Abans d’entrar al recinte de l’hostal i de can Auladell
s’aixeca un turonet, mig natural, mig artificial que anomenem el castell. Més pròpiament,
serien restes d’una torre que podria haver format part del documentat castell
del Montnegre. No obstant, caldria una excavació per verificar-ho.
Aquest promontori quasi inadvertit, que precedeix el nucli
de cases que s’estén fins a la parròquia el podem equiparar al mont Calvari, la
històrica roca del Gòlgota que precedia una de les entrades de la ciutat
emmurallada de Jerusalem, concretament per la vessant oest: una elevació
habitualment desapercebuda llevat que exhibís algun executat com succeí amb aquells
tres crucificats entre els quals hi havia el Senyor Jesús.
En aquell indret insignificant, rodejat d’horts, extramurs
de la ciutat, Jesús hi lliurava la vida, humiliat públicament en un sorprenent
consens entre les autoritats romanes invasores, i les sotmeses –que no vol dir
submisses- autoritats jueves. El messianisme de Jesús no plaïa ni a uns ni a
altres: als governadors romans per la possibilitat de desvetllar revoltes dels
religiosos nacionalistes; als caps dels jueus per la candidesa d’un messies tan
apocat.
L’arqueologia del darrer segle ha permès desenterrar i
apreciar els escenaris de tals esdeveniments: la magnífica fortalesa Torre
Antònia, seu de les tropes romanes, llindant el recinte del temple i de la qual
resten parts del paviment i les cisternes d’aigua; el luxós palau d’Herodes,
seu del tetrarca o del governador romà, del qual roman part d’una torre i trossos
de muralla que acullen el museu d’història de la ciutat. Del sanedrí i de la
casa del gran sacerdot sols hi ha deduccions d’on podrien ser. Són indrets
interessantíssims de visitar que mostren la seva preeminència en aquell moment
històric, però ignorats durant segles i segles, i dels quals només resten
fragments i reconstruccions aproximades.
Però el Gòlgota, aleshores fora muralles, irrisori, desapercebut,
ha romàs ple de vida. La tradició sobre el lloc de la crucifixió i del sepulcre
on fou enterrat Jesús s’ha preservat fins els nostres dies. La basílica
constantiniana inaugurada el 13 de setembre de l’any 335 remodelà el sepulcre
cobrint-lo amb una gran cúpula; i deixà a l’aire lliure la roca del Gòlgota,
rodejada d’un pati i amb una creu al damunt. Actualment el Gòlgota és dins l’edifici del Sant Sepulcre,
en una capella enlairada a l’interior de la remodeladíssima construcció dels
creuats, visitada diàriament per centenars de centenars de creients que veneren
aquesta roca santa com el lloc de la crucifixió de Jesucrist.
Els humans construïm castells, palaus, monuments, mausoleus,
gratacels, estadis... per immortalitzar-nos o exhibir el nostre poder, edificacions
que la història s’encarrega de soterrar, però espais com la roca de la
crucifixió travessen els segles perquè s’ha convertit en recer perenne dels
desconsolats i afeixugats, dels inadvertits i els desapercebuts, dels frustrats
i dels impotents, dels qui volen plorar a cor què vols i no saben on, i d’aquests
n’hi ha molts i, encara que una part de nosaltres se senti dolguda, també
formem part d’aquest col·lectiu pel qual Jesús es deixà clavar a la creu: els
que no passen a la història escrita als llibres però que conformen la veritable
història, feta de silenciosa i sovint dolorosa quotidianitat.
Venerar el lloc de la mort de Jesús, venerar la creu com
seguidament farem, no és recordar un màrtir o un heroi nacional, és admirar aquell
que mor enlairat en la roca del Gòlgota, és admirar el qui és enlairat al cel
ple de vida. La frase de l’evangeli de Joan és ben eloqüent: “Quan el fill
de l’home serà enlairat, atraurà tothom cap a ell”. Es tracta d’un doble
enlairament: a la creu damunt la roca i al cel. Amb aquesta doble imatge, concretem el fragment de la carta
als Hebreus que hem escoltat: “Per tant, acostem-nos confiadament al tron de
la gràcia de Déu perquè es compadeixi de nosaltres, ens aculli i ens
concedeixi, quan sigui l’hora, l’auxili que necessitem”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada