Dijous passat les
xarxes socials es van posar en estat d’alerta. Donaven la notícia que un altre avió havia caigut al mar, a l’oceà
Atlàntic, davant mateix de Gran Canària. A les tres de la tarda corria per les
xarxes socials: “El Control de Canàries confirma la caiguda al mar de l’avió a
dues milles de la costa(...) es desconeix el nombre de passatgers”. Un
comandant d’un altre avió ho descriu visualment: “Estem veient, efectivament,
que ha caigut a l’aigua un avió del model Boeing 737, davant de Las Terrazas...
i està flotant. Repeteixo, està flotant, no s’ha enfonsat... mobilitzeu tots
els mitjans disponibles”... un controlador aeri confirma que es tracta d’una
gran aeronau que li sembla que és un Tuí, i afirma que estan avisats el vaixell
de rescat i els bombers... Les xarxes socials, els controladors aeris, la
descripció directa d’un pilot, i malgrat tot... ni era un avió, ni havia un
accident. Era una embarcació de grans dimensions que en diuen una gavarra, que
transporta càrregues pesades. En aquest cas transportava una grua. I era la
forma d’aquesta grua el que va donar peu a la falsa alarma.
Certament que
moltes vegades la vista ens enganya. I encara que intervinguin les xarxes, el
control d’aeroport, i els pilots avesats a anar pel món, malgrat tot, el que
veiem moltes vegades no es correspon amb el que és. Per tant quan, a més, no hi
ha tants mitjans, la nostra percepció del que veiem no deixa de ser molt
precària. I encara més quan es tracta de veure el perquè de les coses, o allò
que realment val i saber-ho discernir d’allò secundari. Com diu el llibre de
Samuel: “allò que l’home veu no és allò
que val, l’home veu només l’aspecte exterior però Déu veu el fons del cor”
Diu Jesús en l’Evangeli de Joan: “És per fer un judici que jo he vingut en
aquest món: perquè els qui no hi veien, hi vegin, i els qui hi veien, es tornin
cecs”. Cal saber dubtar del que veig, cal aprendre a separar el que veig de la interpretació que en faig i que per mi
em sembla evident. Cal saber que el que veig és parcial, cal saber que el que veig
ho veig esbiaixat, des de la meva perspectiva i, a més, amb l’ull malalt. Tot comença per la
humilitat. La imatge que hem vist aquests dies del papa, no confessant sinó
confessant-se, crec que és una bona expressió del que ens demana l’ Evangeli:
posar-nos en qüestió. Tot comença per la humilitat. Tot comença per saber que
no hi veig, o el que és pitjor que hi veig malament i confonc allò que és amb
el que crec veure, o vull veure. Tot comença per deixar-nos il·luminar per
Crist hem de saber que no hi veiem, que estem a les fosques.
“El qui em segueix no camina a les fosques sinó que té la
llum de la vida” diu Jesús. Certament Ell és la llum “ni quan passo per barrancs tenebrosos no
tinc por de res perquè un tinc vora meu”. Més encara , com diu Pau, tot
recollint un text de la pregària antiga dels cristians “per això diuen:
Desvetlla’t, tu que dorms, ressuscita d’entre dels morts i Crist t’il·luminarà”.
Pel creient Crist és llum, vida, resurrecció perquè és el criteri últim i
decisiu del seu obrar, i ,encara més, perquè Ell hi és, s’hi pot comptar.
Quan van saber els
aviadors i els controladors aeris que nos es tractava d’un avió accidentat?
Quan es van apropar. A nosaltres ens costa apropar-nos. I preferim dir el que ens
han dit o repetir estadístiques, enlloc d’apropar-nos. En el fons ens agrada
l’alarma, allò que és extraordinari, el que és gran, el que és excepcional, no
tenim la mirada en el petit. Com la mirada de Déu sobre David. O la mirada de
Jesús sobre el cec. Tenim la mirada malalta d’alçada, malalta de mirar amunt.
Ens costa tenir la mirada propera i ens deixem portar pel que es diu, les
estadístiques. Veiem el món com els pilots veien l’embarcació, des de dalt, des
de lluny. Déu mira de prop, des de dins. Nosaltres hem d’aprendre a mirar com
Jesús, com Déu, des de baix: tot comença per la humilitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada