UN CANVI DE VIDA

Dimarts VI de Pasqua, 27 de maig de 2014

Beat fra Josep Tous d’Igualada, caputxí

Ac 16, 22-34/Sl 137/Jn 16, 5-11

La litúrgia d’aquests dies ens va apropant a dues celebracions que fan de cloenda del temps pasqual: l’Ascensió (1 de juny) i Pentecosta (8 de juny). Dues celebracions que ens recorden el gran do de l’Esperit Sant, Aquell encarregat d’anar recordant a l’Església que Jesús és viu i que actua amb poder enmig nostre. La primera lectura d’avui la podríem veure, justament, com la corroboració d’aquesta realitat que, en l’Evangeli, només és presentada com a promesa.

La història de l’escarceller de Filips sempre m’ha atret, pel que té d’il·lustrativa del poder de Déu per salvar, per canviar una situació de mort en una situació de vida. El desencadenant de tot és el terratrèmol. ¿I qui no és capaç de demanar-se pel sentit de la vida quan un travessa per una experiència límit com aquesta o una altra de semblant? La situació del nostre protagonista és desesperada: el terratrèmol el desperta, però consternat s’adona que totes les portes de la presó han estat obertes... Quina mala jugada del destí! Trobar-se viu per veure que els presoners que eren al seu càrrec han fugit i haver de respondre de tots ells. Viure per haver de treure’s la vida. Era l’única sortida cabal que li quedava. Però el salva el crit de Pau des de la foscor: No, no et facis res, que hi som tots.

Sorprèn la pregunta de l’escarceller: Senyors, què he de fer per salvar-me? I sorprèn perquè, a primera vista, sembla una pregunta interessada per les circumstàncies, fruit de la por o de la superstició, com dient: després de salvar-me d’aquesta tant grossa, què cal fer per seguir viu? Però és una pregunta intel·ligent. La pregunta per la vida (sobretot quan aquesta ha estat en perill), la pregunta per allò que dóna sentit, que dóna gruix a l’existència humana, és sempre una pregunta intel·ligent. La resposta no es fa esperar per part dels apòstols: Creieu en Jesús el Senyor, tu i tota la teva família, i us salvareu. Però, de quina mena de salvació estan parlant? Certament, no és una salvació del tipus “vareta màgica”, donat que són els mateixos que han estat apallissats de valent, que han estat empresonats i que han estat, a més, engrillonats, els qui parlen de salvació; no, no és una salvació del tipus “assegurança a tot risc”. I l’escarceller ho sap molt bé, ho té ben present quan acaba creient en Jesús ell i tota la seva família, doncs que la fe en Jesús no serà fàcil se li fa ben clara i evident en el moment que ha de rentar les ferides dels seus nous germans de pols i de sang.

L’escarceller i la seva família experimenten la salvació d’una manera nova: com una saba nova que irromp en llurs vides amb la mateixa força del terratrèmol, però no per fer-los covards, ni per fer-los porucs, davant els embats de la vida, el dolor, la malaltia o la pròpia persecució. És la Vida de Jesús mateix que els dóna la consciència profunda d’una vida rebuda com un do, que ningú mai no els podrà prendre. Una Vida que, ferits i malparats, encara els podrà posar una pregària i un cant en els llavis. Com Pau i Siles que, ferits, ultratjats, en la part més fosca de la presó i engrillonats, encara pregaven i cantaven en veu alta sobreposant-se a tot allò.

És la mateixa Vida, la mateixa força que va fer que un jove de 24 anys, acabat de ser ordenat sacerdot (en una edat en què un té tantes il·lusions i esperances) malgrat experimentés l’expulsió del seu convent, la presó i l’exili, tingués forces per tirar endavant i començar de nou fins que va poder tornar a Barcelona, refer la seva vida i acabà fundant les Caputxines de la Mare del Diví Pastor. És la Vida de Jesús actuant en el beat fra Josep Tous d’Igualada. Si li deixem fer... què voldrà fer l’Esperit de Jesús en nosaltres?

SER HABITATS... SEMPRE!

Diumenge VI de Pasqua, 25 de maig de 2014

Ac 8, 5-8.14-17/Sl 65/1 Pe 3, 15-18/Jn 14, 15-21

Sovint, quan haig de celebrar un bateig m’agrada recordar als presents que el veritable protagonista del ritu que anem a fer és Jesús mateix, saber que Ell hi és present, que Ell és el garant d’allò que anem a celebrar (el nou naixement en Crist de l’infant que serà batejat) i ho faig recordant als presents que, quan hem entrat a l’església, aquesta no era buida, sinó habitada. Habitada per la presència real de Crist Eucaristia en el Sagrari. Quan entrem en una església cristiana aquesta MAI NO ESTÀ BUIDA, no és un espai buit i impersonal, és un espai SEMPRE habitat, acollidor.

Aquests dies de Pasqua estem recordant diumenge rere diumenge a través del senzill ritu de l’aspersió amb l’aigua beneïda (sigui al començament de la nostra celebració tot substituint l’habitual acte penitencial, sigui en la recitació del Credo) el nostre baptisme. Fent-ho, seria bo que recordéssim que aquest baptisme nostre és el sagrament que ens ha fet fills i filles de Déu, que ho som per adopció i que aquells damunt dels quals ha estat invocat l’Esperit del Senyor són SEMPRE habitats per Ell. És una de les raons que fa que el bateig no s’hagi de repetir. I és bo recordar aleshores que és molt diferent ser HABITATS per l’Esperit Sant que ser-ne POSSEÏTS. Perquè som habitats per l’Esperit de Déu podem fer les seves obres; però perquè no som posseïts per Ell, perquè Ell no ens força a res, també podem fer (i sovint, de fet, ho fem) obres que es desdiguin d’allò que professem.

Ser habitats per Déu mateix, que Déu s’avingui a fer estada en nosaltres convertint-nos en el seu Temple, en el seu Sagrari ambulant, és una responsabilitat de la qual sovint fugim perquè potser ens fa por de pensar les conseqüències que això ha de tenir per a la nostra vida. Avui, a la pregària col·lecta, en començar la nostra celebració, però, li hem demanat una cosa ben concreta: Déu totpoderós, feu que sense minvar en el fervor celebrem aquest temps de joia en honor del Senyor ressuscitat, perquè el misteri que anem recordant es manifesti SEMPRE en les nostres obres.

Indirectament li estem demanant que esdevinguem com el diaca Felip en la primera lectura, algú que sembri alegria, goig, pau; d’esdevenir agents de guarició. No debades hem escoltat que la gent d’aquella província se n’alegrà molt de la seva arribada. Indirectament li estem demanant que esdevinguem allò que diu Pere a la segona lectura: homes i dones SEMPRE apunt per donar una resposta a tothom que ens demani la raó de l’esperança que tenim; però fent-ho serenament i amb respecte. Sabent el que creiem i per què, però no volent convèncer ningú, sinó com aquell que comparteix l’alegria d’una bona notícia que no és només per a mi, sinó per a tothom qui tingui orelles per escoltar i escolti.

Habitats per Déu mateix. I això segons la promesa que hem escoltat a l’Evangeli d’avui de llavis del mateix Jesús abans de la seva passió i mort: Jo pregaré el Pare que us donarà un altre Defensor, l’Esperit de la veritat, perquè es quedi amb vosaltres per SEMPRE.

Sabent-nos habitats per Déu mateix farem bé de demanar-nos: ¿Què li deixo a Ell que faci amb mi perquè els altres en donin gràcies? ¿El que jo faig, el que jo dic, fa veure Jesús viu i actiu enmig del nostre món? Que avui puguem respondre aquestes preguntes amb sinceritat davant Déu, el Pare de la misericòrdia.

US DEIXO LA PAU, US DONO LA MEVA PAU...

Dimarts V de Pasqua, 

20 de maig de 2014

Sant Bernardí de Siena

Ac 14, 19-28/Sl 144/Jn 14, 27-31a

Us deixo la pau, us dono la meva pau. No una pau com la que dóna el món. Aquestes paraules de Jesús que ell mateix adreça als seus deixebles en el seu discurs de comiat abans de fer, com hem escoltat, allò que revelarà com ell estima el Pare i compleix el que ell li ha manat les retrobem en un moment de la nostra Eucaristia, en el ritu de la pau. Allà escoltarem: Senyor nostre Jesucrist, que diguéreu als apòstols: Us deixo la pau, us dono la meva pau, no mireu els nostres pecats, sinó la fe de l’Església, i doneu-li aquella pau i aquella unitat que vós vau demanar. I tot seguit ens donarem, ens desitjarem de tot cor la pau els uns als altres.

Aquesta pregària que fem com a capçalera del ritu de la pau m’ha portat ressons de les dues lectures que avui hem escoltat i m’han parlat de responsabilitat. Fixeu-vos que li demanem al Senyor que no es fixi en els nostres pecats (concrets, individuals o col·lectius), sinó en la fe de l’Església. És a dir, en tot allò de bo, de coherent, de sant que hi ha a l’Església (que és més del que ens pensem i del que surt als mitjans de comunicació perquè sol ser fet en la humilitat i en la discreció) i que, si filem prim, veurem que és do de Déu i signe de l’obra de l’Esperit Sant en el seu si. M’hi ha fet pensar en la primera lectura quan després de l’ensurt d’un Pau mig mort i de tots els paranys que Pau i Bernabé han passat i que hem estat escoltant en lectura semi-contínua aquests dies, els trobem sans i estalvis tornant a l’Església d’Antioquia on diu: Així que arribaren, reuniren la comunitat per anunciar-los tot el que Déu havia fet junt amb ells. I em vull aturar aquí perquè he mirat diferents traduccions i aquest amb ells és igual d’ambigu en totes. Un ho llegeix i diu: aquest amb ells fa referència, clar, a Pau i Bernabé. Ens trobem en una missa d’acció de gràcies pel que Déu ha fet a través dels dos apòstols. Però podem deixar-ho aquí? Antioquia és l’església on: Mentre celebraven un acte de culte al Senyor en ocasió d’un dejuni, l’Esperit Sant digué: “Separeu-me Bernabé i Saule per a dedicar-los a l’obra a què els he cridat”. Llavors, després d’haver dejunat i pregat, els imposaren les mans i els van acomiadar (Ac 13, 2-3). Antioquia era l’església de la missió, l’església que va assumir l’enviament de Bernabé i Pau a predicar l’Evangeli. Per tant, crec, podem dir que la missa d’acció de gràcies és no sols per a ells, sinó per a tota la comunitat, perquè és gràcies a tots que ells foren enviats, sostinguts en la pregària, el dejuni i segurament econòmicament per a fer el seu treball, que era el treball de tota la comunitat. Per tant, TOTA L’ESGLÉSIA ÉS IMPORTANT, i és això el que recordem també cada dia en la nostra Eucaristia en el ritu de la pau. No sóc jo, com a individu el protagonista, és tota l’església que m’acompanya, m’ajuda, em sosté a través de la pregària i l’administració dels sagraments i també a través de l’ajut concret: l’acolliment, el rentament de peus, el repartiment dels béns...

L’altre ressò són les paraules de Jesús que l’Evangeli afegeix al do de la pau per part del Mestre: No una pau com la que dóna el món. Penso que en la pregària del ritu de la pau no ho diem perquè l’Església ho ha assumit ja en totes les paraules i els gestos de la pregària Eucarística. La pau que el món dóna acostuma a ser la pau dels vencedors, la pau dels que s’imposen sobre els altres i, per tant, és una pau efímera, que ha d’estar sempre sobre avís, ja que quan el feble sigui fort poden canviar les tornes. La pau que dóna Jesús no és la pau del botxí sobre la víctima, és la pau de la Víctima que venç donant la vida perquè el món sàpiga, diu Jesús, que jo estimo el Pare i compleixo el que ell m’ha manat i perquè tinguem vida a desdir.

Amb el gest de la pau, repetit dia rere dia en la nostra Eucaristia, recordo la meva responsabilitat comunitària vers el proïsme i el model de vida que Jesús m’ofereix. Que els uns als altres ens donem sempre AQUESTA PAU!

VOLS QUE TENS RAÓ D’ ENFADAR-TE TANT?

Diumenge, pel matí, vaig anat a dir la Missa a Sant Martí del Montnegre. Vaig sortit del convent d’Arenys de Mar amb presses, havia hagut de fer més coses de les que podia. Quan vaig arribat a Arenys de Munt m’he trobat un control de policia que m’ha impedit continuar el camí. Hi havia una prova esportiva de no sé quina cursa. Quan li he preguntat al policia quina alternativa hi havia per anar en direcció a Sant Celoni m’ha dit que  anés fins a Mataró (a 11 kilòmetres) i d’allí agafés la C-60, em dirigís fins a l’entrada de Granollers, i per l’autopista tornés a girar cap a Sant Celoni. Total, quasi 30 kilòmetres més, i a més, a pagar l’autopista. Vaig mirar el rellotge i vaig calcular...amb prou feines arribaria. Automàticament em vaig posar de mal humor, que es va acabar d’encendre quan després de fer tota la volta em vaig trobar que en prendre finalment el camí de terra, (uns 10 kilòmetres) hi havia una cua de 5 cotxes que a més d’aixecar un gran núvol de pols anaven a 15 Kilòmetres per hora com a màxim. M’anava encenent i a més... em sentia culpable. En aquest estat d’ànim, ¿com podria predicar sobre el text de l’Evangeli de Joan: “que els vostres cors s’asserenin, confieu en Déu, confieu també amb mi”?

Vaig mirar el text original. El verb grec que hi ha sota de la traducció es podria traduir més literalment per “no us inquieteu”, si no fos que el verb inquietar-se en català no té els matisos que té en el text grec del Nou Testament. El verb apareix 18 vegades en el Nou Testament, 11 de les quals en els evangelis i d’aquest 6 en l’Evangeli de Joan. Per tant és un terme que empra sobretot Joan. I tot i que el sentit literal vol dir moure’s, agitar-se (és el que l’Evangeli de Joan diu de les aigües, aigües que es mouen), Joan fa servir aquest verb per parlar de l’agitació interior, del cor de les persones, sobretot de Jesús. En el capítol 11 parla que Jesús s’estremeix, es commou, plora per la mort de Llàtzer i en veure el dolor de la gent. També en el capítol 12 Jesús es commou, s’estremeix en la perspectiva de la seva passió i mort (el que els sinòptics diuen “tinc una tristor a l’ànima com per morir-me”). Jesús s’inquieta, s’altera emocionalment com nosaltres. Crist  no sols s’ha fet un de nosaltres i ha passat el mateix que qualsevol de nosaltres sinó que té els mateixos sentiments que nosaltres. Allò que tenim més a prop nostre, els sentiments, també els compartim amb el Senyor. Ara bé, ell a l’hora, sense deixar aquests sentiments, tenia una confiança que tot ho agombolava. És el que veiem en la Primera carta de Pere: “Ell no obrava amb violència, quan l’insultaven no responia insultant, quan el turmentaven, no responia amb amenaces, sinó que confiava la seva causa a Aquell que judica amb justícia”.

Aquests dies s’està celebrant el centenari del Greco, aquest gran pintor. En el nostre convent d’ Olot, a la sagristia, hi havia una de les seves pintures més conegudes, que ara, després de l’exclaustració del segle XIX, està a la parròquia de sant Esteve d’Olot. Aquí en tenim una còpia al baixar a la cripta. Representa Jesús portant la creu. Si un el mira, no hi veurà un rostre ensangonat, ni triturat pel dolor, sinó més aviat serè, abraçant la creu més que suportant-la.  La mirada es veu trasbalsada, fins entelada pel plor, però a la vegada serena, confiada. Està aixecada cap al cel, cap al Pare. “Jo no estic mai sol”. Aquesta pintura veu la mirada de Crist cap al Pare i des del Pare. Aquesta pintura és una mirada des de la Resurrecció. És el que intenta l’evangeli de sant Joan que hem llegit, fent-nos veure la passió des de la resurrecció, fent-nos veure la nostra vida des de la resurrecció.

“Que els vostres cors s’asserenin. Confieu en Déu, confieu també en mi”. Això és el que ens vol transmetre Jesús: confiança. “A casa del meu Pare hi ha lloc per a tots”. Així com Jesús està en el Pare i el Pare en Ell, nosaltres estem en Jesús i Jesús en nosaltres. És el que intenta representar el Greco, hereu de les icones de l’Església d’orient: veure la vida amb els ulls del Ressuscitat.

Tres coses voldria subratllar. Primer que Déu , encarnant-se ha sentit el que nosaltres sentim. Les mateixes angoixes i inquietuds, i vol que sentim el que Ell sent, com diu la carta als Filipencs: “Tingueu els mateixos sentiments que Crist”. Segon, que mirant la creu Jesús m’ensenya a sofrir. O sigui, que hi ha coses per les quals, veient-lo a la creu, queda ridícul inquietar-se (com que hi hagi una carretera tallada i puguis fer tard...). En canvi hi ha coses de les que passo de llarg i que ell va assumir en la seva mort i que sí que valdria molt que m’inquietés i m’ocupés. I tercer, que cal escoltar-lo i acollir la seva paraula: “Que els vostres cors s’asserenin, confieu en Déu, confieu, també, en mi”.

Sant Pere ens diu “acosteu-vos al Senyor”. De fet és Ell qui ve i qui s’acosta a nosaltres, qui fa de nosaltres un temple, un tabernacle de la seva presència enmig del món. Déu ha fet de nosaltres “un poble escollit, un reialme sacerdotal, una nació sagrada”.

Els creients, doncs,  hem d’aportar raons per confiar, raons per viure, raons reals, com pedres que construeixen un món on hi hagi lloc per a tots. Estem enviats al món per fer nostres les preocupacions de tothom, per veure-ho tot amb els ulls del Ressuscitat .

CAURE EN BONES MANS

Dimarts IV de Pasqua, 13 de maig de 2014

Ac 11, 19-26/Sl 86/Jn 10, 22-30

Llegia aquest matí l’Evangeli d’avui i mirava de fer l’exercici de trobar-me en el Temple de Jerusalem a la festa de la Dedicació (la festa de Khanukkah) que sol caure pel desembre. I m’imaginava donant voltes per l’atri del Temple i altres llocs amb fred, però amb una munió de gent entrant i sortint del Temple, donant-se empentes en una ocasió tan assenyalada com aquesta festa... També em fixava amb Jesús allà, sota el pòrtic de Salomó, potser resguardant-se del fred, potser de la multitud, una mica a cobert, però sense perdre res de vista.

I pensant això ha vingut a la meva ment la idea que aquesta escena podria ser presa com el que passa en el nostre món, en la nostra societat, entre la nostra gent però en petit, com si el Temple fos un microcosmos. Pensava que el Temple podria ser una imatge del nostre món, de la munió de gent movent-se frenètica en el seu dia a dia, en les seves sortides i entrades, capficada en les seves activitats, en les seves cabòries, en les seves violències... sense adonar-se que ja es troben dins l’univers de Déu i que Jesús hi és allà, observant-les, no jutjant-les, senzillament observant-les, fins i tot intercedint per elles, malgrat que a elles, malgrat que a nosaltres, de tant en tant també ens assalti el dubte i mirant cap al cel, cap al racó on és Jesús, com van fer els jueus, envoltem Jesús i li demanem més d’un cop: Fins quan ens tindràs en la incertesa? Si ets el Messies, digue-ho clar! Que és la pregunta i l’exigència que fem, potser no amb les mateixes paraules, cada cop que voldríem que les coses ens anessin bé, que hi ha coses que no entenem o que pensem que Déu hauria d’implicar-se i actuar amb més decisió davant certes coses que passen al nostre món i considerem injustes.

Aleshores ens trobem també amb aquesta resposta de Jesús: Ja us ho he dit, però no em voleu creure. Tot el que jo faig en nom del meu Pare parla a favor meu, però vosaltres no creieu perquè no sou de les meves ovelles. Què ho fa, que no siguem de “les seves ovelles”? No és, certament, que Ell ens hagi menyspreat o ens hagi deixat de banda... ¿No hem celebrat durant la Setmana Santa aquest amor de Déu, de Jesús, per tots nosaltres, morint a la creu per donar-nos vida? Més aviat deu ser que ens costa creure en un Déu que ens deixa veritablement lliures i descobrim que això ens fa por, que això implica responsabilitat i que ens estimem més que algú ens mani i ens digui què hem de fer, o que ens tregui les castanyes del foc perquè així, si van mal dades, la culpa sempre serà d’un altre i podrem dormir tranquils. Ens cal considerar seriosament què diuen les paraules i els gestos de Jesús sobre Ell mateix i sobre el Pare.

Jesús, però, ens dóna una seguretat: Les meves ovelles reconeixen la meva veu. També jo les reconec i elles em segueixen. Jo els dono la vida eterna: no es perdran mai ni me les prendrà ningú de les mans. Podrem patir com tothom, podrem ser perseguits com tants cristians ho són arreu del món, però mai ningú no ens podrà prendre de les mans de Déu. Això sí que és caure en bones mans: saber que Ell no ens abandona ni ningú no té poder per fer-nos fora de la seva comunió, allunyar-nos de la seva presència. Escoltarem la Seva veu? Voldrem seguir-lo i caminar sempre amb Ell?

CAL APRENDRE A LLEGIR-NOS

Al premi Nobel peruà Mario Vargas Llosa, li van preguntar quina era la cosa més important que li havia  passat a la vida, i va respondre: “Aprendre a llegir és el més important que m’ha passat a la vida”. Normalment no ens adonem de la importància que té saber llegir. Llegir és una porta que t’obre a mentalitats molt diferents i distants. Llegir t’obre a poder accedir al passat, a escoltar les confidències, pensaments i propostes dels grans personatges de la història passada i del present. Llegir és com menjar, com alimentar-se. No llegir és quedar anèmic. Però no llegim per llegir sinó que llegim per llegir-nos, per comprendre’ns. Llegint podem aprendre a llegir-nos, a interpretar el que passa, el que ens passa. I llegint-nos podem respondre a la pregunta que els jueus feien als apòstols: “Germans, digueu-nos el que hem de fer” perquè en definitiva llegir és la porta que ens permet alimentar-nos i llegim per llegir-nos, però sobretot llegint-nos tindrem criteris per saber com actuar.

Però, com no tot menjar alimenta o és saludable, no tota lectura ajuda a llegir correctament la realitat. Algunes fan tot el contrari. Una lectura ens pot emmalaltir. Hi ha una manera de llegir que també és una porta, però que mena a la destrucció. L’any 2015 el llibre Mein Kampf (La meva lluita) d’Adolf Hitler quedarà lliure de drets i per tant podrà circular amb tota llibertat sobretot per la xarxa. Ja ara és un dels llibres més comprats per la xarxa. Aquest llibre va provocar 50 milions de morts. I conté tot un programa detallat d’extermini d’ètnies i pobles. Segons el programa en trenta punts del règim nacionalsocialista aquest llibre havia de suplir la Bíblia i totes les esglésies i llocs de culte havien de ser transformats en llocs on es propagués el seu contingut. S’havia de prohibir tot altre culte i religió. No va ser per falta de lectura que això va passar en un dels pobles més cultes d’Europa. Per això hi ha una mobilització per prevenir la difusió de l’odi en la xarxa, que és un pou d’informació i de desinformació, que pot  obrir horitzons i pot  tancar-los en espais irrespirables i que alimenten odis,  ressentiments i prejudicis. Molta lletra i poca capacitat d’entendre. Llegir no és inofensiu: ens pot portar a un llegir-nos equivocadament i desembocar en un obrar destructiu.

Jesús, el bon pastor, ens ensenya a llegir. Ell és la porta. Ell és la porta  que ens mena no sols a espais inconeguts llunyans en el temps o en l’espai, sinó que ens mena al centre, al cor del món, a Déu. Per això Ell no sols és una porta sinó la porta. Per això Ell és la porta i la clau que ens mena a prats abundosos i amples. Ell ha vingut perquè “tinguéssim vida i en tinguéssim a desdir”. Jesús ens ensenya a llegir i així alimentar-nos abundosament. “Ens fa descansar en prats deliciosos i em mena al repòs vora l’aigua”. Ell mateix em para la taula. I Ell mateix és qui ens porta primer a saber-nos llegir, en Ell ens veiem i ens comprenem, i en Ell veiem què hem de fer, com diu Pere, “Ell no obrava amb violència, ni tenia als llavis la perfídia”. I amb aquesta manera de fer ens crida tots a una mateixa pleta amb un mateix Pastor, “nosaltres que anàvem errants com un ramat que es dispersa”.  Cal ensenyar a llegir, a llegir el món, a llegir-nos, i així desactivar ressentiments, en els cors, en les famílies, en els pobles en les xarxes. Però això nomes ho podrem fer en la mesura que nosaltres aprenguem a fer-ho i però sense “Ell no podrem fer res”, Ell és qui ens ensenya a llegir-nos.

JESÚS ENTRÀ PER QUEDAR-SE AMB ELLS

Diumenge III de Pasqua, 4 de maig de 2014

Ac 2, 14.22b-33/Sl 15/1 Pe 1, 17-21/Lc 24, 13-15

Avui l’Aclamació abans de l’Evangeli pot esdevenir ben bé la nostra pregària més pregona: Jesús, Senyor nostre, obriu-nos el sentit de les Escriptures; feu que s’abrusi el nostre cor quan vós ens parleu.

Avui a la missa de catequesi que aquest matí he tingut a St. I.V. preguntava als nens que em definissin què és un amic. Perquè veiem que els nens, per petits que siguin, no són tontos, que sovint tenen les coses més importants de la vida molt clares, definien l’AMIC com aquell nen o nena (ep, no fan diferències com sovint les fem nosaltres!) que et té respecte, no et deixa tirat, està a totes amb un, que t’ajuda. Els deia que sovint ens han sentit dir que Jesús és el millor amic... i, amb l’Evangeli d’avui els proposava de veure si era així de debò, si trobàvem que Jesús es comportava com un amic de veritat.

El text que l’evangelista Lluc ens proposa presenta dos deixebles de Jesús que tenen un posat trist perquè les darreres notícies que tenen del seu Mestre, acusat falsament i condemnat a mort fa tres dies és, com a molt, que el sepulcre és buit, com buits són d’esperança llurs cors. Però el curiós del cas és que és així, quan tot és fosc, quan el posat és clarament trist, quan no hi ha esperança, quan només hi ha dubtes i discussions... que Jesús mateix els aconseguí i es posà a caminar amb ells. Jesús els demanarà què els passa i escoltarà la versió sortida d’uns llavis desesperançats. Jesús, però, no pren un altre camí ni tampoc no els vol deixar en la ignorància: començant pels llibres de Moisès i seguint els de tots els profetes, els exposava tots els llocs de les Escriptures que es referien a ell. Encara, però, no és el moment. Encara hi ha foscor i dubte. Encara no entenen. Tot i que encara no comprenen Jesús no els escridassa pel seu poc enteniment després d’una catequesi tan intensa. Arriben a lloc... i va fer com si seguís més enllà.

Un canvi subtil però, es deu haver produït. Ja hi ha quelcom en el cor d’aquells homes que els fa desitjar que aquell company de viatge desconegut no marxi. Potser ja han sentit en el fons de llurs cors titil·lar una guspira d’esperança, senten que potser aquell estrany pot dir-los alguna cosa més que els consoli, que els animi... finalment es decideixen: ells el forçaren pregant-lo: “Queda’t amb nosaltres que ja es fa tard i el dia ha començat a declinar”. I es produeix allò inesperat, el que donarà un tomb, sense ells encara saber-ho, a les seves vides, allò que permetrà que se’ls obrin els ulls, que perdin la por, que esdevinguin testimonis: Jesús entrà per quedar-se amb ells. Encara que desaparegui als seus ulls quan el reconeguin en la fracció del pa... Jesús MAI MÉS no marxarà de llur costat.

Jesús és el veritable amic: home com nosaltres sap què és caminar, cansar-se, esgotar-se, tenir set, tenir fam, plorar per un amic que mor, que les seves entranyes es remoguin pel dolor d’altri, que s’escandalitzi davant la injustícia... Ressuscitat, Déu viu i veritable, és qui esdevé Pa de Vida que assacia la fam i la set més pregones de la Humanitat, que ens coneix per dins, que sap les nostres limitacions sense aprofitar-se d’elles, que ens sap pecadors i infidels malgrat el confessin els nostres llavis, però disposat a perdonar encara més de setanta vegades set. És qui fa camí amb nosaltres, qui ens dóna temps si el volem escoltar, qui accepta la nostra companyia. Però cal ser valents i convidar-lo. Si ho fem també nosaltres experimentarem la realitat d’aquesta frase: Jesús entrà per quedar-se amb ells. Uns cops el sentirem molt present, altres cops pensarem que no hi és, perquè haurà desaparegut... sí, haurà desaparegut als nostres sentits, però no haurà marxat. Avui, aquest vespre, torna a fer-se present en l’Eucaristia. Forcem-lo a restar amb nosaltres... Ell no sap dir mai NO quan el conviden! Feu, Senyor, que s’abrusi el nostre cor quan vós ens parleu!

UN VAS D'AIGUA...

Divendres, 2 de maig de 2014

Sant Atanasi, bisbe 

i doctor de l’Església

Ac 5, 34-42/Sl 26/Jn 6, 1-15

No és el mateix un vas d’aigua dins dels àpats, que un vas d’aigua al bell mig del desert en ple migdia. Fins i tot quan el vas d’aigua sigui de la mateixa font o de la mateixa marca comercial, suposo que estem d’acord en què el context en què el vas d’aigua és pres marca la diferència. Crec que fins i tot el gust de l’aigua pot canviar només per la mera intensitat de set que podem tenir en un moment donat.

A les Escriptures les paraules i els fets de Jesús són per se importants i cal tenir-los en compte. Són com el vas d’aigua: sempre ens calmarà la set. Però també és molt important el context en què aquestes paraules, aquests fets de Jesús són emmarcats pels diferents evangelistes, perquè poden esdevenir model dels llocs, de les situacions en què a la nostra vida tastarem la set... i aleshores aquell vas d’aigua ho pot ser tot.

M’ho ha fet pensar el text de l’Evangeli d’avui que hem escoltat: la multiplicació dels cinc pans d’ordi i els dos peixos. El marc que l’Evangelista Joan proposa és aquest: Jesús se n’anà a l’altra riba del llac de Galilea, el llac de Tiberíades. El seguia molta gent, perquè veien els senyals prodigiosos que feia amb els malalts. Jesús pujà a la muntanya i s’hi assegué amb els deixebles. S’acostava la Pasqua, la festa dels jueus. Jesús alçà els ulls, veié la gentada que anava arribant i preguntà a Felip: “On comprarem pa perquè puguin menjar tots?” Ho preguntava per veure què deia Felip. Jesús ja sabia què volia fer.

Joan ens remarca curiosament aquest fet: Jesús ja sap el que vol fer... tot i així demana el parer a Felip: On comprarem pa perquè puguin menjar tots? Sembla una pregunta banal: Jesús té davant la necessitat de la gent que el segueix de forma itinerant allà on va, gent esgotada pel camí i afamada. Gent que l’està seguint pels miracles que ha obrat guarint els seus malalts. Però, ens diu l’Evangelista: s’acostava la Pasqua. I la festa de Pasqua marcarà tot l’itinerari del ministeri de Jesús a l’Evangeli de Joan. Ho podem recordar de la Passió que vam proclamar Divendres Sant: Jesús serà mort el mateix dia en què eren sacrificats els anyells que havien de ser consumits la nit de Pasqua. On comprarem pa perquè puguin menjar tots? Jesús ja sap que el Pa és Ell. Jesús ja sap que qui ha de ser consumit és Ell i que ha de ser mòlt, partit i consumit per dur vida de debò, per dur llibertat de debò, per dur sentit de debò a aquells que només el veuen (no ens passa també a nosaltres?) com el miracler, com la vareta màgica a llurs problemes quotidians, com el mecenes que pagarà llurs capricis.

On comprarem pa perquè puguin menjar tots? Jo sóc Felip, a qui avui el Senyor em fa la pregunta. Podem comprar pa per a tanta gent? On? Quin pa m’alimenta a mi? Jo sóc Andreu, qui reconeix humilment el que hi ha, encara que sigui poc. Què sóc? Amb què hi compto? Sóc pobre, limitat? Jesús multiplicarà pans i peixos per mostrar-nos que enlloc es pot comprar un pa que assaciï com ho fa Ell. Enlloc es podrà adquirir, ni per tot l’or del món, un pa com aquest: un pa que pot arribar a tothom, assaciar tothom. Aquest vespre és Aquest Pa de Vida qui surt al nostre encontre. Ho diu Jesús: Jo sóc el Pa de Vida; qui ve a mi no tindrà fam, i qui creu en mi mai més no tindrà set (Jn 6, 35).

Som uns llunàtics

El dia en què començava el Concili Vaticà II es van congregar a Roma milers de persones per fer-s’hi presents en aquell moment històric. El papa Joan XXIII, abans d’anar a dormir, va mirar per la finestra i veient tants fidels reunits va sortir al balcó i va improvisar el famós Discurs de la Lluna. Mirant cap a la Lluna, el papa va dir “fins la Lluna ha corregut, mireu-la allà dalt, per mirar des d’allà aquest espectacle”. L’espectacle era el començament del Concili i la joia i expectació que aquest despertà.

Era l’octubre de 1962, encara l’home no havia arribat a la Lluna. Quedava lluny el 1969. A partir d’aquell any la Lluna ha tingut no sols la visita de l’home, sinó de mils d’artefactes que han omplert la Lluna d’escombraries: fragments de satèl·lits, restes de coets, sondes, medalles, una estàtua commemorativa, banderes, tres càmeres fotogràfiques, dues pilotes de golf, una fotografia de família, una agulla i una ploma de falcó... que se sàpiga.

La Lluna sempre ha estat una imatge de l’Església i així ho han representat molts retaules i pintures antigues. I la Lluna representa l’Església perquè no té llum pròpia, reflecteix la llum del Sol enmig de la nit. Això és l’Església, això som la comunió dels creients en Crist, com un mirall que en la fosca del món reflecteix, no la pròpia llum, sinó la de Crist, el Sol que ve del cel.

Però la Lluna té les seves variacions. Ara creix, ara minva, ara és plena, ara no es veu. I, a més, ara s’està omplint d’escombraries. D’aquesta manera també esdevé un signe de l’Església amb els seus moments bons i de plenitud i els seus moments minvants i de decreixement. Que, com la Lluna, a través del temps s’ha omplert d’escombraries. I tot això fa que el Sol, que és Crist, no sempre es reflecteixi en tota la seva nitidesa, que la fosca no s’esvaeixi i sigui difícil de trobar el camí enmig de la nit.

Però hem de recordar que no és la Lluna la que és la llum. És el Sol, encara que no es vegi, el que il·lumina la nit. Per això es tracta sobretot de deixar que el Sol, que és Crist, es reflecteixi, brilli. Encara que aquest brillar del Sol posi més en evidència la brutícia de la Lluna.

Certament que la comunitat de Jerusalem de què ens parla els Fets del Apòstols és un dels moments de plenitud i és un referent constant. On els creients vivien units amb un sol cor i una sola ànima i tot ho tenien en comú i eren unànimes en la pregària. Però ho era perquè “partia el pa”, perquè Crist hi era, no sols com a punt de referència, sinó realment present en l’Eucaristia, en la fracció del pa. Era la Lluna plena. Però cal dir que també el grup desconcertat i poruc dels apòstols, que estaven tancats per por, és important igualment per a nosaltres. Aquest grup que havia fugit en els moments difícils de la passió, que havia negat el Mestre i fins on hi ha algú dur de cor per creure la bona nova de la resurrecció, que esdevé una icona de la increença: “Si no ho veig, no m’ho creure pas”. Aquest grup, també és un punt de referència per a nosaltres, perquè no són ells, la llum, sinó que, com la comunitat que descriuen els Fets dels Apòstols, és Crist ressuscitat qui li dóna consistència.

