Ho creus això?

Podria posar el nom i el cognom, però no ho faré. Era un nen normal, entremaliat i alegre fins que va anar a l’escola. Allí començà el seu calvari. No entenia res, treia unes notes baixíssimes.  Els pares i els professors es varen començar a preocupar. I com van veure que no reaccionava, al final el van portar al psicòleg. Però, malgrat tot, els resultats eren pocs. Amb molts esforços, amb prou feines, va aprendre a llegir, però això amb molta dificultat i sempre d’una manera insegura. Els primers anys de l’escola van ser per ell un infern que li van treure l’alegria, fins les ganes de jugar, i es passava moltes estones plorant. Fins que van descobrir on era el problema: el nen era curt de vista. Era miop. Per tant, no podia veure el que hi havia escrit en la pissarra i amb prou feines les lletres per poder llegir. Quan li van corregir el defecte visual el nen es va posar al nivell de tota la classe i va recuperar l’alegria de jugar. La seva tristesa era fruit de la seva miopia. He conegut i m’han explicat diferents casos d’aquestes característiques. No en tots els casos que he conegut els pares i els professors van saber reaccionar a temps.

Jesús ens tracta de miops: “Els qui caminen de nit ensopeguen, perquè els manca la claror”. Nosaltres som com faltats de claror, som miops, curts de vista. És com si no veiéssim la pissarra. I ens costa comprendre el nostre entorn, caminem a les fosques. Amb prou feines veiem el que tenim a prop. I com ens costa veure el que està lluny ens concentrem en allò que tenim al davant, però, com aquell nen, no comprenem res, perquè no hi veiem. Som curs de vista i no aprenem a llegir la nostra vida i el que tenim al davant. Estem com capficats en el nostre món esquifit i petit i no ens atrevim a aixecar el cap i mirar al davant, perquè no hi veiem res. Al davant només hi veiem borrós, la negror.

I això es nota sobretot quan examinem les raons per les quals ens enfadem, patim i ens entristim. Quantes petiteses ens treuen de polleguera! Quantes futeses ensorren amistats i fins trenquen famílies! Quantes baralles amb veïns que creen mal rotllo durant anys, per qualsevol malentès! A vegades és tant petita la raó per la qual hem trencat amb algú que hem de fer un esforç per recordar-la. Els nostres motius d’ofendre’ns, de plorar, de sofrir són, com nosaltres: miops. La nostra tristesa és fruit de la nostra miopia, com la d’aquell nen. Certament que en l’Evangeli Jesús plora, es commou profundament, es contorba i se li neguen els ulls. No és indiferent davant el sofriment. Diu l’Evangeli que Jesús plorà quan va veure plorar Maria, la germana de Llàtzer, i els qui l’acompanyaven. Jesús ens ensenya a sofrir. Ens ensenyar a sofrir per raons reals, o sigui, per amor. L’Evangeli diu que “Jesús estimava Marta i la seva germana i Llàtzer”. Jesús certament que estima tota la humanitat, per això es va encarnar,  però no en general sinó en concret, amb noms reals de persones concretes.

Jesús ens ensenya a sofrir amb autenticitat perquè ens treu de la miopia i ens posa  al davant l’única raó real de sofrir: l’estimar. I ens ensenya a sofrir amb autenticitat i per això amb esperança, perquè ens guareix de la nostra miopia i ens fa veure fins més enllà del nostre pobre horitzó: “Jo sóc la resurrecció i la vida. Els qui creuen en mi, encara que morin viuran, i tots els qui creuen en mi, no moriran mai més”. És com diu Ezequiel : “Mira, poble meu, jo obriré els vostres sepulcres, us en faré sortir”. “Us infondré el meu esperit i recobrareu la vida”. O com diu Pau: “Gràcies al seu Esperit que habita en vosaltres, aquell que va ressuscitar el Crist d’entre els morts donarà vida als vostres cossos mortals.”

La clau està en la pregunta que Jesús fa a Marta: “Ho creus, això?” I aquesta és la pregunta bàsica que ens hem de fer. En la mesura que la nostra fe i esperança vagin prenent cos en nosaltres autènticament, en la mateixa mesura es guarirà la nostra miopia. S’eixamplarà el nostre horitzó fins a l’Infinit. Moltes coses que no havíem vist, ara seran el centre de la nostra vida, i coses que havíem convertit en absoluts i vist com a molt grans esdevindran petites i insignificants.

El problema del nen que he parlat al començar és que creia que tothom veia com ell. Que el que ell veia era la realitat. Havia nascut així. Aquell nen creia el que veia; confonia la seva visió amb la normalitat. El problema nostre és el mateix: ens pensem que el que veu la nostra miopia espiritual és la realitat, és el normal, creiem que no es pot veure el mon d’una altra manera. Però, no, el món, no sols es pot veure d’una altra manera, sinó que és d’una altra manera. Si Jesús és la resurrecció, és la vida, és la vida plena, el món no és tal com el vivim: però... ens ho creiem?...