dels interns, esperen el seu torn per accedir a visitar-los.

Escoltem el nostre nom d’algú que està en aquella part del pati. Girem el cap. És un jove de 25 anys que havia residit -quan en tenia 18- en els espais d’acollida que hi ha al convent. Feia un parell d’anys que no sabiem res d’ell. Ens abracem calorosament. Ens diu que ahir va passar a saludar-nos i no ens va trobar. Viu fent de pagès entre el Bages i el Berguedà. Fa bona cara i està eixerit. Ha baixat a Barcelona per acompanyar una família que el va ajudar i ara tenen un fill a la presó. Els feia vergonya entrar a la Model i ell s’ha prestat a fer-lis companyia. Quin detall! Quina il·lusió veure com aquest xicot tira endavant! La nostra conversa no pot durar gaire, car a les 10 comencen les misses. Ens acomiadem efusivament i ens diu que dilluns ens vindrà a visitar.

Seguim el nostre camí i passem pel primer reixat, pel segon, i pel tercer, saludant i desitjant bon Nadal als funcionaris que avui els toca treballar. Arribem a la capella quan són a punt de començar. Tres guitarres, una pandereta i un cantor animaran les dues misses. Acompanyem al capellà del centre concelebrant amb ell. Això ens permet fixar-nos més en els petits detalls: al nostre costat un intern té els ulls plorosos tota la celebració, les nadales van escalfant progressivament un ambient avui més entristit, les pregàries espontànies expressen més que mai les ganes d’estar a prop dels seus, al moment de la pau tots tenen ganes de ser abraçats pels capellans.

Li diem a un intern que té mala cara. Ens explica que fa dies que no pren la metadona. Vol tenir el cap clar per pensar, sense boires que l'enterboleixin. Diu que aquests dies de Nadal li agrada reflexionar. Un altre intern ens diu que segurament coneixerem algú que sigui pobre. Ens dóna una tarja telefònica de 5 euros perquè algú pugui trucar a casa seva. Un altre intern ens explica que ahir a la nit va veure per la televisió la missa del gall presidida pel papa al Vaticà. Ens confessa que li queien les llàgrimes al veure-ho i no se n’amagava, malgrat les burles dels seus companys de cel·la. Un altre intern, un dels que van ser confirmats la setmana passada, després de missa, en un racó, ajuda a un company que no deu saber escriure català o castella. Li escriu una instància que serveix per demanar al centre qualsevol cosa. Un altre intern que ha aconseguit sortir d’una galeria on hi ha interns més conflictius, ens demana per confessar-se. Vol canviar.

Abraçades càlides, pregàries sentides, reflexió, llàgrimes d’emoció i d’enyorança, ajut als altres, ganes de canviar. Això és Nadal en un centre penitenciari. En essència, molt semblant al nostre. Qui sap si, més genuïnament dolorós que el nostre.

Senyals prodigiosos (Advent 4)

“Demana al Senyor un senyal prodigiós”. Així de fàcil Déu li posa les coses al rei Acaz. Déu s’ofereix a obrar el prodigi que el rei li demani, sigui quin sigui, tan avall o tan amunt com al rei li plagui. Aquest oferiment diví tan extraordinari és, sorprenentment, rebutjat pel Acaz: “No en vull demanar cap, no vull temptar el Senyor”. Quins falsos escrúpols! o quina prevenció! o quina curtedat la del rei! de rebutjar una proposició divina de tals dimensions!

És aleshores quan el profeta Isaïes entra en acció, exercint de mediador entre Déu i la casa reial de Judà. En primer lloc critica la mediocritat i poca lucidesa del rei: “¿No en teniu prou de fer-vos pesats als homes que fins us feu pesats al meu Déu?”. En segon lloc anuncia que encara que el rei rebutgi un signe diví, aquest vindrà: “La noia tindrà un fill i li posarà Emmanuel”.

Semblantment passa a l’evangeli. El prodigi diví obrat amb l’embaràs de Maria és rebutjat per Josep en un primer moment. Vol desfer l’acord matrimonial en secret, i deixar Maria a l’intempèrie. En aquest cas, el mediador és un àngel, que fa recapacitar a Josep, el qual, finalment, “la prengué a casa com a esposa”. Els designis divins, malgrat els estira i arronsa, acaben finalment concretant-se en la realitat dels humans.

També podem establir paral·lels amb la nostra realitat. Déu continua proposant i oferint signes de la seva presència, potser no tan prodigiosos com li oferia a Acaz, però tanmateix signes. El nostre moment històric, com sempre passa, està massa preocupat per esperar signes portentosos del cel. Tenim crisi econòmica, ens volen pujar l’edat de jubilació, els controladors fan vaga i no ens deixen viatjar, ens pujaran la llum i la tarja de metro al començar l’any, i el Barça lluirà propaganda a la samarreta. Enmig de tantes contrarietats qui està per esperar miracles divins! A més, en els nostres temps, els qui fem signes prodigiosos som els humans gràcies a la ciència i a la tècnica. No ens calen intervencions divines. La ciència i la tècnica són els nostres déus actuals i només a ells hem de donar culte.

I nosaltres continuarem encaparrats com el rei Acaz, o sabrem reaccionar com sant Josep, però sigui quina sigui la nostra reacció, Déu continuarà pacientment i amorosament desplegant els seus designis, ja sigui de forma directa, ja sigui amb l’ajut dels qui, sabent-ho o no, li fan de mediadors. Els propòsits divins, malgrat els estira i arronsa humans, acaben finalment concretant-se en la nostra realitat, perquè Déu és l’únic Senyor de la història.

Sou vós o n’hem d’esperar un altre? (Advent 2)

"Sou vós o n’hem d’esperar un altre?," es pregunta Joan Baptista sobre Jesús. El seu empresonament li és motiu de desconcert i necessita algun tipus de confirmació. El seu coratge d’anunciar públicament una renovació social i religiosa, i la seva esperança de ser escoltat se li han girat en contra. Ara està empresonat. Sort d’alguns deixebles fidels que li fan de portaveus, però les autoritats del moment l’han engarjolat.

No és fàcil mantenir la personalitat quan l’opinió pública se’t gira en contra. Antigament perquè l’autoritat política i religiosa dominava l’opinió pública sense problemes. Avui dia perquè els poders polítics i econòmics la controlen i la manipulen fàcilment amb els mitjans de comunicació.

Joan Baptista expressa, amb la seva pregunta desconcertada, el sentiment de molts creients de casa nostra. A diferència d’ell no estem empresonats: vivim en un país democràtic, plural, respectuós i garant de les llibertats personals i col·lectives, però sí que ens sentim molt condicionats i amb poc espai públic per manifestar la nostra religiositat. Tanta pressió subtil en contra provoca defalliments i abandonament de la fe, justificats amb els arguments que ens subministra tan habitualment la mateixa opinió pública: som antiquats, anacrònics, immobilistes, piramidals, clericals, poderosos, immorals, etc, etc... Sembla que cada abandonament de la fe esdevingui un alliberament personal, un triomf de la societat, i a més un bé col·lectiu.

El temps del profeta Isaïes, en concret de l’anomenat segon Isaïes, són també èpoques de desconcert. El profeta, conscient del defalliment en la fe, exhorta a la cohesió: “Enrobustiu les mans que es deixen caure, afermeu els genolls que no s’aguanten. Digueu als cors alarmats: sigueu valents, no tingueu por!”

Sant Jaume també escriu, en temps del Nou Testament, a una comunitat desoncertada. Per això els diu: “Voleu un exemple de paciència en els mals tractres? Preneu el que us donen els profetes”.

Advent és temps d’esperança, i també de perseverança. La perseverança no és més que l’esperança convertida en resistència activa i convençuda. La perseverança s’alimenta de la vivència de fe, i malgrat els defalliments i desconcerts, ens manté ferms. Jesús és la nostra esperança. Jesús és el fonament de la nostra perseverança.

Esclava o serventa? (Immaculada Concepció 2010)

“Sóc la serventa del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules”. Segurament ens haurà cridat l’atenció el petit canvi que hem fet: en lloc de dir “Sóc l’esclava del Senyor”, com hem escoltat a l’evangeli, hem dit: “Sóc la serventa del Senyor”. Abans de fer valoracions, subratllem que la darrera edició de la Bíblia Catalana Interconfessional introdueix aquest canvi intencionadament. Suposem que hi ha dos motius, un de pastoral o pedagògic, i un altre de teològic.

La paraula grega original que s’amaga sota les paraules catalanes “esclava” i “serventa” té ambdós possibles sentits. Per tant, les dues traduccions són formalment correctes. No obstant, rera aquest mot grec batega una paraula hebrea que, també pot traduïr-se per esclau i per servent, però en el context bíblic, i quan es refereix a relacions amb Déu, sempre té la impostació de servent: els levites i sacerdots que treballen al temple no són esclaus, són servents; ocupar-se del culte al temple no és esclavatge, és servei; els coneguts càntics del “Servent de Jahvè” del profeta Isaïes no se’ns ha acudit mai d’anomenar-los càntics de “l’Esclau de Jahvè”. La lògica teològica és evident. Tots els qui estan a prop de Déu no són esclaus, sinó servents. Doncs amb Maria igual.

A més d’aquest argument de fidelitat al pensament bíblic, el motiu més definitiu del canvi és el pastoral o pedagògic. Avui dia ens fa mal a les orelles la frase “Sóc l’esclava del Senyor”. Però més que mal a les orelles, fa mal a la nostra sensibilitat. Cal posar-hi molta devoció perquè aquest “esclava” no ens afecti, i sobretot, veient la imatge de les benintencionades religioses netejant l’altar de la Sagrada Família.

La imatge de la dona submisa a tot, fins i tot a Déu, sortosament ha desaparegut. Aquest canvi social ha implicat, decennis després, un canvi en aquesta traducció, que converteix a Maria en una dona responsable, madura i lliure. La seva resposta no és de submissió, sinó de compromís religiós i de servei generós i incondicional a Déu. Algú podria dir que d’esclava a serventa no hi ha pas tanta diferència. Li podriem respondre que no és mateix estar obligat que estar a disposició.

La festa d’avui proclama que Maria no és esclava del pecat. Aquesta nova edició de la bíblia catalana ens diu que Maria no és esclava del Senyor. Ja és serventa! Anem avançant!

El nostre vestit és Jesucrist (Advent 1)

Portar roba de marca evidencia el nostre estatus econòmic i social. Segons quin sigui el nom d’aquella marca, el nostre estatus serà més alt o més baix. Malgrat posem la qualitat del producte com a excusa per comprar-lo, en el fons hi ha una bona dosi de voler presumir.

Sant Pau escriu als cristians de Roma del segle primer dient-los “que el vostre vestit sigui Jesucrist”. Es tracta d’una invitació a que Jesús esdevingui el nom de marca per qui optem, aquell que ens identifica, i amb qui ens sentim més còmodes i protegits. No obstant, la nostra opció per Jesucrist com a vestit no ens ha de portar a presumir-ne, però tampoc a dissimular-ne la marca. Tot això és extern, superficial, i mancat de personalitat.

Vestir-se de Jesucrist és revestir-se tant interioment com exterioment. Es tracta d’un habillament integral i equilibrat. No pot haver-hi exterioritat cristiana sense una interioritat viscuda i profunda. No pot haver-hi interioritat cristiana sense irradiació del que es mou ànima endins.

El temps d’Advent que avui inciem ens esperona a revisar el vestit de Jesucrist que portem posats. Es tracta de revisar sense presses si el tenim rebregat i descuidat, si fa goig cara enfora però fa pena cara endins, si el portem desmotivats o amb desgana. “Estigueu a punt”, “Prou de dormir”, “Vetlleu”, “Siguem conscients dels moments que vivim”, són exhortacions d’aquest primer diumenge d’Advent que hem de viure com un estímul a portar amb la màxima dignitat i coherència possible el vestit de Jesucrist, el Senyor.

Els dos trons (Crist Rei 2010)

Els textos del Nou Testament ens recreen la reialesa de Jesucrist en dos trons: un de celestial i un de terrenal. El tron celestial el situen a la dreta del Pare, i ens emmarca a un Jesús diví, glorificat i exalçat al costat de Déu. Aquest tron no el veiem amb els ulls físics, però ens és fàcil imaginar-lo amb els ulls de la fe: es tracta d’una escena celestial nítida i expressiva.

L’altre tron de Jesús és a la terra. Els quatre evangelis, de diferent forma, coincideixen a descriure la creu com un tron terrenal, que ens emmarca a un Jesús humà, sofrent i menystingut. La roca del Calvari, el Gòlgota, esdevé el seu palau reial, i la creu el tron que proclama la seva reialesa. Aquest segon tron ens costa més d’entendre i d’assumir perquè trenca els nostres esquemes humans de reialesa; sols el “veurem” i l’entendrem –novament- amb els ulls de la fe.

Des de la racionalitat i la lògica humana és absurd i inassumible acceptar el missatge evangèlic que la creu esdevé un tron reial. Aquesta dificultat queda recollida pel mateix evangeli amb els dos malfactors que són crucificats amb ell. Més que fer valoracions moralitzants i simplistes dient que un és el bon lladre i l’altre el mal lladre, els dos personatges expressen dues maneres de reaccionar davant de Jesús: el qui no veu res, i el qui sí hi veu. El primer lladre, un supervivent, mira a Jesús amb ulls pràctics: aprofita l’avinentesa i la proximitat amb Jesús per poder salvar la pell. El segon lladre mira a Jesús amb els ulls de la fe i veu la seva grandesa. Per això li diu: “Senyor, recordeu-vos de mi quan sigueu al vostre regne”.

Aquestes dues maneres de veure a Jesús a la creu -la utilitarista i la creient- ens fa pensar en les dues actituds fonamentals que hi ha hagut en la vinguda del papa Benet a Barcelona el passat set de novembre. La seva presència no ha estat pas discreta: anunci constant de la seva vinguda, papamòbil pels carrers de la ciutat, recepció de les autoritats, celebració massiva a la Sagrada Família, intens desplegament mediàtic. Però malgrat tanta vistositat les reaccions han estat fonamentalment les mateixes: els qui no han sabut (o no han volgut) veure més enllà d’aquesta vistositat, quedant-se amb el tòpic o amb el refús. Altres, han mirat aquesta vinguda amb els ulls de la fe, i malgrat les diferents sensibilitats, han sabut acollir.

En aquest cas també és fàcil de moralitzar, i acusar-se mútuament de bons i de dolents, cadascú des dels seus paràmetres. Des de l’àmbit creient no podem caure en aquest simplisme i voler apropiar-nos d’aquesta visita. El papa no va venir exclussivament pels catòlics catalans, va venir a visitar a tots els catalans. Jesús no va venir només pel qui anomenem bon lladre, va venir pels dos, és a dir, per tots.

La creu de Jesús és el tron des d’on Jesús regna: des del sofriment, la incomprensió i el rebuig. No vulguem, els qui ens diem seguidors de Jesús, convertir la nostra opció de fe en un tron celestial que ens permeti incloure o excloure a qui vulguem. Ara no toca ni tampoc ens pertoca. Ara toca assumir el mateix paper terrenal que Jesús. Ell, des del seu tron celestial, ben merescut, vetllarà per tots els qui són dalt del calvari adreçant-li diferents discursos, uns de més pietosos i altres menys o gens. Però tots som al seu costat, que és el que compta per ell.

Paraules i mirades (Antologia de textos espirituals de Jordi Llimona)

(Aportació llegida en la presentació del llibre, als caputxins de Sarrià, el 25-novembre-2010)

El coordinador d’aquesta presentació ens enviava un emmarcament temàtic per cada una de nostres aportacions. La d’un servidor deia així: Què hi havia en el fons de l’ànima de Jordi Llimona? Un enamorat de Crist, de la paraula, de la creació, del ser humà? Un poeta? Un teòleg? Coneixent al coordinador, les mateixes preguntes esdevenen respostes: Què hi havia en el fons de l’ànima de Jordi Llimona? Es tracta de treure els interrogants: un enamorat de Crist, de la paraula, de la creació, del ser humà. Un poeta. Un teòleg. En la mateixa línia, un servidor indicava, en una anterior aportació, que la clau de lectura de Jordi Llimona era la seva dimensió de creient, concretada en la seva opció de vida religiosa caputxina. També apareix breument ressenyat en la Introducció del llibre que estem presentant i que esperem que compreu.

Per això ens permetem aplaudir la bona pensada del coordinador de l’obra, que és el mateix que ha coordinat la presentació, i que és el mateix que fa de presentador. Una antologia de textos espirituals de Jordi Llimona és anar a les arrels del personatge. Un personatge polièdric, certament, que ha estat un referent per a polítics, artistes, escriptors, periodistes…; però el Llimona més genuï era el Llimona creient, el que concelebrava en aquesta església cada dia en la missa conventual; el que presidia la celebració de la missa dominical de dos quarts de dotze; el qui seia en el cor d’aquí darrera al matí per resar Laudes, al migdia per resar Sexta, i la nit per resar Vespres. El qui tenia amagat sota un coixí de la sala capitular on fem les completes el seu llibret, on havia afegit unes lectures diferents, perquè les que hi ha en el breviari no li agradaven.

Elaborar, editar, i presentar una antologia de textos espirituals de Jordi Llimona és molt més que recordar, evocar, o enyorar el personatge de forma entranyable. Cert que el llibre és entranyable perquè retrata a l’autor, però el més fonamental és que l’espiritualitat és un àmbit que no caduca, que roman viu i actual amb el pas del temps. Ho tenim captivadorament expressat en la vida dels sants, que malgrat el pas dels segles, la seva espiritualitat es manté viva. En canvi, les opinions que Jordi Llimona formulava sobre temes socials, eclesials, morals i polítics, que el van fer tan famós de portes enfora, ell mateix les anà matisant, i fins i tot canviant, els darrers anys de la seva vida.

Aproximar-nos als textos espirituals de Jordi Llimona ens permetrà, en primer lloc, veure la seva evolució religiosa amb el pas de les dècades. El llibre manté els textos ordenats cronològicament amb la intenció d’ajudar al lector a captar aquesta evolució. Però sobretot, aquests textos espirituals ens han d’ajudar a actualitzar la seva manera de veure i de viure la fe, i de retruc, de veure i de viure el món com a creients.

Opinions de Jordi Llimona sobre la societat, sobre Catalunya, i sobre l’Església, avui dia ja no serveixen. Ell mateix era conscient que les coses evolucionaven, i els darrers anys de la seva vida, amarats de maduresa i de lucidesa, es dedicà a opinar menys, a fer més silenci, a contemplar com fa un nen que no entén tantes coses que l’envolten. Però, repetim, el que sí ens serveix del nostre personatge, són els seus textos espirituals, que són uns autèntics rampells d’autenticitat que apareixen discretament dosificats en els seus llibres i que hem procurat de seleccionar en aquest llibre.

Per cloure la nostra aportació, obrim provocadorament un debat. En Jordi Llimona hagués anat a concelebrar a la Sagrada Familia amb el papa el dia 7 de novembre? Deixant de costat els impediments físics que podria tenir si estigués viu amb els seus 86 anys ¿hi hagués anat si hagués pogut? Quan va venir el papa Joan Pau II a Barcelona creiem que no va anar a la concelebració, però ara, tenint en compte com està d’empobrida la nostra església catalana, ¿s’hagués quedat a casa? Molts dirieu que no hi hagués anat, però jo opino que sí. O més ben dit, el “meu Jordi Llimona”, un home reflexiu i atent a la realitat, que m’ha ensenyat a mirar no sols l’Església sinó també la societat amb ulls crítics, sí que hi aniria. Al menys, jo voldria que hagués anat, perquè allí també calia que hi fos aquell dia.

El discurs de Jordi Llimona era un discurs fronterer i crític, però fet des de dins, o diguem-ho clar, fet per un home d’església. La nostra església catalana, avui dia apallissada per moltes bandes, segueix necessitant discursos fronterers, però clarament eclesials, perquè sinó acabarem engolits per una opinió pública subtilment destructora.

Jordi Llimona ens deixa un repte: com seguir essent fronterers o autèntics en el nostre avui. No es tracta de copiar-li discursos, sinó d’actualitzar la seva espiritualitat. Aquest llibre ens ajudarà a que cadascú dóni la seva resposta. No és un llibre de receptes espirituals ni de fórmules màgiques, és un llibre de tauleta de nit, per abans d'anar a dormir.

Ocasió de donar testimoni (Diumenge 33)

Sant Francesc d’Assís dèia en els seus consells espirituals –anomenats Admonicions- que per conèixer la paciència i la humilitat d’un frare, aquesta no es podia detectar quan les coses li anéssin de meravella; sinó quan les coses li anéssin malament, i tot se li girés en contra. La paciència i humilitat que mostrés en els moments difícils és la que té, i no pas altra.

Es tracta d’un diagnòstic espiritual i existencial digne d’un sant, apte no sols per frares, sinó per a tothom, i especialment en aquests moments de crisi econòmica. Fa quatre dies tot marxava bé, hi havia molta feina i escassa preocupació per l’avenir. Era fàcil ser virtuós. Però la truita s’ha girat, l’atur ha augmentat considerablement, els subsidis s’acaben, moltes feines trontollen, i la sortida del túnel no sembla imminent. La paciència i humilitat que mostrem en aquests moments serà la que tenim, i no més. La capacitat d’encaixar les dificultats presents ens deixarà retratats.

Aquest moment “serà una ocasió de donar testimoni”, com dèia l’evangeli, també immers en uns temps convulsius: desconcert social, amenaces de guerres i de revoltes internacionals. Però per si fos poc, la primitiva comunitat cristiana patia un plus de dificultats: desorientació religiosa, persecucions, empresonaments, judicis, traïcions familiars, acusacións públiques de ser cristià. “Sofrint amb constància us guanyareu per sempre la vostra vida” sentencia també l’evangeli. En una època benestant i tranquil·la, aquesta frase sona exagerada o masoquista, però quan hi ha problemes, com ara, prèn tot el seu sentit i vibració.

Aquesta és la intenció de les lectures del final d’any litúrgic, que la setmana vinent clourem amb la festa de Crist Rei: una exhortació a perseverar en la fe, passi el que passi, peti qui peti. La visita que el papa Benet ens feìa a Barcelona la setmana passada ens ha d’encoratjar a valorar el present com una ocasió per donar testimoni. No és moment de dramatismes, i menys encara de victimismes: aquest discurs no és cristià. És ocasió de donar testimoni desplegant les nostres capacitats. Es tracta de saber respondre al present amb paciència, amb humilitat, i amb creativitat; que no és el mateix que dir resignació, servilisme i fugides endavant. I això val tant per la realitat eclesial com per la realitat econòmica que estem vivint.

La nostra condició de persones creients ens ha de donar la lucidesa i la serenor necessàries per saber encarar el present amb dignitat, esperant que, com dèia el profeta Malaquies, “per a vosaltres, que venereu el meu nom, sortirà el sol de la felicitat. I els seus raigs seran saludables”.

"Jesús els respongué" (Diumenge 32)

“Els saduceus neguen que els homes hagin de ressuscitar”. És un aclariment que fa l’evangeli de Lluc per introduïr un debat amb Jesús sobre el tema de la resurrecció. No podem dir, fent paral·lelismes, que els saduceus eren com els laicistes d’avui dia, perquè els saduceus coneixien i seguien la llei de Moisès, i els laicistes ni creuen ni volen que els altres creguin. Potser no tan escrupulosament com altres, però podriem qualificar als saduceus de religiosos. Tan sols que estarien tan ben instal·lats com a classe benestant al voltant del tetrarca Herodes i dels conqueridors romans, que no els caldria esperar un bon cel si ja el gaudien a la terra.

“Jesús els respongué”, continua l’evangeli. Els saduceus el qüestionen amb una pregunta que té una part de ridícula i una part de burleta. Malgrat tot, Jesús els respon. No té cap prevenció d'entrar a la gola del llop. Jesús aborda el tema i dóna els seus arguments. No discuteix, no menysprea, no polemitza, no ataca. Diu la seva amb convicció, sense miraments ni prevencions. L’evangeli es clou dient que ja no s’atrevien a preguntar-li res més.

No tots els creients, encara que estiguem formats teològicament, tenim la personalitat de Jesús per deixar-nos interpel·lar amb actituds tendencioses o discursos vanals, i sortir-ne airosos. Som molts els cristians que manifestem les dificultats que tenim per argumentar la nostra condició de creients: topem amb un mur infranquejable de tòpics. Aleshores, cansats o per comoditat, evitem aquests debats per considerar-los estèrils i optem per la resignació i restar callats.

Però avui sí que hem respost. Sense estridències, però amb presència. Sense treure pit, però amb molta dignitat. La celebració que avui ha presidit el papa Benet a la Sagrada Família ha estat un moment religiosament sublim i socialment històric. Avui tot ho teniem a favor: la bellesa de la nau, les veus dels cantors, la solemnitat de la litúrgia, la connivència de les autoritats municipals, nacionals i estatals, fins i tot les manifestacions en contra quedaven bé. L’homilia del papa ha estat matisada i correcte, sense atacar res ni ningú com diuen alguns mitjans.

L’arquebisbe Lluís ha subratllat a tort i a dret que espera que aquesta visita tingui molt fruits espirituals i pastorals. Aquest és també el desig de tots els catòlics barcelonins i catalans. L’ambient que hem vist i hem viscut a la Sagrada Família, tant a dins i a fora, era de joia. Aquest matí ens hem sentit orgullosos de ser catòlics. Quina vivència tan poc usual!

No podem desaprofitar l’ocasió per continuar, a partir de demà, com si res no hagués passat. El que Gaudí va ser capaç de dissenyar, i nosaltres de consagrar al culte amb la presència sempre interpel·ladora del papa, és una gran resposta a la nostra societat. Animem-nos i encoratgem-nos mútuament, en els nostres petits àmbits i en la nostra qüotidianitat, a seguir responent.

Lletania dels sants catalans (Tots Sants 2010)

“Eren gent de tota nacionalitat, de totes les races, i de tots els pobles i llengües”. Es tracta, segons l’Apocalipsi, d’una multitud incomptable de màrtirs victoriosos plantats davant del tron de Déu i de Jesús glorificat.

L’autor de l’Apocalipsi, enmig del seu llenguatge simbòlic i de les seves imatges celestials, posa de manifest la seva universalitat amb aquesta descripció de la multitud celestial. És un cant de reconeixement a la diversitat de nacions, races, pobles i llengües que creuen en Jesús. Per ell, aquests sants que gaudeixen de la glòria divina no han perdut de cap manera la seva identitat terrenal, sinó al contrari, esdevenen un cant polifònic a la presència de Déu que arriba a tots els indrets geogràfics i a tots els humans.

Per això avui, festa de Tots Sants, ens permeten centrar-nos en els sants d’una nació concreta, d’un poble concret i d’una llengua concreta: els sants catalans. En fem referència perquè ells són més nostres i més propers per la senzilla raó que van trepitjar la mateixa geografia que nosaltres, perquè van parlar i pregar amb la mateixa llengua que nosaltres, perquè tenien la mateixa mentalitat que nosaltres.

Aquest reivindicació dels sants de la nostra terra la podrem gaudir a cor què vols en la celebració del proper diumenge a la Sagrada Família quan, en la lletania dels sants, s’invocaran els sants catalans. Opinem que serà un moment religiosament molt emotiu quan, en la cadència repetitiva de la seva invocació, vagin sortint, un a un, els seus noms: des dels primers màrtirs de Tarragona: Fructuós, Auguri i Eulogi, que van morir a mitjans del segle III, fins al caputxí Josep Tous, beatificat recentment.

Aquests homes i dones envigoreixen les arrels cristianes de la nostra terra, sempre en constant barreja d’identitats i cultures. Des de la comunió dels sants, ells ens esperonen a continuar essent terra d’acollida, d’integració, de pluralitats, però sense perdre de vista el riquíssim patrimoni de la nostra tradició religiosa cristiana.

Més enllà dels anuncis que en la celebració de la Sagrada Família el català tindrà una presència significativa junt amb el castellà i el llatí; més enllà de la presència de senyeres..., insistim en que la lletania dels sants catalans serà el punt àlgid que expressarà la nostra identitat religiosa.

Evocant avui els sants de la nostra terra no estem fent proclames nacionalistes, ni campanya electoral subliminal. Que els organitzadors de la visita del sant pare a Barcelona subratllin la nostra llengua, cultura i tradició religiosa, és un motiu, al menys aquests dies, de reivindicar-la en veu alta. La setmana vinent ja tornarem al silenci i discreció habituals. Avui és un dia adequadíssim per recordar les paraules del bisbe Torras y Bages: “Catalunya serà cristiana o no serà”. Que la intercessió dels nostres sants ens ajudi a que així sigui!

