CRIDATS A SER MÉS DEL QUE NO ENS PENSEM...

Sequoia Gegant

Diumenge, 24 de juny de 2012

Naixement de Sant Joan Baptista

Is 49, 1-6/Sl 138/Ac 13, 22-26/Lc 1, 57-66.80

Quan estava llegint les lectures d’avui per a preparar el sermó, no sé ben bé si és per cosa de l’edat o és pels focs artificials que ahir veia des del terrat del nostre convent, que vaig tenir un d’aquells moments en què un, sense saber perquè, torna enrere en el temps i es recorda de quan era un nen.

Tot pensant, recordava altres festes de Sant Joan amb els pares, amb els amics... i d’aquí vaig fer un salt que em va dur a pensar en quin havia estat l’itinerari de la meva vida... que no us explicaré aquí perquè us avorriríeu sobiranament.

Una de les coses que em va venir al cap, al veure’m ara com a frare, va ser de fer un repàs a totes les vocacions que havia tingut de petit. Començant per policia, passant per metge, després per mestre i encara per advocat, imagino que més aviat influenciat per alguna que altra sèrie de TV de l’època, que no pas per exemples de persones concretes...

El que voldria subratllar de tot això és el descobriment d’aquesta mena de necessitat de la vocació, és a dir, d’aquest “sentir-se cridat a ser o fer alguna cosa amb sentit” que sembla que tots portem dins i que penso va més enllà de la mera professió laboral que un acaba fent per guanyar-se la vida.

Necessitat de sentir-se cridat a ser o fer alguna cosa amb sentit. Això és el que em crida l’atenció avui. Perquè crec que va molt lligat a sentir-se útil, però també no sols a això (perquè seria massa “funcional”), sinó també a sentir-se valorat i a trobar en aquest “ser i fer” no sols un sou a final de mes sinó una realització personal i un sentit.

I crec que les lectures d’avui parlen de tot això. Ho fan, si us hi fixeu, parlant de vocacions concretes: la d’Isaïes (en la primera lectura) i la de Joan (en l’Evangeli). Unes vocacions que neixen en el més íntim del cor dels protagonistes sense que ells mateixos la cerquin voluntàriament. Recordeu que hem llegit en Isaïes: “Abans de néixer, el Senyor em cridà, quan era al si de la mare, Ell pronuncià el meu nom...”. Unes vocacions que si voleu, pensant en els nostres paràmetres consumistes, no reportaran cap guany als mateixos protagonistes, més aviat maldecaps... de fet, segons la tradició, Isaïes fou serrat per la meitat i Joan fou decapitat. Van tenir, doncs, una “professió” perillosa i que els va dur a la mort per dir les coses massa clares. Però unes vocacions on hi havia aquesta certesa en el fons del cor de ser valorats, de ser estimats per Déu mateix qui esdevenia la Font que omplia de sentit i d’esperança les seves vides.

Com nens petits que veiem en els altres allò que ens manca a nosaltres i ho desitgem, podríem pensar dels nostres protagonistes d’avui: “Quina sort! Un Isaïes, un Joan Baptista! Quins personatges, quina fe, de quina manera Déu els parlava i obrava miracles a través d’ells...”. Mentre oblidem que la nostra necessitat de sentir-se cridat a ser o a fer alguna cosa que ens ompli de sentit i ens dignifiqui com a persones, que tots portem al fons del nostre cor, és ja la crida de Déu en nosaltres a viure una vida de comunió amb Ell, de solidaritat i amor incondicional per al proïsme, d’una vida ja curulla d’alegria i de sentit que pot entomar amb esperança les situacions contràries que indefugiblement ens portarà la vida.

Que en aquesta Eucaristia la meditació i la comunió amb Aquest Jesús que novament ens crida a seguir-lo i a ser llum entre els nostres veïns faci de nosaltres homes i dones segurs i alegres de la nostra vocació de cristians.