Josu Feijoo té 48 anys i té una professió gens comú: és astronauta. Ell coneix astronautes de tot el món i diu que tots són creients. El seu instructor li va dir que abans d’anar a l’espai ja era creient, però que en tornar-ne, molt més. L’astronauta és diferent d’un científic. Ell va a l’espai, no solament en parla o en fa investigacions teòriques. L’astronauta veu i viu la immensitat de l’univers, veu i viu la petitesa de la Terra. De fet, els creients hauríem de ser com els astronautes, o millor, com la Lluna de la que parlava Joan XXIII, endinsada en l’infinit, lluny de tot allò que ens enganxa i ens empetiteix, però avocada sobre la Terra, mirant-la, atenta. Il·luminada pel Sol i il·luminant pel Sol la nit dels homes. Com més il·luminada, més il·luminarà. Com més cristificat és el creient, més transfigura i il·lumina el seu entorn.

 A nosaltres ens sembla que fora millor que la Lluna no tingués variacions i, encara més, que no tingués escombraries. Que l’Església, que la meva comunitat, que jo mateix fóssim més constants, que no tinguéssim tanta brutícia i així poguéssim, pogués, reflectir la llum amb més nitidesa. I cal sempre mantenir el més net possible la nostra vida, el nostre cor, però tant si estem en un moment de plenitud (com la comunitat de Jerusalem), com en un moment minvant (com el grup de deixebles en el Cenacle), hem de saber que la pau i la llum només són del Crist ressuscitat. I com diu Pere: “Això ens ha de donar una gran alegria” que és el millor testimoni del Senyor vivent i un motiu d’esperança que esvaeix la fosca. Aquesta és la nostra missió.

   

MARIA, "PAL DE PALLER"

Dilluns, 28 d’abril de 2014

Solemnitat de la Mare de Déu de Montserrat

Ac 1, 12-14/Ef 1, 3-6.11-12/Lc 1, 39-47

Llegint la primera lectura, la del llibre dels Fets dels Apòstols, m’ha vingut en ment una de les representacions típiques de la Icona de la Festa de la Pentecosta: la comunitat dels Onze juntament amb Maria, pregant i rebent tots plegats el do de l’Esperit Sant que la festa remarca. Altres imatges més modernes, però, no s’acontenten en posar només els Onze amb Maria al centre, sinó que hi posen també d’altres dones i d’altres homes. Una petita església domèstica en pregària, en atesa.

Penso que tant unes imatges com les altres tenen plasmen aquestes paraules que avui hem escoltat: Tots (els Onze apòstols), unànimement, assistien sens falta a les hores de pregària, amb les dones, amb Maria, la mare de Jesús, i els parents d’ell. I la imatge és bonica i escaient dins d’aquest temps pasqual que estem vivint.

Tots ho sabem que hi ha famílies (potser la nostra mateixa) en què un avi, una àvia, un pare o una mare han pres el rol de “pal de paller” de la família. És aquella persona que, molt sovint de forma desinteressada i sense que ningú ho noti, fa de nexe amb tots els membres d’una família, tant els més propers com els més llunyans. Aquell personatge que sap organitzar els aniversaris i d’altres esdeveniments, que proposa qualsevol excusa per fer que la família es trobi reunida en celebració. Aquella persona que sap fer que els membres afegits a la família, que no en formen part natural (com la parella d’algú de casa) es trobin integrats, estimats, com si haguessin format part de la família tota la vida. És, de fet, aquella persona que, quan ja no hi és, tothom la troba a faltar precisament perquè n’era el referent, n’era l’aglutinador de tothom.

Aquesta és la imatge de Maria a l’Església, en certa mesura, i la imatge que ens transmeten els textos bíblics, especialment el llibre dels Fets dels Apòstols. El paper de Maria no acaba quan dóna a llum el Salvador del Món, Jesús, el Crist... Maria entra dins l’escola dels deixebles guardant i meditant en el seu cor tot allò que passa al voltant del seu Fill i en relació amb el Seu Fill, que aprèn el camí de la fe i la confiança en aquest Déu que ha obrat en Ella meravelles, com reflecteix el cant del Magnificat, però és també el “pal de paller” de la primera comunitat que encara paeix el que significa que Jesús hagi Ressuscitat d’entre els morts, doncs la trobem amb els Onze, les altres dones i els altres parents de Jesús aplegant tothom en la pregària, en l’atesa, en l’escolta d’allò que Déu acaba de fer en Jesús de Natzaret.

Posem avui els nostres ulls en aquest “pal de paller” que és Maria que esdevé model d’unitat quan la trobem reunida amb els Onze, les altres dones i els altres parents de Jesús convertint-los en la primera Església que es reuneix després de la Pasqua i l’Ascensió; que esdevé model de pregària assídua quan la trobem a Ella junt amb els altres, com una més, ensenyant-nos a mantenir aquest niu calent que ha encès la Vetlla Pasqual en nosaltres; que esdevé model de comunió perquè Ella, la primera, ens aplega entorn del seu Fill, ens el mostra i ens ensenya a escoltar la Seva veu. Avui els catalans de forma especial mirem Maria... mirem-la bé, veurem que ens assenyala Jesús!

TOMÀS, EL NOSTRE GERMÀ BESSÒ

Diumenge II de Pasqua, 27 d’abril de 2014

Ac 2, 42-47/Sl 117/1 Pe 1, 3-9/Jn 20, 19-31

Diuen que tots tenim el nostre doble. En el meu cas fins i tot el tinc dins la mateixa Orde, perquè molta gent em confon (normalment gent que, certament, porten temps  sense veure el frare en qüestió) amb un frare que abans era a l’Ajuda i ara és a Palma de Mallorca.

Curiosament a la Bíblia, més concretament a l’Evangeli de Joan que avui hem escoltat, se’ns diu que nosaltres també tenim un doble, un bessó. Us heu fixat que, en parlar de sant Tomàs, sempre li diuen “el Bessó”, però mai no ens diuen de qui és bessó? Doncs bé, permeteu-me que us digui que em sembla que sant Tomàs és EL NOSTRE bessó.

És el nostre bessó en tant que el podem prendre, penso, per doble nostre en diferents situacions i vivències que hem experimentat o que experimentem en qüestions de fe. Qui mai no s’ha sentit com Tomàs alguna vegada, és a dir, com aquell que forma part dels Dotze, però que va una mica com “per lliure”. Mentre els altres són a casa, ben tancats i barrats, per por dels jueus... Tomàs és fora... vés a saber on... però com si les coses que han passat no anessin amb ell. Mentre els altres semblen preocupats pel que ha passat, per les notícies que els hi arriben de Maria Magdalena i les altres dones... Tomàs no hi és. Potser, dels del grup, és el més decebut perquè era el que esperava més de Jesús... no ho sabem... però el primer nou Diumenge de la història de la Humanitat, si m’ho deixeu dir així, Tomàs no és a missa. Hi arriba tard. Li expliquen el que ha passat... però no s’ho creu si no ho veu. Haurà d’esperar, però, vuit dies.

Qui mai no s’ha sentit com Tomàs alguna vegada, és a dir, com aquell que vol tenir la seguretat de tot, de controlar-ho tot, de voler estar segur de tot. Com aquell que diu: bé, creuré no sols quan ho hagi vist amb els meus propis ulls, sinó que creuré també quan ho entengui tot, quan la meva ment, la meva raó, ho tingui tot ben clar... aleshores seré cristià, aleshores tindré fe, aleshores podré sentir-me com un de vosaltres.

Però a Tomàs, el nostre Bessó, li és donada la gràcia de veure Jesús EXACTAMENT com als altres, ni més ni menys miracles: quan es troba la comunitat reunida, quan es troben les portes tancades i barrades, sense cap cosa diferent, Jesús s’hi apareix, es posa al mig i diu: Pau a vosaltres... Excepte que Jesús coneix els dubtes de Tomàs i li surt a l’encontre: Porta el dit aquí i mira’m les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis incrèdul. Sigues creient. Malgrat que les pintures el representen tocant el Senyor, el text no ho diu. Tomàs va tenir prou amb fer experiència del Ressuscitat ELL MATEIX. I, en veure’l, en sentir la seva veu, en veure’l traspassat com potser de lluny estant ho havia contemplat Divendres Sant... acaba confessant: Senyor meu i Déu meu!

Tomàs és el nostre Bessó en els dubtes i les inquietuds, és el nostre Bessó que sap treure de Jesús una darrera benaurança: Feliços els qui creuran sense haver vist. Sí, feliços ara ho som nosaltres, que creiem, com diu sant Pere a la segona lectura que hem escoltat: Vosaltres, sense haver-lo vist, l’estimeu, i des d’ara, perquè heu cregut en ell, sense haver-lo vist, esteu plens d’una alegria tan gran i gloriosa que no hi ha paraules per a expressar-la, ja que teniu segura, com a fruit de la vostra fe, la salvació de les vostres ànimes. Beneït dubte de Tomàs, doncs, que ens ha portat una benaurança tan ferma, no siguem incrèduls, siguem creients!!!

EL NAIXEMENT D'UNA VOCACIÓ

Diumenge II de Pasqua, 27 d’abril de 2014 (Dissabte Vespre)

Ac 2, 42-47/Sl 117/1 Pe 1, 3-9/Jn 20, 19-31

Avui faig quatre anys. Sí, ja sé que em veieu molt envellit per tenir només quatre anys. Però, us ho cregueu o no, avui he fet quatre anys. Us demanareu: com és això? Doncs sí, tinc quatre anys, perquè el 26 d’abril de 2010 vaig tornar a néixer literalment. Era un dilluns. Al matí havíem donat gràcies a la Basílica de Santa Maria d’Igualada per la recent beatificació del caputxí fra Josep Tous i per la tarda anava cap a Arenys de Mar, on tenia la trobada mensual del Grup de Temes dels Grups de Diàleg i Pregària. A l’alçada de Granollers, però, un camió envaïa el meu carril i em treia fora de la carretera. El cotxe, que va quedar pel desguàs, amb una de les rodes del darrera rebentades encara topava amb un altre cotxe més, fent-lo sortir també de la carretera.

Gràcies a Déu tot va quedar en un ensurt. Jo no vaig prendre cap mal i els dos homes de l’altre cotxe tampoc. La meva mare encara no ho sap, que vaig tenir un tal accident, precisament perquè no hi van haver seqüeles visibles d’aquella topada. Però hi va haver un abans i un després d’aquella data.

Quan un té una experiència d’aquest tipus o semblant s’adona primer de tot, al menys a mi em va passar, de la fragilitat de la vida. Només una fracció de segon i ara i sóc i després puc no ser-hi. També de la pròpia contingència: la vida seguirà perfectament sense mi. Després un es demana com és que ha passat el miracle... i perquè a ell, quan saps que d’altres no se n’han sortit ben parats d’una cosa semblant. I si la vida és això, tan fràgil, quin sentit té tant d’egoisme i tant maldecap? Al final també apareix una altra pregunta: però, hi ha sentit? I si n’hi ha... d’on ve aquest sentit? Qui o què ho dóna a fi que pugui fer d’una vida, duri el que duri, una vida plena de sentit, joiosa? Mirem què diu l’Evangeli d’avui.

Pau a vosaltres. És el que diu Jesús a una comunitat tancada, barrada en si mateixa. Uns deixebles porucs que romanien junts amb les portes tancades per por dels jueus. És el que diu Jesús posant-se al mig i mostrant les mans perforades i el costat ferit. Malgrat portar els signes visibles de la seva Passió, Jesús no proclama venjança, proclama PAU. Tot seguit, potser un dels sermons més curts de Jesús, diu: Pau a vosaltres. Com el Pare m’han enviat a mi, també jo us envio a vosaltres. Ens dóna la pau i ens fa participar no sols de la seva pau sinó també de la seva missió, ens convida a sortir de nosaltres mateixos. Quin tipus de missió? Tot alenant damunt d’ells els diu: Rebeu l’Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdonareu, quedaran sense perdó. Tradicionalment hom veu aquí el lliurament, al grup dels Dotze, del que en diuen “el poder de les claus” i on rau la base del Sagrament de la Reconciliació. Sense negar aquest aspecte i donat que la paraula ha estat proclamada per a tots nosaltres avui, religiosos o no, preveres o no, laics o no... per a tots els batejats en el Seu Nom, crec que podem trobar quelcom que ompli de sentit la nostra vida: esdevenir agents de perdó i reconciliació arreu on hi anem. El “poder de les claus” no ha estat donat (encara menys als preveres) per tancar i barrar, per empresonar i condemnar; sinó per alliberar, per destruir els forrellats i crear, amb el poder que dóna Déu a través dels seus Sagraments, fills i filles de Déu, homes i dones veritablement lliures i responsables. El Diumenge de Pasqua no és sols el dia en què commemorem i celebrem que la Vida ha vençut la mort i la Llum ha vençut les tenebres... és el dia en què neix la nostra vocació com a fills i filles de la Reconciliació i de la Pau, no pels nostres mèrits, no per les nostres forces, sinó per aquest Esperit que Jesús ha alenat damunt nostre, els batejats en el Seu Nom. Que puguem marxar d’aquesta missa contents de saber que la nostra vida té un sentit, té un propòsit, té una responsabilitat: nascuts de nou per als altres!

L'APARICIÓ A EMMAÚS

Dimecres de l’Octava de Pasqua, 

23 d’abril de 2014

Ac 3, 1-10/Sl 104/Lc 24, 13-35

Un tema que es va repetint al llarg d’aquesta Octava de Pasqua són els relats d’aparicions de Jesús. La litúrgia ens va recordant aquest fet cabdal de la història de la Humanitat: el sepulcre de Jesús buit i les aparicions del Ressuscitat que provoquen el canvi en el cor d’aquells que les viuen, el pas de les tenebres a la llum; el pas de la por a la valentia i el coratge; el pas del dubte a la certesa...

Dins d’aquesta col·lecció de relats d’aparicions de Jesús la litúrgia avui ens ofereix un dels meus preferits: el relat de l’aparició de Jesús als deixebles d’Emmaús. És un dels meus preferits perquè sap com donar-nos esperança a aquells que, pel pas dilatat del temps, ja no podem ser testimonis de primera mà dels fets tal i com es van viure fa 2000 anys.

Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix els aconseguí i es posà a caminar amb ells. Som gent en camí. En el camí de la vida, que té les seves sorpreses, bones i no tan bones. En aquest camí de la vida ja ho fem això: conversem, discutim, patim, gaudim... sovint tancats en nosaltres mateixos, amb els nostres problemes i maldecaps, Jesús ens aconsegueix i es posa a caminar amb nosaltres... A voltes, com els deixebles d’Emmaús, no som gens conscients d’això... però Ell hi és!

Necessitem que els nostres ulls vegin clar. Necessitem que algú ens digui què passa, què ens passa. Els deixebles d’Emmaús es pensen que expliquen al foraster que els acompanya tot el que aquest necessita saber per entendre’ls i conèixer llur torbament, per saber què ha passat a Jerusalem els darrers tres dies... però serà Jesús qui els anirà fent evident què és realment el que ha passat: Començant pels llibres de Moisès i seguint els de tots els profetes (una forma de dir “a través de tota la Paraula de Déu”) els exposava tots els llocs de les Escriptures que es referien a ell.

Però, ja ho hem escoltat, no serà fins al moment de la fracció del pa, és a dir, quan s’hagué posat amb ells a taula, prengué el pa i digué la benedicció, el partí i els el donava quan els seran oberts els ulls i el reconeixeran com fins aquell moment mai no ho havien fet.

La genialitat de l’evangelista Lluc és dir-nos: avui, també Jesús té una forma autèntica, íntima, real de fer-se visible: en la fracció del pa, en el seu Cos i la seva Sang repartida i compartida. Com als deixebles d’Emmaús, també se’ns obren els ulls a una nova manera de veure Jesús enmig nostre, d’entendre’l i d’experimentar-lo viu entre nosaltres, de poder-lo reconèixer com al Crist, el Fill del Déu Altíssim. També avui Jesús entrarà (sempre vol fer-ho) per quedar-se amb nosaltres. I, com en el relat que hem sentit proclamar, Ell desapareix (no el podem veure més com a home enmig nostre) però no ens abandona, hi és present, ens acompanya i segueix abrusant el nostre cor quan sentim la seva Paraula. Feliços nosaltres els convidats a la seva taula!

TOT GIRA?

L’any 1858, després d’inventar i implantar el telègraf, un diari anglès deia: “El telègraf uneix amb un cable vital totes les nacions de la terra. És impossible que els vells prejudicis i hostilitats continuïn existint, ja que aquest instrument ha estat creat per intercanviar idees entre les nacions”. Certament que tots sabem que el món ha continuat ple de conflictes i violències i que aquest invent s’ha fet servir moltes vegades per alimentar-los. Ara fa 25 anys de la creació de la xarxa d’Internet que també ha creat unes expectatives semblants, com si la xarxa ajudés a destruir els vells odis i fes caure enemistats. Tots sabem que no cal fer-se massa il·lusions i que Internet tant ajuda a fer ponts com a trencar-los.

Hi ha una necessitat de la humanitat d’esperar que hi ha hagi una novetat (sigui tècnica, sigui científica) o d’un canvi en la història que finalment faci que els homes canviïn i entrin en una nova etapa. Certament que la humanitat ha experimentat molts canvis que han facilitat la seva vida en molts aspectes, però això no vol dir que hagi canviat els homes concrets.

Cada any, quan llegim la Passió del Crist, podem sense massa esforç veure què en som de contemporanis a aquells fets. Què fàcil és identificar-nos amb els personatges i com transparenten fets i actituds del nostre avui. Què fàcil és continuar parlant de traïcions com la de Judes, de rentar-se les mans com Pilat, de negacions com la de Pere, de manipulacions i interessos no confessats com el sanedrí, de multituds manipulades. Han passat temps i cultures i malgrat tot el text de la Passió continua sent tristament contemporània.