Què és ser cristià?

Hivern de 1228. A la seva capella d’Eisenach, Turíngia, els frares franciscans s’han reunit per pregar en la freda matinada. Una dona jove, vestida pobrament, s’acosta decidida cap a l’altar. Només quan li senten la veu, els bons frares reconeixen Isabel, l’esposa del difunt sobirà Lluís. Expulsada del palau, ha hagut de dormir en un estable, perquè cap de les persones a qui ella tant havia ajudat té el coratge d’obrir-li les portes de casa seva i desafiar la injustícia dels seus cunyats i actuals regents. Ara, amb els braços oberts, es dirigeix als frares: Germans, canteu amb mi!
Què ha passat? La desgràcia li ha fet perdre el seny potser? Aparentment, Isabel ho ha perdut tot. No sols havia gaudit, i molt, de la seva vida com a esposa i mare, sinó que, des de la seva posició social, havia pogut fer molt de bé a les persones més necessitades del país i s’havia lliurat de cor a una vida de pietat cristiana fervorosa. Ara tot això sembla haver passat: no té res per oferir ni tan sols als seus propis fills, i molt menys als pobres, és tractada amb covarda mesquinesa pels qui li haurien d’haver demostrat agraïment i fins potser és temptada de pensar que Déu l’ha abandonada. I, malgrat tot, Isabel canta.
Potser aquella nit Isabel arribà precisament així al descobriment de la darrera profunditat del ser cristià. Perquè ser cristià, en darrer terme, no és fer el màxim d’obres de caritat en el mínim temps possible, ni tenir sentiments de fervor religiós constantment a flor de pell, ni complir impecablement amb les pròpies obligacions. Ser cristià significa ser de Déu, pertànyer-li sense condicions, abandonar-se a les seves mans disposat a tot. Sant Francesc ja adverteix que fins i tot el bé que fem, si ens l'apropiem, ens separa de Déu.

Santa Isabel, rere els passos del pobrissó, ens mostra com la pobresa, fins aquella que ens sobrevé sense el nostre consentiment, pot esdevenir, des de la fe, l’àmbit on es fa possible l’únic autèntic i joiós repòs de l’ànima humana, el trobament amb Aquell per al qual hem estat creats.

Zaqueus i el papa Benet (Diumenge 31)

“S’enfilà en un arbre al lloc on Jesús havia de passar”. Això és el que va fer Zaqueu per veure Jesús atesa la seva poca envergadura, la qual li dificultava fer-se un forat entremig dels qui eren a primera fila. Crida l’atenció que un cap de cobradors d’impostos, considerat aleshores com a pagà o semipagà, vulgués apropar-se a Jesús. Crida l’atenció que aquest home ric –com subratlla l’evangeli-, fes aquest gest tan poc distingit d'enfilar-se dalt d’un arbre per poder veure’l millor i amb certa perspectiva.

Proposem a Zaqueu com a model d’amfitrió del papa Benet el proper cap de setmana a Barcelona. Amb això no estem dient que tots pugem dalt els arbres per on haurà de passar el papamòbil. Primer, perquè la guàrdia urbana ens multaria per incívics. Segon, perquè els arbres barcelonins són massa alts per pujar-hi. Tercer, perquè ja no tenim edat per fer aquestes coses.

Volem dir que no tots els que vulguin seran a prop del papa Benet aquell dia. Hi haurà molts Zaqueus que tindran impediments per acostar-se-li: uns perquè la seva edat o malaltia els impedirà participar, malgrat aquest hagués estat el seu desig; altres perquè hauran de tenir cura de les seves cases i convents on hi ha coses que no es poden desatendre; altres que malgrat acudeixin a la Sagrada Família, o a l’aeroport, o als carrers per on passarà, s’hauran d’acontentat amb una llambregada o veure-ho per una pantalla; altres que, malgrat estiguin dins la Sagrada Familia participant directament de la cerimònia, els tocarà estar darrera una columna, o a la darrera filera, i no veuran res; altres que s’ho miraran a distància malgrat la seva condició d’autoritat civil els faciliti la proximitat; altres que els agradaria anar-hi, però el seu estatus de persona distingida, mediàtica, plural, o crítica, farà que s’ho mirin d'amagat a través de la pantalla del televisor.

En definitiva, aquell dia hi haurà més Zaqueus que privilegiats que estiguin a prop de Benet XVI. Però aquesta visita està dedicada especialment als nombrosíssims que ens sentim una mica Zaqueus. La consagració del temple esdevé una excusa immillorable per, en nom de Jesús, dir-nos als creients i als no creients: “Baixa de pressa que avui m’he de quedar a casa teva”. La raó d’aquesta autoinvitació de Jesús apareix ben manifesta al final de l’evangeli: “Aquest home també és un fill d’Abraham”.

Tant de bo que, commoguts pel missatge sempre integrador i mai excloent de Jesús, els barcelonins i catalans baixem dels nostres arbres, i sapiguem donar fruits de conversió i de millorament de la nostra vida: “Zaqueu baixà de seguida i el rebé tot content”.

Estofat de castanyes (Des del Montnegre 20)

Inspirats pel bé de Déu de fruits de tardor que la muntanya ens ofereix, decidim combinar-los i cuinar-los en forma d’estofat, convençuts que la seva mixtura ha de sortir bona per la senzilla raó que aparèixen en la mateixa estació. Les castanyes seran l’ingredient principal, les cireres d’arbós li donaran un toc de dolçor, el poliol proveirà la flaire i oferirà un punt mentolat. Si entenguéssim de bolets podriem fer-ne un sofregit i ens sortiria un estofat que cantarien els àngels. Però som prudents malgrat el devassal de bolets que ens envolta fent-nos dentetes.

Tornem de fer un passeig proveïts de castanyes seleccionades, de cireres madures i d’unes branques de poliol. Arribant a la rectoria coincidim amb tres boletaires. Porten els cistells plens. Amb una certa picardia, aprofitem l’educada salutació muntanyenca per elogiar la bona caça de bolets que han fet. La conversa segueix amb un seguit de simpàtiques casualitats. Aprofitem l’avinentesa per mostrar-los el fruits que portem per convertir-los en un estofat, lamentant en veu alta la nostra nul·la experiència boletaire i que ens permetria arrodonir el nostre guisat. Un d’ells, el més expert, ens diu que a l’esplanada de la rectoria n’hi haurà algun de comestible. Anem a comprovar-ho. Troba dos xampinyons de bosc de quasi mig pam d'alçada. Tot arreglat!

Acomiadats dels boletaires amb agraïment, ens posem mans a l’obra, complaguts del providencial encontre que ens ha proveït del que ens mancava. Posem al foc una cassola de terrisa, un receptacle tradicional i digníssim per cuinar un suculent estofat. Netejats els bolets amb molta cura els sofregim amb una mica d’oli d’oliva, un pessic de sal i un all. Ho remenem amb una cullera de fusta per arrodonir el procés natural de tot plegat, llevat del foc, que és de butà. Pelem les castanyes mentre el sofregit va desprenent una flaire apetitosa que delecta el nostre olfacte i ens desvetlla els sucs gàstrics.

Els bolets són quasi al seu punt. Afegim les castanyes perquè agafin el gust del sofregit i es daurin abans de tirar-hi l’aigua. Poc després, hi agreguem les cireres d’arbós que es desfan lentament, compactant-ho tot amb un atraient color marronós. Satisfets de com va tot plegat, pregustem mentalment un guisat tardoral tan harmoniós al qual ja només queda fer el més fàcil. Aboquem l’aigua i, quan bull, hi posem uns minuts les branques de poliol, deixant que l’estofat faci xup-xup a foc lent.

Uns quinze minuts després comencem a provar l’estat de la cocció. El primer tast és dedicat al caldo. Té un lleu gust aspre que ens sorprèn. ¿Serà que hem posat massa poliol, o l’haurem deixat massa estona fent que el seu gust ho envaeixi tot? Només se’ns acut tirar un altre pessic de sal per neutralitzar l’aspror mentre el caldo acaba d'absorbir-se. El segon tast, algun minut després, és per comprovar l’estat de les castanyes. Estan suficientment estovades però també tenen aquest gust aspre. Què estrany!

Ens servim un plat que fa goig de contemplar: les castanyes al punt, la salsa amb les cireres d’arbós i els trossets de bolets. Beneïm la taula i comencem a menjar. L’aspror és encara més palesa, tant, que malgrat fem el cor fort i seguim menjant, no podem resistir aquest gust tan intensament displicent. Intuïm que les causants hauran estat les diminutes boletes que compacten les cireres d’arbós. Renunciem, després de tanta expectació, a seguir menjant. Ens hem d'acontentar amb l’olor que el sofregit de bolets ha deixat a la cuina, i que encara roman.

Fuirosos (Des del Montnegre 19)

Sortim del recinte de la rectoria i baixem per la pista fins a la rambla. Ens desviem pel camí que baixa per la dreta, assenyalat amb el rètol “GR-83. Canigó”. El primer tram de camí éstà pleníssim de bolets, car som en una zona d’obaga coberta per grosses alzines i per sureres. Just després de la primera cruïlla el camí es converteix en un sender estretíssim per on passa una persona. Així serà fins que arribem a la vall de Fuirosos.

El corriol baixa pronunciadament, sempre encarat al nord. Arribem a l’encreuament on hi ha la rajoleria i seguim davallant enmig del bosc espès, fregant arbres, arbustos i branques. Creuem diverses vegades, fent drecera, el camí que baixa zigzagejant muntanya avall. Veiem alguns bolets immensos que tenen un pam d’alçada i un pam de diàmetre en la seva copa! La nostra imaginació reviu escenes infantils de contes i dibuixos animats on els follets del bosc viuen animadament dins d’ells. Amb aquests tamanys ara sí que ho veiem possible! Quan ens acostem a la fondalada el nostre sender aprofita per resseguir el traç natural d’alguns rials, obligant-nos a caminar inclinats a causa de la vegetació que forma un túnel natural .

En mitja hora hem arribat a la vall. El caminoi fineix just davant de can Riera de Fuirosos. Girem a l’esquerra, en direcció oest, seguint la pista que ens portarà al Forn del vidre. Allí arribem quinze minuts després, mentre escoltàvem amb claredat la remor de la riera, que flueix paral·lela al camí, però a una certa distància i a un nivell inferior. Volem apropar-nos-hi i aprofitem el camí que hi ha just davant del Forn del vidre, obert enmig d’esbarzers, que ens porta al rierol. Quin espectacle! Sembla que estiguem en un paratge pirinenc!

Portem la clau de l’església de Fuirosos, dedicada primer a sant Cebrià, i després a sant Roc. Ens costa arribar a l’entrada, car les mates de ginestera estan altíssimes. Obrim girant la gran clau una volta, i empenyem la porta que frega inevitablement amb la sorra acumulada al terra. Donem un cop d’ull a la teulada, que es manté bé. Anem al peu del campanar i fem sonar la campana trenta-tres vegades. Un parell d’ocells ajocats sota la teulada han sortit espantats al sentir el primer batec. Hem resat un parenostre i un avemaria, per recordar a les parets que són un lloc de culte. A fora, el cementiri està intacte, malgrat estigui ple de mates i matolls. Tornem a sant Martí per la pista, que puja més suau que el camí per on hem baixat. Arribem a la rectoria una hora i quart després.

Desqualificacions (Diumenge 30)

El fariseu i el publicà de la paràbola evangèlica són dos personatges intencionadament reinventats per Jesús. Els cobradors d’impostos tendien a ser gent amb pocs escrúpuls i s’enriquien notòriament fent aquesta labor, però a la paràbola apareix com un exemple d’humilitat i penediment. Els fariseus eren uns referents socials per la seva fidelitat a la llei de Moisès i la seva religiositat, però a la paràbola apareix com un prepotent i un cregut.

Nosaltres, lectors posteriors de la paràbola, tendim a classificar als fariseus com a dolents i als cobradors d’impostos com a bons, quan la realitat sociològica no era pas així. Jesús capgira els convencionalismes socials del seu temps amb una intenció ben definida: “Jesús digué aquesta paràbola a uns que es refiaven que eren justos i tenien per no res a tots els altres”. No sabem qui eren aquests “uns”, però intuïm que la paràbola els deixaria perplexos, i potser també molestos.

La paràbola situa els dos personatges en un entorn religiós: “Dos homes pujaren al temple a pregar”, És allí on es manifesta la jactància d’un i la modèstia de l’altre. Avui dia, en el nostre entorn religiós, també hi ha qui es refia de ser just i té per no res a tots els altres. Els trobarem en els nous moviments laicals plens d’empenta evangelitzadora, en els ordes religiosos que ostentem segles de tradició, en els grups crítics i reivindicatius amb la jerarquia, en les autoritats eclesiàstiques que lideren les comunitats. El problema no és ser teocon, religiós o religiosa, progre, rector o bisbe; el problema està en refiar-se de la pròpia autenticitat, i en menystenir els altres amb arrogància.

És bo i és necessari el debat entre les diferents maneres de veure i de viure el cristianisme. Fins i tot és sana la crítica, però no és bona l’arrogància i mirar els altres amb desdeny. Quin trist paper fem els cristians si entre nosaltres ens desqualifiquem tot el que podem! Desqualificant els altres ens desqualifiquem a nosaltres mateixos. Això és el que Jesús critica dels seus contemporanis en la paràbola del fariseu i el publicà.

Més enllà de l’entorn religiós, la crítica de Jesús també val per la pre-campanya de les properes eleccions al parlament català. El discurs dels partits s’assembla al discurs del fariseu: és tracta d’autoenlairar-se proclamant que no són dolents com els altres, acompanyant-se de convençudes desqualificacions. També ho veiem subtilment en les notícies esportives d’avui: els periòdics catalans diuen que el Madrid va marcar tants gols perquè el Santander els hi va regalar el partit. Els diaris espanyols diuen que el Barça va guanyar perquè es va expulsar a un jugador del Saragossa.

El menyspreu i el desdeny no és l’arma del qui té raó, sinó l’arma del prepotent, que amaga les seves pors i complexos sota un discurs altiu i agressiu. La discreció i la humilitat poden semblar comportaments de covard, però manifesten la qualitat humana del qui les exerceix.

