“Teniu abundantment de tot” (Diumenge 13)

“Germans, vosaltres teniu abundantment de tot”, diu sant Pau a la comunitat cristiana de Corint. Però l’apòstol menciona només coses immaterials: “fe, doctrina, coneixement, interès per tot”. De fet, Pau els està motivant a fer una col·lecta a favor dels germans necessitats de Jerusalem. El seu argument és definitiu: donat que comparteixen tants béns espirituals amb germans de comunitats allunyades, només han d’afegir, quan calgui, béns materials. Es tracta de fer comunió.

La tradició cristiana de les col·lectes -fonamentades en la comunió- va més enllà de la solidaritat y de la justícia social; o diguem-ho millor, la comunió les assumeix i les redimensiona. Perquè podem ser solidaris, sensibles, generosos y compromesos socialment, - això és excel·lent i lloable-, però la comunió permet viure com a propis els anhels i neguits d’aquelles persones, tal i com Jesús va fer amb els nostres. Es tracta d’un complement de transcendència i eficàcia. Aquesta és, en definitiva, la demanda als corintis: afegir a la comunió de fe i d’amor en Jesús, la comunió de béns.

Dient això posem el dit a la nafra del que ens està passant avui dia: després d’educar-nos durant alguna dècada en la solidaritat i la justícia social, de superar complaguts antics paternalismes i beneficències amb plans socials de promoció i desenvolupament, després d’organitzar la societat amb infraestructures adequades per ser eficaços, després de crear estudis universitaris perquè sortissin experts..., tot plegat se’ns queda a l’aire amb un argument irrefutable: no hi ha diner públic per mantenir-ho i el diner privat cau en comptagotes.

Però no es tracta d’un fracàs del nostre sistema social, sinó de tastar-ne dolorosament els límits. Potser venen temps, o ja han arribat, de desinflar el mite de les inabastables possibilitats humanes que, com els herois de l’antiguitat, volien usurpar el poder dels déus; o que deixem d’enaltir els models de societat com si fossin paradisos terrenals.

Tard o d’hora menjarem la poma del desencís i assaborirem la frustració de veure’ns limitats. El primer llibre de la Bíblia ens deixa clar de bell principi que els humans assaborim cruament la realitat quan ens oblidem de Déu o volem ocupar el seu lloc.

Malgrat dolgui a la nostra mentalitat contemporània, ens cal el suport diví per desplegar assenyadament la nostra existència. Ens cal, també, comunió, per arrodonir els nostres anhels socials. Ens cal esperança, per no creure’ns els discursos fatalistes que, posant-nos la por al cos, pretenen tenir-nos ben subjectats. Ens cal fe en Jesús, per guarir el nostre esperit i també per guarir la nostra materialitat.

“Filla, la teva fe t’ha salvat. Queda lliure de la teva malaltia i vés-te’n en pau”, diu Jesús a la dona que patia pèrdues de sang. “Noia, aixeca’t”, li diu Jesús a la noieta morta. Jesús irromp en l’escenari humà de forma sobrenatural per transformar-lo. No es tracta de relats simbòlics, sinó de fets extraordinaris de Jesús. Si els humans fem coses extraordinàries, perquè li volem treure mèrits a Jesús?

Sant Pau tenia raó quan deia als corintis que tenien abundantment de tot per respondre a les precarietats humanes. No ens oblidem que nosaltres també.

"Escuchad islas" (Solemnidad de San Juan Bautista 2012)

“Escuchad islas, atended pueblos lejanos”, decía la primera lectura. ¿Estaría pensando en Cuba y en nosotros el profeta Isaías cuando proclamaba este discurso? Vivimos en una isla y somos un pueblo alejado de Israel, pero tenemos que reconocer que los tiempos y el mapamundi del profeta eran otros.

Esta era la realidad que le tocó vivir a Isaías: los dos últimos reyes israelitas llevaron al pueblo al desastre, la potencia del momento -los vecinos babilonios- los intimidaban e invadían progresivamente, los exilios fragmentaban la unidad israelita, y el pueblo sencillo sobrevivía como podía.

La situación parecía un callejón sin salida: Israel vivía en la incertidumbre: desalentado, desperdigado, y además amenazado. Por ello, Dios suscitó profetas como Isaías, pidiéndole, en un primer momento, preocuparse por sus compatriotas desesperanzados. Pero también le pidió que extendiera su mirada a los que vivían más allá de sus fronteras. Por último, como si no fuera suficiente, le pidió que su mensaje llegara a todos los rincones del orbe: “te hago luz de las naciones para que mi salvación alcance hasta el confín de la tierra”.

Nos podemos preguntar, con viva curiosidad: ¿cuál sería el mensaje del profeta para que alentara a los desalentados de Israel, para que congregara a los dispersos, y para que iluminase a todas las naciones?

Dios le revelaría a Isaías que es imposible que surja ninguna salvación cuando el miedo y el recelo lo bloquean todo, lo de adentro y lo de afuera. Cuando se desbloquean las espirales de negatividad y se establecen espirales de positividad entonces llega la salvación que, progresivamente, lo abarca todo y a todos en un ámbito de diálogo abierto y confianza mutua.

Pero lo genuino de Isaías es que anunciaba una salvación diseñada por Dios y no por los humanos. Lo mismo hizo Juan Bautista siglos después, anunciando al pueblo la salvación divina concretada en la persona de Jesús de Nazaret y su proyecto de vida, que asume y supera incomparablemente los recientes acuerdos de la Cumbre de la Tierra Rio+20.

Nuestro mundo, nuestra vieja, única, y contaminada nave espacial, como nos dicen algunos noticieros, sigue necesitado de profetas como Isaías y Juan Bautista que anuncien nuevos tiempos que permitan respirar aliviados a los que tienen el corazón en un puño, donde los humanos sean mucho más que una simple especie, donde los pueblos tengan a Dios como fuente de todo bien espiritual, material y intelectual.

Y aunque oigamos voces que no comparten anuncios creyentes como los de Isaías y Juan Bautista alegando que son un estadio superado por el pensamiento humano, recordemos la inteligente claridad con que se expresaba el papa Benedicto XVI antes de partir de Cuba: “Vine aquí como testigo de Jesucristo, convencido de que, donde él llega, el desaliento deja paso a la esperanza, la bondad despeja incertidumbres y una fuerza vigorosa abre el horizonte a inusitadas y beneficiosas perspectivas. En su nombre, y como sucesor del apóstol Pedro, he querido recordar su mensaje de salvación”.

Esto sí que iba dirigido a los que vivimos en esta isla.

LA PARAULA DE DÉU FETA CARN...

Dimecres, 27 de juny de 2012

Sant Ciril d’Alexandria, bisbe i doctor de l’Església

“Feu-me entendre la vostra llei, que la vull guardar amb tot el cor...” és el que hem escoltat fa uns moments en el Salm responsorial. Aquest “enamorament” per la Llei, aquest desig de guardar amb tot el cor, de meditar, d’aprofundir els manaments de Déu en la religió jueva es fa evident en dues festes molt concretes: la festa de Les setmanes (“Shavuot”, que es correspon al temps que per a nosaltres va de Pasqua a Pentecosta) i la Festa de la Torà (“Simjat Torah” al vuitè dia de la festa de les Cabanes o “Sucot”).

En la primera festa es recorda el do de la Torà especialment simbolitzat en el  lliurement de les dues taules de la Llei amb els Deu manaments que Déu fa al seu poble a la muntanya del Sinaí per mediació de Moisès. La segona, és una festa més recent que festeja el dia en què a la sinagoga es llegeix la darrera porció litúrgica del Pentateuc que va sent llegida cada dissabte i, tot seguit, es llegeix la primera porció del cicle. D’aquesta manera se simbolitza que la Torà no es deixa mai de llegir, no es deixa mai d’escoltar, de meditar, d’aprofundir en la vida del poble jueu.

En la pràctica ritual d’aquestes festes no hi manca mai la dansa i l’alegria, fins i tot el ball que joves i grans van fent per torns amb el Rotlle de la Torà (tot el Pentateuc) ben guarnit en braços. Els símbols són molt eloqüents: la voluntat de Déu, allò que el defineix i allò que Ell ha revelat al seu poble per a donar-se a conèixer en la seva intimitat i per a entrar en comunió amb Ell queden reflectits en aquesta Paraula de Déu que s’ha fet llibre, instrucció, manament que cal ser obeït. Podem entendre la por del rei en la primera lectura quan ha llegit i ha comprès que ni ell ni els seus súbdits no portaven la vida que Déu esperava del seu poble.

Però la litúrgia avui ha fet coincidir aquests textos que ens parlen de la trobada del llibre de la Llei al Temple i el compromís que rei, ministres, sacerdots i poble fan de seguir els manaments de Déu en la seva vida... amb la celebració de la memòria de Sant Ciril d’Alexandria qui és recordat per l’Església no per la manera de fer política a la ciutat egípcia (alguna cosa de veritat, però potser també d’exageració, hi ha a la pel·lícula ÀGORA que molts vam poder veure fa uns anys), sinó per la seva defensa de la fe davant les heretgies de l’època (novacians, nestorians...) i per la seva defensa de Maria com a Theotókos, és a dir, com a Mare de Déu en el Concili d’Efes (431).

I em sembla interessant aquesta coincidència d’avui perquè la defensa de Maria com a Mare de Déu i no únicament com a Mare de Crist (que és el que defensaven els nestorians) té a veure amb qui és Jesús per a nosaltres veritablement.

Si Jesús és veritablement Déu i veritablement home, és a dir, si Jesús no és sols un bon profeta i ja està, ni tampoc és el resultat d’una divinitat que s’ha possessionat d’un ésser humà a qui anul·la per poder fer el que vol, sinó veritablement Déu i home amb tots els ets i uts que això comporta, podrem entendre la gran diferència entre el judaisme i nosaltres: la Paraula de Déu no s’ha fet llibre; la Paraula de Déu s’ha fet carn, s’ha fet persona humana, algú com nosaltres.

Què implica això? Que ja no hi ha manaments? No, ben cert que trobem també manaments: estimar l’enemic, no jutjar, perdonar sempre... Implica, però, quelcom de més profund: deixar-se “enamorar” d’aquesta Paraula, acollir-la... I s’esdevindrà quelcom que, de mica en mica, anirà canviant la nostra vida fins que els fruits d’amargor i tristesa que encara podem donar esdevinguin o donin pas a fruits d’alegria, d’esperança, d’amor desinteressat. I avui Jesús ens posa en guàrdia: ha revelat l’amor del Pare i sap que les nostres obres, les que surten més del fons del cor, revelen la nostra fe, de la mateixa manera que els fruits dolents revelen els falsos profetes de l’Evangeli.

Que aquesta Eucaristia on Jesús es fa present enmig nostre vagi transformant el nostre interior per donar els fruits que Ell espera de nosaltres.

CRIDATS A SER MÉS DEL QUE NO ENS PENSEM...

Sequoia Gegant

Diumenge, 24 de juny de 2012

Naixement de Sant Joan Baptista

Is 49, 1-6/Sl 138/Ac 13, 22-26/Lc 1, 57-66.80

Quan estava llegint les lectures d’avui per a preparar el sermó, no sé ben bé si és per cosa de l’edat o és pels focs artificials que ahir veia des del terrat del nostre convent, que vaig tenir un d’aquells moments en què un, sense saber perquè, torna enrere en el temps i es recorda de quan era un nen.

Tot pensant, recordava altres festes de Sant Joan amb els pares, amb els amics... i d’aquí vaig fer un salt que em va dur a pensar en quin havia estat l’itinerari de la meva vida... que no us explicaré aquí perquè us avorriríeu sobiranament.

Una de les coses que em va venir al cap, al veure’m ara com a frare, va ser de fer un repàs a totes les vocacions que havia tingut de petit. Començant per policia, passant per metge, després per mestre i encara per advocat, imagino que més aviat influenciat per alguna que altra sèrie de TV de l’època, que no pas per exemples de persones concretes...

El que voldria subratllar de tot això és el descobriment d’aquesta mena de necessitat de la vocació, és a dir, d’aquest “sentir-se cridat a ser o fer alguna cosa amb sentit” que sembla que tots portem dins i que penso va més enllà de la mera professió laboral que un acaba fent per guanyar-se la vida.

Necessitat de sentir-se cridat a ser o fer alguna cosa amb sentit. Això és el que em crida l’atenció avui. Perquè crec que va molt lligat a sentir-se útil, però també no sols a això (perquè seria massa “funcional”), sinó també a sentir-se valorat i a trobar en aquest “ser i fer” no sols un sou a final de mes sinó una realització personal i un sentit.

I crec que les lectures d’avui parlen de tot això. Ho fan, si us hi fixeu, parlant de vocacions concretes: la d’Isaïes (en la primera lectura) i la de Joan (en l’Evangeli). Unes vocacions que neixen en el més íntim del cor dels protagonistes sense que ells mateixos la cerquin voluntàriament. Recordeu que hem llegit en Isaïes: “Abans de néixer, el Senyor em cridà, quan era al si de la mare, Ell pronuncià el meu nom...”. Unes vocacions que si voleu, pensant en els nostres paràmetres consumistes, no reportaran cap guany als mateixos protagonistes, més aviat maldecaps... de fet, segons la tradició, Isaïes fou serrat per la meitat i Joan fou decapitat. Van tenir, doncs, una “professió” perillosa i que els va dur a la mort per dir les coses massa clares. Però unes vocacions on hi havia aquesta certesa en el fons del cor de ser valorats, de ser estimats per Déu mateix qui esdevenia la Font que omplia de sentit i d’esperança les seves vides.

Com nens petits que veiem en els altres allò que ens manca a nosaltres i ho desitgem, podríem pensar dels nostres protagonistes d’avui: “Quina sort! Un Isaïes, un Joan Baptista! Quins personatges, quina fe, de quina manera Déu els parlava i obrava miracles a través d’ells...”. Mentre oblidem que la nostra necessitat de sentir-se cridat a ser o a fer alguna cosa que ens ompli de sentit i ens dignifiqui com a persones, que tots portem al fons del nostre cor, és ja la crida de Déu en nosaltres a viure una vida de comunió amb Ell, de solidaritat i amor incondicional per al proïsme, d’una vida ja curulla d’alegria i de sentit que pot entomar amb esperança les situacions contràries que indefugiblement ens portarà la vida.

Que en aquesta Eucaristia la meditació i la comunió amb Aquest Jesús que novament ens crida a seguir-lo i a ser llum entre els nostres veïns faci de nosaltres homes i dones segurs i alegres de la nostra vocació de cristians.