I també podríem dir que han passat temps i cultures i malgrat tot la Passió és joiosament contemporània. Els cartoixans tenen com a lema: “El món gira, però la creu es manté”. Perquè la crucifixió de Crist és certament el fet que ha alterat el món definitivament i, més, és manté, ara i aquí, com l’alternativa, l’esdeveniment que ha fundat un món nou. El telègraf, la xarxa d’Internet i tants altres invents són d’aquí, ens remeten a aquí. Crist és la novetat absoluta, perquè és Déu fet home i amb la creu ha baixat fins el fons del que és ser home, del que és ser mortal. I ha baixat al fons del que ens hem fet amb el pecat, de la nostra injustícia. La creu s’ha clavat en les entranyes del món i de la història i es manté ferma, incommovible, com una porta a la novetat absoluta: “El món gira, la creu es manté”.

Però podríem dir el lema dels cartoixans al revés: “El món es manté sempre igual, sense canviar. La creu és la novetat absoluta i constant”. La creu està clavada en les entranyes del món. Aquest món que gira i gira constantment cercant i cercant novetat, quelcom diferent, alguna cosa que realment sigui un revulsiu, una alternativa que el tregui de la monotonia, de l’avorriment del sempre el mateix. Aquest “sempre el mateix” a què es van reduint una darrera l’altra les novetats que el món s’inventa. La creu es manté com a font d’absoluta novetat. Ella és la resposta de Déu fet carn, i és font i porta d’accés ara i aquí a aquesta novetat. En la creu Déu, en Crist, s’ha quedat clavat en la nostra humanitat com a alternativa i porta d’accés a un món nou, totalment nou.

La creu és la gran resposta de Déu. Ell es manté fidel encara que els Judes continuïn traint-lo i els Peres continuïn negant-lo. Ell hi és encara que els Pilats de tota la història es rentin les mans. Ell no queda a mercè del que es diu i dels interessos de tots els sanedrins de tots els temps. La creu és l’alternativa de Déu a la mediocritat i mesquinesa de l’home. Quan mirem la creu hi veiem la resposta de Déu a la nostra vida.

Deia aquell vell diari anglès: “El telègraf uneix amb un cable totes les nacions de la terra. És impossible que els vells prejudicis i hostilitats continuïn...”. Tot és ambigu, tot gira, només Crist es manté com a novetat, com alternativa, com a font de vida. Ell sí que uneix no totes les nacions, sinó tots els homes, Ell sí que pot canviar el nostre cor perquè es facin impossibles els vells prejudicis i hostilitats. Ell és sempre. Ahir, avui i sempre. Ell és el totalment nou, qui allunya tot avorriment. El món gira, però la creu es manté.

El mirador (Pasqua a sant Martí del Montnegre 2014)

Quina va ser la nostra agradable sorpresa -diumenge de Rams- quan en Xavier ens presentava en Mohammed anunciant que tallaria arbres que tapaven la visió del mirador. Va ser un preludi providencial a l’homilia de Pasqua que teníem pensada evocant aquest espai.

 

Finida la pujada dels esglaons encarats a l’església, s’apareix una inesperada clariana que convida a travessar l’empedrat de la placeta i acostar-se a les baranes del mirador, admirant el paisatge que, amb gratuïta naturalitat i dolça vehemència, es presenta davant els ulls. El mirador ofereix una mirada més nítida, clara, panoràmica del bosc amb el rerefons del Montseny que arrodoneix solemnement la perspectiva. Sovint una fotografia intenta captar i endur-se un tast de la bellesa boscana que ha colpit els sentits del seu visitant.

 

La tala d’arbres ha aclarit el paisatge, eixamplant la panoràmica del mirador talment com la resurrecció de Jesús fa amb les nostres vides, ampliant el seu sentit i embellint-la amb nous detalls que abans no captàvem. La tala violenta desplegada sobre la natura, s’assembla a la violència que la resurrecció ha fet sobre la mort, dominant-la. El bosc que ens rodeja creix inexorablement i, si no li posem límits, acaba cobrint-nos, talment com tantes coses de la nostra vida que, si no li posem límits, acaben menjant-nos o retallant-nos la necessària perspectiva que necessita la realitat. Jesús ressuscitat posa límits a la mort, posa límits al pecat, posa límits a les boscúries que encerclen els humans per ofegar la seva essència. Celebrar anualment la Pasqua és talment com talar i podar tot allò que durant l’any ens ha envaït fent-nos perdre perspectiva.

 

Més enllà de tales que embelleixen el mirador, el seu atractiu natural augmenta quan hom surt de l’església. Amarats de pregària i recolliment contemplem el cel, els estels i els núvols més propers, sentim més càlids els raigs de sol i percebem les flaires més intenses, el piular dels ocells esdevé més entranyable; captem que els colors i els volums llueixen un relleu especial, una dolça densitat que expressa el batec del seu Creador. Qui ho observa amb admiració religiosa se sent part d’aquesta simfonia de volums i de colors.

 

La nostra religiositat ens permet assaborir una nova dimensió de l’existència, la dimensió creient, que realça i transfigura la quotidianitat. Això és el que Jesús ressuscitat, present sobretot en els sagraments i els pobres, aconsegueix amb les nostres vides. Ell no només tala o poda el que tapa l’existència humana, sinó que el seu Esperit ens proveeix d’una mirada nova, espiritual, transcendent, panoràmica de la vida, donant-li més relleu, intensitat, vibració, plenitud, comunió, harmonia, sentint-nos dins un pla diví on tot té sentit, origen i finalitat. Celebrar anualment la Pasqua és renovar la consciència d’aquesta mirada de fe, d’aquesta dimensió de la vida que la resurrecció de Jesús ens regala.

 

Gaudim del mirador de la Pasqua! On cap arbre, per alt i gros que sigui, no taparà les belles panoràmiques que el Ressuscitat ens ofereix sobre l’existència humana.

El castell (Divendres sant a sant Martí del Montnegre 2014)

Abans d’entrar al recinte de l’hostal i de can Auladell s’aixeca un turonet, mig natural, mig artificial que anomenem el castell. Més pròpiament, serien restes d’una torre que podria haver format part del documentat castell del Montnegre. No obstant, caldria una excavació per verificar-ho.

 

Aquest promontori quasi inadvertit, que precedeix el nucli de cases que s’estén fins a la parròquia el podem equiparar al mont Calvari, la històrica roca del Gòlgota que precedia una de les entrades de la ciutat emmurallada de Jerusalem, concretament per la vessant oest: una elevació habitualment desapercebuda llevat que exhibís algun executat com succeí amb aquells tres crucificats entre els quals hi havia el Senyor Jesús.

 

En aquell indret insignificant, rodejat d’horts, extramurs de la ciutat, Jesús hi lliurava la vida, humiliat públicament en un sorprenent consens entre les autoritats romanes invasores, i les sotmeses –que no vol dir submisses- autoritats jueves. El messianisme de Jesús no plaïa ni a uns ni a altres: als governadors romans per la possibilitat de desvetllar revoltes dels religiosos nacionalistes; als caps dels jueus per la candidesa d’un messies tan apocat.

 

L’arqueologia del darrer segle ha permès desenterrar i apreciar els escenaris de tals esdeveniments: la magnífica fortalesa Torre Antònia, seu de les tropes romanes, llindant el recinte del temple i de la qual resten parts del paviment i les cisternes d’aigua; el luxós palau d’Herodes, seu del tetrarca o del governador romà, del qual roman part d’una torre i trossos de muralla que acullen el museu d’història de la ciutat. Del sanedrí i de la casa del gran sacerdot sols hi ha deduccions d’on podrien ser. Són indrets interessantíssims de visitar que mostren la seva preeminència en aquell moment històric, però ignorats durant segles i segles, i dels quals només resten fragments i reconstruccions aproximades.

 

Però el Gòlgota, aleshores fora muralles, irrisori, desapercebut, ha romàs ple de vida. La tradició sobre el lloc de la crucifixió i del sepulcre on fou enterrat Jesús s’ha preservat fins els nostres dies. La basílica constantiniana inaugurada el 13 de setembre de l’any 335 remodelà el sepulcre cobrint-lo amb una gran cúpula; i deixà a l’aire lliure la roca del Gòlgota, rodejada d’un pati i amb una creu al damunt. Actualment el Gòlgota és dins l’edifici del Sant Sepulcre, en una capella enlairada a l’interior de la remodeladíssima construcció dels creuats, visitada diàriament per centenars de centenars de creients que veneren aquesta roca santa com el lloc de la crucifixió de Jesucrist.

 

Els humans construïm castells, palaus, monuments, mausoleus, gratacels, estadis... per immortalitzar-nos o exhibir el nostre poder, edificacions que la història s’encarrega de soterrar, però espais com la roca de la crucifixió travessen els segles perquè s’ha convertit en recer perenne dels desconsolats i afeixugats, dels inadvertits i els desapercebuts, dels frustrats i dels impotents, dels qui volen plorar a cor què vols i no saben on, i d’aquests n’hi ha molts i, encara que una part de nosaltres se senti dolguda, també formem part d’aquest col·lectiu pel qual Jesús es deixà clavar a la creu: els que no passen a la història escrita als llibres però que conformen la veritable història, feta de silenciosa i sovint dolorosa quotidianitat.

