diumenge, 30 de gener de 2011

Decadència o fidelitat? (Diumenge 4)

Mireu qui sou els qui heu estat cridats”. Sant Pau adreça aquests mots a la comunitat cristiana de Corint per neutralitzar les seves ínfules i fer-los tocar de peus a terra. Els recorda que es tracta d’una comunitat amb poca gent instruïda, poderosa o de família noble. Sant Pau insisteix que els barems divins són ben diferents dels barems humans. El prestigi, el bon nom, l’economia, l’assistència i la qualitat del que es fa en una comunitat pot convertir-se i, de fet és així, en un motiu de gloriar-se, de posar-se medalles. Sant Pau no vol que els cristians de Corint caiguin en aquest parany, per això subratlla que “si algú es gloria, s’haurà de gloriar del Senyor”.

De forma semblant, la lectura del profeta Sofonies ens anuncia que Déu deixarà en el país “un poble humil i pobre”. Si llegim els versets precedents que la versió litúrgica ha escapçat, aquests ens expliquen que Déu foragitarà prèviament els altius i els arrogants que es vanten d’habitar en la ciutat de Jerusalem. El profeta posa en boca de Déu que només els humils i els pobres romandran a la ciutat, per la senzilla raó que confien més en Déu que en les pròpies capacitats.

Les benaurances de sant Mateu segueixen el mateix fil conductor. Jesús anuncia la felicitat als qui, segons els esquemes humans, no la gaudeixen ni la gaudiran: els pobres en l’esperit, els qui estan de dol, els humils –que tornen a sortir-, els cercadors de justícia, els compassius, els nets de cor, els pacífics, els perseguits. Segons la mentalitat general que respira la nostra societat, aquests col·lectius citats estan abocats al desconsol, a la frustració i al fracàs absolut.

El mateix podríem dir de la nostra església catalana on la mitjana d’edat és altíssima, on sembla que s’hagi trencat la cadena de la transmissió de la fe, on hi ha escasses vocacions a la vida sacerdotal i a la vida religiosa activa o contemplativa, on l’assistència a les misses dominicals va minvant, on es van agrupant parròquies i tancant convents. Sembla que haguem entrat en una fase de decadència progressiva que ens aboqui al desconsol, a la frustració i al fracàs absolut. I el que és pitjor, sembla que no sapiguem com evitar-ho i ens conformem en continuar una rutina que ens portarà irremeiablement a l’extinció.

Aquesta és una lectura humana de la situació, real, crua i colpidora. Però si ens fixem bé no ha tingut en compte la perspectiva de la fe que, en definitiva, intenta mirar les coses des de dalt, com Déu les miraria. Aquest moment històric que objectivament podem qualificar de decadent, des de la fe es converteix en un moment de fidelitats. El que avui dia llueix en la nostra església catalana no és el nostre prestigi, ni el nostre nombre, ni la nostra incidència. El que llueix és el Senyor Jesucrist, sense ombres ni distorsions. Com dèia sant Pau, i potser per força, actualment només podem gloriar-nos del Senyor. Què més volem? Tenim l’oportunitat de poder viure la nostra fe sense entrebancs ni interferències. Com deia el profeta Sofonies: “Podran pasturar i reposar sense que els inquieti ningú”.