TOMÀS, EL NOSTRE GERMÀ BESSÒ

Diumenge II de Pasqua, 27 d’abril de 2014

Ac 2, 42-47/Sl 117/1 Pe 1, 3-9/Jn 20, 19-31

Diuen que tots tenim el nostre doble. En el meu cas fins i tot el tinc dins la mateixa Orde, perquè molta gent em confon (normalment gent que, certament, porten temps  sense veure el frare en qüestió) amb un frare que abans era a l’Ajuda i ara és a Palma de Mallorca.

Curiosament a la Bíblia, més concretament a l’Evangeli de Joan que avui hem escoltat, se’ns diu que nosaltres també tenim un doble, un bessó. Us heu fixat que, en parlar de sant Tomàs, sempre li diuen “el Bessó”, però mai no ens diuen de qui és bessó? Doncs bé, permeteu-me que us digui que em sembla que sant Tomàs és EL NOSTRE bessó.

És el nostre bessó en tant que el podem prendre, penso, per doble nostre en diferents situacions i vivències que hem experimentat o que experimentem en qüestions de fe. Qui mai no s’ha sentit com Tomàs alguna vegada, és a dir, com aquell que forma part dels Dotze, però que va una mica com “per lliure”. Mentre els altres són a casa, ben tancats i barrats, per por dels jueus... Tomàs és fora... vés a saber on... però com si les coses que han passat no anessin amb ell. Mentre els altres semblen preocupats pel que ha passat, per les notícies que els hi arriben de Maria Magdalena i les altres dones... Tomàs no hi és. Potser, dels del grup, és el més decebut perquè era el que esperava més de Jesús... no ho sabem... però el primer nou Diumenge de la història de la Humanitat, si m’ho deixeu dir així, Tomàs no és a missa. Hi arriba tard. Li expliquen el que ha passat... però no s’ho creu si no ho veu. Haurà d’esperar, però, vuit dies.

Qui mai no s’ha sentit com Tomàs alguna vegada, és a dir, com aquell que vol tenir la seguretat de tot, de controlar-ho tot, de voler estar segur de tot. Com aquell que diu: bé, creuré no sols quan ho hagi vist amb els meus propis ulls, sinó que creuré també quan ho entengui tot, quan la meva ment, la meva raó, ho tingui tot ben clar... aleshores seré cristià, aleshores tindré fe, aleshores podré sentir-me com un de vosaltres.

Però a Tomàs, el nostre Bessó, li és donada la gràcia de veure Jesús EXACTAMENT com als altres, ni més ni menys miracles: quan es troba la comunitat reunida, quan es troben les portes tancades i barrades, sense cap cosa diferent, Jesús s’hi apareix, es posa al mig i diu: Pau a vosaltres... Excepte que Jesús coneix els dubtes de Tomàs i li surt a l’encontre: Porta el dit aquí i mira’m les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis incrèdul. Sigues creient. Malgrat que les pintures el representen tocant el Senyor, el text no ho diu. Tomàs va tenir prou amb fer experiència del Ressuscitat ELL MATEIX. I, en veure’l, en sentir la seva veu, en veure’l traspassat com potser de lluny estant ho havia contemplat Divendres Sant... acaba confessant: Senyor meu i Déu meu!

Tomàs és el nostre Bessó en els dubtes i les inquietuds, és el nostre Bessó que sap treure de Jesús una darrera benaurança: Feliços els qui creuran sense haver vist. Sí, feliços ara ho som nosaltres, que creiem, com diu sant Pere a la segona lectura que hem escoltat: Vosaltres, sense haver-lo vist, l’estimeu, i des d’ara, perquè heu cregut en ell, sense haver-lo vist, esteu plens d’una alegria tan gran i gloriosa que no hi ha paraules per a expressar-la, ja que teniu segura, com a fruit de la vostra fe, la salvació de les vostres ànimes. Beneït dubte de Tomàs, doncs, que ens ha portat una benaurança tan ferma, no siguem incrèduls, siguem creients!!!