L'APOSTA DE JESÚS

EREMO DELLE CARCERI (ASSISI)

Diumenge XI, 17 de juny de 2012

Ez 17, 22-24/Sl 91/2 Co 5, 6-10/Mc 4, 26-34

No ens enganyem, no tenim un tractat en el qual, fil per randa, Jesús ens detalli què és el Regne del cel i com l’hem de construir.

A nosaltres, fills del cartesianisme i la il·lustració, ens costa d’entrar en les paràboles bíbliques perquè la seva riquesa, sovint, ens apareix enterbolida per un pòsit cultural de segles que està ben lluny de la nostra manera de pensar i d’entendre.

Un exemple el tenim en les paràboles del Regne que trobem en l’Evangeli d’avui. En elles Jesús intenta donar als seus oients (i Marc, de retruc, als membres de la seva comunitat) unes llambregades del que és el Regne, sense voler exhaurir, ni molt menys, tot el que el Regne pot donar de si.

La primera comparació és ben concreta, a jutjar per l’experiència que en tenien els conciutadans de Jesús quan treballaven la terra. La clau em sembla que es troba en aquestes paraules: De nit i de dia, mentre ell (el pagès) dorm o està llevat, la llavor germina i creix sense que ell sàpiga com.

Podria semblar màgia i, en canvi, per la cultura que tenim en ciències naturals, sabem fins al detall què és el que passa i quines condicions s’han de donar per a què la llavor creixi. Però l’èmfasi de Jesús aquí (em sembla) és AQUEST NOSTRE NO FER RES pel que fa al creixement del Regne. Un no fer res que no vol pas dir PASSIVISME ni TANTSEMENFOTISME (si m’ho permeteu dir així, com ens ho deia sovint un professor de la Facultat de Teologia). No vol dir que no hi posem res de la nostra part, sinó que recordem que el creixement o l’èxit (ep, i un èxit que mai no té a veure amb les nostres expectatives o en la d’alguns moviments) no ve dels diners, no ve de la força del nombre, ni de la força bruta: VE DE DÉU. El creixement és SEU i, creieu-me, ELL ÉS LA GARANTIA D’UN CREIXEMENT QUE DURI A LLARG TERMINI.

La segona comparació en l’Evangeli esdevé complementària de la que acabem de veure quan parla del creixement del gra de mostassa que es posa a créixer i acaba més gran que totes les hortalisses, amb unes branques tan grosses que els ocells es poden ajocar a la seva ombra. No em negareu que, en sentir això, no hem estem temptats a dir: VA, HOME, VA, SI LA MOSTASSA ÉS UN ARBUST! COM PODRIA CRÉIXER TANT DESMESURADAMENT? I ja estem racionalitzant quelcom irracionalitzable. Justament aquí la lectura del profeta Ezequiel que hem escoltat ens ajuda a captar el sentit, doncs diu el profeta: Ocells de tota mena s’ajocaran a la seva ombra (la de l’esqueix de cedre plantat per Déu mateix) i viuran en el seu brancatge. Tots els arbres del bosc (que representen les nacions que envoltaven Israel) sabran que jo sóc el Senyor. Jo abaixo els arbres alts i faig créixer els menuts, asseco els arbres verds i faig reverdir els secs.

Aquestes paraules dites a un poble en l’exili i sense esperança eren capaces de ser molt ben enteses per l’auditori i donar gruix d’identitat. Déu intervindria, en el seu moment, i faria tornar el seu poble a la seva terra, fent-lo créixer i donar fruit (multiplicació i extensió) davant de les nacions que res no podrien fer per aturar-ho.

Aquesta és novament l’aposta de Jesús. Ell, que sap que els seus oients poden relacionar les seves paràboles amb les del profeta, els està dient que Déu ja està actuant a favor seu, que el Regne no sols és enmig d’ells, sinó creixent desmesuradament i sense aturar-se, com un gra de mostassa que es transformés en un arbre gros com el cedre de qui parlava el profeta.

Però, què ens diu avui a nosaltres tot això? I encara més, és que ens ha de dir alguna cosa? És obligat que aquesta paràbola escoltada avui esdevingui quelcom dinàmic i actual per a nosaltres? O podem bandejar-la pensant que ja no té res a veure amb nosaltres?

Jo acabo d’arribar d’Assís, de fer un pelegrinatge juntament amb el P. Mateu (crec que alguns el coneixeu) i 45 persones més. I us haig de confessar que anar a Le Carceri (uns eremitoris tot pujant la muntanya del Subasio, en el mateix Assís, i a La Verna (el lloc on Francesc rebé els estigmes) m’han deixat bocabadat. Per què? Perquè quan un veu aquelles muntanyes, aquells boscos i, a més, aquells forats a les roques, aquelles baumes on hi habitava Francesc hom es demana: com és possible que un home sol (cert, després amb 11 més), amb la seva manera de viure, pobre, feble, a la intempèrie, pogués (poguessin) atreure en poc temps 5.000 persones a l’Orde?

Deixem de banda els profetes de calamitats, centrem-nos en les paraules de Jesús avui i, contra tota desesperança, alcem els ulls ben alt, perquè el Regne creix, ningú no el pot aturar. No com nosaltres voldríem, no com nosaltres potser somiem o esperarem, sinó com Ell vol. Però, ben cert, no ho farà sense nosaltres, sense el nostre compromís, sense la renovació diària de la nostra aposta per viure l’Evangeli que Jesús predicà i el portà a donar la vida per tothom.

Que aquesta Eucaristia sigui penyora d’aquest compromís per portar arreu la Bona Notícia d’un Regne on tothom hi és benvingut, on tothom pot trobar casa seva.

  

JESÚS IRAT... POTSER PER MI?

Divendres, 1 de juny de 2012

Sant Justí, màrtir

1 Pe 4, 7-13/Sl 95/Mc 11, 11-25

La raó ordena als homes verament piadosos i filòsofs d’honorar i estimar només la veritat, deixant de banda les opinions dels antics si són infundades. Perquè la sana raó exigeix no solament deixar de seguir els qui han fet o ensenyat quelcom injustament, sinó que, en qualsevol cas i per damunt de la pròpia vida, l’amic de la veritat ha de triar dir i fer allò que és just, ni que l’amenacin de mort.

Justí, Primera Apologia, II, 1

Què li ha passat a Jesús? Com és que avui el trobem pel camí amb gana i, malgrat que l’Evangelista ens diu que encara no era el temps de les figues, cerca allò que Ell mateix hauria de saber que no pot trobar? I si sap que no pot trobar fruit... perquè ha maleït la figuera? Per acabar-ho d’adobar el veiem també irat quan arriba a Jerusalem, Marc  ens ho escriu clarament: Quan arribaren a Jerusalem, anà al temple i es posà a treure els qui compraven i venien dins el recinte del temple; bolcà les taules dels canvistes i els seients dels venedors de coloms, i no permetia que ningú traginés res dintre el recinte del temple. I els explicava: “No diu l’Escriptura que tots els pobles anomenaran el MEU temple casa d’oració? Però vosaltres n’heu fet una cova de lladres”. Pot tenir Jesús “un mal dia”?

No us penseu que jo tinc la solució a la pregunta, perquè qui pot entrar o apropar-se per poc que sigui al pensament de Jesús, a la seva intimitat? Sabem, però, que Marc coneix les Escriptures i ja d’antic els profetes comparaven el poble d’Israel bé amb una vinya, bé amb una figuera. Arbres ben coneguts en aquelles latituds i generosos en donar fruit al seu temps. La clau, em sembla a mi, la dóna el mateix Evangelista al principi del que hem escoltat quan diu: Jesús, després que la gent l’havia aclamat, entrà a Jerusalem i anà al temple. Com que ja era tard, donà només una mirada i sortí amb els dotze cap a Betània.

La clau està en aquesta mirada de Jesús, en el que hi veié i no li va agradar. I sabem què és el que hi veié i no li va agradar precisament per la reacció que tindrà quan entri al temple i faci fora comerciants i canvistes. Intuïm que la mirada de Jesús pot ser una mirada de tendresa, però pot ser també una mirada escrutadora, capaç de discernir i anar més enllà dels fets, capaç d’arribar al fons de les coses, al fons del nostre cor. Què ha vist, Jesús? Ha vist, potser, un temple bellament i harmònicament construït, un culte ple de fastuositat i ha vist comerç, negoci al voltant d’allò més sagrat. Ha vist, potser, gent molt religiosa i complidora, capaç de colar el mosquit per acomplir estrictament amb la Llei, però el temple ha deixat de ser el SEU temple, una casa d’oració, el lloc de trobada amb Ell per antonomàsia. Ha vist potser homes i dones que cerquen de debò Déu però en mig de tantes coses que ofeguen aquesta recerca vital, que tanquen la porta de la fe a molts que cerquen amb sinceritat de cor.

Escrit i proclamat avui l’Evangeli per a la nostra instrucció em demano si també jo mateix, nosaltres, com Església –que hauríem de ser aquella figuera de la qual el Mestre n’espera el fruit–, hem esdevingut tan sols fullaraca, perduts en negociacions i interessos, preocupats per una bona posició, melangiosos d’aquell reconeixement d’antuvi que pensàvem que la gent ens tenia; preocupats, això sí, per una bona estètica, oblidant una bona ètica i així, de mica en mica anem malbaratant la gràcia que hem rebut.

Deixem-nos avui interpel·lar en aquesta Eucaristia pel model d’homes i dones que ja des del principi del cristianisme, com sant Justí, saberen ser amics de la Veritat. Com ell mateix deia: L’amic de la veritat ha de triar dir i fer allò que és just, ni que l’amenacin de mort.

Deixem-nos mirar per Jesús a fi que pugui fer fora del SEU TEMPLE, que som nosaltres, tot allò que impedeix que esdevinguem l’atri on els demés es puguin trobar amb Ell.

DIA DEL MALALT A ARENYS DE MAR

Diumenge VII de Pasqua, 20 de maig de 2012

Ascensió del Senyor

Ac 1, 1-11/Sl 46/Ef 1, 17-23/Mc 16, 15-20

Obriu una finestra a l’esperança!

 

Aquesta idea voldria que us acompanyés en el dia d’avui i, si pogués ser, no només aquesta setmana sinó, al menys, fins al proper any en què, volent Déu, ens retrobem per celebrar aquesta Eucaristia en el Dia del Malalt.

El novembre farà ja 3 anys que em van operar de la vesícula. Com podeu suposar la primera cosa que em preocupava, abans de l’operació, era que tot anés bé. La segona, també ho podeu suposar, era que em toqués un bon company d’habitació. La tercera, potser, ja us costaria més d’endevinar, perquè és més personal: que l’habitació tingués una finestra amb vistes. Pensava que si el postoperatori s’allargava massa almenys pogués passar-me hores davant d’una bona finestra on entrés la llum del sol i on pogués distreure’m veient passar la vida de l’exterior.

Avui, i espero que us hagi arribat per a tots, el recordatori de la Diada té com a dibuix una icona copte, és a dir, feta per un cristià egipci.

Què és una icona? Una icona és una finestra oberta a una altra realitat. Oberta al món de Déu, a aquella realitat que hi és, que potser intuïm, però que no és visible. Necessitem, per a veure-la, mirar amb els ulls del cor.

No sé si teniu una bona finestra en les vostres cases, però voldria que cada cop que mireu aquest recordatori i mireu la icona en ell reproduït penseu que teniu una finestra oberta a aquest món de Déu.

L’artista, si us hi fixeu, ha fet encabir en una sola imatge diferents passatges bíblics que ràpidament voldria compartir amb vosaltres, per a què pugueu gaudir de les vistes que aquesta finestra ens dóna.

Veureu que, tot i en mig de la tempesta, llueix l’arc de sant Martí. L’artista ens vol recordar aquell passatge del Gènesi que ens parla de la fi del Diluvi i la promesa que Déu fa a Noè i als seus dient-los que mai no tornarà a destruir la terra. Déu no és un Déu que vulgui ni la destrucció, ni el dolor, ni la mort. Obriu de bat a bat el vostre cor quan mireu per aquesta finestra i vegeu aquest arc de sant Martí. Recordeu, aleshores, que Déu us estima i també us promet a cadascú de vosaltres que hi hauran temps millors.

L’artista, en aquesta imatge, ens recorda també l’episodi de Pere qui, volent imitar Jesús, intenta ell també caminar sobre les aigües acabant vençut per la por. El gest de Jesús traient Pere de les aigües braves ens remet a una altra escena dins de les icones de tradició ortodoxa: la de Jesús que baixa als inferns i treu per la mà Adam i Eva juntament amb d’altres. Quan traieu el nas per aquesta finestra recordeu aquest Jesús que en aquests dies de Pasqua el recordem viu, ressuscitat, disposat a allargar-nos la mà sigui quina sigui la nostra situació, per molt fons que hàgim arribat a tocar.

Finalment, per a no cansar-vos més, mireu de nou per aquesta finestra. Tot és fosc, les aigües pugen i baixen, la maror és forta, fins i tot la barca del fons sembla que s’enfonsa. Però en mig d’aquesta foscor Jesús apareix com un far de llum que res ni ningú no pot aturar. Jesús camina sobre les aigües. Quan us sentiu angoixats, incompresos, sense forces per raó dels anys o de la malaltia: mireu per aquesta finestra, mireu Jesús, agafeu-vos a Ell, perquè agafats a Ell és del tot impossible enfonsar-nos!

Avui hem començat aquesta celebració amb aquesta bonica pregària que vol recollir el sentit de la festa d’avui, la festa de l’Ascensió: Déu totpoderós, concediu-nos el do d’una alegria santa i el goig d’una fervent acció de gràcies, perquè l’Ascensió de Crist, el vostre Fill, és també la nostra elevació, i a la glòria on ha arribat el Cap també el cos (que som tots nosaltres) té l’esperança d’arribar-hi.

QUE AIXÍ SIGUI: OBRIU, SENSE POR, UNA FINESTRA A L’ESPERANÇA!

JO, AMIC DE DÉU?

Sant Ignasi de Làconi

Divendres V de Pasqua, 11 de maig de 2012

Ac 15, 22-31/Sl 56/Jn 15, 12-17

Qui s’atreviria a titllar-se d’amic de Déu? Qui podria ventar-se d’un títol com aquest, d’aquesta confiança, sense estar segur que li és concedit? No sonaria massa pretensiós?

Amb tot, curiosament, trobem un text a l’AT (concretament al llibre dels Nombres 12, 6-8), on parlant Déu mateix diu de Moisès: “Escolteu les meves paraules: Quan hi ha entre vosaltres un profeta, jo, el Senyor, em mostro a ell en una visió o bé li parlo en somnis.  ⁷ Però amb Moisès, el meu servent, no és així: ell és l'home de confiança de tota la meva casa.  ⁸ A ell li parlo cara a cara, en visió oberta i no en enigmes: ell contempla la figura del Senyor.”.

Així, doncs, ja ve d’antic que Déu vulgui parlar a l’home de tu a tu. Cala fixar-se, però, amb el matís. Moisès apareix com l’home de confiança de tota la meva casa com deixant clar que l’amo és Déu i Moisès és algú important, com el majordom o l’administrador d’aquesta casa, que seria l’àmbit de Déu, les seves coses.

Ara bé, Jesús a l’Evangeli d’avui diu als seus deixebles i a nosaltres: “Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us he dit amics, perquè us he fet saber tot allò que he sentit del meu Pare.”.

El matís (i els matisos són importantíssims) ha canviat qualitativament: Jesús trenca esquemes, no vol establir amb nosaltres una relació d’amo-servent (per molt bé que l’amo pugui tractar al seu servent), sinó que cerca l’amistat, la comunió, el tu a tu, no parlar amb una autoritat esclafant, sinó amb una paraula que permet el diàleg, l’amor i el respecte.

Déu sempre ha volgut aquest parlar cara a cara, sense segones intencions, amb franquesa. I Jesús, fent-nos saber tot allò que ha sentit del Pare ens dóna paraules que són vida i que tenen regust de confidència i intimitat, de vida compartida.

D’aquesta vida compartida, d’aquesta amistat, d’aquesta vida que empeltada en Crist dóna i escampa fruit de vida, fem avui memòria en la persona d’un sant caputxí especialment venerat pels nostres germans sards, de fet és el patró de la seva Província: Sant Ignasi de Làconi.

Aquest home que als 20 anys entrà de frare i que va arribar a viure fins als 80 dedicant els seus darrers 40 anys fent d’almoiner pels carrers de Càller. L’home que sorprenia no sols pels seus miracles, sinó per la seva humilitat, per la seva caritat vers tothom i pels consells que sabia donar a tot aquell que a ell s’encomanava. Fins al punt que un pastor protestant de l’època, Giuseppe Fues, escrivia a un amic seu el 1773: “Nosaltres veiem tots els dies mendicant tot voltant per la ciutat un sant vivent, el qual és un frare laic dels caputxins que s’ha guanyat amb força miracles la veneració dels seus compatriotes”.

Esdevenir “sants vivents”, només és possible si ens creiem de veritat que Déu vol ser el nostre amic fins a fer-nos participants de la seva vida i la seva santedat. Que en aquesta Eucaristia el Senyor ens ajudi, mica en mica, a contagiar-nos dels mateixos sentiments que Jesús va tenir en donar la seva vida pels seus amics, per nosaltres.

FESTA DE LA MARE DE DÉU DEL ROSER DE POMPEIA

Dimarts V de Pasqua, 8 de maig de 2012

Ac 1, 12-14/Magnificat/Lc 1, 26-38

  

Diuen que una imatge val més que mil paraules. Jo ho vaig creure fermament fins que va sortir un llibre d’un professor meu de la UB, Jesús Tusón, que es deia Una imatge no val més que mil paraules on defensava la tesi de la importància del llenguatge, de la comunicació.

Avui jo m’atreviria a dir que un gest val més que mil paraules. Perquè els gestos parlen amb molta eloqüència, per petits que siguin.

Hi ha, és clar, gestos negatius. Gestos evidents i durs com ara girar-se d’esquena a algú que et parla o negar-li la salutació, gestos que indiquen un trencament o que humilien; d’altres poden ser més subtils però igual de feridors, com un silenci o una mirada de retret...

Hi ha, però, gestos positius, que creen comunió, complicitat, tendresa... com ara una mare acaronant el seu infantó, fer l’ullet, somriure  o el gest de beneir.

M’han comentat que en un moment d’aquesta celebració farem justament aquest gest, el gest de beneir unes roses i ahir, quan pensava què podria compartir amb vosaltres en aquest dia tan especial de la Mare de Déu de Pompeia, em va venir la idea de connectar això que farem, la benedicció de les roses, amb l’Evangeli que hem sentit proclamar avui, el de l’Anunciació.

Em sembla un encert que avui beneïm aquestes roses. No només perquè recorden l’advocació del Roser que avui celebrem, sinó pel que aquestes flors, en si mateixes, representen: la bellesa, la diversitat i el perfum. La diversitat, perquè hi ha roses de tota mena de colors i mides, fins i tot varietats que juguen amb diferents intensitats de colors. La bellesa, perquè en el món hi ha roses de formes ben dispars, de pocs pètals i senzills, com de pètals ben atapeïts i envellutats i el perfum que pot anar de la gamma més suau fins al perfum més embriagador.

Avui, quan us emporteu aquesta rosa beneïda a casa voldria que cadascuna d’aquestes característiques de la rosa (diversitat, bellesa i perfum) us recordessin l’Evangeli d’avui, us recordessin la fe que Maria encarna per mitjà de les seves reaccions en rebre la visita de l’àngel.

Maria és la dona que es torbà en sentir les paraules de Gabriel. Maria encarna una fe que estima la diversitat, una fe que s’obre a tothom, sense distincions, una fe que sorprèn perquè és la fe adreçada primer de tot als més petits, als que compten poc a la societat però que per a Déu són valuosos. Una fe vàlida per a rics i per a pobres, per joves i per a ancians, per a nacionals i per a estrangers.

Maria és la dona que pregunta. I em sembla que, fent això, Maria encarna una fe d’una gran bellesa. Quina? La bellesa de la nostra fe i allò que la distingeix clarament d’una secta és que en ella hi cap el dubte, el qüestionament, el demanar per les coses que no entenem; perquè en la qüestió, en el dubte hi cap la maduresa, el creixement i l’aprofundiment en la fe.

Maria és la dona que respon. Maria encarna una fe pràctica. Un text de Romans (8, 28-30) ho suggereix: (Déu mateix ens) destinà a ser imatges vives del seu Fill... Maria respon a la seva missió, gens senzilla, amb un “sí” i la seva resposta ens compromet, perquè la nostra fe no pot quedar-se en un mer ideal o en un pensament abstracte, ha d’encarnar-se per poder esdevenir aquestes imatges vives de Jesús, per esdevenir el perfum de Crist que vol arribar a tothom.

Vulgui Déu que aquest matí la mateixa benedicció de les roses ens recordi que necessitem estar empeltats en Crist per a poder encarnar també nosaltres, allà on vivim, allà on ens movem, allà on som la diversitat, la bellesa i el perfum de la nostra fe arreu.

DÉU: CONSTRUCTOR DE LLARS

Divendres IV de Pasqua, 4 de maig de 2012

Beat Ceferí Giménez “El Pelé”, Terciari Franciscà

Ac 13, 26-33/Sl 2/Jn 14, 1-6

Que els vostres cors s’asserenin. Confieu en Déu, confieu també en mi. A casa del meu Pare hi ha lloc per a tots: si no n’hi hagués, ¿us podria dir que vaig a preparar-vos estada?

Què ho fa que una casa esdevingui una llar?

Hom pot pensar, primer de tot, en què la casa estigui ben orientada, permetent així que tingui les hores de sol justes que no la facin un forn a l’estiu o una nevera a l’hivern, a més de procurar el profit màxim de la llum natural.

Després, segurament, hom pensarà amb la qualitat i distribució de les estances. Que les habitacions siguin proporcionades a les nostres necessitats. Si som quatre de família potser serà difícil d’acomodar-nos en un petit estudi que no passi dels 30 m².

Naturalment potser després pensarem amb els mobles. Això va a gustos, clar. Potser volem anar a les coses pràctiques i volem només mobles funcionals, no massa vistosos. Altres, potser, ho voldrem tot més decoratiu amb acabats concrets, ara de fusta, ara vés-a-saber... Perquè el mobiliari d’alguna manera dóna un aire personal a la nostra vivenda.

Finalment (si no ho hem fet ja al principi), pensarem també amb la decoració. És el que es revela més personal de tot, perquè el color de les habitacions, els quadres o altres detalls també ajuden i molt a donar a la casa aquest aire de “llar”.

Però, no ens enganyem, tot això que acabem de veure ajuda. Però, el que realment fa de la casa una llar són els qui l’habiten. Perquè ja podem tenir la casa més ben orientada, més ben moblada, més exclusiva de totes... que si no la cuidem, no hi fem un manteniment, no ens la fem veritablement CASA NOSTRA allò esdevindrà un femer en quatre dies. Tot s’anirà cobrint de pols, les coses s’aniran fent malbé o embrutant i de casa en tindrà ben poc.

Per això m’agrada descobrir en el text de l’Evangeli d’avui Algú (Jesús mateix) com l’encarregat de fer del cel una llar. Cal filar prim. Jesús no diu com és el cel, ni on s’hi troba. Jesús diu que va a la casa del Pare on hi ha lloc per a tots i que hi va a preparar-nos estada. I que això hauria d’asserenar els nostres cors: el cel és el lloc habitat per Déu, habitat per Jesús.

Sigui com sigui el cel (i al NT hi trobareu suggerents metàfores que en parlen d’aquest lloc: unes noces, una festa...), sabem per boca de Jesús que és la casa del Pare i la seva casa. És la casa d’Algú que ens estima, que té cura de nosaltres, que no ens deixa en l’oblit. Que allà, a casa seva, hi trobarem una llar curosament preparada per a nosaltres, perquè és un lloc de comunió, de relació. Perquè Jesús vol que siguem allà on Ell és.

L’Eucaristia que és pregària d’acció de gràcies i comunió amb Jesús Ressuscitat esdevé per a nosaltres penyora d’aquesta promesa. Ens recorda, com l’Evangeli d’avui, que Jesús és el camí que porta a la comunió amb el Pare, la veritat que centra la nostra vida en Déu i la vida que alimenta i dóna sentit al nostre dia a dia. I també aquí el convit és per a tots.

UN DÉU REVOLUCIONARI?

Dilluns IV de Pasqua, 30 d’abril de 2012

Ac 11, 1-18/Sl 41/Jn 10, 1-10

No tinguis per impur el que Déu ha fet pur podria ser un bon lema per al Primer de Maig que a nivell internacional i en record dels treballadors i treballadores de tot el món demà se celebra.

Crec que podria ser un bon lema perquè si hem prestat atenció a la primera lectura, o teniu oportunitat de llegir-la més pausadament a casa vostra, podrem veure que hi ha tota una revolució operada per Déu mateix en aquesta frase.

Quina és aquesta revolució? És una revolució fonda, com només pot ser venint de part de Déu, l’únic capaç de promoure una revolució convincent, de llarga durada i sense víctimes.

Una revolució convincent perquè ja coneixem Pere per altres relats bíblics. Pere no és un home que es deixi convèncer fàcilment (m’agrada pensar que potser el nom “Quefes”, “pedra”, era una forma col·loquial del moment de dir-li “tossut” al bon Simó). Pere és un home de conviccions profundes. Necessitarà d’una intervenció directa divina, a través d’una visió, per a fer-lo baixar del burro de les seves conviccions jueves més pregones i així poder entrar a casa d’un pagà sense problemes (cosa impensable per a un jueu profundament religiós). I Déu ho aconsegueix, no sols canviant la manera de pensar de Pere, sinó també convertint-lo en l’home capaç de convèncer també els seus correligionaris que, amb els mateixos prejudicis, ja el cridaven a l’ordre.

Una revolució de llarga durada perquè des d’aquell moment i més endavant impulsada per l’evangelització de persones com Bernabé, Pau de Tars i d’altres, s’entendrà perfectament que Déu no és només el Déu dels jueus, sinó també el Déu dels pagans, és a dir, de tothom. Que no és un Déu que es deixa trobar, pregar i servir només per uns pocs escollits, sinó que, ben al contrari, és també el Déu de pobres i rics, d’homes i dones, d’esclaus i de lliberts, sense distinció. I mireu si és de llarga durada aquesta revolució que avui ja no ens podem imaginar de pensar que Déu es quedi tancat a l’adoració d’una elit determinada. Creiem (i ho proclamem cada diumenge en el Credo) que només hi ha un Déu, que estima i té cura de tota la humanitat.

I una revolució sense víctimes, perquè Déu no vol deixar ningú en els marges del seu amor desinteressat. En aquesta revolució hi ha inclosa la diversitat, la diferència, els grans i els petits, els joves i els grans, els sans i els malalts, els nacionals i els estrangers... cadascú amb el seu tarannà, amb el seu nivell de maduresa, d’enteniment... Un Déu, deixeu-m’ho dir així, que aposta per la policromia i s’allunya de la monotonia.

Jo sóc la porta ens diu avui Jesús, aquesta porta segueix oberta a tothom, que nosaltres no siguem trobats fent nosa per a què d’altres passin i trobin el repòs que tots cerquem.

JORNADA MUNDIAL DE LA PREGÀRIA PER LES VOCACIONS... QUINES?

Diumenge IV de Pasqua, 29 d’abril de 2012

Ac 4, 8-12/Sl 117/1 Jn 3, 1-2/Jn 10, 11-18

  

Avui és la Jornada Mundial de la Pregària per les Vocacions. És en aquest diumenge, conegut com el Diumenge del Bon Pastor per la lectura evangèlica que acabem d’escolar, que precisament s’ha escollit de celebrar aquesta Jornada Mundial. I, sens dubte, aquesta elecció té la seva raó de ser, però em demano si avui som realment capaços d’entendre aquesta figura bíblica del Bon Pastor.

Quan anem a l’AT i trobem escrits com els salms o els profetes que fan referència al terme pastor, el primer que sorprèn és que és un substantiu aplicat a un personatge concret, de carn i ossos: el Rei d’Israel. Un personatge polític, que té en les seves mans el poder legislatiu i el poder executiu per a fer valdre la seva justícia. Per tant la imatge de pastor no té res de bucòlic, ni de poètic. El Rei, que en la cerimònia de la seva coronació esdevé “fill adoptiu” de Déu mateix (recordeu-vos del Salm 110 que resem cada Diumenge a vespres), l’encarna en el paper de vindicador de la justícia a favor dels pobres i dels marginats. Els profetes, aplicant aquest mateix terme de pastor a Déu, no fan més que remarcar que és DÉU MATEIX qui defensa els pobres, els orfes i les vídues (els desemparats del moment).

Quan anem al NT trobem les paraules de Jesús que acabem d’escoltar on l’èmfasi més fort és anunciat per la frase següent: El bon pastor dóna la vida per les seves ovelles.

Avui, en una societat majoritàriament post-industrial i tecnològica, que prioritza resultats econòmics alts a baix cost, costi el que costi, hi ha el perill cert de posar en igualtat de condicions el rol de guia i de model que encarna el Bon Pastor de l’evangeli amb el d’un alt empresari o el d’un gran executiu al front de la multinacional de torn. I cal dir-ho amb força AIXÒ NO ÉS AIXÍ.

Perquè en una situació laboral i econòmica que ha transformat les persones en números d’una plantilla de personal, contrasta i de bon tros Jesús, el Bon Pastor, que coneix pel seu nom les seves ovelles; en una situació laboral i econòmica on els dirigents volen sobreviure ells sacrificant el que calgui (recursos –quina paraula més lletja per designar les persones que treballen, oi?– de personal inclosos), contrasta i de bon tros Jesús, el Bon Pastor, que dóna la seva vida per les seves ovelles.

Dit això, crec que també seria un gran tort que en la Jornada Mundial de les Vocacions penséssim que el paper dels con-vocats és el de manar (amb “a”, de donar ordres) i no el de menar (amb “e”, de conduir, d’acompanyar) i també reduir-ho només a uns quants “especialistes” (com els preveres o els religiosos i religioses) quan tots els batejats podem i devem, a la llum de la Paraula de Déu, descobrir la riquesa de la nostra vocació de salvats.

Avui, a Arenys de Mar, és també un dia especial: la Diada de la Puntaire. És gairebé màgic veure amb quina traça el pujar, el baixar i l’entrecreuar-se dels boixets a les mans d’una puntaire esdevé una paràbola de les nostres vides, teixides en el decurs de les nostres històries viscudes on avui, a la nostra Eucaristia, demanem que no hi manqui mai un fil conductor, el de Jesús, que vagi donant consistència al teixit de la nostra existència.

CONVIDATS A ESCRIURE EN EL LLIBRE DE DÉU

Un dia, passejant amb uns amics (jo devia tenir quinze o setze anys), una companya va fer un comentari d’aquells que et queden, tant, que recordo fins i tot el lloc exacte on érem. Va dir: “Moltes vegades m’imagino el moment de la meva mort”. Vista la sorpresa general dels qui l’escoltàvem, ens explicà: “Hi penso perquè crec que ha de ser com el moment en què hom tanca un llibre.”

A mi m’agrada llegir, i, per tant, la imatge de la vida com un llibre, com un relat, és una imatge que no m’està malament. En el fons, expressa el desig que tenim que la nostra vida tingui un sentit, una coherència. I és veritat que el moment de tancar el llibre després d’acabar-lo té una certa importància: és aleshores que t’adones realment de si aquell llibre t’ha agradat o no.

Per què m’ha vingut al cap aquesta anècdota? Perquè preparant aquesta Eucaristia m’he fixat que tota ella està estructurada entorn d’un relat, entorn d’un llibre, que són les Sagrades Escriptures. Tant el Pregó que hem escoltat al principi com les lectures que hem proclamat van insistint en els moments clau d’aquesta història, que fonamenta la nostra fe. Els cristians recordem tot aquest relat, que en la nit d’avui arriba a la plenitud, perquè creiem que és la història de Déu en aquest món.

No som els únics, doncs, que escrivim el llibre de la nostra vida. També Déu ha volgut escriure el seu. Però aquest llibre que escriu Déu, sembla tenir algunes diferències amb el nostre, almenys tal com se l’imaginava aquesta amiga meva. D’entrada perquè aquella imaginació del moment en què tanca el llibre i veu quin gust li ha deixat és una imaginació com molt solitària. Sembla que la meva vida només m’importa a mi, només jo he d’acabar veient quin sentit té. El llibre que escriu Déu és diferent: Ell fa una història compartida, que inclou els altres. Així ho diuen les lectures que hem anat sentint: Déu crea, allibera, acompanya... Tota la història de l’AT i tota la història de Jesús és la història d’aquest Déu que no fa una història per a ell, sinó amb nosaltres i per a nosaltres.

No només hi ha aquesta diferència. Per a aquella amiga meva, hi ha un moment en què el llibre de la vida es tanca, un moment en què ella esperava poder fer una llambregada final i veure si havia valgut la pena o no. Però el cas és que no sabem el llibre com ni quan es tancarà, i l’experiència ens diu que moltes vegades, ja sigui perquè ho fa sobtadament o perquè el procés que hi porta exhaureix la persona, no dóna ni la possibilitat, ni les forces, ni les ganes, de fer aquesta mirada final. No obstant, quan parlem del llibre que escriu Déu, de la història que avui recordem, precisament en aquesta nit de Pasqua veiem que no s’acaba amb la mort. Déu escriu una història, però l’escriu amb nosaltres, i ho fa en un llibre que no es tanca.

Aquesta idea estranya d’un Déu que té una història és el cor de la nostra vida cristiana. I per què dic que és una idea estranya? Fixeu-vos que parlem de Déu, no d’un déu, com els de les mitologies antigues, sinó de Déu, que per definició està més enllà del temps, més enllà de l’espai, no està sotmès a canvis ni a variacions ni a necessitats, i no té perquè arriscar res. Si Déu viu una història, si el vèiem ahir, Divendres Sant, clavat en una Creu, sotmès al fracàs, al sofriment, a la mort i al rebuig, no és per Ell, sinó per nosaltres. Déu ha escrit una història en aquest món, no perquè Ell ho necessiti, sinó perquè nosaltres ho necessitem.

Des d’aquesta nit que avui celebrem, ens trobem davant d’una alternativa: o escrivim el nostre propi llibre, sabent que un dia es tancarà, i que potser no tindrem temps ni de pensar si ha tingut cap sentit, o ens incorporem en el llibre de la història de Déu, escrivint la nostra pàgina juntament amb Ell, incorporant-nos en aquest relat que s’obre a l’infinit i continua en la seva comunitat, l’Església; aquesta Església tacada pel pecat, la fragilitat i la infidelitat, però que precisament per això testimonia d’aquest Déu que es manté sempre fidel, ens estén la mà i ens obre l’eternitat.

Un tòpic d’aquells tan suats (una d’aquestes coses que anem repetint des del Renaixement o la Il·lustració, i que cada persona que la diu es pensa ser la primera en fer-ho) és la idea que creure en una vida després de la mort treu valor a la nostra vida en aquest món. Avui veiem que és justament al revés: creure en una vida eterna és creure que la nostra vida en aquest món té un valor infinit, que el nostre dia a dia, viscut en la fe, ens incorpora en una història sense fi.

Avui renovarem el nostre Baptisme, el dia en què vam ser incorporats en aquesta història de Déu. Som conscients d’aquesta alternativa que tenim al davant i ho fem amb els ulls posats en aquesta vida que Déu ens promet i que, com diu C.S. Lewis, és com un llibre que no s’acaba mai, i on cada capítol és millor que l’anterior.

DISSABTE SANT - VETLLA PASQUAL –B-, 7 d’abril 2012

EMMAÚS: LA GRAN CATEQUESI

Església de Sant Iscle i Santa Victòria
 de Les  Freixes

Diumenge III de Pasqua, 22 d’abril de 2012

Ac 3, 13-15.17-19/Sl 4/1 Jn 2, 1-5a/Lc 24, 35-48

Jesús, Senyor nostre, obriu-nos el sentit de les Escriptures; feu que s’abrusi el nostre cor quan vós ens parleu.

Aquestes són les paraules de l’Aclamació que hem recitat abans de proclamar l’Evangeli d’avui. Aquestes paraules són les que avui m’inspiren a apropar-me al relat evangèlic des d’un punt de vista, diguem-ne, “catequètic” que em sembla necessari de recordar.

Aquestes paraules de l’Aclamació, ens situen just en el text que va davant mateix de l’Evangeli d’avui: la història dels dos deixebles d’Emmaús. Aquest és el marc del  nostre relat: dos seguidors de Jesús que fan camí amb dubtes i pors (i que bé podríem ser nosaltres amb els nostres dubtes i les nostres pors que la fe no ens estalvia necessàriament de tenir), que acaben reconeixent Jesús en la fracció del pa i tornen, joiosos, a veure la resta de germans.

És, ho repeteixo, dins d’aquest marc, quan ells comparteixen amb alegria la seva experiència, que Jesús es fa present enmig dels seus i els diu: “La pau sigui amb vosaltres”. I des d’aquí voldria començar la meva “catequesi”.

Nosaltres, d’alguna manera, cada diumenge estem repetint i actualitzant aquesta escena d’avui.

Arribem aquí després d’haver fet camí durant la setmana, on hem tastat ben segur els problemes i els tràfecs del dia a dia (els nostres dubtes i les nostres pors). Però, com a cristians, no arribem aquí amb la ment en blanc. Portem darrera nostre tota una cultura, una tradició (perquè l’hem rebuda i també nosaltres la transmetem): les experiències acumulades de tants cristians i cristianes que ens han precedit. En certa mesura, m’atreviria a dir, aquests testimonis que ens han precedit en la fe (pares, mares, padrins, avis, àvies, germans, amics...) fins a remuntar-nos als mateixos apòstols, representen els deixebles d’Emmaús, que ens han compartit la seva trobada amb Jesús en cada generació. Amb l’escalf del seu testimoni novament Jesús es posa enmig nostre i ens trobem, de sobte, que ja no som un grup de persones amb un tema comú per parlar (com avui podríem fer-ho del partit del Madrid i el Barça d’ahir), sinó un grup de germans i germanes que estem convocats, interpel·lats per aquesta Presència de Jesús que ens aplega.

Quan som conscients d’això, cadascú en la seva mesura i possibilitats, ens preparem per escoltar Jesús en la seva Paraula, perquè, com hem escoltat en l’Evangeli, és Jesús mateix que ens diu “s’havia de complir tot el que hi ha escrit de mi en el llibre de la Llei de Moisès, i en els dels Profetes i dels Salms”, una manera de dir-nos avui també que TOTA LA PARAULA DE DÉU ENS PARLA D’ELL, del seu amor per nosaltres, de la seva recerca contínua de cadascú de nosaltres, de la pau que vol donar als nostres cors...

L’Eucaristia que celebrem tot seguit d’escoltar la seva Paraula posa l’èmfasi en aquest Jesús que es fa present davant nostre ensenyant-nos les marques de la seva Passió, per a què no oblidem el preu de la nostra llibertat. Quan partim el pa, recordem que per donar-se del tot, calgué que Jesús fos “trencat” del tot.

I, quan sortim de la nostra celebració, també ho fem per a reproduir les paraules que hem escoltat en l’Evangeli d’avui: “Vosaltres en sou testimonis”.

Testimonis de la seva Passió, testimonis de la seva Mort, testimonis de la seva Resurrecció. Fets missatgers des de la nostra Jerusalem particular (que és el lloc on vivim i ens movem, la situació que ens pot tocar de viure: a l’escola, a la feina, a casa, de vacances, a l’atur, sa o malalt) a tot aquell que Déu ens posi en el camí.

Ara bé, missatgers no amb qualsevol missatge, sinó amb un ben concret: de conversió (per dir a tothom que té sempre una altra oportunitat per canviar) i de perdó (per dir a tothom que té sempre l’oportunitat de reconstruir sobre el seu passat). Testimonis, a la fi, de la mateixa pau que Jesús ens ha donat.

CRIDATS PEL NOSTRE NOM...

Dimarts dins l’Octava de Pasqua, 10 d’abril de 2012

Ac 2, 36-41/Sl 32/Jn 20, 11-18

Seguim recordant durant tota aquesta setmana la meravella de la nostra salvació i de la nostra dignitat de fills de Déu guanyades per Jesús a través de la seva Passió, Mort i Resurrecció que celebrem com si fos tota ella Diumenge de Pasqua.

I avui ho fem recordant aquestes lectures que acabem d’escoltar: la del llibre dels Actes dels Apòstols i l’Evangeli de Joan que m’han fet reflexionar sobre el nostre itinerari de conversió.

Conversió, i massiva a jutjar pel text, la dels oients del discurs de Pere durant la Pentecosta quan arriben a convertir-se i fer-se batejar unes tres mil persones. Conversió més “íntima”, si podem dir-ho així, la de Maria Magdalena davant el Sepulcre Buit.

Amb tot, tots dos tipus de conversió fruit del mateix procés: l’obertura a una paraula proclamada que acaba fent niu en el cor. Allò que en el llibre dels Actes queda apuntat d’una manera que semblaria l’èxit que desitjaria més d’un telepredicador (dit amb tots els respectes, perquè òbviament Pere no ho era, de telepredicador i ell tampoc no hi era sol, era amb els onze), en Maria Magdalena queda dibuixat com amb “punta fina”, però d’un color que clarament ens revela el procés de tota aquella persona que cerca Déu i se sorprèn cercada per Déu mateix.

Mentre Pere i el deixeble que Jesús estimava, fetes les oportunes comprovacions, marxen del Sepulcre... ella hi roman. Hi roman sola i plora davant un Sepulcre Buit del qual encara no entén el significat. Ni tant sols sembla sorprendre-la la visió de dos homes vestits de blanc en el seu interior. Maria pateix de ceguesa. La mateixa ceguesa que li farà confondre Jesús amb l’hortolà tot impedint-la de veure qui és Ell en realitat. I necessitarà, com nosaltres cecs de llums de mil colors que ens enlluernen al nostre voltant, d’una paraula que la tregui de la seva ceguesa i li doni la Llum: MARIA!

No pot ser d’una altra manera. Jesús la crida pel seu nom. Quantes vegades Maria Magdalena hauria sentit aquesta Veu cridant-la pel seu nom, traient-la fora d’una vida buida. Ara, la mateixa Veu, el mateix Jesús, la torna a cridar pel seu nom per treure-la novament de les seves incerteses, dels seus dubtes, de les seves pors... Ella es gira (convertir-se és girar-se 180º, canviar de sentit) i el reconeix: RABUNI! MESTRE!

I Jesús ha de tornar-li a dir que canviï de pensament, de manera de veure les coses. Maria ha de deixar Jesús, no el pot “posseir” ni fer-lo encabir en unes estructures humanes... Ens calen uns ulls nous i un cor net per a seguir-lo, per entendre’l, per saber-lo viu entre nosaltres i fer d’aquesta trobada íntima amb Ell una Bona Notícia per als altres i així poder dir a tothom: HE VIST EL SENYOR! Gràcies a Déu PASQUA HO HA FET POSSIBLE!