Espectacular! (Des del Montnegre 18)

Espectacular! Aquest és el qualificatiu més adient per definir com està el Montnegre la primera quinzena d’octubre. Malgrat es vegin alguns arbres caiguts per les nevades del passat hivern i principis de primavera, i que tantes destrosses van fer, la recuperació de la muntanya ha estat vivíssima: sota el pont de can Riera baixa l’aigua a cor què vols; la font de sant Martí raja alegre i el seu entorn no ha acusat el més mínim la xafogor estival; l’herba de l’esplanada de la rectoria no s’ha assecat; els camins llueixen una verdor intensa i refulgent.

Contemplant la ufanor de la serralada podem afirmar que la dita “any de neu, any de Déu”, s’ha acomplert al peu de la lletra.

Ara que la natura se’ns mostra alegre i fèrtil, obsequiant-nos regaladament els seus fruits amb més prodigalitat, l’economia humana passa per temps de sequera i aridesa: estem submergits en plena crisi econòmica. Quina paradoxa! Sembla que haguem esdevingut antagònics: quan un està bé, l’altra està malament!

Antigament, els cicles de la natura determinaven els cicles econòmics, però el progrés humà va aconseguir alliberar-se d’aquests condicionaments tan imprevisibles. No obstant, també són condicionaments imprevisibles els que provoquen les crisis econòmiques actuals...

Vespres i laudes (Des del Montnegre 8)

(El lector s'adonarà que la numeració de "Des del Montnegre" tira enrera. És cert. Recuperem un escrit anterior que faltava per pulir).

Pugem els graons que pugen a la placeta –empedrada- davant l’església de sant Martí. Ens asseiem a les grades, encarades al Montseny, per resar les vespres. Són quasi les nou de la nit. Encara hi ha claror. El sol ha desaparegut darrera el Pla de la calma, regalant-nos una estela de colors vermells càlids, dolços, serens i amorosits.

Desgranem els salms, llegim la lectura i el responsori, recitem el magníficat i el parenostre, gaudim del silenci, acompanyats pel sol que davalla delicadament al mateix ritme que la nostra pregària vespertina, que contempla el finir del dia i agraeix la jornada viscuda.

Al matí següent fem els laudes asseguts en el graó del pedrís que cobreix l’entrada de la rectoria. Encarats cap el coll de can Benet, en direcció al mar, el sol acaba de sortir davant nostre. Els seus raigs es filtren entremig de les branques del gran avet de l’esplanada. L’esclat solar desvetlla el que encara estava deixondint-se, i omple de vibració allí on penetren els seus raigs decidits.

Simultàniament, la pregària litúrgica del matí ens desvetlla amb suavitat, omple de vibració el nostre interior, ahir i avui bellament gratificat per la sintonia tan harmònica amb l’horari solar.

Fruits de tardor (Des del Montnegre 17)

Sortim de la rectoria a mitja tarda. Passem pel costat de l’hostal i prenem la pista que va en direcció a Santa Maria. A la dreta, un bosquet de castanyers joves mostra, ufanós, les branques plenes de clofolles que, en algun indret, han caigut a terra. Algunes han estat aixafades per les rodes dels vehicles; altres, malgrat el respecte que fan les seves closques espinoses, estan obertes, i mostren les castanyes que han estat tan gelosament protegides.

Girem a l’esquerra pel trencall que va a can Natura. Passades les cases, entremig de les alzines, els cirerers d’arbóç destaquen per les seves boles vermelloses. Les més madures han anat caient al terra, formant petites clapes rogenques que contrasten amb el terreny, rocós i negrenc, que hi ha en aquesta vessant.

Continuem girant a l’esquerra quan trobem un trencall, i enfilem el camí que voreja la muntanya per sota can Auladell. Està pleníssim de bolets, tants, que nosaltres, inexperts com som en aquests afers, els distinguim amb una claredat insòlita. El camí desprèn, a dreta i esquerra, una flaire que reconeixem: la del poliol florit. Les seves mates, amb la tija primíssima i delicada, i les seves flors de color lila clar, floreixen en molts marges del camí.

La muntanya ens ofereix un bé de Déu de fruits tardorals, els darrers, poc abans d’endinsar-se en el dens silenci de l’hivern. El merescut repós comença a palpar-se per la calma solemne que irradia el bosc en aquesta època de l’any.

Vida social i vida religiosa: amigues o enemigues? (Diumenge 29)

Els Alps suïssos han estat l’escenari de la perforació del túnel més llarg del món. Enmig de l’esdeveniment, rodejat de discursos de les autoritats, de banderes i dades de tota mena, el que més ens ha cridat l’atenció ha estat la presència d’un prevere catòlic i un pastor protestant per beneir el túnel. Per rematar la sospresa, resulta que aquest pas subterrani de 57 quilòmetres s’anomenarà “san Gotardo”, per evocar el sant protector dels passos muntanyencs.

Si aquest detall de la benedicció i del nom religiós hagués estat en la vessant italiana del túnel haguéssim dit que ja se sap, els italians són així, que fan aquestes coses perquè acullen l’Estat del Vaticà dins les seves fronteres. Si això hagués passat en les nostres terres haguéssim dit que el nacionalcatolicisme seguia viu.

Però no, han estat els suissos, un poble seriós, puntual, respectat, i tant laic com ho som nosaltres. Què els haurà passat? Estan perdent l’essència d’un estat modern, laic i aconfessional? No serà més aviat que saben viure la laicitat com “Déu mana”? o per no dir-ho en llenguatge religiós: “com ho manen els cànons de la laicitat”? és a dir, acollint la diversitat i la pluralitat, on la religiósitat també hi té el seu espai natural?

Ens podem imaginar a casa nostra, per exemple, que el final de la perforació de la línia 9 de metro barcelonina es celebrés amb una benedicció d’un sacerdot catòlic, un pastor protestant, un pope ortodox, i un imam musulmà, atesa la vocació pluricultural i plurireligiosa de la quan ens vantem? Ens podem imaginar que s’anomenés “santa Eulàlia” a la nova línia, en honor a la patrona secundària de la ciutat?

Opinem que és difícilíssim separar la vida social de la vida religiosa. Les barreges són inevitables. Un exemple el tenim en la primera lectura, on Moisès, dalt d’un turó, prega insistenment perquè Josuè i els soldats d’Israel vencin els amalequites. Quan la seva pregària defalleix, defalleixen les forces dels guerrers d’Israel, però la perseverança de Moisès, i l’ajut d’Aaron i Hur, propicien la victòria final sobre l’enemic.

Amb aquestes barreges ¿podem doncs, envair militarment països per destruir l’eix del mal? Podem, també, per motius religiosos, immolar-nos amb una bomba i matar uns quants enemics? O al revés ¿hem de silenciar la capacitat transformadora de la realitat que té la pregària, o els valors morals que irradien les religions, o el sentit de transcendència de l’existència humana?

Als ulls humans tot és justificable, i si a sobre utilitzem el nom de Déu en va, i manipulem la religió, encara quedarem com uns senyors. Sant Pau indica a Timoteu com la Paraula de Déu ajuda a ser honestos de forma integral i integradora: “Tota l’Escriptura és inspirada per Déu i és útil per a ensenyar, convèncer, corregir i educar en el bé, perquè l’home de Déu sigui madur, sempre a punt per a tota obra bona”.