 

Venerar el lloc de la mort de Jesús, venerar la creu com seguidament farem, no és recordar un màrtir o un heroi nacional, és admirar aquell que mor enlairat en la roca del Gòlgota, és admirar el qui és enlairat al cel ple de vida. La frase de l’evangeli de Joan és ben eloqüent: “Quan el fill de l’home serà enlairat, atraurà tothom cap a ell”. Es tracta d’un doble enlairament: a la creu damunt la roca i al cel. Amb aquesta doble imatge, concretem el fragment de la carta als Hebreus que hem escoltat: “Per tant, acostem-nos confiadament al tron de la gràcia de Déu perquè es compadeixi de nosaltres, ens aculli i ens concedeixi, quan sigui l’hora, l’auxili que necessitem”.

La rambla (Dijous Sant a sant Martí del Montnegre 2014)

Baixant pel camí que ressegueix el recinte parroquial s’arriba, a la distància d’un tret de pedra, a la rambla, un passeig seminatural, allargassat, que llisca entre sureres arrenglerades fins a una placeta encatifada amb fullaraca caiguda dels arbres que l’encerclen.

 

Es tracta d’un espai acollidor, amable, benèvol, transitable que contrasta amb l’entorn irregular cobert de sotabosc feréstec. S’hi pot passejar tranquil, com en Juanito acostumava cada tarda durant els darrers anys. També s’hi poden plantar tendes per ser un terreny pla, arrecerat i amb poc pedregam.

 

Per tot això la rambla ens evoca la celebració del Dijous Sant, el Sant Sopar que gira al voltant del rentament de peus i l’eucaristia: signes privilegiadíssims de l’acollida divina expressada en aigua que renta, en pa i vi que nodreix; gestos i moments amables, harmònics, afaiçonats per mà humana però plens de vibració religiosa, que contrasten amb una quotidianitat a voltes feréstega, o si més no esquerpa o incòmoda.

 

El rentament de peus i l’eucaristia esdevenen la rambla acollidora on assaborim la grandesa de la humanitat de Jesús: receptiva, servicial, benèvola; on també pregustem la grandesa de la seva divinitat: discreta i a voltes radiant, també desconcertant i encoratjadora. El rentament de peus i l’eucaristia són espais de passeig espiritual i de recolliment comunitari que reconcilien amb un mateix, amb els altres, amb l’Església, i amb Déu, moments òptims de comunió amb tot i amb tots, mística sagramental que brolla de gestos humans eloqüents com rentar uns peus, partir i repartir un mos de pa, fer un tast de vi.

 

La rambla, com el nom expressa, no és un sender de gran recorregut sinó un espai definit, agradós i circumscrit de l’atraient misteri de la muntanya, talment com el rentament de peus i l’eucaristia: uns gestos definits, agradosos, circumscrits, un tast suficient de l’atraient misteri de Jesucrist que admirem, creiem i celebrem en comunitat.

 

La rambla fa riure a muntanyencs i ciclistes àvid de recórrer camins, però és accessible a una cadira de rodes, a qui duu bastó o crosses, a un ancià i a un infant que tentineja, a qui vol passejar agafat del braç parlant sense destorbs o fent silenci..., talment com el rentament de peus i l’eucaristia, que fan riure als qui es volen menjar el món, però que són un gentil recer pels qui necessiten suport, calma, estabilitat, reflexió, pregària, contemplació, que som tots.

 

El rentament de peus no és un spa medicinal i relaxant, sinó un bany sagramental que reprodueix el tarannà de Jesús en els fidels que el celebren. El pa i el vi eucarístics no són un tiberi de festa major sinó un mos i un tast distingits que reprodueixen sagramentalment el sentit d’una vida, possibilitant una comunió eficaç amb Aquell que ho instituí com a memorial.

QUI ETS TU I QUI SÓC JO?

VIA CRUCIS DE LA RENGLERETA

Divendres Sant, 18 d’abril de 2014

Quan hagué entrat a Jerusalem, s’agità tota la ciutat. Molts preguntaven: “Qui és aquest?”. La gent que anava amb ell responia: “És el profeta Jesús, de Natzaret de Galilea”.

Començàvem la Setmana Santa amb aquesta frase que trobem al final de la lectura de l’Evangeli segons sant Mateu que vam proclamar just després de la benedicció de rams, palmes i palmons. De la mateixa manera que a Jerusalem aquella pregunta suscità la resposta dels qui acompanyaven Jesús, també avui aquesta pregunta ve a nosaltres demanant-nos que la responguem de forma personal.

QUI ÉS AQUEST, que entra humil a Jerusalem, sabent que és posar-se a la boca del llop, posar-se a tir de crítics i detractors que cerquen la seva mort? QUI ÉS AQUEST, que ha viscut tota la vida sotmetent la seva voluntat a la voluntat del Pare del cel i mirant d’ensenyar a un grup de deixebles porucs a fer el mateix? QUI ÉS AQUEST, que no té altre eslògan, altre programa electoral (si em permeteu dir-ho així, no en va el confessem com a Rei nostre), que donar-se del tot, que oferir-se Ell mateix per a ser consumit? QUI ÉS AQUEST, que diu que hem d’estimar fins aquell que no ens estima, ans que ens odia fins i tot activament, que no li podem tornar mal per mal, sinó cercar el seu bé, el seu progrés, la seva promoció humana? QUI ÉS AQUEST, que ensenya que no sabrem el que és ser gran, si no fem la prova de fer-nos petits i servents de tothom? QUI ÉS AQUEST PER A MI?

La setmana passada circulava per internet un vídeo que feia feredat, que fins i tot va suscitar una resposta del Papa Francesc. L’acció que allà es desenvolupava tenia lloc a la ciutat de Rosario, a l’Argentina. Podeu suposar, doncs, la reacció immediata del Papa Francesc venint del seu país natal. El tema? El linxament, per part d’un grup irat de veïns, d’un jove de 18 anys pescat en intentar robar la bossa d’una senyora. Arran del linxament el jove resultà mort. No he vist el vídeo. I em va costar no fer-ho, perquè he descobert fins en mi mateix una certa i permeteu-me dir-ho clar, diabòlica morbositat, que, si ens deixem anar, tots tenim per veure coses d’aquestes. En vaig tenir prou amb la imatge de portada: un jove, en la plenitud de la vida, ensangonat, estès al terra. Al costat, al menys en aquella imatge, asseguts a la vorera una dona amb un nen petit als braços i un altre jove. Com no vaig voler veure el vídeo no sé si eren família de la víctima o veïns que no sé ben bé què hi feien, amb nen inclòs, al costat del cadàver. No em vaig poder estar de demanar-me per la passivitat d’aquell qui ho enregistrava tot en la distància.

Em direu: brutal, però el noi no era un innocent... D’acord. Però la barbàrie d’un linxament, de prendre’s en massa la justícia per la mà posa, al costat de la pregunta QUI ÉS AQUEST? referida a Jesús, una altra també de ben profunda i urgent: QUI SÓC JO?

QUI SÓC JO, que sóc capaç de posar-me una màscara per fer-me el dur, el gran, aquell a qui res no afecta, sabent que no és veritat, que m’amago darrera la fortalesa per amagar la meva petitesa? QUI SÓC JO, que puc ser tant valent en grup com per fer la barbaritat de Rosario, a l’Argentina, com tantes altres barbaritats col·lectives que els éssers humans hem fet i encara fem, mentre dissimulo la meva feblesa i potser fins i tot la ploro, quan estic sol? QUI SÓC JO, que sóc capaç de manipular els altres per treure’n un profit o per buscar el seu afecte? QUI SÓC JO, que sóc capaç de perdre el sentit de la humanitat, com aquella empresa de Mataró maquinant aquelles probes degradants de selecció de personal? QUI SÓC JO, que sóc capaç de tenir l’empenta de sant Pere; però que també puc ser capaç com Judes de vendre a baix preu el meu germà? Que puc donar un petó i acaronar, a la vegada que escopir i pegar? Quan em prendré seriosament i cercaré una resposta a aquest: QUI SÓC JO?

MIREU-LO! Som davant aquesta imatge de Jesús crucificat per nosaltres. Farem bé de preguntar-li, no de passada, sinó fins i tot exigint-li una resposta, amb l’exigència dels qui de veritat volen saber, dels qui de veritat cerquen el sentit de la vida... QUI ETS TU i QUI SÓC JO? Fa uns 800 anys un home com tu i com jo, Francesc d’Assís, es féu aquestes mateixes preguntes: QUI ETS TU i QUI SÓC JO? A ell, aquestes preguntes el portaren a identificar-se cada cop més amb Jesús i amb la voluntat de Déu no d’una forma merament intel·lectual sinó pràctica... I nosaltres? Serem avui valents per fer-li des del fons del nostre cor aquestes preguntes a JESÚS?