dissabte, 2 de juny de 2012

JESÚS IRAT... POTSER PER MI?


Divendres, 1 de juny de 2012
Sant Justí, màrtir
1 Pe 4, 7-13/Sl 95/Mc 11, 11-25

La raó ordena als homes verament piadosos i filòsofs d’honorar i estimar només la veritat, deixant de banda les opinions dels antics si són infundades. Perquè la sana raó exigeix no solament deixar de seguir els qui han fet o ensenyat quelcom injustament, sinó que, en qualsevol cas i per damunt de la pròpia vida, l’amic de la veritat ha de triar dir i fer allò que és just, ni que l’amenacin de mort.

Justí, Primera Apologia, II, 1

Què li ha passat a Jesús? Com és que avui el trobem pel camí amb gana i, malgrat que l’Evangelista ens diu que encara no era el temps de les figues, cerca allò que Ell mateix hauria de saber que no pot trobar? I si sap que no pot trobar fruit... perquè ha maleït la figuera? Per acabar-ho d’adobar el veiem també irat quan arriba a Jerusalem, Marc  ens ho escriu clarament: Quan arribaren a Jerusalem, anà al temple i es posà a treure els qui compraven i venien dins el recinte del temple; bolcà les taules dels canvistes i els seients dels venedors de coloms, i no permetia que ningú traginés res dintre el recinte del temple. I els explicava: “No diu l’Escriptura que tots els pobles anomenaran el MEU temple casa d’oració? Però vosaltres n’heu fet una cova de lladres”. Pot tenir Jesús “un mal dia”?

No us penseu que jo tinc la solució a la pregunta, perquè qui pot entrar o apropar-se per poc que sigui al pensament de Jesús, a la seva intimitat? Sabem, però, que Marc coneix les Escriptures i ja d’antic els profetes comparaven el poble d’Israel bé amb una vinya, bé amb una figuera. Arbres ben coneguts en aquelles latituds i generosos en donar fruit al seu temps. La clau, em sembla a mi, la dóna el mateix Evangelista al principi del que hem escoltat quan diu: Jesús, després que la gent l’havia aclamat, entrà a Jerusalem i anà al temple. Com que ja era tard, donà només una mirada i sortí amb els dotze cap a Betània.

La clau està en aquesta mirada de Jesús, en el que hi veié i no li va agradar. I sabem què és el que hi veié i no li va agradar precisament per la reacció que tindrà quan entri al temple i faci fora comerciants i canvistes. Intuïm que la mirada de Jesús pot ser una mirada de tendresa, però pot ser també una mirada escrutadora, capaç de discernir i anar més enllà dels fets, capaç d’arribar al fons de les coses, al fons del nostre cor. Què ha vist, Jesús? Ha vist, potser, un temple bellament i harmònicament construït, un culte ple de fastuositat i ha vist comerç, negoci al voltant d’allò més sagrat. Ha vist, potser, gent molt religiosa i complidora, capaç de colar el mosquit per acomplir estrictament amb la Llei, però el temple ha deixat de ser el SEU temple, una casa d’oració, el lloc de trobada amb Ell per antonomàsia. Ha vist potser homes i dones que cerquen de debò Déu però en mig de tantes coses que ofeguen aquesta recerca vital, que tanquen la porta de la fe a molts que cerquen amb sinceritat de cor.

Escrit i proclamat avui l’Evangeli per a la nostra instrucció em demano si també jo mateix, nosaltres, com Església –que hauríem de ser aquella figuera de la qual el Mestre n’espera el fruit–, hem esdevingut tan sols fullaraca, perduts en negociacions i interessos, preocupats per una bona posició, melangiosos d’aquell reconeixement d’antuvi que pensàvem que la gent ens tenia; preocupats, això sí, per una bona estètica, oblidant una bona ètica i així, de mica en mica anem malbaratant la gràcia que hem rebut.

Deixem-nos avui interpel·lar en aquesta Eucaristia pel model d’homes i dones que ja des del principi del cristianisme, com sant Justí, saberen ser amics de la Veritat. Com ell mateix deia: L’amic de la veritat ha de triar dir i fer allò que és just, ni que l’amenacin de mort.

Deixem-nos mirar per Jesús a fi que pugui fer fora del SEU TEMPLE, que som nosaltres, tot allò que impedeix que esdevinguem l’atri on els demés es puguin trobar amb Ell.