La lectura atenta de la Paraula de Déu, la seva meditació, memorització i pregària amb ella, ens ajuda a discernir els textos antics (de vegades difícils d’interpretar), i ens ajuda a trobar l’equilibri, sempre trencadís, entre la nostra vida social i la nostra vida de fe.

La paràbola dels pelegrins

Penjo aquest discurset que vaig fer a la presentació del llibre "Els pelegrins de sant Francesc" al santuari de l'Ajuda diumenge 3 d'octubre. Us el comparteixo en primer lloc perquè el llibre, dels germans Ignasi i Samuel Segura, de Sant Boi, s'ho val. Però també perquè em va servir de motiu per donar paraules a alguns pensaments que em van ballant pel cap. El llibre narra, d'una manera mol àgil i propera, el pelegrinatge que els dos autors, de 17 i 20 anys, van fer a peu d'Assís a Roma amb només 20 € a la butxaca.

El fet que estiguem presentant Els pelegrins de sant Francesc en aquesta església de la Mare de Déu de l’Ajuda respon a una d’aquests fets que hi ha a l’inici del llibre, en les quals hi podem veure, des de la fe, alguna cosa més que casualitats. Efectivament, fra Pierluigi va anar a Fàtima el curs passat en ocasió de la visita del Papa, i allà va conèixer alguns amics de l’Ignasi i en Samuel. Per això quan ells van pensar que els faria il·lusió presentar el seu relat en una casa franciscana, van venir a parar a nosaltres. I entre totes les cases franciscanes disponibles, ens va semblar que aquesta de l’Ajuda podia ser la més adient.

Llegint el llibre de l’Ignasi i en Samuel he tingut la sensació d’estar davant d’un relat diferent. Jo diria que és una paràbola. Fixeu-vos-hi. Què és una paràbola? Són aquells que relats que ens explica Jesús en els quals no hi ha un simple ensenyament moral, sinó que se’ns convida a veure-hi la nostra vida amb Déu. Se’ns convida a veure en aquella història què vol dir viure amb Déu. La paràbola ens diu què vol dir fiar-se d’Ell, qui és, com és. Quan llegim el llibre de l’Ignasi i en Samuel ens trobem amb una història que és una invitació a viure d’una determinada manera, a deixar que Déu ocupi un lloc concret en la pròpia vida.

El relat dels pelegrins de sant Francesc es podria assemblar a la història bíblica de l’Èxode. No perquè s’hagi esdevingut en un desert, ja ho hem vist a les fotografies, però sí per les experiències que hi apareixen d’inseguretat, gana, set, cansament, temptacions de tornar enrere... i també per aquesta presència de Déu que ells van cercant amb les laudes i altres pregàries que van fent en diferents indrets, i que es manifesta sovint, com al Sinaí, fent brollar inesperadament fonts d’aigua de la roca.

Aquestes fonts d’aigua són, en primer lloc, materials, a través de tota aquesta gent que es van trobant, que els acullen, que es preocupen per ells. En aquest sentit, el relat dels nostres pelegrins és també una paràbola de l’Església, una Església que es viu des de la pobresa d’un amor senzill, des d’aquest acolliment que diferents persones en diferents llocs es van donant. Cada vegada, els dos pelegrins s’adrecen primerament a l’església del lloc, i sempre acaben trobant acolliment, fins i tot aquella vegada que en Samuel, seguint la paraula de l’evangeli, està a punt de sortir del despatx del capellà espolsant-se la pols de les sandàlies. En aquest sentit, Ignasi i Samuel, voldria fer una observació sobre les fotografies que ens heu passat. Haureu de fer un altre muntatge per als qui ja hem llegit el llibre, ja que tindríem ganes de veure també els rostres de totes aquestes persones que van passant per la vostra història: la Maria Angela, el pare Alessandro... Voldríem veure, per exemple, aquella dona que us acull una de les primeres nits i des d’aleshores us truca cada dia interessant-se per si heu trobat allotjament.

A més, Déu va fent brollar fonts d’aigua espirituals. És bonic que moltes vegades els misteris del rosari que van resant mentre caminen coincideixen amb el que estan vivint concretament i n’il·luminen el sentit, donant noves forces per tirar endavant. Igualment passa amb la lectura dels salms. I cada dia troben un lloc on celebrar l’eucaristia. D’aquesta manera, mai no falta aquesta aigua espiritual que permet vèncer la temptació d’abandonar i omple de llum interior aquesta aventura.

Ara bé, no estaríem aquí parlant d’aquesta experiència si no hi haguessin escrit el llibre. I és que aquí la gràcia no és tan sols el que s’ha viscut, sinó la manera com s’ha explicat. Els pelegrins de sant Francesc és un d’aquells llibres que ens podem empassar d’una sola tirada. El comences i no tens ganes de deixar-lo. L’Ignasi i en Samuel ens ofereixen un relat que és ric en detalls, però a la vegada àgil i que es fa llegir amb facilitat.

Per a nosaltres franciscans, Els pelegrins de sant Francesc ens posa davant dels ulls unes figures molt estimades de la nostra tradició. En aquest sentit, i dintre d’aquestes coincidències que no són pures coincidències, m’ha fet pensar que la meva lectura d’aquest llibre hagi coincidit amb la beatificació de fra Leopoldo d’Alpandeire, almoiner del convent de caputxins de Granada. La figura del frare almoiner, avui malauradament perduda, ha estat durant segles la d’aquell home-paràbola que passava de poble en poble amb l’actitud d’un captaire, cercant acolliment i ajuda en pobresa i simplicitat i posant-se a mercè de totes les dificultats dels camins amb absoluta confiança en la Providència de Déu. Potser quan nosaltres frares pensem en la nostra manera de viure i ens interroguem sobre la manera de portar-ho a terme a vegades oblidem aquesta dimensió: més important que el que fem és el que signifiquem, aquesta dimensió de paràbola que la nostra vida té per al món.

A vegades, a l’evangeli, veiem que Jesús explica les paràboles. També l’Ignasi i en Samuel, que han pregat i reflexionat sobre el que han viscut, ho fan, sobretot al principi i al final del llibre. I aleshores els surt la vena poètica i fins i tot teològica. Si voleu saber, per exemple, què és la gràcia de Déu, abans de llegir grans teòlegs llegiu el capítol L’anhel d’un temps de gràcia dels nostres pelegrins. En fragments com aquest ens ofereixen alguns textos en què val la pena d’aturar-se i assaborir-los. Són paràgrafs que es presten a ser meditats i contemplats, capaços d’obrir el cor del qui els llegeix a la pregària, petites joies que mereixen ser llegides i rellegides amb deteniment.

Entre aquestes, deixeu-me’n triar una per acabar aquesta presentació. Faré allò que amb cap altre llibre s’hauria de fer: llegir-vos el final, quan l’Ignasi i en Samuel, parlant ja no del seu camí d’Assís a Roma, sinó del pelegrinatge de la vida, diuen que en moments de gana i paisatges deserts, continuarem endavant, confiant que al capvespre descobrirem la benaurança. Al capdavall, mai no haurem d’oblidar - mai - que al final de tot, en algun racó rere les muntanyes i les valls, una ciutat eterna ens estaria esperant.

Felicitats, Ignasi i Samuel, i gràcies pel vostre testimoni.